Quasi vint-i-quatre hores després de deixar-me una bandolera dins d'un autobús Alaquàs-València (línia 161) i declarar a un agent d'una comisaria, he descobert la gran importància que representa fer una vida senzilla, centrada sobretot en la part humanista de la persona, en la part dels valors i de la cultura de les relacions interpersonals, de la senzillesa, de l'humor (el qual em permeté romandre a les oficines i conservar la calma, així com aplanar el camí cap a una declaració tranquil·la, assossegada i en què fins i tot vaig dir que portava un llibre "Elogio de la vida sencilla"). Què és això de la vida senzilla, em preguntà l'agent? Sortosament portava a mà la medicació de migjorn, la qual cosa permeté fluir amb més flexibilitat i calma. Vinga, passem als beneficis de l'humor!
1. Ajuda a mantindre la calma.
2. Ens permet relativitzar les coses.
3. Ens fa costat mentres mirem la part positiva de la vida.
4. Ens ajuda a dormir o descansar millor, com també a esperar (bé a una comisaria, bé a un aeroport, bé a un centre social, etc.).
5. Ens permet narrar històries com aquesta a persones que coneixem i des de la vessant positiva, a més que ens aproxima a les altres persones. És, per tant, una mena de comunicador social que amplia les relacions humanes.
6. Ens ajuda a tornar a la normalitat emocional anterior a fets diferents als desitjables.
7. Potser hi haja una relació directa humor-alegria-senzillesa-honradesa. Recordem que la consciència tranquil·la es pot mantindre quan actuem amb allò moralment correcte. Qui torna el que troba i sap que no es seu, al meu parer, ajuda a crear una societat més social i en què valorem els valors i el codi deontològic de cadascú i respectuós amb el proïsme (el de les conductes moralment sanes).
8. L'humor és imprescindible en moments d'adversitat, els quals són una oportunitat per a traure la vena positiva i alegre de la persona, així com per a desenvolupar la creativitat.
9. L'humor, com molta de l'educació infantil, no és un element material i sí ajuda a desenvolupar la creativitat, la qual cosa ens encoratja a treballar-lo.
10. En qualsevol cas, la part material és imprescindible, com la intangible, per a superviure, com diu José Antonio Marina. Quan la part material fa sentir-nos còmodes interiorment (emocionalment), potser estem en el nostre punt ideal.
11. La persona solidària i sensible amb el proïsme, encara que el conega poc, com els treballadors de la casa on comprí el nou mòbil, demostra que encara hi han persones obertes mentalment, emocionalment i, fins i tot, que tenen esperança i facilitat de comprensió.
Quines anècdotes personals contaríeu als alumnes si volguéreu transmetre la importància d'alguns valors en la societat actual i, així, per exemple, treballar l'esperit de gratitud, de solidaritat o de cooperació?
divendres, 30 d’abril del 2010
dimecres, 28 d’abril del 2010
"He aprés que, ..."
"He aprés que, sens dubte, aprenc de nou" he tornat a llegir en un document que m'enviaren ja fa mesos i que encara conserva el llistat de missatges rebuts. Com llegia en un llibre de Ken Bain, "El cervell adora la diversitat" (en paraules d'una professora universitària), és a dir, que ens és molt profitós, corporalment, emocionalment, mentalment, espiritualment, afectivament, etc. treballar la diversitat.
Doncs, ja podem passar a l'acció, és a dir, a deixar pas a la fluïdesa i al pensament "líquid" o "flexible", tradicionalment atribuït a les dones, potser perquè tendixen més, entre altres coses, a treballar el sentit pràctic, a tindre més paciència (ho requerix el guió, almenys mentres una està embarassada i després, quan ja és mare) i a ponderar, això és, a mantindre una relació atenent a les necessitats i a les capacitats o a les habilitats de cada persona.
Doncs bé, si així solen actuar les dones (o, si més no, de manera més tradicional), podem prendre nota d'eixe estil d'educació i traslladar-lo a l'àmbit universitari, en les relacions mestre-alumne: no tots els alumnes són iguals (com tampoc no ho són tots els mestres). Per tant, convindrà fer un estudi inicial de cadascú (per exemple, per mitjà d'estudis sensorials, per saber quin és el sentit que primen - o si són genèrics-, o el vocabulari, o dedicar un temps a l'any a cada alumne, com ara, al despatx, etc.). En acabant podrem organitzar millor les sessions, amb aquestes pistes inicials que, de segur, ens ajudaran a tindre una visió més global (la classe) i particular (cada alumne), amb la qual cosa guanyarem qualitat de relació entre el docent i l'estudiant, un acte tan primordial com delegar part del temps als estudiants perquè així desenvolupen l'oratòria i, de pas, aprenguen a ordenar les idees.
En resum: l'aprenentatge continu (sobretot dels errors i, per què no, dels encerts), les actituds "líquides" o "flexibles" i la ponderació ("afegir pes en l'altra balança", com ens va dir Pere Riutort a classe) ens interessen per a preparar alumnes més atrets per l'aprenentatge a la Universitat i per la seua contribució al món universitari i... al social, com també fan els mestres.
Doncs, ja podem passar a l'acció, és a dir, a deixar pas a la fluïdesa i al pensament "líquid" o "flexible", tradicionalment atribuït a les dones, potser perquè tendixen més, entre altres coses, a treballar el sentit pràctic, a tindre més paciència (ho requerix el guió, almenys mentres una està embarassada i després, quan ja és mare) i a ponderar, això és, a mantindre una relació atenent a les necessitats i a les capacitats o a les habilitats de cada persona.
Doncs bé, si així solen actuar les dones (o, si més no, de manera més tradicional), podem prendre nota d'eixe estil d'educació i traslladar-lo a l'àmbit universitari, en les relacions mestre-alumne: no tots els alumnes són iguals (com tampoc no ho són tots els mestres). Per tant, convindrà fer un estudi inicial de cadascú (per exemple, per mitjà d'estudis sensorials, per saber quin és el sentit que primen - o si són genèrics-, o el vocabulari, o dedicar un temps a l'any a cada alumne, com ara, al despatx, etc.). En acabant podrem organitzar millor les sessions, amb aquestes pistes inicials que, de segur, ens ajudaran a tindre una visió més global (la classe) i particular (cada alumne), amb la qual cosa guanyarem qualitat de relació entre el docent i l'estudiant, un acte tan primordial com delegar part del temps als estudiants perquè així desenvolupen l'oratòria i, de pas, aprenguen a ordenar les idees.
En resum: l'aprenentatge continu (sobretot dels errors i, per què no, dels encerts), les actituds "líquides" o "flexibles" i la ponderació ("afegir pes en l'altra balança", com ens va dir Pere Riutort a classe) ens interessen per a preparar alumnes més atrets per l'aprenentatge a la Universitat i per la seua contribució al món universitari i... al social, com també fan els mestres.
dimarts, 27 d’abril del 2010
Conversa, escolta, humor: per una classe innovadora
Una persona que conec molts anys, amb bon sentit de l'humor, diu: "No sólo de pan vive el hombre, sino de mezcla" amb una última paraula pronunciada en essa. Bo, fa falta humor a classe, de la mateixa manera que ens resulta útil en la vida pública, sia amb familiars, sia amb amistats, sia amb persones desconegudes i tot. I és que podem (i considere que ens interessa) anar més enllà del formalisme: l'espontaneïtat, la conversa, l'escolta, l'humor i, per què no, una miqueta d'improvisació, això és, de flexibilitat mentres dirigim una classe i, alhora, la centrem en l'alumne o, millor dit, en cadascú dels alumnes o en grups d'alumnes. En qualsevol cas nosaltres participem de la classe, com a mestres i com a aprenents, de la mateixa manera que ells (els alumnes) també ho fan. Això és una simbiosi, un intercanvi mutu, una unió entre mestre i alumne, entre dos persones que compartixen un temps i un espai i que, ves per on, s'han d'espavilar (com aquell qui diu) a traure-li el màxim profit que puguen.
Ens interessa compartir la cultura dels valors (des dels que treballem per la pau i la convivència, fins dels que ens ajudaran a ser més creatius i més independents, o més ordenats i juganers igualment), la cultura que vivim (la que més ens ha donat), les cultures amb què contactem ara, com a resultat de la immigració (les persones que apleguen de països o estats diferents, o bé de llocs de l'Estat espanyol o de terres valencianes amb idiosincràsia diferent), les cultures que compartim per mitjà d'Internet (un mitjà molt eficaç per a fer turisme i formació de moltes disciplines a llarga distància), etc.
I finalment, ens interessa recordar-nos cada dia de la cultura de la fraternitat, de l'humor que ens encoratja cap a la joia de viure i la suavitat de les relacions humanes i mirar les coses des d'un punt de vista més positiu i d'aprenent. Si ho manifestem, junt amb el contacte amb la natura (molt profitós en zones urbanes), la música o la lectura tranquil·les, les activitats manuals simples (les quals ens recorden que tenim unes mans que poden fer meravelles), les relacions interpersonals, el temps personal dedicat a la reflexió per a millorar i, també, una mirada cap a la part positiva dels mitjans de comunicació, etc. guanyarem qualitat de vida, la qual cosa farà que el govern puga destinar més diners a activitats en què podrem influir més per mitjà de la nostra participació social activa (per internet i tot).
Això sí, per favor, cada passa que fem (i sempre que puguem), amb alegria. El treball que es desenvolupa amb alegria, esperança, positivitat, fluïditat (fer sobretot el que més ens agrada), flexibilitat (alternar el que ens és més fàcil amb moments de formació per al que no dominem tant) i humor, fa que es senta com una part d'un projecte de vida: gaudir del present, perquè a poc a poc fem el demà i eixe demà serà millor que el passat. Per això vivim i ens centrem en el present.
Ens interessa compartir la cultura dels valors (des dels que treballem per la pau i la convivència, fins dels que ens ajudaran a ser més creatius i més independents, o més ordenats i juganers igualment), la cultura que vivim (la que més ens ha donat), les cultures amb què contactem ara, com a resultat de la immigració (les persones que apleguen de països o estats diferents, o bé de llocs de l'Estat espanyol o de terres valencianes amb idiosincràsia diferent), les cultures que compartim per mitjà d'Internet (un mitjà molt eficaç per a fer turisme i formació de moltes disciplines a llarga distància), etc.
I finalment, ens interessa recordar-nos cada dia de la cultura de la fraternitat, de l'humor que ens encoratja cap a la joia de viure i la suavitat de les relacions humanes i mirar les coses des d'un punt de vista més positiu i d'aprenent. Si ho manifestem, junt amb el contacte amb la natura (molt profitós en zones urbanes), la música o la lectura tranquil·les, les activitats manuals simples (les quals ens recorden que tenim unes mans que poden fer meravelles), les relacions interpersonals, el temps personal dedicat a la reflexió per a millorar i, també, una mirada cap a la part positiva dels mitjans de comunicació, etc. guanyarem qualitat de vida, la qual cosa farà que el govern puga destinar més diners a activitats en què podrem influir més per mitjà de la nostra participació social activa (per internet i tot).
Això sí, per favor, cada passa que fem (i sempre que puguem), amb alegria. El treball que es desenvolupa amb alegria, esperança, positivitat, fluïditat (fer sobretot el que més ens agrada), flexibilitat (alternar el que ens és més fàcil amb moments de formació per al que no dominem tant) i humor, fa que es senta com una part d'un projecte de vida: gaudir del present, perquè a poc a poc fem el demà i eixe demà serà millor que el passat. Per això vivim i ens centrem en el present.
Fundación Cultura para la Paz i aprenentatge
Hui, després de llegir un article a la web de "Valencia Sostenible y Creativa" en què apareixia Federico Mayor Zaragoza, he passat a la web de la Fundación Cultura para la Paz i he accedit a una entrevista de set minuts si fa no fa. El que més destacaria és la potència que, segons Federico Mayor Zaragoza, expresident de la Unesco, tenim les persones quan accedim a càrrecs i, com aquell qui diu, encara no hem participat del formalisme. És eixe el millor moment per a obrir les portes a la creativitat i a alternatives que en uns altres moments no ho tindrien tan fàcil.
Després d'això, podem pensar que les persones podem aprofitar més la creativitat en moments de canvi, com ara, els actuals, la qual cosa podria recordar-nos aquell refrany que diu "Nous reis, noves lleis". És a dir, actuar amb idees i quan passem a l'instant... fil a l'agulla!
La idea de l'expresident de la Unesco també ens pot recordar la importància de l'espontaneïtat dins de la vida humana, política, social, etc. com a un ingredient que ajuda a flexibilitzar i atorgar fluïditat als nostres actes. Potser resulte paradoxal que una monotonia positiva siga menester per a progressar (per exemple, fer una vida en què compaginem calma i activitat, descans i acció, etc) si bé ens referim a una monotonia que és imprescindible per a créixer com a persones i com a ciutadans.
Una altra idea que traurem del document és la gran importància de les persones per a qualsevol persona que treballe en contacte amb persones (o que faça vida junt amb elles), això és, per a totes: el mestre amb l'alumne, els pares amb els fills, el metge amb el consultant, el científic de laboratori amb la ciutadania, el ministre amb la població...
Finalment, del document primer (el de la web valenciana) podem extraure que els ciutadans tenim ara mecanismes per a participar en la vida d'un país, d'un municipi, d'un estat, etc. i condicionar part de les decisions. Per tant, podem fer molt més del que ens imaginàvem anys arrere i, a més, tenim una oportunitat, com és Internet. La història més actual de l'Estat espanyol ens servix d'exemple (en els últims sis mesos la població ha fet que el govern accepte alguns canvis), com també ens va servir el primer i molt considerable: les eleccions generals del 2004, a falta d'un poc més de vint-i-quatre hores per a la votació... del 14 de març. Molts d'aquells votants potser encara se'n recorden.
I el record positiu, i a favor de les iniciatives populars i independents, és molt bàsic per a tindre major presència en la vida pública i política d'un país, d'un estat...
Quines alternatives a les tradicionals manifestacions antigovernamentals proposaries davant de la classe i quina part de la persona consideres que cal promoure, bé com alumne, bé com a mestre?
Després d'això, podem pensar que les persones podem aprofitar més la creativitat en moments de canvi, com ara, els actuals, la qual cosa podria recordar-nos aquell refrany que diu "Nous reis, noves lleis". És a dir, actuar amb idees i quan passem a l'instant... fil a l'agulla!
La idea de l'expresident de la Unesco també ens pot recordar la importància de l'espontaneïtat dins de la vida humana, política, social, etc. com a un ingredient que ajuda a flexibilitzar i atorgar fluïditat als nostres actes. Potser resulte paradoxal que una monotonia positiva siga menester per a progressar (per exemple, fer una vida en què compaginem calma i activitat, descans i acció, etc) si bé ens referim a una monotonia que és imprescindible per a créixer com a persones i com a ciutadans.
Una altra idea que traurem del document és la gran importància de les persones per a qualsevol persona que treballe en contacte amb persones (o que faça vida junt amb elles), això és, per a totes: el mestre amb l'alumne, els pares amb els fills, el metge amb el consultant, el científic de laboratori amb la ciutadania, el ministre amb la població...
Finalment, del document primer (el de la web valenciana) podem extraure que els ciutadans tenim ara mecanismes per a participar en la vida d'un país, d'un municipi, d'un estat, etc. i condicionar part de les decisions. Per tant, podem fer molt més del que ens imaginàvem anys arrere i, a més, tenim una oportunitat, com és Internet. La història més actual de l'Estat espanyol ens servix d'exemple (en els últims sis mesos la població ha fet que el govern accepte alguns canvis), com també ens va servir el primer i molt considerable: les eleccions generals del 2004, a falta d'un poc més de vint-i-quatre hores per a la votació... del 14 de març. Molts d'aquells votants potser encara se'n recorden.
I el record positiu, i a favor de les iniciatives populars i independents, és molt bàsic per a tindre major presència en la vida pública i política d'un país, d'un estat...
Quines alternatives a les tradicionals manifestacions antigovernamentals proposaries davant de la classe i quina part de la persona consideres que cal promoure, bé com alumne, bé com a mestre?
dilluns, 26 d’abril del 2010
Filantropia i alternatives
Des del meu parer, sobretot després d'haver consultat webs i d'haver raonat amb persones del carrer, considere que u dels reptes que tenim és la trobada d'alternatives als temes que actualment ens interessen i que requeriran atenció a llarg termini, com ara, el canvi climàtic.
I com cada vegada vivim més pròxims, perquè estem més mesclades les persones (en el carrer, en les parelles, en els fills, adopció de xiquets, etc.), també necessitem treballar més pel bé de la humanitat, això és, actuar a llarg termini mentres ens encarreguem de gestionar el present. Viure el present (i amb consciència social i humanitària) perquè el futur siga més joiós que com el veiem ara i perquè, alhora, rectifiquem posicions que la història ha demostrat que no ens han sigut útils, com ara, l'ús de l'aigua. No es tracta de netejar-nos les mans quan ens embrutem, sinó de tractar de ser més nets... De la mateixa manera, no és qüestió de reciclar, sinó de fer un ús més racional del que comprem o veure si realment ens és necessari.
Igualment, com a una de les alternatives, ens interessa compartir el que tenim, fer que rutle el que hi ha a casa i ja no ens és útil, obrir-nos als altres i dir-los què podem compartir junt amb ells, pagar de manera justa i per un servici a qui no treballa ara i és amic nostre, regalar una planta xicoteta a la dona que ara està malalta i no la coneixem de res però l'hem vista, etc.
En resum, per a fer filantropia (estimar les persones que formem part de la humanitat) hi han moltes maneres, amb diners o sense (moltíssimes, en aquesta opció segona), i cadascuna és igualment correcta i vàlida, perquè partix de la contribució desinteressada de cada persona, de la participació social (sempre que siga constructiva, positiva i creativa). I a partir de la vida senzilla, i per mitjà dels actes més senzills i espontanis, en podem trobar molta, de generositat. I així, a més, treballem per una cultura més social, més humana, més solidària i en què compartim el temps junt amb l'alegria de viure i conviure, l'humor (tan necessari en moments com el present i que tanta creativitat i facilitat per a prendre decisions més encertades ens proporciona... i tanta ajuda ens dóna per a dormir millor), i una mirada més centrada en el benestar social.
Quines alternatives socials proposeu, com a mestres (com a alumnes, o com a persones del carrer), davant el present i per un segle XXI més social?
I com cada vegada vivim més pròxims, perquè estem més mesclades les persones (en el carrer, en les parelles, en els fills, adopció de xiquets, etc.), també necessitem treballar més pel bé de la humanitat, això és, actuar a llarg termini mentres ens encarreguem de gestionar el present. Viure el present (i amb consciència social i humanitària) perquè el futur siga més joiós que com el veiem ara i perquè, alhora, rectifiquem posicions que la història ha demostrat que no ens han sigut útils, com ara, l'ús de l'aigua. No es tracta de netejar-nos les mans quan ens embrutem, sinó de tractar de ser més nets... De la mateixa manera, no és qüestió de reciclar, sinó de fer un ús més racional del que comprem o veure si realment ens és necessari.
Igualment, com a una de les alternatives, ens interessa compartir el que tenim, fer que rutle el que hi ha a casa i ja no ens és útil, obrir-nos als altres i dir-los què podem compartir junt amb ells, pagar de manera justa i per un servici a qui no treballa ara i és amic nostre, regalar una planta xicoteta a la dona que ara està malalta i no la coneixem de res però l'hem vista, etc.
En resum, per a fer filantropia (estimar les persones que formem part de la humanitat) hi han moltes maneres, amb diners o sense (moltíssimes, en aquesta opció segona), i cadascuna és igualment correcta i vàlida, perquè partix de la contribució desinteressada de cada persona, de la participació social (sempre que siga constructiva, positiva i creativa). I a partir de la vida senzilla, i per mitjà dels actes més senzills i espontanis, en podem trobar molta, de generositat. I així, a més, treballem per una cultura més social, més humana, més solidària i en què compartim el temps junt amb l'alegria de viure i conviure, l'humor (tan necessari en moments com el present i que tanta creativitat i facilitat per a prendre decisions més encertades ens proporciona... i tanta ajuda ens dóna per a dormir millor), i una mirada més centrada en el benestar social.
Quines alternatives socials proposeu, com a mestres (com a alumnes, o com a persones del carrer), davant el present i per un segle XXI més social?
Filantropia i alternatives
Des del meu parer, sobretot després d'haver consultat webs i d'haver raonat amb persones del carrer, considere que u dels reptes que tenim és la trobada d'alternatives als temes que actualment ens interessen i que requeriran atenció a llarg termini, com ara, el canvi climàtic.
divendres, 23 d’abril del 2010
Humor i alegria en les sessions universitàries
Considere l'humor i l'alegria com dos components que faciliten una flexibilitat i una fluïditat més de la sessió,... com també ocorre a moltes empreses que s'ho han començat a prendre com una qüestió realment interessant per a la millora de la qualitat de la faena i de les relacions entre els membres que participen.
Amb independència de si tractem la universitat com una empresa (que no és eixe el meu cas), ens ajuda un muntó donar carta blanca a aquests elements, de la mateixa manera que també els desenvolupem en les relacions socials del carrer, de casa o durant més d'un passeig amb alguna persona.
En resum, podem dir que el que fem a casa (o durant la nostra participació en la vida social) també podem incorporar-ho a la universitat. Almenys mentres permeta una qualitat de vida més bona, un ensenyament més creatiu i lliure i, per què no, una proximitat entre el mestre i l'alumne, així com una entrada de l'alegria i la part còmica (dos elements més de les persones) en l'ambient docent, de la mateixa manera que, per posar un exemple, també ho fa en l'educació familiar.
Quin paper considereu que hauria de tindre l'humor, com l'ensenyament enmig de l'alegria, en les sessions universitàries?
Amb independència de si tractem la universitat com una empresa (que no és eixe el meu cas), ens ajuda un muntó donar carta blanca a aquests elements, de la mateixa manera que també els desenvolupem en les relacions socials del carrer, de casa o durant més d'un passeig amb alguna persona.
En resum, podem dir que el que fem a casa (o durant la nostra participació en la vida social) també podem incorporar-ho a la universitat. Almenys mentres permeta una qualitat de vida més bona, un ensenyament més creatiu i lliure i, per què no, una proximitat entre el mestre i l'alumne, així com una entrada de l'alegria i la part còmica (dos elements més de les persones) en l'ambient docent, de la mateixa manera que, per posar un exemple, també ho fa en l'educació familiar.
Quin paper considereu que hauria de tindre l'humor, com l'ensenyament enmig de l'alegria, en les sessions universitàries?
Ensenyament i educació holística
Cada dia considere més important que la persona que comença a viure o a participar del model d'ensenyament (ofical o per lliure), tinga accés a mitjans de comunicació i, més encara, a sistemes de tractament de la informació, així com a una formació diferent a la tradicional o a models que es centraven en la crítica. És, per tant, una rebuda als espais educatius centrats més en la part holística (total, desenvolupar les capacitats de la persona) i en la creativitat.
No és suficient que tinguem molts recursos a l'abast, sinó que en necessitem de qualitat per a fer-nos persones més independents, més lliures i més creatives, junt amb l'alegria, l'humor i el sentit del compromís social en resposta als favors que rebem des del naixement. I que passem d'una anàlisi negativa a una que ens invite a l'acció positiva i constructiva, això és, a l'acció creativa. Així, considere imprescindible, per al segle XXI, els factors següents:
1. Mirada cap a la totalitat, és a dir, cap a una educació que difonga i treballe (manualment i tot) les diferents possibilitats d'ensenyament i en què l'alumne siga el protagonista al qual es convide a desenvolupar la seua creativitat.
2. Participació puntual del mestre, com a moderador i facilitador d'informació inicial i com a aprenent continu.
3. Aprenentatge per descoberta i aprenentatge per mitjà del relat (experiències, vivències i material o idees del mestre en un intercanvi mestre-alumne) i l'exemple: que el mestre, com a persona creativa, honrada, compromesa i social siga un company de viatge i un aprenent més disposat a compartir junt amb l'alumne.
4. Educació amb els valors ecohumanistes, pacifistes, internacionalistes i que treballen per l'intercanvi i el coneixement de cultures diferents a la nostra.
5. Educació per la llibertat i la maduració emocional de la persona.
6. Educació pel pensament positiu i creatiu (arts, ciències, lletres, tecnologia, tècnica, societat, humanisme, ecologisme, PNL, tècniques com les d'Edward de Bono, etc.).
7. Educació per al benestar i la felicitat vital (fer que les persones aprenguem a sentir-nos de gust amb la senzillesa, els nostres talents, els nostres matissos, el nostre codi moral, l'optimisme realista, l'altruisme, el contacte amb la natura, el sentir i considerar que hem aprofitat un dia, viure el present, etc.)
Quin model d'educació promouríeu per al segle XXI?
No és suficient que tinguem molts recursos a l'abast, sinó que en necessitem de qualitat per a fer-nos persones més independents, més lliures i més creatives, junt amb l'alegria, l'humor i el sentit del compromís social en resposta als favors que rebem des del naixement. I que passem d'una anàlisi negativa a una que ens invite a l'acció positiva i constructiva, això és, a l'acció creativa. Així, considere imprescindible, per al segle XXI, els factors següents:
1. Mirada cap a la totalitat, és a dir, cap a una educació que difonga i treballe (manualment i tot) les diferents possibilitats d'ensenyament i en què l'alumne siga el protagonista al qual es convide a desenvolupar la seua creativitat.
2. Participació puntual del mestre, com a moderador i facilitador d'informació inicial i com a aprenent continu.
3. Aprenentatge per descoberta i aprenentatge per mitjà del relat (experiències, vivències i material o idees del mestre en un intercanvi mestre-alumne) i l'exemple: que el mestre, com a persona creativa, honrada, compromesa i social siga un company de viatge i un aprenent més disposat a compartir junt amb l'alumne.
4. Educació amb els valors ecohumanistes, pacifistes, internacionalistes i que treballen per l'intercanvi i el coneixement de cultures diferents a la nostra.
5. Educació per la llibertat i la maduració emocional de la persona.
6. Educació pel pensament positiu i creatiu (arts, ciències, lletres, tecnologia, tècnica, societat, humanisme, ecologisme, PNL, tècniques com les d'Edward de Bono, etc.).
7. Educació per al benestar i la felicitat vital (fer que les persones aprenguem a sentir-nos de gust amb la senzillesa, els nostres talents, els nostres matissos, el nostre codi moral, l'optimisme realista, l'altruisme, el contacte amb la natura, el sentir i considerar que hem aprofitat un dia, viure el present, etc.)
Quin model d'educació promouríeu per al segle XXI?
dijous, 22 d’abril del 2010
Espontaneïtat infantil i "free hugs" (abraçades de franc)
Estimades amistats i persones del món internàutic que esteu interessades per renovar l'ensenyament universitari amb la intenció de fer-lo més creatiu, constructiu i positiu.
Hui he tingut accés a un document sobre abraçades a Barcelona en què se'ns indica que l'origen del moviment "free hugs" (intuïsc que hi hauran molts documents interessants en anglés), és a dir, "abraçades de franc", "abraçades gratis"... nasqué d'una dona australiana (on l'anglés és la llengua oficial) que es dedicava a abraçar persones desconegudes i tot...
Dies arrere un xiquet, potser menor de dos anys, començà a passejar per un banc (en què jo seia, mentres llegia un llibre amb calma) i ell passà a desenvolupar eixa espontaneïtat que encara podem conservar si ens proposem traure-la i emprar-la en el nostre dia rere dia. I no sols em regalava (perquè parlava amb el verb regalar i la paraula castellana regalo), sinó que participàrem de la imaginació i la inclinació pel joc, dos elements molt claus quan un país, estat, comarca o població vol ressorgir i caminar avant, per damunt de les coses que ja no podem rectificar i, per tant, amb l'oportunitat de canviar de xip i d'orientar-nos cap a la part creativa i positiva de la vida diària.
Que les abraçades no tinguen una bona rebuda entre part de la població, no ens ha d'estranyar. Almenys si tenim present que un 50% (segons dades d'Augusto Cury, psiquiatra i pedagog, publicats al llibre "Pares brillants, mestres fascinants" - la traducció de la versió castellana és aquesta-) ha rebut una educació emocional que podríem qualificar de sana o progressista per part dels seus pares. Aleshores... què podem fer ?
Al meu parer promocionar la part positiva (perquè la negativa i crítica ja la coneixem i no ens interessa més enllà de l'ànim cap a una reflexió) i passar a l'acció: promoure moviments com aquest i contactar més amb el veïnat (de principi) i així, i a poc a poc, passar cap a una societat de major intercanvi emocional entre les persones i, per tant, més solidària, cooperativa i sensible amb els altres.
Què promocionaríeu entre els estudiants de Magisteri i els mestres perquè treballaren més el sentit positiu i social que totes les persones tenim dins?
Hui he tingut accés a un document sobre abraçades a Barcelona en què se'ns indica que l'origen del moviment "free hugs" (intuïsc que hi hauran molts documents interessants en anglés), és a dir, "abraçades de franc", "abraçades gratis"... nasqué d'una dona australiana (on l'anglés és la llengua oficial) que es dedicava a abraçar persones desconegudes i tot...
Dies arrere un xiquet, potser menor de dos anys, començà a passejar per un banc (en què jo seia, mentres llegia un llibre amb calma) i ell passà a desenvolupar eixa espontaneïtat que encara podem conservar si ens proposem traure-la i emprar-la en el nostre dia rere dia. I no sols em regalava (perquè parlava amb el verb regalar i la paraula castellana regalo), sinó que participàrem de la imaginació i la inclinació pel joc, dos elements molt claus quan un país, estat, comarca o població vol ressorgir i caminar avant, per damunt de les coses que ja no podem rectificar i, per tant, amb l'oportunitat de canviar de xip i d'orientar-nos cap a la part creativa i positiva de la vida diària.
Que les abraçades no tinguen una bona rebuda entre part de la població, no ens ha d'estranyar. Almenys si tenim present que un 50% (segons dades d'Augusto Cury, psiquiatra i pedagog, publicats al llibre "Pares brillants, mestres fascinants" - la traducció de la versió castellana és aquesta-) ha rebut una educació emocional que podríem qualificar de sana o progressista per part dels seus pares. Aleshores... què podem fer ?
