diumenge, 4 d’octubre de 2009

La cultura per la pau

Fa un moment accedia a un document sobre Espanya i la situació econòmica actual. L'escrivia un escriptor espanyol, ben conegut per algunes de les seues obres d'aventures, i que en altres temps fou legionari o reporter de RTVE ("Radio Televisión Española") en zones de guerra. Personalment no m'ha agradat, sobretot per l'ús de térmens desqualificadors (encara que anaren dirigits a persones del món de la política, entre altres). Es pot elaborar un bon article i, alhora, respectar el lectorat i també la persona a què poses en qüestió. I açò és imprescindible si, a més d'ensenyar continguts, també tenim intenció de crear una cultura per la pau més enllà de la Marxa Mundial per la Pau i la No-violència (iniciada el 2 d'octubre del 2009). La universitat, al meu parer, és u dels espais de l'ensenyament en què el professorat i l'alumnat se senten amb major llibertat, no sols de càtedra sinó també de sentir-se persona i amb dignitat i, a més, de tindre eixa sensació de poder actuar amb major carta blanca, fluïdesa, responsabilitat i moviment.

Si un professor treballa a partir d'uns principis (això que és sagrat per al nostre dia rere dia) i desenvolupa uns valors (i entre eixos, figura el de la pau i l'alegria), ensenyarà, de manera passiva, els aspectes morals que acompanyaran la seua personalitat al llarg del curs o el temps de mestratge. Els meus millors mestres em transmeteren valors ben importants, com ara, la veracitat, la justícia social, la creativitat, la solidaritat, la constància, el respecte per les cultures i la diversitat, el respecte, etc. I llevat d'una de les vuit persones (professora de filosofia i d'antropologia), la resta m'ho passaren per mitjà de les sessions, el contacte entre el professor i l'aprenent, les converses al despatx i... a través del contingut implícit o que eixia amb espontaneïtat durant les classes. Així, puc dir que molts manifestaven un respecte per l'alumne (i de manera ben visible) per mitjà d'una escolta activa, d'un interés per la pregunta o intervenció de l'alumne (no hi havia cap pregunta estúpida ni contribució desafortunada), d'una correcció amb molta mà esquerra, d'una expectació mentres l'estudiant raonava enmig del silenci de la resta de companys, etc.

És més, els millors mestres també traspassaven les fronteres entre la condició de mestre o la d'alumne i, podríem dir, que col·laboraven i acollien conjuntament. Per exemple, un mestre d'història s'interessà molt per un alumne que venia de família militar (almenys per una de les dos bandes) i, tot i les diferències, el tractà amb molt de respecte (i l'alumne acabaria amb un sentit d'amic del mestre) fins al punt que després de fer l'alumne una exposició sobre la guerra d'Espanya (1936-1939), se sentí tan meravellat que remarcà, davant de la classe, que l'alumne havia fet una faena molt gran per donar objectivitat a un tema no precisament fàcil ni polititzat i que li agraïa eixa dedicació tan curiosa i l'afany de superació i de veracitat.

Nota: Aquest company va fer el treball junt amb un altre, i l'exposaren d'una manera que em sorprengué pel seu intent d'objectivitat. Finalment afegiré que, tot i la seua condició de fill de militar, demostrava tindre una sensibilitat i respecte per les persones que l'envoltaven i per detalls, com ara, les persones que empràvem el valencià de manera contínua.

De persones així, com aquest alumne, podem aprendre un punt ben interessant: si volem un món més pacífic, ens cal mostrar simpatia per la informació objectiva i reduir la tendència als primers impulsos de pensament (prejudicis) o a les opinions sense arguments. Entre "reaccionar" i "respondre" hi ha molta diferència. Respondre implica un domini nostre, cada vegada major i millor, per damunt de les emocions negatives inicials... Practiquem-ho i millorarem les relacions humanes i amb la resta de la humanitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada