diumenge, 28 de febrer del 2010

L'humor i la maduració emocional (s. XXI)

U dels elements que ens ajuda a madurar emocionalment és l'humor, com l'espontaneïtat, l'autenticitat, el pensament lliure o l'interés pels aspectes positius i constructius de la vida. Quan raonem amb una persona que treballa el sentit de l'humor (el respectuós o que està al límit de la incorrecció), sentim que l'espontaneïtat es passeja pel nostre voltant, de la mateixa manera que també ho sentim quan ho fa un xiquet lliure, és a dir, amb una formació centrada en la llibertat i la responsabilitat així com la creativitat.

No és prou escoltar gràcies o eixides, o llegir-ne: fins i tot interessa que al llarg de les sessions (o sovint) l'humor siga un membre més de la classe com ho podria ser una fotografia d'un paisatge o una planta natural.

Considere que l'humor hauria de ser un complement més de l'ensenyament (l'universitari i tot). Una societat que li obri les portes, treballa la creativitat i, per tant, té més possibilitats de preparar persones joioses de la vida i del que troben al seu pas que persones amb malenconia o que desitjarien que tot rutlara com els agradaria. U dels mitjans que em permeté una recuperació bastant ràpida (un poc més d'un mes) després d'estar al límit d'una mort per depressió i cerca de la perfecció, fou l'amic humor. Curiosament hi havia un llibre sobre el sentit de l'humor i n'era l'únic que no havia incorporat en la meua vida diària. En acabant passí a buscar informació sobre optimisme, després aparegué el llibre "La revolució positiva" (Edward de Bono) i continuà per temes diferents cap al lideratge.

Quan la primavera passada vaig descobrir el llibre "El camí de l'esser" (Carl Rogers) i en acabant "Pídeme la luna" (Rosetta Forner), comencí a entrar més en la part creativa de la persona i en la part de la maduració emocional per mitjà del llenguatge positiu. A vegades, hi han llibres o persones que ens fan de pont i permeten un pas avant important que mai no tindrà retorn: hem trobat nous aspectes personals (o educatius i socials) que ens han ajudat a fer una revisió personal profunda i, finalment, a centrar-nos en el present, el que realment som, el que ens agradaria ser i s'ajusta a les nostres inquietuds i capacitats... o imaginació i tot!

Si treballem el llenguatge positiu, la part positiva i creativa de la persona (alumne universitari, mestre o amistat o persona del carrer), trobarem que podem tractar molts temes en conjunt (intercanvi), que la creativitat és una alternativa molt eficient davant del victimisme actual, o que l'organització de la vida, si es prepara a llarg termini, és una aliada del pensament positiu i creatiu (permet assumir la responsabilitat dels actes), etc. Sobre tot això encara hi han articles periodístics o llibres que ens ho recorden i repetixen. I n'hi han que ho fan amb humor i tot. Un nou estil de preparar la relació entre el lector i l'escriptor? Potser sí, i ben positiva perquè, com diuen els estudis sobre l'humor, és un element que permet l'aproximació entre les persones (en molts sentits, entre altres el que fa possible que el comprador senta atracció pel venedor, la creació de noves amistats, etc.).

I, com diria Rosetta Forner, l'espontaneïtat, com l'humor, sí existixen entre les persones lliurepensadores i lliurefacedores (les que actuen i fan per lliure) i que es fan responsables dels seus actes... Paradoxalment, les persones que més van per lliure... tenen una salut emocional més sana i, sovint, major relacions humanes de qualitat. I això no són paraules buides, sinó dades que resulten d'estudis entre creativitat i vida social.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Per una universitat lliure i creativa

Si volem una universitat lliure i creativa, és menester que treballem des de ben enjorn perquè la persona desenvolupe la seua llibertat i responsabilitat, que treballe la seua creativitat (en qualsevol de les seues vessants, sia l'organitzativa, sia la innovadora, sia el pensament, sia la humanista) i que participe a nivell social. Les universitats lliures i creatives, al meu parer, interessa que nasquen com a alternativa al sistema universitari del segle XXI i, des d'eixe punt, considere que convé incorporar...:

1. L'humor.
2. Els mitjans de comunicació alternatius, positius i constructius.
3. La participació social.
4. La curiositat.
5. Les sensacions (treballar els sentits).
6. La vida interior.
7. L'excentricitat.
8. La calma (en qualsevol dels seus mètodes).
9. La natura.
10. Internet.
11. Les xarxes socials.
12. Els idiomes (oficials o no).
13. La positivitat.
14. La música.
15. L'educació artística.
16. El món del circ, de la fotografia, de la papiroflèxia, del joc lúdic, etc.
17. Les disfresses.
18. La botànica, l'ecohumanisme...
19. Les cultures i les religions.
20. L'educació afectiva, emocional i sexual.
21. L'altruisme, el cooperativisme i la solidaritat (internacional i local).
22. Les biografies.
23. El lideratge.
24. El pensament positiu.


Aquestes són les idees que m'han eixit i que considere bàsiques per al temps actual.

Universitat i comerç just: centres "fair trade"

Amb la forma anglesa "Fair Trade", comerç just, ens referim a les iniciatives (universitàries o no) que promouen el comerç just, bé a ciutats declarades com Ciutats pel Comerç Just, bé a centres educatius que treballen el "fair trade". M'he endinsat en la consulta d'universitat i comerç just i, al final, he trobat una notícia interessant: "Holanda tiene su primera escuela de Fair Trade". La informació incloïa que n'hi han més de tres-centes al Regne Unit, i també als Estats Units, Austràlia, França, Bèlgica i Alemanya.

Igualment, i ara en el cas de les ciutats declarades com a potenciadores d'aquesta forma de concebre l'economia i les relacions mercantils i comercials, podríem incloure Còrdova (a nivell estatal), Londres (des de fa poc), Dublin i moltes més que podem descobrir per mitjà de la consulta.

En qualsevol cas, aquest tema, el comerç just, podem incorporar-lo a camps ben diferents de l'ensenyament universitari: des de la facultat de dret, fins a magisteri o psicologia o pedagogia, amb un intermedi per econòmiques, el món de la publicitat (que el joc siga net), el d'empresarials (noves idees comercials), etc. Som, per tant, persones que podem participar d'aquest tema, de la mateixa manera que aprofitem un detall futbolístic com la forma del baló per a comprendre per què aquest esport ha tingut tant d'èxit a nivell psicològic (recorda el treball en col·lectiu...). A més, ara podem fer-ho amb major agilitat i facilitat: tenim informació, recomanacions i exemples que, des de fora, ens orienten i guien cap a projectes que, amb senzillesa (no cal passar de cinc persones per a dur-lo avant), també podem desenvolupar nosaltres.

I tot l'origen d'aquest escrit naix després d'obrir hui la web http://www.noticiaspositivas.net i trobar un article sobre comerç just, des d'on he passat al Google i en acabant... De la mateixa manera que una papallona va de fulla en fulla, també nosaltres, com a investigadors o curiosos, passem d'informació a informació, això és, consultem material, el contrastem, el valorem, el posem a prova, l'unifiquem, el sintetitzem (captem la idea central) i, finalment, l'adaptem al missatge que volem transmetre. És així com actuem les persones: observem la realitat, l'analitzem, l'organitzem, la redissenyem, llancem el producte al carrer i... a gaudir del producte, dels intercanvis de parers, de la creativitat que renova i readapta, de la sensibilitat amb la societat i... del fet de compartir l'alegria de mantindre unes il·lusions que, aplicades a la pràctica, ens porten a descobrir la capacitat creativa que les persones portem dins i que podem desenvolupar amb fluïdesa i flexibilitat.

Quan un mestre presenta un tema interessant i social, el deixa desenvoldre's enmig de l'alumnat i passa a l'alumnat la capacitat creativa i el protagonisme, comença a haver un intercanvi curiós, generós i amable entre les dos bandes: la primera orienta i presenta el producte (el tema des d'una vessant social, artística, científica, organitzativa, humanista, innovadora, etc.) i la segona fruïx de descobrir i redescobrir la utilitat i una tirallonga d'aplicacions pràctiques i de coses que ni tan sols s'imaginava.

Finalment, quan l'alumne presenta la visió del seu estudi al mestre, tots dos comencen a delectar del diàleg, de la conversa, de la competència analítica, creativa i ecohumanista i organitzativa a què tots dos aspiren (i poden aspirar), de l'humor (si les dos bandes l'incorporen, quasi segur tindran algunes anècdotes per a contar, perquè els estudis també tenen les seues curiositats i moments d'alegria...) i de la joia de pensar que podem continuar o bé canviar de tema. En aquest cas, considere que podem donar-lo per tancat (ens hem centrat en presentar el tema, més enllà del cafè i les universitats) i, així, passar a un tema nou, amb la qual cosa practicarem la curiositat més enllà de la difusió d'aquesta qüestió (el comerç just) entre les nostres amistats i persones més pròximes.

Què en penseu, amics?

divendres, 26 de febrer del 2010

Ni de bon tros!: llenguatge positiu i drets humans

De la mateixa manera que ens dediquem a fer ús del llenguatge positiu en el camp de les relacions humanes, per exemple, per a suavitzar les frases amb què tradicionalment hem desqualificat una persona o, també, per mitjà de l'elogi (en primer lloc) i en acabant afegir la proposta de millora, també podem centrar-nos en els drets humans i el canvi de llenguatge.

Així, si l'alumne universitari s'endinsa en el món de la creativitat lingüística i l'aplica, per exemple, als drets humans, com ara, a través de publicacions d'organitzacions com Amnistia Internacional, veurà que té un camp molt obert a la pràctica del llenguatge, o siga, un espai obert per a aplicar el que aprén al mateix temps.

Una de les formes més senzilles, des del meu paréixer, és agafar uns diccionaris de sinònims i antònims i incorporar-los a la nostra tasca diària, de la mateixa manera que fem quan decidim comprar un nou producte que considerem fonamental per a la nostra vida diària i a llarg termini i tot.

Igualment, si fem ús d'eixe llenguatge, adjuntarem l'optimisme, l'esperança, el sentiment que la nostra participació és útil i paga la pena, que hi ha molt de camí a fer i que encara podem millorar, etc. No és el mateix transmetre la idea que treballem contra la violació de gènere que dir "L'organització ELPA" (per dir un nom, que ara m'ha sorgit espontàniament)"actua, com des de fa anys, pel respecte dels drets de les dones, els menors d'edat i els hòmens que no gaudixen de la igualtat ni de la integració i que, per tant, són motiu de marginació o discriminació". La primera posició ens recorda l'ús de la violència, mentres que la segona ens convida a actuar cap a la igualtat (discriminació) i l'acceptació social i el respecte mutu o la integració (marginació)... ¡I no és el mateix, ni a cent anys de distància! Com haureu vist, he posat entre parèntesis els térmens que podem retirar de la vida ordinària... amb l'exercici de la renovació del llenguatge. O, si més no, emprar-los amb menor freqüència, perquè donarem prioritat als altres.

Que requerix temps? Home, com totes les coses: disciplina, atenció, pràctica i... humor. No és el mateix promoure l'alegria que treballar perquè les persones no estiguen tristes... Pareix el mateix, però influirà en els mètodes de treball, la qual cosa ens diu que no és igual, com tampoc no ho és la botella mig plena de què tantes vegades hem parlat o hem oït parlar en les relacions informals.

Quins canvis promouríeu, a més dels esmentats?

dijous, 25 de febrer del 2010

"La convivencia mueve ficha"

A primeries de desembre de l'any passat (dia 2), el periòdic econòmic Expansión publicava un apartat especial amb el títol que encapçala aquesta entrada.

No sols hem passat de viure en terres sense a penes immigració de fora de l'estat, sinó que ara en representen un percentatge important.

