dissabte, 31 d’octubre del 2009

Cada sessió és diferent

De la mateixa forma que quan comencem un dia, no veiem les coses igual, perquè hi han canvis respecte a la vespra (o a l'última classe), cada sessió també ho és, de diferent. Per això, podem dir que el mestre comença la nova classe amb curiositat, fins i tot quan n'ha tingut una abans. "Com serà aquesta?".

Igualment, mas que portes preparada una sessió, com qui s'organitza una intervenció radiofònica (en directe o enregistrada), hi ha l'espontaneïtat, molt positiva en el món que vivim, massa organitzat de manera quadrada... perquè l'espontaneïtat permet que les persones siguem creatives, que mirem la realitat des de punts més flexibles i més oberts i amb formes irregulars, és a dir, riques artísticament com també ho és el blanc d'ou (la part exterior) respecte al rovell. Així, la clara és molt més ampla, rica en formes, diversificada i, personalment, em recorda la llibertat d'expressió, la riquesa cultural que hi ha quan juntem maneres distintes d'entendre la vida, i la creativitat.

L'espontaneïtat també ens ajuda a traure l'humor, u dels fonaments capitals de l'ensenyament, perquè a més de col·laborar mútuament entre el professor i l'alumne, també interessa que la sessió siga alegre, rica en estímuls positius, que no semble una assistència formal, sinó amb trellat (en què val la pena invertir temps) i en què el docent indique els intermedis i els nous temes a tractar (bé per mitjà d'algun gest, bé per mitjà del silenci momentani, bé per mitjà de l'humor com a forma d'intermedi...).

Finalment diré que cada mestre és diferent i que si alguna cosa crec que unix més el mestre i l'alumne és l'honestedat, la transmissió de la passió i la vocació, l'afany de millorar i treballar la creativitat i, sobretot, eixe "no-se-què" que fa que els dos se senten interessats per l'ensenyament i l'intercanvi. Podríem dir que els bons mestres saben reconéixer que són alumnes i, potser açò, la senzillesa i la humilitat, siga el punt de partida que transmet el sentit de l'horitzontalitat i del respecte per la diversitat, dos aspectes que no formen part de les relacions més habituals entre qui ensenya i qui aprén, però que en el nostre cas tots dos van units: són com dos germans que es respecten mútuament. I no sols un dia...

divendres, 30 d’octubre del 2009

La ciutat del present

Moltíssimes persones vivim a una ciutat, a diferència de fa un segle. Igualment la ciutat, com el poble, han canviat en molts aspectes, per exemple, quant a "higiene humana", és a dir, quant a interés, individual i col·lectiu per la netedat, motiu pel qual convé impulsar el valor urbanitat. A continuació reproduiré una part de l'article titulat "España: definitivamente un país de guarros" (periòdic "Mercado de Dinero", 1-30 junio 2009, no. 187):

"(...) Me propongo:
Usar siempre las papeleras de la calle, ¡algunas tienen incluso cenicero!
Recoger las cacas de mi perro, igual que las recogería si lo hiciera en mi casa. Mis conciudadanos no tienen por qué sufrir una calle llena de excrementos y mi perro se merece un dueño como Dios manda.
Usar los contenedores de vidrio, papel y pilas. Si están llenos, no dejaré mis residuos en la acera, los volveré a llevar al contenedor en otro momento o buscaré otro que esté menos lleno.
Utilizar los servicios de limpieza de mi Ayuntamiento para tirar lo que ya no me sirva. Algunas cosas son contaminantes y pueden resultar peligrosas para otras personas.
No usar los contenedores de obra ni los alcorques de los árboles como papelera o cubo de basura.
Buscar las papeleras y los ceniceros en los bares. Si no están a la vista, pediré que me faciliten uno.
Mantener un volumen moderado en mis conversaciones en lugares públicos. Los demás tienen derecho a escucharse sin tener que gritar.
No obstaculizar el paso cuando me paro a hablar con alguien en la calle. La vía pública es de todos y debo permitir a los demás peatones que sigan caminando.
Mirar a los lados antes de salir de un portal o una tienda para no llevarme por delante a la gente que camina por la calle.
Ceder mi asiento en el transporte público a ancianos, mujeres embarazadas, inválidos y a todo el que pueda necesitarlo más que yo. Si no estoy sentado, ayudaré a que estas personas se sienten en los asientos que están reservados.
Respetar a los demás como quiero que me respeten. Tengo derecho -y los demás también- a vivir en una ciudad limpia, a no sufrir ruidos excesivos, a no ser pisoteada y a vivir tranquilamente junto a mis semejantes.
Enseñar a mis hijos normas de urbanidad para que se conviertatn en ciudadanos responsaables y respetuosos con su entorno."

I ara, després de tota aquesta tirallonga de punts a recordar, ens podríem fer unes quantes preguntes:

1. Com ens les hem afanyades per a aplegar fins ací, fins a aquesta classe de ciutat i comportaments?
2. Com pensem actuar demà, o ara mateix?
3. Què farem a la Universitat, quan vegem que no es complix?
4. Ens dedicarem a revisar les lliçons del dia o a transmetre el sentit del respecte com a fonament de l'educació urbana?
5. Primarem el premi, la bona acció o conducta... o treballarem per crear ciutadans respectuosos amb la resta, per mitjà d'articles o d'interés per temes socials com aquest?
6. Inclourem aquest article per a l'examen o el mostrarem com a una crida a l'atenció, a la cultura cívica, ètica i moral?
7. Jugarem amb l'humor durant el desenvolupament de la sessió d'educació cívica?
8. Ens preguntarem què ens ha portat a interessar-nos pel tema?
9. Cantarem alguna cançó (valga la redundància) amb una lletra per una ciutat neta o ens dedicarem a reguinyar?
10. Impulsarem els estudiants cap a un professorat que incloga l'educació cívica o simplement ens interessarem en el pas d'informació?
11. Què podem fer, com a mestres i com a alumnes (totes les persones), perquè aquest tema no ens siga indiferent dia rere dia?

Darrere de moltes preguntes hi han respostes impensables, fins i tot originals i grates, amb autenticitat, senzillesa, humilitat, perseverança, optimisme... i amb una forta creença en u mateix (lideratge)... Però més enllà del clàssic i estereotipat "Si u vol, pot", nosaltres diem, i en majúscules, "SI U VOL, HA DE TROBAR LA MANERA DE PODER" (*) . I aquestes darreres paraules, reconec, no són meues, sinó tretes i traduïdes del llibre "Pídeme la luna", de Rosetta Forner, plana 107.

Conclusió: si volem una ciutat més neta, més enllà de la voluntat, hem de trobar que la informació pot servir-nos de generalitat (idees principals), però les mans i el respecte per l'ambient (ecològic i social) són les claus que obrin el poder que tenim cadascú en el futur de la ciutat que ja comencem a preparar des del present.

(*) --¡Memeces! -dijo Jaguar (...). Memeces y más memeces, porque nadie les cuenta que no basta con desear algo o con imaginarlo, lo más importante es averiguar cómo contribuye uno por acción o por omisión tanto "a lo que sucede" como "a lo que no sucede en su vida".

dijous, 29 d’octubre del 2009

Algunes barates reals: informació social

Fa poques hores he tingut al meu davant el darrer número de la publicació "¡Tú!" (set. 2009, no. 117), elaborada per l'HOAC. En una columna titulada "Reconocer lo bueno" podem llegir frases com aquestes:

"Charlando con unas amigas, Feli comenta, con mucho salero, que la crisis espabila la mente. No podía comprar lo que necesitaba, lo pensó y cogió la ropa antigua guardada en su armario. Fue a esas casas que compran y venden ropa de segunda mano, consiguiendo su deseo. Me cuenta otra amiga, hace poco, que le ha pasado parecido, pero decidió regalar la ropa a una conocida que lo está pasando bastante mal.

He visto en la calle a una joven con un muñeco de madera que baila con un cordón llamando la atención de tal manera que la gente no se marchaba sin dejar monedas. Cristina, que trabaja por la tarde, ha encontrado otro trabajo para la mañana. Le explicó a una amiga suya lo contenta que estaba. La amiga le pidió que le dejase el trabajo a ella, que no tenía, y le cedió el empleo de las mañanas, con la conformidad de la señora para la que trabaja.

(...) La crisis ayuda a que los corazones se pongan al servicio de los hermanos. (...) Movamos nuestra mente y corazón."

M'ha agradat molt aquest escrit signat per A. Berges. Ens mostra que les persones podem fer molt amb la creativitat, la qual curiosament renaix en moments tèrbols o oportuns (segons com els mirem). Ens interessa recordar que la curiositat va acompanyada de dubtes, paradoxes i un toc de por (prudència), la qual cosa no impedix que traguem a relluir (interiorment) el nostre esperit d'atreviment, de superació, de mirar les coses des de l'obertura a nous camins i camins no llaurats, perquè el mèrit no és treballar un camp hàbil, sinó posar en marxa i fer-ne útil un camp segon, nou i que inicialment era terra erma, abandonada, desconeguda i oberta a molts usos, de la mateixa manera que un xiquet pot agafar una botella d'aigua com la que ara hi ha damunt de la taula d'estudi i, en lloc de ficar-ne, d'aigua, en un got, començar a emprar-la com si fóra una guitarra. Moltes aplicacions que pot fer un xiquet no pot fer una persona adulta (perquè vivim dos realitats diferents), però això no vol dir que la persona adulta siga incapaç o no tinga cap possibilitat d'accionar la seua part creativa. Només faltaria això!

Comencem amb preguntes davant la realitat, trobarem respostes i ens sentirem satisfetes, com a persones, de tindre un cor humà i una ment que ens ajuden a avançar i, al mateix temps, de fer barates i, així, de sentir-nos més part d'eixe tot que rep el nom de societat. I, a diferència de com llegia en un cartell religiós setmanes arrere, accionarem en una societat amb noms, cognoms, sentiments, emocions, personalitats diferents, lògica, organització, realisme, etc. a més del sempre necessari espai creatiu, en lloc de treballar en una societat anònima.

La solidaritat, com l'altruisme, la cooperació, la germanor o la sensibilitat davant temes socials, econòmics, culturals, polítics, etc. no naix d'un simple toc de la vara d'un mag com Tamariz, sinó de molts tocs d'alegria en un tabal i amb acompanyament de diversos instruments musicals, és a dir, d'interessos, responsabilitats i Esperances compartides i majúscules. Sí, amb una "E" majúscula..., com la d'espontaneïtat.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

L'ofici de preguntar

Una de les més belles accions, com també de les més efectives per a aprendre, és la pregunta, interrogar qui pot saber més o considerem que pot orientar-nos o, si més no, intentar arrimar-nos cap al punt a què ens dirigim. Fa uns minuts observava que un garrofó començava a tirar amunt, això és, a sobreeixir per damunt de la terra i, potser per primera vegada de manera considerable. Aleshores tenia intenció d'escriure un correu a un amic, però com no trobava la paraula equivalent en castellà, ni tan sols la forma valenciana en el Diccionari Català-Valencià-Balear, he decidit... preguntar.

Diuen que per mitjà de la pregunta u pot aplegar a Roma (no sé si per a ser papa o per a visitar-la com a turista), però una cosa tinc clara, encara que comencem a desviar-nos cap a un tema igualment atractiu: els turistes pregunten, com els xiquets, quan volen conéixer un país nou per a ells. Per mitjà de la pregunta podem...

1. Trobar un lloc de treball.
2. Aplegar a un càrrec de molta responsabilitat i negociar amb diplomàcia.
3. Accedir a material artístic de qualitat en la relació qualitat/preu sense necessitat de ser rics ni d'aparençar riquesa material.
4. Veure un artista del món del circ.
5. Saber on comprar un producte.
6. Trobar el telèfon que havíem perdut.
7. Crear una empresa de baix cost.
8. Interessar-nos per la vida d'un animal.
9. Conéixer de més a prop l'essència d'un país, d'un estat, d'una comarca, etc.
10. Aprendre una llengua diferent a la que emprem de manera més habitual.
11. Practicar l'humor.

