divendres, 30 de juliol del 2010

Document sobre empatia i altruisme animal

Hi ha un document audiovisual que està interessant, és ben senzill i ens fa veure que som animals socials, que actuem com molts animals i que, igual que la simbiosi, el compartir emocions conjuntament (millor si són positives) o l'altruisme també es manifesten en més animals de la natura.

Per a més informació, cerqueu "Empatía y altruismo animal: evolución" al Google.

Espere que vos agrade i que tingueu un bon dia.

Quines semblances i quines diferències observes entre les conductes animals i les conductes humanes? Què has aprés dels animals durant els últims cinc anys, per posar un temps? I de persones positives? Com explicaries l'altruisme i la cooperació a la universitat?

dijous, 29 de juliol del 2010

Que la professió ens divertisca

Quan diem divertir-nos ens referim molt sovint a "passar-nos-ho bé". I si, a més, incorporem el sentir-nos com un peix a l'aigua, és a dir, en allò que ens crea benestar, sensació de fluïdesa, flexibilitat mentres vivim la professió i adaptem estils diferents o que venen de fora a la nostra forma de concebre l'ensenyament i l'educació (i els adaptem, com fem durant el procés creatiu i d'evolució personal), no sols ens alegrarem de continuar en allò que marca molt el nostre esperit creatiu (desenvolupar el que ens agrada), sinó que, a més, podrem fer que l'altre es senta part del gaudi de la professió.

I això, en els millors mestres de la universitat, es nota, es percep (des de l'alumne) i ix de manera espontània (des del mestre). Hi ha una interacció, fruit d'eixa sensació d'ensenyament democràtic, centrat en l'alumne i nascut des de la vocació. Quan u exercix un ofici (professió) amb vocació, es sent. I si no, deixeu que passen els anys i escolteu què diuen alguns alumnes... La meua experiència va unida a testimonis positius de persones que compartiren un curs reglat de valencià per a persones adultes. I això ens ompli, com m'escrivia una històrica assistent social, molt humana i humanista, a una carta meua i, a més, ens encoratja a caminar , a persistir en la nostra tasca professional i a agrair la felicitació de l'alumne.

Com deia el professor Ramon Carande a l'historiador Josep Fontana (i que aquest recordà durant la seua lliçó de comiat de la universitat, per l'any 1997): "Vostè procuri treballar sempre en allò que més el diverteixi, que d'aquesta manera serà com farà el millor per a vostè i per als altres".(*) Una de les coses que m'han recordat aquestes paraules de Ramon Carande és l'esperit altruista ("i per als altres") unit a l'autosuperació personal i al plaer d'aprendre i de desenvolupar la professió.

Com actueu quan intuïu que davant de vosaltres hi ha un bon mestre? Quins records més agradables conserveu de l'exercici de la vostra professió i de quan heu fet d'alumnes (en qualsevol curs, universitari o no)?


(*) Aquesta informació d'Internet és d'accés públic.

La democràcia: més que un club d'amics

Si consultem a Viquipèdia els distints sistemes de democràcia que hi ha al món o, fins i tot, ens endinsem per uns moments en la constitució o el sistema electoral d'algunes de les repúbliques que sorgiren de l'històric imperi castellà a Sud-amèrica, veurem que són un exemple a tindre present, perquè la participació és més activa, la fluïdesa és més manifesta i, fins i tot, la importància del ciutadà és major que en règims com l'espanyol. A més, podríem dir que està alliberada de vicis, més en contacte amb els ciutadans i, per tant, el ciutadà té major consciència de la seua aportació a la societat i de la seua influència en la política (administració) de l'estat, del districte o del departament.

Els sistemes més democràtics, atenent al que m'han contat persones que han viscut en contacte en cultures diferents o a països ben distints (formalment i diàriament), es caracteritzen per una participació de les persones, un paper important a nivell legal (vegem, per exemple, el cas de Suïssa, més enllà d'unes històriques frases de Rousseau, qui la qualificava com el règim més democràtic que coneixia, pels seus referèndums, ben famosos, com també els que es celebren a diferents estats dels Estats Units, encara que no a nivell federal, això és, estatal), o, per exemple, la major presència del representant a la zona en què ha eixit triat (i a la qual defendrà els interessos, perquè, al cap i a la fi, l'han triat amb una finalitat, representar, és a dir, ser la veu dels qui l'han elegit).

I tot això ha vingut després que ahir un conegut em parlara sobre la corrupció dels polítics, com si foren un club d'amics, després d'eixir el tema de les corregudes de bou a Catalunya. La meua pregunta, a qui m'ix amb frases viciades sobre els polítics, és: si no t'agrada el règim que presencies, ¿per què no actues de manera més democràtica, amb l'exemple, en el dia rere dia, i amb un toc de diversió?

La vida és tan important com per a considerar bàsic passar-s'ho bé (i amb honradesa) en el món de la política, perquè política fem les vint-i-quatre hores del dia. ¿No és política la gestió d'una casa, d'una associació o, fins i tot, d'un club esportiu? Quant a clubs esportius, tinc la sort de conéixer, com a amic i tot, un històric president d'un club menut, el qual proposà la participació del club en la societat, perquè els empresaris i tot de la població, no sols s'interessaren per l'entitat (que no necessàriament per l'esport), sinó per la difusió del nom de la localitat i més. I vos puc assegurar que és una persona transparent, honrada, respectuosa, democràtica en la seua vida i que, a més, té bon sentit de l'humor i independència, a més de tindre i desenvolupar un lideratge participatiu i respectuós.

En resum: practiquem la democràcia en tots els nivells que puguem i, mentrestant, senyors, a divertir-nos, però no com el bufó que fa riure el rei (que s'espavile el rei!), sinó com la persona que fa les coses amb senzillesa, alegria i optimisme... I que diguen el que diguen, perquè som el més important que ens ha pogut ocórrer... perquè també deien moltes coses sobre els primers cotxes o avions i...

Quin model de democràcia preferixes i quin consideres més bàsic per al segle XXI, a nivell universitari i tot?

dimecres, 28 de juliol del 2010

Rialles abans de les classes

Adés he vist un vídeo ("Agus el payaso mágico y Rita en Riotinto1") en què en la població de Minas de Riotinto, en ple carrer, mostren els pallassos el seu art i el seu estil, segons algunes persones que els han presenciat, de gran qualitat. Doncs bé, una cosa semblant ocorre amb els mestres, perquè cadascú transmet el que és i no precisament per com ho fa, sinó per la seua essència i les seues característiques personals.

Crec que cada mestre (si més no els honrats) actuen atenent a com són, no als seus comportaments. Hi han mestres que durant les classes incorporen el factor humor, poesia, música, alguna excentricitat, papiroflèxia, anècdotes personals, etc. Simplement són així i consideren que l'educació és més bella, agradable i fluïda quan mesclem els continguts amb la informalitat del dia rere dia, és a dir, quan mostrem les parts formals amb mètodes originals que poden fer de pont entre el contingut que volem transmetre i la facilitat per a aprendre.

Això podria recordar-nos eixes empreses en què hi ha una sala d'espontaneïtat (o de creativitat) en què els treballadors passen un temps al llarg de la setmana o del mes, com a estratègia per a fer més acollidora la seua faena, el fet de treballar per a l'empresa i la seua relació amb les activitats que fan els diferents dies de treball.

Un ofici amb diversió o inventiva porta una flexibilitat i una major facilitat per a gaudir del que es fa, del que es té i de com s'és. Així, no és el mateix manar que uns alumnes tracten un text, que animar-los a mesclar un poc de literatura, de música lliure o d'acudits mentres mamprenen la faena. O així ho podem llegir a llibres com "El que fan els millors professors de la universitat" (Ken Bain). De fet, moltes vegades, abans d'escriure res en aquest blog, passe per la consulta de documents d'amics o de webs ben diferents, amb la intenció de guanyar fluïdesa, flexibilitat mental i naturalitat, així com tindre un tema distint (si pot ser).

Per això considere interessant enfocar l'ensenyament des de perspectives diferents a les clàssiques i amb un component excèntric (almenys això faria, si treballara en actiu) o d'esplai: una cosa no desfà l'altra ni la qualitat d'un mètode distint als tradicionals. Ah!... i difondre açò a nivell social, per exemple, a través d'Internet.

