diumenge, 30 de maig del 2010

Canals de percepció i riquesa perceptiva

Ahir no poguí escriure-vos un document sobre els canals de percepció, tret d'una web argentina sobre PNL. En qualsevol cas, aquesta és una síntesi:

a) El 40% de les persones tenim com a canal de percepció predominant el visual.
b) Un 15%, l'auditiu.
c) Un 40%, el kinestètic (tacte, gust i olfacte)
d) Un 5% som genèrics, això és, tenim tots tres molt igualats.

L'any passat, sobre aquest tema, ja vaig poder llegir (així com recomanacions a cadascú) a partir d'uns apunts sobre PNL en què se'ns indicava que, amb independència del canal que primara en cadascú, era més important enriquir-nos i adaptar-nos als canals de les persones amb què parlàrem, la qual cosa fa menester tindre un coneixement sobre com es mostra cada grup (fins i tot en el llenguatge).

Com a exemple, vos diré que una persona, ací Joan, que havia fet un curs de PNL dirigit per Inma Capo (penelista), era visual i, en canvi, jo, genèric. Hi hagué un diàleg molt interessant i curiós, ja que Joan s'haguera sentit més còmode si m'haguera expressat més en térmens visuals, la qual cosa no encaixa en el llenguatge que expresse (en vocabulari i tot). I al revés. En qualsevol cas, finalment trobàrem el que volíem i ens menjàrem un dinar de gust. Igualment, i com a segon exemple, una amistat meua té com a predominant (i segons ella de manera molt clara) l'olfacte. I tornem al vocabulari, els gestos (perquè també són llenguatge, com l'entonació...).

En les relacions humanes amb les meues amistats o persones de confiança, predomina l'interés per escoltar i la cerca de la comprensió, el plaer del tacte (sobretot de la pell) i la tendència a buscar l'harmonia cromàtica. Igualment m'agraden quasi tots els menjars (llevat dels forts) i la música tranquil·la o alegre (sense aplegar a la música amb excés de volum o amb alts i baixos). I quan faig memòria, em convé treballar-la amb els tres canals predominants. Per exemple, abans d'eixir de casa per a una bona estona.

I ara, la pregunta del milió, dirigida a persones del món universitari (sobretot mestres i alumnes), en què el preferit és l'auditiu... (el preferit!).

Quin és el vostre canal predominant i com treballeu amb cada canal en la vida diària, bé a casa, bé a la universitat, com a mestres o com a alumnes o, simplement, com a persones?

Nota: Per a més informació podeu consultar planes de PNL en què es tracte el tema de les formes de percebre.

dissabte, 29 de maig del 2010

Canal de percepció més utilitzat

És interessant saber quin és el canal de percepció que predomina en cada estudiant, en cada mestre. Per a això hi han documents interessants, com ara, a la web argentina http://www.rrppnet.com.ar/pnl.htm. Se'ns indica que el preferit (que no el predominant) és l'auditiu, mentres que també se'ns recorda dades com les següents:


a) S'estima que més del 95% del total dels processos mentals tenen lloc en l'àmbit del subconscient.

b) En el 40% de les persones predomina el perfil visual.

c) En el 40% predomina el kinestètic (tacte, gust, olfacte).

d) En un 15% ho fa l'auditiu.

e) En un 5% els tres. Aquestes persones se'ls anomena "triomfadores". Desconec el motiu, sincerament, i haguera preferit un nom més discret, com "genèric", nom que figura en uns apunts de PNL preparats per Inma Capo (una formadora de PNL) i que em facilità l'any passat una persona.


Conec una persona que predomina en el visual, una en el kinestètic i, en el meu cas, és el genèric. Puc assegurar-vos que resulta una aventura compartir una estona entre un visual, com eixe, i jo quan busquem resoldre un tema, com ara, una empresa en què hi hagen seients per a fer reunions de sis persones. Recorde que l'any passat hi haguérem de reconéixer que cadascú, el visual i jo, teníem dos formes ben diferents de parlar (


A provar!


Nota: L'any passat, amb uns apunts de PNL, vaig aplegar a

divendres, 28 de maig del 2010

Per la cultura dels reptes

He passejat per planes diferents i podem aplegar a la conclusió que ens interessa treballar la cultura dels reptes, almenys si volem caminar avant, de manera alegre, constructiva i creativa i, a més, crear una nova cultura emocional o corporal (per exemple, en l'ensenyament de l'educació corporal, afectiva o física).

U dels majors reptes, almenys per a l'ensenyament universitari, és reforçar la matèria Educació Física com una assignatura relacionada amb el camp de la psicologia, de les relacions humanes (estar de gust amb el cos que portem), el pensament positiu (PNL), la maduresa emocional (el cos és una mena de camisa que portem, menys important que la nostra maduresa o que el fet que estadísticament siguem hòmens o dones), el benestar físic, mental, emocional, i el descans, etc. També podríem relacionar-la amb la natura (benestar ecoterapèutic) i amb formes d'esport moderat o de moviments físics tranquils i que ens permeten coordinar i adquirir una cultura d'amor pel cos. I, per què no, amb els jocs d'esbarjo, dels que encara hi han molts en la cultura popular i podem traure'ls al carrer i, així, guanyar espais d'esplai i de benestar (sobretot en les ciutats, grans o mitjanes).

Quins considereu que són els principals reptes de l'ensenyament universitari, a hores d'ara?

dijous, 27 de maig del 2010

Generositat ben entesa

Fa una estona he tingut l'oportunitat d'escoltar un home que deia, davant de dos més que han respost amb tranquil·litat, que donar sense esperar res a canvi, encara que fóra uns mesos després, era una actuació, per dir-ho així, de faves, de persones curtes d'enteniment, de bajoques.

