Com llegia adés, el segle XXI, no sols des del punt de vista de qui difonia la informació, sinó també meua, tindrà dos civismes més (tirant per baix): l'ecològic i el lingüístic. Ací jo afegiria el tercer: el cultural.
El món de la cultura és més ample que el lingüístic mas que les persones emprem molt més la llengua que la transmissió de la cultura que portem dins nostre. Així, hui he consultat unes imàtgens de Vitòria-Gasteiz que m'envià una persona. Eren de fa més de cinquanta anys i algunes de més de cent anys arrere. El que més m'ha agradat ha sigut la crida que feia la introducció al document (per part del primer missatger) a prear el passat i a gaudir del present.
Quan respectem el passat, ens convertim en investigadors amb major objectivitat, gràcies, en part, a la mirada des de la distància, la qual reduïx molt la tendència a fer un possible estudi emocional. En qualsevol cas, les emocions estaran al nostre costat. I més: un ensenyament amb emocions és un ensenyament cap a l'èxit, sobretot entre el jovent actual que d'ací a uns anys potser siga el que dirigisca el país o l'estat en què u viu. L'emoció permet que la persona no siga indiferent, sinó que participe de la sensibilitat de les persones i de l'evolució i la història. Així, si posem música basca mentres expliquem la història de Vitòria-Gasteiz durant els darrers cent cinquanta anys, l'alumne s'endinsa en un element que acompanya les persones: la música. I si l'adaptem a les imàtgens, com també la veu de fons (si n'hi ha) o la veu natural que ix en eixos moments, enriquim l'aprenentatge.
Recorde que una vegada, un professor de Magisteri, assignatura Valencià (Pere Riutort),
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada