Diversitat = respecte, riquesa

Cada dia que passa, vull parlar més en valencià. I tot ho faig perquè sóc conscient de la importància de fer ús de la llengua, en qualsevol de les seues vessants i, sobretot, per mitjà de la paraula oral, és a dir, de la conversa: és la forma més habitual i més fluïda. Com diu Joan Tudela, i s'ha publicat a InfoMigjorn, un butlletí lingüístic, "Viure en català al nostre territori és la nostra manera de contribuir al manteniment de la diversitat lingüística".

Ahir, una persona amb arrels a Lleó i a Madrid, em preguntava per què havia parlat castellà a una dona gran (83 anys, natural d'una població de la província de Lleó i que només feia un mes que vivia ací). Mentres que la primera, ací Maria, n'haurà fet 45-50 poc o molt, i ha tingut més vida ací, al País Valencià, encara que només fóra en l'àmbit de la construcció i durant uns anys, la nova persona resident a territori valencià... Aquestes dades són claus, com també saber que Maria encara tira cap a Madrid i no sembla tindre interés per adaptar-se a la idiosincràsia del País Valencià, a diferència de la dona gran (curiosa). També és cert que són poques les persones que parlen en valencià de manera continua... i sense sentit de militància, sinó de respecte per la diversitat. I ací hem tret ja el tema del dia: la diversitat com a forma de respecte.

Quan parlem de diversitat, almenys des del meu punt de vista i el de persones igualment interessades per la dimensió ampla d'aquest mot (sia en el camp de la lingüística o no), parlem de riquesa, respecte per tot allò que contribuïx al mosaic de la pluralitat, l'heterogeneïtat i al manteniment actiu, és a dir, anem més enllà de la protecció oficial (legal) i del victimisme que es dedica a criticar. Si adoptem una posició creativa, com la de Joan Tudela, contribuirem a valorar el que és patrimoni cultural i mundial, sia lingüístic, sia natural, sia musical, sia el que sia. La qüestió, des del meu punt de vista, és mostrar sensibilitat i amor per tot el que enriquix la vida en el planeta i per la seua conservació.

Si Maria adopta una posició més receptiva, no sols millorarà lingüísticament, sinó també cívicament: es sentirà més interessada per la vida civil (en tots els aspectes), buscarà la participació ciutadana positiva, tindrà més possibilitats de formar part d'algun col·lectiu de la localitat o comarca en què viu (o d'un espai geogràfic més ampli, per exemple, una entitat valenciana a nivell global), etc. En aquest sentit podríem recordar la filosofia dels armenis, segons una professora d'un centre de formació de persones adultes, també psicòloga i amiga meua: "Els armenis diuen: la meua pàtria és la que em dóna de menjar. És a dir, procuren adaptar-se al nou terreny i tallen amb facilitat amb el passat."

Finalment diré que fa més de sis anys que vaig adoptar un estil diferent de valorar la llengua que empre quasi sempre: la usava (com ara) perquè contribuïa, així, a enriquir el patrimoni mundial. Ara bé, si alguna persona pròxima entenia que això no era participar de manera activista, era fàcil tindre algun desacord, la qual cosa és senyal de llibertat d'expressió o, com a mínim, de varietat, heterogeneïtat. Preferisc les posicions creatives, moderades, que busquen la tolerància i l'afabilitat en les relacions humanes, en lloc de l'activisme, les posicions políticament correctes o les que propugnen el totalitarisme o la subjecció. Les persones no hem nascut per a formar part del món, sinó perquè el món cresca en matèria creativa i en valors i, per tant, evolucione cap a posicions més pròximes a la simplicitat i a la psicologia positiva, el pensament positiu i la creativitat social. Així ho considere ara.