Més enllà de les nombroses paraules de llegums amb què emprem sinònims de la paraula fava, podem dir, de manera sintètica, que qui dóna... rep. Això sí, sempre que la donació siga altruista, implique voluntat sincera i, sobretot, que es fa amb espontaneïtat, naturalitat i per amor a l'altre, des d'una visió positiva del proïsme i amb independència de com ens responga. Només així arreplega u el que dóna (o més i tot). A més, guanyem sensació de benestar, ens sentim més part de la societat (perquè ens animem a participar en activitats de voluntariat) i actuem amb estima per l'altre i sense centrar-nos ni en el seu físic, ni en com respon, ni si ens dóna res o no. Això sí, la cultura popular ens ha ensenyat que quan ens regalen un cavall no és qüestió de mirar-li el dentat, sinó d'acceptar-lo. Igualment, la pràctica ens ensenya que hi han formes ben diverses de practicar la generositat i l'altruisme, no sols per mitjà de la donació material, sinó també a través del respecte, de l'escolta activa, de la moderació durant una conversa, de ser sincers sense ferir, etc.

Es tracta, potser, d'u dels valors més dignes de revisar i de treballar en una societat tan mercantilista i a què podem contribuir al canvi per mitjà d'alternatives, com ara, participar en aquelles activitats de voluntariat (oficial o espontani) que alguns diuen "voluntariar", per imitació d'una forma verbal de les llengües anglo-saxones, compartir (temps, harmonia, alegria, etc.), passejar en companyia de persones que tenen limitada la seua mobilitat, escoltar persones grans o que viuen a soles, etc. O, per exemple, apadrinar un xiquet.

Per tot això, considere imprescindible que el jovent universitari, com també els altres que participem en l'educació universitària o en eixe àmbit, promocionem l'esmentat valor i, així, ajudem a treballar més la gratitud, la solidaritat o la cooperació i tot, fins i tot en moments històrics com els actuals, en què un estat com l'espanyol ha pegat la campanada amb motiu de la catàstrofe a Haití. No es tracta de ser més generós que..., sinó de treballar la generositat dia rere dia, com si fóra l'acte de menjar o de berenar, és a dir, amb naturalitat.

Quines activitats promouríeu a nivell universitari per a difondre la importància de la generositat, bé a nivell emocional, bé a nivell humà?

dimecres, 26 de maig del 2010

El dret de rectificar: un element del segle XXI

A hores d'ara comencem a veure documents i llibres sobre la importància de rectificar, de canviar de camins, d'aprendre del que tradicionalment hem conegut com errors, és a dir, de les experiències que no han anat en el sentit que volíem o que no han quallat com volíem. Així, adés he escoltat un fragment d'una obra de Haydn i la primera sorpresa, a diferència del que posava un llibre de música, és que he sentit forts alts i baixos emocionals, la qual cosa m'ha fet rectificar i tornar a la música de Mozart amb què prepare els escrits que teniu ací (quasi tots ells, com els documents trets d'Internet), elaborats amb companyia musical del període neoclàssic, una etapa musical que m'agrada:

1. Es modera el sentit de l'orde, tan present en el barroc.
2. No aplega a les emocions fortes del romanticisme, ni a centrar-se en el subjectivisme i els sentiments forts.
3. Espontaneïtat i formalitat, és a dir, que si el traslladàrem a un equivalent lingüístic, podríem dir que és un període "vós", això és, caracteritzat per la mescla de formalisme (l'imprescindible, segons cada compositor) i la gràcia i la improvisació. Ni aigües tèrboles, ni aigües esguitoses: aigües plenes de moderació. En lingüística diem que el "vós" és un tractament intermedi que inclou una formalitat bàsica i confiança, dos elements claus en les relacions humanes. En qualsevol cas i atenent a uns comentaris entre un amic meu que encara l'empra (i és lingüista i pedagog, entre altres) i jo, per damunt del tractament està... el respecte real cap a la persona, el qual inclou flexibilitat i, per tant, moments d'espontaneïtat i moments de formalitat, és a dir, suavitat i tacte ( així com claredat) en les relacions.

Tornant a les semblances, com ben bé podem imaginar-nos, si atenem a una escala cromàtica, com a símbol de les escales emocionals, o bé política, hi han molts colors o posicions polítiques intermèdies. I com podem saber, per mitjà dels aprenentatges, és bàsic que ens familiaritzem i ens flexibilitzem quan els alts i baixos venen de fora. Ara bé, som directament responsables dels que provenen de l'ús de la nostra llibertat.

Políticament em sent liberal (en el sentit d'independent), la qual cosa no exclou interés per aspectes ecologistes, la part creativa de la persona o la possibilitat de mostrar-nos més flexibles i adaptar-nos a les noves realitats. Però que no em busquen per a una manifestació negativa (anti) ni per a signar el que no concorde amb els meus principis i valors prioritaris.

El contacte amb persones moderades ens pot fer veure que sovint són sensibles, espontànies, alegres, suaus en el tracte, realistes, amb imaginació i obertura mental, amb flexibilitat física, amb una constitució sovint atlètica (potser tinga una relació directa amb la tranquil·litat emocional), tenen sentit de l'humor, solen ponderar abans de passar a l'acció o a exposar la seua idea, tenen idees amb fonament més que opinions soltes, etc. Això ho he aprés, com a alumne de persones moderades emocionalment, durant el període de dotze mesos aproximadament. Ara, quan u ja se sent un poc mestre, m'alegra compartir açò amb les persones que consulteu aquest bloc, amb independència que en sigueu poques o moltes i amb independència del motiu pel qual heu fet la consulta.