Al meu parer promocionar la part positiva (perquè la negativa i crítica ja la coneixem i no ens interessa més enllà de l'ànim cap a una reflexió) i passar a l'acció: promoure moviments com aquest i contactar més amb el veïnat (de principi) i així, i a poc a poc, passar cap a una societat de major intercanvi emocional entre les persones i, per tant, més solidària, cooperativa i sensible amb els altres.
Què promocionaríeu entre els estudiants de Magisteri i els mestres perquè treballaren més el sentit positiu i social que totes les persones tenim dins?
dimecres, 21 d’abril del 2010
El mestre creativo-emocional (s.XXI)
Hi ha un tema que m'atrau molt últimament: la possibilitat que l'altruisme forme part de la naturalesa humana (potser més per línia indirecta, això és, per una predisposició fruit de la voluntat d'abraçar-nos o de solidaritzar-nos emocionalment amb l'altre). Això partia de recerques de Martin Hoffman (1976), qui també ha tractat més el tema.
Igualment he tingut l'oportunitat de llegir que en moltes cultures les persones són més cooperativistes i que inicialment els llocs en què vivíem tenien formes sovint redones (la cova és mig cercle), la qual cosa em recorda l'esperit democràtic i, per tant, la participació de la persona en grups socials en què la seua intervenció (amb fonaments) és respectada.
Més enllà de quin siga el resultat final de les recerques, hi han temes que formen part del mestre del segle XXI amb esperit creatiu:
1. La necessitat de compartir experiències i mostrar-se amb espontaneïtat.
2. La conveniència de transmetre la importància de la part emocional i social de la persona en una societat que una mitat sí ha tingut accés a eixa banda de la persona per mitjà dels seus parents.
3. Viure el present i preparar-lo amb l'alegria i l'humor com a ingredients tan essencials com l'alé, la contemplació de la natura (o el contacte amb ella, sobretot en les grans ciutats).
4. Conrear la curiositat, la transmissió d'informació... per a passar a una pràctica en contacte amb les persones (que l'estudiant de medicina tinga present que viu i treballa en contacte amb persones i per a persones).
5. Difondre l'ecohumanisme, perquè la natura forma part de la nostra herència i és fonamental per a viure amb calma i, alhora, mostrar la gratitud i la germanor, de la mateixa manera que alguns animals desenvolupen la simbiosi (la cooperació) o la lloba treballa per salvar el llobet...
6. Mostrar la nostra inclinació per la flexibilitat mental i la fluïdesa.
7. ... i predicar amb l'exemple i l'autenticitat i la cultura dels principis i els valors. Quan tenim un codi moral, ens centrem més en la part de la persona que ens fa buscar l'honradesa, l'autenticitat, la creativitat, la renovació d'esquemes, la proactivitat, l'amor pel proïsme, etc. i actuar amb respecte per nosaltres, per l'altre i pel que fem.
Igualment he tingut l'oportunitat de llegir que en moltes cultures les persones són més cooperativistes i que inicialment els llocs en què vivíem tenien formes sovint redones (la cova és mig cercle), la qual cosa em recorda l'esperit democràtic i, per tant, la participació de la persona en grups socials en què la seua intervenció (amb fonaments) és respectada.
Més enllà de quin siga el resultat final de les recerques, hi han temes que formen part del mestre del segle XXI amb esperit creatiu:
1. La necessitat de compartir experiències i mostrar-se amb espontaneïtat.
2. La conveniència de transmetre la importància de la part emocional i social de la persona en una societat que una mitat sí ha tingut accés a eixa banda de la persona per mitjà dels seus parents.
3. Viure el present i preparar-lo amb l'alegria i l'humor com a ingredients tan essencials com l'alé, la contemplació de la natura (o el contacte amb ella, sobretot en les grans ciutats).
4. Conrear la curiositat, la transmissió d'informació... per a passar a una pràctica en contacte amb les persones (que l'estudiant de medicina tinga present que viu i treballa en contacte amb persones i per a persones).
5. Difondre l'ecohumanisme, perquè la natura forma part de la nostra herència i és fonamental per a viure amb calma i, alhora, mostrar la gratitud i la germanor, de la mateixa manera que alguns animals desenvolupen la simbiosi (la cooperació) o la lloba treballa per salvar el llobet...
6. Mostrar la nostra inclinació per la flexibilitat mental i la fluïdesa.
7. ... i predicar amb l'exemple i l'autenticitat i la cultura dels principis i els valors. Quan tenim un codi moral, ens centrem més en la part de la persona que ens fa buscar l'honradesa, l'autenticitat, la creativitat, la renovació d'esquemes, la proactivitat, l'amor pel proïsme, etc. i actuar amb respecte per nosaltres, per l'altre i pel que fem.
Abraçades universitàries
Comencem amb una pregunta: quins beneficis pot aportar una abraçada en la universitat?
1) Treballarem una part emocional que ara comencen a recomanar als pares (com també a les mares). Per exemple, dins del camp de la pediatria.
2) Tindrem uns alumnes més oberts a l'educació emocional vagen on vagen.
3) Treballarem la part emocional i la seua evolució històrica, amb la qual cosa podríem crear una nova assignatura o un apartat en la secció de psicologia.
4) Ens endinsarem en la línia d'educació emocional més enllà dels nivells intermedis de l'ensenyament i que, a més, valorarem una part més de la persona, tan correcta i interessant com la racional, amb la qual cosa també treballarem la part creativa.
5) Ens abraçarem, entre altres raons, per a difondre la generositat i la col·laboració per mitjà de la transmissió "de poders" i sentirem que mentres transmetem el que tenim, arrepleguem la suavitat i la seguretat i alegria que guanya la persona més necessitada inicialment, amb la qual cosa, practiquem, una vegada més, el "guanyar-guanyar".
6) De l'alegria sorgirà l'humor, com he pogut observar en casos reals i en què he participat, en qualsevol de les dos situacions.
7) Ens assossegarem i, a més, ens sentirem amb una força interior capaç de compartir amb persones que, com nosaltres, també tenen alts i baixos i, per tant, són humanes i viuen amb humanitat.
Guanyem tots, ens enfortim tots, ens suavitzem tots.
Que tingueu un bon dia... i faena (si en busqueu).
Què vos inspira el tema de les abraçades universitàries?
1) Treballarem una part emocional que ara comencen a recomanar als pares (com també a les mares). Per exemple, dins del camp de la pediatria.
2) Tindrem uns alumnes més oberts a l'educació emocional vagen on vagen.
3) Treballarem la part emocional i la seua evolució històrica, amb la qual cosa podríem crear una nova assignatura o un apartat en la secció de psicologia.
4) Ens endinsarem en la línia d'educació emocional més enllà dels nivells intermedis de l'ensenyament i que, a més, valorarem una part més de la persona, tan correcta i interessant com la racional, amb la qual cosa també treballarem la part creativa.
5) Ens abraçarem, entre altres raons, per a difondre la generositat i la col·laboració per mitjà de la transmissió "de poders" i sentirem que mentres transmetem el que tenim, arrepleguem la suavitat i la seguretat i alegria que guanya la persona més necessitada inicialment, amb la qual cosa, practiquem, una vegada més, el "guanyar-guanyar".
6) De l'alegria sorgirà l'humor, com he pogut observar en casos reals i en què he participat, en qualsevol de les dos situacions.
7) Ens assossegarem i, a més, ens sentirem amb una força interior capaç de compartir amb persones que, com nosaltres, també tenen alts i baixos i, per tant, són humanes i viuen amb humanitat.
Guanyem tots, ens enfortim tots, ens suavitzem tots.
Que tingueu un bon dia... i faena (si en busqueu).
Què vos inspira el tema de les abraçades universitàries?
diumenge, 18 d’abril del 2010
Un agraïment als nostres mentors
A més d'estudiar a la universitat, també és interessant, al meu parer, agrair la contribució dels mentors que puguem haver trobat en eixe món tan en contacta amb la societat, com és la Universitat.
Quan estudiem i, a més, amb el temps i tot, podem dir que alguna de les persones que allí tinguérem com a docents, ara ha passat a ser una amistat i, fins i tot, una persona amb qui compartim temps (per internet, per telèfon, per mitjà de la seua aportació a estudis personals, etc.), ens sentim diferents, agraïts per aquestes persones. I ho fem amb la seguretat que elles també en tingueren, d'altres.
Conclusió: tot mestre ha sigut alumne (i ho és) i tot alumne ha sigut mestre (i ho és). Si observem el present amb calma, ens adonarem que no hi ha mestre superior ni inferior sinó que simplement responem de manera diferent a cada mestre i, a vegades, sentim una relació més íntima, directa i rica amb un mestre, una professora, una persona, etc. Eixos són els nostres mentors, els nostres mestres, eixes persones que al pa li diuen pa i al vi li diuen vi i que, en qualsevol moment, estan disposades a ajudar-nos, a orientar-nos, a advertir-nos... I al revés. Una forma més de simbiosi, de generositat i de compartir el temps, les habilitats, les capacitats, de practicar els nostres principis i de mostrar-nos com realment som i no com alguns desitjaven quan érem xiquets, adolescents, jóvens, etc.
Què heu aprés dels vostres mestres preferits (universitaris, populars -per exemple, amistats sense estudis primaris o secundaris-) i què heu transmés, és a dir, què heu pogut intercanviar?
Quan estudiem i, a més, amb el temps i tot, podem dir que alguna de les persones que allí tinguérem com a docents, ara ha passat a ser una amistat i, fins i tot, una persona amb qui compartim temps (per internet, per telèfon, per mitjà de la seua aportació a estudis personals, etc.), ens sentim diferents, agraïts per aquestes persones. I ho fem amb la seguretat que elles també en tingueren, d'altres.
Conclusió: tot mestre ha sigut alumne (i ho és) i tot alumne ha sigut mestre (i ho és). Si observem el present amb calma, ens adonarem que no hi ha mestre superior ni inferior sinó que simplement responem de manera diferent a cada mestre i, a vegades, sentim una relació més íntima, directa i rica amb un mestre, una professora, una persona, etc. Eixos són els nostres mentors, els nostres mestres, eixes persones que al pa li diuen pa i al vi li diuen vi i que, en qualsevol moment, estan disposades a ajudar-nos, a orientar-nos, a advertir-nos... I al revés. Una forma més de simbiosi, de generositat i de compartir el temps, les habilitats, les capacitats, de practicar els nostres principis i de mostrar-nos com realment som i no com alguns desitjaven quan érem xiquets, adolescents, jóvens, etc.
Què heu aprés dels vostres mestres preferits (universitaris, populars -per exemple, amistats sense estudis primaris o secundaris-) i què heu transmés, és a dir, què heu pogut intercanviar?
divendres, 16 d’abril del 2010
Guanyar-guanyar: una tècnica creativa del segle XXI
Al meu parer, la tècnica de relacions humanes en què es pretén una resultat final "guanyar-guanyar", això és, que guanyen les dos bandes, es tracta d'una tècnica molt moderna i ben diferent a les clàssiques, a més que concorda amb la filosofia de treball que comença a entrar en l'àmbit laboral (per exemple, delegar funcions en part, perquè l'alumne/el treballador també participe de la responsabilitat de l'empresa/la classe i el cap/mestre estiga més alliberat) i, a llarg termini, pot fer-nos més persones democràtiques, amb major esperit d'acord a dos bandes i fins i tot persones més creatives.
Així, ja no ens conformarem amb un pacte en què una part o totes perden un poc, sinó que estimularem...
1) la part creativa de la persona
2) la cooperació (perquè l'eixida serà nova i positiva per a les dos bandes)
3) la part afectuosa i emocionalment positiva de les persones que en formen part
4) la maduresa emocional
5) el lideratge participatiu
6) el tu a tu (pas a les relacions horitzontals i respectuoses amb la pluralitat i l'altruisme)
7) l'alliberament de funcions (qui sàpia més d'un tema, que se'n faça càrrec al principi i, mentrestant o en acabant, que passe a ensenyar a algunes persones perquè aprenguen noves habilitats o desenvolupen capacitats), etc.
Aquestes tècniques ens endinsen també en la filosofia del compromís social, de les actuacions per una democràcia en què l'horitzontalitat, la mà esquerra i la mà dreta s'alternen amb espontaneïtat:
a) mà dreta per a tindre uns principis i valors triats i que s'ajusten al dia rere dia
b) mà esquerra per a adoptar unes posicions constants de diàleg i de delegació puntual
c) ... junt amb l'humor i l'alegria mentres es duu a terme un projecte.
Almenys així ho veig ara i així considere que convé tractar el tema... mentres es demostre que les dos parts tenen un esperit democràtic real, en lloc de formal. Aquest tema el podríem deixar per a un altre dia, si no fóra perquè ja hem parlat prou sobre la maduresa emocional i el camí cap a ella, en entrades ben distintes a la d'ara.
Que tingueu un bon dia.
Quins canvis introduiríeu en les relacions empresarials (o docents) entre les dos bandes, amb la intenció que guanyen les dos a llarg termini i tot?
Així, ja no ens conformarem amb un pacte en què una part o totes perden un poc, sinó que estimularem...
1) la part creativa de la persona
2) la cooperació (perquè l'eixida serà nova i positiva per a les dos bandes)
3) la part afectuosa i emocionalment positiva de les persones que en formen part
4) la maduresa emocional
5) el lideratge participatiu
6) el tu a tu (pas a les relacions horitzontals i respectuoses amb la pluralitat i l'altruisme)
7) l'alliberament de funcions (qui sàpia més d'un tema, que se'n faça càrrec al principi i, mentrestant o en acabant, que passe a ensenyar a algunes persones perquè aprenguen noves habilitats o desenvolupen capacitats), etc.
Aquestes tècniques ens endinsen també en la filosofia del compromís social, de les actuacions per una democràcia en què l'horitzontalitat, la mà esquerra i la mà dreta s'alternen amb espontaneïtat:
a) mà dreta per a tindre uns principis i valors triats i que s'ajusten al dia rere dia
b) mà esquerra per a adoptar unes posicions constants de diàleg i de delegació puntual
c) ... junt amb l'humor i l'alegria mentres es duu a terme un projecte.
Almenys així ho veig ara i així considere que convé tractar el tema... mentres es demostre que les dos parts tenen un esperit democràtic real, en lloc de formal. Aquest tema el podríem deixar per a un altre dia, si no fóra perquè ja hem parlat prou sobre la maduresa emocional i el camí cap a ella, en entrades ben distintes a la d'ara.
Que tingueu un bon dia.
Quins canvis introduiríeu en les relacions empresarials (o docents) entre les dos bandes, amb la intenció que guanyen les dos a llarg termini i tot?
Cooperació a través del joc (2)
Ací tenim un afegitó que incloc per motius de millora informàtica:
Quins jocs lúdics introduiries com a forma de treballar amb la creativitat mentres busques resoldre un tema ben distint i, per exemple, relacionat amb el món de la física, la biologia, el dret mercantil o l'origen del llatí?
Quins jocs lúdics introduiries com a forma de treballar amb la creativitat mentres busques resoldre un tema ben distint i, per exemple, relacionat amb el món de la física, la biologia, el dret mercantil o l'origen del llatí?
