dimarts, 1 de desembre de 2009

Passar a la gosadia, passar al protagonisme

Quan les persones passem de la por i de la resistència a equivocar-nos a la gosadia, donem un pas avant que mai no sabem el que ens portarà a llarg termini, però sí, a vegades, a mitjà termini. I escric açò per l'experimentació que vaig iniciar pel desembre del 2008. U dels meus orientadors i amics, em recomanà desenvolupar les meues habilitats com a psicòleg i, així, deixar de dependir de les consultes a un professional de psiquiatria.

Mentres escric aquestes línies, crec que paga la pena que l'estudiant veja que el seu mestre no és una roca ferma i resistent, sinó que també és vulnerable, sensible, obert a aprofitar les experiències o vivències personals per a créixer com a persona i, per què no, per a difondre-les com a mètode d'aprenentatge. No es tracta de contar les batalletes de cadascú, la qual cosa ens recordaria l'ensenyament tradicional centrat en la superioritat de la persona gran per damunt de l'infant, l'adolescent, el jove o la persona adulta i la llei del mínim esforç (no hi ha qui té tota la raó? -- almenys, segons aquest estil d'ensenyament--), sinó de compartir la vida: comprovarem que totes les persones som mestres de la resta, en algun moment i que, per tant, també som alumnes.

Quan ahir m'exposaven dos dones (cadascuna en un moment del dia) que tenien depressió des de feia temps, els vaig donar recomanacions molt semblants a les del meu amic... i també a partir de les meues experiències posteriors. I els doní aquests consells... perquè me'n demanaren. I en primera persona, perquè així prime el fet que u és humà, per damunt de la manera tradicional d'aconsellar. O, com diríem en literatura, en el jo literari, propi de molts diaris personals.

Durant experiències distintes a les del paràgraf anterior, algunes persones m'han dit "Això és molt fàcil dir-ho", i els he mostrat que el secret està en creure en u mateix, desenvolupar les habilitats i capacitats, practicar, practicar i practicar. I, de la mateixa manera que aquestes línies són vàlides per a persones del carrer, també ho són per a estudiants universitaris, sobretot per a les persones més tímides i que temen equivocar-se. Crec que si l'alumne s'interessa per superar aquests aspectes personals i els exposa al mestre (per exemple, en el despatx), si el professor és bo, sensible i amb esperit creatiu, pot orientar perquè la persona recupere l'atreviment i, per tant, el protagonisme en la seua vida.

I quina relació trobe entre l'audàcia i la creació del nostre dia rere dia? Vejam!

1. Ens fa eixir de rutines i alternar fonts de formació.
2. Passem a desenvolupar l'humor.
3. Des de l'humor passem a l'obertura mental i emocional.
4. Comencem a ser els cavallers en lloc del cavall que carrega amb qui el dirigix.
5. Passem a sentir més satisfacció, tot i els resultats que no esperàvem ni buscàvem (tradicionalment "errades").
6. Treballem més l'espontaneïtat, la qual cosa ens atorga major espai per a la fluïdesa.
7. Quan fluïm, canviem de temes, d'interessos, d'estils, etc. i, per tant, ens obrim a l'experimentació, a la curiositat i al món de la intriga.
8. Acceptem millor els moments d'ambigüitat (la màxima foscor és l'inici de la claror).
9. Gaudim més de la senzillesa i les coses xicotetes.
10. Observem més els xiquets (persona espontània).
11. ... i més les persones grans (l'experiència)

... com també les adultes, com ara, la gran majoria de les que estudiem o treballem al món universitari. De manera sintètica: passem a ser més globalistes (més holístics), a mirar més el tot que les parts i, en qualsevol cas, a primar les dos coses, atenent al moment. Crec que en eixos moments de canvi, convé ser global, com la gran majoria de les persones creatives, perquè així ampliem el nostre bagatge cultural, personal, emocional, etc. i, per tant, guanyem obertura mental i ens fem més tolerants i respectuosos (amb nosaltres i amb la resta).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada