La preparació d'una sessió

Poc abans de començar moltes de les sessions d'un programa d'Aldaia Ràdio en què jo participava ("Espai obert", 2002-2004), junt amb un company d'una organització ecologista d'Aldaia i Alaquàs, em feia una síntesi de les idees a tractar, el temps que potser duraria, i deixava una part per a l'espontaneïtat de la segona mitat del dia, perquè les activitats solien ser més diverses i, a més, algunes n'eren més improvisades (per necessitat i perquè massa rigidesa hi hauria fet mal). En qualsevol cas, sí n'hi havia un guió primer i orientatiu, del programa.

Sense adonar-me'n, he passat a introduir u dels valors més importants i que cal flexibilitzar, com a paraula amb un significat prou militaritzat i tot: orde.

De la mateixa manera que beneficia la casa que ens transmet sentit de l'orde... moderat i amb alegria, també guanyem temps i qualitat de vida (i de docència) si tenim una planificació mínima abans de l'inici de la classe, com també si durant l'exposició o la sessió fem lleugers canvis (sia per mitjà del silenci que tanca un punt, sia per mitjà de la veu, sia per mitjà d'algun ingredient com la música, és a dir, sensorial)... o si tenim uns mètodes mínimament definits i oberts a l'espontaneïtat. Quan feia classes de valencià per a persones adultes (només una hora i mitja a la setmana, la qual cosa és poc), em marcava com a objectiu prioritari aprofitar el temps i, així, que la relació ensenyament/temps fóra més positiva. Quasi segur eixe factor (temps) hauria passat a un segon plànol si el nombre de classes haguera sigut de dos, en lloc d'una... però era el que hi havia i, per això, calia aprofitar-ho.

Un altre contingut, en el cas de les llengües, és no dedicar més de deu minuts a la gramàtica (recomanació que em feu Pere Riutort, un antic professor de valencià a Magisteri amb molta experiència), canviar de temes (música, text escrit, explicacions gramaticals, cultura oral, escoltar les preguntes, incitar a la reflexió i l'anàlisi lingüístiques, etc.). Mentres ensenyava la llengua, nova per a aquelles dones que assistien a classe, m'importava que l'alumnat se sentira part del procés d'ensenyament (perquè així s'encoratjara a participar en l'aprenentatge), és a dir, protagonista de la història del dia. Potser fóra de les maneres més eficients per a transferir la idea que tots som necessaris per a aprendre i millorar i que tots en depenem de tots: interdependència és més que autonomia i implica un avenç en ambdós sentits.

D'aquesta reciprocitat naixia la pregunta que, al llarg de la sessió, em plantejaven i que, quan en començava la nova, iniciava la classe: "L'altre dia em preguntàveu si... . Pel que he pogut consultar i trobar, hi ha qui diu... Sembla que també... En canvi, segons...". I en acabant mampreníem la sessió del dia.

Quan acabaria el curs, remarcarien alguns aspectes d'aquelles sessions limitades de contingut:

1. Aprofitament del temps.
2. Puntualitat.
3. Interés per la justificació.
4. Mostra d'interés per la tolerància lingüística.
5. Sessions amb un mètode definit, orde.
6. Importància de la cultura popular.
7. Temes d'interés social o d'actualitat.
8. Algun tema les havia agullonat a la curiositat: per exemple, la imprempta i els llibres feu que una mare em demanara un llibre sobre els 500 anys de l'existència de la imprempta a la Península Ibèrica, perquè una filla poguera fer un estudi. El deixí i me'l tornà com l'havia rebut i contenta de la qualitat informativa.
9. Interés per aprendre més...

El curs següent no hi hagué curset de valencià, però potser s'hagueren inscrit i amb la mateixa il·lusió..., o més!