En qualsevol cas, que tingueu un bon dia i que, junts, si voleu, treballem per l'altruisme i per la formació independent i creativa de les persones, des de l'escola fins a la universitat o el carrer.

Finalment, una pregunta: quina música promouríeu entre les vostres amistats o persones més pròximes i que tinguen un interés especial per l'ensenyament (universitari o no) i l'educació?

dimarts, 25 de maig del 2010

Adaptar-se als canvis

De la mateixa manera que l'escarbat s'ha adaptat a molts canvis, i encara viu, nosaltres, bé com a mestres, bé com a alumnes, bé com a persones, tenim un repte ben important: adaptar-nos als canvis. És una faena més dins de l'àmbit universitari, com també dins del social. En qualsevol cas, considere prioritari que valorem els xicotets avenços com una part més dels projectes que volem assolir (des de la nostra visió actual) i que, a poc a poc, bastim de la mateixa manera que els obrers fan la casa dia rere dia.

Com?

1. Creativitat.
2. Idees noves (del segle XXI) i aprenentatge d'idiomes i de cultures diferents i més enllà de les clàssiques i majoritàries (en nombre de persones influïdes).
3. Obertura a formes noves de concebre l'ensenyament i l'educació.
4. Que la pedagogia es centre en l'alumne i en el gaudi del procés de créixer durant el contacte entre mestre i alumne i, també, mentres l'alumne compartix temps amb els altres alumnes i durant el curs.
5. Humor, somriure i riure, com a part de l'educació afectivo-emocional.
6. Lideratge.
7. Cultura de la gratitud, de l'escolta i de la vida senzilla i positiva.

Així ho veig ara i vos obri les portes perquè exposeu què vos interessa més i què considereu clau perquè l'adaptació ens cree persones més flexibles que abans.

Que tingueu un bon dia, ple de joia i benestar.

diumenge, 23 de maig del 2010

El capellà anglés: aprendre amb joia

Adés he entrat a una web per a l'aprenentatge de l'anglés, facilitada per una persona molt pròxima i que té més fluïdesa i domini. Crec que cal aprendre dels mestres, de les persones que més saben i que, a més, tenen un sentit didàctic, de formació emocional a llarg termini, madures emocionalment, creatives, que gaudixen de fer el que fan (mentres preparen, a poc a poc, els projectes), etc.

He sentit joia mentres escoltava una cançó per a xiquets i, a més, m'he recordat de la primera sessió que vaig impartir a persones adultes, durant la primera sessió professional com a mestre. Començàrem amb la cançó "Ja no canta el capellà". Doncs bé, en aquesta web per a aprenents, entre altres, http://learnenglish.britishcouncil.org podem endinsar-nos en "Learn English Kids", triar l'apartat "Sing a song" i... si ens agrada la música, com és el meu cas i el de moltes persones, perquè forma part de la cultura de cada poble que hi ha en la Terra... doncs, ¡a fruir, senyors! Com diuen en la cultura en llengua anglesa, "Time is money" , és a dir, aprofitem el temps, no sols perquè, literalment, "el temps és diners" (suponc que es referiria a l'or, símbol de la riquesa material), sinó perquè el present és el més bonic que tenim i és tot un privilegi viure'l i poder-lo compartir. I si el delectem amb recursos com la música alegre i que encoratja a aprendre i a millorar en el món educatiu, en l'aprenentatge i en el mestratge i l'intercanvi mestre-alumne, millor encara!

Quins recursos proposaríeu per a ensenyar una llengua i que la classe (mestre i alumnes o bé pares/tutors i fills) gaudira del que aprén?

divendres, 21 de maig del 2010

De la moda a la llibertat

Hui serem breus, després d'haver passejat per documents sobre la relació entre el color rosa i el blau i la tradició psicològica en cultures molt diverses. Una pregunta: ¿volem ser independents de la cultura de la moda i, així, ser nosaltres el mestre i l'alumne, això és, la persona que aprén i compartix el que sap i que, a més, es centra en l'aprenent perquè la creativitat forme part del discent i, al mateix temps, perquè treballem per la llibertat i el lideratge de la persona?

Podem dir que ara és moda que els hòmens visten el rosa, si més no, atenent a informació sobre moda i actualitat. Però, ¿només per un any? I si ens agrada un color? Sortosament conec amics que es dediquen a la venda de roba i diuen, amb honradesa i ment oberta, que ara, bé hòmens com dones, visten amb major llibertat que anys arrere i que, entre els hòmens i tot comencen a haver persones que es centren en el present, en els gusts actuals i, per tant, guanyen espais de llibertat i lideratge respecte a les persones que visqueren i encara conreen valors i creences de temps arrere.

Quins ensenyaments faríeu a sociologia o a educació artística, si fóreu mestre (de magisteri o no), sobre el color rosa i el color blau?

dijous, 20 de maig del 2010

Llibertat d'interpretació (o d'expressió)

Adés he vist una entrevista de Mikimoto a Quim Monzó, al programa Persones Humanes. Què significa el color verd, per a Quim Monzó? Per damunt del seu parer, hi ha el de cadascú de nosaltres, és a dir, quan fem una compra, a més de fer-la atenent a les relacions culturals que tenen per a nosaltres (en funció de l'educació cultural que hem rebut), també tenim la possibilitat de comprar en funció del que associem nosaltres, per mitjà de la llibertat d'interpretació, és a dir, d'expressió.

Així, he comprat un coixí de color verd perquè em transmet calma, em recorda la natura (una de les meues passions) i, a més, simbolitza la vida i el creixement, així com la creativitat (paraula que prové de crear). Tot el que creem està en creixement, de la mateixa manera que el que fem cada dia és el resultat del nostre creixement personal (biològic o psicològic i tot).