Aquestes són algunes de les aplicacions que podem fer amb la pregunta com a mecanisme de desenvolupament personal. Com hem vist, podem passar des d'activitats més o menys bàsiques (saber on comprar un producte) a més ambicioses i d'actualitat (crear una empresa de baix cost) o que ens permetrien viatjar i recórrer món, en més d'un cas (aprendre una llengua nova per a nosaltres). Són formes distintes de treballar la creativitat.

Igualment, quan un mestre proposa que cada alumne se centre en un tema distint i s'especialitze en ell, aprendrem aspectes de la cultura que, potser, ens siguen útils a llarg termini. Així, mentres vaig fer un estudi sobre les falles (3r de Magisteri, assignatura Didàctica de la Història), tinguí l'oportunitat d'aprendre sobre el valencianisme i el segle XIX, sobre música de banda, sobre festes agrícoles (tradicionalment, i potser despectivament -de forma involuntària-, conegudes com "paganes"), sobre la utilitat del Miquelet com a fanal durant el segle XVIII i, finalment, sobre la relació entre el gremi dels fusters i la versió tradicional de l'origen de les falles. Ara, quan em fan alguna pregunta sobre les falles, tinc la necessitat d'actualitzar-me o de dir "Sobre això no sé res..., ara", amb la qual cosa manifeste que tinc interés per un tema que encara m'atrau. Reconéixer la limitació de coneixements i que u vol ampliar la seua curiositat són dos elements que crec que valora l'oïdor, l'alumne, la persona que pregunta, etc.

Finalment diré que, a diferència de les persones que consideren que si u no sap una cosa el millor que pot fer és callar, pense que l'alternativa és la interrogació, la pregunta... Si una cosa tan bàsica, com ara, l'origen de les falles (almenys a terres pròximes a la Ciutat de València), no ens atrau la curiositat, ¿ens ho farà qüestionar el poder establit, això és, l'statu quo? Tinc els meus dubtes,... Tanmateix considere que moltíssimes persones no donarien el pas segon, tot i que el considere molt interessant: qui qüestiona el poder, obri camins d'esperança i alternatives pràctiques, mobibles i fluïdes. La persona creativa és una espècie de persona punyetera, de sovint mosca que dóna la matraca... Tot i això, caldria recordar que només les mosques han espentat la història avant, amb idees noves que inicialment podien ser qualificades de burrades, barbaritats o excentricitats. El temps deixa cada fitxa en el seu lloc, com en els jocs tipus parxís...

Dos companys d'equip

Hi ha qui pensa que els mestres i els alumnes són una mena d'entitat diferent, és a dir, que cadascú té unes funcions i clarament definides i rectes. No obstant això, crec que és més suau la relació entre tots dos, tot i que en alguns aspectes cada part és diferent a l'altra. Tot i això, al meu parer, podem parlar de dos companys d'equip, almenys entre els mestres amb vocació i afany de servici sòcio-universitari (perquè, com sabeu, em centre principalment en els universitaris).

Durant el meu procés d'aprenentatge a Magisteri hi havien dos formes de ser, actuar, sentir, presentar la realitat i un compartiment, un espai comú: l'interés per aprendre contínuament. Eixe és u dels punts que fa del contacte entre ambdós (oral, gestual, to de veu...) una relació humana realment interessant. Motius:

En primer lloc perquè d'ací pot eixir una persona prou íntegra, si el professor s'endinsa a orientar-la cap al món de la creativitat, la moderació del criteri, l'harmonia amb el que Leonardo deia "sfumato", és a dir, l'ambigüitat, la paradoxa i eixos moments un poc ambivalents. Ser tolerant a les situacions de transició, d'inici de canvi, etc. és preparar una persona per al demà, per al present i perquè, entre altres punts de les relacions humanes, faça més ús de la diplomàcia honesta.

En segon lloc perquè l'aprenentatge diari de la persona (poc o molt conscient) ens espenta cap a la recepció a persones de cultures ben diferents a les més pròximes a nosaltres (les d'arrel greco-llatina, judeo-cristiana i d'origen musulmà, si més no, a terres valencianes) i, si hi hagué algun tall amb algunes d'aquestes cultures (la judea i la musulmana) ens permet l'intent de tornar a practicar els valors, perquè des del present històric podem revisar i reorganitzar les relacions actuals.

En tercer lloc mentres el mestre orienta, guia, trau mètodes diversos per a facilitar l'aprenentatge continu, també treballa perquè l'estudiant siga una persona curiosa, atreta pels temes d'actualitat, per la realitat social, per la matèria (només faltaria això!),... perquè l'aprenent puga fer-li de mestre (u dels grans somnis del mestre honest, franc i que busca la integritat, això és, l'ampliació i creixement personals). ¿Heu tingut l'ocasió d'observar la persona curiosa, mestre o alumne, orientador o observador, durant una conversa centrada en un tema nou per a la persona més formada en aspectes universitaris? Ahir, mentres raonava amb Felip, tinguí eixa oportunitat, mentres li descrivia com actuaven persones que treballaren junt amb mi en una històrica empresa i com les persones de la meua edat o més grans sí treballaven més sovint valors com solidaritat, compassió, sensibilitat, interés per la societat, altruisme, a diferència de les més jóvens, més pròximes a formes competitives i de pocs miraments socials, tot i que també n'hi havien, de sensibles.

En resum: ¿penseu que el mestre i l'alumne són mestres entre ells, alumnes entre ells i persones atretes per la curiositat i el món creatiu? Personalment, crec que sí i que aquesta relació, quan es fa de manera singular (persona a persona), s'enriquix més: cada alumne / mestre és únic i, per això, les relacions amb el mestratge / aprenentatge són diferents.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

"Pepe, ven p'Alemania"

Ahir volia haver desat un document sobre les persones immigrants i l'ocupació, així com la resposta més estesa entre una part considerable de la població. Però, per motius desconeguts, no poguí alçar l'article. Per tant, intentem fer una exposició... al segon intent.

Sóc una persona poc aficionada al cine, la qual cosa no m'impidix tindre interés pel cine de tipus social, com ara, el de la pel·lícula espanyola "Pepe, ven p'Alemania", la qual tragué a relluir una històrica professora de Magisteri, durant unes sessions sobre immigració i la població espanyola... a les primeries dels anys norantes (curs 1993-1994). Han passat uns quants anys, és un dir, però la conducta d'una part important de la població ha capgirat o s'ha accentuat. Tenim, per tant, el repte de suavitzar les formes, durant les relacions humanes i per mitjà de la informació i la revisió de la història real: Espanya és un estat amb forta tradició emigratòria, almenys durant el segle XIX (cap a Argentina) i una part molt important del segle XX (cap a França, Suïssa, Argentina, Mèxic, Bèlgica, Alemanya...). Per això, podem dir que és un estat que pot desenvolupar la sensibilitat cap a les persones que immigren, això és, les que rebem.

Ara bé, depén de com les rebem. Si ho fem amb esperança i amb respecte i, al mateix temps, amb l'exigència del respecte mutu cap a la forma de ser o les cultures de l'Estat espanyol o de la península, treballarem les relacions de qualitat. Però si optem per la desconfiança, la xenofòbia (por a l'estranger) o la intolerància, empobrirem com a model (almenys des del punt de vista humanista i d'exemple de convivència). És cert que les persones, com qualsevol animal, cerquem la comoditat, en primer lloc, i que, a més, i a diferència dels animals, tenim una qualitat que ens fa força diferents: l'esperit creatiu. Així, conec persones que viuen pròximes a mi i que han aplegat des de Romania i, ves per on, ara fan d'orientadores i tot per a persones del seu país, poc o molt el que fa u dels personatges de la pel·lícula, la persona més integrada en la vida alemanya i, si recorde bé, era un home que hi havia immigrat després de la guerra d'Espanya.

Igualment haurem de deixar a banda la frase tan repetida de "No trobe treball" o "És que hi han persones del poble que donen faena als immigrants". De matí, poc o molt, he tingut l'ocasió de sentir les dos frases, en boca d'una persona valencianoparlant i potser que n'hauria fet 40 o 45. Qui l'escoltava, des d'ara Felip, un psicòleg, li ha recordat que moltes faenes fetes per persones immigrants... ho són perquè eixes persones gosen dir que busquen faena, treballar, sobreviure.

En resum: deixem-nos de fer castells de borumballes, deixem-nos de queixar-nos i passem a exigir justícia a les autoritats, a practicar la solidaritat amb les persones del nostre voltant, a fer barates (ja en fan entre empreses espanyoles i s'estalvien un 50% del cost) i a fer ús de les nostres capacitats creatives. Alguns motius:

1. La persona amb esperit de superació no va de víctima per la vida, sinó que veu una oportunitat de millora (moral, tècnica, d'organització de la casa o de la setmana, de sensibilitat, etc.) on moltes persones veuen por o amenaça.
2. L'optimisme, junt amb el realisme positiu i el sentit de l'humor, obri moltes portes i finestres que pensàvem que estaven rovellades. Però hem agafat una llanterna (l'atreviment moderat, perquè cal un poc de prudència, però no en excés) i hem vist que darrere d'eixos espais, ara oberts, hi havia una panoràmica ben vella i bonica: el present que aplanarà un futur que ara el construïm amb major alegria que ahir, quan només véiem boires i núvols grisos i pensàvem que no era bo que ploguera...
3. La solidaritat, la cooperació i el compartir ens humanitza més.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

"Porque Juanito es hijo de un albañil"...

Al costat de frases com la històrica i que encapçala aquesta entrada, n'hi han d'actuals (perquè es repetixen més i molt ara) com dir que els estrangers ens furten la faena. Això sí, poques voltes ens centrem en quines faenes feien els espanyols, quan treballaven a l'estranger i que molt bé exposa la pel·lícula "Pepe, ven p'Alemania", pel·lícula en què l'amic Alfredo Landa fa el paper d'un espanyol rural que mamprén un viatge cap a Alemanya amb la intenció d'enriquir-se i tot, si recorde bé (perquè no sóc precisament una persona versada en cine, però sí amb interés per films socials, com eixe, "La lengua de las mariposas" o "Todo sobre mi madre")...


I com continua la pel·lícula? Doncs, moltes vegades, com la realitat de persones que han vingut ací. Conec una persona que ha vingut des de Romania i hi ha hagut d'esforçar-se per a sentir-se mínimament integrada. A vegades, quan passege pel carrer, tinc l'oportunitat de veure-la, bé amb algun fill, bé raonant junt amb persones que suponc que seran del mateix estat d'origen (per la llengua que empren), bé junt amb la persona propietària del pis en què viu. El fet és que es tracta d'una persona interessada per sentir-se integrada, és a dir, part d'ací. I ho fa, per exemple, en el sentit lingüístic: fins i tot ha iniciat el seu interés per entendre el valencià oral..., la qual cosa la convertix en una persona creativa, a diferència d'un percentatge molt considerable de la població actual d'Alaquàs.


També tinc en la memòria el fet que un pare d'una històrica companya d'estudis primaris, nat a l'antiga Hondures britànica (ara Belize), treballà un temps en la senyalització de fites de les actuals voreres de la urbanització Cumbres de Santo Domingo (térmens de Torrent i de Xiva de Bunyol). L'home, totalment parlant d'anglés quan el vaig conéixer, potser pel 1987, es dedicava a fer les faenes sense parlar, perquè desconeixia el castellà (l'equivalent al personatge d'Alfredo Landa a Alemanya).


Una primera conclusió que podem traure és que solen dedicar-se a faenes manuals i que una de les primeres necessitats és la lingüística (si més no, si són d'una llengua distinta a l'oficial del país de recepció). No és estrany, si més no per a mi, perquè les persones som animals que, com la resta d'animals, ens comuniquem per mitjà de gestos, de característiques de la veu... i d'un llenguatge que es pot enriquir, ampliar, millorar i adquirir des de diferents estils i modalitats: l'idioma o la llengua. La majoria de la comunicació humana és gestual, però totes són bàsiques: si heu tingut la sort de conéixer persones amb certes limitacions lingüístiques, podreu ser conscients de la gran importància de la llengua oral en el dia rere dia... , per a l'humor i tot!

