Llengües i guanys personals

Quan una persona es llança a l'aventura d'aprendre un idioma, una de les coses que sol ocórrer és que comença a canviar punts de vista, creences i, per què no, potser valors i tot. O això és el que he experimentat, des del mes d'abril d'enguany.

No eres una illa, ni estàs en el món cultural en què vius (durant el temps en què l'aprens) sinó en contacte amb persones diferents, que provenen d'altres cultures i que porten una ment i unes emocions distintes. Per exemple, no és el mateix viure a Irlanda (un país enmig d'un oceà i en una latitud distinta), que fer-ho a la península, un espai en què hi ha major possibilitat de relació amb el continent europeu. Tampoc no és igual haver nascut en un estat que s'ha incorporat tard a la revolució industrial, que nàixer a un país en què, tot i la pobresa i l'emigració cap als Estats Units, la xarxa ferroviària començà més enjorn i ha influït més.

Fins i tot, des del punt de vista de la urbanitat, no és el mateix viure en un país en què hi ha un partit ecologista que arreplega un 5% de vots (almenys en una enquesta de febrer del 2009), que en un país en què no té presència directa a les Corts. Com veiem, hi han diferents factors que influïxen en la forma d'actuar d'un país, com d'un estat. A major presència pública dels partits ecologistes, major interés per temes humanitaris, planetaris i socials.

Tampoc no és el mateix un estat en què un estudiant d'un institut catòlic aprén dos llengües "estrangeres" que u que només n'ensenya una i en la llengua oficial. Així, una amiga meua, nascuda a Gran Bretanya, de pare nascut a l'antiga Hondures britànica (Belize) i de mare d'Aldaia i valencianoparlant, quan n'havia fet vint, em parlava en valencià i... amb algun mot en anglés, després de sis anys de residència a Londres. Entremig, la històrica companya de classe, havia aprés francés (tot i que restà exempta de l'ensenyament de l'alemany, durant el primer any de classe a Anglaterra). En resum: haguérem tingut una persona, major de 18 anys, i amb coneixement oral de tres llengües o quatre (valencià, castellà, anglés i francés)... I tot això tenia lloc mentres jo "aprenia" anglés a l'institut (1985-199o)... i sense tindre habilitat per a parlar de manera fluïda.

Si alguna cosa m'espenta a aprendre anglés, a hores d'ara, és per a ampliar el meu coneixement lingüístic, tindre un mitjà ben interessant per a l'ús d'Internet (accés a més nombres de planes), de contacte cultural (poder raonar amb persones de països ben distints) i, per què no, posar més ous en la cistella de les possibilitats laborals i de la capacitat d'independència econòmica. ¿Qui sap si demà u, per exemple, es dedicarà a escriure i en anglés, o bé a contactar en anglés amb amistats de diferents punts del planeta? L'aprenentatge continu, i amb interés real, fa créixer la persona i fa augmentar la qualitat del nivell d'ensenyament, educatiu o cultural i tot.