Quines novetats incorporaries a un mètode d'estudi per a fer-lo més agradable i divertit, així com interessant a nivell pedagògic i social?

dimarts, 27 de juliol del 2010

Hi han mestres humoristes

Fa unes hores, escrivia al diari personal: "El mestre humorista és qui, sense fer-se el graciós durant la sessió, fa que passe el temps amb vocació, gràcia i interacció (mestre / alumne) i que prepara les classes perquè sorgisquen alumnes socials i creatius". Això naixia després d'haver fullejat un llibre de Pilar Blanco sobre la vida de l'humorista Tip ("Tip, poeta del ingenio").

En acabant he passat per unes planes ben diferents (des d'unes de projectes positius fins a unes amb entrades d'humoristes o de Pallassos sense Fronteres i tot), la qual cosa m'ha fet veure que és ben important que l'alumne, com l'espectador d'un espectacle (circ, teatre còmic, cine còmic, màgia, pallassos...), participe amb alegria. I l'alegria també naix des del moment en què es transmet amor pel que es fa, com també quan connectem amb l'alumne i inteactuem. Per això convé que prioritzem, a la Universitat i més, la participació creativa de l'alumne (en lloc de primar l'acumulació de coneixements i el seu reflectiment en els exàmens): la creativitat inclou l'humor i aquest element clau afavorix la fluïditat, l'adopció de noves formes de veure les coses, d'actuar davant de la realitat i, per què no, de treballar la imaginació (molt important per al sorgiment de projectes creatius i útils a nivell social, en temps com els actuals).

Finalment diré que els millors mestres universitaris solen tindre bon sentit de l'humor, positivitat, esperit creatiu, vocació, altruisme, sensibilitat, respecte per l'estudiant (com a aprenent i com a persona) i un important component que els fa originals (més enllà de la singularitat que els fa el fet de ser persones úniques) en un món com l'actual, en què es prima més caminar pels camps llaurats que no per innovar a llarg termini i democratitzar la vida allà on anem.

Per això val la pena ser un poc excèntrics (qui no ho és de manera natural), actuar amb excentricitat (signe de llibertat, en els temps actuals) i crear alegria allà on anem.

Quina relació creus que convindria mantindre entre la Universitat i els espectacles còmics o d'esplai durant el curs escolar? I al llarg de l'any, en la relació entre la Universitat i la societat?

Som el que ens naix amb espontaneïtat

Adés llegia en la web de l'actriu, monologuista i rondallaire Pepa Fernández (http://www.pepafernandez.webs.com) una frase que li deia sa mare, quan ella encara era xiqueta: que es dedicara a tot, llevat de ser la riota de les persones. I ves per on, ara, entre altres, figura com a humorista (si més no a Internet).

Em proporciona alegria pensar que la filla (símbol de l'educació infantil) s'independitza de la mare i decidix fer la seua vida amb confiança en ella (per la qual cosa s'inclina per les professions que exercix) i amb els seus talents. Com a equivalent, manifestaré que mon pare ha contat en determinades ocasions que m'agradava intervindre enmig de la classe (potser siga una projecció de la facilitat per a parlar i actuar en públic) i que em ficava els alumnes en la butxaca (possible projecció de persona amb carisma de líder). Uns anys després d'haver llegit per primera vegada un llibre d'Elaine Aron (sobre les persones altament sensibles), intuïsc que era una forma de manifestar la meua preferència per l'oratòria, les actuacions davant de públic i el carisma de líder... en un espai en què sí podia practicar el que tenia dins.

No és la primera vegada (ni l'última) que les persones ens sentim més de gust en espais de llibertat que en espais diferents, de la mateixa manera que els animals actuen millor quan se'ls concedix llibertat que en casos distints. I la maduresa emocional és un tema que acompanya, per descomptat, el sentit de la llibertat (independència) i la responsabilitat.

Igualment si pensem que per damunt dels altres està el respecte a la nostra persona, perquè ens fa de pont per a respectar el proïsme i fer-nos respectar com a persones singulars, podem cloure aquest escrit amb una síntesi: som ben diferents als nostres pares, als nostres educadors, als nostres mestres. I cadascú té uns talents i unes capacitats i habilitats que quan desenvolupa li aporten un benestar interior que es transmet a l'exterior amb espontaneïtat, sense buscar-la com a objectiu (la transmissió a l'exterior), sinó perquè ens ix.

Per això fluïm en eixos instants i quan fem tot el que ens aporta benestar interior i sentiment d'independència, lideratge, genialitat, determinació i alegria. Fer la faena que ací faig (crear un blog per a universitaris, mestres de la universitat o per a personal que treballa a la universitat) és una de les tasques que més m'ompli, com escoltar humoristes, veure pallassos, contemplar la natura, raonar amb persones respectuoses, aprendre de manera contínua, riure, somriure, etc.

Què et fa fluir, això és, quins talents fan que et sentes com un peix a l'aigua i amb espontaneïtat?

dissabte, 24 de juliol del 2010

Humor a les aules... de Cantinflas (i a les d'ara)

Després de veure uns xicotets vídeos de Charles Chaplin, de Mr. Bean i u sobre què és gramàtica (de Cantinflas), u pot aplegar a la conclusió que, al costat del formalisme educatiu (i per què no, de l'ensenyament) hi han alternatives interessants que van més enllà de l'esnobisme, de la cosa políticament correcta, de la gramàtica pura i dura, dels moments en què es considera que hem de riure (pel·lícules amb caixa de riure) o de les relacions en què el mestre és el centre.

No, senyors: el centre de la política educativa d'un país, estat, localitat, centre educatiu, etc. convé que siga l'educand, és a dir, la persona que participa conjuntament amb el mestre i amb la societat en què viu.

Quan un govern centra el programa educatiu en l'alumne, potser és que no és un govern tradicional, sinó u en què la creativitat té molta importància. O així em pareix, per ara. I, de moment, pocs són els exemples a nivell mundial. En qualsevol cas, convé que reben la nostra felicitació els que així entenen l'educació (alliberadora, creativa, amb interés per l'humor positiu i l'espontaneïtat, etc.), encara que ho siguen a xicoteta escala, això és, locals, per lliure o d'estats originals en eixe sentit.

També afegirem que no valorem un govern perquè ho siga d'un país amb moltes persones o perquè el país siga qualificat de ric a nivell general (?), sinó perquè promoga el que els mestres amb vocació valorem i promocionem allà on anem i exercim el mestratge (formal o informal). I això no es fa amb lleis, ni amb esnobisme legal, sinó amb l'exercici de l'exemple. Crec que u dels més interessants és el de Finlàndia... i també ho pot ser el de l'escola o la universitat que hi ha més a prop de nosaltres: és qüestió de principis, de valors, de política d'organització i de visió de l'ensenyament i de l'educació.

Que tingueu un bon dia.

Com eren els pedagogs o els mestres (i també els alumnes) que més destaques entre els que has conegut? I quins models educatius són motiu de major admiració per part teua, per la seua creativitat i visió de l'ensenyament universitari?

Cine còmic a l'aula

Adés, durant un fragment audiovisual sobre Harold Lloyd (actor còmic ben famós), he pogut escoltar una frase de l'artista: "Convé emprar el cine per a donar una colzada de diversió a la vida".

Podríem començar la sessió del dia, bé amb un xicotet passatge còmic (de cine o no), bé amb alguna invitació a contar acudits els alumnes o bé amb uns minuts reservats al món de l'excentricitat dins de la classe. Convé que l'humor done una colzada a la seriositat i es prenga amb un mínim de formalitat (per la seua gran utilitat, a llarg termini i tot) i per la seua contribució a la psicologia positiva que podem desenvolupar entre el mestre, l'alumne i l'ambient universitari. Així, recorde una anècdota empresarial que publicà la revista Emprendedores, potser pel 2007, en què un multimilionari decidí no recórrer a la justícia, l'altra part acceptà l'alternativa i... el joc feu que la part que tenia la raó (el segon) guanyara la mà a l'excèntric multimilionari.

Fets com el d'aquest milionari són una invitació a prendre'ns la vida amb un poc de diversió...

Treballem, per tant, per una escola de l'alegria i del benestar. Recordem el mot benestar ("ben estar", "estar bé")... Molt interessant.