Per tot això, considere que en les matèries dedicades a la psicologia (cromàtica o no) o a l'art, hem de primar la llibertat d'expressió i d'interpretació, de la mateixa manera que els nostres ulls poden veure un color i paréixer-nos u i qui tenim al costat dir-ne un altre. La diversitat, el pluralisme i el respecte per la llibertat d'expressió fa avançar qualitatitament i positivament les persones i, per tant, una societat. A hores d'ara considere bàsic que aquests detalls es tinguen present en l'ensenyament universitari.

Què simbolitza, per a vosaltres, el color verd?

dimarts, 18 de maig del 2010

Fortalesa, temprança i suavitat en el tracte

Despús-ahir vaig llegir dos proverbis que són útils per a les relacions humanes (bé a nivell universitari, bé a nivell social).

a) "Qui xafa amb suavitat aplega lluny" (proverbi xinés)
b) "Amb fortalesa en la forma, amb suavitat en el fons"

En resum, i aplicat al món de la pedagogia i de les relacions entre el mestre i l'alumne:

1. El mestre amb suavitat en la forma aconseguirà que el temperament de les persones que participen a l'aula siga més suau i, per tant, més moderat, la qual cosa les convertirà en persones més creatives, més concentrades en el que fan, més obertes i curioses i amb millor sentit de l'humor.
2. El mestre amb suavitat es guanya la simpatia de l'alumne interessat per aprendre més i sentir-se de gust mentres estudia formalment.
3. El mestre amb fortalesa en la forma i suavitat en el fons, és un mestre que dialoga (en el sentit ric del terme) mentres prepara o exposa una sessió atenent a uns principis i valors definits i que, al llarg del temps, els flexibilitza (per mitjà de la ponderació, això és, atenent a cada alumne o situació) i els manté (perquè són una guia i perquè encaixen en el que és essencial per a ell).

Finalment la fortalesa permet que el mestre, com l'alumne, se senten respectats com a persones, es facen respectar i... es respecten, la qual cosa supon renovar un esquema social molt estés i, així, assumir que només es pot compartir el que es té (o les qualitats que més visiblement definixen una persona).

Què considereu positiu de la relació entre la temprança, la fortalesa i la suavitat en el tracte a nivell educatiu?

dissabte, 15 de maig del 2010

Donar, rebre i compartir: les mans suaus

Tenim la possibilitat de donar, rebre i compartir amb suavitat. No sols amb suavitat en el tracte i claredat en els principis i valors que ens guien al llarg del nostre dia rere dia, sinó també en les funcions simbòliques, com ara, el donar-nos la mà, el rebre una persona amb les mans obertes, el compartir (temps, espai, material, alegries), etc.

Són molts els gestos que fem amb les mans i, per això, molta la importància que tenen, més enllà de l'àmbit de l'estètica i la bellesa, una part més de la persona i que també participa en les relacions humanes, com la netedat o el fet de netejar-nos la cara, pentinar-nos o afaitar-nos.

El cos és tan essencial per a la vida com el riure, perquè si el mantenim amb afecte és perquè sentim respecte cap a nosaltres i, per tant, cap al proïsme: recordem que només podem donar el que tenim,... i que també podem compartir-ho.

Així, si un professor universitari s'ha especialitzat en una matèria, té totes les de la llei per a obrir pas a la creativitat i, així, aprendre de temes diversos i, igualment, compartir, difondre i millorar el que més domina, el que més passió li atrau o el que més interés li ha atret des de fa temps (o des de xiquet i tot).

I crec que els millors mestres saben transmetre l'amor pel que fan per mitjà de la suavitat, de l'espontaneïtat i de la flexibilitat. En síntesi: la suavitat crea atracció pel que el mestre compartix amb la classe, més que la difusió formal del coneixement. Ah! i amb humor... molt millor. Almenys guanyem proximitat, com entre el venedor i el comprador, atenent als estudis sobre el poder de l'humor i l'alegria.

Com proposaríeu que ensenyara un mestre a classe, per mitjà dels tres llenguatges (oral, entonació i més, i el gestual)? ¿I quin paper faria l'alumne, com a persona en què considere que convé centrar l'educació universitària?

divendres, 14 de maig del 2010

Aprendre idiomes amb espontaneïtat i humor

Fa uns dies vaig demanar orientació a qui m'ensenya anglés des de març del 2009 i, finalment, he tingut accés a planes en què, a més d'escoltar, u pot riure's i tot, la qual cosa, al meu parer i segons mestres de línies alternatives, és essencial perquè l'alumne connecte millor amb el que aprén.

Sabem que el riure fa que dos persones s'arrimen més, això és, que acurten la distància (no sols física, sinó també emocional). O que, fins i tot, es recorde millor el que s'aprén. O que el comprador siga més comprador de la botiga en què el venedor té bon sentit de l'humor. I sobre això hi han webs molt interessants.

Igualment he descobert que la BBC ens obri a la possibilitat d'escoltar un programa de sis minuts per a aprenents d'anglés i, al mateix temps, tindre unes frases relacionades amb el tema.

En qualsevol cas, el que podem dir, de manera sintètica, és:

1. Ens interessen mètodes espontanis i amb humor.
2. Ens interessa escoltar sobre temes molt diversos.
3. Ens interessa que l'alumne (com el mestre) gaudisquen mentres aprenen. I ací cadascú té el seu estil de gaudi... mentres aprén.

