diumenge, 31 de gener del 2010

Solidaritat des de la base

Després de l'evolució de la societat espanyola (i valenciana) al llarg de la primavera d'hivern ja passada, i de l'actual estació, em fa l'efecte que ens trobem al costat d'una mena de renaixement de la solidaritat:

1. A nivell social, començant des de la base, és a dir, des dels grups populars i les persones amb una economia modesta que permet viure o que acaben el mes un poc justs.
2. Crec que hem tornat a valors més pròxims a l'altruisme.
3. Considere positiu que hagen sorgit associacions de persones que busquen treball i que nasca una forma d'actuar més pròxima als valors dels anys huitantes del segle passat i que, a més, es comente que hem de fer res.

Quan diem "Hem de fer res", demostrem que tenim inquietuds i que volem moviment, vida, esperit de superació. Ara bé, quan passem al "He decidit col·laborar amb" / "He triat col·laborar en" / "Vull actuar com (a)"... és senyal que hem passat de la inèrcia a l'acció positiva. D'això es tracta, de tindre un ideal constructiu (la qual cosa ens dóna vitalitat, sensibilitat, interés pel proïsme, per millorar u i pel respecte mutu) i d'establir els fonaments, les bastides, les portes, les finestres, els panys, les claus, etc. Passar del dit al fet, de la visió indiferent o pessimista cap a formes altruistes, generoses, optimistes, creatives i que ens inspiren, ens estimulen, ens recorden que podem fer molt per la societat si contribuïm (des de la base, des de la diversitat, des de les diferències d'aportació, des de la singularitat, etc.) i que, també, ens convé treballar en grup, en xarxa (d'ONG, d'associacions, de cooperatives, ...).

A cadascú segons les seues necessitats, de cadascú segons les seues possibilitats. Un lema molt interessant. El que més ens interessa, al meu parer, és el respecte per l'aportació de cada persona, des de la seua autenticitat, positivitat, esperit (social, d'autosuperació i creatiu) i... , com no!, des de l'alegria i l'humor positiu.

dissabte, 30 de gener del 2010

Les coses més belles: les naturals

Crec que si hi ha res més bell és el que és natura i natural. Igualment considere interessant contemplar la natura, com adés he fet, mentres em prenia dos flams regalats per una persona que estime molt. Mentrestant he tingut la sort de poder observar un avet amb tota la seua riquesa, fins i tot amb les rames que movia com a resultat del vent moderat que fa a hores d'ara.

No és la primera vegada que el contemple, com també quan tinc l'ocasió de veure com un gat es passeja per una teulada que hi ha a primera vista.

Vivim en unes ciutats (almenys moltes persones de la cultura europea i que estem al continent) en què no és fàcil trobar espais verds (o un detall verd) més enllà de casa, per la qual cosa la possibilitat de veure unes plantes, per exemple, mentres passeges pel carrer o des de la casa en què es viu, es convertix en una ganga, un present que ens interessa aprofitar i utilitzar per mitjà dels sentits. I si podem fer-ho amb companyia de més persones, millor encara.

En segon lloc, i com en altres ocasions potser ja haja tractat, a nivell educatiu (i universitari i tot) considere ric que les aules tinguen imàtgens de la natura, alguna planta (o algun arbret) amb vida o, per què no, dedicar uns minuts, com ara, cinc, a l'escolta d'enregistraments reals. O bé, a la difusió d'imàtgens reals (per mitjà de diapositives, retalls de fotografies, etc.).

En tercer lloc considere bàsic que els alumnes (com el professorat) tinguen contacte amb la natura alguna vegada a la setmana, sobretot el cap de setmana (com a punt de trobada... sense excusa) i, així, renovar l'energia positiva que tots podem prendre i compartir. Prendre i compartir: rebre i donar, dos actes molt interessants i que ens parlen d'un valor que podem i volem promocionar des de l'educació alternativa. Quin nom rep habitualment? Generositat. La generositat més alta, i no material, és el perdó. Comencem per perdonar-nos i aprendrem altruisme popular, en lloc de practicar el de llibre: no sols ens formem de continguts (aprenentatge d'habilitats, capacitats, cultura popular...) sinó també en actituds (per exemple, el sentit del compromís).

Si ens fixem un compromís amb la societat, encara que siga contactar amb ella per mitjà del nostre estil de vida centrat en la fluïditat, crec que ja haurem fet una passa de gegant: no buscarem l'èxit, alliberar els altres, sinó viure amb alegria, espontaneïtat, creativitat, etc. Potser, de retop i tot, contribuïrem més i millor que si pretenem actuar d'alliberadors. Així, l'estiu passat comencí a aplicar un refrany popular (perquè en sóc amic de la cultura popular): "Fes bé i no mires ni a qui, ni a què".

Fer bé i amb independència del que faça el proïsme... Una bona lliçó per al professorat universitari, per a l'alumnat i... per a la societat (la qual interactua amb la universitat, com diem més vegades).

Gandhi estudia a la Universitat

Adés, després de passar per correus de temes diversos, he tingut l'oportunitat d'accedir a unes reflexions famoses que feu Gandhi. Si alguna cosa ens recorda la contemplació d'alguna imatge o reflexió seua, com també moltes de John Lennon, és el treball per la pau, pel respecte mutu i per la curiositat.

Una de les coses que més em va impactar durant la lectura de l'autobiografia de Gandhi, sense dubtes, fou la seua amabilitat en el tracte, per exemple, al llarg dels seus viatges en vaixell, o bé en les seues sessions com a advocat o, simplement, com a ciutadà partidari de la independència del poble indi per mitjà de mètodes creatius (és a dir, pacífics).

No ens estranyarà que Edward de Bono, dins del llibre "La revolució positiva", incloga la filosofia de Gandhi com a exemple de revolució tranquil·la, constructiva, per mitjà de mètodes pacífics, etc. Que haja tingut lloc una revolució així, simplement vol dir-nos que... ho són possibles, d'altres i en el segle actual. Potser per això de Bono té present el llegat de les persones que donaren suport al projecte creatiu presentat per Gandhi i que, a l'inici, es veia com una forma d'actuar estranya i que no entrava en els esquemes del grup independentista en què ell participava. No obstant això, quallà. Com diu la PNL, i també persones del carrer (o no), "Si uns altres han pogut, hem de posar els mitjans per a poder nosaltres".

La faena feta a poc a poc, i després d'haver preparat un projecte, és u dels valors que va adjunt a la creativitat, és a dir, a la fluïdesa, de la mateixa manera que si volem crear una casa triem treballadors, aïnes, lloc on edificar, etc. Tota pedra fa paret, això és, ajuda a fer realitat un objectiu. Anem, per tant, més enllà del simplisme "Si vols, pots". I, a més, treballem a través de mitjans constructius, positius i socials i en què la singularitat tinga accés enmig de la pluralitat.

Totes aquestes idees, a més, les podem transmetre a la Universitat, una casa en contacte amb la societat, a la qual alimenta i de què es nodrix. Un intercanvi social molt interessant i que ens interessa conrear: com a mestres i com a alumnes de la vida. De tots aprenem, amb tots compartim. Tant de bo compartim filosofies com la gandhiana enmig de les aules, sales i passadissos universitaris! La Universitat és ben gran i un tema com la història del moviment independentista i la presència de Gandhi podem introduir-lo en...

1. Classes de dret.
2. Classes d'història contemporània.
3. Classes de filosofia.
4. Classes d'economia (el tema de la sal).
5. Classes de política.

I més... Amb imaginació, enjorn trobem aplicacions pràctiques. O, almenys, en trobem més. I, al meu parer, d'això es tracta: d'aprofitar la capacitat creativa per a passar al camp de l'aplicació social (personal i interpersonal).

divendres, 29 de gener del 2010

"El secreto está en la masa"... amb varietat

Després de llegir unes línies d'una entrevista a Rosetta Forner, he tingut la sort d'oir la paraula "secret", la qual m'ha inspirat l'entrada que ara llegiu.

Crec que el quid no està en la massa (com deia un anunci en castellà), sinó en l'actuació en la societat des del respecte de les singularitats, és a dir, des del respecte per la forma de ser de cadascú, mas que, a dir veritat, ens interessa promocionar aquelles actituds creatives que contribuïxen a fer una societat en què l'humor, la fluïdesa (fluir amb el corrent d'aigua), la sensibilitat, l'autenticitat, el respecte mutu, la flexibilitat, l'espontaneïtat, la intuïció, el fet de prendre les nostres regnes emocionals (com també el d'actuar de líders de les nostres vides), ens posen en contacte amb les altres persones i, a més, puguem fruir de l'intercanvi a tots els nivells (experiències, vivències, emocions, interessos, nivells d'humor, alegria, art, ciències, temes socials, espontaneïtat...).

Que això no siga una cosa habitual no vol dir que no puguem escampar-les a nivell universitari, familiar, escolar, empresarial, associatiu, de cooperatives, etc. De la mateixa manera que en el seu temps passàrem a pensar que els Reixos no eren els nostres pares, també podem passar a incorporar l'humor en les nostres relacions humanes i en el nostre dia rere dia, la qual cosa ens ajudarà a dormir millor, a relativitzar més, a tindre més possibilitats d'obrir i mantindre un negoci (i donar entrada a l'oci, això és, al lleure), etc.

Ah! I treballem la imaginació, la tècnica d'actuar com si ("acting as if"...), la fantasia i...¡a fluir, xicons i xicones, que la vida és ben bella i nosaltres encara tenim camp i platja per davant!

Viure i deixar viure: dos frases ben interessants per a superviure (viure bé). I si ens diuen que som estranys, no passa res: potser passe que som originals, diferents, creatius, amb un esperit distint als suposats esperits ermuàtics (per allò d'esperit d'Ermua) que pretenien unir persones per la pau... i sota una bandera: l'uniformisme. Treballar per la creativitat és treballar per l'humor, la riquesa, la diversitat, les relacions sanes i d'igual a igual, el "guanyar-guanyar", la llibertat d'expressió, la compatibilitat entre els aspectes globals i els particulars, la renovació d'esquemes educatius (el terme educació és més que ensenyament), etc.

Així em pareix ara, com també compartixen persones que conec i que són creatives i desenvolupadores de l'humor molts dies a l'any... perquè no tot són camps fressats ni aplegar i fényer... Per això el present és un regal, un "present" i no un secret.

L'excentricitat ben entesa

Hui he accedit a un document sobre bromes de mal gust (i totes les que he vist podríem qualificar-les d'antisocials). Podríem dir que eren manifestacions d'excentricitat. Sí, clar, però de l'excentricitat que no busquem nosaltres, les persones que participem d'aquest bloc. Com deia el missatge, "Hay que ser cabrón".

Una cosa és l'excentricitat que manifesten molts artistes del circ, ben diferent és la que veiem sovint al carrer (quan tenim l'oportunitat de conéixer persones excèntriques, la qual cosa no és precisament fàcil, ja que en són poques) i una altra és la que podem exercir, practicar, delectar i compartir en el nostre dia rere dia, com a alternativa a la seriositat i a la rigidesa mental o als dogmatismes o a l'excés de simbolismes patriòtics o que pretenen militaritzar la societat. Una miqueta de qüestionament diari és salut, bon dormir i alegria dins de l'agenda diària.

En qualsevol cas l'excentricitat és una forma de vida, una forma de practicar l'humor, una forma de ser i, fins i tot, un respir enmig de tanta regla i de tantes actituds políticament correctes que, ens diuen, cal complir per a ser bona persona (segons els paràmetres de qui ens ho diu, és clar).

Igualment vos diré que conec una persona excèntrica i que he tingut la sort de poder raonar amb ella en diferents ocasions. És una persona que es limita a fer la seua vida, a deixar fer el proïsme, a no ficar-se en bucs, a participar en grups quan així ho decidix, a fer vida social i passejar quan ho considera interessant o convenient. A més a més, és feliç, passa poques vegades pel centre de salut, em recorda que el que interessa és viure del present, gaudir del dia, fer un poc d'exercici, actuar amb independència, tindre bon sentit de l'humor, somriure i riure, prendre's les coses amb calma (i amb perseverança), fer una vida simple (idees clares i "no complicar-se la vida", com diem ara), etc. Tot això que em transmet no supon deixar de tindre projectes ambiciosos: només faltaria això! Ara bé, si això forma part del nostre projecte vital.