Quins actors còmics coneixes, quins has conegut en els darrers temps i quin estil de cine còmic promouries a les aules universitàries?

divendres, 23 de juliol del 2010

Que s'ho passen bé... fins els del CBC?

Durant una entrevista a Xavi Castillo, per part de l'emissora Pagina 66 (podeu escoltar-la en un vídeo de sis minuts), Xavi s'acomiada amb la intenció que ho passen bé... fins i tot els del PP. Potser siga una manera de dir que l'humor és un tema important i que convé que tots ens interessem. Ara bé, la predisposició, la tendència a interessar-se per un tema, el plaer o el gaudi que una funció teatral (o una sessió, o una pel·lícula, o bé una sessió universitària) no té la mateixa acollida per part de tots. Així, sempre hi ha qui s'ho passa com un peix en l'aigua, qui es mostra apàtic i qui no li troba utilitat. Però... cadascú és com és, com canta Joan Manuel Serrat. En eixe sentit l'espontaneïtat, l'humor positiu, la creativitat, etc. no forma part del Club dels Bons Costums (CBC), del qual no tinc carnet (ni me'l pense fer!), com moltes persones creatives que conec.

Per tant, podem cloure aquest article amb una frase sintètica: respectar el proïsme és respectar-nos... i fer-nos respectar és treballar perquè les persones respecten el proïsme.

Nota: En eixe sentit, la missió d'un mestre és la mateixa que la de l'alumne: fer d'exemple. Ei!, si així ho consideren (que sí ho és en el meu cas i en el dels mestres amb vocació o alumnes que millor s'ho han passat mentres aprenien).

Quina utilitat heu tret de les últimes entrevistes a humoristes o a actors de teatre còmic o artistes del món del circ, per posar tres exemples?

dimecres, 21 de juliol del 2010

Per una educació positiva i per al segle XXI

Ací reproduïrem quasi tot un escrit, enviat adés a una persona que ahir em parlava sobre Linda Lantieri (educadora i activista, entre altres coses). Espere que el puguem fruir. I si no el compartiu, o bé voleu afegir algun comentari, ja sabeu: a escriure!


"Com ja t'he contat en diverses ocasions, preferisc les persones positives i moderades a les activistes. U dels motius pels quals ara hi ha faena extra a les escoles és la cultura de l'activisme, sí, com sona. L'autora del llibre "El don de la sensibilidad" (traducció al castellà de l'original anglés), Elaine Aron, ens presenta ja pel 1996, any en què ix l'original, que la societat necessitarà canviar i que, per a passar a una societat més madura emocionalment, entre altres coses, les persones altament sensibles hauran de recuperar l'espai perdut abans: metges, capellans, advocats, psicòlegs, etc. és a dir, algunes de les professions tradicionalment relacionades. Igualment això farà possible que hi hagen més persones sanes, amb la participació de les persones més interessades pel proïsme ("prójimo", en castellà).

Per tant, no està la cosa, al meu parer i després de consultar informació en anglés sobre Linda Lantieri (per conservar millor la fidelitat de la informació original), en propostes de mestres activistes (com és el seu cas) sinó de persones positives i creatives, això és, que es centren en crear la cultura dels matisos (obri un ventall i veuràs que és més ample que els dos extrems) i que aporten sistemes educatius que siguen revolucionaris (no un retoc del que ha fet un altre o una collita d'idees) i que, com feia la M. Teresa de Calcuta i més persones promocionen la cultura de les actituds i alternatives "A FAVOR DE" (però no sols en el nom de la plataforma, organisme, fundació, associació, etc.... perquè així pots llegir molt a Internet i també veure en la vida diària, sinó en les accions, perquè en les accions és on demostrem les persones la coherència amb el que pensem).

Com a alternatives al sistema educatiu actual, proposaria (si em feren eixa pregunta), sobretot:

1. Introducció de l'humor en els cinc primers minuts i en els cinc últims (o cinc trenta-quatre, com posaríem en un llibre d'humor).
2. Cultura dels matisos (ni blanc ni negre, ni verd -el centre- ni els extrems, sinó la pluralitat).
3. Promoure la positivitat (en el llenguatge i en l'ús diari, perquè he observat, en converses i per escrit, que afavorix la salut diària i el benestar en les relacions humanes), la creativitat (fluïdesa, flexibilitat) i l'educació centrada en l'alumne.

Finalment diré que una de les coses que més valore és l'excentricitat, és a dir, el que s'aparta de la majoria, de la moda (en estadística és el valor més repetit), de les formes "políticament correctes" ... I dins de l'excentricitat, present en molts artistes còmics, tenim una porta oberta per a descansar millor (la qual cosa ajuda a la persona a nivell general), prendre decisions amb més tranquil·litat i... actuar amb més espontaneïtat. "

En què centreu (o centraríeu) la vostra educació a la universitat?

dilluns, 19 de juliol del 2010

El món dels vàters públics

"El món dels vàters és entretingut, sobretot el dels vàters públics". (Andrés Pulido, Ruf creaciones)

Amb aquesta cita, dita durant una intervenció humorística, per Andrés Pulido (de Ruf creaciones), comencem un tema interessant, si més no, des del punt de vista de les relacions humanes: el respecte pel que és públic.

És fàcil entrar als lavabos dels locals públics, almenys a molts dels més visitats per persones de tota classe social, edat, ideologia, etc. i tindre temps per a llegir els grafitis. Si volem millorar aquest paisatge potser tot comence a casa, com també les relacions humanes, l'art de passar-se els cordons de la sabatilla, el mètode més senzill per a fer una truita francesa o, per què no, l'humor... Ui!, quin element ens ha eixit, de manera espontània... L'humor!

En un estat democràtic, el grau de llibertat d'humor és una mostra del grau de llibertat d'expressió de què es disposa i, en qualsevol cas, la tria de l'humor és una cosa personal, que té una relació amb l'educació, amb la formació, amb la forma de concebre les relacions humanes, etc.

U pot disfrutar de l'humor als vàters, la qual cosa potser seria millor si es fera en un local públic i reservat per a l'humor, ja que així guanyaríem més: netedat, ús d'un espai públic obert a l'expressió pública i humor lliure.

Potser ja tinguem una faena més: fer una proposta pública, no sols als ajuntaments, sinó també a la universitat, a l'associació en què participem, etc. Un espai per a l'humor. Això no lleva espontaneïtat, sinó que la dignifica, la fa amiga de la cultura de la ciutadania i, a més, obri les portes a una diversió entesa com un patrimoni a gaudir pels ciutadans... La llibertat i la responsabilitat van juntes, fins i tot en l'expressió de l'humor. Només faltaria això!

On reservaries espais per a l'humor gràfic (escrit o en dibuixos) dins de la universitat?

diumenge, 18 de juliol del 2010

Del glamur a l'humor

Acabe d'escoltar una entrevista de l'humorista Rubén Padilla a una figura que representava Ben Laden, present a terres del migjorn valencià. No es tractava simplement d'una interpretació més de l'entitat artística "Antología teatral del chiste malo", sinó potser una forma més de burla del tema del glamur.

Ens passen hores i hores de televisió preparades perquè intentem... Quèèèè? No, cavallers. Val més la pena que seguim els nostres camins, abans que seguim darrere de la carlota de les persones que viuen del món del glamur, tan identificat amb un color altruista, pacífic, conciliador, tranquil·litzant i amb bona acollida (perquè es considera un color positiu) com és el color rosa, especialment el clar.

En eixe sentit, i ara amb l'entrada en un tema pedagògic, considere bo introduir el color rosa en l'aula, junt amb el color verd intermedi, lleugeres tonalitats de blau i una miqueta de groc intermedi. Això es pot fer per mitjà de cartells o treballs dels alumnes en què predomine u d'aquests colors o una mescla suau amb tots quatre.

Així, a més de tindre una aula més decorada, la qual cosa atorgarà alegria al paper que desenvolupa, també incorporarem colors que ajuden a conciliar, tranquil·litzar, obrir-nos al proïsme, mostrar-nos més comunicatius, mostrar la nostra part emocional (amb la calma) i, així, afavorir que el jovent que accedisca a la universitat se n'isca amb una vida emocional més moderada, oberta a l'altruisme i a la natura (color verd), així com amb el goig de viure (groc) i, per què no, amb la cultura dels matisos. Recordem que una aula amb detalls de colors distints pot generar, inconscientment, una cultura de la pluralitat.