Podríem continuar amb major informació, bé espontània, bé analítica, però em fa l'efecte que ja hem tret algunes conclusions, inicials i fonamentals. No obstant això, podríem afegir que solen ajudar a refer un país, un estat o la terra de recepció, sobretot després d'una guerra. I si van en estat de pau, s'encarreguen de faenes que quasi ningú no considera fàcils, senzilles, agradables, ben pagades, d'horari ideal, d'hòmens (ací hi hauria molt a rascar, perquè les dones solen ser més flexibles, potser per una possible capacitat més gran per a la... paciència), en què fa falta sensibilitat (per exemple, atenció i ajuda a persones grans o que necessiten ajuda especial i poc o molt contínua). Tenim, per tant,



diumenge, 25 d’octubre del 2009

El plaer de ser estudiant continu

Una de les coses que més joia em proporciona cada dia és sentir-me estudiant, és a dir, aprenent, per mitjà de la curiositat i de l'accés a articles que ajuden a tindre una imatge més completa del que en algun moment pots haver intuït i deduït. Per exemple, el tema de la realitat social a Espanya, indirectament exposada en algunes de les entrades d'aquest bloc, un poc a través de la revisió de la història de segles arrere o del segle passat, un poc a través de detalls actuals. El fet és que impulsa a continuar la faena d'aprendre, una de les més belles per al mestratge.

Què he aprés hui? Després de la lectura de l'article "El subdesarrollo social de España" (Vicenç Navarro, diari Público, 22 oct. 2009), m'he tornat a sentir, prou, aquell històric estudiant de Magisteri que estudiava i tractava en classe de filosofia (2n curs) temes socials d'actualitat, com ara, el tractat de Maastricht vist des de diferents sindicats espanyols (bascos i tot), la filosofia per a xiquets, la dona i les condicions de treball, el sistema polític que hi havia a Espanya (de manera indirecta, per mitjà de la Declaració Universal dels Drets Humans)... o, un curs després, i amb la mateixa professora, el món de la publicitat i els jocs infantils a nivell de la Unió Europea (segons informació oficial), etc.

I què vaig aprendre ahir, durant unes converses informals al carrer? Que potser hi hagen moltes persones que preferixen que u els faça la faena, que u pense per elles o que u els done les solucions (?), per exemple, abans que passar a fer tècniques que són útils per a desbloquejar la ment i obrir-la en el món de la creativitat (i, per tant, de les alternatives a la situació econòmica actual, a nivell individual i a nivell col·lectiu), com ara, la pluja d'idees, en què donem entrada a tot el món de l'espontaneïtat (excentricitats i tot)... perquè sabem que només un 5%-10% de les idees inicials (o fins i tot de les idees que finalment faran possible l'eixida d'alguna idea pràctica... fruit de la mescla, per exemple, d'algunes...) van avant. ¡Senyors, el 5%-10%! I això ho repetixen publicacions sobre creativitat o de revistes com Emprendedores.

També vull remarcar que em pareix útil aprofitar informació empresarial (per exemple, sobre com fer barates) per a aplicar-la a nivell de carrer. Això sí, necessitarem fer un paral·lelisme, un desplaçament entre el punt de partida (la informació base, intercanvi entre empreses) i el punt d'arribada (el cas particular i no empresarial) i analitzar què podem aprofitar. I tot requerix creativitat, mirar les coses des de diferents prismes, posicions i de diferent forma... I, com he escrit més d'una vegada, eixe és u dels punts febles de la societat espanyola, almenys en la seua majoria, perquè sempre hi han excepcions.

En resum: una societat creativa empeny amb més facilitat el present d'un país (o d'un estat o d'una comarca) cap a objectius vitals en què la realitat i l'optimisme són amics i companys de la mateixa corda i en què l'esperit de superació i de revisió històrica pot fer millorar les estratègies d'actuació. Com a persona, prime més el procés que el resultat final, perquè considere que si som voluntariosos en el primer punt, el segon vindrà, amb espontaneïtat, en algun moment: la faena de hui és la gran collita productiva de demà.

Nota: Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i director de l'Observatori Social d'Espanya.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Econòmiques i empresarials... pràctiques

No he estudiat econòmiques i empresarials, però sí he llegit alguns articles sobre l'economia espanyola i l'actualitat. Si fóra professor universitari d'econòmiques, o d'econòmiques i empresarials, faria el següent:

1. Fer que els estudiants formaren grups (si foren un mínim de deu alumnes) i que exposaren temes d'actualitat, per mitjà de documentació d'Internet o de la premsa o de la televisió.
2. Que tractaren l'economia des d'una perspectiva social.
3. Que es conscienciaren de la importància de les seues preses de decisió actuals, de cara al futur del país o de l'ambient en què es mouen (autonòmic, comarcal, local...).
4. Que participaren en algun col·lectiu social, durant algun cap de setmana o quatre dies al mes i que entrevistaren alguna persona de càrrec (major o de base).
5. Que llegiren en classe algun article de la premsa econòmica i que l'analitzaren entre tots els alumnes (si el grup fóra menor de deu alumnes).
6. Que retallaren articles de la premsa local, comarcal o valenciana i que els exposaren a l'aula durant un temps, perquè es creara sentiment de participació social.
7. Que s'informaren sobre les principals ONG pel desenvolupament social i les seues tasques actuals a l'estat espanyol o al País Valencià, quant a la situació sòcio-econòmica.
8. Que s'animaren a crear algun col·lectiu a nivell comarcal (sempre que aportara un caràcter creatiu i d'acord amb la revolució positiva plantejada pel pensador creatiu Edward de Bono o de caràcter innovador i propi).
9. Que llegiren a classe el llibre "La revolución positiva" (Edward de Bono) per agafar idees creatives i posar-les en pràctica dia rere dia, o com a punt de partida per a idees posteriors.
10. Que assumiren que la societat els paga part dels seus estudis universitaris i que tenen l'obligació moral de tornar-los (si més no, des del meu punt de vista). Tractar aquesta frase.
11. Que es facen la pregunta moral més gran: "Què faries tu si...?".

Aquestes han sigut les onze primeres idees que m'han eixit de manera espontània. No vull dir que siguen les més bones, ni tampoc les úniques i vàlides, sinó que considere que són pràctiques perquè l'estudiant d'econòmiques i empresarials passe a implicar-se a nivell social i, així, siga una persona més activa dins de la societat en què viu i es mou. Cap persona no és una illa, sinó una part més del tot, la qual s'enriquix per mitjà de la cooperació social, perquè amplia el camp de coneixements, el grau de creativitat i la utilitat del que aprén. I tot més enllà de la memorització.

Què en penses, lector, d'aquests temes?

Quina Europa creem per mitjà de les conductes?

Quan he llegit un titular del periòdic "La Gaceta de los negocios" i en acabant he passat a endinsar-me un poc, he començat a pensar que és un article en què es pretén fer una assimilació conducta=ser això, és a dir, com si una persona fóra el que fa en un moment. Es tracta d'una actuació de les persones "políticament correctes", eixes que en aparença són bones amigues, per dir-ho de manera familiar, i que, implícitament, desitgen que actuem "com totes", la qual cosa és més difícil que aplegar a la lluna amb una granota voladora durant un somni infantil o adult. Heus ací un fragment del dia 22 d'octubre del 2009 (p. 51):

"Además, puntualiza, 'estan imponiendo la creación de una comunidad yuxtapuesta bajo sus propias reglas'. Del mismo modo, el escritor indica que 'ellos piden respeto, pero no hacen lo mismo con otras religiones o creencias'".

¡Senyors, que vivim a Europa, i tenim molt a repassar de la història del continent, abans de passar a desqualificar (cosa molt fàcil) i a criticar les persones de cultures diferents i, a més, reduir-les a la cosa simbòlica, en lloc de la forma de ser!... Com dic moltes vegades, i com a alternativa al patriotisme (implícit en les línies del periòdic), "Les persones estem per damunt de les banderes", això és, dels símbols, de les particularitats i de les coses externes. L'orientadora Rosetta Forner, en el seu estudi "Pídeme la luna" (Ed. Planeta, 2008, pp. 150-153):

"Se trata de monstruos que confunden los comportamientos con la identidad. Me explico: comportarse de tal o cual manera no significa ser eso. (...) En el Club del Redil no pueden soportar que haya gente feliz, que sonría y tenga proyectos, que siga soñando a pesar de las tormentas vitales, o que se atreva a tener ideas propias, a creer en sí mismo/a. (...) Muchas veces tienen la apariencia inocente de alguien que te dice las cosas por tu bien. O se parapetan detrás de ese 'te lo dice la voz de la experiencia'. ¡Ni sentido común, ni gaitas!, simplemente Tocapelotis. Los hay y muchos (...) sembrando la confusión entre propios y extraños. Obviamente, son más papistas que el papa."

Desitge, des d'ací, que les comunitats minoritàries d'Europa, comencen a fer realitat projectes pacífics, de tipus cultural, educatiu, comunitari i que, al mateix temps, respecten les característiques majoritàries del poble en què viuen en contacte i, igualment, siguen tolerants amb les diferències, és a dir, amb la diversitat. Tal faràs, tal trobaràs. Per tant, la cultura del bé i la confiança recíproca ens pot dur cap a un continent més pluralista i creatiu. Avant!

divendres, 23 d’octubre del 2009

Mestres socials (...i 2)

El llibre que ens havia servit de bon matí per a incloure unes frases d'Einstein és "Einstein: Su vida y su universo" (Walter Isaacson, ed. Debate, 1a ed., set. 2008). I ara n'afegirem més, perquè ens venen com l'anell al dit per als temps que vivim i, també, per a fer una crida a la solidaritat. Ací les teniu, però sobre ell, a partir de les conclusions d'un article que ell titulà "Per què el socialisme?":

"En l'esmentat article, Einstein sostenia que el capitalisme exacerbat produïa grans diferències de riquesa, cicles d'expansió i depressió i nivells creixents de desocupació. El sistema estimulava l'egoisme en lloc de la cooperació, i l'adquisició de riquesa en lloc del servici a la resta. S'educava les persones per a fer carrera abans que per a l'amor al treball i la creativitat. I els partits polítics es corrompien per les contribucions dels propietaris del gran capital."

Quasi res porta el diari! ¡Quantes coses pot fer un mestre, sense passar per la teoria, per a ensenyar el socialisme no autoritari i que compartia Einstein junt amb socialistes democràtics com Bertrand Russell o Norman Thomas pel 1949!...

Seixanta anys després eixa pareix la lliçó del dia o, si més no, una que podem escriure per a reescriure-la, fer-la nostra, reformar-la, actualitzar-la i aprofitar-la per a treballar la creativitat. I per què? Doncs perquè passem per moments semblants i, tanmateix, en què hi han temes nous, com l'ecologisme, que ens fan canviar les propostes de millora. Ja sabem allò de "Nous reis, noves lleis": cal que el mestratge, com l'aprenentatge, s'ajusten al present, al moment que compartixen mestre i alumne junt amb la societat. O, com podíem llegir en el diari econòmic "Expansión" (22 oct. 2009, p. 31, article La Historia como periodismo del pasado, y el periodismo como historia del presente), la presidenta d'Unidad Editorial apostà per l'exemplaritat: "En una sociedad democrática, todos debemos ser ejemplos para todos" i "La abundancia de información no permite reflexionar de forma adecuada sobre el pasado".

En resum: és preferible prendre el passat com a model, a partir d'exemples que ara també ens siguen útils, i exercir la nostra professió amb passió, vocació i amor per l'aprenentatge i la contribució a la societat des del respecte a la diversitat i a la singularitat.

Mestres socials

Inicie aquesta exposició (o article, com preferiu) amb unes paraules d'Albert Einstein, tretes d'un llibre que més avant citaré.

"M'he convertit en una mena d'enfant terrible en la meua nova pàtria a causa de la meua incapacitat per a callar i tragar-me tot el que ocorre. A més, crec que les persones majors, perquè a penes tenen res a perdre, caldria que estigueren en disposició d'alçar la veu en nom de les persones jóvens i que estan més subjectes a major nombre de restriccions."