Ara bé, per damunt de les xifres actuals, en les quals no entrarem, sí hi ha davant nostre un tema social d'interés global: la convivència humana amb persones de cultures diferents, de pobles amb una visió de la vida distinta de la nostra, o de llocs en què els temes patriòtics o nacionalistes o bé no existixen o tenen formes d'organització ben diferents (sobretot en els estats moderns, sorgits després durant el segle XIX o el passat).

Igualment podem aprofitar l'entrada de persones per a obrir-nos en camps ben distants: des de la moda (o la compra i venda de roba) fins a la cuina, des de l'esport fins als jocs lúdics (els no competitius), des dels valors que ara ens transmeten (major sensibilitat i sentit de la solidaritat o de la cooperació) fins els que ara comencem a recuperar com a resultat, potser directe, de la situació econòmica per la qual passem.

Això sí, per damunt de tot considere que ens enriquim durant el procés de re-evolució social. Sí, de "re-evolució" (tornada a l'evolució). Moments com el present són una meravellosa oportunitat per a renovar idees, evolucionar a partir de valors que havíem deixat arrere des de darreries dels anys huitantes (solidaritat, treball en equip, altruisme, jocs col·lectius, etc.) i, com no, per a aprofitar temes com aquests per a traure'ls en les diverses sessions universitàries i fer que l'alumnat convisca amb una assignatura o material sensible a la realitat, que col·labora amb el present, que s'interessa per estudiar opcions de canvi i millora, que tracta els temes des d'una visió ètica i moral (per exemple, les entitats de banca ètica que s'expandixen per l'Estat), etc.

La finalitat d'un estudiant no és aprovar (la qual cosa podria reflectir i tot, almenys en més d'un cas, la filosofia de treball del docent) sinó eixir de la Universitat com a ciutadà interessat per la millora de l'ensenyament (en qualsevol dels seus nivells o, com a mínim, l'universitari), per la creació d'una societat més justa i ecològica, per l'ús de la ciència amb humanitat i sentit cooperatiu i creatiu (mai destructiu), per una psicologia i pedagogia dedicada a les persones amb altes capacitats, a les tímides i a les que tenen major necessitat de sentir-se part del sistema educatiu, per una organització (universitària i social) més creativa i flexible, per una universitat més relacionada amb la democràcia participativa (des de les associacions de veïnat fins els clubs), etc.

Igualment també és clau que l'estudiant finalitze els estudis amb la sensació d'haver aprés doble, és a dir, setanta vegades set... però no sols en quantitat, sinó en qualitat, valors, creences, estil de vida, capacitat per a actuar amb més estils d'independència de criteri, habilitat per a desenvolupar la seua creativitat i de manera constructiva i positiva, etc. i nous models d'ensenyament i d'educació (des de l'educació centrada en la creativitat i l'humor fins a l'educació que incorpora la música com a llengua universal i per a crear emocions més tranquil·les i que permeten que la persona actue amb les regnes en la mà més vegades que abans).

De tot això, i de més aspectes, es pot parlar, contrastar, comentar, reflexionar, dialogar, etc. a la universitat. I no sols entre mestre i alumne, sinó també per mitjà de blocs en què els mateixos alumnes siguen els reis de les regnes i el mestre un simple coordinador i orientador que aprofita la seua formació universitària per a preparar-los cap a la independència (des de la llibertat de moviment, l'amabilitat i la creativitat, com el pare democràtic fa amb el fill menor) i, al mateix temps, trau la seua curiositat i aprén de mestres (del passat, del present, de línies de pedagogia actuals, etc.).

En resum: sempre aprenem i sempre fem d'alumnes, almenys mentres tenim curiositat, un element molt clau perquè la persona tinga flexibilitat i fluïdesa. O així em sembla, de moment.

Què en penseu i què incorporaríeu, com a estudiants, reals, històrics o que vos sentiu aprenent continus tot i l'edat?

Música i aprenentatge: quina triem?

La música influïx en les emocions personals. Tot seguit faré una síntesi, atenent a l'obra "El poder de la música en el aprendizaje. Cómo lograr un aprendizaje acelerado y creativo" (de Gilda Waisburd i Ernesto Erdmenger, Ed. Trillas, Mèxic D. F., 1a ed., maig 2007, p. 219):

Cants gregorians: per a crear una sensació d'espai gran i relaxat.
Música religiosa (s. XV): trascendix i reduïx el mal i el patiment.
Música barroca: afavorix l'estabilitat, l'orde i la seguretat.
Música neoclàssica: millora la concentració i la memòria.
Música romàntica: afavorix l'expressió dels sentiments.
Música impressionista: desbloqueja els impulsos creatius i connecta amb l'inconscient.
Jazz: eleva l'ànim i és font d'inspiració.
Rock: estimula el moviment.
"New age": crea un estat d'alerta i relaxació.
"Salsa": accelera els ritmes cardíacs i respiratoris, incita a moure's.

Atenent a variables com l'oratge, l'època de l'any, les intencions educatives i els missatges que vol transmetre i compartir, el mestre pot incorporar la música com a element educatiu i, així, entre altres, afavorir unes sessions en què la tranquil·litat i l'espontaneïtat convisquen i, a mitjà termini (o en menys de dos cursos), ajuden a crear alumnes i mestres amb emocions més tranquil·les i, per tant, més líders emocionals. La faena no és fàcil i, a més, és possible. I no sols si actuem segons les recomanacions dels autors d'eixa obra, sinó també si ho fem a partir de la intuïció i música alternativa que podrem afegir a tot aquest llistat.

En els darrers mesos he trobat dos notícies en referència a la música i la joia i a la música i les respostes a nivell universal: compartim les mateixes emocions i la música és un llenguatge universal. Potser per això, quan escoltem una banda de música podem experimentar l'alegria i el jubil que tantes vegades expressem a terres valencianes i que, a vegades, podem oir a primera hora del dia (sobretot un cap de setmana), quan una colla de músics decidix fer una cercavila per alguns carrers de la població.

Al meu paréixer i a grans trets, som un Poble alegre, i eixa jovialitat potser tinga relació amb el clima, la presència del sol, la creativitat i l'interés per incorporar característiques de fora, així com per l'obertura cap a fora. Cada Poble té la seua personalitat, la seua cosmovisió, la seua tradició, la seua música, etc. En el nostre cas, i ací parle de l'històric Regne de València, tenim cinc cultures, si més no: la grega, la llatina, la judea, la cristiana i la musulmana, a més de la gitana, present a la península des del 1425, si recorde bé. En qualsevol cas, les cinc primeres ens han deixat un gran llegat cultural... i la musulmana també en forma part. Tinguem-la present.

També som un Poble que musicalment ha pres característiques d'Andalusia i que si revisàrem les arraïls que ens han creat, trobaríem que és molt més el que ens unix amb cultures de fora de l'històric regne que el que ens diferencia i que tots dos punts són interessants i essencials: diversitat (singularitat) i comunitat (compartiment, què ens unix). Ací residix el respecte mutu i l'amor per u mateix, al mateix temps que treballem per l'universalisme i el pensament lliure i creatiu.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Flors de pas: urbanisme i ecologia

Quan passem de l'hivern a la primavera és habitual començar a veure com ixen les flors i les fulles, així com una major presència dels pardals que ara inicien el retorn cap a les terres que mesos arrere els havien acollit.

Podem observar, igualment, com les persones tornem a eixir al carrer, amb la qual cosa manifestem l'alegria de poder eixir del moment més fred, gèlid i en què més oportunitats hem tingut de treballar la vida interior, és a dir, la part espiritual i de preparació per a èpoques més actives a nivell social.

En qualsevol cas, i atenent als canvis que observem a nivell climàtic, ens convé aprofitar cada instant de claredat, de sol, de pluja, de vent, de núvols i de totes les formes en què es manifesta l'oratge, amb la intenció de gaudir de cada dia i dins de les nostres possibilitats en lloc de criticar l'esmentat canvi.

És u dels efectes que genera el canvi climàtic, al qual comencem a adaptar-nos amb més facilitat que anys arrere. O així em pareix, de moment.

En una línia pareguda (i pedagògica) també ens interessa que l'alumne i el mestre universitaris participen del canvi climàtic com a protagonistes de moviments socials alternatius i que, des de la creativitat, treballen per l'aprofitament de l'oratge i l'adaptació de l'urbanisme a la realitat que ha resultat d'un capitalisme sense fronteres que ha buscat l'acceleració d'unes edificacions que, en el cas de les espanyoles, brillen per la seua mediocritat: molt de soroll i molt de fred, per tant, un consum innecessari d'energia i unes condicions de vida molt qüestionables.

Escric açò des d'una casa que, a diferència de les anteriors en què he viscut (casa i xalet) o de moltes que he conegut, sí està adaptada a l'orientació, a la nova realitat climàtica i a temes diversos. No obstant això, no té la possibilitat d'ajust a una finca preparada per a tres generacions i per a persones amb cadira de rodes i tot, perquè la seua estructura (de darreries dels anys cinquantes del segle XX) no ho permet.

Això sí, i segons informació que vaig llegir fa huit anys si fa no fa, si preparàrem una casa per a tres generacions i també per a una hipotètica persona amb cadira de rodes... el cost seria només d'un 15% més, aproximadament.

Conclusió: hi han molts motius per a promocionar i primar l'urbanisme creatiu, ecològic i que pensa, actua i projecta a llarg termini, en lloc del que cerca la venda immediata i la inversió ràpida. Potser també ens convinga revisar formes històriques de preparar una casa, per exemple, parets grosses i doble vidre, encara que no visquem a terres en què fa molt de fred, com ara, Alcalà de la Selva, on poguí veure una casa amb dos finestres per primera vegada. I, per descomptat, que el disseny i la presència exterior difonga harmonia artística enmig de la ciutat o de la zona en què decidim edificar.

Quan la creativitat no es confon amb l'elitisme, actuem amb una creativitat al servici de la societat i de les necessitats prioritàries. També considere bàsic felicitar les iniciatives de la petita i mitjana empresa que comporten una sensibilitat pels temes que hem tractat ací o, si més no, un intent de modernització adaptat al present, al segle XXI i les seues variables, ben diferents de les que podríem imaginar fa trenta o quaranta anys.

Què vos pareix, la proposta i l'urbanisme que vivim? Quines alternatives proposaríeu?

Que tingueu un bon dia.

Creativitat, Universitat i segle XXI

Una de les preguntes que ens podem fer és com té previst que siga la universitat del segle XXI. Potser comence a ser, com ja pareix que té moltes possibilitats, de ser un espai social en què s'aposte per la creativitat.

Així, un segle en què hi han canvis socials, econòmics, de valors, d'actituds, de sensibilitat pel medi ambient i l'humanisme i en què importa la col·laboració en grup i oberta a la singularitat de cada membre, necessitem passar de l'estudiant que es forma per mitjà de l'absorció acadèmica a l'estudiant que desenvolupa l'esperit creatiu que totes les persones podem traure de dins i compartir amb les persones amb què fem vida de manera ordinària.

Considere important que el mestre modere enmig de les relacions entre el docent i l'alumne i que l'alumne tinga accés (per lliure i per mitjà de la pràctica del professorat) a documentació que explique en què consistix el pensament creatiu, l'ecohumanisme i el pensament lliure, així com material en què s'estimule a traure el sentit de l'humor que tothom té dins.

Crec que si el mestre, a més, compartix amb l'alumne la positivitat, el caràcter constructiu i el pensament positiu, com també la importància de l'aportació (dins de la Universitat i a la societat), així com de la recepció des de la societat i la cultura heretada (després de fer una selecció i ajust a la realitat actual i a les pautes de conducta que afavorixen la creativitat i el pensament lliure i positiu), podem tindre un alumne més preparat per a participar de manera activa, compromesa, solidària i altruista a nivell social i, a més, amb amor per la Universitat i amb intenció d'intercanviar el que ha aprés (de manera positiva i creativa) amb el que rep de la societat i de les relacions interpersonals. Que la universitat siga un motor de canvi... i d'adaptació al present.