I tot això, no té res a veure amb la cultura del glamur, de l'ostentació ni del famoseig, sinó de l'autenticitat, la creativitat, la positivitat i el plaer de formar-se com a persona més enllà del que aprenem o del que ensenyem i tot, en interacció amb la natura i l'àmbit universitari, com ja hem assenyalat en més entrades.

Quins detalls decoratius introduiries en l'aula amb la intenció d'afavorir el sistema pedagògic universitari?

dissabte, 17 de juliol del 2010

La realitat vista per un humorista (Xavi Castillo)

Adés he accedit a http://tu.tv/videos/entrevista-amb-xavi-castillo i he pogut escoltar temes molt distints i interessants en menys de sis minuts.

De manera sintètica podríem dir que els humoristes, a més de prendre's la vida amb major sentit de l'humor (o així ens ho podríem pensar, atenent a la tendència a relativitzar les coses, a riure's també d'ells mateixos i a compartir el que expressen còmicament), són analistes de la realitat social.

Així, a vegades, resultaria interessant, si més no, atenent a la meua visió de l'ensenyament, escoltar algun humorista... perquè des de les personalitats del món de la cultura més excèntrica, sovint ixen reflexions molt lluïdes i, per què no, opcions d'actituds noves que podem adoptar com a ciutadans i com a persones que busquen la creativitat i el benestar (millor si el compartim amb flexibilitat i fluïdesa).

¿Convidaríeu alguna vegada a un artista còmic a la Universitat, perquè fera una xarrada sobre la seua visió de l'actualitat?

Al sol i a l'ombra de l'humor

Adés he escoltat els humoristes Alicia Decibelios i Ángel Cordero, i ella ha dit "Lo tengo a la sombra para que no se derrita". No es tractava, per descomptat, del sistema educatiu i majoritari que hi ha en la societat valenciana, sinó d'un tema ben diferent. En qualsevol cas, ha servit per a una entrada: el manteniment del que estimem.

Si estimem la creativitat, convindrà mantindre-la al sol i a l'ombra (com si fóra la filosofia de moltes plantes) o bé al sol (si volem inspirar-nos) o bé a l'ombra (si passem pel moment de calma). En qualsevol cas, i de la mateixa manera que el gelat que està de repica'm el colze i ja tenim uns minuts en la mà, ens interessa cuidar el que estimem. I una de les millors maneres és amb atenció, amb temps i amb proactivitat, és a dir, amb una activitat que ens porte a una visió més ampla i positiva.

Si estimem una educació lliure, amb humor, amb creativitat i preparada per a aportar novetats a la societat (de forma constructiva) i des de la idea de contribució individual al grup (escola, universitat, família, barri, societat, món)... ens convé estimar el que som (de primer) i, en acabant el que fem i, també, per descomptat, valorar el que fan les altres persones que també tenen projectes positius i, igualment, deixar a banda (després d'haver aprés) les persones que es dediquen a viure de paràsits, perquè prioritzem la simbiosi. ¿No és una parella d'humoristes, o una colla de cantants, un exemple de simbiosi, quan interactuen amb respecte mutu i amb una finalitat (millor si és altruista) per damunt de les individualitats?

Quins grups d'humor coneixes o has conegut per mitjà d'Internet? ¿Convidaries cap a una actuació durant una sessió trimestral?

divendres, 16 de juliol del 2010

Elogi de la diversitat... (i de l'originalitat)

Adés he passejat per la web d'humor http://www.portalmix.com i he aplegat a un grafiti que deia així: "Todo el mundo puede mear en el suelo. ¡Se un héroe! ¡Mea el techo!"

No es tracta de veure qui pixa més, de veure qui pixa més alt, ni de veure qui pixa més lluny... Es tracta de premiar la diversitat, l'originalitat, la persona que treballa per la llibertat emocional del proïsme (des de l'altruisme), de la persona que fa coses diferents a les ordinàries (per mitjà de la creativitat), de les associacions que fomenten el divertiment en temps d'esplai i en temps de treball o d'exercici del nostre ofici (i ací cadascú sap el seu).

Crec que podem considerar com ben directe i clar el missatge que ens envia aquest grafiti. Per això, de manera sintètica, anime (i animem els altres mestres que tenim interessos semblants) als universitaris (mestres o alumnes) perquè fomenten la singularitat com a riquesa dins de la societat i, així, valorar la contribució que cadascú fa a la societat, bé en l'àmbit universitari, bé fora de l'espai de la universitat.

Quines estratègies fomentaries perquè l'alumne s'inclinara per la seua contribució a la societat i, per tant, per la participació activa (amb el respecte a la forma i a la quantitat, sempre que siguen positives, constructives i, per tant, creatives)?

Humoristes amb alternatives

Hui he accedit a una web per a artistes i he tingut l'ocasió de veure un vídeo de l'humorista Xema, el qual m'ha fet riure. I quan acabava la seua intervenció, ha fet un afegitó interessant... i amb broma!

Lliçó del dia: ¿Podem començar el dia amb una broma i acabar-lo igualment? ¿Podem començar i acabar una classe amb humor?

Un vídeo així (com també molts més) ens permet fer-nos una pregunta: ¿convé iniciar una classe amb un vídeo d'Internet, sobre humor, perquè els estudiants tinguen una classe més calmada, més centrada en la faena i, a més, més positiva i respectuosa? Per a fer entretinguda una classe no és menester ser graciós, però sí, potser, tindre gràcia, tindre sentit de l'humor. O, si no és així en la gran majoria de les classes, sí tindre, com a mínim, vocació... la qual cosa és essencial per a fruir de la professió.

Crec que, de la mateixa manera que en oratòria ens inviten a tindre un fil i fer-lo continu (l'argument), també podem fer el mateix i amb la combinació humor i sessió del dia. ¿Qui ha dit que el camp de la didàctica ja estiga llaurat i no siga possible introduir noves vessants d'ensenyament? Des de sempre hi han hagut persones que han destacat pel seu esperit de canvi i de creativitat, això és, d'incorporar nous punts de vista o concepcions de l'ensenyament, l'educació, la relació alumne-mestre-societat (família i tot), etc.

Per això, obrim la possibilitat i, així, ens obrim a noves formes de relacionar-nos amb l'alumne, amb el personal administratiu de la universitat, amb la societat... i amb la professió!

Com incorporaries l'humor a la universitat?

dijous, 15 de juliol del 2010

Webs d'humor per a universitaris (mestres i alumnes)

Estimats amics, mestres, alumnes o persones interessades per l'educació universitària o que treballeu en oficis administratius dins de la universitat.

Ací teniu un llistat que he elaborat hui, de webs d'humor. Que les gaudiu.

http://www.humorpositivo.com/ (empresarial i amb molts enllaços, molt interessant)
http://www.ciberniz.com/ (sobretot és una revisió de l'humor a Espanya, des del segle XIX)

http://www.hastaloswebs.com/
http://www.querisas.com/
http://www.unaplauso.com/


Les següents són de l'àmbit lingüístic en català, també conegut com valencià (oficialment i tot, a nivell acadèmic). En alguna hi ha l'humorista Eugenio.

http://tocamels.webs.com/
http://www.portalmix.com/
http://www.detotimes.net/
http://www.acudit.net/
http://www.racocatala.cat/forums/fil/119382/humor-valencia-xavi-castillo

Bo, això era el que volia compartir aquesta vesprada amb vosaltres.

Quines aplicacions trobes a l'humor durant una sessió o en l'elaboració d'un estudi o d'un llibre de text, per posar tres realitats diferents?

dimecres, 14 de juliol del 2010

El gat que menjava gossos hidràulics

"L’altre dia el meu gat va matar al teu gos. Però que dius home! si el meu gos es un Rottweiller. Ja, però el meu gat era hidràulic." (http://www.acudits.net/acudits/curts)

Amb aquesta introducció comencem el dia. Ja no es tracta de matar el gos, el gat, el linx, la cadernera, el rat penat, l'elefant, el pollastre... o el director, sinó d'iniciar la sessió amb una miqueta d'humor i, per exemple, traure un tema. Com ara...

