"A way of being"

Amb aquest títol en anglés, l'original d'u dels llibres de Carl Rogers, psicòleg humanista i autor d'obres com "El camí del ser" (el que encapçala aquest escrit), inicie un article en què vull manifestar una de les faenes a fer per un mestre que té interés per aprendre: formar-se com a persona i, així, estimular l'alumne a ser el seu propi mestre/alumne amb admiració pel pensament lliure i creatiu.

Les persones ens fem preguntes de manera contínua, com ara, per què nasqueren les corbates. Eixa ha sigut una de les qüestions que m'han vingut a la pensa mentres esperava un temps assegut en un banc i davant de mi hi havien persones grans i amb les camises sense el botó de dalt passat, a diferència d'un home que havia passat amb corbata i que potser n'haguera fet quaranta.

Em preguntava, en els apunts del diari personal, si era una mostra de contenció i, a diferència, el botó despassat representaria "la tranquil·litat, la distensió, la calma estètica expressada a través del botó despassat, de les portes obertes i dels espais oberts (naturals o no)".

De la mateixa manera que els hòmens grans que hi havien pròxims a mi tenien eixa tranquil·litat, el mestre, amb tranquil·litat i bons aliments pot fer un gran paper d'orientador, de model a superar (!) i d'incitador a la creativitat i el pensament crític i lliure. La missió del docent no és contar les seues batalletes per passar a la història, ni presentar-se com a model: seria horrorós que un mestre se centrara en aspectes molt personals i per egoisme..., i és molt ric que aprofite la seua vida per a empényer a estudiar el que hi ha hagut al voltant (tecnologia, cultura, art, ciències, lletres, filosofia, moviments musicals, psicologia i el país, política, economia, etc.). Les persones ens formem des de diferents vessants i atenent als nostres interessos, la formació familiar i escolar, la formació de les nostres relacions socials, etc. Per això he inclòs tants apartats entre els parèntesis anteriors.

Les persones no vivim en la soledat, ni fem vida enmig d'un desert com el d'Atacama (Xile, el més dur del món), sinó que, en un desert i tot, convivim amb animals, plantes, essers que a penes els veiem o sentim i més persones... perquè si no ens resultaria impossible subsistir. Per això és menester que remarquem la conveniència i el deure de col·laborar, des de la nostra individualitat i formes de ser, sentir, pensar, actuar, inventar, etc. I ací, el mestre i l'alumne són dos i u: són aprenent i mestre... i persona.

Una bona glopada de vitamines de respecte i humilitat pot crear una relació amb unes gotes d'orgull sa: hem creat una nova amistat i, si tenim sort, per molts anys. En conserve algunes...