dimecres, 31 de març del 2010

"Tots ens donem la mà..."

"... per a continuar caminant". Això em va dir una vegada una persona amb qui encara tinc amistat i que treballava en una professió de línia social.

També podríem emprar aquesta frase per a tractar d'unir interessos i punts de vista comuns, sempre que, alhora, potenciem el dret de la diversitat i les relacions horitzontals. Ara bé, convé recordar que si hui treballem el sentit de la comunitat és perquè ens centrem en els aspectes que compartim, no perquè vullguem que tots pensem igual...

En tots els dies de la setmana resulta útil (i fins i tot profitós) veure què ens unix, què ens diferencia i respectem de l'altre (perquè també ens agrada què ens respecten) i com ens respectem. Quan aquestes tres coses tenen lloc, hi ha una fluïdesa que, com a educadors, com a ciutadans i com a aprenents, podem transmetre i compartir amb més persones i, així, fer camí i, alhora, fruir dels avanços que fem (mas que siguen xicotets).

Quant a les mans, són u dels símbols més visibles de la persona: inclouen donar-se la mà, donar, rebre, agafar-se en rogle, saludar, acomiadar, indicar on som, assenyalar, etc. També ens ajuden a treballar (manualment) i tenen a veure amb moltes expressions corporals (imaginem-nos un alumne quan exposa un tema enmig dels companys, o una sessió d'oratòria), amb la joia, amb l'acte d'examinar-nos, d'indicar que pot passar avant una persona, etc.

Igualment hem fet moltíssimes coses amb les mans, com ho manifesten els invents de la humanitat, així com els avenços tecnològics o científics.

També considere que l'educació corporal (o estar atent als detalls, com ara, les funcions de la mà) pot ajudar-nos a entendre moltes coses, fins i tot l'evolució de l'espècie i la relació amb els invents, els avenços (tecnològics, tècnics, científics, literaris...) i amb la història de la Humanitat. Per exemple, la imprempta a Europa feu que passàrem de reproduir els llibres amb les mans a fer-los amb màquines i, per tant, feu possible la difusió de la cultura escrita entre les persones que disposaven d'una economia i una mentalitat més preparada amb la creativitat en eixe camp.

En resum, podem dir que el tot està relacionat amb les parts i que, per tant, és important cadascuna de les aportacions singulars (no sols a nivell corporal, sinó també a nivell social). Per això, la participació de la persona (com a esser social amb possibilitat de construir) és bàsica en el funcionament, en el desenvolupament i en el model de societat en què viu.

Què vos inspiren algunes parts del cos?

dimarts, 30 de març del 2010

Imaginació i prosperitat econòmica

De primer per intuïció, i en acabant per mitjà de diferents webs, he aplegat a la conclusió que la imaginació és menester per a la prosperitat econòmica d'una comarca (o espai geogràfico-administratiu més gran o, simplement, d'una entitat -sia econòmica, com ara, una empresa, o no-).

I he buscat això després d'haver somiat, poc abans de despertar-me, en un elefant de color rosa que semblava tindre dins dos gossos (pels lladrucs i els moviments). En qualsevol cas no era un animal real, sinó un intent de reproducció fet amb tela, com si gaudírem del dia de Carnestoltes, una de les expressions socials de la imaginació i la creativitat, així com de l'alegria i la tolerància de les autoritats públiques.

Fa molts anys, durant "la degolla dels innocents" (28 desembre), típica a València, les autoritats locals permetien que, per un dia, les persones es burlaren i tot de les autoritats i s'expressaren amb llibertat... I no fa tants, tinguí l'ocasió d'oir per la ràdio que també es celebra una festa igual a Uruguai, la qual cosa em feia pensar en una celebració antropològica relacionada amb l'inici de dos estacions i, també, amb una mena de pacte "panem et circenses" (pa i circ) entre les autoritats i el que alguns anomenen poble pla.

Quant al color de la tela d'eixe elefant, cal dir que és un color sedant, alegre i relacionat, entre altres, amb els valors i la humanitat.

A més diré que podem aprendre molt dels somnis, com a moments en què treballem la part creativa (per mitjà de l'inconscient) per a després analitzar-la i passar a la realitat (activitat del conscient). Per això, al meu parer, resulta imprescindible en el dia rere dia, en la cultura escolar (universitària o no), en la cultura laboral o associativa, etc. Un cosí germà de la imaginació, la pluja d'idees, ens ajuda a preparar el camí cap a solucions de tota mena. Una eixida, al meu parer saludable (i ho escric atenent a les experiències personals), és donar carta blanca a eixos dos elements, la imaginació i la pluja d'idees.

Finalment direm, i de manera sintètica, que si incorporem la creativitat a les nostres activitats diàries, ens resultarà més fàcil veure enjorn la prosperitat econòmica. Ens interessa recordar que la creativitat també inclou la sensibilitat social..., flexibilitat d'actituds i parers, altruisme, tendència a la universalitat (i al respecte de la particularitat), senzillesa en la vida, etc. O així ho feren (o ho manifestaren i tot) molts dels "genis" de la humanitat, persones i ciutadans com tots nosaltres.

dilluns, 29 de març del 2010

... i més notícies positives

És positiu pensar (i saber) que hi han persones amb què encara podem contactar i compartir la nostra visió de la vida (amb optimisme i el realisme), és a dir, participar de l'esperança col·lectiva que pareixen conrear algunes persones i col·lectius (o entitats) amb què ens relacionem.

Igualment ens alegra tindre notícies positives i rebre-les per mitjà d'entitats internàutiques dedicades a la difusió de notíces constructives i positives, o bé de reptes socials que tenen relació amb l'actualitat que vivim.

Finalment fa goig veure que passa més d'un any i encara hi han entitats com Valencia Sostenible y Creativa o Noticias Positivas que, no sols es mantenen vives sinó que, a més, fan intercanvis entre elles o que contacten amb particulars (o col·lectius) perquè hi han formes d'analitzar, de tractar la realitat i de presentar les iniciatives que concorden amb l'esperit positiu, creatiu i esperançador que porten moltes persones que es mouen per mitjà dels valors, els principis i la cultura de la solidaritat, l'altruisme i la fruïció de servir la societat amb espontaneïtat i, així, tornar els favors que sovint ens fa la societat. Recordem que som individus que vivim en una col·lectivitat que creem diàriament: la societat.

Espere que aquest esperit aplegue a estudiants i mestres universitaris d'ara (sobretot els que més manifesten la seua creativitat).

Quines maneres de fer periodisme positiu, constructiu i de sensibilitat social i amb valors com la solidaritat, l'altruisme, la cooperació o la creativitat promouríeu a hores d'ara?

Un historiador més universal i eclèctic

Al costat de la tendència a la militància o a l'adscripció a un model d'historicisme centrat en les formes tradicionals d'amic /enemic (de tractament de la història), crec que podem promoure l'historiador ecohumanista, obert a cosmovisions diferents, interessat per la història dels cinc continents, generalista (que tendix a buscar els punts comuns de les societats que més ressonància han tingut en la història, per exemple, un mínim de dotze) i que, al mateix temps, s'obri a una visió més internacionalista de la història (la qual cosa no vol dir que la militància en forme part, sinó que siga una possibilitat més...).

Quan he tingut accés a documents generalistes i que, alhora, tractaven un tema, com ara, la sexualitat des de més de set vessants, puc assegurar-vos que la persona tendix a centrar-se en el que unix i, alhora, en el que enriquix. Adopta, per tant, una visió més creativa i la sensació que la humanitat té molta riquesa i molt a compartir i que l'agermanament i la diversitat són elements que convé difondre'ls i practicar-los. Vejam alguns trets (sobretot, per als europeus, australians o anglosaxons):

1. Interés pel que forma part de cultures diferents a la greco-llatina i judeo-cristiana.
2. Obertura a l'antropologia, la lingüística, l'economia, les religions i els costums, la tecnologia i els moviments de pensament de més cultures (posem-ne quatre o més per continent).
3. Obertura als grups que més influència han tingut en cada continent o subcontinent (més enllà de la presentació geogràfica tradicional). Per exemple, viatjar com a historiadors a la Xina, Aràbia, l'Índia o Oceania.
4. Interés pels invents, els viatges, els intercanvis culturals, la història i les minories socials, o per les llegendes i els contes.
5. L'historiador com a un viatger actiu (físic o internàutic) i que contacta amb entitats o persones que participen o han estat o sigut a llocs diferents del planeta.
6. L'historiador com a persona oberta a les llengües diferents a la que més empra, amb la intenció de formar-se i ampliar el camp informatiu i de relacions interculturals i historiogràfiques.
7. L'historiador com a persona oberta al pensament creatiu i a l'acció (en lloc del pensament crític i excessivament analític i que a penes proposa alternatives) i a l'humor... sobretot si exercix mestratge.

En resum, un historiador diferent i obert al món que podem viure, promoure i compartir amb els estudiants universitaris, amb altres historiadors i, com no, fruir mentres exercim d'historiadors.

Quina classe d'historiador promouríeu per al segle XXI?

diumenge, 28 de març del 2010

Cites sobre educació, ensenyament i aprenentatge

Adés he passat per planes amb cites sobre educació, ensenyament i aprenentatge, bé escolars, bé de la vida ordinària i he aplegat a la conclusió que cada dia és una lliçó d'aprenentatge i d'educació per a les ments obertes, això és, per a les persones curioses, eixes que procuren madurar emocionalment cada setmana i que, dia rere dia s'interessen per fruir del dia en companyia de la joia, la senzillesa, el sentit de l'humor (tan indicatiu del grau de democràcia interior i del grau de creativitat de la persona en eixe instant) i de les seues habilitats, capacitats, o de la seua forma de ser (singularitat) enmig de la pluralitat que, per sort, ens atorga la vida en societat.

Quan ens involucrem en una tasca, participem amb un interés especial i, així, aprenem. Quan obrim les portes als nostres familiars i amics, també aprenem. Quan ensenyem a llarg termini, aprenem a orientar persones i, també, a predicar amb l'exemple, una forma molt bella i pràctica de treballar per una societat millor i en què les gràcies, la part espontània i la creativitat (individual i col·lectiva) també reben carta blanca. Quan compartim amb l'alumne la curiositat, això és, l'acte de mirar la societat i la vida des de vessants diferents (tres o més, per a facilitar la moderació emocional i l'objectivitat), aprenem doble: com a mestres i com a alumnes. Quan trobem un llibre que no val, també aprenem: a distingir entre la qualitat i la quantitat, entre altres aspectes.

Finalment, i amb la intenció d'incorporar una reflexió positiva a aquesta entrada, elaborada a partir de cites i del que m'han inspirat, vos reproduiré una de la Unesco i, com a agraïment a un jubilat que ja n'ha fet 92 (nat l'any 1918), una frase que va dir ahir a una persona que admirava la dictadura com a forma de govern i que faria rodar caps, si manara:

"Els objectius bàsics de l'educació són aprendre a aprendre, aprendre a resoldre i aprendre a ser." (Unesco)
"La vida es de todos." (jubilat espanyol, 1918-)

La frase de l'ancià, escrita immediatament al diari personal, em demostrà que moltes persones amb el sentit comú ben establit i que han passat per règims polítics ben diferents (aquest home, per dos dictadures, dos monarquies i una república) , no sols admiren la llibertat d'expressió, sinó que solen ser persones pacífiques, moderades, sensibles, suaus en el tracte, obertes a les novetats (sovint per mitjà de l'humor), solidàries i altruistes. A més, són conscients que vivim en societat i que cada persona mereix el respecte, tindre una vida alegre, sana, amb les necessitats bàsiques (les mínimes i imprescindibles per a viure dignament) i, en la mesura de les possibilitats, viure enmig del pluralisme social i les relacions horitzontals entre les persones (detalls que indiquen un major grau d'agermanament).