1) les aïnes de la casa
2) les aïnes del taller
3) els tipus d'energia (hidràulica i tot)
4) els costums dels animals domèstics
5) la relació humana amb els gats i els gossos
6) el tema del marquisme ("és un Rottweiller")
7) la natura i els animals
8) l'humor com a element de l'espontaneïtat (observem que potser ningú no esperava el final, "era hidràulic")

Tot això es pot fer en qualsevol sessió universitària, fins i tot quan aprofitem un acudit per a fer pluja d'idees per a un tema ben diferent i, així, facilitar la participació en el tema que més ens interessa. I això no és nou: durant la lectura del llibre "El que fan els millors professors de la universitat" (Ken Bain, Publicacions de la Universitat de València), ja apareix algun mestre que convidava els alumnes a treballar amb la poesia i algun element més perquè els resultara més fàcil trobar la resposta a la pregunta plantejada.

En resum: ens interessa introduir elements distants per a trobar proximitat i, així, respostes més idònies al tema que tractem. Ah! i si incorporem l'humor positiu, molt millor: fluïdesa, decisions més laxes, obertura mental, etc.

Has fet algun estudi o escrit públic (per exemple, a la premsa) amb un toc d'humor positiu? Què experimentares?

dimarts, 13 de juliol del 2010

Lideratge... en primer lloc

Dins del Club dels Bons Costums (CBC) es prima el que una persona es faça amiga d'una altra perquè la primera ho vol, mentres que en les relacions amb maduració les amistats sorgixen de manera espontània, es consoliden a poc a poc i, a més, permeten l'entrada a la llibertat d'expressió, a la presa de decisions lliures (i amb responsabilitat), a l'espontaneïtat, a l'humor positiu, al riure en què les dos parts guanyen, al somriure, a la joia de viure, a la vida senzilla, a l'esperit creatiu de la persona, etc.

Tot això, i més, he captat aquesta vesprada, després de viure una trobada amb una persona políticament correcta i que volia que jo fóra amic seu (?). O s'és un amic autèntic, respectuós, obert mentalment, amb curiositat... o parlem d'una relació ben diferent. No sé com veureu un cas com eixe, real i de fa una estona, amanit, a més, d'una tendència a la mentira compulsiva...

Hi han línies de mestratge i d'educació que promouen que el mestre destaque els punts positius de la persona que té davant, o que la tracte amb la naturalitat que li ix de l'ànima, això és, de l'interior de la seua persona (eixa que forma part de la seua essència). M'he sentit un poc perplex quan un company que havia presenciat l'acte, ha decidit compartir una partida amb el del Club dels Bons Costums, en lloc d'ajornar la partida i, així, manifestar la seua disconformitat. Però no...

Del que hem escrit fins ací, podem deduir que no debades l'esperit creatiu es desenvolupa en persones que posen en qüestió l'statu quo i moltes creences i actituds que es consideren correctes, simplement perquè la majoria de la població (o el grup majoritari, o la posició més repetida -encara que no aplegue a superar la mitat-) continue per eixe camí.

Ara bé, com la creativitat mereix una felicitació, direm... "Visca les alternatives constructives!" I des d'ara, i sense recórrer a la justícia formal (l'advocat, el jutge...), actuarem d'una altra manera: ens sentirem més alliberats, més contents interiorment, més amos de la nostra vida i, per tant, amb més bon humor i alegria. Paga la pena invertir en abonaments del tresor democràtic de la persona amb pensament lliure, creatiu, constructiu i que fa ús de l'humor positiu en les seues relacions humanes. A més, el món és ben gran, hi han moltes persones i, a més, podem fluir de moltes maneres (i una d'eixes, sense dubtes, és fer el que ens fa sentir-nos bé).

Això era el que vos volia escriure i, així, compartir amb vosaltres, bé si sou educadors universitaris actius, com si ho heu sigut.

Que fruïu d'un bon dia.

Quines decisions valentes decidires prendre en algun moment i ara et produïxen joia, benestar i sensació de lideratge mentres treballes a la universitat?

Beneficis de l'humor dins de l'aula

Com diu una persona que conec des de fa anys i panys, "No sols de pa viu l'home, sinó de mescla", la qual cosa ens ve com l'anell al dit quant al tema de la incorporació de l'humor dins de l'aula.

Així, podem començar amb uns minuts amb humor, o bé amb la participació espontània d'alguna eixida a partir de la inspiració d'una paraula, etc. La qüestió, com també al treball, és que l'ensenyament siga divertit, entretingut, amb les portes obertes al pensament lliure i creatiu, amb calma (com a resultat de l'alternança entre aprenentatge formal i espai per a l'esplai i l'humor).

¡Cavallers, ara va de bo! Deixem a banda les virtuts del cagar (document humorístic català del segle XIX, http://www.acudit.net/) i passem a fruir d'un ensenyament espontani, alternatiu i fluïd com l'aigua neta. Qui vullga entretindre's en el tema de virtuts i defectes (considere més encertat i convenient parlar de "cultura dels matisos"), que treballe això. Mentrestant, nosaltres, les persones que ens inclinem per posicions més moderades, fruirem del gran ventall dels matisos, paregut a l'arc de sant Martí, és a dir, al respecte de la diversitat.

Que tingueu un bon dia.

Com elaboraries un estudi sobre un tema que et fera fluir? ¿Incorporaries l'humor? Ha participat l'humor en algun estudi elaborat per tu o per alguna persona que coneixes?

dilluns, 12 de juliol del 2010

Universitat i diversió

Fa uns anys, mentres llegia un llibre d'Eduardo Jáuregui Narváez ("El sentido del humor. Manual de instrucciones") aprenguí que la paraula "diversion" (en anglés) significa "desviament", la qual cosa és el que fem quan ens divertim, quan actuem amb espontaneïtat, quan donem entrada a l'humor i a la joia i, per què no, al món de les excentricitats, bàsiques en un món com el que presenciem i que, amb les nostres aportacions (indistintament de la seua grandària, quantitat o forma), podem fer més alegre i fluïd. No debades el mot "humor" significa, en el seu origen, "líquid", "fluïd"...

Una universitat amb humor té més possibilitats de fer que les persones fruïsquen del que aprenen, del que fan, del que aporten, etc. i que, per tant, finalitzen els seus estudis formals amb la intenció de fluir enmig del que els ha fet sentir un interés extra. Qui tinga un bon mestre de música, potser s'interesse més per la música (i si aplega a director i tot?); qui tinga una mestra fascinant en el món de la biologia, potser s'incline per la natura o la ciència i el benestar (¿què passaria si formara part d'un equip de primera línia?); qui tinga un historiador que inspire simpatia i interés per la matèria, potser estudie la història amb una mirada des del balcó (més ampla i, per tant, més objectiva, oberta, independent i respectuosa)...

I així podríem continuar. Per exemple, remarcant la importància de les gràcies, perquè ajuden a recordar moments i informació, entre altres aspectes. Així, recorde que durant un fòrum de cristians, un ponent digué que els seus fills el tenien com una persona rara perquè no tenia un cotxe de categoria, sinó elemental. Ell, un orador molt graciós, els respongué: "Eso son cosas de papá. Es que el papá es un poco raro..." amb la qual cosa guanyà independència i potser encara el recorden algunes persones molt pròximes a mi i que també eren durant aquella ponència... tot i haver passat ja uns tretze anys. A hores d'ara és una d'eixes anècdotes que em fa goig compartir, no sols en les relacions interpersonals i directes, sinó també per mitjà del blog i tot.

Que tingueu un dia amb alegria.

Quins beneficis creieu que aportaria la introducció de la diversió durant les sessions universitàries (no sols a curt termini, sinó a llarg termini i tot)?

No és menester ser doctor honoris causa...

No és menester ser doctor honoris causa per cap universitat per a ser una persona interessada pel poble, per la cultura, per la llibertat, per l'humor i la diversió, per la responsabilitat, per l'educació cívica i moral o, per exemple, per la relació positiva entre ciència i benestar social.

Tampoc no és menester tindre estudis universitaris per a ser un investigador i fer un estudi de qualitat, entenent per "qualitat" "que busca la veracitat, l'objectivitat, la formació lliure, que partix acompanyat de creativitat i que, per damunt de tot, es fa amb amor, amb vocació, amb plaer i espontaneïtat i que transmet el que u realment prima en la seua vida" (íntima, social, professional, familiar, laboral...).

Tampoc no és menester traure notes ben altes per a ser un estudiant fascinant i admirador del que u rep, bé a la universitat, bé a qualsevol nivell de l'ensenyament formal, bé en qualsevol àmbit educatiu (casa, família, barri i població; comunitat històrico-cultural; humanitat).

Crec, com també fan alguns amics meus, que el que realment acompanya a la persona que viu amb llibertat, atenent als seus principis, valors, creences, amb esperit positiu i de millora, amb interés per la societat (participar en ella amb benevolència), sentit de la solidaritat i la gratitud, etc. és, entre altres, una senzillesa palpable en les relacions humanes (humor positiu i tot). I crec que això ha sigut molt comú entre les persones considerades popularment com a "genis", per exemple, Einstein, una de les persones de què més he pogut llegir ("Einstein. Su vida y su universo", Walter Isaacson, Ed. Debate, 1a ed., set. 2008). Si l'humor ens obri més la creativitat i les relacions socials, la senzillesa ens fa més humans i més rics interiorment, la qual cosa ens fa més lliures i oberts a la Humanitat i a la diversitat. Almenys, així ho veig ara.

Que tingueu un bon dia.

Quins nous reconeixements introduiries, a nivell universitari, si fores el rector? I quins deixaries a banda? Per què?

diumenge, 11 de juliol del 2010

La dolçor del mestratge democràtic

Si podríem identificar "mestratge democràtic" amb eixe mestratge en què interactuen mestre i alumne amb obertura i respecte mutu, per "dolçor" podríem dir del que ix amb vocació i que, sobretot, després de centrar-se en l'alumne, fa que l'alumne recorde el mestre i senta que ha aprés més (1+1=5).

L'alumne que ha fruït de la dolçor del mestre fascinant, no sols continua amb un interés especial pel que li ensenyà l'històric mestre, sinó que, a més, potser es convertisca en una persona que procure fer una recerca sobre el tema o superar-se dia rere dia, sia en el món de la música, sia com a escriptor, sia com a tècnic, sia com a historiador, sia com a biòleg, per posar alguns exemples pareguts a testimonis que he llegit adés en una web catalana relacionada amb la TV3. I també pot convertir-se en un amic de l'antic mestre i tot...

El mestratge democràtic naix de la participació oberta de les dos bandes (el mestre i l'alumne), així com del compartiment d'un espai en què hi ha obertura, creativitat, respecte per la diversitat, pluralisme; invitació a la superació personal i a l'optimisme i l'altruisme o la solidaritat i la gratitud; estima pel que s'és (en lloc de pel que es fa o es té); una classe en què valors com la creativitat, la positivitat, la joia, la cooperació o la senzillesa tenen les portes obertes, amb tot el que implica la seua introducció ordinària.

Quan tenim mestres democràtics, ens sentim en un espai en què hi ha fluïdesa, flexibilitat, alegria, interés per temes socials o de la terra en què vivim (on està la Universitat), amor pel proïsme i per temes que traspassen les fronteres estatals... Aleshores, el sentiment de germanor amb la Humanitat es transmet, es practica i s'intercanvia. I això, de manera espontània, la qual cosa fa més agradable i més plena de plaer la tasca educativa de cada membre. O així ho veig, ara, i atenent a les experiències i a l'evolució posterior a l'estudi a Magisteri.

Quins records positius (i amb plaer) tens de l'ensenyament, com t'han influït i com vius ara l'ensenyament i l'educació (universitària o no)?

dissabte, 10 de juliol del 2010

Fidelitat als principis

El mestre que és fidel als seus principis, és a dir, que camina pel camí del que considera imprescindible per a la seua vida i que es proposa seguir, és relativament fàcil de distingir, si més no, a partir de les meues experiències i les d'algunes persones que estudiaren junt amb mi a la Universitat de València.

Així, a més de ser una persona amb idees i creences definides, també és oberta i creativa, la qual cosa és perfectament compatible: per exemple, podem tindre mà dreta en unes idees i creences i estar oberts a altres i noves (tindre mà esquerra). En qualsevol cas, les primeres seran part dels principis (derivat llatí de "princeps, principis", "el primer") i les segones desenvoluparan l'esperit creatiu i de superació de la persona.

Tindre principis també és compatible amb la possibilitat de ser flexible, la qual cosa ens obri cap a formes diferents de ser, actuar, veure el present, pensar, preparar una sessió, etc. Per això, al meu parer, interessa conjugar les dos coses, principis i flexibilitat.

Igualment ens fa més independents, més madurs emocionalment i, per tant, més lliures, tres temes realment interessants i dignes de traure durant algunes sessions amb els alumnes. La persona independent ho serà tot i els intents d'altres perquè s'inscriga al Club dels Bons Costums, això que Rosetta Forner diu Club del Redil o Club de los Redileros (o CdR). Potser hàgeu oït l'expressió, perfectament qüestionable, "Se están perdiendo las buenas costumbres", la qual repetia una persona que coneguí, si bé amb un sentit humorístic semblant al del bufó literari o del món del circ i el teatre.

La fidelitat als principis és la fidelitat a l'autenticitat, a la nostra essència i forma de fer, organitzar la vida, com també de conviure amb les persones que ens respecten, es respecten i es fan respectar. Això, si més no, és com ho veig ara i el que considere bàsic.

¿Tingueres algun mestre fidel als seus principis i respectuós amb l'alumne? Què senties durant les seues classes i com et senties a l'aula?

divendres, 9 de juliol del 2010

Temps per a aprendre idiomes i més

Diuen que l'estiu és una època molt bona per a aprendre idiomes i viatjar (almenys a moltes planes d'Internet). Ara bé, també podem fer un aprenentatge més continu i al llarg de l'any, la qual cosa, al meu parer, és tan positiva com l'altra, ja que ací cadascú és lliure de triar allò que considera més idoni. No debades hi ha qui promou la diversitat d'ensenyament com a alternativa a l'ensenyament oficial o al més estés. Per tant, podem dir que les formes d'aprendre idiomes (o qualsevol matèria, no ja assignatura en el sentit clàssic) són diverses i que això permet una adaptació per part del mestre i de l'alumne.


Igualment podríem dir que potser interesse un programa d'ensenyament flexible, per exemple, en el sentit d'introduir una part teòrica (només la bàsica), part pràctica (molta) i part creativa (molta) ja que així farem que l'alumne es senta de gust i que, a més, participe més i gaudisca de la fluïdesa de formes. I ací ens convé obrir-nos a l'aprenentatge d'estils diferents d'ensenyament, a fer les classes amb gaudi i esplai (un mínim, imprescindible), amb introducció de l'element humor i amb la joia de la vocació que transmetem a l'alumne.


Finalment direm que quan l'alumne observa que les sessions també són un exemple d'intercanvi, la participació és més constant, més oberta i, a més, sent que l'educació es centra en l'alumne, en lloc de fer-ho en els continguts acumulats pel mestre, amb la qual cosa hi ha una sensació de creixement i millora en els dos sentits

dijous, 8 de juliol del 2010

Bicicletes, ecologia i universitat

La bicicleta, a més de servir per a traslladar-nos, també permet que ens centrem durant un temps en la col·laboració que pot fer la Universitat amb la societat, per exemple, per a estudiar alternatives de transport del segle XXI o, com ara, la vida inspirada en l'ecologia, o l'ecologia i l'humanisme com a bases de moltes decisions internacionals del present.

Des d'eixe punt de vista podem encoratjar l'alumnat a prendre part d'aquestes opcions noves, i més com a practicant de la creativitat que com a observador: interessa que l'alumne, com també el mestre, s'interesse per temes d'actualitat o importants a llarg termini.

Igualment diré que mentres escrivia el paràgraf anterior, m'he recordat d'una notícia que hui ha aparegut als informatius territorials de Televisió Espanyola sobre una empresa que havia decidit canviar la política anterior per una més d'acord amb els valors que prioritzaran al llarg del segle, com ara, l'ecologia, l'altruisme, la generositat, el compartiment, l'amistat (per les nombroses cultures que entren en contacte, per exemple, com a resultat de les migracions), el respecte mutu... Ni és la primera ni serà l'última, motiu pel qual ens pot produir alegria i sensació que les aportacions que fem valen la pena, com també les que sorgixen de fora.