Com prepararíeu una web o un document per a ensenyament d'idiomes?

dijous, 13 de maig del 2010

Una educació per la flexibilitat

Hi han mètodes que treballen per la flexibilitat, no sols del sistema educatiu, sinó també de la persona, del mestre o de l'alumne, això és, del conjunt de les parts del tot. A diferència de la forma majoritària d'educació (l'ensenyament tradicional) hi han formes igualment correctes, vàlides i que promouen la llibertat creativa, el pensament lliure i una formació més espontània de la persona, sia estudiant universitari, sia estudiant amb deu anys (per posar una data).

Es tracta, des del meu punt de vista, de contactar millor entre el mestre, l'alumne, la realitat social, la societat en què u viu, els temes d'actualitat, la part espontània de la persona, la part moral (empatia, bondat, simpatia, guanyar tots, etc.), la part de l'organització flexible i atenent a les necessitats a llarg termini (podem alternar uns dies de formació lliure amb uns altres de formació per mitjà de la cultura d'un museu), etc.

Cada dia considere més encertat, a nivell social, un mètode d'estudi que podríem dir una mescla de:..
1. creativitat,
2. educació cultural (educació per mitjà de visites, consultes, escolta de programes formatius...), 3. educació dels valors,
4. educació per la llibertat i en la llibertat,
5. educació artística,
6. educació per a la vida,
7. educació a distància (internet, entre altres recursos),
8. educació humorística,
9. educació per mitjà de biografies,
10. educació de l'esplai,
11. educació d'idiomes (tres llengües com a mínim),
12. educació intercultural (religions, cultures, costums, antropologia...),
13. educació per la pau,
14. educació per la responsabilitat i la sostenibilitat,
15. educació afectiva i emocional,
16. educació del lideratge,
17. educació de la natura,
...

Podríem dir que hi han moltes formes d'educar i que, per tant, potser siga convenient, amb espontaneïtat, flexibilitat, fluïdesa i imaginació aprofitar les matemàtiques per a fer educació dels valors, llenguatge per a treballar la PNL o l'assertivitat, ètica per a conéixer formes diferents de concebre la vida... I si considerem que el sistema educatiu prioritari va per una línia distinta a la que prioritzem, estudiar alternatives amb esperança i amb la voluntat de fer que els universitaris d'ara facen possible una societat més cooperativa, més oberta a la gratitud i a la solidaritat, com també al sentit de l'humor i a la transmissió de confiança i d'amor pel que es fa. Sí, això, amor pel que es fa... i per les persones que ens envolten amb respecte, i respecte per les altres, igualment importants a nivell social.

¿Quines formes d'educació promouríeu si sabéreu que els vostres somnis es farien realitat, això és, si compteu ara amb la possibilitat de crear el que voleu o si esteu decidits a treballar perquè siga una realitat? Si actuem "com si..." ja hem fet la mitat del camí... I del que diem al que fem hi ha poca distància. Recordem això.

dimecres, 12 de maig del 2010

Educació a casa i més mètodes alternatius

Hi han mètodes alternatius, a casa i tot, i crec que a hores d'ara, per motius econòmics i socials, hi ha una oportunitat, i bona, de revisar valors relacionats amb l'ensenyament tradicional i centrar-nos en mètodes que promouen la individualitat enmig de la pluralitat, el respecte per la diversitat, la part creativa, positiva, constructiva i social de la persona.

On rebéreu l'ensenyament i, si hi ha diferències, on desitjàveu haver-lo rebut i, finalment, què opineu sobre els mètodes alternatius?

diumenge, 9 de maig del 2010

La docència i l'educació emocional del segle XXI

Adés he consultat uns correus que havia rebut i, per sort, m'han atorgat molta informació interessant, igualment aplicable al món docent. El canvi a la visió positiva ha restat així:

1. Parleu dels vostres sentiments.
2. Prengueu decisions.
3. Busqueu solucions.
4. Treballeu l'autenticitat.
5. Accepteu-vos.
6. Confieu.
7. Visqueu amb alegria i humor.

Això és tan profitós per al mestre com per a l'alumne.

També havia llegit: "El bon humor ens allibera de les mans del doctor" (de passar per centres mèdics) i "L'alegria és salut i teràpia"

Què considereu que interessa promocionar en les relacions entre el docent i l'estudiant, mentres tots dos aprenen i desaprenen, és a dir, creixen com a persones?

dissabte, 8 de maig del 2010

"Quan siga gran vull ser..." i el present

Potser siga interessant fer un escrit espontani, com fem amb la pluja d'idees, per saber què volem ser realment. I la intuïció em diu que val la pena recórrer a la clàssica frase que figura en el títol i deixar córrer. Vejam:

1. Mestre.
2. Artista.
3. Metge.
4. Pallasso.
5. Actor de teatre.
4. Psicòleg.
5. Volador de catxirul·los.
6. Fer l'haca.
7. Mestre d'infants.
8. Saltimbanqui.
9. Arreplegador.
10. Inventor.
11. Polifacètic.
12. Cantar.
13. Contemplar la natura.
14. Escoltar el cant del pardals i el vent.
15. Treballar en espais oberts.
17. Fer de mestre.
18. Ensenyar a universitaris i compartir experiències amb ells.
19. Pediatra.
20. Traure la llengua, clown.
21. Raonar amb persones grans.
22. Aprendre a cantar.

Ja n'han eixit més de deu... i de vint. La intuïció em diu que la que més preferisc és

11. Polifacètic
18. Ensenyar a universitaris i compartir experiències amb ells.

I com ho diu la intuïció? Per mitjà d'un somriure més gran, la qual cosa pot fer-nos pensar que ens aporta major alegria cada acte relacionat amb eixa activitat. Això és una part més de la maduresa emocional.

Igualment podem veure que hi han espais dedicats a l'ensenyament, a la natura i al cant i l'expressió amb l'alegria, totes qautre informacions interessants i que ens endinsen en temes que tenen importància per a la persona.