Cooperació a través del joc
Poc abans de despertar-me, somiava en dos persones adultes que passejaven amb alegria per un carrer d'Aldaia (una al be) i el primer que m'ha vingut al pensament ha sigut la paraula joc. Igualment m'he recordat del tema del joc lúdic (d'esbarjo, d'esplai, en què tots guanyen alegria i harmonia, entre altres).
Quan ens relacionem mitjançant jocs d'esbarjo, en què tots guanyem, en què les regles són més flexibles (o presentem eixa possibilitat), en què hi han regles i formes perquè tots es senten part del joc i del tot (més enllà del procés de jugar), treballem valors que ens interessa remarcar:
1. Cooperació.
2. Alegria.
3. Pau.
4. Creativitat.
5. Positivitat (actituds positives).
6. Solidaritat (obertura a cultures diferents i, per tant, a jocs d'altres formes de veure el món).
7. Calma.
8. Sostenibilitat (ens servim de pocs recursos materials o d'espai)
9. Alternança.
10. Jocs per a tots, en molts casos (xiquets, adolescents, jóvens, grans).
11. Senzillesa.
Si alguna vegada tenim l'ocasió de veure com uns jubilats (amb algun adult i tot) juguen a la petanca, o com ho fan persones adultes (junt amb algun jove en un parc obert), podrem apreciar que, a diferència de l'esport fortament competitiu i conegut en molts països, hi han formes de passar-nos-ho bé, de gaudir del present mentres juguem, de connectar amb les persones (de la nostra edat o no) i de compartir la cultura popular que hem heretat o a què accedim (per mitjà de la lectura o la conversació)...
En resum, són alternatives al model de societat en què vivim i també, un pas cap a la vida senzilla, en contacte amb el present i amb les coses xicotetes i que simplifiquen més la vida i, al mateix temps, la convertixen en un camp de proves creatives.
Quins jocs lúdics coneixes i quins en crearies si tingueres dos setmanes per davant per a presentar una fitxa de jocs al docent de l'assignatura que menys t'agrada, com a forma de
dijous, 15 d’abril del 2010
Cultura popular: un tresor a l'abast de tots
Si fa uns dies tenia l'oportunitat de contemplar, des d'un banc públic pròxim al palau d'Alaquàs ("el Castell"), com unes colles de pardals se n'anaven cap a llevant unes hores abans de començar a ploure, adés he accedit a una font internàutica que ens pot ajudar a desxifrar l'oratge i, alhora, comunicar-nos en dos llenguatges igualment correctes: la cultura popular i la meteorologia tècnològica.
La primera, la popular, ens recorda "Junta de pardals, aigua assegurada", mentres que la segona, per mitjà de la precisió cada vegada més tecnològica, pràctica i amb major precisió uns dies abans i tot, ens pot fer costat en vespres d'una inundació.
Hui, durant unes hores de la vesprada, i també des d'un punt pròxim a la natura, he contemplat com els pardals cantaven més i eren més als arbres en moments d'oratge temperat (amb sol i sensació de temperància) que durant els moments de frescor lleugera.
La intuïció em diu que durant l'estiu hi ha major vida en les branques, a diferència de la hivernenca, de la mateixa manera que les persones fem més vida al carrer, tot i que ens cobrim. I que, com els pardals, busquem la unió quan pressentim que pot ploure, nevar, etc., és a dir, quan l'oratge ens anima a la quietud i la calma... i a contar rondalles o cantar (en col·lectiu i des del respecte per la diversitat, per exemple, pel Nadal).Potser ara visquem una època de pas, com les primaveres o els moments de l'any en què apareixen detalls pareguts a èpoques primaverenques.
En qualsevol cas, i de manera sintètica, crec que les persones, que també som animals, actuem d'una manera semblant (en més d'un cas) als animals amb què tenim major contacte (les varietats d'aucells, el gat, el gos, l'ànec, la cabra, la vaca, el bou, etc.) i, per això, quan llegim un refrany sobre animals, sovint l'apliquem a la vida humana.
Que tingueu un bon dia.
Com podem aprofitar-nos de la cultura popular per a enriquir la cultura universitària i les persones que en participen, això és, mestres, alumnes, personal no docent, etc.?
La primera, la popular, ens recorda "Junta de pardals, aigua assegurada", mentres que la segona, per mitjà de la precisió cada vegada més tecnològica, pràctica i amb major precisió uns dies abans i tot, ens pot fer costat en vespres d'una inundació.
Hui, durant unes hores de la vesprada, i també des d'un punt pròxim a la natura, he contemplat com els pardals cantaven més i eren més als arbres en moments d'oratge temperat (amb sol i sensació de temperància) que durant els moments de frescor lleugera.
La intuïció em diu que durant l'estiu hi ha major vida en les branques, a diferència de la hivernenca, de la mateixa manera que les persones fem més vida al carrer, tot i que ens cobrim. I que, com els pardals, busquem la unió quan pressentim que pot ploure, nevar, etc., és a dir, quan l'oratge ens anima a la quietud i la calma... i a contar rondalles o cantar (en col·lectiu i des del respecte per la diversitat, per exemple, pel Nadal).Potser ara visquem una època de pas, com les primaveres o els moments de l'any en què apareixen detalls pareguts a èpoques primaverenques.
En qualsevol cas, i de manera sintètica, crec que les persones, que també som animals, actuem d'una manera semblant (en més d'un cas) als animals amb què tenim major contacte (les varietats d'aucells, el gat, el gos, l'ànec, la cabra, la vaca, el bou, etc.) i, per això, quan llegim un refrany sobre animals, sovint l'apliquem a la vida humana.
Que tingueu un bon dia.
Com podem aprofitar-nos de la cultura popular per a enriquir la cultura universitària i les persones que en participen, això és, mestres, alumnes, personal no docent, etc.?
Creativitat i generositat
Hi han hagut casos de persones que s'han avançat molt al temps. Aquesta frase la podem llegir, per exemple, en més d'un llibre sobre creativitat o sobre invents. Ara bé, podem fer-nos una pregunta: quina relació tenen la creativitat i la generositat?
Des del meu punt de vista, el temps lliure i en intimitat ajuda molt a centrar-nos en la faena diària i, paradoxalment, la relació amb la societat ens fa tindre també idees. Quina de les dos és més convenient? Les dos i cadascuna. Graciós, això de les paradoxes.
A vegades podem actuar atenent a la intuïció i als sentiments interiors: "Què pot ajudar-me més, ara, per a enriquir-me creativament i, així, paradoxalment, enriquir més la societat?". Que les persones excèntriques no busquen salvar la societat, no vol dir que no ho facen de rebot... De la mateixa manera que quan vivim amb joia i humor, potser ho transmetem amb espontaneïtat, amb la qual cosa vivim amb major fluïdesa i connectem amb els altres.
Igualment convé recordar que totes les persones necessitem un temps d'intimitat i un temps de relació social, de la mateixa manera que el xiquet juga un moment amb ell mateix i, igualment, és una persona social i cerca les amistats.
Una de les paradoxes més conegudes, manifestada per Albert Einstein, deia que gràcies a una determinada rutina que aplicava molts dies de l'any, la calma li permetia desenvolupar la creativitat. I això deixem-ho clar: la calma, com la meditació (per exemple, per mitjà del contacte amb la natura o amb imàtgens de la natura o d'espais oberts), o com la música del neoclassicisme (la qual ajuda a la concentració i la memòria), del gregorià (la qual ajuda a sentir-nos en espais oberts i tranquils) o la de relaxació o calma, etc. no sols ens fan persones més tranquil·les, sinó, a més, persones més creatives.
En resum: la generositat també es manifesta per mitjà de paradoxes com l'alegria o l'humor, la qual cosa es desenvolupa més..., sovint, quan actuem amb espontaneïtat i, per tant, estem més centrat en les activitats que ens fan fluir, alternar, canviar, sentir-nos de gust interiorment, etc.
Quines paradoxes coneixeu, com a estudiants o com a mestres, a banda d'eixa que ens recorda, per exemple, que els dies de major foscor són l'inici de l'augment de la claror?
Des del meu punt de vista, el temps lliure i en intimitat ajuda molt a centrar-nos en la faena diària i, paradoxalment, la relació amb la societat ens fa tindre també idees. Quina de les dos és més convenient? Les dos i cadascuna. Graciós, això de les paradoxes.
A vegades podem actuar atenent a la intuïció i als sentiments interiors: "Què pot ajudar-me més, ara, per a enriquir-me creativament i, així, paradoxalment, enriquir més la societat?". Que les persones excèntriques no busquen salvar la societat, no vol dir que no ho facen de rebot... De la mateixa manera que quan vivim amb joia i humor, potser ho transmetem amb espontaneïtat, amb la qual cosa vivim amb major fluïdesa i connectem amb els altres.
Igualment convé recordar que totes les persones necessitem un temps d'intimitat i un temps de relació social, de la mateixa manera que el xiquet juga un moment amb ell mateix i, igualment, és una persona social i cerca les amistats.
Una de les paradoxes més conegudes, manifestada per Albert Einstein, deia que gràcies a una determinada rutina que aplicava molts dies de l'any, la calma li permetia desenvolupar la creativitat. I això deixem-ho clar: la calma, com la meditació (per exemple, per mitjà del contacte amb la natura o amb imàtgens de la natura o d'espais oberts), o com la música del neoclassicisme (la qual ajuda a la concentració i la memòria), del gregorià (la qual ajuda a sentir-nos en espais oberts i tranquils) o la de relaxació o calma, etc. no sols ens fan persones més tranquil·les, sinó, a més, persones més creatives.
En resum: la generositat també es manifesta per mitjà de paradoxes com l'alegria o l'humor, la qual cosa es desenvolupa més..., sovint, quan actuem amb espontaneïtat i, per tant, estem més centrat en les activitats que ens fan fluir, alternar, canviar, sentir-nos de gust interiorment, etc.
Quines paradoxes coneixeu, com a estudiants o com a mestres, a banda d'eixa que ens recorda, per exemple, que els dies de major foscor són l'inici de l'augment de la claror?
dimecres, 14 d’abril del 2010
Assossegades per naturalesa
No recorde bé si fa uns dies vaig escriure una frase de Gandhi mentres ell presentava la idea que capgiraria tot un estil d'actuació en el camp polític. El fet és que la comentí amb un amic que sabie més que jo en el camp de l'herència, els instints, la naturalesa humana, etc. i aplegàrem a la conclusió que, potser, la frase apropiada per a la traducció (i potser també per a la versió original, llevat que fóra més correcta que la que acabàrem tenint com a més feliç) podria ser...:
"Les persones som assossegades per naturalesa"
Crec que més enllà de l'assossegament natural de les persones, o de la qüestió genètica de l'altruisme, etc. tenim una oportunitat molt bona per a treballar cap a la pau, per mitjà d'actituds tranquil·les que, sobretot, es desenvolupen quan actuem de manera conscient i, com diu una expressió popular, mentres vivim amb "Tranquil·litat i bons aliments". Per tant, ja tenim quatre temes interessants per a tractar a classe:
1. La tranquil·litat com a element que facilita una salut més constant i la presa de decisions més encertades.
2. L'alimentació dels mestres i dels alumnes.
3. Temps per a l'activitat i temps per a la calma.
4. Fer unes relacions humanes centrades en la prioritat per la naturalesa humana i la de cadascú. Per exemple, tindre en compte que la identitat (com som, cadascú per separat) és distint a com ens comportem: som més nosaltres, més autèntics, quan, per descomptat, actuem amb autenticitat i atenent als nostres principis i valors...
Quan el mestre (com l'alumne) té present aquests quatre punts, i més que en seran necessaris, passa a adoptar una posició més moderada, suau, compassiva, social, respectuosa, global, empàtica, simpàtica, solidària, altruista, generosa, cap a la gratitud, etc. I és aleshores quan sorgix de manera espontània el líder que hi ha dins de la persona que treballa per ser, pensar, organitzar i sentir com realment és. Ah! i amb l'humor, l'alegria i la positivitat i l'esperit constructiu i creatiu mentres treballa.
Si la idea de Gandhi la traslladem a l'aula, ens serà més fàcil sentir-nos persones més interessades per les formes de creació de la pau, com a objectiu col·lectiu, singular i universal (almenys per les persones d'esperit creatiu, constructiu i positiu) i, de pas, més respectuoses amb les altres persones.
Com organitzaríeu una classe perquè les persones s'interessaren més per la matèria i, sobretot, per participar amb calma i satisfacció a l'aula i, en acabant, a la vida pública?
"Les persones som assossegades per naturalesa"
Crec que més enllà de l'assossegament natural de les persones, o de la qüestió genètica de l'altruisme, etc. tenim una oportunitat molt bona per a treballar cap a la pau, per mitjà d'actituds tranquil·les que, sobretot, es desenvolupen quan actuem de manera conscient i, com diu una expressió popular, mentres vivim amb "Tranquil·litat i bons aliments". Per tant, ja tenim quatre temes interessants per a tractar a classe:
1. La tranquil·litat com a element que facilita una salut més constant i la presa de decisions més encertades.
2. L'alimentació dels mestres i dels alumnes.
3. Temps per a l'activitat i temps per a la calma.
4. Fer unes relacions humanes centrades en la prioritat per la naturalesa humana i la de cadascú. Per exemple, tindre en compte que la identitat (com som, cadascú per separat) és distint a com ens comportem: som més nosaltres, més autèntics, quan, per descomptat, actuem amb autenticitat i atenent als nostres principis i valors...
Quan el mestre (com l'alumne) té present aquests quatre punts, i més que en seran necessaris, passa a adoptar una posició més moderada, suau, compassiva, social, respectuosa, global, empàtica, simpàtica, solidària, altruista, generosa, cap a la gratitud, etc. I és aleshores quan sorgix de manera espontània el líder que hi ha dins de la persona que treballa per ser, pensar, organitzar i sentir com realment és. Ah! i amb l'humor, l'alegria i la positivitat i l'esperit constructiu i creatiu mentres treballa.
Si la idea de Gandhi la traslladem a l'aula, ens serà més fàcil sentir-nos persones més interessades per les formes de creació de la pau, com a objectiu col·lectiu, singular i universal (almenys per les persones d'esperit creatiu, constructiu i positiu) i, de pas, més respectuoses amb les altres persones.
Com organitzaríeu una classe perquè les persones s'interessaren més per la matèria i, sobretot, per participar amb calma i satisfacció a l'aula i, en acabant, a la vida pública?
dimarts, 13 d’abril del 2010
Donar... el que tenim dins
Hi han moltes coses que podem compartir amb les persones: el que naix de l'acte de donar (habilitats, capacitats, talents, creativitat, temps, material, respecte, tolerància, alegria, facultats personals, etc.).
Ara bé, convé que pensem què primem: si el fet de donar o el fet de rebre. Des del meu punt de vista és més positiu donar, sobretot sense esperar res a fons perdut, com deia una amiga ja fa anys. Quan donem sense esperar, rebem sense demanar. Es tracta d'una mena de ressò. Com diu un refrany: tal faràs, tal trobaràs.
Quan donem, participem de l'actitud de confiança, ens obrim a les persones, compartim el que predomina en nosaltres, ens mostrem amb espontaneïtat i, fins i tot, crec que participem més de l'esplai, de la mateixa manera que feu l'altre dia un xiquet de dos anys si fa no fa amb mi. I més, treballem la vida senzilla centrada en la contribució a la societat, és a dir, posicions i actituds de gratitud i que afavorixen la solidaritat, la cooperació i l'ajuda mútua. Així, i també per mitjà de la simbiosi (com fan animals que s'aprofiten de l'intercanvi entre dos animals i en què tots dos guanyen), treballem nous valors que s'ajusten més a moments de canvi com el present.
