Preguntes de ment oberta

Ahir, després de penjar l'escrit de la vesprada, vaig pensar en la importància de les preguntes, atenent al que podem llegir al llibre "Padres brillantes, maestros fascinantes" (Augusto Cury, Ed. Zenith/Planeta, 1a. ed., set. 2007), el qual m'ha enriquit molt durant els últims nou mesos. Per exemple, ens parla de la importància de les preguntes, per a crear persones de ment oberta, que treballen més la creativitat (i, per tant, minven la tendència al dogmatisme), que es fan qüestions (importants i tot, com els grans pensadors de la història), que promouen noves formes de relacionar-se entre els fills (o els alumnes) i els mestres (universitaris o no), que ajuden a viatjar a l'estranger i a la vida interior i rica (eixos instants de meditació, reflexió, oració, contemplació, contacte amb la natura, etc. que permeten preparar millor la vida social).

Quan Augusto Cury parla de fer-nos deu preguntes cada dia... durant sis mesos i de manera contínua, tenim al davant una faena tan interessant com menjar o com iniciar una conversa amb elogis i en acabant afegir la crítica (i, si pot ser, amb suavitat, com ja ens recordava el famós llibre de Dale Carnegie "Com guanyar amics i influir en altres persones", el qual pareix ser un clàssic en el món dels negocis, segons em contava un històric relacions públiques i amic).

Amb el temps, sobretot des de fa un any, he aprés que res és difícil per a qui creu en ell mateix i, a més, confia en les amistats que l'acompanyen en tots els sentits (quan avança, quan perd el nord, quan busca ajuda, quan passa per un moment de canvi, quan millora, etc.), això és, amb les amistats que realment ho són i que es divisen a mil anys llum: autenticitat, bon humor, independència de criteri, respecte mutu, senzillesa, importància de la vida emocional tranquil·la, vida social, somriures i alegria en la cara, relativitzar les coses (moderació), fan i deixen fer (llibertat d'acció), tenen ideals (o il·lusions, esperances, projectes, etc.), gaudixen del que hi ha al seu voltant, els agrada la participació social, etc.

Tornant un poc més a la pregunta, recorde que un històric mestre de Magisteri, Enric Sebastià, gaudia de fer-nos preguntes no precisament fàcils i, amb una cara de complicitat i d'un punxa amistós, ens deixava uns minuts per davant, perquè ens preparàrem la resposta. Eixe temps era capital, perquè molt sovint no aplegàvem a la resposta, però treballàvem el pensament (entre tots, indistintament de la quantitat d'alumnes, cinc o un poc més de vint).

En resum: paga la pena jugar amb les preguntes i, en qualsevol cas, agrair l'esforç que fa l'alumnat durant el moment intermedi (al meu parer, tan important o més que el final, perquè és en el que desenvolupem més habilitats i capacitats).

Quines preguntes soleu fer a l'alumnat o faríeu si fóreu mestres universitaris?