En resum: propose fer ús de les excentricitats (una forma més de posar en qüestió l'statu quo, això és, el conformisme, el pensament políticament correcte, el poder en qualsevol de les seues formes) i fruir del present i de la vida senzilla. Per vida senzilla entenc aquella que naix de la simplicitat i claredat d'objectius (encara que es limiten a objectius generals, de línia orientativa i pensats com a model d'actuació i d'actitud a llarg termini) i en què l'humor positiu fa acte de presència.

dijous, 28 de gener del 2010

Humor i professorat universitari

He tingut accés a una laudatio ("lloança") pronunciada a la Universitat d'Alacant, en què un professor destacava la singularitat i... el bon humor de la persona motiu d'homenatge. Potser siga interessant, des d'ara, endinsar-nos més en si l'humor forma part dels millors mestres universitaris (a més de la seua anàlisi i la seua creativitat i sensibilitat). Intuïsc que sí, almenys de la vida d'una part important. I encara que no ho fóra, el que sí reivindique (i suponc que moltes persones que lligen aquest bloc) és la incorporació progressiva de l'humor a l'àmbit pedagògic, fins i tot en els blocs. Les portes estan obertes, bé a Internet, bé en la vida diària que té lloc dins de la universitat, siga de la població que siga. La intuïció em diu que u dels mitjans per a l'èxit en el segle XXI (des de la venda de llibres d'obres de qualitat, fins a les relacions empresarials o entre persones) serà l'ús de l'humor: és una aïna fortament creativa i que permet la creació de noves percepcions.

Com ens recorda Edward de Bono en l'obra "La revolució positiva" és u dels canals més potents per a capgirar les percepcions tradicionals i, per tant, per a actuar amb actituds més espontànies i, alhora, centrades en la matèria: ben dit, tot es pot dir. I per "ben dit" també podríem incloure l'humor positiu, eixe que, des del meu punt de vista (i sempre a partir de l'observació diària), solen emprar més les persones grans i amb molts anys (penseu en les octogenàries o que ja han aplegat als noranta), les quals solen ser persones obertes a les converses i al respecte mutu. Almenys ara, ací i atenent a les investigacions informals que resulten de l'observació personal.

Finalment, si voleu gaudir de l'històric pronunciament, podeu escriure "D. Manuel Albaladejo García" i... a aprendre! I escrivim "a aprendre!" perquè del que és dolent també s'aprén i tot, com també del que en uns altres temps ens era útil i ara no.

Què en penseu?

Respecte i autenticitat per damunt de "militància"

Des de ben xiquet m'han agradat les posicions pacífiques i el pacifisme. A més, no he tingut una militància activa, sinó des de la base, popular. Quan escolte o llig que el català té deu milions de parlants i, a partir d'eixa dada i la suposada necessitat de defendre una llengua des del punt de vista del nombre de parlants i la seua discriminació, preferisc continuar pel camí més pacífic i més creatiu (sempre des del meu parer i l'autenticitat, és a dir, l'autoestima sana):

1. Totes les llengües, com també les persones, es mereixen el respecte.
2. El respecte per les llengües passa per l'ús que se'n fa, la qual cosa és ben diferent del nombre de parlants.
3. La quantitat de parlants és més efectiva si naix des de l'educació pel respecte dels pobles i les cultures, en lloc de la militància activa per a fer parlants. Una cosa és promocionar l'ús popular (el que val) de la llengua i, ben diferent, és que eixe ús haja de complir unes regles. Les regles flexibles són les més efectives, la qual cosa implica fluïditat.
4. Si eduquem pel respecte, tenim més possibilitat d'aconseguir respecte per part de persones que parlen el castellà quasi sempre o sempre.
5. Si els diem que parlem valencià perquè així ens sentim tan còmodes com ells quan empren el castellà, els tombem el principal prejudici.
6. Les coses triomfen quan es fan a poc a poc, amb principis i valors, és a dir, amb respecte per nosaltres i pels altres.
7. I fluir... en el nostre món d'interessos, individuals i col·lectius.

En resum: la militància, per als militars, els militaristes i els activistes. Si emprem mètodes alternatius a la militància, treballarem més per un món més pacífic, internacionalista, obert als pobles i cultures de llocs ben distants i, a més, conrearem l'interés per la diversitat i l'horitzontalitat.

Així em pareix, ara.

dimecres, 27 de gener del 2010

Un exemple de positivitat

Potser alguna vegada hàgeu tingut la temptació de dir "Podria haver-me eixit pitjor". En qualsevol cas, he intentat imprimir un document d'Internet i... la impressora m'ha dit que m'espere un temps. Doncs, això, a esperar. Hi havien diverses alternatives i he triat la paciència. Mentres que escric ací, faig un acte de positivitat (o així podem entendre-ho, en lloc de queixar-nos). Com diu l'amiga Rosetta Forner, "menos excusas de perdedor, más estrategias de ganador". A vegades, perdre és guanyar, vull dir, podem aprofitar l'ocasió per a traure partit i, de pas, enriquir-nos. Així, ara he decidit escriure aquestes línies, de manera sintètica i... canviar de tema.

Els canvis solen ser senyal de creativitat, perquè d'això es nodrix. I si, a més, és positiva i constructiva, com la PNL i el pensament positiu i les actituds positives, millor encara. Què en penseu, d'això?

Blocs i webs de mestres

Què passaria si hi haguera una xarxa de blocs i webs de mestres i professors? Potser que hauríem fet una faena ben gran, i també interessant, per mitjà de la qual no sols podríem accedir (com hui he pogut veure) a publicacions o apunts de professorat universitari, o bé a blocs de mestres que treballen en la docència, sinó que, a més, podríem fer com les planes d'associacions centrades en un tema específic: passar de la generalitat (el que ens unix) a la singularitat (el que enriquix el grup) i... al contrari.

Els blocs dispersen, aporten riquesa; les webs, com els "blocs de blocs", unixen i sintetitzen. La col·laboració entre ambdós parts són interessants en un món que ha tendit molt a la particularitat i que, a diferència del que hem viscut durant dècades, comença a tornar cap a la generalitat, això és, cap a la persona generalista (la polifacètica) enmig d'un planeta que necessita creativitat, moviment i, sobretot, fluïditat i flexibilitat.

Treballar en grup i des de l'aportació singular i personal és el que enriquix la colla. Que ningú no es menge elefants voladors i crega que d'un grup semblant a l'èter naixen les idees per art de bruixeria. Ja som prou majorets (i grans!) com per a tindre present que les idees alternatives naixen dels grups amb mentalitat oberta i que valoren la diversitat, l'horitzontalitat i la tolerància rica. Ací és, potser, on residix la clau que permet, com diria Gandhi, ser el canvi que volem veure en el món. Així, repartir informació privilegiada i original o creativa sobre l'ensenyament (universitari o no) i a través del correu electrònic o d'un bloc, considere que és u dels principis per a aquest projecte. I sobre això, puc dir que he tingut l'oportunitat de veure-ho en blocs diferents, la qual cosa em fa pensar que es tracta d'un estil de treball, de fer la faena.

Avant a tots!

dimarts, 26 de gener del 2010

Patrimoni cultural: de "poble" a "Humanitat"

Què és el patrimoni cultural?

“El patrimoni cultural d’un poble comprèn les obres dels seus artistes, dels seus arquitectes, dels seus músics, dels seus escriptors, dels seus savis, però també les creacions anònimes, sorgides de l’ànima popular, i el conjunt dels valors que donen un sentit a la vida. Engloba les obres materials i immaterials que expressen la creativitat d’aquest poble, les llengües, els rituals, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art, els arxius i les biblioteques.”

Conferència mundial sobre les polítiques culturals. UNESCO, Mèxic 1982

**********

Amb aquestes paraules, tretes d'una web andorrana, passem a un tema important per als habitants de la Terra, durant aquest segle: el respecte per les diferències com a símbol de tolerància cap a la diversitat, cap a l'intercanvi fruit del contacte i pel respecte de la individualitat de cada poble, com també de cada ciutat i com, igualment, de cada Poble (amb una p gran de resPecte).

Podríem deixar a banda (i almenys així ho considerem interessant les persones que treballem l'esperit creatiu i positivista de les persones) les xifres de parlants, les comparacions i la graduació ("major / menor que...", "més / menys que..."). Així, al meu parer, pot ser-nos prioritari remarcar la dignitat de qualsevol Poble, com també faríem en el cas de qualsevol persona, per damunt dels adjectius i dels adverbis. Allò que ens unix és l'amor pel patrimoni mundial, sia ecològic, sia cultural, sia popular, sia ciutadà, sia creatiu, sia d'ensenyament, etc.

Crec que, per damunt de tot, si triem el contacte entre persones de cultures diferents, l'escolta de conferències o de xarrades (o d'exposicions internàutiques), els viatges per a desenvolupar la nostra creativitat i la curiositat, etc. tindrem al nostre costat la formació progressiva d'un esperit de ciutadans del món, de persones obertes a les diferències positives, de persones que admiren l'antropologia i l'essència de cada Poble que tinguem l'oportunitat de conéixer (sobretot in situ, això és, físicament). Conec persones que han tingut l'ocasió de viatjar a l'Índia i m'han comentat que aquella experiència els feu veure de manera més oberta la Humanitat i que, fins i tot, els va influir a llarg termini: pogueren compartir una part de la seua història amb persones molt diferents culturalment i, no obstant això, amb un riure i somriure fàcil. O, si més no, alternatiu.

Per tant, hem decidit que podem compartir somriures, riures, alegries, positivitat, espontaneïtat, coneixements, actituds, aptituds, etc. i, així, passar de la visió eurocèntrica (en el nostre cas) a una més universal i internacionalista, així com també més solidària i pacifista.

Molts reptes. Sí... i meravellosos: val la pena fer la faena per ells. O així ho considere ara. Potser, doncs, hàgem començat a preparar el pas de "poble / ciutat" a "Poble de la Humanitat" i a "patrimoni de la Humanitat".

dilluns, 25 de gener del 2010

Sostenibilitat, Magisteri i Universitat

De manera sintètica exposaré la definició de sostenibilitat que he trobat a Viquipèdia i que considere imprescindible transmetre a l'alumnat i al professorat universitari:

"Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per a satisfer les necessitats de les generacions futures."

Ací inclourem les tres variables, sorgides després de la Segona Guerra Mundial (el medi ambient, la societat i l'economia) i una quarta que ja existia abans i que convé tractar amb el mateix afecte: la democràcia.

Estudiar aquests quatre pilars del segle XXI és actualitzar-se el professorat i actualitzar l'alumnat: tots compartim el mateix vaixell, el planeta.

diumenge, 24 de gener del 2010

El xiquet de l'humor

Adés he tingut accés a un document humorístic en què un xiquet, finalment, desviava la lògica i passava a trencar els esquemes, com tantes vegades ens deixa veure la pràctica de l'humor. Per això és tan essencial l'humor (u dels millors aliats de la creativitat) en l'ensenyament:

1. Ens fa més oberts a l'espontaneïtat.
2. Ens ajuda a trobar alternatives a les formes clàssiques o que considerem més coherents.
3. Ens ajuda a riure, a somriure, a prendre'ns les coses amb fluïdesa.
4. Ens ajuda a ser més flexibles.
5. Estimula a tindre idees innovadores, inusuals o originals i tot.
6. Amplia el nostre camp vital: ens obri a la societat.
7. Ens obri cap a la fluïdesa mentres ensenyem a classe.
8. Facilita el contacte amb el públic i, a més, la memorització: facilita el record.
9. Ens fa més oberts a l'alumnat.
10. Fa que presentem l'humor com una part més de l'ensenyament, de la mateixa manera que ho és de l'agenda diària i de la vida quotidiana.
11. És imprescindible enmig d'un món tan complex: facilita la simplicitat, permet la presa de decisions més tranquil·les i ajuda a dormir i tot...

Aquestes són les onze primeres idees que m'han eixit després de la consulta del document en què un xiquet canviava les previsions i, així, ens demostrava que l'humor és un gran aliat emocional, mental i popular.

Si voleu més informació, sobre l'humor, per exemple, podeu consultar el llibre "Alta diversión. Los beneficios del humor en el trabajo", elaborat per Eduardo Jáuregui i Jesús Damián Fernández (ed. Alienta, 2008). Paga la pena la seua lectura. Gràcies a un llibre d'Eduardo Jáuregui ("El sentido del humor. Manual de instrucciones") vaig aprendre que la paraula "diversion" (sense accent, com en anglés) significava "desviament" , la qual cosa és el que havia fet el xiquet (com el món de les gràcies). I si voleu fruir de l'humor positiu, també podeu consultar http://www.humorpositivo.com, en què trobareu moltes entrades a planes d'humor i temes relacionats amb el cos central.

En resum: l'humor ens porta cap a camps nous i, a més, ens fa riure, fruir de la vida i sentir-nos més pròxims. I més coses...

dissabte, 23 de gener del 2010

Humor i Amnistia Internacional.. i l'ensenyament

A continuació compartiré amb vosaltres un document sobre ensenyament i humor que he trobat a Internet, després de passar també pel document http://www.universia.net.co/noticias/actualidad-universitaria/ventajas-de-utilizar-el-humor-en-la-educacion.htm.

El considere igualment interessant, a més de tractar un tema que considere essencial en la vida de les persones (i ací també incloem el professorat i l'alumnat, universitari o no). En qualsevol cas, ací tenim el document d'Amnistia Internacional.


Artículo 31: derecho al humor -------------------------------------------------------------------------------- Comentario y debate a partir de los dos textos siguientes:

1-Artículo propuesto para completar la Declaración Universal de los Derechos Humanos:

"Todos los seres humanos tienen derecho a cultivar el sentido del humor, a no tomarse demasiado en serio y a reírse de sí mismos. Tienen derecho a disfrutar de la carcajada, la risa y la sonrisa (riéndose con sus semejantes y evitando reírse de ellos), y a construir un mundo en el que el humor inteligente, creativo, empático, solidario y refrescante contribuya a alegrar la vida y a hacerla más lúcida, digna, divertida y llevadera ."

El humor del CICC: www.tinet.org/~cicc/humor/dh (2004)

2-"Si todos los estados reconocieran el derecho a la sonrisa como uno de los derechos humanos, se vería que tal vez al existir este derecho a la sonrisa todos los demás estarían incluidos." Antonio Fraguas (Forges). "


I continua...

Si voleu més informació, podeu accedir així: http://amnistiacatalunya.org/edu/humor/edu/prop-31.html

La nostra tasca també continua. I una de les iniciatives, incloure l'humor com a part de les relacions humanes entre el mestre i l'alumne, és una alternativa més i, per tant, una proposta més de millora... social: si l'ensenyament forma part de totes les persones de la societat, almenys en una societat com la nostra, l'humor també en pot participar. Fil a l'agulla!

Que tingueu un bon dia.

La dolçor de l'intercanvi

Després d'haver obert un correu electrònic en què hi havien altaveus amb una gràcia cadascú, és a dir, un correu amb un element tan bàsic per a tindre noves percepcions com és l'humor, he passat a imaginar-me la relació entre el mestre i l'alumne com un intercanvi de percepcions, de contribucions i, a més, com una relació en què tots dos poden guanyar: cadascú és singular i pot aportar a les altres persones, no sols el que duu i renova (recordem que els prejudicis també els portem) sinó també el que aprén i millora (per mitjà de la rectificació de posicions anteriors i la incorporació i actualització de formes de pensar, d'actuar, de ser i de percebre el dia rere dia).

Crec, una vegada més, que estaria molt bé que l'humor formara part del sistema educatiu o, si més no, de la vida de l'universitari i de la vida del mestre. Com vaig escriure a un amic, "De todo hay en la viña del compadre". És a dir, hi han mestres que tenen sentit de l'humor i n'hi han que, a més, són mestres que influïxen a llarg termini en sentit positiu (reforcen la persona, ajuden a fer-la creativa, alegre, esperançadora, investigadora, curiosa, animada davant dels reptes diaris, etc.). I de tots ells s'aprén: d'uns podem ajudar-nos a revisar els nostres esquemes (si encara són útils) i els altres (parle dels més productius) podem valdre'ns per a reforçar més la nostra forma de ser autèntica, els nostres valors, el nostre grau de participació social, el nostre sistema educatiu (¿què faríem si fórem mestres i proposàrem un sistema educatiu nou o sistemes educatius alternatius?). Ah! i també contribuïx l'alumne en el mestre! Això conrea la reciprocitat, l'intercanvi, el respecte mutu (només pot respectar qui es respecta) i l'interés pel proïsme (alter ego).

Si guanyem tots, a més de guanyar sentit de l'humor, ampliarem la nostra capacitat de produir alternatives socials, de participar a nivell social (en funció de la nostra visió del món i de la societat i de la nostra forma de ser). Cadascú és útil des de la seua contribució: tota pedra fa paret. I quan la paret es bastix amb materials nous i positius, millora la capacitat solidària de la persona. Recordem que solidaritat prové de sòlid..., la qual cosa, intuïsc, ens indica que podem fer molt des d'actituds sòlides (claredat d'idees, actuar en funció dels nostres principis i valors, respectar l'altre, tindre esperit d'autosuperació...) i amb mà esquerra (suavitat en el tracte social).

Vull deixar clar que la dolçor de l'intercanvi és senyal d'alegria, de superació de l'esperit fortament competitiu que observem en la nostra societat i, com a alternatives, hi ha...:

1. Esperit de col·laboració.
2. Amor i passió pel treball: vocació.
3. Participar a nivell social en el que ens agrada (en quines activitats fluïm).
4. Esperit d'aprenentatge: traure la curiositat que portem dins.
5. Esperit de millora: ampliar la formació en allò que ens aporta satisfacció i imaginar-nos que actuem com si ("acting as if..."). La imaginació, com la fantasia, es construïxen des de la realitat que vivim. Així, si existix el terme casa, podem imaginar-nos (i construir!) una casa mig en l'aire i amb materials que la unixen a terra... mas que siga una creació original i atípica.
6. Esperit d'actuació: passar a l'acte i, així, ser més actius després de moments de calma, molt bons per a estar inspirats.
7. Interés per l'humor.
8. Interés per cultures diferents a la nostra.
9. Interés per la música com a element psicològic i positiu en l'ensenyament i en l'educació personal (influïx en les respostes emocionals i pot ajudar a madurar com a persones, indistintament del punt del món en què hem nascut). Persones de latituds ben diferents responen igual a la música, atenent a estudis d'investigació psicològica.
10. Intercanvi entre les ciències, les arts, la creativitat i les ciències socials.
11. Buscar models de vida alternatius al capitalista i que treballen la part positiva de la persona i l'esperit creatiu i de superació, així com l'horitzontalitat i el respecte per la diversitat i... l'humor. L'alegria, com l'humor, són bàsics en un món com el present, és a dir, el del segle XXI.

dijous, 21 de gener del 2010

De "pobresa" a "accés a la riquesa"

És molt fàcil endinsar-nos en un projecte, llibre o web per l'eradicació de la pobresa, en lloc de fer-ho en u pel major repartiment de la riquesa. També ho és remarcar que hi han moltes persones pobres al món, en lloc de dir que hi han persones que han començat a millorar la seua situació econòmica i, per això, a tindre una vida més digna. Crec que això, en part, deriva de la tendència occidental a fer d'ajudadors, en lloc de col·laborar junt amb les persones pensants (persones amb iniciatives) dels països a què van les ajudes. A més, ens indica que si treballem el pensament positiu (i la PNL és un bon mitjà), podem fer més, perquè actuarem des de l'alegria del treball.

En resum: si observem la realitat en positiu, a més de guanyar espais d'optimisme, també conrearem el tractament de tu a tu, el "tots guanyem" o "guanyar-guanyar". Una alternativa interessant per al segle XXI i, també, una possibilitat més per a passar del paternalisme involuntari i de línia social a la creativitat com a element a l'abast de la societat i que permet la dignificació de la persona i, per tant, dels pobles i dels països, indistintament de la seua idiosincràsia, singularitat, etc.

Pensar en positiu, actuar en positiu, llenguatge en positiu, educació en positiu... i amb realisme, per descomptat! Ara bé, amb optimisme, alegria, entusiasme, ideals positius, visió positiva de la vida... podem ser els líders de les nostres iniciatives, en lloc de caure en el parany de la idea de rics i pobres, una veritat a mitges que no duu enlloc.

Per això, entre el derrotisme i l'esperança, m'incline per l'esperança. Aixó sí, per l'esperança majúscula: Esperança. I per l'acció tranquil·la i creativa: fa les faenes a poc a poc i dóna entrada a la simbiosi humana, és a dir, a l'ajuda mútua, a la col·laboració, a la suma d'habilitats, capacitats i actituds positives, etc.

dimecres, 20 de gener del 2010

La riquesa popular

Adés un amic i jubilat m'ha contat dos endevinalles en castellà, la seua llengua pròpia. Amb l'ajuda d'Internet he trobat les solucions i, a més, he pogut comprovar que, una vegada més, la cultura popular és u dels millors exemples de flexibilitat i espontaneïtat.

Així, si tenim contacte amb persones de diferents punts d'una zona lingüística, podem sentir-nos com si fluírem: l'aportació és espontània, resultat d'una formació diversificada, hereua de formes diferents de ser, de comprendre el món, de gestionar el dia rere dia, de treballar (al camp, a la indústria menestral, etc.).

Ben bé sabem que la cultura agrícola, encara que és la més conservadora (la qual cosa, a hores d'ara, és senyal de riquesa enmig del mosaic mundial que estimem les persones que treballem pel respecte per la diversitat), també és molt oberta, sobretot si el treballador es mou en una zona geogràfica i manté contacte amb persones de poblacions distintes.

Igualment la cultura agrícola és una mescla d'originalitat, d'adaptació a la essència de la zona geogràfica i de manteniment de la idea. Podríem dir que, a grans trets, ens pot servir com una cultura de la conservació de la idea i de creació de moltes formes. És com qui narra un conte i tot seguit escolta una versió molt pròxima (amb canvi de personatges i tot) i, com no, amb el manteniment d'un missatge final (en el cas de l'endevinalla, la solució). Em fa l'efecte que podríem dir que canvien alguns detalls i es manté la generalitat.

Si heu tingut la sort de llegir llibres de música popular de l'àmbit lingüístic en llengua catalana (bé de Catalunya, bé del País Valencià, bé de les Illes Balears) podreu llegir el romanç "A la voreta del mar" en variants distintes i totes amb una idea central i tot. Potser canvie la lletra (en part), tot i mantindre's el cos. I això ho podeu haver experimentat, també, a partir de disciplines ben distintes, com ara, el cine, el teatre, la pintura, etc.

Doncs bé, tot el que hem escrit fins ací ens és útil per a establir, per exemple, quin model de mestratge i d'ensenyament o d'aprenentatge volem difondre. Des de l'eix central, la llibertat responsable i el lideratge, així com l'intercanvi entre la Universitat i la societat, podem ensenyar de moltes maneres... I també aprendre'n, de moltes. La qüestió és conrear la cultura de la llibertat i la responsabilitat.. amb respecte per la singularitat de cada part del tot.

Per eixe motiu difonc cultures de l'educació que propugnen la tolerància intercultural (entre els Pobles de la Terra), l'esperit creatiu, les posicions moderades (emocionalment), la valoració de l'humor i l'espontaneïtat, la imaginació, la mirada avant, l'aprenentatge del passat i del present que fem diàriament i la fluïditat, entre altres elements. Crec que amb fluïdesa, és a dir, per exemple, amb espontaneïtat i suavitat (en les formes i en el tracte interpersonal), podem avançar dia rere dia. Així em pareix ara.