Què vols ser, després de passar per la universitat (amb estudis acabats, si pot ser) és a dir, com vols contribuir a la millora de la societat i, així, tornar el que t'ha donat abans?

divendres, 7 de maig del 2010

El somriure universitari

A prop de l'ordinador en què escric aquestes línies hi ha una fotografia d'una xiqueta (o d'un xiquet) amb un somriure que ens ensenya les dentetes i tot, això és, amb un somriure natural, espontani i sincer.

Potser recordem algun passatge en què hem pogut compartir el somriure (o sentir-lo) amb persones que exercien el seu mestratge (o que el feren... o al revés) i que ens impulsaren a fer camí, bé com a investigadors, bé com a alumnes, bé com a mestres, bé com a tècnics, bé com a clowns, etc.

Considere molt important el somriure, sobretot la seua recuperació en el món adolescent, juvenil i adult, de la mateixa manera que també crec que és important la incorporació de l'humor o de l'alegria durant el procés d'ensenyament i d'aprenentatge.

Si consultem informació sobre el somriure, la joia, l'humor, etc. podem aplegar a la conclusió que podem contribuir a crear una societat més joiosa, més informal, més espontània, més oberta a l'alegria de viure i de sentir-nos partíceps de l'optimisme i del procés d'aprenentatge continu. La universitat, com a lloc d'interacció amb la societat (com les persones), si volem que ajude a viure en una societat més creativa, necessitem que estudie les propostes que ixen de persones amb esperit de millora, de superació i que s'oferixen com a voluntàries a la societat, com aquells dos mestres de Magisteri que, deu anys després (o més!), obriren les portes perquè la seua orientació poguera ajudar-me a crear dos estudis diferents. Mestres així necessita la societat..., fins i tot dels que fan costat o encara promouen una educació lliure i alternativa... amb 94 o 96 anys i tot, com un cas real que va aparéixer al diari "El País" potser a mitjan dècada dels norantes: una dona que encara feia de mestra amb més de noranta anys...

Quins beneficis considereu que podria tindre la incorporació del somriure, com de l'humor, a les sessions universitàries, si més no, en els projectes educatius dels mestres més avançats en el camp de la pedagogia i la creativitat?

El somriure sincer i espontani

De fa unes hores ençà a prop del teclat des d'on ixen aquestes línies, hi ha una fotografia d'una xiqueta (o d'un xiquet) amb un somriure que ensenya les dentetes i que transmet ànim, esperança i joia. Si això fa una fotografia, imaginem-nos què podem fer les persones quan reconeixem la faena d'una altra. Anys arrere ho vaig fer a una assistent social de línia humanista (o així em pareix) i fa pocs dies m'ho va fer un amic, la qual cosa m'impulsa a reproduir les línies (amb canvis lleugers), més que res com a un model més i que podem estudiar per a fer el mateix amb persones que coneixem i que sabem que ens fan un gran favor. Ací el tenim:


<<>


Quan un amic reconeix la faena d'un altre i, a més, ho fa amb sinceritat i moderació, és a dir, sense llepar-lo, el que més guanya són els dos... És això que ara diuen "guanyar-guanyar" o "guanyar les dos parts". M'animes a continuar avant, com a investigador (m'agrada fer de mestre a distància... i al mateix temps aprendre) i com a persona.


El teu amic Lluís, amb una forta abraçada.>>


Recorde el cas real de dos històrics mestres de Magisteri, els quals es sentiren útils quan els demaní orientació més de deu anys després d'exercir el seu mestratge... mentres aprenien dels alumnes. U d'ells contactà i tot amb una persona que havia estudiat sobre el tema que jo pretenia desenvolupar... A tots dos, per telèfon i tot, se'ls veia un somriure i un desig de col·laborar.


En resum, si volem que l'alumne es senta bé a classe ens interessa somriure amb franquesa i perquè és molt bo per a la salut (hi han webs molt interessants) i també ens interessa aprofitar els xicotets detalls positius (i que ens encoratgen a fer més camí) per a créixer com a persones (bé com a tècnics, bé com a indagadors, bé com a mestres, bé com a clowns, etc.). La qüestió és compartir amb els altres el que fem... i emocions sanes, positives, constructives i que ens fan veure que vivim en societat, tot i que necessitem moments de soledat positiva per a carregar-nos les piles i continuar (com qui ho fa amb el mòbil).


Que tingueu un bon dia.


Quins beneficis podríem extraure de l'aplicació del somriure a la classe i quines estratègies empraríeu perquè l'alumne, com el mestre, gaudiren amb joia del transcurs de la sessió? Recordem la frase "el somriure és la distància més curta entre dos persones".

dimecres, 5 de maig del 2010

"Guanyem tots" per a universitaris

Després de consultar la web http://www.aulafacil.com/Tecneg/Lecc-5.htm, podem aplegar a unes conclusions sobre l'estil de treball "Guanyem tots" ("Guanyar-guanyar"):

1. Beneficis mutus.
2. Esperit de col·laboració.
3. Confiança mútua.
4. Acord prou bo, atenent a les dos parts per independent.
5. Ampliació de l'espai de col·laboració: poden sorgir idees o espais més amplis d'aplicació. Capacitat creativa superior a la imaginable a l'inici.
6. Majors relacions personals i de millor qualitat.
7. Voluntat de mantindre una relació entre les dos parts a llarg termini, això és, durant molt de temps.

En la relació mestre-estudiant, la idea "a llarg termini" pot implicar el temps que dura l'elaboració d'un estudi, el curs escolar, els contactes postuniversitaris, etc.