Hi ha ací un Einstein ja jubilat, resident a Estats Units, molt independent i prou tranquil durant l'època de la cacera de bruixes i, fins i tot, decidit a trencar una llança per persones de minories. Es tracta, per tant, d'una lliçó que podem prendre com a exemple i, igualment, recordar que no cal ser famós per a ser una persona interessada pels temes socials del present i, al mateix temps, continuar amb el nostre mestratge i l'aprenentatge continu.

Així, ahir llegia en l'ABC (22 oct. 2009, pp.60-61) que el llindar de pobresa en una llar amb una persona adulta representava 7753'3 € cada any, la qual cosa equivalia (en mesos, que no en les clàssiques catorze mensualitats) a 646 €... Actualment aquest és el salari que cobre... si descompte la quantitat que pague cada mes a la propietària de la casa en què visc. Les xifres canten la música que calia cantar. `

¿I què pot fer un mestre en una situació com la del present, quan hi han famílies que tot i tindre ja pagada la casa en què viuen, estudien la possibilitat d'emigrar a l'estranger i tot? Crec que cal aprofitar els coneixements per a passar-los a la societat que en un moment determinat ens feu possible que finalitzàrem els estudis universitaris i, per tant, adoptar una posició de mestratge al servici de les persones que estiguen interessades per prosperar, canviar d'esquemes mentals, renovar idees, deixar arrere el que ja no té trellat o ens faria mal i, des d'una posició valenta i creativa, passar a mirar el present com una oportunitat per a aplanar un futur més sa, ecològic, humanista i de germanor. Per a això, caldrà, entre altres coses, fer unes relacions humanes més horitzontals i treballar més l'altruisme i el voluntarisme.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Una mirada més completa

Durant una de les sessions d'Història Contemporània (3r de Magisteri) el mestre feu repàs a temes d'actualitat i que, potser en altres temps, haguera sigut impensable, com ara, que el partit comunista italià decidira fer un canvi qualitatiu i ingressar en un grup europarlamentari diferent al que podríem considerar "propi".

Temes com el que ací he exposat amb brevetat ens mostren que una presa de decisió pot dependir de moltes variables. Així, ara que passem per un moment econòmic i social no precisament positiu i sí obert a la possibilitat de madurar emocionalment i de participar en la societat (per mitjà de l'esperit creatiu que totes les persones podem desenvolupar sense necessitat de ser un leonardo...), hi ha una pràctica que pot fer-nos més mestres i alumnes al mateix temps i, a més, enriquir-nos interiorment i com a persones del planeta. Em referisc a l'anàlisi, estudi i lliurament de temes que ens impliquen a nivell mundial: l'ecologisme, l'amor i interés per cultures diferents a la nostra (i les que ara també viuen a la península), la xarxa Internet com a possible aïna d'ús escolar i universitari per augmentar el nostre grau de curiositat, la medicina alternativa o la natural, l'altruisme i la cooperació (junt amb entitats no venudes al poder mediàtic o polític, és a dir, creatives), la revisió de la història com a assignatura (cerca del respecte per la tolerància, la diversitat i l'esperit de germanor... en lloc del clàssic enfocament centrat en una visió positiva -en aparença-, europeista, patriòtica i que deixa a banda les minories o els grups històricament marginats -dones, persones no heterosexuals, comunitat gitana,...), etc.

En resum: ni els temes són tan clars (si més no, per a les persones amb esperit creatiu i que busquem ser les organitzadores de la nostra vida des de nosaltres), ni les persones som indiferents a temes globals (com als individuals o més particulars), ni "està la cosa" per a deixar-la córrer. El que plantem hui, en forma de llavor, és la planta que demà creixerà i donarà els seus fruits, com el xiquet mentres es desenvolupa durant els primers anys posteriors al part. A més, si hui actuem de manera més independent i amb gosadia, demà tindrem més probabilitats de ser persones més creatives, la qual cosa facilitarà que assumim el nostre protagonisme i que tinguem una passió més gran per la professió,(mestres), per la vocació i per l'afany de servici cap a l'alumne i, de manera indirecta, cap a la societat.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Identificació de preferències

Hui he consultat diferents planes sobre Leonardo da Vinci i la seua aportació al món dels invents. Sembla que ha sigut u dels meus ídols o personatges de la història en què més m'he fixat al llarg del temps, després de Sòcrates (pel sentit de la veracitat i la seua inclinació pel pensament lliure i la joventut), de Gandhi (pel seu treball per la pau), d'Einstein (per la seua contribució al món de la pau, com a alternativa al militarisme), de Ramón y Cajal (pel seu humanisme i interés per la pau) i per Leonardo da Vinci (per la seua capacitat per a inventar màquines). Això era el que m'atreia quan era adolescent o jove.

A hores d'ara empre planes d'internet relacionades amb Leonardo com a pont per al desenvolupament de parts humanes no tan dominades, és a dir, per a tindre una formació més completa. Una de les primeres preguntes que m'ha provocat l'observació de l'aparell digestiu (en u dels seus dibuixos) és si d'alguna manera tinc una inclinació pel món de la medicina, part del saber que ja m'atreia quan n'havia fet onze. Crec que fou una de les possibles eixides universitàries per la qual podia haver-me interessat quan encara era xiquet, però vaig prioritzar Magisteri: apostí fort i acabí els estudis.

Igualment algunes persones han destacat la meua facilitat per a la psicologia o per al periodisme. En qualsevol cas, em fa l'efecte que tinc la sort de ser polifacètic, una de les qualitats que potser començaran a primar-se en un futur no precisament llunyà, perquè seran bàsiques les habilitats per a adaptar-se als canvis, flexibilitzar posicions tradicionals (personals o socials) i, així, ampliar el grau de competències.

En un món en evolució constant i en què em fa l'efecte que assistim a un nou renaixement (potser per mitjà de l'ecologia i la seua gran influència en el món actual i el futur immediat i de la major proximitat entre cultures), crec que, igual que fa cinc-cents anys (i un poc més), tornarà a haver un tema central que influirà prou en la resta: l'ecologia. Si aleshores fou la lluita per l'humanisme i, per tant, per la independència de la religió, ara, per mitjà de la recerca de la independència respecte al capitalisme (sobretot) hem començat a entrar en una revolució semblant a la d'aquells segles: el pensament lliure i el creatiu renaixeran com a imprescindibles. Temps al temps, que tot aplegarà...

Nota: Alguns estudis, centrats en l'evolució del sistema feudal i el capitalista, ja comencen a parlar d'uns cinquanta anys de transició cap a un altre estil de vida. I n'hi han que tracten el capitalisme com un sistema econòmic i social que ha iniciat una fase de regressió. ¿Començarem les persones a contactar més amb la natura i a crear més consciència social i favorable a un estil de vida més creatiu (capitalisme) i horitzontal (socialisme), és a dir, més centrat en la cooperació des del respecte a la singularitat?

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Dibuix bo i dibuix lliure: llibertat creativa

Moltes persones recordem (i no precisament de manera positiva) aquells anys en què algun mestre sense amor per l'ensenyament ens va dir que no dibuixàvem com tocava. No sé si és que ells eren àngels i tot ho feien bé o què els impulsava a aportar una posició que ni tan sols implicava que ells intentarien donar-nos exemples.

Tot i això, a vegades tenim la sort de trobar-nos amb un mestre que defén l'ús lliure de l'art, del dibuix i que ens empeny a ser autònoms en eixe món. Hi hagué eixa possibilitat, en el meu cas, quan un mestre de primer de magisteri ens va dir que podíem fer el que volguérem sempre que en acabant li explicàrem què havíem representat. La realitat es mostrà bastant diferent i, no obstant això, podem dir que fou el primer pas.

Ara he decidit, des de l'ús de la llibertat i la creativitat artística, començar a intentar la reproducció de les formes externes... però des de formes inicialment mixtes: imaginació i realisme. Motiu: que quan u vol fer un pas avant, el primer que necessita és calma, paciència, assimilar que no tot eixirà com voldrà, que li ajudarà l'alternança d'estils (per fer més flexible i fluïda la tasca) i que si u s'esponsoritza positivament i amb tranquil·litat i constància pot créixer molt: com a persona (a nivell general), com a artista i com a persona creativa (filosofia pràctica de la vida).

El camí és mitjanament llarg, ple de revoltes i moments interessants i, sobretot, ple de motivació pel sentit de la curiositat. És l'ensenyament lliure, junt amb "l'autodidàctic" una alternativa al model d'estudi actual i que ara podem emprar per a exercitar la nostra llibertat? En principi crec que sí. O així em sembla ara.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Una persona més: Leonardo da Vinci

Des de ben xiquet he sentit fascinació pels invents. Recorde quan era xiquet i, juntament amb altres companys de classe menors de 7 anys, assenyalava el cel i deia "¡Ahí va mi papá...!" quan passava un avió.

Quan ja n'havia fet onze o dotze, tinguí l'oportunitat de llegir que Leonardo da Vinci fou una persona avançada al seu temps i que havia estudiat sobre màquines per a volar. A hores d'ara podem accedir a documents sobre qui potser siga la persona més completa de la història... i senzilla, com moltes persones amb altes capacitats, eixes que tradicionalment les coneixien com genis o persones superdotades. Tenia molta sensibilitat i era una persona enamorada del pensament lliure i de la pau.

Han passat anys i panys i el sistema educatiu espanyol encara necessita adaptar-se a les circumstàncies, a la realitat i flexibilitzar-se. No obstant això, la faena principal és en mans nostres, sobretot de les persones que prioritzem que l'alumnat se senta part del sistema educatiu, en lloc de ser el sistema educatiu qui situe l'alumne en el punt suposadament correcte o més apropiat. Recordem que hi han alumnes que en molts sentits estan avançats i, tanmateix, els interessa contactar amb persones de la seua edat, des del punt de vista emocional, perquè se senten part de la societat i de l'escola. Igualment la Constitució permet que les famílies facen de mestres a casa... i és una oportunitat a aprofitar en un moment que el sistema d'ensenyament és obsolet, del segle XIX i que no empeny la persona cap a la llibertat ni la creativitat. També hi ha una altra alternativa: crear escoles populars o privades (com ara, algunes de signe anarquista o de línies com la de Freinet, Freire...). Podem i devem crear alternatives al sistema d'ensenyament espanyol.

Quan un país aprofita els cervells, és un país fortament creatiu (si més no en molts aspectes del camp educatiu), però quan els deixa córrer... i se'n van a l'estranger (després d'una guerra suposadament civil o no) pot perdre bona part del futur i, per què no, desaprofitar el present. Per això, des d'aquestes línies faig una crida a la solidaritat i a la cooperació entre persones creatives o optimistes i amb bon sentit de l'humor (i ho faig sense cap sentiment patriòtic), perquè seria de doldre que un estat "civilitzat i modern" (?) com l'espanyol perdera per tercera vegada (si em permeteu una visió anacrònica i considerem els regnes peninsulars com tradicionalment es fa en l'ensenyament de la història "d'Espanya"):

1. La primera, durant els anys posteriors al Renaixement (el masculí).
2. La segona, durant els anys posteriors a la guerra de 1936. L'Estat espanyol es constituïx jurídicament durant el segon terç del segle XIX.
3. La tercera, ara...

Crec que aquest les persones que estem interessades per la modernitat democràtica i popular d'aquest estat tenim un repte primordial, si volem que avance: reduir la burocràcia i afavorir la fluïdesa i l'esperit creatiu. Massa faena? Potser sí, i no es resoldrà de la nit al dia. Tanmateix podem fer un esforç per minvar el grau de burocratisme (el més gran després de la Xina..., el país més poblat de la Terra) i agilitzar, per exemple, la cooperació, les relacions humanes, les organitzacions formals (fer-les més participatives, democràtiques, populars i, per tant, més creatives) i fer més barates. Són algunes de les alternatives que hi han al carrer... ¿Comencem des de casa i les associacions del veïnat? Vosaltres direu.