Quin model d'educació prioritzeu i per què es caracteritza?

dissabte, 27 de març del 2010

Històrics esportistes i solidaritat

Hui, després d'haver somiat aquesta nit, entre altres somnis, amb José Ángel Iríbar (històric porter de l'Athlètic de Bilbao i de la selecció espanyola), he passat a buscar, per intuïció, informació sobre la seua activitat solidària i m'he trobat amb persones que, ja retirades del futbol actiu (com a jugadors), dediquen part del seu temps a la col·laboració amb entitats com UNICEF (Andoni Zubizarreta o Javier Clemente, tots dos també històrics futbolistes).

Hi han persones que, més enllà de la seua situació econòmica i de la seua professió (històrica o actual), decidixen entregar una part del seu temps, de la seua figura (en el cas de les persones famoses i conscienciades per temes socials) a la millora de la societat. Es tracta d'una part més de la persona i que podem desenvolupar amb naturalitat, indistintament del nostre grau de coneixement a nivell social.

Així, i ara faré una introducció nova dins d'aquest tema, hi han hagut històrics professors de Magisteri que, quan deu anys després d'haver acabat eixos estudis i tot, se m'oferiren a col·laborar en tasques d'investigació, bé sobre les ordenances de la séquia de Benàger, bé sobre "els Sants de la Pedra" (sant Abdó i sant Senent).

Igualment hi han persones que donen una part molt considerable dels seus diners a iniciatives socials a llarg termini (per exemple, a la bastida de centres per a persones grans i amb gestió privada i per lliure, amb independència dels grups polítics que comanden una comunitat autònoma).

En síntesi podem dir que si, durant l'orientació que fem a l'alumne, introduïm la nostra vida social al servici de la societat (i també la participació social de persones famoses -perquè les circumstàncies els ho han fet, no per una cultura arribista o del famoseig-), podem contribuir a descobrir la vessant sensible, social i solidària de persones que, potser quan érem xiquets les sentíem com si foren ídols, i ara, ja adults (en edat i en comportament i per qüestió de maduresa emocional), les veiem com unes persones més i que, en el seu cas, compartixen molt més amb nosaltres que ens diferenciem i que, qualsevol forma de solidaritat generosa és digna d'aplaudir.

¿Quins actes de solidaritat coneixes i quina cultura de la solidaritat promouries entre els alumnes amb què compartixes l'ensenyament i l'aprenentatge?

divendres, 26 de març del 2010

Avantatges d'una cultura naturista

Tindre interés per una cultura naturista (no parle de la cultura naturista), facilita que les persones (mestres i alumnes i tot) portem una vida més senzilla, més d'acord amb els nostres principis i valors i, també, amb la cultura de la bellesa corporal, les emocions sanes i l'amor per la natura, el que és natural com a promotor de la cultura de l'altruisme (perquè quasi sempre la valorem positivament), el contacte amb les persones que compartixen temps i espai amb nosaltres, la cultura del consum bàsic per a viure bé (superviure, com diria José Antonio Marina, en lloc de sobreviure) i que genera benestar emocional (perquè sabem molt bé que la cultura materialista provoca patiments i tot, quan ja passem un poc més del nivell necessari).

Inclinar-nos pel que és natural, per orde de prioritat, ens porta també... a ser més espontanis, més coherents en les nostres relacions, idees, pensaments, actuacions, etc., a treballar una creativitat social i oberta a una cultura de l'amor pel cos, per la calma, pels jocs lúdics, per la cultura de l'antropologia i la cultura popular (per exemple, els contes, com a mitjà de contacte humà i de treball de la veu, l'escolta activa, el respecte per la persona que transmet la cultura... i que després pot ser alumne, els gestos, etc.).

Estimar el cos, contemplar-lo, centrar-nos en ell com un element que ens acompanya on anem i que mereix major respecte que la bicicleta o el got de llet amb què bevíem adés, ens fa estimar també el proïsme, la diversitat...

Igualment si valorem els quatre elements naturals de què la tradició ens ha parlat (sol, aigua, vent, terra), ens endinsem en el respecte pel que és natural i pels instants en què la persona demostra una harmonia emocional fruit de la maduresa i les diferents opcions de treballar per la maduresa emocional i per la salut mental a través d'eixe contacte (des dels arbres i les plantes, fins al cant dels pardals o l'ús dels cinc sentits en els altres moments de compartiment d'espai i temps entre nosaltres i la natura)...

Com promouríeu el respecte i l'interés per la natura a la Universitat?

Avantatges d'una cultura naturista

Tindre interés per una cultura naturista (no parle de

dijous, 25 de març del 2010

Rectificar és de persones madures

A diferència de fa uns anys (i bona part de la nostra vida), sobretot en estats com Espanya, hem promocionat una cultura educativa i escolar centrada en l'èxit i en la competició, la qual també es manifestava en els àmbits empresarials.


Ara bé, durant els darrers dos anys, o així em fa l'efecte, comencem a assistir a un canvi de model empresarial (i educatiu, encara que ací el centrem a nivell d'empresa): hi ha un percentatge important que valora que el seu cap reconega la seua humanitat, la qual cosa, si bé ens fa vulnerables, també ens fa més socials i més flexibles i, per tant, comprensibles perquè per un moment ens fiquem en el lloc de l'altre i pensem amb més opcions, la qual co

Més mitjans: triem-los!

Després de passar per un document visual en què hi havien imàtgens de la Terra durant el pas del dia a la nit i, al mateix temps, de diferents plataformes continentals, mars, illes i colors de deserts, d'Europa, del Brasil, etc. i de llegir un document sobre innovació en què se'ns exposaven molts dels invents que han capgirat la història de la humanitat, podem tractar un tema nou: els mitjans que tenim a l'abast.

Potser, al llarg del segle passat (s. XX) i també del present, comencem a assistir a una situació nova: tenim molts mitjans al nostre abast i hem de triar-ne. La immensitat de documents que figuren a Internet, de llibres que hi han en una llibreria, de material musical que podem trobar a una biblioteca i tot (o, fins i tot, a una gran superfície comercial) ens obliga a fer una tria. I, en molts d'aquests casos, triem per formes que s'han consolidat com a positives (les "obres clàssiques") o per formes innovadores en qualsevol camp de la humanitat (per exemple, la psicologia positiva, la PNL, el pensament positiu, el pensament creatiu, etc.). Potser busquem més la qualitat que la quantitat... per primera vegada, és a dir, el ser per damunt del tindre, la qual cosa és un pas avant. O així actuen els jóvens d'ara, atenent als darrers estudis.

Igualment, quan assistim a una tria, fem una inclusió del que s'ajusta a la nostra forma de ser. Així, si promocionem la senzillesa i els valors, és més fàcil que ens inclinem per les obres clàssiques (les contemporànies i tot i que encara es mantenen vives) i que, alhora, actuem a favor de les innovacions que, per intuïció, ens fan pensar que aportaran novetat, innovació i una visió positiva, creativa i ecohumanista o de pensament lliure a la societat i a llarg termini i tot.

Com a exemple, durant el darrer any he accedit a llibres que, tot i els anys, continuen amb força i com a exemplars, com ara, "El camí del ser" (Carl Rogers) o a alguns llibres del Dr. Vander, elaborats pels anys seixantes i que, en molts aspectes, encara continuen vigents. Quan veig que un llibre incorpora novetat, actualitat i... possibilitat de convertir-se en una font de la qual podrem xuplar molt a llarg termini i tot, val la pena invertir i, per què no, compartir eixos coneixements amb les persones que fan vida amb nosaltres (per exemple, per mitjà de l'acte de deixar un llibre i tot).

Que fluïsca la cultura... i que es renove, per mitjà de la creativitat.

Quins canvis faríeu a una classe per a explicar la importància de la creativitat en l'avanç cultural?

dimecres, 24 de març del 2010

Art i inclusió i justícia socials

A vegades tenim l'oportunitat de veure que es fan exposicions contra la pobresa i l'exclusió social. Ara bé, si tractem el tema des de la vessant positiva i del lideratge i la creativitat, podem fer-ne a favor de la justícia i la inclusió socials. Crec que és més fàcil del que ens podríem imaginar, tot i que, en principi, tot és qüestió d'adjuntar al nostre vocabulari diari noves formes d'expressar-nos i tendir a fer més ús d'expressions, frases, paraules i formes expressives positives (i ací incloc també les artístiques, les sindicals, les laborals, les literàries, les tècniques o les científiques).

No crec que siga menester estudiar a cap universitat, tot i que considere interessant tractar allí aquests temes, no ja per la seua actualitat, sinó perquè el que fem hui és la collita de demà i si conreem la terra amb afecte, tacte, interés i amb alegria, demà acollirem uns fruits que, simplement, ens animaran a continuar avant amb projectes semblants i, aíxí, ens demostraran que des de les coses xicotetes podem fer moltes coses i que, a poc a poc, es poden superar temes que pareixen més grossos que una muntanya. Doncs no! L'amor per la faena, l'amor per l'ensenyament i la creativitat (com també per l'educació lliure i creativa i alegre), l'amor per les persones i pel respecte (cap al proïsme, per fer-nos respectar i per respectar-nos), fa que tractem els temes amb fórmules diferents a les clàssiques.

Com llegia hui, en un document internàutic molt interessant: "Who I Am Makes A Difference" ("El que sóc, crea una diferència"). Per a això existix el pluralisme, una manera de ser, concebre la vida i les relacions humanes que convé aprofitar.

Què en penseu, de l'art com a camp creatiu al servici de la societat i com a mitjà de manifestació creativa (individual i col·lectiva)?

dimarts, 23 de març del 2010

Més que ecologistes

A més de consultar una web en què he tingut accés a una notícia sobre la Coordinadora Verde de Madrid, he pogut veure que, a nivell de grups ecologistes o alternatius, interessa treballar el pensament positiu, el llenguatge en positiu, el pensament creatiu i, sobretot, el lideratge. Si hem decidit prendre les regnes del llenguatge positiu, ja començarem a veure les coses d'una altra manera, com a protagonistes i com a persones interessades per un món millor, centrat en els aspectes constructius, positius, creatius, pacifistes, ecohumanistes o que contribuïxen a crear un món diferent al que ens ensenyaren mentres ens educaven a l'escola, a casa, o al carrer i tot.

És un món en què només ens val el present, la part positiva de la societat, la part creativa que ajuda a reconstruir la societat, l'humor que permet tranquil·litzar-nos (i prendre decisions més encertades, riure'ns, cantar cançons amb humor, etc.) i la fluïdesa (per mitjà d'eixes activitats que, com l'aigua, faciliten la nostra flexibilitat i l'estudi de les propostes que ens apleguen des de llocs diferents).

Es tracta, també, d'un estil de vida en què la diversitat (la pluralitat), l'altruisme i les relacions horitzontals (en lloc de les figures de comandament) tenen prioritat i en què les relacions humanes prenen part d'un esquema organitzatiu que gira al voltant del lideratge participatiu (el que té present les capacitats i habilitats de les persones i en el qual hi ha un cap que dirigix i que, no obstant, cedix part de la seua responsabilitat... perquè tots es senten un poc responsables del tot).

Com en la proposta d'Edward de Bono ("La revolució positiva") el punt principal i de partida és... posar en qüestió el model clàssic d'actuació i assumir les nostres responsabilitats de l'ús de la nostra llibertat i, a més, incorporar l'humor i, per què no, el sentit del lideratge i el de la contribució individual i les posicions pacifistes. Si uns altres han pogut, amb mitjans pacífics i constructius i creatius (pensem en el cas de la independència de l'Índia i de la intervenció de Gandhi), nosaltres també podem emprar-los. Una altra cosa és qui vol i qui opta per altres camins. En principi, m'incline, com més persones que conec i que diuen el que fan i caminen per on diuen que caminen, per mètodes creatius, positius i alternatius als predominants al llarg de la història. A llarg termini, potser siguen més productius i, a curt termini, fan que ens sentim més alegres mentres fem el camí. Una alternativa, per tant, a la cultura de la competició i una invitació a gaudir del present com un regal que podem aprofitar.