L'ús espontani i creatiu del llenguatge

A continuació transcric quasi tot un escrit, enviat adés a un amic i "lingüista popular" (eixes paraules són meues, perquè no ha fet estudis de lingüística, tot i que està versat i, a més, duu avant una tasca didàctica digna de coneixement). L'escrit tracta sobre el tema dels gèneres i l'actualitat. He canviat el nom de la persona i algunes dades més, com a mostra de respecte per la intimitat.

"Amic Clapell.

Espontàniament m'ha vingut al pensament allò del sexe dels àngels, després de la lectura de l'article sobre masculí i femení. Quan escric, procure donar entrada a paraules que demostren creativitat (i així evitar fer el pallasso amb això que ara és moda), emprar la forma tradicional (i sense pudor, és a dir, amb espontaneïtat) o formes col·lectives. Un exemple d'alternativa, amb caràcter positiu i tot: El "Dia internacional contra la violència de gènere" el vaig canviar, en diferents articles del bloc personal, si recorde bé, per "Dia internacional per la Sensibilització i el Respecte Intergenèric". A més de matar en un tret dos pardals, introduïsc una forma de la qual ja no valen excuses socials ("això no m'afecta").

Què t'ha paregut? Crec que sovint el secret és fluir entre el trellat (formes clàssiques), formes modernes (col·lectives o que especifiquen el grup, sempre que semble unificació) i diversitat (ús del masculí i del femení amb diversitat). Durant les sessions de papiroflèxia, a les quals assistim més de 35 persones (només quatre o cinc en som hòmens), qui les dirigix fa ús del femení (amb naturalitat), la qual cosa no li impedix passar al masculí amb molta freqüència (ús més habitual i tradicional): és una persona molt respectuosa (...) i gens militant.

A vegades, com més militants de paper, menys naturalitat. A més, "militància" intuïsc que provindrà de "milícia", "militar"... i ens interessen persones que actuen amb interés pacífic, no perquè els paguen una soldada (sia imaginativa, sia real) ni perquè s'afilien i entreguen la seua singularitat al dimoni de l'agressió (en qualsevol manifestació). Cada dia tinc més clar que les formes moderades (les més creatives) són les preferides per les persones que busquen ser més tolerants.

En resum, crec que la fluïdesa és el que aporta genialitat i formosor al llenguatge, a diferència de l'activisme feminista que no duu enlloc (llevat de l'aparició del victimisme) i de l'excés d'ús masculí. Un exemple: parlar del Renaixement com a tal... és una veritat a mitges, perquè les dones perderen molta presència a nivell de gremis i alts càrrecs. Considere més idoni fer aclariments lleugers que seguir la línia de la moda. A més, això de "políticament correcte" no és res més que una forma de fer u la faena bruta als seus amos (almenys segons la psicologia). Per tant, cal dir-los "PROU", als políticament correctes, i fer el nostre camí, atenent als nostres principis, valors i responsabilitat.

Res més, Clapell.

Salutacions corals."

dimarts, 19 de gener del 2010

L'educació i la creativitat del segle XXI

Adés he llegit un document de http://www.neuronilla.com, una entrevista al Dr. Francisco Menchén, treta d'una web mexicana. Tracta sobre els reptes de la creativitat, quant a part de la persona en relació amb la vida diària i l'educació... i l'ensenyament. Promou una mirada cap a davant, des del present, i, així, buscar alternatives a models educatius que han tergiversat la idea de creativitat o que ara són obsolets a nivell cultural (perquè ja no s'adapten als canvis actuals ni a la visió i evolució del segle que vivim).

De manera sintètica:

1. Despertar la curiositat.
2. Estimular la imaginació.
3. Afavorir l'espontaneïtat.
4. Promoure l'autonomia.
5. Humoritzar la vida.

Aquests eixos centrals, perfectament ampliables, com podreu veure, els hem tractat al llarg de moltes introduccions i reflexions a aquest bloc. Per això vos anime a la lectura de l'article "Creatividad: el arte de reinventar la vida" Entrevista a F. Menchén".

Que tingueu un bon dia.

dilluns, 18 de gener del 2010

Admirar i observar la natura

A més d'ensenyar dins de les aules, interessa que l'alumne admire i observe la natura. Durant les darreres 48 hores he tingut la sort de compartir temps amb persones que tenen una cultura de la natura més ampla que la meua, la qual cosa m'ha servit per a aprendre. Per exemple, a distingir una merla, una tórtora i un estornell.

Això resulta de la curiositat, de l'acció de preguntar, del fet de distingir un pardal desconegut respecte als més comuns i en acabant demanar a la persona més gran (i que sé que ha viscut en relació amb la natura durant molts dies de la seua joventut i maduresa i que, a més, ha compartit temps en contacte amb animals).

Comencí per l'observació d'una merla, en acabant passí a una tórtora i, finalment, a un estornell. Observava que eren diferents, que tenien certs detalls que els atorgava originalitat. Igualment tinguí la sort de poder contemplar-los un moment, la qual cosa facilità la memòria visual. Fins i tot vaig escriure alguna característica i en acabant, quan consultí el Diccionari Català-Valencià-Balear comproví que, efectivament, era certa.

Poc o molt aquesta forma d'informar-se és la popular: de primer l'observació, en acabant la pregunta i finalment la comprovació. Quan actuem així, com a mestres i com a alumnes (perquè en som un poc de cada ofici), creixem com a persones, madurem un poc més, ens prenem les coses amb més tranquil·litat, amb més passió, amb major vocació i, per què no, amb major interés. Ah! i tot això, com l'espontaneïtat, facilita l'humor: al cap i a la fi quan avancem és perquè vivim l'alegria. I, de moment, una de les formes més habituals en què es manifesta la joia és per mitjà de l'humor.

Ara bé, ben diferent és que l'humor aparega durant el procés d'investigació: ho pot haver fet abans. En qualsevol cas, és molt fructífer i clau. I ara que recorde més detalls, l'humor havia fet acte de presència adés: així tenim una prova més de la seua importància, sia abans de contactar o admirar la natura, sia abans d'una exposició pública sobre un tema.

Quan l'humor i l'alegria formen part de la nostra agenda diària, les activitats es mouen amb fluïdesa i es viu amb plenitud... el procés de creació de les sessions pedagògiques, psicològiques, mèdiques, teatrals, artístiques, naturistes, ecològiques, etc.

¿Què més podem fruir, més enllà de l'observació d'àguila, l'espontaneïtat de xiquet, la calma i humor de nonagenari? L'àguila examina el camp de moviment (anàlisi), el xiquet somia (creativitat) i el nonagenari actua (executa). Que cadascú es busque el seu lema, el seu eslògan vital, aquella frase o detall material que el fa caminar avant. En el meu cas, i tot ahir, i en un moment de tranquil·litat i en contacte social, fou: "Observació d'àguila, espontaneïtat de xiquet, calma i humor de nonagenari."

De les persones majors de 85 anys (i de 90 i tot) he aprés que la majoria compaginen la calma i el bon humor, com algunes que ja ratllen els 80 o més. És, doncs, un missatge ideal per a les persones altament sensibles (algunes amb altes capacitats i tot) i amb un component personal molt inclinat per temes socials: la calma i l'humor agilitzen i harmonitzen el procés de creativitat, com ja ens va dir Einstein per mitjà d'una frase en què destacava que certa monotonia li permetia fruir i fluir amb creativitat. ¿Una paradoxa? No, una realitat, com he aprés des del moment de la meua independència física (maig del 2009) i des del moment en què comencí a endinsar-me en la PNL i la revolució positiva com a dos dels eixos d'un estil de vida prou interessants: respecte mutu, contribució social, lideratge, creativitat, solidaritat, humor i desenvolupament de les habilitats i capacitats personals, així com reciclatge de les creences (i adoptar-ne, de noves i positives).

Bo, com solem dir, "Per hui ja n'hi ha prou, de tema; demà, més".

diumenge, 17 de gener del 2010

"Abrazos gratis": creativitat al carrer

Adés he tingut accés a una web de notícies positives, http://www.noticiaspositivas.net , i en acabant he passat a un vídeo divertit, en què quatre alumnes d'un institut de Màlaga passejaven per la ciutat amb un cartell que indicava que regalaven abraçades ("ABRAZOS GRATIS").

Es tractava d'una iniciativa educativa amb finalitats d'educació emocional i que pretenia passar a la societat perquè les relacions humanes foren més fluïdes, més plenes d'alegria, espontaneïtat, emocions positives. Recordem que la persona és un esser emocional que té la facultat de canviar els missatges assimilats durant anys i anys, com podreu veure amb l'aplicació diària de la PNL i com també podreu escoltar en programes radiofònics ("L'ofici de viure" a Catalunya Ràdio), sobre l'elasticitat del pensament.

La psicologia i els estudis científics sobre les capacitats de la persona, si parlem en térmens de fa anys (i amb sentit de l'humor), "avanza que es una barbaridad"... Com a mestre (i com a aprenent), considere que és molt interessant transmetre aquestes novetats o curiositats documentals que, si les mirem amb calma, són bons suggeriments de millora del sistema educatiu i del sistema escolar (universitari i tot)..., així com una actualització informativa sobre les capacitats humanes i el tema emoció / raó. L'emoció tranquil·la obri més la persona que la raó excloent o el culte a la raó: ens fa més espontànies, com a persones, més socials, més joioses i, per què no, més agradables (interiorment i tot).

Bo, vos facilite com gaudir d'eixos cinc minuts que dura el document si fa no fa, i que tingueu una bona setmana, més jovial, creativa i amb humor positiu.

http://www.noticiaspositivas.net/2008/06/10/abrazos-gratis-en-malaga/

dissabte, 16 de gener del 2010

Universitats Alternatives

Davant el procés d'introducció progressiva del món empresarial i privat en el món universitari, des de fa més de quinze anys (i encara restarà curt), hi han alternatives, com ara, dignificar la Universitat per mitjà de les Universitats Alternatives, és a dir, un estil d'ensenyament universitari més d'acord amb les necessitats reals de la persona que estudia, de l'art de practicar i vocacionar (em permet aquest vocable), de crear un mètode d'ensenyament fluïd i en què l'espontaneïtat, la creativitat i l'humor i tot en participen.

Per mitjà del llibre "La revolució positiva" (Edward de Bono) vaig aplegar a la conclusió que interessen mètodes d'ensenyament més simples i més directes, més en consonància en l'ambient i la societat en què es viu i, també, amb el sentit del nosaltres, és a dir, de la participació o contribució al fons mundial, a l'universalisme.

Com podrem imaginar, aquests esquemes, alternatius (perquè partixen de presentar-se com a alternatives, no com a crítiques al model a derruir), poden resultar efectius a llarg termini (i a mitjà termini i tot). Podríem recordar el cas de les Universitats Populars creades a Argentina i en consonància amb l'esperit democràtic de les Mares de la Plaça de Maig. També podríem recordar el gran paper que feren les Universitats Populars espanyoles durant els primers anys del règim postfranquista, junt amb el moviment popular d'educació a persones adultes.

Els moviments que venen dirigits des de dalt solen ser imposicions i, si no ho són, solen respondre a adaptacions fetes a les demandes populars i a intents de burocratització social, la qual cosa no lliga amb l'esperit espontani que promou la creativitat i l'esperit positiu i de canvi social.

En qualsevol cas, i des del punt de vista del món de les alternatives, preferisc les alternatives fluïdes, és a dir, les que van dirigides a totes les persones de la societat i que deixen en cada individu la decisió final. Eixa fluïditat fa possible que el mètode d'educació (com també el mètode d'ensenyament, universitari o no) siga flexible, obert, alliberat de marques (polítiques, sindicals, empresarials, etc.) i que tinga un caràcter més eclèctic i pràctic que no empresarial i tècnic. A més, també estimularà la participació de les ciències humanes en la Universitat, un tema que forma part de moltes universitats de fora d'Espanya, atenent a un article que vaig llegir fa unes setmanes al diari "El Mundo"... però no de les espanyoles. Només hem de veure quan desaparegué l'especialitat Humanes (de Magisteri)... Vaig ser dels últims alumnes que la vaig estudiar.