Cooperació enmig de l'aparença

Ahir vaig tindre l'ocasió de raonar amb una amiga que busca treball i que, potser, se'n vaja a una altra població o a l'estranger i tot. Davant la desesperació que a vegades ens acompanya, ens és molt útil compartir temps i espai de reflexió junt amb persones optimistes (com aquesta amiga), que treballen el sentit de la cooperació, que diàriament les veiem amb formes senzilles de viure i que, per descomptat, tenen bon sentit de l'humor, ja que l'humor és un element que fa costat a l'espontaneïtat humana, tan necessària en aquests temps de reptes i de pas cap a l'acció (perquè l'apatia ens fa indiferents, la malenconia ens orienta al passat i l'enyorança no ens duu enlloc).

No obstant això, la lectura d'algunes dades actuals ens ajudaria a comprendre un poc millor per què la cooperació necessita un reforç humanista, ecològic i decidit. Tot seguit exposaré un fragment de l'article "Los jóvenes 'pasan' de las marcas blancas" (periòdic Mercado de Dinero, 1-31 octubre 2009, no. 191):

"Según el estudio, en caso de optar por marcas blancas, las favoritas de los adolescentes son las de Mercadona (33%) y El Corte Inglés (21%). La mayoría (63%) asegura que comprarían casi siempre su marca favorita, y reconocen que el estatus es el atributo más importante que las firmas les ofrecen: el 42% dice que se decanta por marcan que le hagan parecer adinerado, y más de un tercio (34%) afirman que resulta importante mostrar qué marcas llevan."

(Nota: La lletra negreta és meua.)

Potser tinguem una tercera part de la població amb moltes possibilitats de mostrar-se indiferent a temes socials... fins que els toquen la tafarra i, encara així, com la publicitat pot més que eixe grup ("les"), la passivitat dificulta el canvi de model de societat i, per tant, l'esperit creatiu, potser continuen igual, la qual cosa no és senyal de creativitat, de canvi, de qüestionament de l'statu quo ni de compromís amb la societat.

Igualment, quan un país no funciona bé, com quan ocorre a una persona, una de les posicions psicològiques més oportunes és deixar a banda els temes (durant un temps) fins que les fortes emocions (com les dèbils) hagen donat pas al seny, al coneixement, a la moderació. És aleshores quan, des del desig de començar de bell nou, podem optar per l'esperit creatiu com a element del nostre dia rere dia i, així, tendir més cap a posicions optimistes, positives i que ens encoratjaran a continuar pel camí de la curiositat, els reptes, la motivació i, com diu la penelista Rosetta Forner (llibre "Pídeme la luna"), practicar "l'esponsorització positiva", això és, patrocinar-nos per mitjà de missatges positius que acompanyaran als nostres somnis i esperances i projectes. I per què? Doncs perquè entre la preparació i el resultat posterior i positiu... només hi ha un pas i, sovint, ens és familiar perquè s'ajustava prou a la nostra projecció. A més, és més important prioritzar els intents i el procés de canvi (tot i que els èxits siguen parcials) que la cultura de l'èxit, les aparences i la manipulació: mentres que la primera ens fa més servils, la segona ens allibera de moltes cadenes i antics condicionaments i, per això, ens obri més portes i finestres, mas que, per exemple, en castellà, alguna persona avorrida (és un dir) ens diga "Tu nombre no abre puertas".

Potser no n'obriga, de portes, però sí de relacions humanes més sanes, més creatives, més alliberades del món de la manipulació i l'egoisme, amb major sentit de la vocació i el treball i que, fins i tot si pensàrem que l'emigració és la millor eixida, mantindríem relacions riques, bé per Internet, bé per telèfon, bé per carta... A vegades, com menys veiem una persona, més l'estimem, la qual cosa no té res a veure amb l'aparença que naix del sentit d'inferioritat... que demana a crits una compensació: el poder econòmic i els aspectes exteriors de la persona.

Finalment les persones senzilles poden vestir de manera saludable sense necessitar fer-ho de punt d'onze i, a més, tindre una vida interior ben rica i relacions personals de qualitat i centrades en el respecte, l'honradesa, l'esperit creatiu i l'autenticitat, entre altres qualitats.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Adaptació als temps contemporanis

Mentres pensava quin títol podria posar a aquest article, m'he recordat de la pel·lícula "Temps moderns" (de Charles Chaplin) i d'unes frases de Charles Darwin. Deia així, el famós investigador: "L'espècie que sobreviu no n'és la més forta, ni la més intel·ligent, sinó la que respon millor al canvi."

Així com abans el mestre podia agafar un llistat d'idees o materials i tindre'ls per molts anys (perquè la missió se centrava, principalment, en la reproducció i acumulació de dades), ara és molt interessant adaptar-se als canvis, per exemple, per saber com tractar un alumne amb mà esquerra i, alhora, fer que actue com a persona responsable. No és el mateix sancionar una persona que fer que assumisca la responsabilitat dels seus actes. Tampoc no és el mateix fer que una alumna se senta ridiculitzada enmig de la resta de persones que raonar un temps amb ella, al despatx, quan puga el mestre (després d'haver-la avisat amb discreció). Igualment no és igual informatitzar una classe ("perquè ara si no fas ús d'internet, estàs endarrerit") que dedicar un temps a les relacions humanes i una part de la setmana (per exemple, una hora repartida en dos mitges hores d'estudi sobre com indagar a Internet) a fer que les persones aprenguen a investigar per si mateixes... després d'haver-les guiades.

Finalment vull afegir que, així com abans el mestre es limitava a la part lògica, entre altres punts, ara també incorpora (almenys els docents més avançats, curiosos i flexibles) la part emocional de la persona, és a dir, el conreu de la creativitat com un element clau per a la societat i per a l'individu que ajudem a créixer. I dins d'eixa creativitat també inclou el que podríem dir "creativitat de valors", això és:

1) col·laborar junt amb l'alumne perquè la societat assumisca que els canvis es produiran quan les persones siguen receptives, tolerants, flexibles, creatives, desenvolupadores de valors com la solidaritat i d'actituds com l'altruisme o el preguntar sense afrontar-se,
2) estimar les coses senzilles i naturals que hi han al nostre voltant,
3) aprendre amb plaer per tal de sentir-nos més lliures, independents, inconformistes, humanistes, ecologistes
i 4) renovar esquemes mentals, emocionals o d'actituds que havíem heretat de les persones més pròximes a nosaltres (durant la infantesa) i que ara observem que podem canviar des de la nostra posició de persones adultes (cronològicament) i... amb intenció de madurar les nostres emocions i, així, prendre més les regnes del nostre present.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

"Com pot ser que no t'interesse?"

Amb una pregunta com l'encapçalament, els bons mestres aconseguixen que l'alumnat senta l'assignatura com a part seua, que s'interessen pel que aprendran (amb la guia del mestre i amb la seua aportació) i que treballen la curiositat i tot, un element bàsic en la nostra cultura i en el dia rere dia de cada persona, si volem que, com diria Leonardo, no es rovelle.

La curiositat empeny la persona a descobrir, a fruir d'eixe grau d'atreviment que col·labora amb unes gotetes de por (clau per a no precipitar-se), a buscar noves relacions humanes, a indagar sobre la matèria que aprén, a comprovar que tot és important en el dia rere dia (mas que no puguem contindre-ho, però sí aspirar a saber més per mitjà de la nostra curiositat, normalment molt treballada durant la infantesa).

Com a exemple personal diré que al llarg del curs segon de Magisteri, el professor Enric Sebastià se centrà molt en l'emfiteusi i jo no em vaig mostrar indiferent... perquè a la finca hi havien distints exemples i, a més, durant el curs, un matrimoni passà a viure en una condició no emfitèutica... sinó capitalista, la qual cosa rompia amb un model econòmic diferent a eixes pervivències històriques que hi havien en els tres pisos de la finca. Emfiteusi (en grec, jo empelte) és un sistema econòmic, medieval, que se centra en la coerció extraeconòmica, les relacions entre el propietari dels béns i qui en fa ús, una economia de subsistència, etc. És això que de manera incorrecta diem "arrendaments històrics" i que a mitjan dels anys norantes (segle XX) afectava a la mitat dels lloguers de la Ciutat de València, segons dades del diari Levante-EMV.

Quan anys a venir (2003-2005), faig un estudi sobre les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740, i en què figuren moltes dades sobre l'emfiteusi (des del punt de vista agrícola i d'administració agrícola), vaig insistir en què encara continuàvem amb formes d'economia medieval i que, potser dure més temps del que alguns propietaris voldrien: és un sistema centrat en els costums ("consuetudinari") i, com moltes vegades sentim a terres valencianes, "Les costums fan lleis"... i, moltes vegades, més fortes que els intents de canvis legals.

No ens estranye, per tant, que moltes lleis siguen obsoletes, inútils o ineficaces: les persones fem els pobles i els pobles tenen costums. Dissortadament coneixem pobles que comencen a desaparéixer, la qual cosa és una manifestació de l'esperit d'indiferència (del sistema capitalista, fortament competitiu) per la riquesa cultural.

Finalment aprofite el tema, el dret consuetudinari, per a fer una crida al respecte pels pobles, per la dignitat de les llengües (un element molt lligat als pobles) i per l'acceptació de les persones (des del respecte per la diversitat). Podem fer molt... amb esperit creatiu i de superació.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Prioritzar interessos de l'alumnat

Una de les preguntes que ens podem fer, com a docents o com a persones interessades per l'ensenyament, quina classe d'alumnat prioritzem, crec que és una de les qüestions capitals. Des del meu punt de vista, crec que cal primar l'alumne que necessita ajuda perquè gose equivocar-se, preguntar, participar en grup, aportar les seues idees, col·laborar amb la resta de la classe (o de la colla de treball), etc. En segon lloc m'interessaria per les persones fortament creatives, perquè se sentiren part del tot, és a dir, membres de la classe (ací hi hauríem de fer un esforç per acceptar eixes persones que poden anar més avançades que la resta, quan fem preguntes difícils i tot, com un històric amic meu de Magisteri). Finalment em centraria en l'alumnat que s'inclina més per la memorització, per les notes elevades, per passar el curs, per acabar l'examen i començar de bell nou.

Si l'ensenyament es centra, entre altres aspectes, en desenvolupar la part creativa de la persona, és imprescindible:
1) que les persones més tímides se senten atretes per la curiositat i la humanitat de totes les persones,
2) que les més curioses tinguen espai en què fluir amb el seu esperit de preguntaire
i 3) que les persones més indiferents a l'ensenyament com a forma d'aprendre a enriquir-se socialment i psicològicament siguen conscients que poden aportar molt a la societat per mitjà de la seua facilitat per a agafar les idees i, així, accelerar la transmissió de saber... per a formar una societat més creativa.

Durant la meua evolució com a alumne he passat de prioritzar la memorització a sentir-me part del procés d'ensenyament, és a dir, a sentir-me integrat en el dia rere dia que els bons professors intentaven que seguírem. La seua finalitat no era crear persones que emmagatzemaren molts coneixements, sinó persones més lliures, de pensament creatiu, analistes i pràctiques, realistes i obertes a les coses desconegudes (des de l'esperit de curiositat fins a la tolerància per les cultures diferents o molt distants de la nostra), interessades per millorar el propi sistema educatiu de la Universitat i de la societat, fer que nosaltres eixírem de la Universitat per a poder aportar molt a nivell social (com ara, valors, formes alternatives d'ensenyament, estratègies d'aprenentatge, esperit de superació, esperit d'investigació, passió pel mestratge i per l'aprenentatge, vocació...), etc.