Què faríeu vosaltres, si proposàreu una ciutat (o localitat) més ecològica?

La intimitat en el segle XXI

U dels meus principis, és a dir, d'allò que és prioritari per a mi i que forma part de l'esquema de vida diària, la intimitat, és u dels punts que convé conservar en aquest segle que ja hem començat. Hi han hagut casos en què s'ha fet un ús indiscriminat de la fotografia d'una persona, com tinguérem ocasió de llegir uns mesos arrere amb una de les persones del grup parlamentari espanyol Izquierda Verde (mescla de Izquierda Unida i una coalició ecologista i d'esquerres de Catalunya), fins al punt de sentir violada la seua intimitat.

I escric tot això, entre altres, amb el record d'una frase que em deia una persona, segons la qual era imprescindible dir el nom de les persones per a donar fiabilitat a un text o no escriure'l si no havies demanat permís. Però, com ja comentem dies i dies, considere bàsic protegir la persona dels seus drets i garantir que complix les seues obligacions.

Vull afegir que una de les obligacions morals, conservar la intimitat mentres no es demane permís o no se'l reba, té una opció (una tercera) més creativa (al meu parer) i, al mateix temps, pràctica i positiva: fer ús de paraules noves, noms diferents al real i que són habituals, canviar l'adreça de la població en què viu o ha viatjat, etc. O, en quart lloc, canviar la professió i tot.

No es tracta de mentir de manera incondicional, sinó de fer que la persona conserve la seua intimitat i, alhora, se senta dignificada per la persona que fa ús de la informació privada. Igualment crec que, si hem aplegat fins ací i, a més, hem observat que el que més ens importa és la informació que els noms i detalls a què hem accedit sense permís..., el més moralment correcte és actuar amb sensibilitat, en lloc de fer les coses amb una sinceritat sense pietat o amb una naturalitat que se'n va de mare. És una altra manera, i flexible i espontània, de compartir l'amistat amb la persona.

Així, conec un estudi lingüístic en què l'autor actua així amb els protagonistes, llibres que recomanen (en part) prendre aquest estil de comunicació (com ara, u de Dale Carnegie sobre oratòria) i d'altres en què ens inviten a fer ús del pronom hom quan volem dir el pecat però no qui peca.

Finalment direm que, ben diferent seria, per exemple, canviar informació que fóra real, d'accés públic, oberta al públic (per exemple, la vida d'Albert Einstein) i falsificar o manipular intencionadament dades. O fer una tesi doctoral i no indicar les fonts reals (humanes i tot). Això sí, si hi han persones que, voluntàriament han participat i que, a més, ens han concedit el seu permís per a publicar el seu nom (amb cognoms i tot, si així fóra)... les portes estan obertes.

En resum, es tracta d'un tema d'actualitat i en què hi ha poc a escriure, llevat de la conveniència de tindre les idees clares i un estil de vida lliure, creatiu i respectuós amb les altres persones, com també amb el que fem i amb nosaltres. Això és fonamental.

Quina política portaríeu, si creàreu un "facebook" (llibre de cares, literalment)?

dilluns, 22 de març del 2010

Cites de persones conegudes

Una cosa és la persona que busca "la famosia" (és a dir, i en paraules meues, ser famosa) i ben diferent és la persona que la forma de ser i la seua influència la fa coneguda, per exemple, Gandhi (en vida i tot) o Van Gogh (després de viure). En qualsevol cas, podem aprendre a millorar les condicions humanes, sense necessitat de ser més coneguts que la màxima autoritat del poble (en qualsevol aspecte de la vida, des de la política, fins a la sanitat o l'esport, per escriure'ns uns quants).

Adés he accedit a una web sobre Gandhi i he extret la reflexió següent: "El vertader progrés social no consistix a augmentar les necessitats, sinó a reduir-les amb voluntat; per a això, és menester ser humils".

Quant a la humilitat i les persones molt creatives i que han passat a la història oficial (la dels llibres de text o de més difusió, entre altres mitjans de comunicació social), crec que les persones fortament creatives s'han caracteritzat per la seua sensibilitat social, per la seua senzillesa i per interessar-se per temes socials i de formes de participació ciutadana o, per exemple, per temes relacionats amb la bonesa, la bonhomia i les idees innovadores i per la millora de la societat.

En eixe sentit, han tingut idees que sovint s'han considerat inoportunes, políticament incorrectes, estranyes, etc. Ara bé, el temps, com moltes vegades, ha deixat cada cosa al seu lloc i, en eixos camps (i amb molta freqüència), han demostrat estar avançades al seu temps, motiu pel qual encara són presents.

Així, i dins del llibre "La revolució positiva", escrit per una de les màximes personalitats actuals del món de la creativitat, Edward de Bono, se'ns fa esment a Gandhi, una persona dedicada a la política, al pensament i a l'actuació popular per mitjà de mètodes pacífics i, alhora, revolucionaris per al seu temps... i ara. Quan un mètode és vigent, positiu, creatiu, constructiu i, a més, és social, paga la pena llevar-se el barret i agrair aquest regal de la creativitat humana a la cultura de la Humanitat. Igualment, convé que, després de llevar-nos el barret, ens el tornem a posar per a passejar pel dia rere dia i, al mateix temps, trobar respostes a preguntes que ens fem.

Per exemple, la incorporació de l'humor, de l'oratòria, de l'educació per al lideratge, de les biografies i de l'educació afectivo-emocional a la universitat del segle XXI... ¿crearà persones més independents, lliurepensadores, curioses, eclèctiques i internacionalistes o ecohumanistes que les que ara ensenyen en qualsevol dels nivells d'ensenyament o de l'educació, o que s'han dedicat professionalment o voluntàriament? Crec que sí, la qüestió és aprofitar-nos de la tendència de les persones més jóvens, més receptives, internacionalistes o creatives que els jóvens de generacions anteriors. I si hi ha res a millorar, per a això estan els recursos personals (i els que es desenvolupen dins dels col·lectius socials, formats per individualitats), des del silenci, fins a les analogies, les històries que servixen de model de conducta o moral, o deixar que l'alumne passe a practicar l'oratòria i, així, aprenga a parlar assertivament en públic.

Quina opinió teniu respecte a la universitat del segle XXI i "les biografies" ?

Interés i acció: bancs i solidaritat

A més de consultar sobre economia solidària, sobre alternatives al sistema capitalista i al sistema de banca més estés, també hi han temes tan importants o més, com ara, accedir a la informació d'aquestes alternatives (que n'hi han, de justes) i demanar-los informació i tot. Es tracta, per tant, del primer pas a favor d'iniciatives bancàries centrades en l'altruisme, els temes socials d'actualitat, camins nous en lloc de la cultura de l'especulació, etc.

Igualment, com a mestre i com a aprenent continu, crec interessant presentar el tema de la banca solidària i pels drets humans als nous alumnes de la universitat i, per què no, als mestres que participen del mestratge universitari i del conreu diari. Que siga un tema minoritari (i també en accés i que, fins i tot, també inclou guanys... nets), no exclou la seua importància i actualitat com a alternativa, a llarg termini i tot, al sistema capitalista i, també, a molts dels valors que hem adquirit per mitjà del contacte amb l'economia (i em referisc als temes que van més enllà de la simple funció dels diners, la qual cosa és més clau que la funció inicial o positiva dels diners).

Si els diners no participen de la cultura de l'especulació i de fer castells de borumballes (el 90% de la seua acció, segons una entrevista publicada hui mateix a http://www.noticiaspositivas.com), és molt el que podem fer les persones.

Com recordem (i si hem llegit l'autobiografia de Gandhi, més encara), quan Gandhi exposa que les persones són pacífiques per instint, es troba amb la incredulitat i la cultura actual que hi havia en el grup polític en què participava i... ves per on, per mitjà d'alternatives a l'enfrontament violent, l'Índia, un país immens en superfície, en població i en influència dins de l'imperi britànic de darreries dels quarantes del segle XX..., accedí a la independència. O recordem també l'experiència de Muhammad Yunus (el creador, o així se li atribuïx a nivell popular, dels microcrèdits).

Per tant, si la universitat s'obri a la innovació, informàtica i tot, convé que promoga el coneixement de planes d'Internet de línia social i solidària, això és, alternatives a les més difoses. Internet és més que saber fer ús de l'ordinador: pot ser un mecanisme de participació social potent, decisiu i creatiu per a les persones del segle XXI, de la mateixa manera que ho foren el telèfon, la ràdio o la televisió en ple segle XX.

Què faríeu si fóreu mestre d'economia, a la universitat?

diumenge, 21 de març del 2010

Reciclatge, alternatives i més

Ahir vaig tindre l'ocasió de veure dos hòmens fent una tria d'encenedors, la qual cosa m'inspirà a trobar eixides a les formes actuals de reciclatge (sobretot de les localitats més pròximes) i, amb obertura mental i tot (per mitjà de la tècnica de pluja d'idees), escriví açò al diari personal:

1. Ballar el mambo.
2. Jugar a la baralla mohicana.
3. Cantar mentres es seleccionen els envasos.
4. Obrir els ulls a les opinions ciutadanes lliures.
5. Navegar per Internet.
6. Crear una web sobre reciclatge públic per a localitats.
7. Buscar un got de llet marina enmig de la nevera episcopal.
8. Tirar-se un pet en sentir una simfonia.
9. Cantar al sol i a l'ombra.
10. Fer una excentricitat.
11. Escriure a Amnistia Internacional sobre Gianni Rodari.
12. Ballar un vals de Mauritània.
13. Entrevistar l'alcalde / l'alcaldessa.
14. Crear la figura de l'arreplegador municipal (en grups, per barris o districtes).
15. Dibuixar un botella de nissaga a la romana.
16. Llegir un llibre sobre mètodes ecològics.
17. Llegir "La revolució positiva".
18. Promocionar la banderola.
19. Fer una falla amb material reciclat.
20. Estudiar "Ecologia i ciutadania" a la Universitat.

Considere que el tema del reciclatge ha de respectar la diversitat i, al mateix temps, tindre una base mínima, clara i senzilla. Així, si a una ciutat hi han llocs de reciclatge de paper i cartó ben definits és més fàcil que la ciutadania actue amb correcció. Ara bé, si la política empra formes diferents de lloc de fem, de reciclate (paper, cartó, plàstic, envasos, vidre...), crec que paga la pena crea un servici públic i que s'encarregue de la tria i classificació de material. Per a això, és necessari personal destinat a realitzar eixes tasques manuals i que estiga preparat professionalment (a vegades, és qüestió de dos setmanes o d'un mes, com en moltes faenes manuals) i... comprar material tècnic de qualitat, econòmic i útil a llarg termini. I si, a més, estem interessats per l'ocupació, considere bàsic adoptar tres posicions, com a mínim:

1. Promocionar les iniciatives privades d'empreses xicotetes (n'hi han un fum que només les porten dos persones o menys).
2. Promoure l'ocupació pública amb diners públics i sense recórrer a subcontractes. Per exemple, presentar el tema com una opció de creació d'ocupació pública.
3. Contactar amb ONG sobre medi ambient perquè aporten idees innovadores i d'acord amb les últimes tendències laborals relacionades amb la política ecològica a nivell mundial, com també per mitjà d'una web intermunicipal (elaborada entre distints municipis, bé d'una comarca, bé d'una comunitat autònoma, bé independent i amb un apartat obert a la ciutadania).

Què faríeu, vosaltres?

dissabte, 20 de març del 2010

Una nova etapa estacional

Hui comencem una nova etapa estacional, és a dir, de l'any, en què accedirem a veure el resultat de la faena que, a poc a poc i en la intimitat, hem preparat al llarg de l'hivern, en què hem fet més vida interior (o hem tingut més motius històrico-antropològics per a practicar-la).