El món no es canvia a colps empresarials, tècnics, tecnològics o del sentit de la utilitat... sinó també en contacte amb les persones, amb la realitat cultural, amb el respecte per les diferències, amb el treball a llarg termini i per la llibertat d'expressió des de la creativitat.

Potser faça nosa això del pensament creatiu, l'espontaneïtat i crear lliurepensadors. No obstant això, és una tasca que convé treballar, a nivell social, a nivell universitari i al carrer i tot (en les relacions interpersonals amb amistats i amb persones conegudes). La creativitat volem que vaja per davant de l'elitisme, la fama, el culte als estudis universitaris creadors de burocràcia, etc. Burocràcia prové de la paraula armari i, nosaltres, ja hem fet prou a eixir afora i passar a l'acció pel pensament creatiu i la dignificació de la tasca docent i de la participació de l'alumnat en les sessions diàries de cada dia d'estudi universitari.

¡A la falla l'armari vell!

divendres, 15 de gener del 2010

La llibertat de càtedra

Les persones amb esperit democràtic són obertes a l'exercici professional de la llibertat de càtedra, mas que hi hagen diferències ideològiques, de creences, de viure amb principis o no, de primacia d'uns valors, etc. En qualsevol cas és interessant promocionar el dret del professorat d'exercir la llibertat de càtedra (càtedra prové d'una paraula llatina el significat de la qual és cadira), amb independència de la forma d'estat en què visquem. Al cap i a la fi, la persona lliurepensadora aspira a la llibertat de cadira, és a dir, a ser la protagonista del procés de decisió que finalitzarà amb la tria de cadira que més li agrade, de la mateixa manera que, a la Universitat, té el dret d'explicar una sessió atenent a la llibertat de mètode, a l'estil personal, a la llibertat d'expressió, etc. En qualsevol cas, si hi ha res que impere per damunt de les persones és la igualtat de drets (sempre que siguen respectuosos amb la llei, segons els codis legals... democràtics) i la igualtat moral (sempre que la persona siga respectuosa amb la dignitat de qui hi ha al davant o en un altre lloc).

A partir d'ací, que cadascú organitze la classe, la sessió, la seua vida i el que decidisca fer... a partir de la seua singularitat. És hora de promocionar, millorar, ampliar i conservar el que ens ha costat anys i panys d'assolir. I tinguem una cosa clara: res no s'aconseguix sense esforç, sense perseverança, sense tindre ideals i projectes humans, sense sentit de la humanitat, sense voluntat i persistència, sense creativitat (renovació d'esquemes), sense fruir del dia i de les coses més senzilles i quotidianes (com també de les més singulars i atípiques).

Si la Humanitat ha generat la llibertat de càtedra i, a més, el professional de l'ensenyament universitari actua amb creativitat, en lloc de seguidisme pel cant de la majoria i la filosofia que impera actualment, haurem creat un professional amb passió per l'ensenyament universitari, per l'exercici de la llibertat de càtedra, amb amor per la connexió i l'intercanvi constants entre l'alumnat i el professorat (des de la singularitat d'ambdós).

Eixos són els mestres que, al meu parer, actuen de benefactors de la Humanitat. Per això els dedique aquest escrit i els empenye, amb la meua solidaritat, per la seua tasca diària i pel seu compromís per la societat i per la Universitat.

Turisme universitari per Internet

Despús-ahir un amic m'enviava un document amb la possibilitat de fer turisme visual de les diferents comunitats autonòmiques d'Espanya. I hui he trobat una de les possibles alternatives: prémer el nom de l'autonomia i el mot "Turisme" (també ho podem fer en unes altres llengües). La qüestió era anar més enllà de la visió clàssica i simplista, sovint molt centrada en els estereotips, els paisatges o llocs més visitats pel turista mitjà o dels més emblemàtics (segons la versió oficial del govern de cada comunitat). Així, quan ha passat a "Valencia", en acabant "Reino de Valencia" (en la introducció) i "Comunidad Valenciana" (durant l'escrit), es centrava sobretot en la Ciutat de València i molts dels símbols dels darrers vint anys...

Que jo sàpia, a més de la visita per les tres poblacions caps de província, de les platges, de la veu que canta l'Himne Regional després de començar a llegir sobre el Regne de València (una versió simple i fins i tot tergiversada) i més, el territori popularment conegut com "València" (quasi segur dit així perquè el Poble pla busca la senzillesa, en lloc de la parafernàlia, l'ostentació, l'elitisme o l'excés de formalisme i la magestuositat) té una riquesa molt gran.

A més de tindre unes grans instal·lacions comercials, un ajuntament, unes falles dignes d'estudis antropològics, unes platges dignes de netejar, unes muntanyes dignes de fruir, uns camps dignes de conrear i conviure junt amb la cultura urbana, un turisme d'interior digne de gaudir i promocionar, etc. té més. Fins i tot podríem dir que cada poblacó és singular, que mereix ser estimada, promocionada i respectada: des de la cultura cívica, fins a la difusió de la seua cultura i història.

Quan he fet algun estudi sobre antropologia, per exemple, sobre els Sants de la Pedra, he passat de la tendència localista (molt present en estudis històrics) a la comarcal (com a mínim) per a després passar a la intercomarcal o històrico-cultural, és a dir, a la relació entre els històrics territoris que formaven la Corona d'Aragó. Així, si presentara l'esmentat estudi veuríem una relació entre l'estació de Sans (Barcelona), la qual prové de "Sants de la Pedra" i algunes poblacions de l'Horta o de la comarca la Safor (si recorde bé ara) i, així, podríem començar a endinsar-nos en una connexió més enriquidora de la versió històrica del territori que volem presentar al turista. I n'hi han, de moltes classes: el turista passiu, el turista antropològic, el turista històric, el turista naturista, el turista ecologista, el turista lingüístic, el turista musical, etc.

... i el turista universitari. Crec que ens interessa promocionar la cultura del territori en què ens movem (més enllà de la demarcació territorial actual). Així, si som castellans, al meu parer, caldria centrar-nos en la història de tot el regne de Castella i estudiar la seua evolució. Si fórem d'Andalusia, centrar-nos en Al-Andalus i el llegat de cultures anteriors (i, per descomptat, de l'històric Regne de Granada i el llegat de la població morisca). Igualment interessaria molt relacionar el passat amb el present històric. I tot amb tranquil·litat, passió per la veracitat històrica, amor per la versió més enllà de la línia político-militar i amb la participació dels grups socials que han creat la història del territori.

Pense que si actuem així, l'alumnat universitari assumirà millor que la història de la Humanitat no es limita a la divisió administrativa actual (ni a les polítiques actuals a nivell global o local), sinó a la transmissió del llegat històrico-cultural de generació en generació, a la recerca de la veracitat informativa, a la depuració del simplisme i, també, al respecte pel passat que hem heretat i que tenim l'oportunitat de transmetre ara, des del present, i en col·laboració amb l'esperit creatiu (com a mestres i com a persones) perquè les persones i els Pobles busquen l'agermanament i l'intercanvi mutu, és a dir, el respecte per la diversitat i el tractament de tu a tu: cap cultura actaul per damunt i totes dignes de respecte, admiració i estudi... sempre que es respecten els Drets Humans!

dijous, 14 de gener del 2010

Els factors clau

Moltíssimes persones adultes tenim claus per a obrir i tancar les portes, bé de casa, bé del treball, bé de la sala en què dirigim una actuació. El fet és que tenim la clau. Doncs així, gràcies a determinades claus, podem créixer com a persones. Escric açò després d'haver-me informat sobre la història del Dr. Marañón, una de les personalitats que més m'ha influït i que m'ha enriquit per mitjà de la lectura d'obres com Ensayos liberales, en bona mida l'avantpassat (en molts aspectes) de l'obra La revolució positiva (d'Edward de Bono). Almenys en la meua evolució lectora...

Potser sorprenga molt la distància entre aquestes dos persones, no sols en el temps sinó també en la seua contribució a la Humanitat i els camps en què han insistit més. No obstant això hi ha una relació que els unix i que em fa sentir proximitat: la moderació. U dels majors regals que pot fer un mestre a un alumnat universitari és ensenyar a moderar els criteris, és a dir, a veure les coses de forma creativa, des de punts ben diferents, amb la poderosa pregunta "Què passaria si...? I si...?" Un altre present que pot enriquir l'alumnat és animar-lo a posar en qüestió el que diu el mestre i tot, és a dir, fer que el públic mantinga un criteri independent, el qual, ens agrade o no, naix, sobretot, mercé a la moderació.

La moderació, com la balança, és molt productiva a llarg termini i també fa possible una vida més senzilla, més centrada en el que realment importa, més oberta mentalment, artísticament, biològicament, mèdicament, laboralment... Així, si abans m'inclinava pels grups "Anti", perquè em semblaven els alternatius, el contacte amb obres d'aquestes persones, amb persones del món de la psicologia, amb la PNL, amb les experiències, amb les persones grans o amb rodatge, etc. m'ha fet veure que el que realment contribuïx a millorar la societat és, entre altres, la positivitat, és a dir, el desenvolupament del pensament positiu i del creatiu.

Així, el primer (el positiu) ens ensenya a buscar l'alegria, la vida senzilla, el que realment encaixa amb la nostra essència, el que ens fa sumar i ser més harmònic en les nostres relacions interpersonals, etc. Quant al segon (el creatiu) ens espenta a buscar nous models de vida, d'actuació, de contribució a la societat, d'entendre l'ensenyament i l'educació, de concebre la medicina (com qualsevol disciplina, ciència, tècnica, art, etc.) i a perseverar i a desenvolupar la sensibilitat pel món en què vivim i que podem deixar millor. A més, ens anima a ser optimistes (i també realistes), a ser curiosos, a mirar les coses des de punts diferents i igualment rics, a contactar amb persones de cultures diferents (fins i tot a nivell local, per exemple, en les converses espontànies i populars) i, per descomptat, a treballar l'humor, un element molt sa i guaridor en l'agenda de les persones.

Crec, per tant, que u dels factors clau en l'evolució d'un alumne (com també d'un mestre) és el llegat que hereta dels llibres, de les personalitats amb què ha tingut l'oportunitat de compartir un temps (mas que només siguen unes hores... si s'han aprofitat), de la cultura en què viu, de la renovació d'esquemes (per exemple, arreplegar de la societat en què viu allò que considera positiu i, igualment, treballar per fer canvis a nivell social gràcies a l'aportació d'idees de fora o derivades del contacte amb persones distants i diferents... o més aïna pròximes), etc.

Finalment diré que hi han molts estils de mestratge i que tots són igualment interessants, perquè entre tots es forma la personalitat... i es renova la persona (habilitats, capacitats, forma d'actuar, creences, valors, fluïdesa, flexibilitat, humor, etc.). Per això és tan important tindre bons mestres, bons llibres, bones revistes, bones persones de contacte, desenvolupar la capacitat polifacètica, i una bona orientació i clarificació d'idees, establir principis, etc. Potser açò no forme part de l'ensenyament universitari més comú a hores d'ara, prou allunyat del pensament humanista, ecologista, pacifista i internacionalista. Però, senyors, una cosa no implica que no siga compensatiu a llarg termini, com aprendre dels pilars d'una època de la societat espanyola (per dir-ne una), com ara, el Dr. Marañón... O com tindre una obra com el Diccionari Català-Valencià-Balear, el qual m'ha ajudat a descobrir que el terme "compensatiu", escrit per intuïció, sí existia i, a més, té un sinònim.

Això ja són altres calces. Continuarem...

"Actuar com si..." i el present

Hui he somiat que, a més d'aprovar exàmens històrics de ciències naturals (els quals em costà d'aprovar), sentia amor per eixes ciències, que treballava en grup, que la colla tenia un esperit participatiu i democràtic i que el somriure era habitual. Per eixe motiu he tornat a dormir-me i a fruir... amb fluïdesa i tot.