Així, en la vida diària, per exemple, podem observar una relació "guanyem tots" en casos com el mestre que, ja com a amic, dóna llibres a l'històric estudiant i aquest, posteriorment, elabora un estudi i el presenta a un concurs o bé a una publicació periòdica. La sensació és que les dos han eixit guanyant i que, a més, ha pagat la pena mantindre una posició en què pot haver donacions espontànies i tot, és a dir, un desenvolupament del valor generositat.

O la col·laboració desinteressada entre les dos parts, de manera espontània i amb fluïdesa.

Són moltes, per tant, les formes en què poden ajudar-se les dos persones: l'acte de donar i el de rebre tenen cabuda en el món del "guanyem tots"... i, a més, amb naturalitat, això és, amb suavitat.

Quines aplicacions universitàries trobeu a la tècnica "guanyem tots"?

"Pídeme la luna" i el sol de migdia

A vegades resulta graciós descobrir com persones que potser intenten fer-se passar com si no tingueren la mitat de la informació, en acabant manifesten com són realment. Parle de persones tradicionalment considerades (o perquè es consideren així i tot -i t'ho diuen!-, que de tot hi ha en la vinya del compare!)... políticament correctes. Sovint són persones que fan la faena per al cap, sia un obrer de vila, sia un dissenyador, sia un peó... Hom va indicar-me un dia, amb un missatge, que podria celebrar una festa per al primer any com a persona independent. La resposta al seu escrit fou que m'interessava més ser independent... emocionalment i tot, això és, prendre les regnes emocionals de la vida que faig. I això crec que és aplicable a qui llija aquestes línies o a qualsevol persona amb intenció d'independitzar-se.

Tallar el fil que unix el nadó de la mare, com tallar el fil que unix la persona amb la família és, com el Barça, més que un club, és a dir, més que una simple independència. Quan passem a gestionar-nos la vida, de la mateixa manera que quan passem a exercir de mestres, podem triar camins diferents als més repetits ("els clàssics"). Vegem-ne alguns, els quals escriurem amb espontaneïtat:

1. Prendre les regnes per mitjà de l'aprenentatge de tàctiques que empraren persones molt efectives i creatives i incorporar-les, després d'un estudi, al nostre camp de moviment, al nostre projecte vital.
2. Desenvolupar l'optimisme junt amb el realisme, el lideratge i l'humor.
3. Actuar atenent als nostres principis i valors, després de triar-los amb calma.
4. Llegir llibres que ens estimulen a traure la part creativa... i contactar amb la natura (moments d'acció junt amb moments de calma).
5. Portar una vida senzilla i en què primem més la part espiritual que la material (totes dos igualment interessants).
6. Actuar amb humor i amor pel joc i el proïsme.
7. Aprendre de les persones grans o que manifesten més la calma, la responsabilitat de l'exercici de la llibertat, l'amor pel present, el lideratge participatiu en la seua vida, la creativitat, la joia compartida amb les persones que les respecten.
8. Llançar un xavo a l'aire en moments puntuals, és a dir, superar la inèrcia i, així, treballar la part creativa de la persona, la qual també incorpora la flexibilitat, la fluïdesa, afegir la raó i la intuïció a la nostra vida, la gratitud, etc.
9. Perdonar el passat i començar de bell nou: el perdó és una de les formes més riques de generositat i tot un símbol de maduresa emocional.
10. Ser excèntric, en determinats moments, perquè ajuda a treballar la singularitat, l'humor, la col·laboració (indirecta), el present, etc.
11. Ser espontani i, al mateix temps, interessar-se per fer una vida amb senzillesa, com l'aigua i el moll... i amb somriures! El somriure és un element bàsic per a la salut, com el riure i l'humor ho són per al bon dormir.

Quins llibres, persones, personalitats històriques o personatges ficticis vos influiren mentres estudiàveu a la Universitat o al llarg de la vostra vida?

dimarts, 4 de maig del 2010

Universitat i intuïció del segle XXI

U dels elements que formen part de la nostra vida, la intuïció, al meu parer comparable a eixe instant de coincidència de dades que fan pensar que vas per bon camí o que, simplement, has donat en el clau, és com una veu interior que diu què ocorre, què cal fer, què pot haver passat, quina decisió convé prendre... Però d'això no ens han ensenyat (o no tant) a la universitat, perquè insistien més, si més no els mestres que vaig tindre durant els tres anys de Magisteri, en la raó. Ara bé, com diuen alguns llibres actuals sobre valors o educació, la informació pot aplegar des de vessants diferents i... igualment ser correcta.

És important treballar la part racional de la persona (unir dades, comparar-les, contrastar-les, elaborar una idea amb fonament, etc.) i també que desenvolupem la nostra capacitat intuïtiva, més espontània que l'altra. Crec que la universitat del segle XXI, més orientada cap a la creativitat, també recuperarà eixe interés per la intuïció, si més no, com a resultat de la incorporació del pensament creatiu junt amb el pensament crític. Potser l'espontaneïtat moderada ("Eixa persona és prou espontània") vaja acompanyada de major presència de la intuïció. Al cap i a la fi són dos elements fluïds: espontaneïtat i intuïció.

En síntesi: de la mateixa manera que tots els camins duen a Roma (o a la localitat on u vullga, la qüestió és saber en quin punt del mapa es troben... i de la realitat, com podem dir amb sentit de l'humor), convé interessar-nos perquè l'alumne aplegue a l'objectiu des d'eixe recurs i tot.