Es tracta, si fem una analogia amb l'ensenyament, de desenvolupar allò que tenim dins nostre i que forma part de la nostra essència, de la nostra personalitat, del nostre estil de vida sincer i, dels nostres reptes i de les nostres motivacions interiors. En resum, una mena de pas de la teoria a la pràctica, del passat al present, de l'antigor a la novetat, del que abans ens era útil al que veiem que ara ho és...

De la mateixa manera que quan passem d'un ensenyament secundari (o primari o el que siga) a u, immediat i superior, comencem una nova etapa i ho fem amb verdor, esperança, estima pel que s'inicia, esperit de superació, optimisme i desig d'evolució personal, així fem a hores d'ara, amb aquest canvi.

Finalment direm que, en qualsevol cas, els canvis, si els observem des d'un punt de vista positiu, els podem presentar com a reptes, ocasions per a desenvolupar el pensament creatiu, el bon humor, la joia de viure, la senzillesa, els nostres principis i els nostres valors en les relacions socials, ara més ampliades que abans.

Que tingueu una primavera agradable i en què milloreu com a persones, com a alumnes, com a mestres, com a aprenents continus, com a persones amb interés per assumir el nostre lideratge, etc.

dijous, 18 de març del 2010

Any Internacional de la Biodiversitat: analogies

De la mateixa manera que ens interessem per la biodiversitat, això és, la riquesa biològica que hi ha al món (en forma d'animals, plantes, arbres...), també tenim l'oportunitat, com a mestres universitaris, de promoure la riquesa, l'heterogeneïtat i la pluralitat entre les persones que fan vida junt amb nosaltres, siguen els grans protagonistes (els alumnes, com a ciutadans i com a possibles professionals... universitaris i tot), siguen els preparadors i orientadors d'eixos protagonistes (el professorat i els companys de cada alumne o mestre), siga la Universitat com a espai de cultura, formació i desenvolupament personal i d'intercanvi amb la societat.

Igualment considere important, en el sentit de la diversitat, promoure l'originalitat entre l'alumnat i el professorat, és a dir, la independència de criteri i la singularitat enmig de la pluralitat (essencial en un estat democràtic o per la democràcia participativa, cívica i de la ciutadania) i, a més, transmetre la importància de la creativitat en la vida social d'una comarca, autonomia, nació, estat, organització internacional, etc.

El motiu: moltes són les persones que seguixen la línia que han rebut i ben poques les que treballen l'originalitat, les diferències que, des del punt de vista pràctic i qualitatiu, fan avançar la societat. És més fàcil reformar que crear i, no obstant, és bàsic aprendre de models anteriors si volem caminar cap a formes noves i revolucionàries de presentar l'ensenyament. Una de les alternatives més creatives que he trobat, la revolució positiva, ideada per Edward de Bono, és una glopada d'aire fresc enmig d'un segle XXI que té molts temes a resoldre (reptes) i que necessita persones amb esperit creatiu i constructiu, així com centrades en la riquesa que ens atorga el sentit de l'humor (no sols a nivell emocional, perquè permet tranquil·litzar-nos i mirar les coses des de percepcions diferents a les habituals) i una mirada positiva de la vida (des de la personal fins a les relacions interpersonals o la presentació de les notícies d'actualitat o la difusió de notícies positives o que transmeten esperança).

Una de les coses que més remarque, com a mestre i com a ciutadà, és la conveniència de dedicar un temps important de l'ensenyament a l'humor, a les biografies, a l'educació per al lideratge (educació emocional centrada en ser nosaltres els cavallers que portem les regnes del cavall amb què passegem o fem camí) i a l'oratòria. Són quatre punts que considere bàsics en la Universitat del segle XXI:

1. Treballar l'alegria, el somriure, la part excèntrica i que facilita moltes de les idees que després poden ajudar-nos a traure'n d'alternatives (recordem allò de la pluja d'idees i del fet que només un 5%-10% en són vàlides al final o ajuden a triar-ne les definitives...).
2. Les biografies ens fan veure que som persones de carn i os i que tenim característiques molt semblants a les persones més conegudes de la humanitat, persones que desenvoluparen la part creativa, la motivació personal, l'esperit de superació, l'inconformisme, la sensibilitat social i l'humor, entre altres aspectes.
3. L'educació per al lideratge podria ser una assignatura nova, compatible i coordinable amb la de filosofia o educació cívica i moral, perquè si ens respectem, ens fem respectar i respectem el proïsme, som ciutadans que, a més de ser els que definim i decidim molts aspectes de la nostra vida, busquem la senzillesa, la vida en societat i el desenvolupament personal atenent als valors, els principis, les creences i la positivitat.
4. L'oratòria, a més d'ajudar l'alumne (com al mestre) a guanyar seguretat, tranquil·litat i habilitat per a parlar en públic i, al mateix temps, a interpretar els gestos i connectar amb les persones que ens escolten, també permet que l'alumne treballe la part emocional i, mentrestant, el mestre descanse un poc, la qual cosa és salut i, com no, contribuir a crear un alumne més social i format lingüísticament (més enllà del llenguatge escrit o que podem oir per Internet o per un enregistrament). Tot això obri un nou tema: la comunicació humana, la clau de l'aprenentatge, l'ensenyament i les relacions humanes a nivell social.

Què afegiríeu (com a mestres, com a alumnes, o com a persones curioses)? Per què?

dimecres, 17 de març del 2010

Fer barates: un nou estil de viure

Adés he rebut un document sobre llengua i comunicació elaborat per un amic, qui ha tingut el detall d'enviar-me'l debades. Justament ahir, mentres raonava amb un altre amic, aquest d'Alaquàs, pensí en la possibilitat de fer barates, és a dir, d'intercanviar servicis, favors, faenes, etc.

Es tracta d'una alternativa, antiga... i que encara apliquem, i que podem emprar durant aquesta transició que, potser, tinga lloc al llarg del segle actual cap a un sistema econòmic distint al capitalista i a l'històric socialisme. Ací fan falta persones amb creativitat, persones decidides a presentar tota una pluja d'idees (en col·lectius socials democràtics i de manera individual), a centrar-se en la realitat del segle XXI (incloure els temes ecohumanistes, la globalitat, el pensament creatiu, el lliurepensador, la riquesa cultural que ens aplega de cultures distintes, l'obertura al que és extern a nosaltres, la vida centrada en la senzillesa i la essència personals, la pluralitat, l'altruisme, etc.).

Es tracta d'actuar des de l'acte de prendre les regnes de la nostra vida i de compartir vivències, experiències, temps, espais, actes, etc. amb persones distintes a nosaltres (des de mestres o amics, fins a alumnes o persones de cultures diferents) i amb principis i valors. I si decidim fer la vida a partir de la independència personal, triem aspectes positius de la societat, de la capacitat creativa humana (com ara, alternatives al reciclatge en què nosaltres fem la faena que podrien fer persones contractades per una empresa -pública o privada-).

Perquè no tot el que lluu és or, ens interessem pel pensament creatiu, pel pensament lliure i per la positivitat, els principis i els valors... I per fer barates, com a una part més del tot diari.

Què en penseu, del tema de les alternatives al capitalisme i del reciclatge?

dimarts, 16 de març del 2010

Llibres positius del segle XXI

Potser comencem a assistir a un canvi de mentalitat i d'actitud a nivell bibliogràfic, en el sentit de trobar amb major facilitat llibres que ens animen a desenvolupar la part positiva que totes les persones tenim dins i, així, a practicar un aprenentatge i un ensenyament i una educació centrats en la solidaritat, l'educació, l'amor, la justícia, la pau, la positivitat i l'optimisme, com molt bé indica la contraportada del llibre "100 testimonios por un mundo mejor" (Manuel Mª Bru, Cadena 100 i Ed. Espasa, 2009).

Igualment alguns d'eixos llibres, com també algunes webs independents i pel pensament positiu i lliure, ens recorden que, com posa el llibre, un món millor és possible, que el canvi està en nosaltres i en les nostres actituds. Per això quan decidim prendre les regnes de la nostra vida, no sols exercim el lideratge sinó que, a més, desenvolupem la banda positiva de la persona, és a dir, l'optimista, la que fluïx mentres fa les tasques, la que gaudix del procés de crear, la que contacta amb la societat (perquè permet enriquir-se i alimentar-la per mitjà de l'intercanvi), etc.

En resum, eixos llibres, alliberadors i que ajuden a desenvolupar el pensament creatiu i lliure de les persones, ens permeten comprovar que podem fer molt ( o més) pel món en què vivim, que la cooperació ens ajuda a sentir-nos més forts i optimistes, que la cooperació ens ajuda a viure amb esperança positiva, que la cooperació positiva té present la diversitat i l'horitzontalitat i que, en el fons, som essers socials que necessitem alternar els moments d'intimitat amb els moments de participació social, gràcies a la qual, diàriament, podem contribuir i, amb informacions noves, esperançadores i constructives, repartir i compartir glopades d'aire fresc entre les persones amb què compartim temps.

Per exemple, és important saber que els jóvens espanyols d'ara (15-29 anys) primen més el ser que el tindre, i que, en eixe sentit, són la primera generació que actua així... I si triem alternatives positives, una d'elles, al meu parer molt interessant i a l'orde del dia, és que les persones que hem viscut l'humanisme o l'ensenyament de matèries de ciències humanes, contactem amb les persones més centrades en la tecnologia: si els contem les nostres històries, si desenvolupem la part creativa de la persona o valors com la solidaritat, el compromís social, l'empatia, o la importància de la música tranquil·la... millorarem més a nivell social. Ho intuïsc (per mitjà de l'observació de la realitat i de l'intercanvi de parers amb persones amb fills jóvens o més petits) i ho manifesten els estudis psicològics centrats en la joventut, el professorat i l'educació actual (a nivell familiar i tot), com ara, alguns llibres d'Augusto Cury o enquestes d'enguany o del 2009.

Què en penseu i què faríeu si fóreu mestre universitari (o si ho sou)?

Distribuir, promoure i estimar la cultura

Després d'uns minuts observant unes imàtgens sobre la festa de moros i cristians a Petrer, gràcies a un document enviat per un amic, he accedit a frase "Distribuir la cultura" al final del missatge. L'efecte que em feia era estar al costat d'una manifestació més, i rica, de difondre la cultura amb alegria i formalitat (la qual cosa és perfectament compatible, perquè podem fer un estudi antropològic i, alhora, estimular la participació popular o turística als actes de la població o del barri).

Distribuir. Es tracta de repartir, escampar, fer ús de les aïnes que hi han a l'abast: des d'Internet, fins a la difusió oral o escrita en forma de paper. I també, d'aprofitar les relacions humanes com a mitjà de transmissió.
Promoure. Com ja diu la paraula, "moure a favor", això és, fometar, entusiasmar, fer que les persones es senten part del tot, de la festa, de l'acte cultural que desenvolupem. Ací es tracta de fer partíceps al màxim nombre de persones, actuar a cor què vols (en la filosofia de treball turístic o de distribució).
Estimar. Interessar-se per les arraïls, voler que la festa incorpore la creativitat com a mitjà de renovació, acceptar les propostes que puguen ampliar la pluralitat entre els membres que participen de manera més activa, voler el veïnat (perquè es senta part de la festa), aprendre del passat (què funcionà i què ens hem decidit a millorar), sentir-se part de la localitat (amb harmonia amb les poblacions en què aquestes manifestacions culturals tenen lloc de manera similar o igual), fer que la positivitat de la festa aplegue al cor i a la pensa de les persones que fan recerca o compartixen espai físic amb nosaltres, actuar amb benevolença (i bona disposició i bona voluntat pel que es fa).

Finalment, afegiré una frase atribuïda a Jordi Pujol i que em la regalà un històric professor de Magisteri, en un adhesiu: "La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres". Crec que quan actuem amb fluïdesa, és a dir, amb obertura a les idees que rebem o pensem, a la imaginació, a esquemes nous, a passar pels camps que no estan llaurats (accedir a la novetat, el risc moderat i la creativitat), així com al gaudi de pensar que actuem amb alegria mentres treballem (en lloc de buscar l'alegria després de fer la faena), és quan ens mostrem més flexibles, humorístics (amb el que això significa), espontanis, oberts a l'aprenentatge i el lideratge, etc. És, com si diguérem, l'obertura dels esquemes en què conjuguem la creativitat, el llegat cultural (personal i col·lectiu) i el desig de millorar (com a persones, com a altruistes, des de la positivitat, des de la senzillesa i l'autenticitat i la proactivitat i la calma, etc.).

