Universitats Alternatives

Davant el procés d'introducció progressiva del món empresarial i privat en el món universitari, des de fa més de quinze anys (i encara restarà curt), hi han alternatives, com ara, dignificar la Universitat per mitjà de les Universitats Alternatives, és a dir, un estil d'ensenyament universitari més d'acord amb les necessitats reals de la persona que estudia, de l'art de practicar i vocacionar (em permet aquest vocable), de crear un mètode d'ensenyament fluïd i en què l'espontaneïtat, la creativitat i l'humor i tot en participen.

Per mitjà del llibre "La revolució positiva" (Edward de Bono) vaig aplegar a la conclusió que interessen mètodes d'ensenyament més simples i més directes, més en consonància en l'ambient i la societat en què es viu i, també, amb el sentit del nosaltres, és a dir, de la participació o contribució al fons mundial, a l'universalisme.

Com podrem imaginar, aquests esquemes, alternatius (perquè partixen de presentar-se com a alternatives, no com a crítiques al model a derruir), poden resultar efectius a llarg termini (i a mitjà termini i tot). Podríem recordar el cas de les Universitats Populars creades a Argentina i en consonància amb l'esperit democràtic de les Mares de la Plaça de Maig. També podríem recordar el gran paper que feren les Universitats Populars espanyoles durant els primers anys del règim postfranquista, junt amb el moviment popular d'educació a persones adultes.

Els moviments que venen dirigits des de dalt solen ser imposicions i, si no ho són, solen respondre a adaptacions fetes a les demandes populars i a intents de burocratització social, la qual cosa no lliga amb l'esperit espontani que promou la creativitat i l'esperit positiu i de canvi social.

En qualsevol cas, i des del punt de vista del món de les alternatives, preferisc les alternatives fluïdes, és a dir, les que van dirigides a totes les persones de la societat i que deixen en cada individu la decisió final. Eixa fluïditat fa possible que el mètode d'educació (com també el mètode d'ensenyament, universitari o no) siga flexible, obert, alliberat de marques (polítiques, sindicals, empresarials, etc.) i que tinga un caràcter més eclèctic i pràctic que no empresarial i tècnic. A més, també estimularà la participació de les ciències humanes en la Universitat, un tema que forma part de moltes universitats de fora d'Espanya, atenent a un article que vaig llegir fa unes setmanes al diari "El Mundo"... però no de les espanyoles. Només hem de veure quan desaparegué l'especialitat Humanes (de Magisteri)... Vaig ser dels últims alumnes que la vaig estudiar.

El món no es canvia a colps empresarials, tècnics, tecnològics o del sentit de la utilitat... sinó també en contacte amb les persones, amb la realitat cultural, amb el respecte per les diferències, amb el treball a llarg termini i per la llibertat d'expressió des de la creativitat.

Potser faça nosa això del pensament creatiu, l'espontaneïtat i crear lliurepensadors. No obstant això, és una tasca que convé treballar, a nivell social, a nivell universitari i al carrer i tot (en les relacions interpersonals amb amistats i amb persones conegudes). La creativitat volem que vaja per davant de l'elitisme, la fama, el culte als estudis universitaris creadors de burocràcia, etc. Burocràcia prové de la paraula armari i, nosaltres, ja hem fet prou a eixir afora i passar a l'acció pel pensament creatiu i la dignificació de la tasca docent i de la participació de l'alumnat en les sessions diàries de cada dia d'estudi universitari.

¡A la falla l'armari vell!