Com ja he dit alguna vegada, aquesta tècnica em permeté escriure en el bloc com si fóra professor universitari real i actiu, la qual cosa és tan forta com exercir el mestratge de manera real. Diferències: que no tens alumne al davant (perquè de moment no treballes a la Universitat), que no cobres (perquè fruïxes amb el que cobres i et permet viure de manera senzilla i tranquil·la) i que els seguidors a vegades t'envien comentaris o raonen amb tu en privat (mas que siga enmig de persones que també aprenen art, en un centre d'arts i oficis).

Podem dir, per tant, que quan actuem com si, la realitat està present i la imaginació ens ajuda a preparar més moments "actuar com si...".

En qualsevol cas puc dir que he fruït de raonar i intercanviar parers amb persones que han tingut accés al bloc i que han tingut el detall de fer alguns comentaris i, alhora, s'han sentit persones en procés de creixement i d'aprenentatge continu. Avant! La vida és ben alegre i interessant, sobretot amb la imaginació i l'esperit creatiu i positiu.

dimecres, 13 de gener del 2010

"Viure en companyia"... i més

Quan tornava cap a casa he tingut la sort de sentir l'himne espanyol per mitjà dels xiulits d'un ciutadà d'Alaquàs. Immediatament he pensat en els valors positius que propugna l'esperit universalista, ben diferents dels que prima el patriotisme i les formes en què els remarca. I tot això, després de preguntar-me un home ja gran si jo vivia sol i per què.

Quan una persona viu sola, almenys a partir de testimonis de persones que viuen així i que m'han contat la seua vivència, té lloc un contacte amb el voltant, des de la planta que et fa companyia, fins a la societat (quan ixes de casa), etc. No és, per tant, una vida en soledat i negativa, sinó un estil de vida en què la vida privada té, potser, un sentit positiu i destinat a tindre temps per a preparar el dia rere dia, de la mateixa manera que molts professors universitaris romanen un temps en el despatx abans d'iniciar la classe següent.

Hi han hagut persones molt destacades, a nivell internacional (i en funció de l'esponsorització que se n'ha fet, de la seua vida i la seua cosmovisió), com ara, Einstein, que tot i ser persones que vivien soles un temps important, també destinaven una part molt important a la vida social i, fins i tot, a la sensibilitat social, a la proposta de millores per a la societat i la humanitat i tot. Una de les coses que forma part de la vida de les persones docents més creatives és la necessitat d'un temps de tranquil·litat, d'intimitat, de reflexió, de meditació, etc. abans de passar a l'acció. Podríem comparar-ho a eixos moments que l'actor teatral dedica a fer exercicis de respiració abans d'eixir a contactar amb el públic per mitjà de la salutació inicial.

Des del moment en què el professor, com a persona del carrer, passa a entrar a l'aula, ens endinsem en un acte teatral següent: l'inici de la classe, diferent i única, singular, irrepetible i, alhora, amb possibilitat de millora i tot (parle dels estils pedagògics o dels mètodes).

En resum, podríem dir que cada classe és una escena teatral enmig del calendari de l'any o del curs. O, si les sessions són molt constants, de l'ensenyament continu.

Així, d'ençà que comencí a aprendre anglés, amb el mestratge d'un irlandés ara resident al País Valencià, hem fet una sessió particular quasi totes les setmanes, des de després de falles de l'any 2009... Potser açò no siga habitual, la qual cosa no vol dir que no siga interessant: ara comence a sentir que fluïsc amb major facilitat quan parle anglés amb ell, sobretot si alguns dels temes del dia són dels que més m'interessen.

D'ací podem extraure una idea: si el mestre mostra temes interessants i col·labora en la simbiosi mestre-alumne (i al contrari), poden guanyar tots dos i, a més, sentir-se protagonistes de la història de la Universitat, és a dir, participar amb major inclinació en cadascuna de les sessions de l'any escolar.

En casos així, podem dir que la Universitat i la societat guanyen: es comuniquen entre totes dos i estan en relació continua i recíproca. Si avança la societat, avança la Universitat... I al contrari. També afegiré que la fruïció del mestre, com la de l'alumne, són ideals i possibles, com el temps i l'experiència ens demostren. Ja en parlarem en un altre escrit.

Alternatives als calcs

Pel mes de novembre vaig tindre l'ocasió de llegir una lliçó magistral impartida per un professor universitari, en què ens parlava del naixement de la creativitat com alternativa a la repetició i, com ara hem encapçalat en el títol, als calcs.

Escric aquestes línies després d'haver passejat per una plana internàutica d'una llista lingüística i d'haver llegit i escrit formes en valencià que fan d'alternatives a calcs populars de les equivalents en castellà. Així, podem dir "Ara mateix" en lloc de "En aquests moments". I així una tirallonga perfectament extensa. Al meu parer, no es tracta d'aprendre'ns de memòria eixa llista, sinó de conscienciar-nos de la importància d'estimar les formes (populars, cultes o semicultes) sempre que siguen correctes. Igualment considere molt interessant parlar com es fa a la comarca o zona lingüística en què vivim (en el nostre cas, la que, popularment, diem "valencià") i, alhora, interessar-nos per formes de fora: respectar la singularitat i propugnar la curiositat i el respecte per la pluralitat i el nivell general.

El que he escrit ací crec que importa transmetre-ho a l'alumnat, bé com a futur filòleg, bé com a habitant del lloc i espai històric en què està, bé com a una persona que forma part de la història que dia rere dia fem totes les persones que participem de la cultura i de l'evolució d'un territori històrico-lingüístic.

En qualsevol cas quan l'alumne respecta la diversitat i la singularitat, passa a fer el mateix en les relacions humanes (les quals també inclouen la conversa lingüística, els gestos, l'entonació... i valoracions, creences, etc.). I qui ho fa en les relacions interpersonals, des del meu punt de vista, és un alumne potencial amb una gran capacitat per a fer un bon mestratge en el present (sí, ja des d'ara, i a nivell popular) i en el futur (quan acabarà els estudis, si passa a exercir de mestre o de professor universitari).

Els mestres universitaris que destaquen en el camp creatiu, són professionals que fluïxen en companyia de l'alumnat, que adapten les classes a l'alumnat i que conviuen en l'aula com si foren en un restaurant i raonant de manera amigable, agradable, és a dir, com si foren dos amics. Al cap i a la fi, més enllà de les diferències (positives), és molt més el que unix les dos bandes. Per exemple, la ignorància, la curiositat... i l'esperit de millora. I entre les dos bandes pot aplegar a haver una mena de relació particular que, si persistix i augmenta, pot generar una amistat més, com m'ha ocorregut amb una històrica professora de Magisteri (curs 1991-1992). El món és un mocador molt curiós...

dimarts, 12 de gener del 2010

Estimar la natura, estimar-nos des de dins

Cada dia tinc més present la importància d'escoltar-nos, de passar a estimar la natura com una metàfora de l'amor pel nostre cos i la nostra essència, és a dir, per com som i, també, pels nostres actes que busquen les relacions sanes amb les altres persones.

Igualment em fa l'efecte que si estimem la natura, com a eix de la nostra existència i vida com a espècie (el conjunt de les persones), tenim garantida la nostra supervivència (o més fàcil, durante el segle XXI), la qual cosa ens permetria observar la facilitat de perseverança i de creativitat que tenim dins i que podem desenvolupar cap a fora.

També considere bàsic que el mestre (com qualsevol educador) transmeta a l'alumne el seu interés (ecològic i humanista) pel medi ambient que ens envolta, pel patrimoni natural en què vivim, pel tresor natural que hi ha al país en què estem i, sobretot, la cultura de la germanor amb els altres pobles (no sols els peninsulars, en el nostre cas, sinó també amb els més distants per motius geogràfics o culturals).

En eixe sentit, podríem dir que cada cultura (amb la seua cultura de la natura) és com cada llengua: un patrimoni humà que convé conservar, respectar i mostrar a la societat com una part del mosaic humà i de la Terra. Com més serem, més compartirem i més ens diferenciarem, la qual cosa és senyal de riquesa:

1. La diversitat és pluralitat.
2. La diversitat és singularitat afegida a més singularitats.
3. La diversitat és autèntica i propugna els sistemes horitzontals (jerarquia mínima).
4. La diversitat és creativitat, és a dir, defensa del pensament creatiu, l'humor, el somriure, l'alegria, l'acció social pacífica, les relacions entre les persones com un acte de buscar el guany comú i, alhora, respectar les diferències.
5. La diversitat és fer com els animals de l'obra popularment coneguda com "Llibre de la Selva": col·laborar puntualment, actuar individualment puntualment. La col·laboració no desfà el respecte per la singularitat..., això és, la tolerància activa i pacífica.
6. La diversitat és potenciar el pensament positiu.
7. La diversitat és primar la llibertat i la responsabilitat en lloc de la filosofia del tot és bo o del tot és vàlid: acceptar unes regles mínimes (i, puntualment, obertes a flexibilitat) i en acabant actuar amb mètodes pacífics, positius, amb humor, amb fluïdesa i des de l'estima per u, és a dir, pel proïsme (es pot donar el que es té).

dilluns, 11 de gener del 2010

Fer barates: intercanviar i més

Quan fem barates, al meu parer, fem més que un simple intercanvi: compartim un valor tan important com la solidaritat, posem en funcionament la nostra capacitat creativa de tipus social, manifestem interés per la societat (com un ens dinàmic, en moviment), ens fixem en els temes socials que ens afecten (directament i tot, perquè estem en contacte, com una estàtua... de broma, que acabe de veure en un document). Eixa estàtua, quan ha rebut un bes, s'ha posat en moviment i ha passat a fer coses que ningú no s'esperava: ha començat a manifestar alegria, com també disposició per a treballar en grup.

En altres paraules, no som com eixe personatge bíblic, Lot, sinó com actors que, en un moment decidit, passem a mirar avant (després de la revisió dels nostres aprenentatges) i posem en marxa el nostre lideratge, és a dir, la nostra capacitat per a ser els amos de la nostra vida, encara que la mobilitzem en contacte amb la societat i amb les persones que participen dels nostres projectes personals (i al contrari, per l'acció de la comunicació, ací la humana).

Tots aquests temes, com molts més, estan a l'abast de qualsevol professor universitari que vullga que els alumnes fruïsquen de les sessions, siguen persones de profit (ara i demà), que s'interessen per la societat (com també per la seua autoestima), que propugnen l'intercanvi entre les persones i que practiquen el respecte per la natura.

Crec que podríem cloure ací aquesta intervenció i passar a un tema nou: "Què passaria si, en lloc de treballar pel capitalisme, practicàrem més les barates i, alhora, estudiàrem sistemes econòmics nous i més centrats en el respecte per la natura?" De la mateixa manera que vivim moltes persones en un mateix planeta, també podem aprendre de cultures ben diferents, contrastar models de vida i, per què no, inventar-ne, de nous. La solidaritat és imprescindible, com la creativitat social i ecohumanista i pacifista, si volem salvar el planeta. Siguem realistes i creatius: una cosa no desfà l'altra.

dissabte, 9 de gener del 2010

Com podem ensenyar espontaneïtat?

Crec que la millor manera d'ensenyar espontaneïtat és per mitjà de l'exemple, és a dir, de la presència de l'espontaneïtat en els nostres actes diaris, a classe i fora. Per exemple, podríem introduir-la, a classe...

1. Amb la incorporació de deu minuts per a activitats lúdiques, amb la intenció de crear ments més receptives.
2. Amb la introducció d'eixides i gràcies durant eixos minuts.
3. Amb l'entrada d'anècdotes durant una explicació formal, perquè adquirisca vitalitat, vida i siga fàcil de recordar.
4. Amb l'espontaneïtat durant els cinc darrers minuts, amb la qual cosa la sessió guanyaria fluïdesa, en lloc de l'atenció tradicional cap als rellotges.
5. Amb la pràctica de tècniques diferents d'estudi.
6. Amb l'exposició, durant vint minuts, d'un tema, per part d'algun alumne o grup, amb la qual cosa el professorat guanyaria salut i calma.
7. Amb una miqueta de teatralitat abans d'iniciar la sessió formal.
8. Amb un xiulit quan veiérem algun alumne avorrit.
9. Amb la reducció del temps per a gramàtica o teoria (no més de deu minuts).
10. Amb la creació de grups de treball o per mitjà d'alguna exposició individual.
11. Amb la proposta de canvis nous, amb la intenció de guanyar agilitat: per exemple, filosofia pràctica ("Què puc fer amb l'orientació positiva de la meua personalitat?").