Què penseu, els mestres o universitaris o curiosos que llegiu aquestes línies? ¿Què faríeu si ocupàreu la regidoria de cultura de la localitat en què viviu, o si fóreu el representant cultural d'una Universitat o d'una entitat -cultural o no-?

dilluns, 15 de març del 2010

Biografies de lideratge

Una persona, com també un mestre universitari, pot ser mà de ferro en guant de seda, és a dir, una persona amb principis i, alhora, amb mà esquerra, flexible. Una de les eixides que tenim per a presentar a l'alumne aquesta possibilitat, sobretot per a conservar la seua independència i ajudar-li en el camí cap al lideratge com a professional de l'ensenyament (universitari o no) o com a persona (ja fora de la Universitat) és dedicar un temps de la setmana a tècniques que trauen aquesta part de la persona, al meu parer, imprescindible... en l'ensenyament. Formes d'accedir:

1. Lectura de biografies de persones famoses.
2. Dedicar un temps (per exemple, uns vint minuts a la setmana) a lideratge i comunicació: lideratge per a ser portadors i caps de la nostra vida, comunicació per a mostrar-nos oberts al proïsme i a les persones (creatius).
3. Que els alumnes dediquen deu minuts (cadascú) i com a mínim, a exposar sobre algun tema lliure enmig de la classe (com si es tractara d'una tesi doctoral), perquè aprenguen i valoren la importància de la comunicació veraç i fiable de les seues emocions, dos punts molt importants.
4. Que aporten informació, comentaris, idees, alternatives docents o de gestió empresarial (perquè és el tema en què més es tracta el lideratge), de PNL, etc. a la classe i, per exemple, dedicar dos dies al mes a fer una exposició global i en què totes les contribucions tinguen entrada (com si fóra una pluja d'idees). També hi hauria una alternativa, tan interessant a llarg termini (sobretot per a aquelles persones que no tinguen accés a Internet): que s'imprimiren els documents trets d'un bloc col·lectiu i singular alhora. Col·lectiu perquè seria el de la classe i singular perquè totes les persones podrien tindre accés lliure.

Aquestes eixides (i més) són factibles per a treballar el lideratge (també a la Universitat) i fer que els alumnes (com també els mestres, per mitjà dels alumnes i de la curiositat que acompanyaria el procés de recerca del tema entre tots) aprenguen de persones que han influït molt en la història del pensament lliure i de la creativitat.

¿Què penseu i què faríeu si fóreu mestres universitaris o si llegíreu aquestes línies en una revista sobre ensenyament?

dissabte, 13 de març del 2010

La generació potser més creativa...

Potser la generació "iGeneració" (els jóvens entre 15 i 29 anys) siga la més creativa de la història de l'Estat espanyol. Així ho considere, a hores d'ara, i després d'haver deixat un temps de repòs el document publicat pel diari Público (28 febrer 2010) i d'haver passat per unes webs. En qualsevol cas, he tractat de centrar-me en una visió global i més enllà dels tòpics o de les idees que solen passar-nos els mitjans de comunicació més poderosos, sobretot la televisió i la ràdio (si més no, els més tradicionals i establits entre la població espanyola).

Que un jove siga individualista (és a dir, que practique la singularitat) és positiu, almenys des del meu parer (com també ho han considerat figures com Albert Einstein), ja que supon un alliberament de les temptacions d'uniformitat.

Que un jove tendisca a ser mamprenedor, això és, a prioritzar l'afany de superació i les iniciatives, és positiu.

Que un jove estiga en disposició de col·laborar (un 77%) amb alguna entitat ecològica o humanitària, és positiu.

Que un jove prioritze més el ser que el tindre (eixa és la tendència sociològica actual), senyors, això potser siga novedós i digne de tractar amb major deteniment.

Que un jove prime més els temes universals que els locals o els simbòlics (com ara, la bandera), parla d'una generació que deixa més arrere els dogmes i les tendències particularistes.

Que aquesta generació intervinga més a nivell d'Internet que del carrer, ens parla d'un nou estil de participació social... com el dels dies 11-13 de març del 2004 (després de l'atemptat internacional a Madrid).

Que aquest jove no milite i, en canvi, senta interés per temes universals i per la llibertat d'expressió, senyors, em sembla molt interessant: la militància ofega la pluralitat, el pensament lliure i l'acció lliure.

Que aquest jove marege un poc els polítics... i més, potser siga signe de canvi. I els canvis, si són rebuts com reptes, són positius.

I, en qualsevol cas, si trobem (i trobeu) algun punt feble, vos propose que presenteu alternatives. Una de les que considere més bàsiques és que la tendència a l'universalisme tinga present els temes del veïnat i de la població i comunitat autònoma en què vivim. Això seria com unir el castell de borumballes (en l'aire) a la terra, a la superfície. Treballar a nivell universal i també a nivell local, és a dir, la part i el tot. Si netegem la nostra casa (i mantenim net el carrer), també practiquem l'ecologia i, per què no, el valor urbanitat. Si pensem en el veïnat, com també pensem en l'ajuda internacional, no sols practicarem hàbits sans de conducta, sinó també relacions humanes que ens ampliaran l'agenda social.

I ara, en moments econòmics com els actuals, i en què assistim a una recuperació de valors de fa vint anys o més, ens interessa aprendre lliçons del passat, depurar el que ja no és compatible amb els temes actuals i del segle XXI, ser més generalistes (cultura global i universalista) i, com no, treballar la creativitat, germana de l'inconformisme, el pensament lliure, les alternatives, els reptes i l'optimisme i l'alegria de viure, ser, pensar, actuar i col·laborar... com de l'altruisme.

Amants de la natura... des de la Universitat

Si des de la Universitat transmetem l'amor per la natura com la mare que ens ha facilitat la bona vida i els recursos necessaris per a viure, desenvolupar-nos i aplegar al present, potser visquem amb sensibilitat i, fins i tot, amb sentit del compromís, aquestes paraules que va dir el naturalista i polifacètic Dr. Félix Rodríguez de la Fuente, una persona que va influir molt en la generació dels anys seixantes i setantes del segle XX, a Espanya, per mitjà del programa televisiu "El hombre y la Tierra", amb què no sols ens animava a conservar els llops, sinó també a treballar l'ecologia.

Moltes persones d'aquella generació, potser no militem en cap partit ecologista, però quan sentim la seua veu, el seu nom o passem a la web http://www.felixrodriguezdelafuente.com, tornem a pensar en la faena que cadascú pot fer per millorar la situació actual de la natura i, com no, per compartir aquest projecte conservador i creatiu amb les persones que ens envolten, siguen estudiants, siguen persones grans, siguen jóvens o xiquets d'ara. Demà farà trenta anys de la seua mort, la qual feu que el duo musical Enrique y Ana (format aleshores per un adult i una xiqueta que es feren molt famosos a primeries dels vuitantes) li dedicara una cançó.

Hui acabaré aquestes línies amb unes reflexions que ens va deixar l'amic Félix, perquè tots tinguem temps d'endinsar-nos en el llenguatge i valorar la importància dels missatges positius: "Sólo el amor a la naturaleza, la pasión por la vida y la certeza de que formamos parte de una comunidad total que va desde la bacteria al hombre, nos dará fuerzas para defender el único hogar que tenemos: un pequeño planeta perdido en una galaxia remota al que hemos dado en llamar Tierra".

Notes:
1. Com tots els bons mestres, la mort del mestre, en lloc de tancar-nos en el passat, el que fa és animar-nos a recordar els valors que primava i l'estil de vida. Sobretot, en la primera generació, aquella que tracta amb objectivitat la figura del mestre, sia universitari, sia a distància (com era aquest cas), sia d'institut, sia del carrer.
2. Els bons mestres solen crear escola, sobretot en la primera generació, la que ha estat en contacte amb el mestratge.
3. Dels bons mestres naixen, a vegades, amistats i tot. I, en eixe sentit, puc dir-vos que en tinc dos, dels sis mestres que més m'atragueren i compartiren amb mi (en valors i com a persona) mentres estudiava Magisteri.

divendres, 12 de març del 2010

Alternatives a l'electricitat i més

He consultat una notícia sobre la fundació ecologista WWF i el tema de deixar, per un temps, les ciutats sense electricitat (en part), com a mètode de reflexió i, en acabant he escoltat part d'una entrevista a Rosetta Forner sobre els temes d'actualitat, com ara, la desocupació i algunes de les alternatives que tenim les persones, per exemple, mirar les coses com una oportunitat i reflexionar abans d'actuar.

Si pensem un moment en aquest acte simbòlic i, per exemple, revisem alhora l'estil gandhià de preparar la independència de l'Índia, veurem que tenen dos estils diferents d'actuació. I si incorporem altres canals del món de les alternatives (com ara, la PNL o el pensament positiu), ens trobarem que eixe acte simbòlic és una contribució més a l'estalvi d'energia elèctrica i no l'únic...

Així, si en unes terres com les valencianes, on hi han molts dies de llum solar, preparem la casa perquè es condense més energia dins, afavorirem un ús més limitat de l'energia elèctrica (una alternativa a l'energia solar els dies sense sol o durant la nit). Igualment, si comprem finestres amb vidres dobles (pràctics a mitjà termini i més), també guanyarem. Si fem ús dels espais públics (biblioteques, museus, parcs, bancs públics, etc.), també guanyarem. Si adaptem la casa a l'estació, per exemple, la sala més il·luminada per a les funcions centrals de l'hivern (menjar, estudi, relacions humanes, etc.), també guanyarem. I així, successivament. I això és qüestió de dia rere dia, de constància i d'amor pel que hi ha al nostre voltant i és de línia natural (en primer lloc).

I ací la creativitat humana juga un paper molt important, així com l'interés pel que és públic o per les alternatives a l'energia solar (per als moments en què no n'hi ha tanta llum). Crec que les distintes opcions positives (una part més de l'esperit creatiu) són l'eixida més pràctica a molts temes d'actualitat. Per tant, fil a l'agulla!

Què penseu sobre la proposta de WWF i les alternatives a l'energia elèctrica?

dijous, 11 de març del 2010

"L'alegria és un tresor..."

"... que val més que l'or".

Amb aquest refrany, tret d'Internet i, a més, traduït, inicie aquestes línies després d'haver vist un grapat de fotografies en què la neu era el protagonista, com en aquest hivern en què també han destacat el fred i la pluja.

Quan les he vistes, les he gaudides i, fins i tot, no sabia de quina terra eren. Finalment he accedit a la solució: d'Euskadi.

Més enllà del lloc, ens interessa, com a mestres (m'agrada més aquesta paraula que professor, perquè tots els que treballen exercixen una professió), transmetre a l'alumnat la importància de les coses senzilles, bàsiques, que formen part del dia rere dia (bé de la societat, bé d'un gremi, bé d'un parc, bé d'una part de la natura, bé d'un joc lúdic, etc.) i que estan a l'abast de totes les persones, mentres no es privatitzen o siguen motiu de pagament.

Si l'aigua és un patrimoni de la natura, ¿per quins cinc sous hi han persones que no tenen accés a una aigua potable, de qualitat o que estiga en unes condicions com les anteriors a la contaminació? Una pregunta espontània i senzilla (de fer, clar).