Igualment, si en lloc de criticar la situació econòmica i social actual, passem i promovem unes actituds més centrades en l'agraïment, la col·laboració, el perdó, el reconeixement dels punts febles, el respecte per la diversitat i les relacions horitzontals, la creativitat, la urbanitat (respectar el que és col·lectiu), l'alegria i l'humor (salven moltes vides), la sostenibilitat, la natura (com a patrimoni que ens aporta benestar, salut, tranquil·litat, senzillesa i amor pel sentit comunitari i per la pluralitat...), no sols podem créixer com a persones sinó, a més, estimar més el planeta i el que forma part de les persones i essers o material que formem tot el planeta.
Aleshores passem del jo al nosaltres i en acabant al Patrimoni. I, en resum, donem un pas de gegant cap a formes més conciliadores, més universalistes, més respectuoses amb la diversitat i, per què no, més joioses i que promouen el somriure, l'humor, la gratitud i la singularitat dins de la pluralitat i que ens enriquixen com a persona (a nivell local, a nivell d'estat i a nivell de món). Així, si més no, ho veig a hores d'ara.
Com creieu que ens interessa presentar els estudis de Magisteri, Pedagogia, Sociologia, Dret, Psicologia, Treball Social, Lingüística, Econòmiques, etc. a la societat perquè hi haja intercanvi i benefici mutu?
Ara bé, convé que pensem què primem: si el fet de donar o el fet de rebre. Des del meu punt de vista és més positiu donar, sobretot sense esperar res a fons perdut, com deia una amiga ja fa anys. Quan donem sense esperar, rebem sense demanar. Es tracta d'una mena de ressò. Com diu un refrany: tal faràs, tal trobaràs.
Quan donem, participem de l'actitud de confiança, ens obrim a les persones, compartim el que predomina en nosaltres, ens mostrem amb espontaneïtat i, fins i tot, crec que participem més de l'esplai, de la mateixa manera que feu l'altre dia un xiquet de dos anys si fa no fa amb mi. I més, treballem la vida senzilla centrada en la contribució a la societat, és a dir, posicions i actituds de gratitud i que afavorixen la solidaritat, la cooperació i l'ajuda mútua. Així, i també per mitjà de la simbiosi (com fan animals que s'aprofiten de l'intercanvi entre dos animals i en què tots dos guanyen), treballem nous valors que s'ajusten més a moments de canvi com el present.
Igualment, si en lloc de criticar la situació econòmica i social actual, passem i promovem unes actituds més centrades en l'agraïment, la col·laboració, el perdó, el reconeixement dels punts febles, el respecte per la diversitat i les relacions horitzontals, la creativitat, la urbanitat (respectar el que és col·lectiu), l'alegria i l'humor (salven moltes vides), la sostenibilitat, la natura (com a patrimoni que ens aporta benestar, salut, tranquil·litat, senzillesa i amor pel sentit comunitari i per la pluralitat...), no sols podem créixer com a persones sinó, a més, estimar més el planeta i el que forma part de les persones i essers o material que formem tot el planeta.
Aleshores passem del jo al nosaltres i en acabant al Patrimoni. I, en resum, donem un pas de gegant cap a formes més conciliadores, més universalistes, més respectuoses amb la diversitat i, per què no, més joioses i que promouen el somriure, l'humor, la gratitud i la singularitat dins de la pluralitat i que ens enriquixen com a persona (a nivell local, a nivell d'estat i a nivell de món). Així, si més no, ho veig a hores d'ara.
Com creieu que ens interessa presentar els estudis de Magisteri, Pedagogia, Sociologia, Dret, Psicologia, Treball Social, Lingüística, Econòmiques, etc. a la societat perquè hi haja intercanvi i benefici mutu?
L'humor: un tema econòmic
El títol que heu llegit no és de hui, sinó d'una idea que em va sorgir ahir, amb espontaneïtat i per efecte d'una intuïció, mentres seia amb comoditat en un banc públic d'una plaça amb arbres i tot, és a dir, en un estat de tranquil·litat.
Qui ha dit que l'humor no siga clau per a l'economia d'un país? De la mateixa manera que els estudis parlen de l'humor (extravagàncies i tot) com una part que facilita el sorgiment i el desenvolupament de la part creativa de la persona (i de la societat)... ¿què passaria si l'incorporàrem a les nostres activitats diàries o, almenys, actuàrem amb la intenció de tindre un dia rere dia amb humor i tot?
Si l'humor permet la resiliència i tot (i això ho puc dir per experiència personal), podríem també practicar-lo o, per què no, promoure'l entre les activitats administratives (bé locals, bé autonòmiques, bé a nivell d'estat): els estudis sobre creativitat ens demostren que les persones fortament creatives són més optimistes, que l'humor ajuda a recuperar la creativitat i a prendre'ns la vida amb alegria, calma i... a respondre amb major encert, és a dir, a prendre decisions més idònies per al tema del moment, a més de ser un gran aliat per al bon dormir.
Quan una població (o una comunitat autònoma) promociona l'humor, i més enllà dels professionals que es dediquen a viure'n, perquè podem traure'l per mitjà de programes televisius o de ràdio, o bé per mitjà d'uns minuts d'humor a totes les escoles o centres educatius, culturals, sanitaris, empreses, etc., fa una intervenció humana molt important ( i no sols a mitjà termini).
Un altre punt a favor: amb la creativitat podem aportar noves idees i que ajuden a caminar avant i a traure la part optimista que hi ha dins de la persona, així com a col·laborar en la construcció d'una personalitat més forta i preparada per a moments com el present.
I, finalment, tanque aquest escrit amb un fet real: en els darrers mesos m'han enviat més missatges d'humor que fins ara, la qual cosa pot fer-nos pensar que hi han persones interessades per mirar la part positiva, constructiva i alegre del dia rere dia o, com a mínim, que procuren enfocar la vida des de punts més positius. Gràcies a totes elles.
Què faríeu si fóreu mestres universitaris i volguéreu promoure una actitud positiva mentres ensenyàreu i per a després de finalitzar els estudis i pa
dilluns, 12 d’abril del 2010
Un model digne d'observació
Adés he accedit a la web http://www.elmundoenpositivo.com i, en acabant a un document seu,"El secreto del éxito de las escuelas en Finlandia", el qual reproduïsc a continuació, com ja he indicat en la resposta a l'introductor del document. Espere que el gaudim i que ens aporte idees. Intuïsc que també promocionarà la capacitat creativa de la persona, la generositat, la gratitud i, per tant, la cooperació i la solidaritat, dos aspectes que estan directament relacionats amb l'amiga gratitud.
Igualment destaca que el sistema d'ensenyament promou la relació de l'alumne amb els mateixos mestres durant uns anys (més temps que ací) i que reforça tant les persones amb altes capacitats com les persones que tenen allò que administrativament diuen discapacitats, perquè totes dos participen de manera més activa i se senten part del centre d'ensenyament. Intuïsc que si l'estat fóra més multicultural, introduirien valors com el respecte mutu, la col·laboració entre els alumnes i l'ajuda d'un mestre perquè l'alumne, en primer lloc, aprenguera les llengües i la realitat cultural.
En resum, considere que paga la pena aprendre de sistemes d'ensenyament diferents al que tenim i, des de la realitat cultural que vivim i que hem forjat entre la història de les cultures que ara formen l'Estat espanyol (o el País Valencià), fer un sistema eclèctic i més creatiu.
Bo, ara deixem la porta oberta al document. Tant de bo el gaudiu!
Nota: Per a facilitar la lectura, el llegirem en lletra normal.
**********
¿Por qué las escuelas finlandesas son tan buenas?
El año pasado, más de cien delegaciones y gobiernos extranjeros visitaron Helsinki con la esperanza de develar el secreto del éxito de sus escuelas.En 2006, los estudiantes de Finlandia lograron el mejor promedio en las calificaciones de ciencia y lectura de todo el mundo desarrollado.
En los exámenes de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) para alumnos de 15 años también obtuvieron los mejores resultados, sólo superados por los adolescentes surcoreanos.
Esos logros no fueron una excepción: en exámenes del Programa Internacional para la Evaluación de Estudiantes (PISA, por sus siglas en inglés) previos, los finlandeses también ostentaron las notas más altas.
La filosofía finesa respecto a la educación es que todos tienen algo para aportar y que no debe dejarse de lado a los que más les cuesta aprender ciertos temas.
Una táctica utilizada en casi todas las materias es la presencia de un profesor extra que ayuda a los estudiantes con mayores dificultades en un tema particular.
“El sistema finlandés apoya mucho a aquellos alumnos que tienen dificultades de aprendizaje, pero también debemos prestar más atención a los estudiantes muy talentosos. Hemos comenzado un proyecto piloto dirigido a alentar a los alumnos que son muy talentosos en ciertas áreas”, explicó a la BBC.
Aprendiendo más tarde
Según la OCDE, los niños finlandeses pasan menos horas en las aulas que en cualquier otro país del mundo desarrollado.Esto refleja otro aspecto importante de la educación finesa.
La escuela primaria y la secundaria son combinadas, es decir que los alumnos no deben cambiar de colegio a los 13 años. Eso les permite evitar un cambio de escuela potencialmente perjudicial.
La maestra Marjaana Arovaara-Heikkinen cree que mantener a los estudiantes en la misma aula durante varios años le facilita su propio trabajo. “Es como si creciera a la par de mis alumnos. Veo los problemas que tienen cuando son pequeños, y después de cinco años todavía veo y sé lo que les ha pasado en su juventud y qué es lo que mejor hacen. Les digo que soy como su madre escolar”.
En Finlandia, los niños empiezan la escuela recién a los siete años. La idea es que antes de esa edad aprenden mejor jugando y que para cuando finalmente ingresan a la escuela están deseosos de empezar a aprender.
Menos es más
Los padres finlandeses, obviamente, reclaman cierto mérito por los impresionantes resultados escolares de sus hijos. Existe una cultura de leer con los chicos en casa y los familiares mantienen contacto permanente con los maestros de sus hijos,
En Finlandia, la enseñanza es una carrera prestigiosa. Se valora mucho a los maestros y los estándares de enseñanza son altos.
El éxito del sistema educativo en este país nórdico parece ser, en parte, cultural. Los alumnos estudian en un clima relajado e informal.
Además, Finlandia tiene niveles de inmigración bajos. Por lo tanto, cuando los chicos comienzan la escuela la mayoría tiene el finlandés como lengua materna, con lo que se evita un problema que otras sociedades suelen enfrentar.
El sistema se sustenta sobre la idea de que menos puede significar más. Se hace hincapié en un ambiente informal, libre de recetas políticas. Esa combinación, creen, hace que ningún chico se queda atrás.
Publicado en: BBC Mundo
Igualment destaca que el sistema d'ensenyament promou la relació de l'alumne amb els mateixos mestres durant uns anys (més temps que ací) i que reforça tant les persones amb altes capacitats com les persones que tenen allò que administrativament diuen discapacitats, perquè totes dos participen de manera més activa i se senten part del centre d'ensenyament. Intuïsc que si l'estat fóra més multicultural, introduirien valors com el respecte mutu, la col·laboració entre els alumnes i l'ajuda d'un mestre perquè l'alumne, en primer lloc, aprenguera les llengües i la realitat cultural.
En resum, considere que paga la pena aprendre de sistemes d'ensenyament diferents al que tenim i, des de la realitat cultural que vivim i que hem forjat entre la història de les cultures que ara formen l'Estat espanyol (o el País Valencià), fer un sistema eclèctic i més creatiu.
Bo, ara deixem la porta oberta al document. Tant de bo el gaudiu!
Nota: Per a facilitar la lectura, el llegirem en lletra normal.
**********
¿Por qué las escuelas finlandesas son tan buenas?
El año pasado, más de cien delegaciones y gobiernos extranjeros visitaron Helsinki con la esperanza de develar el secreto del éxito de sus escuelas.En 2006, los estudiantes de Finlandia lograron el mejor promedio en las calificaciones de ciencia y lectura de todo el mundo desarrollado.
En los exámenes de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) para alumnos de 15 años también obtuvieron los mejores resultados, sólo superados por los adolescentes surcoreanos.
Esos logros no fueron una excepción: en exámenes del Programa Internacional para la Evaluación de Estudiantes (PISA, por sus siglas en inglés) previos, los finlandeses también ostentaron las notas más altas.
La filosofía finesa respecto a la educación es que todos tienen algo para aportar y que no debe dejarse de lado a los que más les cuesta aprender ciertos temas.
Una táctica utilizada en casi todas las materias es la presencia de un profesor extra que ayuda a los estudiantes con mayores dificultades en un tema particular.
“El sistema finlandés apoya mucho a aquellos alumnos que tienen dificultades de aprendizaje, pero también debemos prestar más atención a los estudiantes muy talentosos. Hemos comenzado un proyecto piloto dirigido a alentar a los alumnos que son muy talentosos en ciertas áreas”, explicó a la BBC.
Aprendiendo más tarde
Según la OCDE, los niños finlandeses pasan menos horas en las aulas que en cualquier otro país del mundo desarrollado.Esto refleja otro aspecto importante de la educación finesa.
La escuela primaria y la secundaria son combinadas, es decir que los alumnos no deben cambiar de colegio a los 13 años. Eso les permite evitar un cambio de escuela potencialmente perjudicial.
La maestra Marjaana Arovaara-Heikkinen cree que mantener a los estudiantes en la misma aula durante varios años le facilita su propio trabajo. “Es como si creciera a la par de mis alumnos. Veo los problemas que tienen cuando son pequeños, y después de cinco años todavía veo y sé lo que les ha pasado en su juventud y qué es lo que mejor hacen. Les digo que soy como su madre escolar”.
En Finlandia, los niños empiezan la escuela recién a los siete años. La idea es que antes de esa edad aprenden mejor jugando y que para cuando finalmente ingresan a la escuela están deseosos de empezar a aprender.
Menos es más
Los padres finlandeses, obviamente, reclaman cierto mérito por los impresionantes resultados escolares de sus hijos. Existe una cultura de leer con los chicos en casa y los familiares mantienen contacto permanente con los maestros de sus hijos,
En Finlandia, la enseñanza es una carrera prestigiosa. Se valora mucho a los maestros y los estándares de enseñanza son altos.
El éxito del sistema educativo en este país nórdico parece ser, en parte, cultural. Los alumnos estudian en un clima relajado e informal.
Además, Finlandia tiene niveles de inmigración bajos. Por lo tanto, cuando los chicos comienzan la escuela la mayoría tiene el finlandés como lengua materna, con lo que se evita un problema que otras sociedades suelen enfrentar.
El sistema se sustenta sobre la idea de que menos puede significar más. Se hace hincapié en un ambiente informal, libre de recetas políticas. Esa combinación, creen, hace que ningún chico se queda atrás.