Quan passen els anys i, després de fer una mirada breu cap al passat, trobes que encara tens curiositat per temes d'ensenyament i aprenentatge, a vegades et preguntes si allò que realment portes en el teu interior és un amor per la formació continua de les persones: des de les més pobres fins a les més riques, des de les més distants fins a les més pròximes (en el sentit geogràfic i en el camp dels valors), des de les més jóvens fins a les més velles, etc. O, potser, és que gaudixes compartir temps, espai, senzillesa, alegria, humor, creativitat, sentiments, valors, i més amb persones que, tot i les diferències, tenim més punts convergents que divergents, és a dir, més semblances que diferències... en un món que s'enriquix quan aposta per la diversitat, la tolerància, el bon humor, l'alegria per la senzillesa, l'intercanvi cultural, etc.

dijous, 15 d’octubre del 2009

L'ofici d'escoltar l'alumnat

A més de ser guia o orientador de la classe, eixa crec que és una de les funcions centrals del mestratge, també és interessant deixar-nos dur per la tasca d'escoltar l'alumnat:

1. Ens permet descansar un temps, mentres afinem la capacitat d'escolta activa.
2. Permet que l'alumne se senta protagonista i membre actiu de la classe.
3. Ajuda a passar a un segon plànol, després de la nostra introducció inicial, la qual pot anar acompanyada d'una espontaneïtat que porte cap al tema a tractar al llarg de la sessió. Recorde que un professor d'ètica (curs 1985-1986) començava amb una salutació, en acabant ordenàvem la madeixa i, finalment, el mestre passava a la funció de moderador.
4. Ens ajuda a afinar més el nostre coneixement de cada alumne, sobretot si en són menys de 50. Recorde que el mestre que millor contactà amb mi (i suponc que amb la resta de companys) fou u que durant el curs segon de Magisteri només tenia sis o set alumnes (en un despatx menut) i, al curs següent, potser menys de trenta (dins d'una aula per a trenta o trenta-cinc alumnes): tot un privilegi.
5. Fa possible que revisem les nostres tècniques d'estudi, perquè tenim l'oportunitat de comprovar el grau de coneixement i aplicació de les tècniques que ensenyem (bé del món de la creativitat, bé del món de l'anàlisi, bé del món del pensament lliure). Quan escoltem, ens examinem.
6. També ens ajuda a aprendre noves dades que poden ser-nos d'interés, com a persones curioses, a llarg termini. Cada persona és un tresor digne de conéixer i de compartir: la Universitat és una casa en què ens hem de sentir mestres i alumnes. Recorde que durant una classe de valencià, amb Pere Riutort com a mestre, vaig dir que mon pare havia sentit la paraula cantell a Sagunt i que a Alaquàs també s'emprava, mentres que a Aldaia usàvem el mot entrepà. Això feu que el mestre manifestara el seu interés per les dades.
7. Posa a prova la nostra capacitat de síntesi (per exemple, recordar les idees centrals d'una exposició).
8. Ens ajuda a demostrar el nostre respecte cap a l'orador, o bé cap a l'alumne que fa ús de la paraula.
9. Ens permet confirmar que és més important escoltar que parlar, sobretot en els nostres temps actuals (tenim dos orelles i només una boca).
10. Ens ajuda a comprendre per què és important el silenci, com a mitjà per a manifestar, per exemple, el desig de canviar d'un tema dins d'una exposició, per part de l'alumnat.
i 11. Fa que primem tant l'ofici d'escoltar com el d'escriptor, pintor, escultor, orador, etc. en un món que necessita "donar senyals de sensibilitat": recordem que molts consellers històrics, segons un estudi fet per la psicòloga estadounidenca Elaine Aron, autora del llibre "Les persones altament sensibles: el do de la sensibilitat", han sigut persones amb molta sensibilitat. I, en una cultura que actualment camina cap a un passat que permetrà harmonitzar les relacions emocionals (almenys per part dels sectors més interessats i avançats del món de l'ensenyament) i les del món de la lògica (amb massa implantació en el món capitalista), és fonamental tornar a recuperar la capacitat d'escolta, com a signe de respecte per la persona, per la natura i per les relacions humanes que treballen per la urbanitat.

Nota: Continuarem, amb la revolució positiva i tot, encara que ho fem en altres escrits, perquè la nostra missió és la presentació i pràctica d'alternatives pacífiques i creatives a la filosofia blanc / negre, bo /roín, correcte / incorrecte, amic / enemic, etc. que tantes vegades hem sentit i viscut durant les sessions de la Universitat: contruïm en lloc de criticar, fem en lloc d'assenyalar, practiquem en lloc de filosofar, actuem en lloc de mostrar-nos massa prudents, etc.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Dignificar l'ensenyament de la història

Quan he llegit l'article "El desfile" (El País, 13 oct. 2009, p. 13, Miguel Ángel Aguilar), he tornat a sentir part de les classes de didàctica de la història amb què el professor Rafa Valls ens formava perquè fórem persones més altruistes, universals (mentres valoràvem el que ens era pròxim), oberts a cultures ben diferents a les peninsulars que predominaven en aquells anys (primeria dels anys norantes del segle XX), etc.

També he sentit una necessitat de parlar de nacionalisme castellanista o "españolista", tan comparable a la resta de nacionalismes com la carlota color taronja a la safanòria color taronja, mas que una siga carlota i l'altra... safanòria. La qüestió és deixar clar les coses i que no ens intenten fer com al clàssic ruc que pretenen que camine cap a la carlota...

Quan una persona supera la majoria d'edat, en el camp de la història, deixa arrere frases emotives com les que exposaré i, en el seu lloc, prioritza els intercanvis culturals, la riquesa dels pobles de la Terra, els punts en què coincidixen (la qual cosa no impedix el respecte per les diferències), les aportacions populars i individuals a la família humana, la revisió de la història xovinista (la patriòtica), etc. i camina cap a formes pròpies de persones que estimen el patrimoni universal i el respecte per la individualitat (la singularitat). Ací teniu algunes de les frases de l'esmentat article:

"La bandera proviene de un concurso convocado por el rey Carlos III para distinguir mejor los buques de su Real Armada. Lástima que fuera tan tarde, porque los grandes momentos de nuestra historia desde la Reconquista, la gesta de los Almogávares, la del Gran Capitán en Italia, la del marqués de Spínola en Flandes o el descubrimiento y conquista de América se hicieron bajo las banderas del Rey Nuestro Señor o de sus dominios, sin referencia alguna a la rojigualda."

Aquestes línies que, com haureu comprovat, no encaixen en la meua forma de presentar la història ni de tractar l'ensenyament, semblen d'altres èpoques de la història d'Espanya, potser dels primers anys del franquisme o d'algun llibre d'història de principis del regnat d'Alfons XIII (pel 1905 si fa no fa): exaltació dels personatges, estil literari, reduccionisme històric, simplificació de dades, etc. Però són línies publicades per un periòdic "d'esquerres" (?), independent i més coses per a dormir-se en el passat, la qual cosa diferix molt de l'esperit de la revolució positiva o del món dels valors, de la solidaritat entre els pobles, de l'interés per l'altre i d'actituds obertes que es cerquen la proximitat entre les persones i el sentit de germanor.

Finalment diré que les armes mai no han unit les persones ni els pobles, però sí ho ha fet la cultura dels valors i cap a la germanor entre els pobles, les nacions, els estats i fins i tot les xicotetes localitats de la Terra. A vegades, quan passem per l'entrada a un poble, tenim l'oportunitat de llegir "Localitat agermanada amb la vila / ciutat / població de...". Tant de bo treballàrem més les relacions humanes interestatals o internacionalistes, bé per mitjà de l'esperit creatiu, bé per mitjà de la tolerància que va més enllà de la simple admissió d'una forma d'actuar distinta a la més comuna entre nosaltres (en el sentit col·lectiu i... en l'individual).

Al nivell de cadascú

Fa unes hores somiava amb l'històric segrest de l'exfutbolista Enrique Castro ("Quini"), una persona que passà per dos equips de futbol, l'Sporting de Gijón i el FC Barcelona. Durant alguna sessió davant del jutge (pel seu cas), manifestà la síndrome d'Estocolm, és a dir, el reconeixement cap a la "bondat" dels seus segrestadors. Doncs bé, aquest exemple ens pot il·lustrar per al món de l'ensenyament, perquè ens presenta un cas en què la persona, com molts estudiants, necessita ajuda per a afirmar-se i deixar cada cosa al seu lloc: si és una actitud A, ho és del grup A, no del A+ (per fer-ho de manera simple).

Així, quan un mestre té diferents nivells de formació al davant, pot adoptar alternatives ben diferents:

1. Marcar un ritme únic.
2. Adoptar el nivell de les persones més tímides o que participen menys.
3. Adoptar un nivell competitiu.
4. Fer algunes sessions privades amb cada alumne, bé al despatx, bé a un bar o restaurant (guanyarem informalitat i proximitat) al llarg de l'any (o una com a mínim).
5. Adoptar una línia molt creativa.
6. Adoptar una posició a favor dels que tenen més facilitat per a memoritzar i reproduir.
7. Fer classe a distints nivells.
8. Proposar la formació de grups heterogenis (amb persones de distint origen, nivell, edat, experiències).
9. Col·laborar en l'exposició de formes de grups i en acabant deixar que les colles nasquen amb espontaneïtat.
10. Fer classes davant d'un hipotètic estudiant que necessita ajuda, és a dir, partir d'un nivell intermedi o bàsic per a evolucionar cap a posicions més complexes (convé emprar el diccionari, de sinònims o no, ensenyar a llegir un llibre o un article periodístic, ensenyar a trobar la bellesa d'una fórmula matemàtica, ensenyar a sentir la química com una part essencial de la persona, etc.).
11. Ensenyar la persona a afirmar-se, a sentir-se plena de les classes, a compartir l'ensenyament i l'aprenentatge, a col·laborar junt amb el docent en eixos instants en què qui instruïx i tot també necessita ajuda, a aprofitar el que s'aprén a classe per a traslladar-ho a la vida diària, a sentir la Universitat (com un espai viu, en contacte amb la societat, intermediari entre el carrer i determinades institucions polítiques, econòmiques, científiques, organitzatives, humanistes, del camp de l'art o l'esport, etc.).

Podem dir, en resum, que si el mestre i l'alumne s'ajuden i s'afirmen, prosperen com a persones, perquè la determinació és u dels aspectes claus del dia rere dia i, a vegades, va acompanyada d'eixe intercanvi d'habilitats, creences, idees, actituds, valors, experiències, formes de ser, etc. que facilita la nostra evolució en el camp emocional i que ens permet deixar una botella A en el lloc per a les botelles A, no per a les botelles A+ i, per tant, ser més independents.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Escoltar una persona "del món de la cultura"

Potser algunes persones hàgeu escoltat mai alguna personalitat del món de la cultura, com aquell dia que escoltí Enric Valor, més enllà de la cacera i la seua tasca del món de les rondalles o de la flexió verbal. Però el fet és que sols recordar-les per molts anys i si, a més, tens l'ocasió de trobar-te, de nou, amb elles... et sents una persona afortunada, perquè no és fàcil accedir a persones així i, a més, tindre un moment per a escoltar-les o raonar i tot.

La visita d'Enric Valor a Magisteri derivà d'una entrevista que havíem llegit a classe (publicada pel setmanari valencià El temps) i que l'aprofitàrem per a tractar el tema del llenguatge popular, els contes i, així, arrimar més la part lingüística (encara que fóra a classes de "Lengua española") a la vida diària i de l'alumnat. A més, permetia que observàrem la llengua com un element que fluïx, que està en moviment i que va més enllà de la gramàtica pura i dura (com solem dir els estudiants... i molts mestres i tot), la flexió verbal o les funcions del sintagma nominal.

Igualment, la visita d'un "intel·lectual", com ara, Enric Valor, també permet comprovar que són persones de carn i os, que tenen més punts comuns amb nosaltres que diferències, que han aplegat al seu punt, entre altres motius, perquè han perseverat en els seus projectes, perquè han tingut confiança, perquè han sigut constants (tot i els alts i baixos) i perquè tenen una il·lusió que els mou a caminar i a procurar millorar.

A vegades també són persones que tenen un ambient familiar que juga al seu favor, o bé són persones que s'han desenvolupat enmig d'un moviment o moment històric que els ha fet costat. Açò no és cap manifestació de victimisme, sinó una veritat com el temple: hi han hagut personalitats com Leonardo, Rafael, Miquel Àngel (o més moderns, com ara, Einstein, Picasso, Stravinski,...) que han coincidit amb canvis substancials o qualitatius a nivell social, mental, cultural, econòmic, creatiu, etc. i en participen.