Aquestes són les primeres onze idees que m'han eixit, unes amb major espontaneïtat, d'altres amb una miqueta més de temps, com ara, l'última.

Bo, espere que fruïu d'un dia formós.

Preguntes a universitaris

Si ara tinguera davant de mi un estudiant universitari (o més) i començara la sessió amb preguntes, serien les següents:

1. Què t'ha portat a estudiar a la Universitat?
2. Què és la pau?
3. Què representa la Universitat?
4. Quin paper pots fer a la societat?
5. Com t'has proposat viure mentres estudies a la Universitat?
6. ¿Saps estudiar?
7. Què entens per estudi?
8. Què primes, com a persona, en el dia rere dia?
9. Què és imprescindible per a tu?
10. Quantes amistats tens i quines relacions mantens?
11. Et consideres curiós?
12. Quantes vegades cantes, balles, fas papiroflèxia, fotografies, etc.?
13. Què t'ha portat a estudiar a la Universitat?
14. Quines preguntes sols fer-te diàriament?
15. Què representa una pregunta?
16. Què consideres "èxit"?
17. Què consideres "fracàs"?
18. T'interessa aprendre més enllà de la memorització?
19. Què entens per creativitat?
20. Quantes vegades has participat en alguna associació?

Aquestes serien les vint primeres preguntes que els faria. Com ja m'he adonat, n'hi ha una repetida, la qual cosa em fa pensar que és molt important en el meu interior: "Què t'ha portat a estudiar a la Universitat?". La meua resposta, si em la feren ara, seria "Ampliar els meus coneixements i tornar a viure la Universitat com a lloc des d'on pot partir la transformació de la societat i, igualment, com a entitat en continu contacte i intercanvi amb la societat."

Així d'espontània m'ha eixit la resposta. Ni més, ni menys: espontània, la qual cosa la fa més natural i autèntica.

Fins la pròxima entrada.

divendres, 8 de gener del 2010

L'alegria d'imaginar

Amb la imaginació podem fer moltes coses, com ara, adoptar-la com alternativa en moments de canvi o de problemes socials (això que una persona optimista qualifica... com "reptes"). Una paraula ben bella, REPTES.

¿Què és un repte sinó una oportunitat per a sentir-nos plens perquè podem veure la realitat des d'un punt més positiu? Crec que podríem empényer-nos a navegar pel món de la imaginació, el qual ens ajuda a treballar la lògica... amb fluïdesa, encara que siga gramatical (quan escrivim) o malgrat que siga oral, gestual i més (quan ens expressem en un acte espontani i amb companyia física).

Estem més pendents de la velocitat del cotxe, de la revolta de la carretera, de la botella de Font Vella, del llibre que ens han regalat i, al mateix temps, ens desinteressem de la imaginació... Fins que trobem que gràcies a ella, podem créixer com a persones:

1. Quina pregunta podria fer hui amb una botella voladora?
2. Per què els rucs diem que volen?
3. Què fa que un embarbussament no es desembarbusse a la primera?
4. Quin preu té ocultar la imaginació?
5. Per què no fan rebaixes d'imaginació?
6. Quin premi concedixen a qui imagina, si no és la felicitat interior i el desig de viure?
7. Quin dia és més feliç u sinó el dia en què hem rist i imaginat?
8. Què fa que els barrets no canten?
9. Quina inundació d'idees podria parar un carro?
10. Quin mestre haguérem dibuixat amb un ratolí penjant del nas?
11. Quin valor té una obra com "Gramàtica de la fantasia"?

Aquestes preguntes, com moltes més, podríem fer-nos. En aparença no diuen res, però en el fons sí. Així, hem tret a relluir que un dia feliç implica riure i imaginar, que considerem interessant l'obra de Gianni Rodari, que imaginar pot contribuir a desembarbussar-nos moltes preguntes i, així, trobar respostes,... o que, sortosament, la imaginació no té rebaixes, a diferència de la roba o el preu de molts llibres a les llibreries de més d'una superfície gran.

Com hem pogut veure... , té trellat emprar la imaginació. Entre altres raons, perquè contribuïx a causes nobles, com ara, introduir l'humor a l'ensenyament lliure (o durant les nostres sessions amb alumnat): ¿què representa l'humor, més d'una vegada, sinó un desviament de les coses creïbles i una entrada a la imaginació, a l'absurd, a la creativitat, al riure, a l'alegria i a la passió pel viure (en societat i tot)?

Hi han moltes entrades, a la vida diària, fruit del poder de la imaginació, que no de la imaginació del poder. I si participa la fantasia, també participa la realitat: és impensable una fantasia a partir d'una forma de pensar que no es viu... Per tant, fantasia, imaginació i realitat estan més en connexió del que podríem creure. Per això, amb valentia, ens decidim a incorporar-les a la nostra agenda diària, com el menjar i el simple fet d'alçar-nos del llit.

El cine social i l'aportació a la Universitat

Escric aquestes línies després d'haver vist un fragment de la pel·lícula "El disputado voto del Sr. Cayo" (1986), una obra centrada en les primeres eleccions postfranquistes i feta a partir de l'obra de Miguel Delibes (1978) amb el mateix nom. Aquesta classe de cine, social i centrat en la realitat d'un país o d'un estat, ens ve com l'anell al dit per a tractar temes d'actualitat (no sols d'abans sinó també d'ara).

Igualment és una oportunitat molt bona perquè l'alumne s'endinse en l'estudi global de la societat en què viu. Així, en la pel·lícula, el contacte entre la societat urbana i la rural, les dos filosofies de vida, la natura i la contaminació, el moviment i la tranquil·litat, la fluïdesa i les posicions estàtiques, el consumisme i l'economia tradicional, els més de dos tipus de llenguatge, etc.

I, finalment, també podem aprofitar el component humorístic, un gran aliat en obres d'aquest estil (i prou comú en obres espanyoles de fa més de trenta anys), com un element per a distendir les sessions i, així, fer que resulten més agradables, fluïdes i, de pas, amb alegria. Crec que l'alumne, com el mestre, assaboriran aquest humor cinematogràfic que, quasi segur, els ajudarà a recordar el film molts anys després d'haver-lo vist: el que és bo (positiu), sempre dura.

I en una cultura com la nostra, fa falta incorporar l'humor a distintes activitats del dia i, també, a l'agenda personal, de la mateixa manera que també ens dutxem o mengem cada dia. I als alumnes, també els convé escoltar passatges de tristor i d'alegria, d'humor, de fets reals com els de la pel·lícula: aprendran, fruiran de les sessions i, si acaben els estudis, millor. Eixos seran els estudiants que transmetran l'amor per l'ensenyament, com també la creativitat (la qual depén molt de l'humor), a les persones que facen vida amb elles... i als seus alumnes o fills (si algun dia en tenen al davant).

dijous, 7 de gener del 2010

Diversitat = respecte, riquesa

Cada dia que passa, vull parlar més en valencià. I tot ho faig perquè sóc conscient de la importància de fer ús de la llengua, en qualsevol de les seues vessants i, sobretot, per mitjà de la paraula oral, és a dir, de la conversa: és la forma més habitual i més fluïda. Com diu Joan Tudela, i s'ha publicat a InfoMigjorn, un butlletí lingüístic, "Viure en català al nostre territori és la nostra manera de contribuir al manteniment de la diversitat lingüística".

Ahir, una persona amb arrels a Lleó i a Madrid, em preguntava per què havia parlat castellà a una dona gran (83 anys, natural d'una població de la província de Lleó i que només feia un mes que vivia ací). Mentres que la primera, ací Maria, n'haurà fet 45-50 poc o molt, i ha tingut més vida ací, al País Valencià, encara que només fóra en l'àmbit de la construcció i durant uns anys, la nova persona resident a territori valencià... Aquestes dades són claus, com també saber que Maria encara tira cap a Madrid i no sembla tindre interés per adaptar-se a la idiosincràsia del País Valencià, a diferència de la dona gran (curiosa). També és cert que són poques les persones que parlen en valencià de manera continua... i sense sentit de militància, sinó de respecte per la diversitat. I ací hem tret ja el tema del dia: la diversitat com a forma de respecte.

Quan parlem de diversitat, almenys des del meu punt de vista i el de persones igualment interessades per la dimensió ampla d'aquest mot (sia en el camp de la lingüística o no), parlem de riquesa, respecte per tot allò que contribuïx al mosaic de la pluralitat, l'heterogeneïtat i al manteniment actiu, és a dir, anem més enllà de la protecció oficial (legal) i del victimisme que es dedica a criticar. Si adoptem una posició creativa, com la de Joan Tudela, contribuirem a valorar el que és patrimoni cultural i mundial, sia lingüístic, sia natural, sia musical, sia el que sia. La qüestió, des del meu punt de vista, és mostrar sensibilitat i amor per tot el que enriquix la vida en el planeta i per la seua conservació.

Si Maria adopta una posició més receptiva, no sols millorarà lingüísticament, sinó també cívicament: es sentirà més interessada per la vida civil (en tots els aspectes), buscarà la participació ciutadana positiva, tindrà més possibilitats de formar part d'algun col·lectiu de la localitat o comarca en què viu (o d'un espai geogràfic més ampli, per exemple, una entitat valenciana a nivell global), etc. En aquest sentit podríem recordar la filosofia dels armenis, segons una professora d'un centre de formació de persones adultes, també psicòloga i amiga meua: "Els armenis diuen: la meua pàtria és la que em dóna de menjar. És a dir, procuren adaptar-se al nou terreny i tallen amb facilitat amb el passat."

Finalment diré que fa més de sis anys que vaig adoptar un estil diferent de valorar la llengua que empre quasi sempre: la usava (com ara) perquè contribuïa, així, a enriquir el patrimoni mundial. Ara bé, si alguna persona pròxima entenia que això no era participar de manera activista, era fàcil tindre algun desacord, la qual cosa és senyal de llibertat d'expressió o, com a mínim, de varietat, heterogeneïtat. Preferisc les posicions creatives, moderades, que busquen la tolerància i l'afabilitat en les relacions humanes, en lloc de l'activisme, les posicions políticament correctes o les que propugnen el totalitarisme o la subjecció. Les persones no hem nascut per a formar part del món, sinó perquè el món cresca en matèria creativa i en valors i, per tant, evolucione cap a posicions més pròximes a la simplicitat i a la psicologia positiva, el pensament positiu i la creativitat social. Així ho considere ara.

Diversitat = respecte, riquesa

Cada dia que passa, vull parlar més en valencià. I tot ho faig perquè sóc conscient de la importància de fer ús de la llengua, en qualsevol de les seues vessants i, sobretot, per mitjà de la paraula oral, és a dir, de la conversa.

dimecres, 6 de gener del 2010

Neteja d'armari: el present actiu

Quan comença l'any nou, una de les millors actituds que podem prendre és fer una neteja dels armaris, atenent al que considerem en eixe moment, molt interessant perquè ens servix com a excusa per a prendre decisions que teníem aparcades i passar a l'acció.

Això és semblant al moment en què u vol començar a escriure una redacció d'anglés (perquè te l'ensenyen) i no saps de què parlar. Aleshores, com adés, podem recórrer a l'humor (per mitjà d'un llibre, d'una web o d'unes eixides compartides amb les nostres amistats o bé en la intimitat) i, així, donarem pas a l'acte que volíem: eixir de la rutina o de temes que ja volíem deixar arrere.

Quan això ocorre, i ací val tant per al mestre que prepara una sessió i no sabia com iniciar-la, com per a l'artista còmic que es sentia alitrencat, el primer pas és assumir les emocions de transició, el segon proposar-se deixar-les arrere i, el darrer, passar al tercer (per descomptat, i valga açò com a primer gest d'humor).

