"L'alegria és un tresor..."

"... que val més que l'or".

Amb aquest refrany, tret d'Internet i, a més, traduït, inicie aquestes línies després d'haver vist un grapat de fotografies en què la neu era el protagonista, com en aquest hivern en què també han destacat el fred i la pluja.

Quan les he vistes, les he gaudides i, fins i tot, no sabia de quina terra eren. Finalment he accedit a la solució: d'Euskadi.

Més enllà del lloc, ens interessa, com a mestres (m'agrada més aquesta paraula que professor, perquè tots els que treballen exercixen una professió), transmetre a l'alumnat la importància de les coses senzilles, bàsiques, que formen part del dia rere dia (bé de la societat, bé d'un gremi, bé d'un parc, bé d'una part de la natura, bé d'un joc lúdic, etc.) i que estan a l'abast de totes les persones, mentres no es privatitzen o siguen motiu de pagament.

Si l'aigua és un patrimoni de la natura, ¿per quins cinc sous hi han persones que no tenen accés a una aigua potable, de qualitat o que estiga en unes condicions com les anteriors a la contaminació? Una pregunta espontània i senzilla (de fer, clar).

Si ens endinsem en la natura, com a patrimoni mundial i com a motiu d'abús per part de determinades persones (i ací cadascú i cada empresa, multinacional o organització té una oportunitat per a fer una xicoteta anàlisi personal), potser compartim junt amb l'alumnat la importància de les decisions a l'hora de gestionar i admirar el planeta. No és un regal que vivim en el present, sinó que, a més, és un regal que tenim l'obligació moral de conservar, mantindre, netejar i preparar per a les generacions vinents. I ací, bé l'alumne, bé el mestre, com a persones en aprenentatge continu, estan destinades a compartir aquestes reflexions (i les que nasquen de la fluïdesa i la flexibilitat individual) junt amb les altres persones amb què convisquen, això és, de la societat.

Finalment direm que potser els temes de moral no tinguen tants seguidors com molts programes de persones famoses. Però que això siga així, no vol dir que els primers en siguen secundaris. Més aïna al contrari: les persones, potser des de sempre, hàgem estat en contacte amb la natura, com si fóra la nostra mare i, per això, moltes (potser la gran majoria del planeta) pensem que hem de conservar-la, mantindre-la amb afecte. Per tant, una forma més de mostrar-lo (l'afecte), des de la Universitat i tot, és recordar el patrimoni que hi ha en les nostres mans i relacionar-lo amb els temes centrals de la facultat en què treballem (els drets/Dret, els sons i la comunicació/Filologia o Música, els models de gestió animals i humans/Econòmiques, les relacions entre els membres de l'espècie/ Psicologia... i així successivament).

¿Qui ha dit, per exemple, que les facultats només hagen d'enfocar-se cap a temes humans i no també cap a les relacions entre les persones i la natura, és a dir, entre nosaltres (persones) i el tot (les altres espècies i la natura o les zones geogràfiques del planeta)? Què en penseu?