En resum, podríem dir que des de l'invent de la bicicleta, fins a l'invent més nou (i ecològic, com el de la bicicleta), potser siga interessant obrir-los les portes i admirar-los, perquè poden col·laborar al manteniment d'un planeta pel qual val la pena invertir temps i diners a llarg termini. Tot allò que beneficia la positivitat del planeta (a llarg termini), també és bo per a les persones que, en el present i tot, confien en els projectes altruistes i pel benestar de la societat. Això és treballar a curt termini i a llarg termini, és a dir, fruir mentres fem el que fem, molt propi de persones que actuen amb fluïdesa i creativitat.

Gràcies i avant!

Quines actituds promouries en l'aula pel que fa al present històric i a l'ecologia i el segle XXI?

Humor en l'aprenentatge per descobriment

Després d'haver escrit el títol que encapçala aquesta entrada, adés, i amb la intenció de trobar documents en Google, he accedit a u sobre l'ensenyament de matemàtiques i he pogut riure'm un poc, bé en anglés, bé en castellà (sobretot). Una de les gràcies que més m'ha agradat, ha sigut una intervenció de Manolito (un personatge de Mafalda), quan diu "Lo sé porque es vox populi". Quasi res porta el diari!

Ara bé, potser ens interesse més promoure aquesta mena d'ensenyament i d'aprenentatge, però no perquè siga vox populi o no, sinó perquè potser siga de bona acollida entre els alumnes i, així, a més, ajudarem a crear persones més independents, més responsables de la seua evolució i creixement, que s'ajustaran més als seus interessos personals i en què el mestre es limitarà a fer de moderador, d'orientador (per mitjà de l'experiència i l'afany de superació) i a compartir el camí que mamprén i camina junt amb l'alumne. És una de les formes d'aprenentatge que més m'agrada i que considere bàsic, mas que no siga del gust de molts professors universitaris. Les altres són:

2) l'aprenentatge amb l'humor i la música (ací incloc la lliçó magistral dels mestres fascinants),
3) l'aprenentatge a partir de la creativitat i
4) l'aprenentatge obert i positiu (o cultura dels matisos i dels reptes)

Quins són els pilars del teu estil d'aprenentatge i d'ensenyament?

dimecres, 7 de juliol del 2010

Alfabetització tecno... què?

Encara hi han persones grans (i no tan grans) que estan en condicions d'aprendre a escriure el nom, els cognoms i, fins i tot, a signar. Potser hi haja un 5%-10% actualment, si més no, si ens centrem en dades de fa uns cinc anys. I si considerem dades de l'alfabetització funcional (saber respondre més enllà del que hem escrit adés), hi hauria un 70%-75% en eixes condicions (almenys segons dades de Catalunya a la darreria dels anys norantes i, potser, extrapolables al conjunt de l'Estat).

Ara bé, la qüestió no és mirar només les dades, sinó, al meu parer (i potser també al de persones sensibles per la formació alliberadora de l'educació i l'ensenyament i la possibilitat de créixer i fer-se més independents, per mitjà de l'alfabetització i de la formació contínua i constructiva i creativa) treballar amb vocació perquè les persones que isquen de la universitat ho facen amb afany de construcció i de millora social (si més no, el major nombre possible), amb la qual cosa ajudaríem a crear major consciència de col·laboració entre la societat i la universitat, entre el govern i els estudiants i els mestres, entre l'estudiant i la família (sobretot si contribuïx directament al pagament dels estudis), entre l'empresa en què treballa l'estudiant i li concedix permís al llarg del curs i el propi estudiant beneficiari...

Potser podríem sintetitzar el que hem escrit adés en unes paraules: interessa crear estudiants creatius i amb filantropia, almenys si volem contribuir a un millorament de la societat i a centrar-nos en els aspectes positius i que podem desenvolupar com a persones. Si substituïm el pessimisme per un optimisme creatiu i que mira avant des del present, podrem fer realitat molts projectes individuals i socials. I si volem crear res, haurem de partir de l'exemple, bé com a educadors, bé com a mestres, bé com a aprenents continus. Ànim, que els reptes són possibles.

¿Creus que convé difondre al llarg del sistema educatiu la "cultura dels matisos i dels reptes" (*), amb la intenció de construir una societat més oberta i respectuosa amb les diferències i les persones?

(*) Així denomine la posició més afavoridora de la creativitat (reptes) i de la formació de persones de temperament i actituds moderats (matisos), la qual cosa considere positiu a llarg termini i tot, com també durant el procés d'autosuperació i en contacte amb la societat que ens envolta i en què participem.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Els matisos personals i socials

A més d'haver-hi matisos en el món dels colors i de la música, també n'hi han en el món de la forma de ser de cadascú i de la classe de societat en què vivim. Vivim, per tant, en una cultura dels matisos, de la mateixa manera que els presenciem quan passegem pel carrer i veiem cases amb detalls diferents. Ara bé, que puguem viure en una cultura així, no vol dir que ho siga, la nostra (la social). I ací podem presentar una pregunta: si els matisos fan que siguem més flexibles, més oberts i més moderats... ¿què passaria si introduírem eixa forma d'actuar en l'ensenyament universitari? Potser que guanyaríem tots, mestres, alumnes i personal no docent. Entre altres raons perquè la moderació ens obri a la cultura de la creativitat i aquesta ens fa persones més lliures i responsables.

Igualment podem dir que si l'escola que visquérem no ens educà així, vol dir que nosaltres podem educar i educar-nos així. ¿Qui ha dit que el present no puga preparar-se per a millorar amb una actitud de respecte, amabilitat, flexibilitat, humor positiu i positivitat cada dia? Ah!, i amb riure i somriure, encara que no visquem econòmicament del circ o com a artistes de l'humor. L'humor és patrimoni a l'abast de cada membre de la societat. I la positivitat, també.

Són, per tant, uns recursos a l'abast de qui educa i de qui s'educa o rep educació.

Quins recursos introduïxes a l'aula, durant cada època de l'any o atenent a la veu interior (intuïció)? Quins n'introduïries, de recursos, si fóres mestre universitari?

diumenge, 4 de juliol del 2010

"Carpe diem": "Don't worry, be eccentric"

Amb aquest títol, després de repassar pel Google sobre "professors excèntrics" (quasi sempre apareixia una pel·lícula), m'he trobat amb un film que vaig veure quan estudiava Magisteri ("El club de los poetas muertos") en què u dels personatges és un professor excèntric. La viu, encara que no la recorde. Ara bé, el mestre que teníem potser sí fóra excèntric. I com de l'excentricitat, molt relacionada amb la salut, l'humor, l'inconformisme, la creativitat, la realització d'una vida independent a la de la gran majoria i, intuïsc que també amb molta espontaneïtat (penseu, per exemple, en les aparicions que fa Karlos Arguiñano abans de començar la sessió didàctica de cuina), ixen idees molt bones (o així ens ho demostra la història), podem fer-nos una pregunta: "I si aprofitem el dia (Carpe diem) i ens centrem en deixar arrere les preocupacions i procurar ser una miqueta més excèntric (Don't worry, be eccentric)?"


¿Vos haveu fixat que podem jugar amb les llengües i fer combinacions estrafalàries que poden portar-nos a idees interessants? Ah!, això és el que crec ara. I, per favor, no feu el que jo faça: sigueu vosaltres. Si voleu. Només faltaria això!

Com introduiries l'humor en la Universitat, si fores professor o si ho eres? I si fores el rector?

dissabte, 3 de juliol del 2010

Excèntrics en l'aula: una nova professió amb futur

Si a la web de Noticias Positivas hui figura el document "Madre de día: una profesión de siempre para el mundo de hoy", considere igualment interessant incorporar la professió d'excèntric de dia, sobretot en un món que la calma, l'esbarjo, l'esplai, la rialla, el somriure i l'humor, com també la fluïdesa a través del que realment ens fa goig, semblen estar demanant intervenció... Però, qui fa la primera passa? Al llarg de la història hi ha hagut tendència a desconfiar de les idees excèntriques (des de les de Leonardo, G. Galilei fins a la física d'Einstein) i... sovint el temps els ha donat la raó (als excèntrics, tot i les seues equivocacions, pròpies de totes les persones).