D'ací podem extraure unes quantes lliçons:

1. És important mostrar-nos com som, com pensem, com sentim, com realment ens agrada ser. Autenticitat, genialitat, prendre les nostres regnes.
2. Ens interessa contar la nostra vida, com a model de persona amb humanitat i, per què no, amb ecohumanisme, amb interés pel pacifisme i l'internacionalisme, i també pel socialisme democràtic (almenys al meu parer, per les meues preferències polítiques) i respectuós amb el pensament creatiu i el pensament positiu.
3. La importància de la pregunta, com a font d'inspiració i d'avantatges socials: la humanitat ha crescut quan s'ha fet preguntes, amb valentia, i ha passat al fet, és a dir, a la curiositat.
4. Prendre decisions, encara que ens equivoquem, és tan important com equivocar-nos... si volem créixer. En qualsevol cas interessa aprendre de les experiències i adoptar posicions a partir de la memòria històrica que conservem interiorment i que estem cridats a renovar-la i a enriquir-la a través del pensament positiu i del pensament creatiu... i d'experiències positives i més centrades en la manifestació espontània de la nostra essència.
5. Humor, humor benigne, humor guaridor, humor alliberador, humor positiu. ¡Quanta importància té l'humor, si volem obrir les portes emocionals cap a la calma, la joia, el benestar i l'amabilitat en les relacions humanes (i amb espontaneïtat)! És clar que els canvis adaptatius són més lents... Però, ¿sabeu què tenen de bo? Doncs que són molt efectius a llarg termini, com tantes coses que ens interessen a les persones fortament creatives: les que es sentiran amb el temps, resultaran positives i estimularan a viure amb joia, esperit de superació, optimisme, realisme i bon humor. Només faltaria això!

Passem a viure el present amb intensitat i harmonia interior (cadascú des del seu codi interior, és a dir, des dels seus principis, valors, creences positives...) i deixem viure els altres. Ningú no és cap illa, ni tots en som els únics habitants: també hi han plantes, arbres, pedres, animals, etc.
La natura sempre ens fa costat, com les amistats sinceres i les persones que són confidents i a què puntualment sol·licitem ajuda i, a més, amb tota l'espontaneïtat del món i mentres els mostrem les nostres emocions (negatives i positives). Ambdós col·laboren amb nosaltres mentres caminem.

I de les altres persones, tradicionalment considerades enemigues i, ara, amb la psicologia positiva, considerades persones que tenen un codi ben distant al nostre, també aprendrem: molt més del que ens imaginem. Gràcies a elles actualitzem el nostre codi espiritual (principis, valors, creences...). Ah!, i amb el pensament creatiu, és a dir, des de l'audàcia i el qüestionament de l'statu quo i dels dogmatismes o els extremismes: el que realment val és l'exercici present de la llibertat (amb sentit de la responsabilitat) i pel bé de la Humanitat i des de nosaltres com a una part més del tot, és a dir, de l'Univers planetari, amb la Mare Terra i tot.

Visca la vida planetària!

Naturisme enmig de gurús mèdics i espirituals

Potser hàgeu oït que en moments de crisi (per exemple, el moment sòcio-econòmic actual, com també el de primeries de la dècada final del segle passat), s'obri el camp de les oportunitats per als gurús, això és, per als alliberadors de la mare pàtria. Així, després de passejar per planes naturistes o sobre l'origen de les malalties, he tingut la sort d'endinsar-me en unes de línia esotèrica o que negaven la importància de l'amor pel cos.

Des del meu punt de vista, molt pròxim al naturisme, perquè em sent com un peix en l'aigua quan em dutxe (com durant un històric dia en què vaig fruir del procés de despullar-me enmig de dones i hòmens, encara que només mantinguérem els calçotets -els hòmens- i les bragues i els subjectadors -les dones-), el cos és una massa, un cos compacte que rep moltes influències de fora i, intuïsc, que a mida que treballem més l'amor pel cos (el qual ens acompanya allà on anem), practiquem l'amor cap a la nostra persona.

Crec que la persona d'esperit lliure, a diferència de l'alliberador o de l'insegur, propugna el respecte per la dignitat de la persona, en qualsevol de les seues vessants i, fins i tot, sí distingix el cos de l'ànima i les emocions i de la dimensió espiritual de cadascú. Així, al meu parer, passem per un moment en què determinades persones volem treballar perquè la persona es senta a gust amb el seu cos, que estime la seua persona, que respecte el parer de l'altra part (el "tu") i que participe de la creació del "nos alteros", és a dir, del "nosaltres". I tinc raons per a tractar el tema així, perquè fa dos anys estiguí al límit de la mort després d'intentar la perfecció, però aprenguí (potser des del mateix dia en què viu perillar la vida... i passí més por que mai) que si la persona volia viure alliberada, una de les primeres coses que podria fer (i, per a mi, independentment del que opine el lector, és bàsic) és... el pensament lliure, la creativitat i la bonhomia.

¿Què és el naturisme, sinó una mena de bonhomia, és a dir, de simplicitat, al costat de la cultura de l'aparença, del barroquisme i de la dictadura de la moda? La llibertat també inclou la manera de vestir i de conrear el cos, l'afecte per la part corporal de la persona (la qual, així, adquirix una dimensió espiritual, de respecte pels valors de la persona i pels de la societat). Si la casa és la metàfora de la persona, el cos crec que és el del respecte interior.

I, com podem pensar, qui es respecta interiorment (dins de casa i tot), respecta exteriorment (a nivell social), tot i les diferències que enriquixen la vida.

dimarts, 5 de gener del 2010

Preguntes sobre la natura i nosaltres

Quan les persones contactem amb la natura, crec que recuperem bona part de la nostra essència, mas que açò puga semblar fora de lloc. Al meu parer, les persones conservem una forta memòria visual i, sobretot, actitudinal que, inconscientment, transmetem per mitjà d'actituds com el fet d'estimar la natura o d'actes com buscar moments de contacte amb les plantes, els arbres i les espècies animals, indistintament que a hores d'ara tinguem l'oportunitat d'oir el famós Adeste fideles per mitjà de Radio Clásica.

Crec que les persones, quan connectem amb la natura, accedim a una dimensió molt més important per a la nostra vida que el simple fet de tindre: el compartir, la dimensió universal i la germanor que naixen de deixar arrere l'ego i passar a dimensions en què allò que més importa és intercanviar, escoltar la música dels arbres (quan mouen les branques), dels aucells (quan canten, bé si volen, bé si acompanyen altres pardals), de l'esquirol que bota de rama en rama, de la rata que circula...

Igualment podem dir que gràcies als nostres avantpassats, més en contacte i en germanor amb la natura, bé gràcies a persones dedicades a la transmissió de l'amor i la fraternitat humanes cap a la nostra Mare, la Natura, com ara, el Dr. Félix Rodríguez de la Fuente (per a les persones que nasquérem entre els anys 1960 i 1970 si fa no fa... i molts dels nostres familiars que compartíem el programa que emetia Televisión Española), bé gràcies a persones que es dedicaren a fer-nos estimar la natura i que militaren en l'ecologisme, bé a través de persones que viuen en contacte amb la natura i que ens recorden la importància del respecte cap a la mare de totes les persones... podem transmetre a les noves generacions, a les persones de la nostra edat o a les persones amb afany de superació, el significat de viure, de vivenciar el present, de donar a canvi de res, de la bonesa, de la bonhomia, de la creativitat, de valors com l'alegria (de segur que hem vist animals que també la manifesten... o podem accedir a eixa informació privilegiada), del sentit de la maternitat, del treball en equip i en què l'aportació individual importa (vegem com cacen els llops), etc.

Si sabem transmetre, bé a l'alumnat universitari, bé a les persones que ens envolten, la gran importància del patrimoni planetari de tipus natural i ecologista, haurem començat a interessar-nos per la creativitat, és a dir, per una visió més optimista, realista, sensible i amb una mirada cap a un espectre més ampli del planeta: la vida, la generositat i el sentit de la interdependència i, per tant, de la col·laboració entre totes les persones a favor de la supervivència de les espècies naturals (la humana i tot).

Crec que serà així, per mitjà de la mirada a la natura com a la nostra mare, quan realment començarem a primar una vida més senzilla, a favor del respecte i la cooperació (recordem els casos de simbiosi entre animals, és a dir, de col·laboració espontània), i en què l'aspecte dels valors, la bonhomia i la naturalitat substituïran el materialisme, les aparences i la rigidesa.

Les lleis naturals, l'amor per la natura i la cooperació amb els nostres germans del planeta passa per un interés humà per la natura, la base de la supervivència, de l'alegria, del menjar diari, del clima respectuós i de l'admiració per tot allò que surt de manera espontània, no sols de l'ànima sinó també de les altres espècies i materials que conviuen junt amb nosaltres.

Tots (i tot) som importants, cadascú des de les seues possibilitats i la seua forma de contribuir de manera positiva per un món més alegre i viu.

Gustav Mahler i la Universitat

Hui he començat el passeig per Internet amb la cerca d'informació sobre música espontània i, amb fortuna, he aplegat a llegir bona part del document en PDF "La música a la Universitat: una eina per desenvolupar l'expressió creativa i la comunicació" (Conxa Trallero Flix). I ara, des de fa uns minuts, sent la Simfonia Sisena de Gustav Mahler (per mitjà de Radio Clásica), un cant a l'esperança. Si més no, al meu parer i d'ençà que la vaig escoltar (sí, escoltar) per primera vegada.

La música és un ingredient clau en la vida humana si tenim present que l'oïda és el sentit que més informació rep després de la vista (9% i 87% respectivament). No ens estranyarà que persones com Leonardo da Vinci tingueren un interés molt especial per la música, o que Albert Einstein o persones molt creatives també destacaren pel seu amor per la música. Fins i tot nosaltres, amb un major o menor grau de coneixement teòric musical, podem créixer com a persones... amb la col·laboració diària de la música. I si, a més, la transmetem als alumnes universitaris, per mitjà de la música de fons, podem fer que les sessions tinguen una funció terapèutica i tot, la qual cosa afavorirà que l'alumne tinga unes emocions més harmòniques, més tranquil·les i que, per tant, com ha demostrat Augusto Cury, puga substituir visites al psicòleg o a la psiquiatra o suïcidis i tot.

Vivim una època en què considere important aprendre de les persones que popularment qualifiquem de genis (encara que totes ho som: desenvolupem la genialitat interior!), de les persones grans i més tranquil·les i de les persones que se centren més en l'autodomini, la fluïdesa, la calma i les coses xicotetes. Crec que són les que més fruïxen el dia rere dia, la seua essència i l'harmonia entre la seua vida, la social i la vida que compartixen junt amb la natura (una font bella de música, de tranquil·litat, de documentació visual, de patrimoni mundial, etc.).

Finalment exposaré preguntes sobre la música:

1. Què representa la música en la meua vida?
2. Què simbolitza la música per a la persona que consulta aquest bloc?
3. Quines classes de música m'agraden?
4. Quins instruments m'agrada tocar, escoltar o jugar amb ells?
5. Quantes vegades escolte música al dia?
6. Quins moviments són els que predominen quan danse?
7. Quantes persones conec que visquen el món de la música, professionalment?
8. Quina classe de música considere més d'acord amb la meua essència?
9. Què opine (amb fonament) sobre la música popular o la del país en què visc?
10. Què entenc per música popular?
11. Quina música m'agradaria composar si tinguera un orientador musical?

Aquestes han sigut les onze primeres preguntes i la que més m'atrau és la primera: "1. Què representa la música en la meua vida?".

Al meu parer, la música és una forma de connexió amb l'ambient natural que m'envolta (des dels pardals fins als gats o els lladrucs dels gossos o el so del vent quan bufa), amb la instrumentalització musical, o amb el cant o el ball i la dansa.

Per mitjà d'eixes connexions la persona (individualment o en col·lectiu, i sempre en contacte social) desenvolupa els seus sentits al mateix temps que exercita l'oïda i expressa els seus sentiments i la seua visió del món, en un moment i en un lloc, atenent a l'educació (adquirida amb el contacte social amb la família o els grups socials, amb la cultura en què viu...) i a la seua formació per lliure, és a dir, per mitjà de la creativitat i l'afany de superació.

Així em sembla, de moment.