Publicado en: BBC Mundo
diumenge, 11 d’abril del 2010
"Keep cool" i música independent
Durant una estona he llegit, potser per primera vegada, informació internàutica sobre The Beatles. En acabant he passat a consultar-ne de Joan Manuel Serrat i fa no res sobre la notícia positiva del dia, en una web positiva. Que hi hagen camises amb el missatge o la idea "keep cool" ("mantin la frescor", "mantin la calma") és un detall que em recorda la música del grup, la de Serrat i la de membres del grup que, durant la història del conjunt o més avant, decidiren actuar bé en companyia d'històrics membres, bé en solitari (la qual cosa no aplegà a ser incompatible i, per tant, fou senyal de flexibilitat).
Mantindre la calma, bé una banda musical, bé un artista, bé un mestre o bé un estudiant i, al mateix temps, transmetre frescor durant la seua presència són dos ingredients claus en les relacions humanes entre les persones que participen.
Igualment, la història del grup ens mostra, una vegada més, que després de l'esforç inicial, les coses es tornen més fàcils: el premi de la perseverança, la persistència, la faena a llarg termini, etc. I sorgixen nous reptes...
També reflectix que en els moments de canvi, les persones podem aprofitar les nostres capacitats i habilitats per a renovar idees, estils de vida o formes de desenvolupar-nos a nivell social i íntim... I, fins i tot, canviar amb un gir creatiu i imaginatiu.
En qualsevol cas, com també ocorre en la història d'aquestes persones dedicades a la música, participem, d'alguna forma, de la realitat social que vivim i davant la qual som persones que podem decidir en quina línia d'actuació preferim dirigir la nostra vida.
Finalment diré que no considere necessari rebre guardons oficials per a destacar com a professional en un art. I si així fóra, considere que és un detall que té la societat amb nosaltres... I punt. De la mateixa manera que actuem amb la societat, la societat actua amb nosaltres.
Per això considere que els artistes, com els inventors o com les altres persones , interessa que transmetem el sentit de la senzillesa, la humilitat i l'agraïment (en moments de triomfs) i que en moments distints treballem amb perseverança, il·lusió pel que fem, alegria, en grup i en solitari, en companyia de persones de principis o amb un estil de vida creatiu i eclèctic (o de respecte cap a les diferències i optimista i realista alhora).
Quin estil musical, grup, artista, etc. vos agrada més i com en parlaríeu davant de la classe (bé com a alumne, durant una exposició), bé com a mestre?
Mantindre la calma, bé una banda musical, bé un artista, bé un mestre o bé un estudiant i, al mateix temps, transmetre frescor durant la seua presència són dos ingredients claus en les relacions humanes entre les persones que participen.
Igualment, la història del grup ens mostra, una vegada més, que després de l'esforç inicial, les coses es tornen més fàcils: el premi de la perseverança, la persistència, la faena a llarg termini, etc. I sorgixen nous reptes...
També reflectix que en els moments de canvi, les persones podem aprofitar les nostres capacitats i habilitats per a renovar idees, estils de vida o formes de desenvolupar-nos a nivell social i íntim... I, fins i tot, canviar amb un gir creatiu i imaginatiu.
En qualsevol cas, com també ocorre en la història d'aquestes persones dedicades a la música, participem, d'alguna forma, de la realitat social que vivim i davant la qual som persones que podem decidir en quina línia d'actuació preferim dirigir la nostra vida.
Finalment diré que no considere necessari rebre guardons oficials per a destacar com a professional en un art. I si així fóra, considere que és un detall que té la societat amb nosaltres... I punt. De la mateixa manera que actuem amb la societat, la societat actua amb nosaltres.
Per això considere que els artistes, com els inventors o com les altres persones , interessa que transmetem el sentit de la senzillesa, la humilitat i l'agraïment (en moments de triomfs) i que en moments distints treballem amb perseverança, il·lusió pel que fem, alegria, en grup i en solitari, en companyia de persones de principis o amb un estil de vida creatiu i eclèctic (o de respecte cap a les diferències i optimista i realista alhora).
Quin estil musical, grup, artista, etc. vos agrada més i com en parlaríeu davant de la classe (bé com a alumne, durant una exposició), bé com a mestre?
dissabte, 10 d’abril del 2010
Sí a la cultura lliure
Hui he rebut un correu de la campanya "El cánon mata la cultura", una campanya en què també han participat artistes ben coneguts i fins i tot persones que ja porten anys mobilitzant-se en línies semblants, com ara Luis Eduardo Aute.
Quan realitzem una campanya en què defenem uns valors (en aquest sentit, la llibertat d'accés a la cultura), podem actuar des de posicions ben diferents, igual que en moltíssimes de les iniciatives socials que hi han hagut al llarg de la història de la humanitat.
1. A favor (proposar una alternativa creativa, constructiva i en què l'esperit creatiu siga el cap de colla).
2. En contra (seguir la línia de qui proposa una llei o una actitud que no ens agrada).
3. No es pot fer res (donar-ho per perdut).
4. No es vol fer res (apàtica).
Normalment s'adopten les dos centrals, la qual cosa no vol dir que ens compensen a llarg termini, almenys atenent a la història de la humanitat. ¿Motiu? Moltes propostes de persones que qualifiquem de genis o persones destacades de la humanitat, han aportat punts de vista, propostes de canvi i idees que inicialment no reberen el vist-i-plau de les persones més immediates o que es reberen amb certa desconfiança. L'audàcia i la perseverança els feu mantindre els seus projectes i, en molts casos, aplegar a un espai d'autoestima prou notable. Per exemple, la proposta de Gandhi: recórrer a actituds pacífiques i, per mitjà d'elles, caminar cap a la independència de l'Índia.
Si les persones actuem a partir dels nostres principis, els nostres valors, la capacitat creativa, l'alegria, el bon humor (molt important, perquè ajuda a crear una personalitat més creativa), és clar que adoptarem posicions noves, potser inusuals i, així, serem líders de la nostra vida, és a dir, prendrem les regnes del cavall. Ací, en aquest tema, la cultura lliure, el cavall és les iniciatives favorables a la cultura oberta a la societat i d'accés lliure.
Ara bé, com preguntaren a Gandhi: "I si fracassa?". Si creiem que el fracàs no existix, sinó que hi han resultats diferents als que buscàvem inicialment, ens tornarem persones més flexibles, ens fixarem més en els matissos (les diferències i la diversitat de les persones) i ens enriquirem interiorment i, a més, ens obrirem més a nivell social. Doncs si els resultats són diferents, buscarem noves alternatives... Ara bé, alternatives constructives, centrades en l'alegria, l'esperit positiu i la capacitat creativa i d'anàlisi pràctica de la societat en què vivim i participem.
Igualment si volem això, ens interessa deixar arrere el tema tabú dels errors i prendre les experiències com a una forma de créixer com a persones, d'experiència, d'experimentació i de renovació d'esquemes, així com un camí molt bo per a guanyar espais d'autoamor i autoestima i, per què no, de calma i de lideratge (confiança, tranquil·litat, decisions més pràctiques i positives...).
En resum: quan hi hagen campanyes a favor de la cultura lliure (en el títol i tot de la campanya), signaré i m'incorporaré a la proposta. Crec que aquesta positivitat convé transmetre-la, explicar-la i compartir-la junt amb els alumnes i professors universitaris, a partir dels nostres principis, valors i la cerca de formes de participació social més pacífiques, creatives, constructives i amb la joia i l'humor com a elements bàsics i constants.
Com prepararíeu una campanya per la cultura lliure a la universitat en què treballeu o heu participat?
Quan realitzem una campanya en què defenem uns valors (en aquest sentit, la llibertat d'accés a la cultura), podem actuar des de posicions ben diferents, igual que en moltíssimes de les iniciatives socials que hi han hagut al llarg de la història de la humanitat.
1. A favor (proposar una alternativa creativa, constructiva i en què l'esperit creatiu siga el cap de colla).
2. En contra (seguir la línia de qui proposa una llei o una actitud que no ens agrada).
3. No es pot fer res (donar-ho per perdut).
4. No es vol fer res (apàtica).
Normalment s'adopten les dos centrals, la qual cosa no vol dir que ens compensen a llarg termini, almenys atenent a la història de la humanitat. ¿Motiu? Moltes propostes de persones que qualifiquem de genis o persones destacades de la humanitat, han aportat punts de vista, propostes de canvi i idees que inicialment no reberen el vist-i-plau de les persones més immediates o que es reberen amb certa desconfiança. L'audàcia i la perseverança els feu mantindre els seus projectes i, en molts casos, aplegar a un espai d'autoestima prou notable. Per exemple, la proposta de Gandhi: recórrer a actituds pacífiques i, per mitjà d'elles, caminar cap a la independència de l'Índia.
Si les persones actuem a partir dels nostres principis, els nostres valors, la capacitat creativa, l'alegria, el bon humor (molt important, perquè ajuda a crear una personalitat més creativa), és clar que adoptarem posicions noves, potser inusuals i, així, serem líders de la nostra vida, és a dir, prendrem les regnes del cavall. Ací, en aquest tema, la cultura lliure, el cavall és les iniciatives favorables a la cultura oberta a la societat i d'accés lliure.
Ara bé, com preguntaren a Gandhi: "I si fracassa?". Si creiem que el fracàs no existix, sinó que hi han resultats diferents als que buscàvem inicialment, ens tornarem persones més flexibles, ens fixarem més en els matissos (les diferències i la diversitat de les persones) i ens enriquirem interiorment i, a més, ens obrirem més a nivell social. Doncs si els resultats són diferents, buscarem noves alternatives... Ara bé, alternatives constructives, centrades en l'alegria, l'esperit positiu i la capacitat creativa i d'anàlisi pràctica de la societat en què vivim i participem.
Igualment si volem això, ens interessa deixar arrere el tema tabú dels errors i prendre les experiències com a una forma de créixer com a persones, d'experiència, d'experimentació i de renovació d'esquemes, així com un camí molt bo per a guanyar espais d'autoamor i autoestima i, per què no, de calma i de lideratge (confiança, tranquil·litat, decisions més pràctiques i positives...).
En resum: quan hi hagen campanyes a favor de la cultura lliure (en el títol i tot de la campanya), signaré i m'incorporaré a la proposta. Crec que aquesta positivitat convé transmetre-la, explicar-la i compartir-la junt amb els alumnes i professors universitaris, a partir dels nostres principis, valors i la cerca de formes de participació social més pacífiques, creatives, constructives i amb la joia i l'humor com a elements bàsics i constants.
Com prepararíeu una campanya per la cultura lliure a la universitat en què treballeu o heu participat?
divendres, 9 d’abril del 2010
Ciutadania creativa
Que la ciutadania pot desenvolupar una enorme capacitat creativa, és una cosa certa... quan veiem que la creativitat va més enllà de la part tecnològica, artística, escriptora o publicitària. Així, si consultem aquests dies la plana http://www.neuronilla.com, podem accedir a un article interessant sobre Muhammad Yunus, la persona considerada com a creador dels microcrèdits, els quals han permés que un 56% de les persones hagen eixit de la pobresa extrema.
En síntesi: si a nivell universitari promocionem la creativitat i l'interés de l'alumne i els professors per la societat, no sols trobarem noves formes de participar més enllà dels vots, les manifestacions o les formes ja conegudes, sinó que, a més, n'aprendrem d'eixes i, com ja va fer Muhammad Yunus per mitjà de la revisió del capitalisme (individualisme) i el socialisme (solidaritat), crear formes diferents de concebre la societat i de projectar a partir del present que ara vivim i gaudim (si més no, el màxim de dies possibles, la qual cosa també interessa que compartim amb els alumnes, perquè orienten la seua vida -mentres passegen junt amb nosaltres- cap a l'optimisme, l'esperança, el realisme positiu, l'anàlisi pràctica i valors com l'ecohumanisme, l'internacionalisme, el pacifisme o la sostenibilitat).
Quines formes de creativitat considereu imprescindibles per al segle XXI i la cultura universitària del segle actual?
En síntesi: si a nivell universitari promocionem la creativitat i l'interés de l'alumne i els professors per la societat, no sols trobarem noves formes de participar més enllà dels vots, les manifestacions o les formes ja conegudes, sinó que, a més, n'aprendrem d'eixes i, com ja va fer Muhammad Yunus per mitjà de la revisió del capitalisme (individualisme) i el socialisme (solidaritat), crear formes diferents de concebre la societat i de projectar a partir del present que ara vivim i gaudim (si més no, el màxim de dies possibles, la qual cosa també interessa que compartim amb els alumnes, perquè orienten la seua vida -mentres passegen junt amb nosaltres- cap a l'optimisme, l'esperança, el realisme positiu, l'anàlisi pràctica i valors com l'ecohumanisme, l'internacionalisme, el pacifisme o la sostenibilitat).
Quines formes de creativitat considereu imprescindibles per al segle XXI i la cultura universitària del segle actual?
dijous, 8 d’abril del 2010
Segle XXI i polifacètics
Potser siga interessant, en un segle que es presenta amb tants canvis i amb tantes necessitats d'adaptació, tornar a valorar la possibilitat polifacètica de la persona, això és, a promoure que l'advocat s'interessa per la tecnologia (com posava una web) i que cada persona procure ser el més completa possible (per mitjà de la idea que no hi han límits per a qui creu en la possibilitat de desenvolupar el polifacetisme, o bé aspirar a la totalitat, com es diu a psicologia).
Crec que parlar de l'especialització en la generalització (poc o molt així ho posava un llibre) és com voler insistir, una vegada més, en l'especialització... I el temps ens ha demostrat que ens fa més incultes, encara que siguem persones molt formades en un camp (potser massa).
La intuïció em diu que tornarem a inclinar-nos cap a un humanisme (com durant els segles XV-XVI) i amb la incorporació de l'ecologisme i la creativitat com a motors (de la vida social, de les innovacions, del pensament i de l'organització social i econòmica). No tindrem prou a destacar en un camp, sinó que els canvis faran que la persona se senta en una situació que havíem oblidat i que ara torna a recuperar pes en la balança.
I més: quan llegim articles empresarials en què persones amb càrrecs molt importants diuen que valoren les persones que estan en contacte amb cultures diferents o que hagen viscut en països ben distints, ens diuen (sovint de manera implícita) que la diversitat, la globalitat, l'obertura mental, la tolerància a les diferències, l'aprenentatge de matèries ben distintes, etc. afavorixen no sols el funcionament d'una empresa macroeconòmica, sinó també el de qualsevol empresa humana (siga un centre educatiu que vullga formar persones més completes, siga una família que vullga gaudir de la vida senzilla, siga una associació social que vullga aprofitar el present per a millorar el futur, etc.).
En resum, podríem dir que hi han empreses (i ben distintes, perquè moltes faenes que fem són empreses xicotetes -encara que les qualifiquem com a tasques-) i que si la persona desenvolupa l'interés per la vena polifacètica, no sols s'obri a més camps del saber, sinó que, a més, es fa més flexible, la qual cosa és molt interessant en un món en què hi ha major contacte entre cultures ben diferents i entre persones que provenen de països distints.
Com organitzaríeu un curs escolar en una facultat perquè els alumnes i els mestres foren més flexibles a llarg termini?
Crec que parlar de l'especialització en la generalització (poc o molt així ho posava un llibre) és com voler insistir, una vegada més, en l'especialització... I el temps ens ha demostrat que ens fa més incultes, encara que siguem persones molt formades en un camp (potser massa).