Igualment interessa que l'alumne valore la relació intrapersonal (temps de reflexió, meditació, anàlisi, revisió, tranquil·litat), com a un temps imprescindible dins del procés creatiu i que, si incorporem a l'àmbit universitari, pot contribuir a una major intel·ligència emocional i, així, a una persona més preparada per a la recepció i les relacions entre persones: des de la tranquil·litat o la calma és com millor podem preparar accions futures (incubació, com es diu a la teoria sobre la creativitat). I tot això, des del present, un regal molt important i que convé viure i distribuir entre les persones que col·laborem en el món universitari: si el gaudim, podem sentir-nos persones alegres enmig de l'evolució de la universitat del segle XXI.

Finalment diré que considere bàsic que els mestres es centren en l'alumne i que, al mateix temps, busquen mestres (en qualsevol de les possibilitats) amb els quals aprendre de manera constructiva, positiva, espiritual, emocional i... docent! U dels mestres que considere essencials, a més d'alguns dels clàssics dins del món educatiu o de la psicologia, és Edward de Bono, per la seua aportació al camp de les emocions i per la seua tendència a sintetitzar i a treballar el sentit pràctic i la utilitat de l'ensenyament a llarg termini i atenent a la cultura social en què ens movem ara (la informàtica, les relacions a gran escala, la conveniència d'incorporar el pensament positiu i la creativitat, etc.).

Què en penseu, de la Universitat actual i del procés d'evolució?

dimarts, 23 de febrer del 2010

Els grups pluralistes del segle XXI

En primer lloc això de "grups pluralistes" és per manifestar la tendència que quasi segur quallarà en els pròxims anys, atenent a l'evolució que vivim: els grups més avançats manifestaran la seua inclinació cap al respecte mutu per la diversitat de paréixers. Les persones som essers que ens agrada que la nostra veu tinga acte de presència i, quan això entra en els esquemes del col·lectiu (per exemple, de les persones amb què més temps compartim) estem en disposició de cedir, és a dir, d'acceptar que no sempre les nostres alternatives són les més idònies per a la colla o l'organització en què participem.

En segon lloc podem transmetre aquest esperit entre l'alumnat universitari, de la mateixa manera que també ho fem entre les persones conegudes, amb independència que siga acceptada o no, ja que el que ens importa és actuar atenent als nostres principis, valors i creences que ara acceptem. Un alumne que es mou enmig d'una docència en què el pluralisme és un element més, té més possibilitats de desenvolupar conductes i actituds democràtiques i, a més, veure que el món de la creativitat necessita la participació individual en els grups socials i una democràcia flexible i més enllà dels formalismes, això és, un règim obert a revisions i en fluïditat.

En tercer lloc ens mostrem receptius a les persones que intercanvien temps i experiències amb nosaltres, bé per mitjà de la pregunta (símbol de la curiositat) i de la resposta (símbol de l'esforç dediacat a la recerca), bé per mitjà del temps compartit i dedicat a qüestions més senzilles i que formen part de la vida diària, com ara, jugar a la baralla, escoltar música, contemplar un paisatge o, simplement, deixar que passe el temps com a forma moderna de calma. Recordem que un moment de calma (mas que siga només un quart d'hora), pot ser un gran aliat per al pensament creatiu (incubació) de la mateixa manera que certes aïnes ho són per al nounat.

En resum: no es tracta de crear grups perquè sí i amb una filosofia que ja no s'ajusta al segle que vivim, ni als nous reptes socials o les formes de viure d'ara (pensem en els nacionalismes, cada vegada més antiquats, al costat dels moviments creatius de línia pluralista i en què es respecta la singularitat humana per damunt dels simbolismes), sinó d'escampar una forma diferent de concebre'ls (positivitat, idea de contribució, pensament positiu, pensament creatiu, percepcions en què figuren més de dos variables, autorespecte, estima i interés actius pel mosaic cultural, etc.). Així em pareix ara.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Per una educació plurilingüe i creativa

Hi ha qui desitjaria que les persones catalanoparlants se sentiren orgulloses pel fet de saber dos llengües i estar preparades per a saber-ne més. Ara bé, la qüestió, al meu parer és més un tema d'obertura mental cap a la curiositat (l'aprenentatge d'una tercera llengua... o més!) com a forma d'internacionalisme (vull dir, de possibilitat de raonar amb més persones sense necessitat de recórrer a una llengua oficial a nivell estatal). Així, i això val bé per a una llengua de pocs parlants, bé per a una llengua que ja aplega a un milió de parlants, si coneixem el lleonés i, a més, viatgem a la zona del seu àmbit lingüístic, podrem fruir del fet de comunicar-nos en una llengua més, a més del castellà (el qual també podrem emprar amb llibertat d'expressió).

Al meu parer, la llibertat d'expressió en una llengua és una de les formes més belles de comunicar-nos, juntament amb la musical, la cromàtica, o el tacte. Són moltes les maneres en què ens podem expressar les persones. I potser fóra positiu que les treballàrem des de la infantesa, perquè quan l'alumne aplegara a la Universitat, fóra una persona amb esperit universal, és a dir, amb vocació i que valorara el que hi ha al món i el que forma part del seu àmbit de moviment (físic o internàutic o telefònic, per dir tres exemples). Una persona que estima el que fa, que sent inclinació cap a la curiositat, que delecta amb l'aprenentatge de llengües, té molts punts al seu favor:

1. Possibilitat de consulta informativa, per Internet o durant els viatges.
2. Possibilitat de viatjar a més països o zones del món (pròximes o llunyanes).
3. Possibilitat de raonar amb persones de països diferents... en llengües natives i tot! (Continents com l'africà tenen moltíssimes llengües, a més de les colonials d'origen europeu)
4. Possibilitat de raonar amb persones sense fer canvis de llengües a una lingua franca (llengua lliure, és la traducció literal). ¿Vos imagineu una conversa entre una persona en basc, una en anglés i una en italià i en territori espanyol, entre tres persones que varen aprendre el castellà i el valencià i, a més, sense fer ús del valencià ni del castellà? Què implicaria un cas com aquest? Doncs que les tres persones són políglotes i dominen eixes tres llengües... i, a més, saben jugar amb les llengües. Sí, jugar, com els xiquets quan se n'inventen, de llengües.
5. Un professor meu deia que podria fer les classes en llatí i tot... Una pregunta: què passaria si els mestres universitaris que portaren dos anys de mestratge a terres en què hi hagueren dos llengües oficials (per exemple, valencià i castellà) tingueren l'obligació de conéixer-les i, a més, de formar-se en una tercera llengua (de fora de l'estat o no)? Ens trobaríem al costat de més mestres oberts.

Això sí, per a començar tot això caldria un canvi de mentalitat a nivell del govern espanyol, la qual cosa és com demanar la lluna per a dormir junt amb ella.

Tot això, a banda, no ens impedix que, com a alternativa al sistema educatiu que impera a casa nostra, ens proposem i practiquem alguna llengua distinta a les dos que coneixem (els valencianoparlants que en fem ús a tots els nivells, parlat, llegit i escrit... o que els dominem), sia l'anglés, sia el francés, sia l'alemany, sia l'èuscar o el lleonés, o...

La qüestió és ampliar el nostre espectre, obrir la nostra curiositat i sentir-nos joiosos i satisfets del fet d'aprendre, amb independència de les justificacions o raonaments o judicis de valors que ens facen des de fora o que abans formaren part de la nostra forma de ser. Les persones podem canviar, quan vullguem... i la creativitat és un recurs molt útil per a fer eixe pas. Avant!

diumenge, 21 de febrer del 2010

Més enllà dels himnes

He navegat durant una estona, i dins del funcionament que em permetia l'ordinador, per unes planes sobre Pau Casals, l'himne de l'ONU i la pau. De manera molt sintètica, direm que més enllà dels himnes (i si sonen o no durant els actes oficials, la qual cosa podria acabar en formalismes i tot), estem les persones , els projectes pacifistes que empren mètodes constructius, pacífics i creatius i, sobretot, el desig de pau que roman en les persones quan, en primer lloc, ens posem en la pell de l'altre, per mitjà de la pregunta moral més poderosa ("Què hagueres fet en el seu cas?") i, igualment, ens comprometem amb ideals (bàsics per a caminar avant) i amb l'aplicació diària (a xicoteta escala, al principi, però amb constància, disciplina alegre i constant, humor, alegria pel treball que fem i perquè encara ens sentim útils), etc.

Que tingueu un dia ple de pau i en què els projectes pacifistes formen part del nostre camí vital.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Universitat, renovació laboral i sindical

Al meu parer, i més enllà de la meua experiència com a estudiant universitari durant els primers anys de la dècada de 1990-2000, en què estudiar, com ara, era una glopada d'aire fresc enmig de la desocupació (segons l'Enquesta de Població Activa, EPA, pròxima al 22%-24%), crec que hi han algunes alternatives extralaborals que potser siguen interessants:

1. Cooperar entre persones en situacions semblants, amb la intenció de compartir el que hi ha comú.
2. Crear grups en què la creativitat estiga present, com a element imprescindible per a la creació d'una societat més optimista, sensibilitzada amb el proïsme i oberta a la novetat.
3. Aplicar la tècnica pluja d'idees en les plataformes estatals, comunitàries, veïnals o locals que treballen a favor de l'ocupació digna, el dret del treball i per una habitança a l'abast de qualsevol ciutadà.
4. Promoure i organitzar plataformes o organitzacions A FAVOR DE. Si treballem l'esperit positiu, començarem a veure les coses amb un poc més d'humor, optimisme, esperança, altruisme, solidaritat, etc. Són paraules positives amb què vull remarcar la importància del llenguatge positiu en la vida ordinària, atenent a estudis psicològics.
5. Crear un pot comú, a partir de l'aportació individual generada des d'un percentatge col·lectiu. Així, si decidim que cada persona contribuïsca amb l'1% del seu salari, serem més justs que si ho fem a partir d'una xifra igual per a tothom. En acabant, amb la quantitat a repartir, la distribuïrem en funció de les necessitats, atenent a uns paràmetres que caldrà fixar abans. Al meu parer serien:
a) Salari net actual (que cadascú presente la quantitat real del seu salari mensual actual)
b) Fills en edat escolar obligatòria
c) Persones grans, jóvens, adults o no independents que viuen de manera contínua i junt amb l'adult
d) Persones que promourien iniciatives laborals (microcrèdits)
e) Possibilitat de viure en una població més econòmica
f) Disposició i possibilitat de treballar en una població fora d'on es viu ara
g) Esperit creatiu i voluntat de treballar en comunitat

I així més punts, perquè el tema requerix calma i claredat en les decisions. Què en penseu? Què en faríeu, si ara tinguéreu dret d'expressar-vos en una plataforma?

6. Pluja d'idees sobre com actualitzar els sindicats al segle actual i fer-los creatius, constructius i d'esperit positiu.

Que tingueu un bon dia.

divendres, 19 de febrer del 2010

La música i la Universitat del segle XXI

Escric aquestes línies després d'haver compartit una estona amb una mare de dos fills, u d'ells menor d'onze anys i amb síndrome de pensament accelerat (SPA) i l'altre, una xiqueta i més petita, amb una enorme creativitat (començant per la imaginació). És el segon cas d'SPA, almenys d'ençà que conec aquest terme i he llegit sobre ell (sobretot per mitjà del llibre Pares brillants, mestres fascinants, d'Augusto Cury i en versió castellana), ací per intuïció i en acabant per la coordinació entre la intuïció i el testimoni de la mare.