Finalment afegiré que conec persones, també afortunades, que han tingut la sort de contactar amb persones com el filàntrop Vicente Ferrer i que són ben pròximes a mi. M'han contat que després de tindre eixe regal de la vida, no tornen a casa de la mateixa forma que se n'anaren: han aprés més i, fins a tal punt, que senten com si importaren més les coses xicotetes, eixos instants que han pogut compartir amb persones que les empenyen a continuar amb els seus projectes (o a revisar valors i creences), eixes vivències que han tingut mentres passaven eixos minuts d'intercanvi... Enric Valor tancà aquella exposició, bastant informal (detall que agraírem), amb una frase molt pròxima a la que empraré ara: "Perquè jo ja n'he fet vuitanta-dos, però vosaltres...". Una frase amb què desitjava i impulsava el públic a continuar la faena de preservar la llengua i, a més, de difondre-la i indagar-la.

Moltes gràcies, N'Enric.

Nota: Anys a venir, poc després de lliurar-me un guardó per una investigació històrico-lingüística sobre Manises i la séquia de Benàger (l'Horta), vaig retre homenatge a molts mestres meus i, com no, a Enric Valor, de qui hi havia un bust en el lloc on érem les autoritats locals, el públic, la històrica professora de "Lengua española" i jo. Gràcies.

"Es un libro C-Anaya"

Una vegada vaig llegir el que posa el títol, en un llibre de llengua castellana ("lengua española") i fa poc he obert el diari Público (29 set. 2009, p. 27, "Prisa vende a un fondo el 25% de Santillana"). Què fa un llibre de text o de matèria educativa al costat de grans grups empresarials dedicats al negoci per mitjà de la venda dels llibres d'estudi, sobretot d'ensenyament primari? ¿Per què no es veuen tant quan estudies a la Universitat, encara que sí n'hi hagen, de personalitats de l'ensenyament o dels clàssics mestres tipus "Lee mi libro" (sic)?

Durant els meus anys com a estudiant de Magisteri vaig sentir llibertat, poques vegades haguí de llegir llibres del mateix professor i, si així fou, ho dic amb el cor a la mà, foren llibres de qualitat, com ara, els que coordinà Pere Riutort o un fragment d'un llibre elaborat entre Enric Sebastià i un altre historiador (sobre l'emfiteusi). Els llibres de valencià de Pere Riutort són una excepció, tenen una forma singular i són rics (i a llarg termini) respecte als més estesos com a llibres de valencià i que encara es publiquen:

1. Els han elaborat entre moltes personalitats del món de la cultura valenciana o de l'àmbit lingüístic molt més interessades per la difusió del vocabulari i l'ús social del valencià que de la gramàtica.
2. Tenen un text curt, fàcilment llegible en deu minuts o onze si fa no fa (ho dic perquè en llegia, durant el meu pas per Aldaia Ràdio).
3. Tenen partitures de música i lletra de la cançó (a vegades més d'una): de l'àmbit lingüístic i de diferents indrets d'Europa.
4. Tenen preguntes obertes, mitjanament obertes i, només puntualment, preguntes tancades. Importa que l'alumne practique l'escriptura... mitjançant la redacció o una síntesi d'idees.
5. Incorporen temes d'actualitat o que poden crear curiositat en l'alumne (el món de la fotografia, el nom dels vents, algunes rondalles valencianes, temes històrico-lingüístics, l'origen amerindi d'alguns aliments, la història de les falles, Maria Slodowska Curie, etc.).
6. Consten de refranys o frases populars.
7. Revisen algun aspecte lingüístic (per exemple, les paraules equivalents al castellanisme "concejal").
8. Fan bona pasta amb la tria de notícies d'actualitat o articles publicats en fonts diverses.
9. Tenen bones fitxes de treball, didàctiques, amb riquesa de dibuixos, revisió de la flexió verbal, classificació dels térmens lingüístics (verbs, adjectius i noms) i, ocasionalment, amb temes sobre didàctica de la llengua.
10. Eren econòmics, cobraven el que realment costaven si fa no fa. Comerç just.
11. Finalment,... no passaren la prova del cotó-en-pèl dels dirigents polítics valencians, veieren com la Generalitat valenciana creava una editorial i també veieren com eixa editorial oficial, a més d'acabar amb l'aigua al coll i més,... contribuïa a anul·lar la difusió de xicotetes editorials amb esperit creatiu, valencianista i interessades per la cultura valenciana o de la històrica Corona d'Aragó. I tot per les ànsies de poder! A llarg termini s'ha traduït en una còpia del model castellanista d'ensenyament de la llengua castellana. Es tracta d'una llàstima que ens ensenya que la democràcia existix a nivell popular i no a nivell oficial, almenys a gran escala, perquè, com en tots els rams, sempre hi ha alguna persona honrada, honesta i creativa que trenca la regla.

Podria continuar, tanmateix em fa l'efecte que la lectoria ja haurà observat la diferència, substancial, entre el gran món editorial i el món de les persones que recorren a l'editorial per actuar amb independència real.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

"Tú méteme en tus historias"

Una amiga d'Alaquàs, quan ha vist que jo escrivia en el diari personal, m'ha preguntat si escrivia sobre "històries". Li he dit que, poc o molt, escrivia la realitat, a partir dels meus interessos. En acabant, ho he reflectit així:

"Tú méteme en tus historias" (Nieves). Fins i tot les persones humils volen ser reconegudes com a creadores de la Història. Tothom en forma part."

Hui se celebra el Día Nacional de España, un dia que no puc dir que em resulte indiferent, però, això sí, em fa reflexionar sobre el respecte per les cultures, per les llengües, per la diversitat i, al seu costat, el major grau (o menor) de patriotisme. N'hi ha més d'una classe, de patriotisme? Potser no, perquè en el fons reflectix una mirada més centrada en la cosa particular que en la general o que en la universal.

Durant el meu aprenentatge a Magisteri vaig fruir d'uns mestres que enfocaven, de formes diferents, el tema del valencià o de la cultura valenciana: des de persones nacionalistes, fins a valencianistes, o bé fins a persones que ens empenyien a interessar-nos pels temes culturals valencians (com ara, els artistes de la darreria del segle XIX i principi del segle XX). En qualsevol cas, em fa l'efecte que tinguí sort, perquè es tractaren de mestres moderats, la qual cosa també es manifestava en les seues explicacions diàries. Potser n'hi hagueren, de militants i tot, però eren partidaris del respecte per la diversitat. Des de Pere Riutort o Roser Santolària, fins a Enric Sebastià o Rafa Valls o el professor d'art, el nom del qual no recorde, hi havia un ventall interessant de persones del món de la universitat o de l'ensenyament (de la història, de la llengua, de la didàctica de la història, etc.).

També puc manifestar que u dels regals més joiosos que he pres de Magisteri, l'amor i la recerca de la veracitat, ha influït en la meua vida diària, fins a l'extrem que determinades visions de la història poden resultar incòmodes per al ciutadà mitjà (siga nacionalista, valencianista o castellanista o "españolista"), com ara, traure dades oficials sobre la participació militar valenciana al costat de l'aspirant borbó (l'hereu legítim de la Corona), a terres de l'actual Andalusia, o escriure el nom Felip IV d'Aragó i V de Castella, durant un estudi sobre la séquia de Benàger (2003-2005). Encara el conserve, tot i que no està publicat, però fou presentat a Manises (parcialment).

A més, al llarg del curs 1993-1994 vaig aprendre sobre la tolerància, l'ensenyament real de la història (a Europa i a l'Espanya espanyolista o a la Catalunya nacionalista), els models més clàssics o contemporanis d'ensenyament de la història, mentres llegia articles sobre el respecte per les cultures.

"España" necessita historiadors, polítics, docents i persones del carrer amb interés per la veracitat històrica en lloc de tants actes patriòtics (castellanistes, espanyolistes o "periferistes"). Potser així, a més de centrar-nos tant (o més) en l'interés per l'altre (altruisme, solidaritat, curiositat, creativitat) jugarem a patrocinar i promocionar el que sentim de més a prop i que, no obstant això, també fa possible (perquè així ho és, possible) la germanor amb l'intent de proximitat a la resta de cultures. Aleshores, ens serà més fàcil assumir que, com a valencians, tenim un segon component sanguini de tipus musulmà i un tercer component sanguini de tipus jueu. I aquestes darreres dades aparegueren al Levante-EMV pel febrer del 2009: dades molt interessants, sens dubte.

Educació de qualitat

Hui, per a cercar un tema, he passejat la mirada per unes planes del llibre "El que fan els millors professors de la universitat" i he tret el paràgraf següent:

"Vull saber", ens va dir un estudiant, "que les tasques em beneficien personalment i intel·lectual i que no les faig només per exigència de la facultat o per la nota."

Recorde el dia que Pere Riutort (professor de valencià) em qualificà en el despatx, després de l'examen oral que hi havíem de fer, allí. Em digué que em posaria un notable... que en acabant acabà en l'única matrícula dels meus tres cursos. Però el fet és que li vaig dir, poc o molt: "He aprés que té trellat aprendre valencià, sempre que es faça més enllà de la gramàtica que tants anys m'han ensenyat. És més, per primera vegada em dóna la impressió que he aprés: escrits de teatre, música en valencià, temes sobre didàctica, vocabulari divers, etc. Em conforme amb un notable, perquè el considere just i, a més, perquè tot i ser una nota més baixa que l'any passat, estic més content pel curs."

Una de les faenes que va manar aquest històric mestre, Pere, fou escriure vint lliçons dels diferents llibres de valencià (de text),... o bé llegir les introduccions dels tres diccionaris "capitals" de la llengua ("el Coromines, el Fabra i l'Alcover-Moll") i, després, fer-ne una redacció de tots tres per mitjà d'un estudi de sis fulls o més... Igualment havíem de fer la lectura de vint lliçons per a fer unes fitxes didàctiques amb molta riquesa (paraules d'una família, verbs, jocs, preguntes obertes o no...). Com diem popularment, treballàrem com a negres. I encara hi ha més a escriure, perquè haviem de llegir un llibre obligat (sobre com contar contes) i u atenent a l'especialitat de l'estudiant.

La faena dignificava l'assignatura i el curs.

Nota: Encara conserve aquestes fitxes.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Per educació... i alguns punts d'oratòria

Hi han vegades que u té la temptació de riure's de la persona que té al davant, no obstant això els valors li indiquen que, si de cas, cal fer-ho en privat. Però, a vegades, ocorre al contrari. Recorde que una vegada, en Magisteri, després d'una exposició en la classe, un docent feu uns comentaris:

1. Considerava una gran gosadia l'elaboració d'un estudi i sense passar pel despatx o no fer cap pregunta durant el temps que havien dedicat les quatre persones del grup que presentà el treball. Moltes dades i... algunes de les més bàsiques eren incorrectes i de temes que ell dominava.
2. Recordà que exposar un tema, en públic i sense deixar un temps mitjanament llarg per a la intervenció de cada persona del grup, havia provocat el desinterés del públic (l'alumnat). Cert, perquè provocà distracció i tot.
3. (Aquest en privat) Ens va dir, a unes persones, que alguns membres d'aquella històrica colla, li havien faltat al respecte al llarg de diferents classes, perquè ell tenia lleugers problemes per a parlar. Al seu parer, el respecte era bàsic... i en els dos sentits.

Fou l'únic cas en què un professional de l'ensenyament universitari rebaixà la possible nota d'un grup a causa de la forma d'exposició i la resposta del públic. Per tant, apleguem a certs punts que podem trobar en alguns llibres d'oratòria, tema que tracten molts dels bons mestres:

1. Has de sentir el que presentaràs al públic.
2. Interessa, i molt, ser respectuós amb el públic, perquè és qui t'escolta.
3. Convé passar la mirada pel públic i, si ens centrem en algun element material, fer ús de la mà i del dit índex.
4. És molt positiu fer lleugers esquemes (o diferents síntesis) del tema que tractem, al llarg de l'exposició. Açò ho he fet prou, durant les meues actuacions en públic, quan he sigut estudiant. Alguns llibres o apunts sobre tècniques d'estudi em feien un gran favor, així com consells de persones llicenciades en psicologia, durant unes sessions de teràpia de grup.
5. Convé parlar en veu clara, alegre i avisar dels canvis (bé per mitjà del llenguatge dels gestos o dels moments de silenci, bé per mitjà de paraules o expressions com "tot seguit", "en acabant", "igualment", "deixem a banda el tema i passem a...", etc.).
6. Convé assegurar-se que el públic està en condicions d'escoltar les paraules o de veure'ns ("els d'aquell punt, m'escolteu / em veieu bé?").
7. Després d'una paraula molt tècnica, una explicació com si parlàrem a un xiquet de 10 anys o a una persona adulta sense estudis primaris ni autodidacta.
8. Renovar esquemes, fins i tot aquests (o algú d'eixos). Tinc un llibre de creativitat ("Pensar a lo grande", Ernie J. Zelinski, ed. Oniro) que posa en qüestió molts esquemes clàssics i proposa actuar amb creativitat.