La intuïció em diu que tornarem a inclinar-nos cap a un humanisme (com durant els segles XV-XVI) i amb la incorporació de l'ecologisme i la creativitat com a motors (de la vida social, de les innovacions, del pensament i de l'organització social i econòmica). No tindrem prou a destacar en un camp, sinó que els canvis faran que la persona se senta en una situació que havíem oblidat i que ara torna a recuperar pes en la balança.
I més: quan llegim articles empresarials en què persones amb càrrecs molt importants diuen que valoren les persones que estan en contacte amb cultures diferents o que hagen viscut en països ben distints, ens diuen (sovint de manera implícita) que la diversitat, la globalitat, l'obertura mental, la tolerància a les diferències, l'aprenentatge de matèries ben distintes, etc. afavorixen no sols el funcionament d'una empresa macroeconòmica, sinó també el de qualsevol empresa humana (siga un centre educatiu que vullga formar persones més completes, siga una família que vullga gaudir de la vida senzilla, siga una associació social que vullga aprofitar el present per a millorar el futur, etc.).
En resum, podríem dir que hi han empreses (i ben distintes, perquè moltes faenes que fem són empreses xicotetes -encara que les qualifiquem com a tasques-) i que si la persona desenvolupa l'interés per la vena polifacètica, no sols s'obri a més camps del saber, sinó que, a més, es fa més flexible, la qual cosa és molt interessant en un món en què hi ha major contacte entre cultures ben diferents i entre persones que provenen de països distints.
Com organitzaríeu un curs escolar en una facultat perquè els alumnes i els mestres foren més flexibles a llarg termini?
Creativitat, imaginació i coneixement
Després d'haver tingut unes experiències joioses amb tres xiquets (tots ells menors de cinc anys o de tres i tot, en un cas), vaig experimentar certa millora després d'un dia que, a diferència d'èpoques anteriors, m'obrí les portes a la imaginació i a fer canvis lleus amb la intenció de millorar la qualitat del dia i, per tant, el balanç final.
I de totes aquestes coses podem no ser conscients, si més no, quan estem en el joc, mentres juguem amb altres persones (és a dir, mentres vivim el present). Recorde que tot era alçar-me i seure'm en un banc públic, mentres els xiquets passaven per darrere de la part destinada a seure's. U dels xiquets, potser menor de tres anys i tot, em donà un regal imaginari amb una mà que simulava tindre "un regalo" (sic), un cuixot, etc., potser va fruir molt d'eixos instants, tot i desconéixer-nos.
D'ací podem traure algunes conclusions, com a persones adultes i com a persones interessades per la Universitat i els temes socials de cada dia.
1. La imaginació genera alegria a llarg termini, perquè estimula la part creativa (optimista) de la persona.
2. La imaginació és essencial per a desenvolupar la part creativa de línia social i, per tant, primar més la facilitat de crear, canviar, refer, construir, etc. per damunt de l'acumulació de coneixements, títols, cursos de formació, etc.
3. La imaginació facilita l'obertura emocional, mental i renovar el codi moral de la persona (sobretot si incorporem l'alegria i l'humor com a elements imprescindibles per a viure), així com a recordar que les persones adultes també treballem la imaginació (pensem en les obres de ciència ficció, o de narrativa creativa). Dedicar uns minuts a la imaginació, sobretot mentres estem en contacte amb un tema feixuc, pot obrir-nos tantes portes com si en una sessió de teoria urbanística (per posar un exemple que desconec si existix aquesta matèria i tot) decidírem que els alumnes recorregueren a la poesia, la pintura o el dibuix en l'aire mentres busquen una eixida pràctica a un tema urbanístic.
Des de sempre ha resultat positiu l'alternança entre anàlisi pràctica de la realitat i un temps de joc o per a l'humor i l'espontaneïtat. I en una societat que necessita sensibilitat i creativitat, almenys si vol aspirar a resoldre molts temes socials d'ara i del segle, necessitem incorporar la imaginació, l'excentricitat, el temps per a l'alegria, el temps per a l'oratòria (amb la qual cosa l'alumne guanya habilitat social per a raonar en públic... i el mestre descansa una miqueta, amb la qual cosa tots guanyen qualitat de vida), les narracions o històries (reals o imaginatives) en què transmetem el valor de l'emoció mentres tractem temes morals (en lloc de recórrer al típic sermó que no duu enlloc), etc.
Cavallers, ara va de bo!
Què opineu quant a l'espontaneïtat, la imaginació, l'humor, l'educació emocional i l'alegria com a possibles components d'una sessió universitària?
I de totes aquestes coses podem no ser conscients, si més no, quan estem en el joc, mentres juguem amb altres persones (és a dir, mentres vivim el present). Recorde que tot era alçar-me i seure'm en un banc públic, mentres els xiquets passaven per darrere de la part destinada a seure's. U dels xiquets, potser menor de tres anys i tot, em donà un regal imaginari amb una mà que simulava tindre "un regalo" (sic), un cuixot, etc., potser va fruir molt d'eixos instants, tot i desconéixer-nos.
D'ací podem traure algunes conclusions, com a persones adultes i com a persones interessades per la Universitat i els temes socials de cada dia.
1. La imaginació genera alegria a llarg termini, perquè estimula la part creativa (optimista) de la persona.
2. La imaginació és essencial per a desenvolupar la part creativa de línia social i, per tant, primar més la facilitat de crear, canviar, refer, construir, etc. per damunt de l'acumulació de coneixements, títols, cursos de formació, etc.
3. La imaginació facilita l'obertura emocional, mental i renovar el codi moral de la persona (sobretot si incorporem l'alegria i l'humor com a elements imprescindibles per a viure), així com a recordar que les persones adultes també treballem la imaginació (pensem en les obres de ciència ficció, o de narrativa creativa). Dedicar uns minuts a la imaginació, sobretot mentres estem en contacte amb un tema feixuc, pot obrir-nos tantes portes com si en una sessió de teoria urbanística (per posar un exemple que desconec si existix aquesta matèria i tot) decidírem que els alumnes recorregueren a la poesia, la pintura o el dibuix en l'aire mentres busquen una eixida pràctica a un tema urbanístic.
Des de sempre ha resultat positiu l'alternança entre anàlisi pràctica de la realitat i un temps de joc o per a l'humor i l'espontaneïtat. I en una societat que necessita sensibilitat i creativitat, almenys si vol aspirar a resoldre molts temes socials d'ara i del segle, necessitem incorporar la imaginació, l'excentricitat, el temps per a l'alegria, el temps per a l'oratòria (amb la qual cosa l'alumne guanya habilitat social per a raonar en públic... i el mestre descansa una miqueta, amb la qual cosa tots guanyen qualitat de vida), les narracions o històries (reals o imaginatives) en què transmetem el valor de l'emoció mentres tractem temes morals (en lloc de recórrer al típic sermó que no duu enlloc), etc.
Cavallers, ara va de bo!
Què opineu quant a l'espontaneïtat, la imaginació, l'humor, l'educació emocional i l'alegria com a possibles components d'una sessió universitària?
dimarts, 6 d’abril del 2010
Joguets amb imaginació: alternatives
Després de llegir sobre el decreixement econòmic com a alternativa al creixement a l'estil capitalista (i sense pensar en el demà ni en el repartiment o en el sentit col·lectiu), he passat a un document sobre joguets i ecologia, document que m'ha recordat la importància de la imaginació en la part creativa de la persona.
Així, si treballem la paraula com a intermediària entre l'escrit i el receptor, en lloc del dibuix, afavorim que les persones que escolten (millor que oïdores) desenvolupen la seua imaginació, de la mateixa manera que quan lliges una novel·la o un llibre sobre temes ben diferents i tens l'opció de treballar la imaginació i fer-te els teus dibuixos mentals.
També vull dir que, els temps actuals, considere molt bàsic la imaginació, la pluja d'idees, donar entrada a l'humor i l'extravagància, potenciar el circ modern i sense animals o les activitats socials que procuren que la persona traga la seua part alegre i, de pas, creativa i esperançadora. I no sols als espais públics reservats per a clowns o organitzacions sense fronteres, sinó també en les nostres relacions humanes de cada dia.
I l'optimisme i l'esperança. L'altre dia raonava amb una persona que, gràcies al seu optimisme i la seua facilitat per a somriure, ha salvat la salut durant el darrer any i mig... en què no ha trobat treball. La seua edat, entre trenta i quaranta anys, és a dir, ideal per a treballar. Em comentava que havia aprés molt, i no sols en el camp econòmic, després d'aspirar, com podem fer moltes persones, a tindre un pis propi i pagat de manera legal.
Finalment diré que ara que passem per un moment en què la creativitat pot tindre moltes portes obertes, podem treballar més la imaginació, la part ecologista de cada persona, la banda social i, per què no, el desig d'inventar i crear joguets que ens introduïsquen en els temes d'actualitat, en el segle XXI i, per què no, en els valors que les realitats d'aquest segle ens introduïxen a poc a poc i de les quals no podrem mostrar-nos indiferents... a llarg termini. O així ho crec, ara.
Per això, vos convide a fer com els xiquets: agafar uns objectes i... "¿Val que ara açò era un... i...?". Una altra manera d'introduir alegria, espontaneïtat i placidesa en el present... i, per exemple, amb els recursos propis, de baix cost (i ben pagats) o de comerç just. Ah!, i de viure el present...
Quina classe de joguets introduiríeu en les vostres relacions socials o en la Universitat com a alternatives a la cultura predominant?
Així, si treballem la paraula com a intermediària entre l'escrit i el receptor, en lloc del dibuix, afavorim que les persones que escolten (millor que oïdores) desenvolupen la seua imaginació, de la mateixa manera que quan lliges una novel·la o un llibre sobre temes ben diferents i tens l'opció de treballar la imaginació i fer-te els teus dibuixos mentals.
També vull dir que, els temps actuals, considere molt bàsic la imaginació, la pluja d'idees, donar entrada a l'humor i l'extravagància, potenciar el circ modern i sense animals o les activitats socials que procuren que la persona traga la seua part alegre i, de pas, creativa i esperançadora. I no sols als espais públics reservats per a clowns o organitzacions sense fronteres, sinó també en les nostres relacions humanes de cada dia.
I l'optimisme i l'esperança. L'altre dia raonava amb una persona que, gràcies al seu optimisme i la seua facilitat per a somriure, ha salvat la salut durant el darrer any i mig... en què no ha trobat treball. La seua edat, entre trenta i quaranta anys, és a dir, ideal per a treballar. Em comentava que havia aprés molt, i no sols en el camp econòmic, després d'aspirar, com podem fer moltes persones, a tindre un pis propi i pagat de manera legal.
Finalment diré que ara que passem per un moment en què la creativitat pot tindre moltes portes obertes, podem treballar més la imaginació, la part ecologista de cada persona, la banda social i, per què no, el desig d'inventar i crear joguets que ens introduïsquen en els temes d'actualitat, en el segle XXI i, per què no, en els valors que les realitats d'aquest segle ens introduïxen a poc a poc i de les quals no podrem mostrar-nos indiferents... a llarg termini. O així ho crec, ara.
Per això, vos convide a fer com els xiquets: agafar uns objectes i... "¿Val que ara açò era un... i...?". Una altra manera d'introduir alegria, espontaneïtat i placidesa en el present... i, per exemple, amb els recursos propis, de baix cost (i ben pagats) o de comerç just. Ah!, i de viure el present...
Quina classe de joguets introduiríeu en les vostres relacions socials o en la Universitat com a alternatives a la cultura predominant?
dissabte, 3 d’abril del 2010
Educació positiva i en positiu
Després de buscar informació sobre educació positiva i en positiu, la gran majoria relacionada amb l'ensinistrament de cans, he decidit passar a una mena de pluja d'idees sobre què m'inspira el títol que hi ha dalt. Fil a l'agulla!
1. Valorar la part positiva de la persona i fer que aprenga dels errors i de les experiències passades com a motor cap a l'aprenentatge continu.
2. Centrar-nos en la part positiva de les persones i orientar-les cap a l'educació integral, de valors, medioambiental i per la pau i l'internacionalisme.
3. Valorar la generositat i, d'una manera especial, l'altruisme i el perdó.
4. Actuar a llarg termini, des del present, i amb la valoració dels xicotets avenços com una part més de la creació del projecte futur. Fer i actuar amb joia i humor.
5. Treballar el valor alegria.
6. Incorporar l'humor i l'extravagància com a elements que estimulen la creativitat humana.
7. Centrar l'educació en la part creativa de la persona i en la seua capacitat d'anàlisi pràctica, és a dir, anàlisi per a passar a l'acció (en lloc de centrar-se en la crítica).
8. Aprofitar tota mena d'informació (des dels somnis i la nostra interpretació, fins al llenguatge o els gestos, com també les casualitats o el que tinguem a l'abast en un moment determinat, com a estimulador de la creativitat).
9. Treballar la cultura del repòs: hi ha un moment per a la creativitat activa, un moment per a la calma i un moment per a descansar físicament.
10. Incloure l'educació de valors com un element més de qualsevol matèria, des de matemàtiques o física, fins a història de les cultures o educació medioambiental.
11. Incorporar la flexibilitat i la fluïdesa com dos actituds que convé promocionar per a canviar-nos i, de pas, ajudar a crear una societat més oberta a l'oportunitat, a l'aventura, al risc i a l'acció a llarg termini i que, alhora, promou l'alegria, el joc i l'humor positiu mentres es desenvolupa el projecte.
Aquestes són les onze primeres idees que m'han eixit. Si algú en vol més, que n'afija: en guanyarem tots, d'aquestes aportacions, i més si són positives, constructives i promouen la capacitat renovadora i sensible de la persona, en lloc d'una creativitat al servici del cinisme.
Què incorporaríeu en una educació positiva i en positiu?
1. Valorar la part positiva de la persona i fer que aprenga dels errors i de les experiències passades com a motor cap a l'aprenentatge continu.
2. Centrar-nos en la part positiva de les persones i orientar-les cap a l'educació integral, de valors, medioambiental i per la pau i l'internacionalisme.
3. Valorar la generositat i, d'una manera especial, l'altruisme i el perdó.
4. Actuar a llarg termini, des del present, i amb la valoració dels xicotets avenços com una part més de la creació del projecte futur. Fer i actuar amb joia i humor.
5. Treballar el valor alegria.
6. Incorporar l'humor i l'extravagància com a elements que estimulen la creativitat humana.
7. Centrar l'educació en la part creativa de la persona i en la seua capacitat d'anàlisi pràctica, és a dir, anàlisi per a passar a l'acció (en lloc de centrar-se en la crítica).
8. Aprofitar tota mena d'informació (des dels somnis i la nostra interpretació, fins al llenguatge o els gestos, com també les casualitats o el que tinguem a l'abast en un moment determinat, com a estimulador de la creativitat).
9. Treballar la cultura del repòs: hi ha un moment per a la creativitat activa, un moment per a la calma i un moment per a descansar físicament.
10. Incloure l'educació de valors com un element més de qualsevol matèria, des de matemàtiques o física, fins a història de les cultures o educació medioambiental.
11. Incorporar la flexibilitat i la fluïdesa com dos actituds que convé promocionar per a canviar-nos i, de pas, ajudar a crear una societat més oberta a l'oportunitat, a l'aventura, al risc i a l'acció a llarg termini i que, alhora, promou l'alegria, el joc i l'humor positiu mentres es desenvolupa el projecte.
