Lliurar les medalles

Fa dos anys i mig vaig llegir unes reflexions a http://www.neuronilla.com. Una n'indicava: "Imprescindible en general, pero mucho más ahora, en esta época en particular: dar créditos a aquellos que han tenido la idea o hecho tal cosa. Es mejor ser el que entrega las medallas que el que se las lleva sin pasar el control anti-trepa".

I per què escric això? Doncs perquè he tingut la sort de llegir unes reflexions molt interessants sobre el riure, el somriure, l'alegria, la felicitat, el treballar pels altres, etc. i he considerat just indicar-vos la font, a més de considerar que el tema està tan ben explicat que preferisc, com els bons mestres, recomanar-vos la consulta. I si exerciu de mestre (formalment o per vocació), que conteu una història sobre alguna experiència vostra amb la joia i la tristor i com n'eixíreu de manera positiva: l'alumne, com les persones del carrer, valora molt les experiències personals... molt més que les recomanacions, els consells, els romanços, etc.

Les experiències en primera persona ajuden a compartir emocions, sentiments, vivències, sentit de la humanitat, sensibilitat i, a més, a fer que l'alumnat manifeste interés per la vida real, no pel simple fet històric. En un món que sembla indiferent a la Humanitat, traure a relluir fets reals i amb l'exposició natural, espontània (o per mitjà d'una història inventada, però que puga paréixer real), ajudarà l'alumne a mostrar els seus sentiments interiors i, per què no, a mostrar-se més simpàtic i compassiu, la qual cosa facilitarà el seu camí cap a l'altruisme més enllà de la donació de diners després de catàstrofes naturals o de la solidaritat simplista i patrocinada pels mitjans de comunicació.

És imprescindible, per tant, un exercici sa d'autocrítica i l'adopció de mesures en què les dos parts vencen ("guanyar-guanyar"). Així, si respectem persones que pensen de manera diferents i, sobretot, que SÓN DIFERENTS a nosaltres, no sols treballarem la tolerància, sinó també la llibertat de moviment, la fluïdesa... sense que això ens impedisca mantindre relacions humanes (encara que siguen més puntuals) en què el centre siga l'espontaneïtat i, per tant, l'alegria, la naturalitat, el fet de compartir (temps, espai, inquietuds, interessos, etc.) per damunt del formalisme o de la suposada valoració del grau de respecte, dos mites que he pogut descobrir gràcies a una obra sobre lideratge, és a dir, sobre com ser els protagonistes positius de la nostra vida i, per tant, el cavaller que pren les regnes del cavall i que adopta la decisió de viure el present, la senzillesa, el que pot controlar, la natura, l'autodomini, la creativitat i l'amabilitat..., o que busca els estats emocionals que més s'ajusten a la seua essència i a la seua visió del món, els seus valors i els seus principis.

Finalment diré que la plana és http://www.webdepastoral.salesians.info/BD/BD05cat.HTM. Molt interessant. Vos desitge que la fruïu.