A més del respecte en les relacions interpersonals (mestre-alumne), la veu (oratòria i tot), com els gestos, és un element ben clau en l'exercici del mestratge... i en el seu aprenentatge.

Finalment vull deixar clar que és ben formós, almenys per a mi, tindre un mestre que et fa costat mentres aprens, que et manifesta els seus trucs (com si fóra el mag Tamariz), les seues experiències personals (com a mestre novell o com a investigador), els seus moments de cerca de la llibertat (eixos instants en què llegia llibres prohibits o que només es llegien en determinades llibreries o cases de particulars i a amagatontes), els seus contactes amb personalitats del món de la cultura per la llibertat i el pensament lliure, etc. Et trobes, aleshores, amb un tresor que compartix temps, espai i, sobretot, moltíssima curiositat. Ens unix, per damunt de tot, el fet de ser novells (per tant, aprenents) en molts aspectes diaris. I això ens enriquix.

Tants mestres, tants barrets

Qui ha dit que només hi ha un mestre a cada classe durant cada sessió? Personalment crec que n'hi han tants com caps o, com diríem amb l'adaptació d'un refrany, com barrets. No vull dir que tots els alumnes acudisquen a classe amb barrets, la qual cosa potser fóra interessant, almenys un dia a l'any o cada trimestre (o com per Carnestoltes).

El motiu és que totes les persones en som mestres, de totes, en molts punts de la vida diària: tenim experiències ben diferents, històries dignes d'escoltar i d'exposar, pensaments variables i distints, etc. És a dir, podem complementar-nos i ajudar-nos entre totes: ningú no és superior a ningú, ni ningú sap més que la resta. Així, quan escolte persones grans o amb més edat que jo, una de les coses que més faig és escoltar: és una espècie de respecte a la manera moderna, això és, més ric que l'històric "Parlant s'entén la gent". El motiu pel qual m'incline per escoltar és perquè era u dels meus punts dèbils. I, quan fas classe, igual que quan compartixes temps i espai amb persones diferents a tu, és molt important deixar que l'altre se senta protagonista i, de pas, aprofitar l'ocasió per a aprendre, treballar tècniques de relacions humanes, parlar de manera socràtica, estudiar què sents mentres l'altre et conta la seua vida, etc.

Crec que contar la vida és u dels punts a millorar, per part de l'ensenyament oficial: si moltes persones grans ens narraren les seues vivències o experiències, l'educand, a més de guanyar experiència, per exemple, podria comprovar la distància abismal entre la historiografia (els escrits sobre història), la versió oficial de la història d'un estat (o país, o comarca, etc.) i, així, guanyaria riquesa cultural... a més de respectar a persones que dia rere dia et narren molt i encara podrien aportar més a la societat (entre altres motius, perquè solen estar més alliberats de temps). Avant!

dijous, 8 d’octubre del 2009

Llibres històrics (i d'història)

A la darreria del 1992 un company de Magisteri (de treballs en grup i tot) em deia que llegia un llibre sobre la democràcia. L'autor, Noam Chomsky, estadounidenc d'origen rus, se centrava en quina classe de democràcia és la que realment podríem qualificar com a model (amb varietats i tot): la democràcia popular i de caràcter democràtic. L'obra, "La por de la democràcia", és tot un repàs a la història del país que s'autoqualifica com el bressol de la democràcia, els Estats Units, ...i que ha sigut el màxim importador del model real, ben diferent de la democràcia popular.

Som moltes les persones que parlem de democràcia i, sovint, ho fem des de tants parers com caps hi han en la conversa. No obstant això, hi han unes idees poc o molt comunes, quan parlem de democràcia "de deveres". Així:

1. Ens centrem més enllà de la simple participació electoral (eleccions presidencials, generals, autonòmiques, per districte, municipals, laborals, a classe..., per al claustre escolar, durant les reunions de la finca, etc.).
2. Persistim en la necessitat de celebrar eleccions obertes i en què les persones triades no se mantinguen en el càrrec durant molt de temps, tot i que considerem un temps mínim (i ací segons el context) com a imprescindible per a crear certa estabilitat. Càrrec rotatori i triat amb llibertat real (més enllà de la legal): respecte pels drets humans.
3. La democràcia també es manifesta en el respecte per les diferències humanes i per la tolerància de la dissidència, la discrepància, el dissentiment i les opcions creatives positives (com les del model de la revolució positiva, presentada per Edward de Bono).
4. La democràcia promociona les relacions horitzontals (en lloc de les verticals o jeràrquiques), el sentit de germanor, l'humor positiu, la contribució individual al col·lectiu, l'autenticitat (honradesa, integritat, veracitat, coherència dit/fet...), la responsabilitat durant l'exercici de la llibertat, les cultures (relació, intercanvi, coneixement, etc.), la solidaritat (actuació en favor de...), l'autonomia i la independència personals, el lideratge, la creativitat, la sensibilitat, l'esperit de superació, etc.
5. Tendix a una major sensibilitat amb el medi ambient, com a element en contacte amb les activitats humanes o de les quals ens beneficiem materialment o espiritualment. Promociona la cultura del respecte pel medi ambient.
6. Considera important les relacions humanes per mitjà de l'afecte, la joia de cada dia o acte de participació, el respecte a les diferències (sexuals, d'origen, culturals, actitudinals, valors, etc.), els models d'expressió humanes (art, literatura, teatre, música, fotografia, cartellisme, mímica, cartellisme, circ, etc.), els invents (per exemple, durant una exposició) o els elements de qualsevol forma d'esbarjo (per exemple, empinar un catxirul·lo, observar com unes persones juguen a la baralla, assistir a un acte esportiu, o ensenyar jocs pacífics i no competitius).
7. I més..., perquè és una forma de governar, administrar, gestionar, organitzar, fer, actuar, participar, promocionar, etc. que no roman estàtica sinó en moviment, en fluïdesa i flexibilitat, amb esperit de millora i amb moments de reflexió (amb la intenció de créixer i desenvolupar noves estratègies d'actuació, de pensament, de valors i d'actituds). I entre totes les persones que decidisquen participar amb vocació, afany de servici, altruisme, creativitat i humor.

Una vegada més, l'humor, un element bàsic de la psicologia humana, participa en un escrit més: estimula molt l'esperit creatiu de les persones i contribuïx a mirar la realitat amb major flexibilitat, com si fóra un paracaigudes obert: podrem contemplar la natura mentres viatjarem i, per tant, ens beneficiarem a dos bandes.

Per això és tan important parar-nos a pensar si el sistema democràtic actual ho és o, simplement, és un element legal per a justificar una actuació que, per mitjà de les eleccions, legalitza els procediments que empren els del poder per a intentar anul·lar l'esperit democràtic que naix de les bases populars i de l'esperit de creativitat i l'humor.

Contacte amb la natura i més

Hui he tingut l'oportunitat de llegir un article de la revista Integral (no. 358, "Ecoterapia para la depre ambiental") en què exposa que les persones hem viscut molt de temps en comunicació amb la natura i, per això, ens és una col·laboradara. Com ja assenyalí dies arrere, també ens fa costat, la natura, quan vivim en contacte amb fotografies que ens presenten arbres, espais oberts i de color verd i aigua, l'aigua de la mar o del riu, el color terra (en distintes graduacions), etc.

Una de les coses que he aprés, durant els darrers sis mesos, ha sigut els beneficis que podem extraure del passeig, l'escolta activa, la contemplació, les coses singulars dels animals (com ara, el cant dels ocells o la música que naix dels grills), etc.

L'article recomana fer canvis lleugers i més enllà de la lògica cartesiana a què ens hem avesat tant a la cultura "occidental". Llegim:

"La ecoterapeuta Linda Buzzell-Saltzman recomienda alas personas con alteraciones emocionales que pasen más tiempo rodeados de naturaleza, interaccionando con el aire, el agua y los seres vivos, y guiándose en su actividad diaria por el curso del sol, en lugar de por el reloj. Durante retiros de fin de semana y vacaciones conviene recuperar el contacto con la realidad natural en la que nos hemos desarrollado durante millones de años."

¿Podem traslladar açò a l'ensenyament, a l'educació lliure i al nostre dia rere dia? Sí. L'experiència em diu que convé estar en contacte amb la natura i... amb la societat en què vivim, això és, alternar moments de calma i contemplació dels béns que ens venen donats (els naturals) i la vida en societat, les relacions interpersonals. I..., compartir eixos béns amb altres persones!

En un moment en què prima molt la lògica i les emocions ràpides (sobretot entre els més xiquets i els adolescents actuals), proposar alternatives, com fer una vida més senzilla, natural i en comunicació amb persones tranquil·les, íntegres o diferents a nosaltres, ens enriquix. ¡A totes les persones... que en participen, d'aquesta filosofia de la vida!

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Llengües i guanys personals

Quan una persona es llança a l'aventura d'aprendre un idioma, una de les coses que sol ocórrer és que comença a canviar punts de vista, creences i, per què no, potser valors i tot. O això és el que he experimentat, des del mes d'abril d'enguany.

No eres una illa, ni estàs en el món cultural en què vius (durant el temps en què l'aprens) sinó en contacte amb persones diferents, que provenen d'altres cultures i que porten una ment i unes emocions distintes. Per exemple, no és el mateix viure a Irlanda (un país enmig d'un oceà i en una latitud distinta), que fer-ho a la península, un espai en què hi ha major possibilitat de relació amb el continent europeu. Tampoc no és igual haver nascut en un estat que s'ha incorporat tard a la revolució industrial, que nàixer a un país en què, tot i la pobresa i l'emigració cap als Estats Units, la xarxa ferroviària començà més enjorn i ha influït més.

Fins i tot, des del punt de vista de la urbanitat, no és el mateix viure en un país en què hi ha un partit ecologista que arreplega un 5% de vots (almenys en una enquesta de febrer del 2009), que en un país en què no té presència directa a les Corts. Com veiem, hi han diferents factors que influïxen en la forma d'actuar d'un país, com d'un estat. A major presència pública dels partits ecologistes, major interés per temes humanitaris, planetaris i socials.

Tampoc no és el mateix un estat en què un estudiant d'un institut catòlic aprén dos llengües "estrangeres" que u que només n'ensenya una i en la llengua oficial. Així, una amiga meua, nascuda a Gran Bretanya, de pare nascut a l'antiga Hondures britànica (Belize) i de mare d'Aldaia i valencianoparlant, quan n'havia fet vint, em parlava en valencià i... amb algun mot en anglés, després de sis anys de residència a Londres. Entremig, la històrica companya de classe, havia aprés francés (tot i que restà exempta de l'ensenyament de l'alemany, durant el primer any de classe a Anglaterra). En resum: haguérem tingut una persona, major de 18 anys, i amb coneixement oral de tres llengües o quatre (valencià, castellà, anglés i francés)... I tot això tenia lloc mentres jo "aprenia" anglés a l'institut (1985-199o)... i sense tindre habilitat per a parlar de manera fluïda.

Si alguna cosa m'espenta a aprendre anglés, a hores d'ara, és per a ampliar el meu coneixement lingüístic, tindre un mitjà ben interessant per a l'ús d'Internet (accés a més nombres de planes), de contacte cultural (poder raonar amb persones de països ben distints) i, per què no, posar més ous en la cistella de les possibilitats laborals i de la capacitat d'independència econòmica. ¿Qui sap si demà u, per exemple, es dedicarà a escriure i en anglés, o bé a contactar en anglés amb amistats de diferents punts del planeta? L'aprenentatge continu, i amb interés real, fa créixer la persona i fa augmentar la qualitat del nivell d'ensenyament, educatiu o cultural i tot.