Potser tot això ens puga encoratjar a introduir en les aules universitàries (com també en les altres) la figura del mestre/pallasso excèntric (una de les classes de pallasso que hi han) o l'humor com a element essencial i vital, així com el somriure. Si els estudis de psicologia (laboral o no) ja parlen d'introduir l'humor en l'empresa, vos faig dos preguntes: "Què passaria si introduírem la figura del mestre-clown excèntric en les aules? I si durant uns cinc minuts, millor si són els inicials de cada classe, la faena del moment fóra riure tots?".

Alguns podran pensar que això no s'ha fet mai, que això no és formal, que no és in, que no és seriós o que no és políticament correcte. I ara bé la pregunta: quantes coses s'han considerat destrellatades i finalment s'han acceptat? Per exemple, el vol de l'avió. Sabem que ja hi han empreses que contracten persones per a fer excentricitats i animar la faena diària, el calendari laboral (per dir-ho amb visió de futur)... I són capdavanteres i milloren en qualitat i en relacions interpersonals així com en fidelitat i comoditat dins de l'empresa. Per tant,... com diu un refrany, "Canten papers i menten barbes", afaitades o per afaitar, com jo ara mateix.

Finalment unes frases de Jules Verne: "Qualsevol cosa que un home siga capaç de concebre, uns altres seran capaços d'assolir". I ho tenim a una xicoteta passa: la gosadia que naix junt amb la creativitat i l'acte de posar en qüestió el que hi ha establit i considerat intocable.

Quines incorporacions professionals o canvis qualitatius faries a la Universitat de València si fóres el rector? Per què?

Que tingueu una bona vesprada.

"Amb uns joves que viuen històries..."

Les paraules del títol formen part d'un escrit que he vist a Internet, adés (sobre Consumer), i que m'han inspirat el tema que tractarem: històries per a viure, no per a dormir i romandre indiferents.

El jove, com a persona amb capacitat de rebel·lia (tradicionalment, si més no), convé que la mantinga com a alternativa a la tendència al consumisme mediàtic i a la passivitat. No es tracta que el mestre faça d'alliberador (la qual cosa em pareixeria impròpia de qualsevol persona, amb independència de l'edat, la professió, el numeral del DNI, el punt de la localitat en què viu, etc.). El mestre té unes vivències, unes experiències, un historial creatiu (per què no?) i unes capacitats, habilitats i talents que seran d'agrair quan, des de la humilitat i l'espontaneïtat, sorgisquen en les relacions socials (i ací inclourem les educatives dins de l'ensenyament).

Igualment convé que l'estudiant es conega, desperte el mateix que hem dit sobre el mestre i, així, junts, caminar avant i gaudir de l'acte d'intercanviar, compartir temps acompanyats de música (per a treballar la part emocional de la persona), del silenci que permeta escoltar el cant dels ocells o el soroll de la ciutat i, des d'ací, prendre consciència del món en què es viu.

Potser digueu que és molt fàcil escriure així, sense tindre alumnes davant. Senyors!, no és menester tindre jóvens, perquè hi han persones grans o estadísticament adultes que també compartixen actuacions semblants a les que imperen entre els jóvens. Per tant, potser ens interesse més centrar-nos en els valors urbanitat, solidaritat, creativitat, amistat, etc. Així, l'altre dia vaig agrair amb una frase el detall d'una dona (potser de 35 anys si fa no fa) que va arreplegar el que havia deixat el seu gos enmig del carrer, després de fer de cos. Gràcies! Ah!, i ara que he escrit "Gràcies!" puc assegurar-vos que m'ha vingut al pensament la importància d'una paraula tant bàsica, curta i formosa com eixa, sobretot quan sorgix des de l'espontaneïtat. Gràcies, per favor, bon dia, fins demà...

Conclusió: Si volem que els jóvens actuen amb educació, també hem de donar exemple. Perquè el qüestionament clàssic no va enlloc, a diferència de l'exposició dels nostres sentiments reals ("No m'ha agradat el que acabes de dir: em pareix una falta de respecte. T'agrairia que...") i de l'actuació atenent als nostres principis i valors. Perquè qui té valors i principis, és una persona independent, els agrade o no a les altres persones (això ja és prehistòric, quan u porta el comandament de la seua vida emocional).

Quines actuacions faries davant d'un estudiant jove en la classe perquè responguera amb urbanitat i respecte pel que hi ha al seu voltant (material o relacionat amb les persones de l'espai)?

divendres, 2 de juliol del 2010

Amistats i altruisme

El mestre que actua com una persona sensible, oberta, creativa, etc. no deixa que un estudiant menyspree un altre (sobretot en públic). El mestre fascinant és una persona que treballa pel respecte mutu entre les persones, per la solidaritat, per l'afany i la generositat, per la creativitat, per una societat més centrada en la millora dels hàbits socials (urbanitat) i en la presentació positiva de la realitat.

Si diem que la societat i la Universitat interactuen i es necessiten, també podem dir el mateix respecte a les persones amb l'etiqueta social de discapacitades i les que tenen la de normal. I ara una pregunta: qui té l'autoritat de dir quina correspon a cadascú? En el món de la maduresa emocional no hi han categories simplistes, sinó matisos i amor per la diversitat, per la pluralitat, per les relacions horitzontals i per l'humor i l'espontaneïtat. Una de les coses més formoses és tindre amics i, ara com ara, els amics només ho són quan hi ha una relació "guanye-guanyes". Si no és així, això són altres calces.

Què opines respecte a les persones que posen etiquetes a les que pertanyen a grups socials tradicionalment marginats? Com treballes la creativitat davant d'una persona que et respecta?

dijous, 1 de juliol del 2010

Anys de collita

Després d'haver ensenyat valencià (i de manera remunerada, tot i que durant menys de setanta hores), encara hi han persones que malgrat els anys em saluden i recorden amb alegria el temps que, tot i la distància, els ajudà a fer-se més flexibles, més objectives, més obertes a la societat i, fins i tot, a guanyar espais d'audàcia enmig de "la cultura dels matisos", de què parlàvem en unes de les darreres entrades.

No es tractava de crear persones d'una classe determinada, sinó que les pròpies persones, des de la receptivitat i la donació (l'intercanvi mestre-aprenent i l'aprenent-mestre), avançaren cap a on consideraren idoni, més interessant o convenient. Almenys, quatre o cinc de les sis o set persones que en participaven, de les sessions d'una hora i mitja semanal. Totes eren castellanoparlants... i aprengueren, i ho manifestaren així a la darreria del curs, durant un diàleg al carrer, al costat d'un restaurant. Les frases, poc o molt, deien així:

"He aprés que és molt important la tolerància, ser respectuós"
"He aprés que hi han moltes formes de pronunciació, en castellà i tot"
"M'ha agradat perquè ha sigut un curs amb varietat de temes, i molts ho eren d'actualitat"

Ser una persona respectuosa (i més que abans), tindre present que hi han formes diferents de pronunciar un mateix mot o d'explicar una frase, o bé fruir de la diversitat temàtica, són elements que ajuden a la proximitat entre el mestre i l'alumne i, fins i tot, a què es conserve l'esperit d'eixes hores com a una possibilitat dins del món en què vivim, en qualsevol moment obert a la creativitat honrada, pels drets humans i per la dignitat de les persones.

Finalment diré que, a mida que passe de temes i amplie el camp de la curiositat, pense, com diferents personalitats del món pedagògic o de la PNL (entre altres camps), que és molt important el coneixement de les biografies molt documentades sobre les persones considerades (tradicionalment)"genis" o "benefactores de la Humanitat" i les pròpies autobiografies (com ara, la de Gandhi). És una forma més de treballar l'ensenyament centrat en l'alumne i... en el pensament lliure, impolíticament correcte (com diria Rosetta Forner) i, per tant, excèntric, això és, singular i respectuós amb la pluralitat. Com diem en PNL, "No et demane que em comprengues, simplement que em respectes"... Una visió rica d'una biografia és un punt a favor de la llibertat d'expressió.

Quines són les persones (reals) o els personatges (ficticis, etc.) que més a prop sentiu, per la seua forma de desenvolupar-se enmig del món?