Si ens endinsem en la natura, com a patrimoni mundial i com a motiu d'abús per part de determinades persones (i ací cadascú i cada empresa, multinacional o organització té una oportunitat per a fer una xicoteta anàlisi personal), potser compartim junt amb l'alumnat la importància de les decisions a l'hora de gestionar i admirar el planeta. No és un regal que vivim en el present, sinó que, a més, és un regal que tenim l'obligació moral de conservar, mantindre, netejar i preparar per a les generacions vinents. I ací, bé l'alumne, bé el mestre, com a persones en aprenentatge continu, estan destinades a compartir aquestes reflexions (i les que nasquen de la fluïdesa i la flexibilitat individual) junt amb les altres persones amb què convisquen, això és, de la societat.

Finalment direm que potser els temes de moral no tinguen tants seguidors com molts programes de persones famoses. Però que això siga així, no vol dir que els primers en siguen secundaris. Més aïna al contrari: les persones, potser des de sempre, hàgem estat en contacte amb la natura, com si fóra la nostra mare i, per això, moltes (potser la gran majoria del planeta) pensem que hem de conservar-la, mantindre-la amb afecte. Per tant, una forma més de mostrar-lo (l'afecte), des de la Universitat i tot, és recordar el patrimoni que hi ha en les nostres mans i relacionar-lo amb els temes centrals de la facultat en què treballem (els drets/Dret, els sons i la comunicació/Filologia o Música, els models de gestió animals i humans/Econòmiques, les relacions entre els membres de l'espècie/ Psicologia... i així successivament).

¿Qui ha dit, per exemple, que les facultats només hagen d'enfocar-se cap a temes humans i no també cap a les relacions entre les persones i la natura, és a dir, entre nosaltres (persones) i el tot (les altres espècies i la natura o les zones geogràfiques del planeta)? Què en penseu?

Sensibilitat professional i germanor

Després d'aquestes línies reproduïsc un correu que he enviat a una persona, amb un nom diferent (per conservar la intimitat), per si vos interessa. He fet un ajust, per a adaptar-lo al bloc.
Ací el teniu:


Amic Frederic.

Ja era hora que algun professional, sia del món de la lingüística, sia una persona interessada pel respecte lingüístic i més, demostrara la seua sensibilitat, el seu tacte i fins i tot el desig d'avançar en lloc de persistir amb esquemes que han demostrat, des de fa anys i panys, que només provoquen resistència i major xovinisme (bé a Catalunya, bé al País Valencià -popularment i tradicionalment conegut com "València", potser per economia lingüística, com diria Abelard Saragossà-).

Ho dic per allò de "la nostra manera de parlar valencià". En un moment en què importa sumar i, alhora, mostrar-nos creatius (obertura mental) cap a cultures del món, també ens interessa enfocar el tema des d'una cerca de la germanor, en lloc de les formes que exclouen i pretenen imposar-se. Les persones, en el fons, mirem cap a la supervivència de les diferències i ens agrada sentir-nos respectades.

Ahir pensava que l'entrada de persones d'estats ben distints a l'espanyol, així com el canvi de mentalitat entre les persones més jóvens (val la pena llegir "Público", 28 febrer 2010), més inclinades cap a temes no simbòlics, potser ajude a tractar les falles des d'una visió més antropològica i, a més, és fàcil que haja ajudat a convertir-les en una festa més fluïda i flexible, a diferència dels primers anys dels norantes.

Així, pel 2001, quasi un terç de les falles valencianes (de la Ciutat de València o no) acollien les Normes de Castelló, la qual cosa indicava una major independència respecte a la ideologia i els tabús que pretenia marcar la línia oficial des de València. Per tant, que un català diga "Per a la gent de Catalunya, parlar català és la nostra manera de parlar valencià", a més de sensibilitat, ens mostra que també hi han persones que ho diuen i ho senten així. Un amic que durant molts anys ha treballat a Telefònica i que ha portat la província de Castelló, més d'una vegada ha dit que al darrer poble valencià anterior a les Terres de l'Ebre (per la costa) diuen "Ell parle català" i, des de l'altre, "Ell parle valencià". Total: tots dos diuen "parle" (parla) i, si t'endinses a Catalunya des de la carretera de Vinaròs, observes que la divisió administrativa no respecta les fites naturals. I si, a més, et trobes en alguna festa grossa a les Terres de l'Ebre i saben que hi han molts valencians (per exemple, durant un viatge real d'una entitat valencianista, al qual vaig anar), potser feliciten i tot als valencians... (per micròfon!) i com si foren germans i visqueren al poble del costat. Gràcies, per tant, Frederic, per la teua gosadia i per la teua sensibilitat.

Finalment diré que a hores d'ara, un sector important de la població, encara que no isca als mitjans de comunicació, tendix a prioritzar més el que unix i fa sentir-nos part del grup (ací, la comunitat lingüística). Els estudis parlen d'un 30%-35% a nivell europeu i d'Estats Units ("Creatius culturals").


Fins ací el que ens interessa.

Que tingueu un bon dia i que gaudiu de la curiositat si feu algun viatge durant aquests dies de falles i, si no, que fruïu de la festa (molt vinclada al canvi d'estació, a festes semblants -com les dedicades a Saturn-, a l'època intermèdia entre Carnestoltes i Setmana Santa, així com a la participació de les bandes de música enmig de les festes populars, és a dir, les que no eren religioses o de caràcter institucional, com ara, el Corpus).

dimecres, 10 de març del 2010

Imaginació i ensenyament universitari

Adés he accedit a http://www.neuronilla.com/ i he consultat "Imaginación, creatividad e innovación... casas del mundo", una entrada formosa i interessant en què he gaudit de la imaginació de persones que s'havien llançat a l'aventura de renovar esquemes arquitectònics i fins i tot de crear cases que semblaven en moviment d'un terratrèmol , o com si foren un revolló o, simplement, una nau espacial.

Sí que vull dir que sovint pareixia un atemptat contra la natura, a la qual estime. ´De totes maneres, podem traure una lliçó: les persones podem treballar la imaginació com a pont per a crear alternatives i fins i tot assolir-ne que siguen pràctiques a llarg termini. Hi havien cases que pareixien obres de la línia de Gaudí, o de zones turístiques de la costa mediterrània.

En qualsevol cas, sí podem dir que si abans pareixia estrany, ara ens és habitual... Com l'aprenentatge! Quan comencem una tasca, a vegades i tot, juguem amb la imaginació o la fantasia com a aïnes per a obrir la ment i, així, facilitar la faena. I, sovint, en el moment més inesperat ens fixem que hem aconseguit el que dies arrere pareixia el més difícil, com podríem emprar en el llenguatge del circ tradicional.

Igualment considere important que durant el mestratge / aprenentatge universitari , tant l'alumnat com el mestre, tinguen accés a la imaginació o a informació de temes ben distants als que ensenyem o aprenem a classe perquè ens siga més fàcil i divertit l'acte i l'ensenyament diari.

O, simplement, perquè aquesta obertura a l'exterior i a l'espontaneïtat és una manera més de fluïdesa i de flexibilitat i una part més del procés creatiu. Per això, i per més motius, quan volem trobar una eixida i fem participar la pluja d'idees, donem entrada a les idees més extravagants o imaginàries o fantàstiques. En qualsevol cas, i com a amic de la imaginació (artística i tot), em sembla que la imaginació té una relació directa amb la realitat ja que podem accedir a la primera des del coneixement del món que vivim.

Així, si coneixem les formes redones o les taules en forma d'ou, podrem imaginar una forqueta ovalada i al mateix temps amb un extrem en forma de redolí... I si sabem què vol dir "volar" podrem fer imaginacions com les de Jules Verne i viatges com els dels astronautes. I així successivament.

"Aliats positius": alternatives informatives

Hui, per mitjà de la plana http://www.noticiaspositivas.net, he accedit a dos planes igualment semblants per la seua filosofia: OutroMundo i El Positivo. Com molt bé indicaven totes dos, es tracta de presentar una visió més positiva (i realista alhora) de la societat, com a alternativa a les nombroses notícies negatives que ens presenten molts mitjans de comunicació.

Que el món és ple d'alternatives, és una de les qüestions que trie a l'hora de raonar amb persones adultes (siguen amistats o persones conegudes). I que, si ens preparem (formació) podem passar a una visió positiva, moderada i oberta a la creativitat, és a dir, a la superació com a persones, a l'optimisme vital i a l'inconformisme (bàsic per a aplicar les alternatives), també.

A la Universitat, a més de presentar la realitat en relació amb la tecnologia, els aspectes tècnics, d'innovació,... o d'organització escolar (per posar quatre exemples), també interessa presentar temes relacionats amb la innovació moral, és a dir, amb les noves aportacions que comencem a transmetre i compartir amb les persones que, mogudes per les alternatives a la desqualificació, busquen que per mitjà de les tecnologies i tot, les persones treballem la part positiva i, així, ens fixem en els punts en què podem contribuir a la societat.

Que l'alumne treballe la part constructiva que hi ha dins de la persona, al meu parer, és fonamental per a treballar per una societat més autogestionària i, al mateix temps, en major cooperació. I, en eixe sentit, convé difondre les pàgines d'Internet que he esmentat al principi i, a més, transmetre la positivitat en les faenes del dia rere dia i en les nostres relacions humanes, en companyia de l'humor, l'alegria i la idea de lideratge (si som els líders de les nostres decisions, triarem, sobretot, les notícies que presenten la part bona -realista i tot- de la vida).

Que una notícia siga realista no desfà que puga enfocar-se des d'un llenguatge més positiu, perquè, com sabem, podem veure una botella i dir que... encara hi ha mitja botella amb aigua. I, ara i quan la veja una altra persona, la quantitat d'aigua serà la mateixa, llevat que, per exemple, algun gat es la bega, algú n'afija més o fem una mescla amb un bolígraf sense tinta. Bo, això són altres calces... i humor, molt interessant en el mestratge i en l'aprenentatge escolar (universitari o no).

Què en penseu, sobre les notícies realistes i el llenguatge en positiu?

dimarts, 9 de març del 2010

Cooperació, altruisme i Universitat

En un món amb molta filosofia de la competitivitat, l'aportació creativa pot ajudar-nos a orientar-nos cap al pensament més aïna centrat en la cooperació, l'altruisme i, per què no, l'origen de la cooperació i l'altruisme o, fins i tot, el motiu pel qual els manifestem més que algunes espècies primats, com ara, els ximpanzés, segons un document a què he tingut accés adés: "El papel de la cooperación y el altruismo en la evolución". Tot fa pensar que Charles Darwin ja va intuir bona part del que ara és sabut.

En resum, si treballem més el sentit de la cooperació, l'ajuda mútua, l'altruisme (fer sense esperar res a canvi i, a més, pel bé de la societat, és a dir, des del punt de vista de la filantropia o amor per les persones), no sols actuarem més pensant en la balança entre el nosaltres i el jo, sinó que passarem a centrar-nos més en el que podem compartir i gaudir les persones i els essers vius que formem part de la Terra, la qual cosa no és res més que un mètode més (o un altre mitjà, com ho preferiu) de comprendre i manifestar el que podríem dir ecohumanisme, això és, l'humanisme adaptat al segle actual, en què les persones reconeixem que, a diferència del segle passat (o dels segles XV-XVI) l'espècie humana n'és una més, participadora de la història i l'evolució de la Terra (a nivell global) i, per tant, una part més del tot.

Que la nostra espècie siga la més estesa, no vol dir que haja de comandar la gestió de la Terra. Ans al contrari: convindria que estenguérem la idea (com una més) que, de la mateixa manera que si demanem que cadascú aporte un 1% a una contribució social, tots n'aporten en funció del que posseïxen, caldria que cada espècie col·labore en la recuperació ecològica i el present en funció de la seua participació històrica.

I ací, és clar, i ben evident, que la major responsabilitat recau en les persones i, sobretot, en les organitzacions (multinacionals o no, i en la forma que es manifesten) que més pes tenen a nivell mundial o que més han influït en la història actual, com a resultat del passat. I per què? Doncs perquè fóra injust dir que entre tots hem fet malbé el planeta (generalització). Que cadascú revise la seua actuació i, en acabant, atenent als principis i els seus valors, actue en consciència i pel bé de la Humanitat i del Planeta. I encara que parega una pèrdua de temps, no ho és el fet que cadascú prenga part en funció de les seues capacitats, possibilitats, habilitats i consciència interior.

I com sobre això no ens ensenyaren (o a quasi ningú) a l'escola o a graus diferents de l'ensenyament, tenim una oportunitat d'or per a difondre aquestes noves idees i perspectives des de la Universitat i en relació amb la societat: un binomi interessant i que s'ajuda i se'n beneficia mútuament.

Horticultura, urbanisme i Universitat

Adés he accedit a una notícia publicada hui a la web http://www.noticiaspositivas.net en què se'ns parla del projecte que ha llançat l'Ajuntament de Pinto per a crear horts enmig d'una població urbana i, a més, contactar amb grups ecologistes com Ecologistas en Acción, amb la intenció que la població senta una glopada d'aire fresc i, així, puga conviure (si més no, més que abans) un espai verd en zona urbana ... i ara amb una utilitat pràctica, com podreu llegir al document.

Mentres llegia el document he pensat en la possibilitat que té el professorat universitari de posar en contacte la Universitat amb la societat i els projectes ecològics (fins i tot els que compten amb el suport i el compromís -que no sensibilitat- dels ajuntaments). Així, no és el mateix parlar sobre urbanisme i de manera positivista (quan enfoquem les coses en el sentit tradicional de progrés) que si l'orientem cap a la població del present que, a poc a poc, pot contribuir a crear una localitat o lloc més ajustats a les necessitats del moment i a les futures. És a dir, convé planificar a curt termini (per a les necessitats més immediates) i a llarg termini (perquè ens interessa que romanga el que ara, demà i despús-demà serà menester per a superviure, és a dir, per a facilitar que el màxim nombre de persones millorem i mantinguem una bona qualitat de vida).

Així, ens interessa estar en contacte amb zones verdes... lliures de zones de soroll, com ara, carreteres. Ens interessa promocionar l'ús de la bicicleta i, per descomptat, el passeig. Val la pena estimular les persones a portar un ritme de vida més tranquil (aprofitar els temps lliures, mas que siguen xicotets), com també el contacte amb persones diferents (n'apredrem de més i, potser, ens enriquim i tot) i de temperament tranquil (ens estalviarem, per exemple, visites mèdiques o la presa de medicaments o herbes per a dormir). Igualment ens convé aprendre de cultures que tenen un estil de vida diferent, però no per a vestir d'indis, per dir res, sinó per a trobar què podem ajustar a la cultura.

En aquest sentit, considere que el mestre universitari ha de posar en qüestió el model de vida actual i en acabant proposar-ne, de nous, promoure la lectura de pàgines d'Internet o publicacions periòdiques dedicades a l'ecologia, fer que l'alumne siga conscient de canvis qualitatius històrics perquè assumisca que els canvis d'eixa classe han comportat una nova visió del món (no ja un nou detall)... i deixar que l'alumne passe a ser el protagonista de la recerca, el diàleg i el debat universitari a nivell de classe entre els diferents alumnes. Com que ningú no ho sap tot, els alumnes faran de mestre del professor i el mestre alimentarà l'alumnat amb les seues investigacions. I mentrestant, tindrà lloc el present històric.

En resum: si les dos parts participen en la recerca per a la millora de la qualitat de vida (urbana o rural) i des de distints angles, no sols es relativitzaran les coses, sinó que aquesta mirada múltiple permetrà un estudi més moderat, realista i creatiu de les alternatives socials i ecològiques del segle XXI. I, com ja he repetit molts dies, és molt important que l'humor i la imaginació també en participen: l'humor ens ajuda a relativitzar les coses, i la imaginació ens permet anar més enllà dels límits tradicionals i, per tant, desenvoldre la creativitat, molt necessària ara mateix.

diumenge, 7 de març del 2010

Més que esport: una metàfora de treball en equip

Hui, per primera vegada, he consultat la història de tres futbolistes (Iríbar, J. Clemente i Arkonada) i he aprés una miqueta més sobre l'esport rei a l'Estat espanyol, el futbol i sobre alguns temes d'actualitat durant els seus anys de futbolistes. Això també ho podem fer per mitjà de consultes diferents.

Quan fem consultes així, aprenem que les persones tradicionalment conegudes com "ídols" no són res més que persones amb carn, os, història personal, curiositats, i que, com molts de nosaltres, tenen vivències i interessos diversos. Diu Augusto Cury, que la primera generació posterior a una persona destacada (pensem en Gregorio Marañón o Ramón y Cajal), pot crear escola i tot, perquè ha sentit vincle. Ara bé, les posteriors poden aplegar a la idolatria i tot. Afortunadament en el seu moment l'únic que sentia jo era una passió per ocupar la porteria, no ja pel fet que l'històric futbolista de la Reial Societat fóra el porter de la selecció i tot, sinó perquè era l'única demarcació per la qual ningú dels meus companys de classe volia optar i... la que més m'agradava.

A hores d'ara, si em parlaren de futbol, el primer que pensaria és en la porteria i en la capacitat de coordinar un equip, la qual cosa fan els capitans dels equips. I un professor, universitari o no, una de les seues missions és coordinar un equip, orientar-lo (com fan els entrenadors) i promocionar-lo (com fan els que descobrixen les jóvens promeses del futbol). És el futbol una metàfora d'una empresa en què treballem en equip? Potser sí, com en les hores de mestratge i d'aprenentatge, això és, les compartides entre el mestre i els alumnes.

Què penseu sobre aquesta metàfora?

dissabte, 6 de març del 2010

Preguntes de ment oberta

Ahir, després de penjar l'escrit de la vesprada, vaig pensar en la importància de les preguntes, atenent al que podem llegir al llibre "Padres brillantes, maestros fascinantes" (Augusto Cury, Ed. Zenith/Planeta, 1a. ed., set. 2007), el qual m'ha enriquit molt durant els últims nou mesos. Per exemple, ens parla de la importància de les preguntes, per a crear persones de ment oberta, que treballen més la creativitat (i, per tant, minven la tendència al dogmatisme), que es fan qüestions (importants i tot, com els grans pensadors de la història), que promouen noves formes de relacionar-se entre els fills (o els alumnes) i els mestres (universitaris o no), que ajuden a viatjar a l'estranger i a la vida interior i rica (eixos instants de meditació, reflexió, oració, contemplació, contacte amb la natura, etc. que permeten preparar millor la vida social).

Quan Augusto Cury parla de fer-nos deu preguntes cada dia... durant sis mesos i de manera contínua, tenim al davant una faena tan interessant com menjar o com iniciar una conversa amb elogis i en acabant afegir la crítica (i, si pot ser, amb suavitat, com ja ens recordava el famós llibre de Dale Carnegie "Com guanyar amics i influir en altres persones", el qual pareix ser un clàssic en el món dels negocis, segons em contava un històric relacions públiques i amic).

Amb el temps, sobretot des de fa un any, he aprés que res és difícil per a qui creu en ell mateix i, a més, confia en les amistats que l'acompanyen en tots els sentits (quan avança, quan perd el nord, quan busca ajuda, quan passa per un moment de canvi, quan millora, etc.), això és, amb les amistats que realment ho són i que es divisen a mil anys llum: autenticitat, bon humor, independència de criteri, respecte mutu, senzillesa, importància de la vida emocional tranquil·la, vida social, somriures i alegria en la cara, relativitzar les coses (moderació), fan i deixen fer (llibertat d'acció), tenen ideals (o il·lusions, esperances, projectes, etc.), gaudixen del que hi ha al seu voltant, els agrada la participació social, etc.

Tornant un poc més a la pregunta, recorde que un històric mestre de Magisteri, Enric Sebastià, gaudia de fer-nos preguntes no precisament fàcils i, amb una cara de complicitat i d'un punxa amistós, ens deixava uns minuts per davant, perquè ens preparàrem la resposta. Eixe temps era capital, perquè molt sovint no aplegàvem a la resposta, però treballàvem el pensament (entre tots, indistintament de la quantitat d'alumnes, cinc o un poc més de vint).

En resum: paga la pena jugar amb les preguntes i, en qualsevol cas, agrair l'esforç que fa l'alumnat durant el moment intermedi (al meu parer, tan important o més que el final, perquè és en el que desenvolupem més habilitats i capacitats).

Quines preguntes soleu fer a l'alumnat o faríeu si fóreu mestres universitaris?

divendres, 5 de març del 2010

Educar i ensenyar en positiu

Com ben bé sabem, no ens han educat a pensar i actuar o sentir en positiu (o, possiblement, a una immensa majoria), la qual cosa no és una raó perquè ens n'abstinguem. Al contrari, posem-nos fil a l'agulla i treballem amb fluïdesa, amb flexibilitat, amb recursos com els diccionaris de sinònims i antònims, amb diccionaris amb definicions, amb apunts sobre PNL (programació neurolingüística), amb persones optimistes, creatives i que prioritzen la part bona i positiva de les persones (conec un home que, des de ben jove, ja cridava l'atenció entre els meus familiars perquè es centrava en la part positiva de les persones).

Igualment interessem-nos per publicacions, música o webs que promouen el pensament creatiu (el qual, necessàriament, passa per ser constructiu, positiu i lliure): guanyarem positivitat, sentit constructiu i llibertat de pensament i d'actuació. Així, en lloc de criticar les centrals nuclears, centrem-nos de primer en les energies alternatives a les actuals, encara que no proposem l'energia nuclear. De la mateixa manera que hi han llibres de lingüística que proposen que les persones facen ús de térmens ara més reduïts (respecte a anys arrere) i indiquen en primer lloc el que s'empra massa, nosaltres podem fer una cosa pareguda.

Per exemple, si volem promocionar l'ús del valencià de fa dos generacions o de trenta o quaranta anys arrere (no per motius d'antiquaris, sinó per conservar la riquesa i la diversitat lingüística que hi havia abans, a diferència de la tendència a la uniformitat i castellanització actual), podem titular-lo "El valencià dels (nostres) avis. Evolució del valencià del segle XX (1940-2000)." I ja tenim un tema obert: l'evolució del valencià entre el primer terç del segle XX (els meus avis, per exemple) i el que ara empren els avis (molts d'ells nascuts durant els anys 1935-1945). I, així, un tema nou: una campanya perquè els avis transmeten als néts (dels quals ara se n'encarreguen en una quantitat relativament important) perquè ensenyen el que heretaren, encara que no ho transmeten a l'escola. Millorarem el valencià familiar i potser farem que els moviments escolars més creatius i constructius s'interessen pel valencià popular.

Què vos en sembla i què faríeu si fóreu mestre?

dijous, 4 de març del 2010

Humor i literatura: diferències a Internet

He tingut l'oportunitat de consultar a Internet "humor i literatura" i resulta curiós que en la versió en castellà aparega immediatament Wikipèdia amb una introducció a la literatura (sobretot l'escrita en castellà) fins a l'aparició de l'humor gràfic o fonogràfic.

Quant a l'humor i la seua relació en el món de la literatura catalana, hi ha una diferència considerable, tot i fer la mateixa consulta (però ara en les planes en valencià): apareixen documents molt actuals o, fins i tot, sobre l'estudi de la relació entre humor i literatura.

Considere bàsic l'humor i crec que qualsevol estudiant universitari hauria de treballar-lo per mitjà de sessions de llengua, de teatre, de cine còmic, etc. La llengua és una aïna molt productiva i pot, a més, fer-se més agradable: la creativitat permet el pas de la història de la literatura clàssica (sovint amb visions molt pròximes i de generació en generació) al pas a la literatura contemporània o clàssica i en relació amb l'humor. Si l'alumne descobrix que pot estudiar literatura (o llengua) amb mitjans distints als tradicionals, potser acabe els estudis universitaris amb la idea que ha aprés doble: ha crescut a nivell teòric i formatiu i, a més, ha gaudit mentres aprenia.