Si un estudiant com aquest xiquet aplega demà a la Universitat (és un supòsit aplicable a la realitat, i cada dia més), crec que haurem d'incorporar la música com un element que faça paper i que estimule a treballar la creativitat. Així, durant l'any passat vaig gaudir de la dedicació especial que feu el programa radiofònic Radio Clásica (RNE) a Haydn, un músic i compositor del segle XVIII que mescla l'alegria, l'espontaneïtat i la calma, atenent a l'oïda personal i a un llibre sobre música ("Comprende y ama la música", l'autor del qual és Mariano Pérez). Es tracta d'una obra bibliogràfica de fa anys (1989, 10a edició) i que encara n'és un referent.

Si la música de Haydn facilita l'espontaneïtat, la calma, la concentració, l'alegria, etc., ens trobem davant d'una música que té molt a transmetre'ns a nivell educatiu i que és menester per a la universitat i el món educatiu actuals... i del futur. Pensem que una música alegre i tranquil·la també fa de mitjancera entre el mestre i l'alumne i, a més, incorpora tots dos al llenguatge dels sons, és a dir, a la percepció que envia cadascuna de les notes i per igual a les persones que vivim al planeta (sobre això hem escrit algunes entrades a aquest bloc).

I si, a més, estudiem la figura de Haydn, ens trobem davant d'una persona que ens pot difondre la importància de la humilitat i que les persones humils i tot poden aplegar a fer molt per la societat. No és necessari tindre més medalles que un general, ni tindre un currículum ric en publicacions i tot: el que u porta dins és digne de compartir, comprendre, estimar i difondre, com a forma d'intercanvi i de comunicació amb les persones i l'ambient que ens envolten.

Augusto Cury considera que interessa que el mestre parle un 10%-20% sobre biografies ("genis", "talents", "molt creatives"... i benefactores de la Humanitat) i que els alumnes dediquen (de manera individual i u cada sessió) un 20% del temps a exposar davant de la classe. Bones idees i a tindre presents, com el tema de la música.

Universitat i pacifisme

Una de les formes de pacifisme (potser una de les més visibles) és la cerca d'alternatives als exèrcits, fins i tot a la incorporació de menors d'edat en qualsevol força o moviment armat, com llegia adés en un document enviat per Amnistia Internacional.

Si la Universitat es convertix en un punt des del qual presentar l'economia, la política, el benestar social, la demografia, els moviments físics de persones, la sociologia, les relacions entre els familiars i els menors d'edat, etc. com uns elements en contacte amb la infantesa i, també, amb les persones majors d'edat, la llibertat de consciència, la llibertat d'expressió, el pensament lliure i positiu, els grups socials que treballen per una filosofia constructiva de la societat (i que actuen amb les contribucions de qualsevol persona, per xicotetes que siguen), podem crear alumnes universitaris que, a més de superar els exàmens, mostren sensibilitat i interés amb els temes relacionats amb la justícia social, els drets humans, el pacifisme i qualsevol alternativa a la violència en qualsevol de les seues formes (no sols la física o verbal, sinó també els grups armats o la psicològica).

Per tant, potser ens interesse orientar l'alumne sobre la relació directa entre la matèria que aprén i els drets humans. Així, les matemàtiques o la topografia no són alienes: recordem la pel·lícula en què uns militars o d'una força de l'estat estenen un plànol damunt d'una taula... Tampoc no és indiferent la medicina, ni la política exterior d'un govern (sobretot si és europeu o té un passat colonialista), ni la informàtica, etc.

En resum, convé que fem participar l'estudiant dels moviments socials que empren el pacifisme actiu i positiu com a mitjà de renovació social i que, fins i tot assumisca que moltes de les seues actituds presents estan en consonància amb la política del govern local, autonòmic, estatal... i universitari i tot. Per això, sense convertir la Universitat en una partit polític, sí podem transformar-la en un focus des del qual crear persones creatives, més lliures, més socials i altruistes, més cooperativistes i més obertes mentalment. No sols estimaran la Universitat, com a casa de tractament i renovació de valors, sinó que n'eixiran amb la sensació d'haver aprés doble: a ser ciutadans del món i a treballar per la creativitat, això és, a trobar alternatives als temes que són actualitat i que han sigut motiu de crítica. La crítica no fa el mestre, les noves iniciatives amb cos, interés a llarg termini, positivitat, esperit de superació, respecte mutu, lideratge, efectivitat i més valors, sí.

Almenys així ho veig ara.

dijous, 18 de febrer del 2010

Amistats plenes d'humor

Comence aquest escrit a mitjan vesprada i després d'una estona de pluja agradable. Hui parlarem sobre les amistats plenes d'humor que podem aplegar a crear entre el mestre i l'alumne.


Així, de la mateixa manera que de matí he tingut la sort de passejar per un document sobre humor i actualitat espanyola (enviat per un amic), també podem compartir temps d'humor amb l'estudiant (i amb col·legues o amb els que fan de mestres de nosaltres): tots aprenem de tots, i una de les coses que més interessa aprendre i difondre a la Universitat, i sempre atenent al meu parer i a estudis sobre psicologia positiva i creativitat, és el sentit de l'humor.


Un professor que protegix l'humor, és a dir, que el presenta a la classe (bé de manera espontània, bé perquè decidix tindre'l com a un ingredient més i que finalment l'incopora amb naturalitat) té més possibilitats de crear escola, de crear alumnes interessats per la Universitat i el seu futur professional (el qual naix del present que ara vivim) i, per damunt de tot, de fer que l'alumne també el transmeta a nivell social, contribució que em pareix essencial.


Així, si en participem, formarem part d'una societat amb més possibilitats de viure alegre, de desenvolupar iniciatives (recordem que l'humor és un component actiu del pensament creatiu), d'alliberar-se per mitjà de les excentricitats (com hui he tingut l'ocasió de veure durant el programa que presenta Karlos Arguiñano), de sentir més amor per la vida i pel present i, així, de gaudir del fet d'aprendre i, si apleguen a mestres (en actiu o en qualitat de mestres "acting as if", això és, de mestres virtuals com a professionals i que fruïxen com a persones) de sentir-se alumnes que fan de líders de les seues vides (emocionalment i tot, perquè l'humor i la sana autoestima són menesters per a exercir el nostre lideratge).


Això era el que volia compartir amb vosaltres, ara, després de recordar l'humor tan bo que he vist aquest matí i de posar en pràctica algunes actituds constructives que impliquen temps, paciència i perseverança i que, a llarg termini, com també a mitjà termini, són un premi per a les persones que aspiren a incorporar la positivitat, l'efectivitat i la contribució positiva dins del seu model de vida: una altra manera de concebre l'èxit, ben distinta de l'ordinària, i de gaudir del que fem durant el procés de creació i millora.


Que tingueu un bon dia.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Vivim en comunitat

Abans de començar a escriure el titular, a més d'enviar un correu a Rosetta Forner, he pogut presenciar com una persona pròxima físicament, actuava amb la música a tota llet, com si fóra l'única persona del desert (si és que Alaquàs ho és).

Que servisca açò com a exemple perquè els mestres universitaris, com també els alumnes, tinguem present que vivim en comunitat, que hem de respectar la singularitat i que si tractem les persones com ens agrada que ens tracten, a més de treballar l'autoestima i el respecte mutu, serem motiu d'exemple per a les altres persones que compartixen temps, espai, experiències, vida, inquietuds, moments de joia o de tristor, creativitat, sensibilitat, vida espiritual, creences, etc. Ah! i que accepten amb amor les diferències, com a una font de riquesa. Així, el fet d'oir aquesta música m'ha sigut molt útil per a un escrit sintètic i clar com aquest.

Que tingueu un bon dia i que fruïu de les relacions humanes, del creixement personal (tan únic com pixar, és personal), de l'humor i, per què no, de la natura. Tot fa falta i és positiu per a canviar i millorar com a persones. I de tota aportació podem fer una oportunitat constructiva, en lloc d'una crítica negativa. Per a això existixen el pensament positiu i el creatiu.

Que moltes d'aquestes coses són realitat amb l'experiència i la pràctica contínua, això és una veritat com el temple, i, per tant, en consonància amb el pensament creatiu, el qual cultiva l'esperit de superació, l'optimisme, els canvis i les readaptacions.

Iniciatives d'energia verda

Després de passejar per un document sobre humor i bascos, he passat a una notícia de la web http://www.noticiaspositivas.net (17/febrer/2010) en què se'ns indica que el Regne Unit ha tret iniciatives d'energia verda, com ara, promocionar l'energia solar.

El mateix que hem llegit abans, podem promocionar a casa nostra: ausades que fa sol, ací! A més de ser-nos útil per a l'esperit (com també la pluja, la boira, els núvols grisos, etc. perquè tot és menester per al bon funcionament de la natura), també és una eixida energètica de què podem fruir i, a més, de caràcter popular... almenys si no fem ús d'aparells. Els altres temes, són altres calces.

Considere bàsic promocionar l'ecologia i l'amor per la natura entre l'estudiant universitari, així com la gestió del planeta, la visió de l'ecologia per part de cultures diferents a la nostra (greco-llatina, judeo-cristiana i, en el cas dels valencians, musulmana) i obrir-nos a les propostes que observem a nivell internacional i a què podem accedir per mitjà de la consulta d'Internet, de les converses amb persones del carrer o que estudien el tema amb profunditat, del contacte amb entitats que promocionen la cultura de l'ecologia, del naturisme o de la medicina natural (per posar tres camps), de publicacions centrades a l'economia i la societat a nivell globals, etc.

Igualment podem participar amb mètodes d'ensenyament que dediquen una part considerable del temps a la natura... o de la creació de propis i en relació amb la revolució informàtica i als temes que potser siguen d'interés planetari al llarg del segle XXI, u dels quals, l'ecologia, és u dels pilars dels quals depén la supervivència de l'espècie, les immigracions, el contacte intercultural, la necessitat de renovar acords internacionals entre governs, el grau de riquesa (poder viure amb un salari digne i portar una vida senzilla -que no pobra- que garantisca la felicitat, l'optimisme vital i l'alegria de contribuir i participar a nivell social), etc.

Finalment diré que fins i tot es pot fer una vida senzilla i tindre un bon salari, per damunt del bàsic i d'acord amb l'esforç personal, la justícia social i, no obstant això, tindre un interés social. Si revisem la vida de persones famoses, ara pense en Einstein, el fet de ser una persona reconeguda era compatible amb la seua sensibilitat per temes socials, per grups socials com els negres o les persones pobres. Qui dóna, rep, això és, compartix i participa en la cultura de la generositat, la solidaritat, l'altruisme i, per què no!, la transmissió de l'esperit de superació entre les persones que fan vida o compartixen temps i espai amb el donant: totes guanyen, quan les relacions són sinceres, autèntiques, amb sentit comú, amb afecte i respecte per la singularitat i la pluralitat, etc. I, en qualsevol cas, l'ecologia és un membre més d'eixe intercanvi i d'eixa vida senzilla.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Temps d'Esperança i creativitat social

Hui he accedit a la plana de "Valencia Sostenible y Creativa" i he pogut llegir que, des d'ahir, ja porten un any de difusió, és a dir, d'existència. Com ja podreu pensar, done suport a aquests projectes socials, creatius i que promouen una renovació actitudinal, creativa, positiva i constructiva de la societat. I tot, en primer lloc, des de nosaltres, per a passar a les amistats (o ales poblacions més pròximes i l'estat i tot) i al món (tendència cap a la universalitat dels projectes i de les persones, ara facilitada per Internet, el telèfon, el correu ordinari, els viatges, etc.).

Avant amb aquestes iniciatives! Enmig d'un món com el que ara vivim, quan tractem el present des de la força de la creativitat, la sostenibilitat, l'Esperança (sí, la majúscula, això és, la constructiva, perseverant i amb un horitzó definit i obert a la flexibilitat i la fluïdesa, com també la centrada en l'humor positiu), l'efectivitat, l'esperit de superació i la contribució individual a la iniciativa grupal, etc. podem assegurar-nos que ens ajudem mútuament i des de la individualitat, a fer un món més optimista, més orientat cap al pensament creatiu (també analític... i mirador del present positiu i realista).

