L'ofici de preguntar

Una de les més belles accions, com també de les més efectives per a aprendre, és la pregunta, interrogar qui pot saber més o considerem que pot orientar-nos o, si més no, intentar arrimar-nos cap al punt a què ens dirigim. Fa uns minuts observava que un garrofó començava a tirar amunt, això és, a sobreeixir per damunt de la terra i, potser per primera vegada de manera considerable. Aleshores tenia intenció d'escriure un correu a un amic, però com no trobava la paraula equivalent en castellà, ni tan sols la forma valenciana en el Diccionari Català-Valencià-Balear, he decidit... preguntar.

Diuen que per mitjà de la pregunta u pot aplegar a Roma (no sé si per a ser papa o per a visitar-la com a turista), però una cosa tinc clara, encara que comencem a desviar-nos cap a un tema igualment atractiu: els turistes pregunten, com els xiquets, quan volen conéixer un país nou per a ells. Per mitjà de la pregunta podem...

1. Trobar un lloc de treball.
2. Aplegar a un càrrec de molta responsabilitat i negociar amb diplomàcia.
3. Accedir a material artístic de qualitat en la relació qualitat/preu sense necessitat de ser rics ni d'aparençar riquesa material.
4. Veure un artista del món del circ.
5. Saber on comprar un producte.
6. Trobar el telèfon que havíem perdut.
7. Crear una empresa de baix cost.
8. Interessar-nos per la vida d'un animal.
9. Conéixer de més a prop l'essència d'un país, d'un estat, d'una comarca, etc.
10. Aprendre una llengua diferent a la que emprem de manera més habitual.
11. Practicar l'humor.

Aquestes són algunes de les aplicacions que podem fer amb la pregunta com a mecanisme de desenvolupament personal. Com hem vist, podem passar des d'activitats més o menys bàsiques (saber on comprar un producte) a més ambicioses i d'actualitat (crear una empresa de baix cost) o que ens permetrien viatjar i recórrer món, en més d'un cas (aprendre una llengua nova per a nosaltres). Són formes distintes de treballar la creativitat.

Igualment, quan un mestre proposa que cada alumne se centre en un tema distint i s'especialitze en ell, aprendrem aspectes de la cultura que, potser, ens siguen útils a llarg termini. Així, mentres vaig fer un estudi sobre les falles (3r de Magisteri, assignatura Didàctica de la Història), tinguí l'oportunitat d'aprendre sobre el valencianisme i el segle XIX, sobre música de banda, sobre festes agrícoles (tradicionalment, i potser despectivament -de forma involuntària-, conegudes com "paganes"), sobre la utilitat del Miquelet com a fanal durant el segle XVIII i, finalment, sobre la relació entre el gremi dels fusters i la versió tradicional de l'origen de les falles. Ara, quan em fan alguna pregunta sobre les falles, tinc la necessitat d'actualitzar-me o de dir "Sobre això no sé res..., ara", amb la qual cosa manifeste que tinc interés per un tema que encara m'atrau. Reconéixer la limitació de coneixements i que u vol ampliar la seua curiositat són dos elements que crec que valora l'oïdor, l'alumne, la persona que pregunta, etc.

Finalment diré que, a diferència de les persones que consideren que si u no sap una cosa el millor que pot fer és callar, pense que l'alternativa és la interrogació, la pregunta... Si una cosa tan bàsica, com ara, l'origen de les falles (almenys a terres pròximes a la Ciutat de València), no ens atrau la curiositat, ¿ens ho farà qüestionar el poder establit, això és, l'statu quo? Tinc els meus dubtes,... Tanmateix considere que moltíssimes persones no donarien el pas segon, tot i que el considere molt interessant: qui qüestiona el poder, obri camins d'esperança i alternatives pràctiques, mobibles i fluïdes. La persona creativa és una espècie de persona punyetera, de sovint mosca que dóna la matraca... Tot i això, caldria recordar que només les mosques han espentat la història avant, amb idees noves que inicialment podien ser qualificades de burrades, barbaritats o excentricitats. El temps deixa cada fitxa en el seu lloc, com en els jocs tipus parxís...