En resum: si aprenem amb un punt de vista positiu, amb alegria, amb la sensació que aprenem més del que ens imaginàvem abans de matricul·lar-nos (en els estudis que siga), acabarem els estudis i, a més, considerarem que ha valgut la pena invertir uns anys (temps i diners). I això, pareix, almenys segons les meues observacions i el que m'han contat persones que també estudiaren (a la Universitat o no), que es recorda amb joia i, a més, ens encoratja a aprendre i, per què no, a contactar amb persones que, poc o molt, tenen eixe recurs dins del seu estil de treball: fer que tots dos (mestre i alumne) fruïsquen del que compartixen, és a dir, del temps, del que ensenyen, del que aprenen, dels valors, etc.

Acte de cortesia lingüística i moral

Tot seguit reproduïsc un text enviat a un amic que ha fet una obra interessant sobre el respecte per les llengües i l'ha actualitzada al segle XXI. Espere que vos siga útil i que el gaudiu. Per a facilitar la cursiva, he decidit mantindre la lletra amb els caràcters normals. Finalment he fet canvis lleugers per a conservar l'anonimat i, així, mantindre el respecte a la intimitat.

"Que això de parlar en català a un desconegut siga un acte de cortesia... CHAPEAU!: ja era hora que algun agosarat ho diguera sense pèls en la llengua i, al mateix temps, amb respecte.

Al meu parer, la cortesia no és canviar a la llengua més valorada sociològicament, sinó emprar les llengües amb naturalitat i respecte durant les conversacions i, sobretot, els diàlegs. El respecte, des del meu punt de vista, va a temes morals, això és, extralingüístics.

Una vegada, un veí em digué que li parlara castellà (com una històrica companya de treball). Fins ací hauràs imaginat dos persones i, com a mínim, castellanoparlants i nascudes a l'Estat. Doncs l'home prové de Romania i la dona d'Algèria (i ella tenia família o havia viscut a Algèria, Itàlia, França i Euskadi). Què vaig dir a tots dos? "

A l'home: "Si coneixes el valencià, tindràs més possibilitats de trobar treball i sentir-te de gust en la població i, a més, comprendràs les converses en valencià si alguna vegada, per exemple, atens una persona gran".

A la dona: "Si vas al barri de Russafa (de València on, com tu saps, hi han persones de moltes procedències), no sols et sentiràs en un ambient més tolerant, sinó que, a més, com sabràs valencià (perquè el podràs aprendre al mercat, on van moltes persones, la gran majoria dones i moltes són valencianoparlant) podràs intervindre en una conversació, comprendre més el que diuen i , fins i tot, gaudir del fet d'aprendre més llengües. A més, tu saps àrab, francés i tens nocions d'italià. Pots augmentar el teu coneixement de llengües".

Finalment l'home ha passat a escoltar i a comprendre més el valencià, quan li parle. Pel que fa a la dona, respectava el fet que jo li'l parlara perquè, a més, era conscient que (...) ella rebia part del meu respecte (...) per motius antropològics. Hi havien "bones vibracions", bones relacions. Ah!, i cortesia. (...)"

Un acte de cortesia pot facilitar la comprensió entre dos persones i, sobretot, la comprensió de temes que van més enllà dels prejuïns i de la ignorància: el respecte mutu.

dimarts, 2 de març del 2010

Horaris flexibles

Enmig d'una societat molt dependent del rellotge (a diferència dels primers anys del segle XX) i en què ja no ens servix allò del canvi d'horari per motius d'energia (sobre això podreu comprovar-ho si consulteu Internet i llegiu un poc de la història i l'actualitat i la Unió Europea), com a persones lliures, podem plantejar-nos quina classe de vida volem fer i com organitzar-nos el nostre horari... sobretot si ja no treballem per a ningú, si treballem en una professió liberal o de manera independent, si volem fluir en aquesta variable i tot, etc. Conclusió: la finalitat de la persona (o una de les més principals) és organitzar la vida des dels seus paràmetres, amb independència del que ens diguen, facen, pensen o senten els que seguixen les veus de la majoria o del pensament correcte o oficial. Per això parlem de principis, valors, creences, formes (de pensar, de ser, d'actuar, d'actituds), etc.

A nivell corporal (i això també és educació afectiva i emocional) interessa que adaptem el nostre cos (almenys així ho considere ara) a l'horari del sol i a estudis sobre educació corporal, que estudiem tècniques que permeten la nostra independència emocional, física, mental i, sobretot, la nostra calma. Les persones lliures organitzen la seua vida a partir del que consideren bàsic i després d'haver fet una anàlisi. I aquest tema, u més i de línia administrativa (i potser més per motius de llum en països en què no hi ha tanta com a la península Ibèrica o la zona del Mediterrani), és un tema més d'actualitat que, fins i tot, podríem incloure'l en els temes relacionats amb el canvi climàtic o les finalitats de la Unió Europea. ¿Com s'explica que a Moscou sonen les campanes de l'Any Nou dos hores abans que ací, quan la diferència geogràfica és grandíssima? Què implica això a nivell social?

En resum: per damunt del rellotge (com en la pel·lícula "Temps moderns") estem les persones. Recordem aquesta dada i passem-la als estudiants universitaris del present. A vegades, la modernitat pretén camuflar-se sota raons ecològiques que no tenen ni cap ni peus i que, en el fons, no són més que un sí senyor per a la ciutadania, sobretot en una era en què cada vegada estem més medicats...

Una de les maneres més efectives de fruir de la vida és... FLUIR i deixar que passe el temps, els núvols, les persones que passegen, el xiquet en bicicleta, la conversa entre un jove i una dona adulta, el diàleg entre un ancià i una néta, etc. Això és gaudir de la vida, ser lliures, aprofitar el present i viure'l amb joia i de moltíssimes maneres que no es palpem ni es mesuren ni es calculen... i que tenen un gran valor espiritual i formatiu, així com social, creatiu, emocional, mental, físic i constructiu.

Què en penseu, d'aquests temes?

Nous civismes i segle XXI

Com llegia adés, el segle XXI, no sols des del punt de vista de qui difonia la informació, sinó també meua, tindrà dos civismes més (tirant per baix): l'ecològic i el lingüístic. Ací jo afegiria el tercer: el cultural.


El món de la cultura és més ample que el lingüístic mas que les persones emprem molt més la llengua que la transmissió de la cultura que portem dins nostre. Així, hui he consultat unes imàtgens de Vitòria-Gasteiz que m'envià una persona. Eren de fa més de cinquanta anys i algunes de més de cent anys arrere. El que més m'ha agradat ha sigut la crida que feia la introducció al document (per part del primer missatger) a prear el passat i a gaudir del present.


Quan respectem el passat, ens convertim en investigadors amb major objectivitat, gràcies, en part, a la mirada des de la distància, la qual reduïx molt la tendència a fer un possible estudi emocional. En qualsevol cas, les emocions estaran al nostre costat. I més: un ensenyament amb emocions és un ensenyament cap a l'èxit, sobretot entre el jovent actual que d'ací a uns anys potser siga el que dirigisca el país o l'estat en què u viu. L'emoció permet que la persona no siga indiferent, sinó que participe de la sensibilitat de les persones i de l'evolució i la història. Així, si posem música basca mentres expliquem la història de Vitòria-Gasteiz durant els darrers cent cinquanta anys, l'alumne s'endinsa en un element que acompanya les persones: la música. I si l'adaptem a les imàtgens, com també la veu de fons (si n'hi ha) o la veu natural que ix en eixos moments, enriquim l'aprenentatge.


Recorde que una vegada, un professor de Magisteri, assignatura Valencià (Pere Riutort),

dilluns, 1 de març del 2010

Com els seleccionadors esportius

De la mateixa manera que els seleccionadors esportius trien, animen i estimulen a creure en u mateix perquè l'equip i els seus membres vagen avant i, al mateix temps, el seleccionador busca persones que l'orienten i la formen, així és com actuen els bons professors davant de l'alumnat amb què conviuen. Almenys mentres es demostre que l'alumne que tenen al davant té interés per la matèria. A partir d'ara em centraré en eixe hipotètic alumne.

Sabem que hi han alumnes de moltes classes, fins i tot podríem dir que cadascú, com cada casa, és un món i així és com aplega a la Universitat, de la mateixa manera que férem nosaltres quan vinguérem al món i tot... com quan passàrem a l'escola, a l'institut o a la universitat. Des d'ací el mestre pot fer una mena de síntesi de les classes d'alumne que compartixen la classe amb interés.

Des del meu punt de vista convé que estimule les persones que pareixen tímides, perquè es llancen a l'aventura, els reptes, la creativitat, l'oratòria, l'escriptura, les manifestacions artístiques, etc. Igualment interessa que pose en qüestió les persones amb major coneixements acumulats i que, alhora, anime les persones creatives a participar més en grups democràtics.

Això sí, hi han punts a triar, com el seleccionador:

1. Una música tranquil·la que faça d'acompanyament. Pot ser des de Haydn fins a música que ajude a la concentració, a sentir la joia d'aprendre i el plaer d'ensenyar... entre les dos parts i de manera fluïda.
2. Diversitat d'informacions (i ajudar a buscar-ne d'Internet). Formació de criteris de recerca. I que els alumnes facen d'investigadors i, fins i tot, una xarxa internàutica en què participe l'alumnat, com si es tractara d'un congrés entre personalitats del món universitari.
3. Animació a l'activitat i actitud creativa, humorística i per l'alegria de viure i participar en societat. Que mantinguen contacte amb persones que reunisquen aquestes característiques o que siguen positives en el seu estil de vida. Una societat avança positivament amb persones positives. Així de clar, encara que parega una bertranada i interesse remarcar-la.
4. Transmetre el sentit de la utilitat i d'intercanvi socials: guanyar tots (parle dels interessats per l'aportació positiva, constructiva i activa) per mitjà de la coparticipació.
5. Reforçar l'esperit altruista i cooperativista juntament amb l'esperit de superació individual. Recordar la filosofia de persones com Muhammad Yunus: el sentit solidari (socialista), la superació (capitalista) i... l'aportació personal i creativa (estil original i personal, per exemple, u dels pilars de la idea de microcrèdits).
6. Estimular a la curiositat (per exemple, l'aprenentatge de llengües minoritzades -marginades- o de llengües amb força, sobretot per motius econòmics, militaristes i colonialistes). La curiositat com a base dels dubtes i, per tant, de la creació de persones més lliures i creatives.
7. El llenguatge positiu, com a punt de partida cap al guariment emocional, social, afectiu, etc. així com a un llenguatge nou i a promocionar entre les nostres relacions humanes. Recordem que la pràctica fa el mestre, com en tot, i que els mestres amb vocació poden crear escola i tot. Convé remarcar (i açò ho prenc d'Augusto Cury) que els primers alumnes poden crear escoles noves i tot, mentres que els següents tendixen a la idolatria.
El pensament lliure, positiu i creatiu permet la llibertat individual, la valoració de la diversitat i l'humor, és a dir, la renovació d'idees i, per això, la creació d'escoles noves de pensament i d'actituds. Podríem crear una escola humorística per l'aprenentatge continu i creatiu.
8. Buscar posicions eclèctiques en lloc de dogmàtiques.
9. Riure i conviure amb persones de fàcil riure. La rialla és fonamental en un món tan avesat, sobretot en els darrers anys, a la mediocritat, el victimisme, el seguidisme i l'esforç mínim.
10. Relativitzar les coses, viure el present, treballar la vida senzilla (com també feren persones com Leonardo o Einstein) i contactar amb la natura. Valorar les coses que hi han al nostre voltant: passar del "nos alteros" (nosaltres) a la visió universalista.
11. Tindre principis, un codi deontològic (de conducta), actituds que prioritzen les formes i persones constructives, socials, respectuoses, creatives, positives, etc. per damunt de les capacitats individuals, les habilitats.

Aquestes onze coses, com si foren els onze jugadors de futbol que eixirien al camp, prioritzaria a hores d'ara.