En poques paraules: aquesta xarxa internàutica em recorda l'estilista que hui he tingut la sort de saber que ho era, amb independència que no haja raonat amb ell. Unes persones proposen idees per a preparar una roba, unes altres les dissenyen i organitzen i les terceres... les oferixen al carrer, al públic (*). Això sí, entre totes tres i el carrer hi ha una coordinació i un intercanvi (en el nostre cas, solidari). Quan un projecte aplega l'any, difon esperança i credibilitat i si, a més, es coordina amb altres xarxes paregudes, això és, del mateix ram, doncs..., més encara. I eixe cas és aplicable a Valencia Sostenible y Creativa.

(*) Les persones podem fer aquestes funcions individualment, tot i que, com podem pensar, hi ha una part que, segons els moments o la forma de ser, tendix a resultar-nos més fàcil. Des d'ací podem facilitar la col·laboració pluralista i respectuosa amb la diversitat i l'horitzontalitat.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Parlar a les plantes: aprendrem molt

Considere un benefici terapèutic, personal i educatiu, promocionar el fet de parlar amb les plantes, de la mateixa manera que també hi ha que promou el contacte amb animals (per exemple, els galfins, els cavalls, els àsens, els rucs, els gossos o els gats).

De la mateixa manera que raonar amb una persona ens permet traure la nostra personalitat, els nostres sentiments, els pensaments, les inquietuds, les tranquil·litats, els projectes, etc., si ho fem amb un esser viu (i les plantes ho són) també transmetrem més del que ens imaginem. I escric açò, en bona mida, per intuïció, mas que haja consultat planes d'Internet (sobre la hipòtesi del príncep de Gal·les i tot, Carles). La intuïció em diu que, de la mateixa manera que els arbres han assistit a un canvi d'actituds per influència del canvi climàtic, el mateix pot ocórrer amb una planta si, per exemple, la tenim a casa o en contacte amb una altra. Crec que també hi ha un intercanvi entre el llenguatge del volum, el to, el contacte amb l'ambient (música i tot, com ja passa amb els animals i les persones).

Igualment podríem preguntar-nos si les plantes veuen. És clar que les plantes busquen la llum solar, la qual cosa ja va escriure Leonardo da Vinci i podem observar quan canviem una planta de posició: fa com el gira-sol, buscar la llum, de la mateixa manera que les persones.

Què pot aprofitar un alumne, com un mestre, del contacte amb les plantes? A més de ser un membre amb vida, a diferència d'un televisor o d'una pedra, és un esser viu que transmet el que té: color (influïx a nivell psicològic), fulles, troncs, flors (si en té), etc. I, a més, actua en consonància amb l'oratge, amb el seu codi genètic i amb els costums de la seua zona de creixement natural. Recorde una planta que arreplegàrem a Catalunya (pirineu) i tardà uns anys a adaptar-se al clima mediterrani de la serra Perenxissa. Finalment quallà durant uns anys i cresqué i tot, la qual cosa ens parla d'una adaptació progressiva i d'un canvi.

Adaptació i canvi: el mateix que podem fer com a persones, com a mestres i com a alumnes.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Universitat i espais verds

És fonamental, per a l'educació, que les persones que participem de l'ensenyament i de l'aprenentatge, tinguem espais en què contactar amb les plantes i els arbres. No sols afavorixen la millora de la salut, sinó també faciliten la concentració i dormir amb major tranquil·litat. I en la societat en què vivim, convé que recuperem la relació històrica amb la natura. I si no ho fem de manera directa dins de l'aula (o l'espai en què treballarem), al meu parer, interessa que posem cartells o pòsters en què apareguen imàtgens que facen eixe paper.

Igualment considere fonamental que, dins de les possibilitats, fem classe en contacte amb la natura. Almenys unes vegades al mes. Si recuperem el contacte amb la natura, també reincorporarem actituds que ens portaran cap a un altruisme, un sentit de la cooperació (molt entroncada amb l'actuació natural de la natura, valga la redundància), una valoració de les diferències com a aspecte positiu (hi han moltes espècies vegetals i animals en la natura) i, a més, evolucionarem cap a formes universalistes que es mostraran respectuoses amb la singularitat que portem cada persona.

Temes així, des del meu punt de vista, convindria incorporar en els mètodes d'estudi i, sobretot, en la tasca educativa i, per descomptat, en les relacions alumne / mestre... i també en l'orde arquitectònic i organitzatiu del centre en què compartirem espai les dos bandes. Són importants, com l'espontaneïtat, la calma i el bon humor, almenys com a bons aliats del pensament creatiu i de l'educació tranquil·la i centrada en l'alumne i la creativitat, com també la música ambiental (tranquil·la) i la narració d'experiències o històries personals (per a treballar la sensibilitat)... Aprofitem el que hi ha al nostre voltant, i traiem-ne partit!

Que tingueu un bon cap de setmana.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Generositat oberta

Com durant els meus anys d'estudiant universitari, entre 1991 i 1994, considere clau tractar temes socials d'actualitat, per exemple, el fet que visquem en un estat que és humanament més solidari que estats en què el capitalisme no sols té més tradició sinó més presència sociològica.

Que la societat espanyola, en molts aspectes, conserve valors conservadors, és evident: necessitem promocionar l'esperit creatiu, en el dia rere dia, a nivell universitari i a nivell empresarial. Ara bé, també conservem un sentit de la solidaritat més desenvolupat, com ho han manifestat les dades sobre la contribució ciutadana a l'ajuda a Haití.

Finalment afegiré que innovació no és creativitat (necessàriament). Sovint es relaciona amb tecnologia. I la Universitat, al meu parer, ha de participar junt amb la societat per a formar persones creatives... Això és més... i els polítics i els qui promouen una universitat-empresa ho saben. Per això presentem aquesta alternativa.

Drets humans en positiu

U dels majors aprenentatges que vaig fer, després de la lectura de documents sobre PNL i del llibre "Pídeme la luna" (Rosetta Forner), fou la importància del llenguatge en positiu. Sovint accedim a planes internàutiques en què es comenta que es violen els drets humans i es promou que es facen denúncies. Algunes alternatives:

1. Ús del llenguatge positiu en la notícia, com a mínim, amb caràcter prioritari (molt per damunt de l'altre): ambdós són imprescindibles per a comprendre'ns, no obstant això els dos poden destinar-se a funcions diferents... Així, no seria just dir que el canvi climàtic no tindrà efectes negatius. Per exemple, quaranta anys arrere les fulles dels arbres tardaven tres setmanes més a eixir (em paregué llegir ahir al Levante-EMV). Ara bé, al costat primarem les alternatives constructives, positives i pràctiques a llarg termini.
2. Promoció formativa del llenguatge positiu, a nivell de Magisteri, Periodisme, Psicologia, Pedagogia, Dret, etc. entre els estudiants i entre els mestres. Sessions de formació positiva del llenguatge, que impartirien professionals de psicologia o persones preparades en eixe tema.
3. Promoure el pensament creatiu per damunt del pensament crític, amb la intenció de compensar l'ensenyament universitari tradicional en els mitjans més democràtics o avançats de la pedagogia.
4. Que l'educació dels drets humans forme part de qualsevol programa educatiu universitari com a assignatura optativa: ens reflectirà el grau d'interés de l'alumnat i, al mateix temps, ens servirà d'enquesta pública. Si la societat té més interés, assumirà la temàtica dels drets humans (com també pot fer de l'educació ecològica) com una part més de la vida social i, per això, universitària. La creativitat permet la seua incorporació sense tindre caràcter d'assignatura.

divendres, 12 de febrer del 2010

Esperances de difusió i d'alternatives

Després d'haver participat durant uns mesos de la web http://www.noticiaspositivas.net, com a educador, com a mestre i com a ciutadà ja experimente optimisme i esperança en majúscula (Esperança) perquè darrere de projectes positius, constructius i positivistes (que treballen perquè les persones desenvolupem la nostra vessant positiva), hi han persones que treballen amb perseverança i persistència, com també amb esperit creatiu i amb una educació centrada en les alternatives educatives i de difusió.

Per tant, ja no són projectes que participen d'una emissora local i municipal dirigida des de l'Ajuntament, sinó iniciatives independents i líders (prenen les regnes) que se'ns presenten com a alternatives pràctiques, interessades pel present que aplana el demà i, sobretot, perquè les persones construïm la societat en què vivim per mitjà del pensament creatiu, l'humor, la difusió de línies d'actuació distintes de les oficials, de les de major expansió i de les que busquen una política centrada en la cultura capitalista o socialista.

Les iniciatives creatives nascudes des de la ciutadania (per exemple, d'alumnes de secundària i un mestre) ens demostren que les persones podem desenvolupar una part nostra, la creativitat, i, així, transmetre nous estils de vida, de participació, d'actituds, etc. per mitjà del silenci i de l'acció contínua. Ja no es tracta de mostrar el que fem, sinó de fer... i gaudir del que fem! Un nou estil de participació social crec que ha començat a escampar-se: el que dirigix la seua mirada cap a la funció constructiva, positiva, humorística i la importància de l'efectivitat i la contribució individual dins del grup (o del moviment social de línea pacífica) interessat per la millora de la societat i l'assumpció de nous models d'educació.

No es tracta de canviar el món: participem en la societat mentres treballem per una societat més creativa. Així de simple, així d'interessant. En resum: que l'alumne (o la persona) participe en la societat i aprenga de la societat.

Que tingueu un bon dia, bé si sou mestres, bé si sou alumnes en actiu, bé si consulteu aquest bloc o d'altres.

dijous, 11 de febrer del 2010

Les persones... en primer lloc

Potser quasi totes les persones que llegireu aquest escrit, hàgeu tingut l'ocasió de veure com els mestres (hòmens o dones) primaven més l'exactitud que les persones. No és fàcil rectificar eixe estil, però tampoc impossible: tot és qüestió de pràctica, de consciència i de revisar idees potser ja antiquades. Expose les reflexions següents a partir de les experiències que he tingut com a mestre (ocasionalment i amb goig compartit amb l'alumnat, adults), com a observador de la realitat del carrer i com a persona oberta a la curiositat cultural (incloc ací el factor llengua), és a dir, com a aprenent.

1. L'alumne és més important que la matèria.
2. Interessa més que l'alumne aprenga a ser creatiu i desenvolupe la creativitat que saber molts idiomes.
3. Qui sap més idiomes, sol desenvolupar una actitud més receptiva i ser més obert mentalment. Primem el punt segon per damunt de l'acumulació: formarem ciutadans més plurals i oberts a la universalitat, el nosaltres i l'intercanvi, el respecte mutu i la solidaritat amb els pobles de la Terra.
4. Les persones són un llegat lingüístic insubstituïble: escoltem les persones grans, de grups tradicionalment marginats, menors d'edat o que no formen part del vostre cercle tradicional. No sols ampliarem el nostre espectre social, sinó que tindrem una oportunitat de platí (no ja d'or) d'adquirir vocabulari d'ambients ben distints. Igualment les persones grans són el llegat més fluïd, flexible i ric que podem trobar a nivell social.

Això no m'ho deien els llibres, sinó la participació activa al costat de persones majors de 60 anys durant més de sis mesos: moltes emigraren des de punts de fora del País Valencià i utilitzen un castellà que enriquix el castellà general (pensem el mateix del valencià, molt sovint conegut com llengua catalana... fora de terres de l'històric Regne de València). Així, fa pocs dies vaig sentir el mot "orage" ("tiempo", paraula de meteorología, de boca de un castellanoparlant nat, qui no és el primer castellanoparlant que l'ha dita).