Quins recursos considereu bàsics perquè l'alumne universitari (o un mestre) elabore un estudi de qualitat?

dilluns, 3 de maig del 2010

L'humor públic i la política privada

A vegades podríem pensar que no hi ha res a fer en un Estat en què moltíssimes de les persones dedicades a la política i que més vegades ixen en la televisió, entre altres mitjans, cobren molt més que la societat, que tenen privilegis, que cobren quantitats elevades i de per vida, etc. ¿Què hi ha a fer i tenim a les mans i el podem moure amb flexibilitat? Crec que l'humor: potser siga el primer element.

No es tracta de traure l'humor per a burlar-nos de ningú, sinó de fer de l'humor un bé públic, un mitjà de comunicació social, una mena de mitjancer en tractes entre nosaltres i les persones que ens són pròximes. I això val per a situacions durant un dinar al restaurant o durant una xarrada o mentres esperem el tren. La qüestió és que la positivitat que podem extraure de l'humor ens ajude emocionalment i ens compense aquestes situacions que van contra un suposat esperit democràtic del país, de l'estat, de la comunitat, etc. en què vivim.

No volem dir amb això que tots siguen igual (perquè seria una generalització que portaria a una manca de credibilitat cap a nosaltres), sinó que hi ha molt a fer i que, per sort, la imaginació i la capacitat creativa encara estan en mans populars i privades, la qual cosa podem interpretar-ho com una compensació digna d'aprofitament. Què en penseu?

Igualment, quan fem classes a la universitat, interessa que l'alumne es senta part de la societat i que comprenga que l'humor també ens ajuda a capgirar molts parers i moltes situacions adverses i, per això, a traure la part positiva que hi ha en la botella tan coneguda: l'optimisme realista, la imaginació, el plaer de viure amb alegria i amb calma i amb contacte amb la natura, l'amor pel joc i pels espectacles humorístics o de riure (caldria recordar que l'1 de maig és el dia mundial de la rialla, a més del dia del treball), la vida enfocada cap als reptes i el lideratge, etc.

Quines aplicacions econòmiques pot tindre l'humor en el dia rere dia i a llarg termini gràcies a la seua participació en el desenvolupament de la sessió universitària?

diumenge, 2 de maig del 2010

La importància del tacte

Crec, com a persona experimentadora (com totes) i com a mestre, que el tacte es u dels sentits més importants mas que figure entre els que menys desenvolupem. Això sí, tot depén de quins sentits primen en cada persona. Així, l'any passat, una persona, ací Remki, em passà apunts sobre PNL. Aleshores vaig descobrir que hi han persones que tenen la possibilitat de treballar els clàssics cinc sentits d'una manera poc o molt pareguda. Conclusió: u dels punts que interessa a classe és que el mestre tinga present quin és el sentit o els sentits que predomina en cada persona, ja que eixe detall influïx en el llenguatge i tot.

Intuïsc que el tacte té molt de pes en les relacions humanes, com també la veu i l'oïda, si més no, en els primers mesos. I ho faig per mitjà d'informació treta del llibre "Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia", quan Rigoberta ens parla de l'educació entre la mare i el nadó. És u dels capítols més formosos que recorde, perquè hi ha també una transmissió de la importància de la natura. Un exemple real, sobre el tacte: despús-ahir, gràcies a l'ambient en què ens movíem una amiga i jo, tranquil, potser per primera vegada dominàrem la situació i una possible crisi epilèptica a causa de la calor no quallà. Com em diria ella, unes hores després: "Sí pogueres dominar-ho, potser per l'ambient en què eres"... Eixa amiga, ací Romte, em tocà les mans i... potser com en el cas del nadó fort que s'inclina cap a on està el dèbil i s'intercanvien tota mena de sensacions... ambdós guanyaren: una altra manera de guanyar-guanyar.

Quines formes de guanyar-guanyar promouríeu entre els estudiants universitaris i que estigueren en relació amb els sentits?

dissabte, 1 de maig del 2010

Actualització professional: el segle XXI

De la mateixa manera que quan canviem d'adreça facilitem les noves dades (per tal de normalitzar la situació, això és, el present), també interessa actualitzar-nos en les vessants professionals, en el nostre cas, aprendre de les noves formes de ser, de concebre el món, dels temes d'actualitat a llarg termini, de maneres de fer demandes a nivell social (trobar alternatives compatibles i tot amb la clàssica manifestació pacífica), de temes d'actualitat a nivell internacional (per exemple, la situació de les comunitats indígenes), de tractar les relacions humanes (com ara, fer més ús del llenguatge positiu), etc.

I tot això també ens interessa aplicar-ho a l'àmbit universitari, com una part més de la societat i en interacció contínua amb la població de l'àmbit en què es mou. Així, l'Estudi General (Universitat de València) no sols es beneficia de la participació de part de la societat (estudiants, mestres i personal de servicis administratius) sinó que també contacta amb la societat (per mitjà dels projectes o, per exemple, a través del contacte estudiant-ambient extraescolar en què es desenvolupa). Transmetre aquesta filosofia, al meu parer, és bàsica perquè l'estudiant (com també el mestre) se senten partíceps actius de la societat i, per això, l'estimen i treballen per millorar-la.

Igualment necessitem anar més enllà de la creació de nous estils d'estudi universitari formals i, per tant, ens resulta profitós a mitjà termini (com a llarg) fer canvis que responguen a la situació present i que permeten que la creativitat afavorisca un estil de vida més saludable (no sols a nivell social o econòmic, sinó també a nivell de formació -per exemple, laboral- o d'ensenyament -universitari o no-).

Per eixes raons, i per més que potser pugueu aportar, podem dir que interessa fer de la universitat un element en procés de creixement i de formació contínua al llarg del segle actual, un segle que, com molts estudis demostren, és ben diferent a l'anterior, perquè molts temes d'actualitat o d'aquest segle representen novetats qualitatives, d'importància a llarg termini.