5. Promocionem el respecte per les llengües enmig de castellanoparlants i de valencianoparlants. Als primers els podem transmetre una cultura del respecte i la humilitat per la diversitat del món; als segons, un amor pel que és nostre... per herència i que forma part de la història de la nostra família i de la localitat en què vivim i en què sovint han viscut molts dels nostres familiars.
6. Les persones que participen del respecte mutu reconeixen que els nacionalismes (o quasi tots, potser el del moviment gandhià siga l'excepció que confirma la regla) i la filosofia de la subjecció o la subjugació no agraden a ningú, siga home o dona. La llibertat d'un Poble es guanya amb la revolució pacífica, això que Edward de Bono (considerat u dels màxims experts del pensament creatiu) qualifica com "revolució positiva". Els mètodes creatius, constructius i positius, així com els centrats en l'aportació de cadascú (independentment del grau de contribució) són possibles i se centren en el gaudi de l'acció mentres es realitza, no quan la independència o l'objectiu inicial ja és nostre. Volem fruir, no patir: això no ens ho ensenyaren a l'escola... i ho podem practicar. Fil a l'agulla!
i 7. Les persones, si tenim principis (allò que és sagrat per a nosaltres i que no estem disposats a negar-nos), valors i ens considerem el millor que ens ha pogut ocórrer..., participem d'eixa cultura de la positivitat i del lideratge (prendre nosaltres les regnes de la nostra vida). Així, valorem el valencià pel que és, pel que representa per a nosaltres (el nosaltres col·lectiu que respecta la singularitat...), pel que significa com a part de la Humanitat. I en fem ús quan la llibertat de consciència, i l'ús de la nostra llibertat (amb l'assumpció de la responsabilitat) ens ho dicta... Sovint línies com aquestes em recorden la figura de Joan Manuel Serrat.

Puntualment empre el castellà amb persones castellanoparlants que viuen ací i que encara no s'han interessat pel valencià de manera activa (a nivell escrit, com ara, una amistat que prové d'una zona amb una altra llengua cooficial). No obstant això i, a diferència del que solem fer a nivell oral i escrit, quan envie un missatge a algun valencianoparlant (junt amb algun castellanoparlant), ho faig en valencià i, a vegades, afig un apartat de vocabulari: hi han amics que són valencianoparlants i tampoc no l'escriuen. Qüestió d'edat? No, d'educació de valors.

Així, si ens hagueren educat que tenim una capacitat immensa de creativitat, que podem fer més del que ens imaginem (si posem els mitjans escaients) i que som més del que pensem ("som el millor que ens ha pogut passar") faríem una vida més senzilla, més orientada cap a la diversitat (pluralitat com a riquesa, no perquè tots pensen i actuen igual que el cap de colla) i les relacions horitzontals (en lloc de les que s'inclinen cap a les categories de poder).

En resum, si ens fixem en els valors passarem, al meu parer, a adoptar posicions més universalistes, més creatives (menys centrades en l'anàlisi pejoratiu o desqualificador), més orientades cap a alternatives pràctiques. Deixem-nos, per tant, almenys en el camp educatiu (en què he participat, puntualment... però ho he fet), de la gramàtica pura i dura, de les normes, dels vicis dels que parlen l'apitxat (en sóc u més, però no viciós), de la proposta idíl·lica d'ús oral i passem a donar cos als castells de borumballes (si són bells en l'aire, treballem perquè també apleguen a terra).

NOTES: 1. Com a proposta lingüística, si volem reduir el grau d'apitxament... podem començar per la suavització dels sons de mots com xec, xiquet, Jaume, gínjol... La lectura m'ho permetia mentres llegia a Aldaia Ràdio... i la pràctica oral pot ser fàcil a mitjà termini. Distingir b/v també pot resultar fàcil. Ara bé, els que no pronuncien la lletra t després de consonant (per exemple, pont) que facen un esforç... si poden. ¿Utilitzem amb sentit pràctic el temps que vivim o pot ser més útil explicar l'evolució del vocabulari i la pronúncia de dos generacions arrere (els meus avis nasqueren entre 1906 i 1910) i fer-lo més valencià i menys castellanitzat? Motius d'aquesta proposta: llevat d'una persona nascuda l'any 1935 i molt relacionada amb el camp, entre les persones més lletrades, a vegades, hi ha tendència a imitar una pronúncia que no és de l'Horta, a inventar-la o a fer autèntiques barbaritats. A vegades, com llegia ahir d'unes reflexions de Ferran Adrià, val la pena mantindre posicions conservadores: implica respecte. L'experiència valenciana (anys 60 i 70 del segle passat) i les propostes noucentistes (a hores d'ara, primeries del segle XXI, a Catalunya) han fet que les persones primen el que els és més d'acord amb la seua essència... i no amb la desvaloració que els fa un element aliè i foraster.

2. Si passeu per Benicarló (per posar un exemple real), com si passeu per les Terres de l'Ebre, podreu comprovar que els projectes idíl·lics tenen un límit: el sentit comú, és a dir, la percepció, com deia Leonardo da Vinci.

A percebre, xiquets!

dimecres, 10 de febrer del 2010

Personalitat lingüística

Adés he accedit a un document sobre la pronúncia dels valencians d'ara i sobre la variació fonètica respecte a èpoques anteriors i pròximes, és a dir, del procés de castellanització i d'invenció i tot de sons que són aliens a la nostra personalitat i a la idiosincràsia.

No obstant això, he considerat que interessa tindre uns quants models de pronúncia, els més repetits, també ens fa un gran favor el respecte per les diferències puntuals de zones geogràfiques diferenciades amb claredat. Introduir la diversitat i la generalitat són claus per a conviure.

No es tracta d'imposar (ni a llarg termini i tot), sinó de PROPOSAR: si fem ús d'un vocabulari valencià, si fem ús d'una fonètica en consonància amb les dos generacions anteriors, i si conservem l'amor pel que és patrimoni lingüístic, considere que ja haurem fet una gran passa. Com a exemple, i em dirigisc a les persones més activistes, la paraula passa l'he escrita perquè la vaig oir dos voltes: en boca d'un amic de Paterna i en boca d'un home de l'Horta. Ambdós són majors de 60 anys...

Conservar el que és creatiu, constructiu i pedagògic i reformar el que és motiu de manlleu innecessari: respecte per la història d'un Poble i d'una forma de ser, de parlar, d'escriure, d'expressar-se, de jugar, de concebre el món. Això és, conservar i transformar (amb constructivitat) la tradició d'un Poble perquè la convivència entre el passat i el present faciliten un futur més obert mentalment i a la diversitat i l'universalitat.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Mestres del segle XXI

Al meu parer, els mestres del segle XXI (ens referim als mestres amb més inquietuds i desig de canvi qualitatiu a nivell social), treballem perquè l'ensenyament...


1. Incorpore la creativitat.

2. Faça participar l'humor positiu.

3. Incloga els punts forts de la persona i anime a millorar els menys forts.

4. Participe de la relació entre les persones de cultures, religions i procedències diferents.

5. Col·labore amb l'esperit ecologista i humanista que permetria conscienciar a partir de molts temes d'actualitat.

6. Actue des de la sensibilitat i la tendència a l'universalisme.

7. Incorpore l'altruisme, la cooperació i la tecnologia al servici de la Humanitat (que no per a l'explotació o destrucció de la humanitat), així com el pensament positiu, la positivitat i la importància de la contribució individual.

8. Incloga un major contacte amb la natura (físic, per mitjà d'imàtgens...).

9. Estimule la curiositat.

10. Incorpore una educació física centrada en la relació afectiva amb el cos i amb l'esport alternatiu i amb l'esplai.

11. Que participe de l'intercanvi mestre-alumne i ensenyament (p.e. Universitat)-societat.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Manlleus de didàctica

La paraula manlleu prové del llatí manu levare, és a dir, "traure de la mà". Això, segons un diccionari etimològic que acabe de consultar. I tot això ve perquè adés buscava un títol per a reflectir que a classe de llengua (siga la que siga) podem promocionar un llibre o la figura d'una persona tot i que la seua obra siga en una llengua diferent.

Així, imaginem-nos que una obra de l'autora Recartella està en castellà i, al mateix temps, és una obra fonamental en un tema d'actualitat, però no hi haguera versió en valencià (o al contrari). Podríem prendre distintes posicions:

1. Militància en castellà.
2. Militància en valencià.
3. Proposar-la com a obra de consulta.
4. Fer-ne propaganda mentres no hi haja versió en valencià (o al contrari).
5. Buscar alternatives i que compensen lingüísticament i en contingut.
6. Llançar-nos a l'aventura de crear-ne una, entre els membres de la classe que estiguen interessats (per mitjà de la creació d'una entitat lingüística de línia universitària).
7. Promocionar la llengua en què s'empra, sobretot si no és cooficial en el territori en què vivim. Per exemple, aprendre gallec o basc. Així, a més, contribuiríem a desenvolupar la curiositat i el respecte lingüístics.

Recartella em recorda, ara, un llibre que recomanava un professor amb l'afegitó que, segons ell, era el que millor havia estudiat un tema, en aquell cas, les Germanies. He tingut la sort de conéixer persones que, amb independència de la llengua en què estava elaborat un tema, si consideraven que l'obra era molt bona i fonamental per a fer un estudi, han deixat arrere el sentit de la militància i han passat al sentit pràctic i professional. ¿Vos imagineu que només recorreguérem a les obres escrites en valencià popular si estigueren en el valencià de les Normes de Castelló? El primer que passaria és que, com ara, no podríem fer un estudi sobre la poesia popular de moltes poblacions valencianes i, així, perdríem una part considerable de la cultura valenciana i en valencià.

Igualment, resulta interessant respectar les formes lingüístiques que apareixen i, en tot cas, afegir només el signe del puntet per a distingir dos formes que van unides gràficament i que, actualment van independents. Per exemple, un per·a en lloc d'un per a. La qüestió, facilitar la lectura amb fluïdesa.

Per tant, si l'obra de Recartella és molt interessant, amb flexibilitat i fluïdesa guanyarem tots. I si la podem trobar en la llengua pròpia i tot, millor. I si tenim l'oportunitat de contactar amb Recartella i demanar-li permís per a traduir l'obra, i tenim una persona que va més enllà dels drets d'autoria, podrem fer una aportació bella i creativa: la traducció i, així, l'ampliació de l'obra a més llengües (encara que no siguen les de més parlants o amb cooficialitat).

diumenge, 7 de febrer del 2010

El món del circ i la Universitat

Al costat de la Universitat, o del treball, hi ha un món que pot ajudar-nos a millorar la nostra visió del dia rere dia: el circ, l'art de fer riure i de fruir del riure, dels espectacles pacífics i sense animals, de les improvisacions alegres i saludables, de fer que les persones visquem el dia amb una miqueta més d'humor.

Una vegada més remarque la influència que, al meu parer, hauria de tindre l'humor en la Universitat (com també en el treball) com un element més de l'ensenyament. No es tracta de crear pallassos de manera directa, sinó d'incorporar l'humor, la joia, les excentricitats, els espectacles creatius i la música a la setmana d'estudi. Poc o molt, sí..., però afegir-la, com també podríem fer amb la narració d'històries personals (fantàstiques i tot). La qüestió, també, és crear participació, que l'alumne es senta membre de la Universitat sense relacionar-la només amb estudis.

A més de música, expressió artística i activitats manuals (més enllà de les artístiques), considere fonamental l'humor, com a mestre i com a persona. En un món com el nostre, recuperar l'espontaneïtat, el somriure, les relacions franques, les gràcies i l'espectacle de fer riure (des de la mímica fins al teatre o el circ) és un regal per a tots: per a l'alumnat i per al professorat. A més de conrear la part expressiva de la persona, veiem que ens ajuda a ser més creatius i obrir-nos a canals més fluïds i en què la diversió també forma part. Ensenyament alegre i amb humor, potser un ensenyament del segle XXI, com també el treball amb joia i humor.

Que tingueu un bon dia.

Nota: L'escrit ha nascut després de la consulta d'una web dedicada als històrics pallassos de Televisió Espanyola (http://seronoser.free.fr/payasos). Una plana interessant i que, a les persones que tinguérem l'oportunitat de viure aquella etapa, ens pot estimular a incorporar valors com l'alegria i l'espontaneïtat al nostre ensenyament i a l'educació.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Compartir notícies positives i alternatives

Fa unes hores he tingut l'ocasió de compartir una notícia que en el seu moment em demostrà que hi han més coses positives en el nostre diari del que podríem pensar i, així, intercanviar alegria, punts de vista, sensacions, mostres facials i expressives en què la sorpresa, la joia, l'espontaneïtat, l'humor i la iniciativa popular pareixien acompanyar les manifestacions individuals i les que naixien fruit de l'arreplega d'idees entre les persones que compartíem aquells instants.

Els he comentat el tema "Abrazos gratis en Málaga", un vídeo "divertido" publicat per http://www.noticiaspositivas.net i del qual ja vaig escriure un dia. No obstant això, m'ha agradat poder intercanviar sentiments i idees junt amb aquestes persones (molt pròximes i tot). Han eixit temes d'actualitat, com ara, la vida rutinària i monòtona de les ciutats, la capacitat creativa que hi ha dins de cada persona i col·lectiu, la possibilitat que part de l'ensenyament es dedique a activitats en contacte amb la societat i per a promoure actituds positives i, fins i tot, per a presentar a la ciutat (ací) que és molt més el que té.

Quan la ciutat (o la població) intercanvia amb la Universitat (o amb un centre d'ensenyament, secundari, primari o infantil), és molt el que guanyen les dos parts: no sols espontaneïtat, sinó humanitat, afecte intercanviable i compartible, humanisme, ecologisme, alternativisme, etc. M'ha fet goig tornar a veure el vídeo i comprovar que, novament i tot, podem veure el mateix i, no obstant això, actuar amb una mentalitat igualment oberta, com la del primer dia... I, a més, potser per espontaneïtat, descobrir que hi han més vídeos com el que veiérem el primer dia. Hem guanyat, hem progressat, hem contribuït.

Si mantenim l'esperit positiu de la històrica paraula "progressista", haurem fet un pas avant. La qüestió no és criticar que s'haja manipulat, sinó utilitzar-la amb el significat lingüístic, eixe que conserva l'essència, la forma, l'origen, allò que li dóna vida i la fa positiva, constructiva i actual. Si sabem què significa "progressar" ( i emprem més sinònims), la paraula fluïx com una més, de la mateixa manera que moltes endevinalles contades amb paraules distintes (en part de la pregunta) i, això sí, amb la mateixa resposta.

Progressar és avançar, revolucionar (en sentit positiu i constructiu), cultivar, evolucionar, etc. Ens servixen els fets (analitzar, dissenyar, actuar) i els mètodes constructius, creatius, positius i que valoren l'aportació positiva en qualsevol projecte humà i social, intel·lectual o manual.

Els altres aspectes, sovint borumballa per a crear discursos buits..., per als borumballers. Nosaltres, amb els nostres projectes, silenciosos (com la revolució positiva) i pràctics a llarg termini i tot.. i a mida que avancem. El que és bo, dura i es millora; el que és passatger, passa com les fulles caduques, però no com els arbres de fulla perenne, com ja ens ensenyaren a l'escola quan érem xiquets.

Gossera i creativitat

Si algun dia comentàrem sobre gossera i creativitat, potser la primera idea fóra que és una actitud poc formal respecte a la vida. No obstant això, l'experiència demostra el contrari (i sobre això hi han estudis). Així, hi han hagut persones que han sigut creatives i que semblaven gossarres. Per exemple, Bertrand Russell, Mark Twain, Oscar Wilde o Robert Louis Stevenson. Són persones que preferixen esperar el moment en què la productivitat els cride interiorment i, així, passar a la faena. Igualment pareix que són persones més productives del que es podria imaginar.

Personalment, intuïsc que també forme part d'aquesta espècie de club. Resulta curiós que quan trobem una activitat que ens fa goig, resulte molt fàcil trobar-nos de gust en el moment en què en participem, tot i que bona part del dia la dediquem a fruir de la vida, de les coses senzilles, de les relacions humanes, de l'estudi interior (bàsic per a millorar) i de raonar amb persones ben diferents (no sols de forma de ser, sinó econòmicament i tot).

Igualment podem fluir en el nostre riu d'interessos de la mateixa manera que el riu net que desitja Serrat en una de les seues cançons favorables al respecte de la natura. I d'això es tracta: de respectar la natura de cadascú, la seua essència i gaudir de les coses xicotetes, de l'humor, dels projectes creatius (els que treballen la part constructiva, positiva i contributiva de la persona).

Si la persona creativa és també una persona amb altes capacitats (el que tradicionalment s'ha dit "geni", "superdotat"...), resulta molt positiu actuar en el moment en què la calma estiga present, com també el plaer de treballar. Quan la calma, el treball i el plaer van junts, la faena passa a ser divertiment i, per tant, es delecta del fet de crear, de preparar el que mou cada persona cap a la fluïdesa: cuinar, ballar, llegir, cantar, caminar, passejar, fer alpinisme, prendre el sol, nadar, pintar, estudiar, raonar, escoltar, etc. Tinga u altes capacitats o no, és manifest que hi han moments per a la imaginació, la fantasia, la creativitat... i moments per a la incubació (terme que s'empra per a definir eixos temps en què pareix que no fem res, però les idees estan creant-se en el nostre interior). Eixa incubació, crec que té una relació directa amb eixa gossera. Potser ens interesse identificar gossera amb moments pont entre el present i el que sorgirà després.

Esperar, com l'Esperança (la productiva i activa), és positiu, com tindre un llistat d'activitats que volem fer i fer-les a poc a poc i una rere l'altra. I si considerem que pot pagar la pena introduir canvis lleugers, d'això es tracta. Almenys si volem fluir i mostrar-nos més flexibles.

Aquesta mena d'article potser fóra útil per als participants en el món de la Universitat: val més la pena fer les coses en el moment en què estem estimulats positivament que no quan no ens naix o tenim malenconia. En qualsevol moment, si actuem "com si" podem fer que aquesta gossera passe a ser tan habitual que puguem dir que treballem de manera més constant que abans. De la imaginació al canvi de creences només hi ha un pas. I des d'ací... a passejar flexiblement i com l'aigua neta pel nostre riu d'interessos. Una alternativa al treball avorrit: la flexibilitat de la gossera.

divendres, 5 de febrer del 2010

Educació creativa i bon humor

Després d'indagar per Internet sobre educació creativa i segle XXI, podem aplegar a fer una síntesi:

1. L'educació creativa és l'alternativa a l'excés de influència del pensament crític.
2. La creativitat afavorix l'optimisme, el realisme, la valoració de la intuïció, l'alegria i el bon humor.
3. La creativitat fa possible la presentació, revisió i actualització d'idees noves que es presenten com a alternatives als esquemes tradicionals i sorgits durant els segles XIX i XX.
4. Vivim en l'era de la informació, en lloc de l'era de la industrialització. Importa l'aprofitament de la informació.
5. Les relacions verticals donen pas a les horitzontals i a l'equip en què té entrada la diversitat.
6. L'humor resulta imprescindible com a element bàsic per a la salut.
7. Les relacions humanes passen a enriquir-se per mitjà del contacte intercultural: ecohumanisme, respecte per les diferències i curiositat.

Resulta evident pensar que aquest pas té lloc a poc a poc, per mitjà de formes diferents d'actuar (pensem els centres culturals creatius) i que, en lloc de desqualificar, es centren en la part positiva de la persona. I també, per descomptat, en l'humor com a element que ajuda a percebre el dia rere dia des d'una òptica més tranquil·la, graciosa i en què els canals s'obrin cap a la imaginació, el sorgiment d'idees positives, l'honradesa, l'autenticitat, les alternatives a la visió políticament correcta, a l'intent de manipulació i a altres herbes que formen part d'actituds d'aparença.

I el que dic ací, podem aplicar-nos-ho a la vida de cadascú: quan tenim un nord més o menys definit (principis i valors així com creences) i també obert a millora (creences, actituds que no formen part de nosaltres), etc. actuem amb més independència i lideratge que quan no organitzàvem el nostre dia rere dia atenent a aquests punts. Organitzar la nostra vida és practicar la fluïdesa, la flexibilitat, la joia i l'intercanvi de parers amb la sinceritat i la veracitat com a element de contacte.

Aquests estils d'actuació, i més, partixen del desenvolupament de l'educació creativa i de la participació de l'humor com a intermediari.

Això pense ara.

dijous, 4 de febrer del 2010

Llibres amb educació integral

Després de llegir unes línies sobre un històric professor de Magisteri, Pere Riutort Mestre, m'ha nascut el títol que encapçala aquestes línies: per sort hi han llibres amb educació integral, això és, llibres en què l'alumnat, indistintament de la matèria que estudie, té accés a una cultura global.

Així, si passegem la mirada, i amb tranquil·litat, per les planes dels llibres didàctics que coordinà l'esmentat mestre, trobem una diversitat de temes: cançons valencianes, cançons d'Europa, cançons clàssiques, informació sobre cultures ameríndies, com s'edita un periòdic, qui fou Maria Sklodowska Curie, els vents, refranys, pentagrames amb música i lletra, frases obertes, mots creuats, temes que comencen i acaben en deu o dotze minuts de lectura, riquesa de llenguatge en cada tema, interés pel vocabulari, algun joc popular, etc. Aquests llibres tingueren difusió a Aldaia, durant unes sessions de valencià que feia junt amb notícies de divulgació social, entre 2002 i 2004, gràcies, també, a la col·laboració desinteressada d'un amic i "tecles"... encara que fóra xicoteta i en una emissora local. El que importa és l'interés per l'aportació: tota pedra fa paret.

Al costat dels clàssics llibres de text, n'hi han que fan història i que, a més, resulten tot un exemple de la capacitat creativa que tenim les persones i que si, a més, la fem servir en companyia d'un grup (per mitjà de l'arreplega col·lectiva d'idees) podem enriquir i eixamplar. Es tracta, al meu parer, entre altres aspectes:

1. De proporcionar material que facilite el contacte entre la matèria i l'alumne i el mestre (passió i vocació).
2. De treballar perquè l'alumne es fixe en eixos exemples de didàctica i creativitat i, amb el temps (o durant el curs i tot), es llance a l'aventura de crear-ne.
3. De transmetre la idea que la creativitat no és patrimoni de les persones famoses o de les que citem més a sovint, sinó de totes les persones de la humanitat.
4. A hores d'ara podem incorporar un element clau per a la creativitat i l'ensenyament del segle XXI, fruit de l'evolució de les línies de pensament i de la pedagogia: la positivitat. I ací també inclourem l'humor positiu. Podem crear una lliçó que, a més, transmeta alegria, aspectes positius de la vida, que anime l'alumna a treballar per un món en què primem el que és positiu, constructiu i contribuïx a eixamplar-nos cap a les altres persones i, a més, a buscar la universalitat (som una part de l'univers planetari en què vivim i, cada vegada més, contactem amb persones de realitats culturals i antropològiques més diferents a les nostres).

Tot açò m'ha inspirat el passeig per Internet i la lectura d'alguns articles sobre aquest amic i històric professor de "Valencià 2" (curs segon de Magisteri): passen els anys, s'introduïxen canvis en l'ensenyament i en el pensament creatiu i, per tant, conservem el llegat que encara ens és útil i l'eixamplem amb la incorporació de les novetats pedagògiques (per exemple, la línia de la PNL i la filosofia del llibre "La revolució positiva", d'Edward de Bono).

dimecres, 3 de febrer del 2010

Recuperar el lideratge

Una de les parts essencials de l'ensenyament universitari, des del meu punt de vista, és el lideratge. Per lideratge comprenc que l'alumne aprenga, juntament amb el mestre, a ser el líder de les seues emocions i decisions, és a dir, orientar l'alumne (mentres compartim temps i aprenentatge) perquè es deseixisca amb independència i, al mateix temps, amb sensibilitat pel que l'envolta. Les dos coses són compatibles, la independència i la sensibilitat. Per mitjà de la sensibilitat i la curiositat passem a connectar amb la societat; per mitjà de la independència, som nosaltres les persones que assumim les regnes de la nostra vida emocional, social i de valors i principis.


Aleshores ens centrem en el nostre projecte vital, el nostre estil de vida, la nostra cosmovisió i, per això, tornem a deixar cada fitxa en cada lloc, de la mateixa manera que si hem acabat de fullejar un llibre de la biblioteca pública, el tornem al lloc on era.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Sobre l'humor i la imaginació

Després de passejar un poc per Internet, i d'estar lleugerament cansat per motius de panxa, he aplegat a la web http://www.humorpositivo.com i he llegit una frase interessant i vos la traduïsc: "Potser la imaginació no és sinó la intel·ligència que es divertix". No debades, des de les primeres introduccions al món d'aquest bloc, havia intuït l'humor positiu com un element clau en les relacions humanes de l'ensenyament, de l'educació i, en resum, de la vida diària.

Per tant, ja ho sabem: si volem passar-nos-ho bé, a fer una miqueta el bufó, el pallasso, com si fórem La Trinca.. o com eixos còmics o persones dedicades al circ o al cine còmic que més ens agrade. Això sí, si aportem la nostra originalitat, millor que millor: un lleuger toc personal en pot ser prou, d'originalitat. No és menester fer una obra majestuosa.

En qualsevol cas el que val és millorar la salut, no sols del professorat sinó també de l'alumnat. I, a més, millorar l'esperit acadèmic, les relacions entre les dos bandes, aportar fluïdesa al procés d'aprenentatge i de docència. Així, podem incloure música còmica i tot: la qüestió és divertir-nos, esplaiar-nos, fruir del que fem i que, per tant, l'acte d'ensenyar (com l'acte d'aprendre) siguen una mostra més de la fluïditat a què podem aplegar.

I si un dia la fluïditat es centra en uns altres aspectes, doncs deixem-la actuar: la qüestió és que, dins de les nostres possibilitats, l'ensenyament universitari siga un acte de vocació i de passió i entreteniment. Recorde, des d'aquestes línies, que una de les persones que més em va influir a Magisteri (i també a llarg termini, com a ensenyant i tot), era una professora amb molt bon sentit de l'humor, espontaneïtat, amor per l'ensenyament (la professió) i creativitat. El seu nom, Roser Santolària, una de les personalitats valencianes vinculades a la línia Freinet.

En resum, es tracta de practicar una professió, ací mestre (o mestra) i amb alegria, sensibilitat per l'alumnat i amor. Només així, al meu parer, l'alumne eixirà amb una nota que li atorgue l'aprovat o més i, per damunt, amb el goig d'haver aprés coses que no es toquen, a diferència del títol universitari. Per exemple, la creativitat.

Que tingueu un bon dia.

Preparació d'un dia de classe

Adés he accedit a http://www.noticiaspositivas.net i, després de llegir un document sobre les Escoles Waldorf, he aplegat a una conclusió: convé preparar el dia de manera que l'activitat intel·lectual siga més fluïda en les últimes sessions.

Així, si en les primeres incloem humanística, tecnologia, ciència, etc. i en les del mig expressió artística, lingüística o idiomes, en les últimes podem incloure activitats d'esbarjo, d'esplai o, simplement, de creativitat.

No obstant això, trobe interessant dedicar uns deu minuts a activitats creatives després de cada sessió, amb la intenció que les activitats siguen més entretingudes, més fluïdes, deixen temps per a preparar l'inici joiós cap a la matèria de la segona hora i així successivament. Així, en lloc de dedicar cinc hores universitàries cada matí (o cada vesprada), com feia quan jo estudiava a Magisteri, potser ens convinga més quatre hores i, juntament, deu minuts de descans entre dos sessions. Potser faça l'efecte d'una alternativa extravagant (en dubte, d'això). Ara bé, si revisem com ens sentíem, com a estudiants, després d'una hora d'estudi (sovint molt teòrica), o si el sistema educatiu (universitari o no) s'adapta a les necessitats reals d'una societat en què estiga en comunió la rama humanística, la científica, la tècnica, l'expressiva i la innovadora, podríem dir que...

1. Ens interessa dedicar algunes hores intel·lectives, al meu parer, a repassar biobrafies de persones destacades, a ensenyar lideratge i a relacionar els temes que expliquem amb la realitat global del planeta. Podríem incloure, també, activitats en grup: per exemple, sobre la convivència (educació ètica, cívica i moral).

2. Ens interessa estudiar les arts i els idiomes com a matèries que ens ajuden a la comunicació per mitjà de les percepcions i, també, a connectar amb persones de cultures, estils de vida diferents, i de llengües distintes a les que existixen a l'estat o nació en què vivim. Considere clau presentar la realitat de cultures diferents i promocionar el plurilingüisme i el respecte intercultural.

3. Treballar les manualitats, la corporalitat, l'afecte per les activitats del camp o per les activitats manuals (cosir, fer sabates, plantar, treballar amb cartolines, fer mobles, etc.) ens pot recordar que tenim unes mans molt precioses i dignes de respecte i, així, compartirem un missatge (mestres i alumnes): les tasques manuals, com les persones de la Humanitat que es dediquen a elles, es mereixen el mateix respecte que les activitats dels altres dos punts ací esmentats.

Això considere a hores d'ara.

dilluns, 1 de febrer del 2010

L'altruisme de Nikola Tesla (1856-1943)

Adés, i gràcies a l'enviament d'una amistat, he tingut accés a un document sobre la història de Nikola Tesla, una persona que va estar molt pròxima a Edison i Marconi i que, a diferència d'ells dos, va moure's com una persona partidària de la justícia social a nivell mundial, de l'ajuda a les persones del planeta i com una persona que, per dir-ho així, buscava el bé mundial per damunt dels drets d'autor, els guardons, els reconeixements o la força dels diners.

També el podríem qualificar com una persona amb principis, és a dir, honrada: crec que les persones més creatives i constructives no han desitjat la violència (en qualsevol de les seues vessants) en cap punt del planeta. Té en el seu historial més de set-centes patents... Es tracta, per tant, d'una persona altament sensible i amb esperit universalista, a més de visionari i excèntric.

El seu coneixement, gràcies a un document elaborat, entre altres persones, per Pedro Pozas Terrados (una persona vinculada a Greenpeace i partidària de la llibertat d'expressió, el pensament creatiu i la llibertat de moviment de la persona enmig del món que vivim), m'ha fet conéixer una "personalitat" més de la història de la Humanitat.

Finalment diré que la història es fa entre les persones amb guardons o reconeixements (internacionals o no) i entre la quasi totalitat de la població mundial: totes formem una gran família en què els pares, les mares, els fills i les filles són igualment imprescindibles, mas que la contribució de cadascú siga distinta..., com també les amistats. El que sí vull remarcar és que, cada dia més, m'incline sobretot per les persones amb principis i valors establits, mas que siguen diferents als meus: crec que són les més interessades, les més lliures i les més centrades en el respecte del proïsme, en l'acte de fer-se respectar i en respectar-se.

En resum: una persona de qui, potser, parlem en més ocasions. Al cap i a la fi, les persones amb una sensibilitat pel món, crec, que a hores d'ara i en el moment que vivim, mereixen un xicotet homenatge, encara que simplement siguen part del nostre veïnat i siguen pobres. Allò que val, al meu parer, és l'autenticitat, tindre principis i valors, ser oberta de ment, l'altruisme, l'autorespecte, la sensibilitat per la societat (pacifisme, justícia social, internacionalisme), etc.

Utilitat del conte

Després d'un somni en què he vist un històric professor de Magisteri (de Valencià), com potser el dia que em va dir "Tu podries escriure contes", després d'haver-ne llegit u (molt imaginatiu), he considerat interessant passar al tema del títol: la utilitat del conte.

El conte, a més de permetre la creativitat (parle, sobretot, del que naix de la imaginació i la fantasia modernes), és un camp obert al coneixement dels valors que prima l'alumne, el mestre o la colla de persones que ha decidit crear-lo en grup.

No he tingut l'oportunitat de veure un conte creat en grup (parle dels que es fan entre el resultat dels afegitons de cadascú). En qualsevol cas, el considere molt útil, entre altres, per a riure'ns. Potser ens recordaria una miqueta el joc del telèfon. I si, a més, afegírem què ha contat cadascú...

A vegades, el conte, i ací també incloc el modern (fruit dels darrers vint o trenta anys), és una entrada a valors moderns, com ara, el canvi climàtic, l'ecologia, la tecnologia, el respecte pels animals i els grups humans tradicionalment marginats, els aparells moderns, etc.

Fins i tot, hi han contes que introduïxen valors i sense adscriure's a cap feminisme ni línia profeminista, sinó simplement al respecte intergenèric o per les persones (indistintament de la seua nacionalitat, lloc d'origen, gènere amb què han nascut, orientació sexual, etc.). Com més moderns, més estranys respecte als tradicionals. Ara bé, els tradicionals tenien una missió, com els més avançats, la qual és la mateixa: transmetre valors, els de l'època.

Això sí, si volem transmetre valors positius, quan escrivim un conte, quan el contem o, per què no?, quan ens l'inventem davant d'una sessió amb estudiants universitaris, majors d'edat o d'ensenyament secundari... el conte és un bon mitjà de comunicació: ens permet raonar per mitjà de metàfores, per mitjà de la imaginació, per mitjà de la fantasia i, a més, enviar un missatge de fons. I, com suponc contarà més d'un llibre d'oratòria, l'estratègia "Fa molt de temps", és a dir, el fet de centrar l'inici de la comunicació en la mitat de l'acció (en lloc del tradicional inici, nus i desenllaç), ens ajuda perquè l'alumnat siga receptiu... des del present.

Un dia comentava açò últim a un mestre d'anglés, qui també ensenya a adolescents, i em va dir que era un bon mitjà. El fet d'haver aplegat a aquesta tècnica de comunicació entre mestre i alumne em prové de la lectura d'un llibre d'Augusto Cury. I crec que és molt útil. Tant com els contes que han traspassat fronteres europees (o que han entrat ací), com els que formen part del nostre llegat lingüístico-cultural (en llengua catalana), com els que formen part de la història de la històrica Corona d'Aragó (amb la qual ha intercanviat molt la cultura valenciana) i que, a més, fóra interessant i bonic que els difonguérem amb versió bilingüe o més. Això sí, en primer lloc,... la llengua original! Eixa alternativa resulta atractiva en un moment històric com el segle XXI, en què, atenent als estudis, està previst que només es salve el 5% de les llengües que es parlen a nivell mundial (en algun lloc del món). Un mosaic ben formós i digne d'amor i respecte més enllà de les lleis: la pràctica del respecte ens fa amics de la diversitat i de l'horitzontalitat. A més, ens permet eixamplar els nostres flocs culturals, creatius i de comprensió i de germanor, això és, fer-nos més universalistes, més internacionalistes i més amants del patrimoni mundial, com també proposa la Unesco.

Finalment la Universitat és un punt de partida molt interessant per a la difusió dels objectius pedagògics i interculturals de la Unesco, organització mundial centrada en la cultura, l'educació, l'ensenyament i el patrimoni mundial. Ens en beneficiarem tots, societat i Universitat.