Aquestes són les onze primeres idees que m'han eixit. Si algú en vol més, que n'afija: en guanyarem tots, d'aquestes aportacions, i més si són positives, constructives i promouen la capacitat renovadora i sensible de la persona, en lloc d'una creativitat al servici del cinisme.
Què incorporaríeu en una educació positiva i en positiu?
divendres, 2 d’abril del 2010
Alternatives durant aquestes festes
Com ja coneixem moltes persones (almenys les nascudes a l'Estat espanyol i que hem tingut accés a la televisió en algunes celebracions de Setmana Santa), ja comença a ser molt comú la presència de pel·lícules de l'any del batecul i centrades en personatges bíblics, romans o d'obres literàries, com ara, Quo vadis? Fins i tot ens servixen per a treballar l'humor ("Xe, tu, ¿saps que faran la pel·lícula Ben-hur?"). Són dies en què la televisió pareix donar un canvi de molts graus, però que realment el que fa és repetir la història de les darreres tendències.
En canvi, si tenim la sort de contactar amb persones de cultures diferents (per exemple, de cultura anglo-saxona), veurem que l'organtizació social i econòmica durant aquesta setmana i la de Pasqua és ben diferent. Fins i tot hi han casos en que existix una relació directa entre els dies festius i l'acte de tancar els bancs ("6 bank holidays", sis dies de festa bancària). Podríem dir que això també passa ací... però no que una cosa condicione l'altra. Conec el cas d'un país en què hi han determinats dies que són festius i que no tenen cap relació ni amb els bancs: Irlanda. Així, hi han sis dies de festa pública ("6 public holidays"): el dia de sant Patrici (març), pel maig, agost, setembre, octubre i el dia primer de desembre. A més, si el dia de Nadal i el de sant Esteve (26 de desembre) són dissabte i diumenge respectivament, la festa es trasllada als dos primers dies de la setmana vinent. I, com ací, l'1 de gener també és festiu.
També recorde que, per exemple, en un institut catòlic de Londres, en què va estudiar una històrica companya d'escola, els alumnes tenien una setmana de vacances cada set setmanes... amb la intenció de preparar-se els exàmens i de tindre temps lliure.
Per tant, cada estat (o fins i tot, moltes zones d'un mateix estat) poden tindre visions diferents de les festes o, en un cas d'estat federal, la possibilitat d'organitzar-se de manera independent. Recordem que hi han vegades en què a Estats Units, i el mateix dia de les eleccions presidencials, se'n celebren d'altres o referèndums en alguns estats o zones particulars i tot.
Si fem una síntesi, a partir de totes aquestes dades, podem dir que durant la setmana que passem ara i la pròxima, podem organitzar-nos des d'una visió antropològica (de principi) i des d'una visió independent de les tradicions, la qual cosa cada dia resulta més fàcil, almenys si tenim present que la pluralitat cultural que ara hi ha a l'Estat (més enllà de les cultures tradicionals, amb la comunitat gitana i tot), fa més flexible i, així, ens aporta la possibilitat de crear unes setmanes més creatives i, alhora, respectuoses amb les tradicions.
Què opineu sobre la tria de les festes al calendari oficial?
En canvi, si tenim la sort de contactar amb persones de cultures diferents (per exemple, de cultura anglo-saxona), veurem que l'organtizació social i econòmica durant aquesta setmana i la de Pasqua és ben diferent. Fins i tot hi han casos en que existix una relació directa entre els dies festius i l'acte de tancar els bancs ("6 bank holidays", sis dies de festa bancària). Podríem dir que això també passa ací... però no que una cosa condicione l'altra. Conec el cas d'un país en què hi han determinats dies que són festius i que no tenen cap relació ni amb els bancs: Irlanda. Així, hi han sis dies de festa pública ("6 public holidays"): el dia de sant Patrici (març), pel maig, agost, setembre, octubre i el dia primer de desembre. A més, si el dia de Nadal i el de sant Esteve (26 de desembre) són dissabte i diumenge respectivament, la festa es trasllada als dos primers dies de la setmana vinent. I, com ací, l'1 de gener també és festiu.
També recorde que, per exemple, en un institut catòlic de Londres, en què va estudiar una històrica companya d'escola, els alumnes tenien una setmana de vacances cada set setmanes... amb la intenció de preparar-se els exàmens i de tindre temps lliure.
Per tant, cada estat (o fins i tot, moltes zones d'un mateix estat) poden tindre visions diferents de les festes o, en un cas d'estat federal, la possibilitat d'organitzar-se de manera independent. Recordem que hi han vegades en què a Estats Units, i el mateix dia de les eleccions presidencials, se'n celebren d'altres o referèndums en alguns estats o zones particulars i tot.
Si fem una síntesi, a partir de totes aquestes dades, podem dir que durant la setmana que passem ara i la pròxima, podem organitzar-nos des d'una visió antropològica (de principi) i des d'una visió independent de les tradicions, la qual cosa cada dia resulta més fàcil, almenys si tenim present que la pluralitat cultural que ara hi ha a l'Estat (més enllà de les cultures tradicionals, amb la comunitat gitana i tot), fa més flexible i, així, ens aporta la possibilitat de crear unes setmanes més creatives i, alhora, respectuoses amb les tradicions.
Què opineu sobre la tria de les festes al calendari oficial?
dijous, 1 d’abril del 2010
Nous ensenyaments, noves oportunitats
Després de passar uns anys i fer uns canvis en els esquemes que u tenia, passa a sentir el plaer de la novetat, la gràcia i la festa de fruir d'esquemes nous que empenyen la persona (i la societat en què participa) cap a una forma d'actuar i de pensar distintes.
Són eixes ocasions en què deixem arrere part de l'educació (universitària o no) i ens endinsem en camps en què la gosadia, l'aventura, la curiositat, l'educació contínua i positiva, així com estils de vida positius i constructius ixen al carrer i també al món internàutic, clau en el món actual.
Així, hui comentava a una persona que una situació econòmica com la present, la qual ha respost de manera diferent a les previsions inicials o de distints moments (això ho podem sentir si llegim, per exemple, periòdics d'economia sobre notícies del 2009 i principis del 2010), ens obri una oportunitat per a renovar valors, estudiar i preparar formes més plurals i filantròpiques d'organitzar la societat i de participar en ella i en companyia de la part creativa de la persona, entre altres.
Si els segles XV i XVI europeus presenciaren el pas d'una societat feudal cap a una societat en què el capitalisme participava a xicoteta escala i en àmbits reduïts (fins que accedisca a espais més importants a les darreries del segle XVI i al llarg del XVII , almenys a Anglaterra), a hores d'ara podem estar en un moment de transició cap a la fase final del capitalisme. L'any passat tinguí l'ocasió de llegir una entrevista en El País (potser pel mes de març o abril) en què un analista deia que cada dos o tres segles sol haver un canvi qualitatiu a nivell sòcio-econòmic i que al llarg del segle XXI en participaríem d'u. Igualment, la consulta d'un informe molt detallat sobre la universitat del segle XXI ("La Misión de la Universidad en el siglo XXI", elaborat per Salvador Corrales i publicat a Internet), ens pot fer pensar en estudis que es complementen i que, en el fons, coincidixen en punts bàsics:
1. La creativitat participarà més.
2. Hi haurà un canvi de valors.
3. Les noves necessitats i realitats socials fan necessari noves actituds i formes d'organitzar el planeta i la política.
4. L'educació participa (i participarà, com també l'educació universitària).
5. Els canvis són lents, i en augment.
Ara parlem de la importància d'Internet. Bo, de moment. Si fa deu anys era estrany, fa sis anys permeté posar en qüestió un govern espanyol i moltes informacions oficials o de versions diverses i de gran difusió (amb la qual cosa una part de la societat demostrà que hi han altres canals d'informació i de formació) i ara hi han més persones amb accés directe a Internet o bé per mitjà de centres públics o privats (com els que podem veure en algun barri)..., potser podríem parlar d'un nou mitjà de comunicació, amb una importància semblant a la ràdio o a la televisió en el seu moment d'accés a una part molt considerable de la societat.
Que les persones poden ser més flexibles, és una cosa que tinc cada dia més clara. I que Internet no és tot i que també interessen les relacions socials i en què la presència física no siga virtual. En qualsevol cas, tot té moltes possibilitats positives, negatives i interessants. Centrem-nos en les interessants, com posa un llibre de creativitat ("Pensar a lo grande", Ernie J. Zelinski), i així adoptarem una posició més flexible, objectiva i igualment d'interés públic i privat.
Quins canvis considereu essencials a nivell universitari, a nivell educatiu i a nivell social i econòmic?
Són eixes ocasions en què deixem arrere part de l'educació (universitària o no) i ens endinsem en camps en què la gosadia, l'aventura, la curiositat, l'educació contínua i positiva, així com estils de vida positius i constructius ixen al carrer i també al món internàutic, clau en el món actual.
Així, hui comentava a una persona que una situació econòmica com la present, la qual ha respost de manera diferent a les previsions inicials o de distints moments (això ho podem sentir si llegim, per exemple, periòdics d'economia sobre notícies del 2009 i principis del 2010), ens obri una oportunitat per a renovar valors, estudiar i preparar formes més plurals i filantròpiques d'organitzar la societat i de participar en ella i en companyia de la part creativa de la persona, entre altres.
Si els segles XV i XVI europeus presenciaren el pas d'una societat feudal cap a una societat en què el capitalisme participava a xicoteta escala i en àmbits reduïts (fins que accedisca a espais més importants a les darreries del segle XVI i al llarg del XVII , almenys a Anglaterra), a hores d'ara podem estar en un moment de transició cap a la fase final del capitalisme. L'any passat tinguí l'ocasió de llegir una entrevista en El País (potser pel mes de març o abril) en què un analista deia que cada dos o tres segles sol haver un canvi qualitatiu a nivell sòcio-econòmic i que al llarg del segle XXI en participaríem d'u. Igualment, la consulta d'un informe molt detallat sobre la universitat del segle XXI ("La Misión de la Universidad en el siglo XXI", elaborat per Salvador Corrales i publicat a Internet), ens pot fer pensar en estudis que es complementen i que, en el fons, coincidixen en punts bàsics:
1. La creativitat participarà més.
2. Hi haurà un canvi de valors.
3. Les noves necessitats i realitats socials fan necessari noves actituds i formes d'organitzar el planeta i la política.
4. L'educació participa (i participarà, com també l'educació universitària).
5. Els canvis són lents, i en augment.
Ara parlem de la importància d'Internet. Bo, de moment. Si fa deu anys era estrany, fa sis anys permeté posar en qüestió un govern espanyol i moltes informacions oficials o de versions diverses i de gran difusió (amb la qual cosa una part de la societat demostrà que hi han altres canals d'informació i de formació) i ara hi han més persones amb accés directe a Internet o bé per mitjà de centres públics o privats (com els que podem veure en algun barri)..., potser podríem parlar d'un nou mitjà de comunicació, amb una importància semblant a la ràdio o a la televisió en el seu moment d'accés a una part molt considerable de la societat.
Que les persones poden ser més flexibles, és una cosa que tinc cada dia més clara. I que Internet no és tot i que també interessen les relacions socials i en què la presència física no siga virtual. En qualsevol cas, tot té moltes possibilitats positives, negatives i interessants. Centrem-nos en les interessants, com posa un llibre de creativitat ("Pensar a lo grande", Ernie J. Zelinski), i així adoptarem una posició més flexible, objectiva i igualment d'interés públic i privat.
Quins canvis considereu essencials a nivell universitari, a nivell educatiu i a nivell social i econòmic?
Universitat ecohumanista i pacifista (s. XXI)
Escric el títol d'aquesta entrada després d'haver llegit una notícia a http://www.noticiaspositivas.net/ (de hui) en què se'ns indica que la generació del present (com les pròximes) portaran una forma d'actuar diferent a les anteriors, a causa dels temes d'actualitat que hauran de tractar (i que la societat actual ja viu). Per exemple, la gestió del planeta.
Quan raone sobre temes d'actualitat i d'estratègies per a preparar-los, sovint insistisc en què, al meu parer, la sensibilitat, la creativitat, l'ecologia, l'humanisme, l'internacionalisme, els models de participació democràtics i alternatius als clàssics, el sistema de demandes públiques en temes socials i més, ha canviat i que, per tant, hi ha hagut una evolució que ens convida a treballar la imaginació per a trobar mecanismes i estils d'organització i plantejament de temes des de formes més distintes a les dels segles XVIII-XX i fins i tot noves. O a revisar esquemes que, des de la tradició dels continents del planeta, encara puguen inspirar-nos idees adaptades al present i útils a llarg termini i tot.
Igualment hem tingut accés, les persones que hem accedit a informació sobre la universitat i el segle XXI (indistintament de la font), a una major invitació a treballar la creativitat i, fins i tot, a estudis que parlen d'una creativitat que ja està en moviment i que, potser siga fonamental al llarg d'aquest segle que, com ja podem apreciar, va cap a camins ben diferents als anteriors (segles XIX i XX, sobretot).
Es tracta, en resum, de posar en qüestió el que hem acollit del passat (això és, fer una tria a partir de les necessitats i el present actual), centrar-nos més en el present (quins temes són els que més interessen a llarg termini i ara mateix) i evolucionar per mitjà d'una creativitat social i respectuosa amb les cultures i el medi ambient i en disposició d'adaptar-se a les realitats i els reptes del segle... des d'una posició positiva, constructiva i amb l'humor i l'alegria al costat dels projectes creatius.
En eixe sentit, crec que ens interessa introduir a la Universitat del segle XXI temes com l'ecohumanisme, l'internacionalisme, el pacifisme, la sensibilitat, la creativitat, el lideratge , l'educació cultural i més temes de la línia humanista.., així com la tecnologia, la tècnica i les ciències naturals o l'economia i la seua relació amb la gestió del planeta. És u dels reptes que té la Universitat i en què convé invertir temps, diners, personal docent o formador i, alhora, difusió en les aules i en l'ambient universitari. I sempre des de la idea d'una universitat en contacte amb la societat i que n'aprén i col·labora amb la realitat social i les persones que la formem, indistintament de les nostres peculiaritats.
Quan raone sobre temes d'actualitat i d'estratègies per a preparar-los, sovint insistisc en què, al meu parer, la sensibilitat, la creativitat, l'ecologia, l'humanisme, l'internacionalisme, els models de participació democràtics i alternatius als clàssics, el sistema de demandes públiques en temes socials i més, ha canviat i que, per tant, hi ha hagut una evolució que ens convida a treballar la imaginació per a trobar mecanismes i estils d'organització i plantejament de temes des de formes més distintes a les dels segles XVIII-XX i fins i tot noves. O a revisar esquemes que, des de la tradició dels continents del planeta, encara puguen inspirar-nos idees adaptades al present i útils a llarg termini i tot.
Igualment hem tingut accés, les persones que hem accedit a informació sobre la universitat i el segle XXI (indistintament de la font), a una major invitació a treballar la creativitat i, fins i tot, a estudis que parlen d'una creativitat que ja està en moviment i que, potser siga fonamental al llarg d'aquest segle que, com ja podem apreciar, va cap a camins ben diferents als anteriors (segles XIX i XX, sobretot).
Es tracta, en resum, de posar en qüestió el que hem acollit del passat (això és, fer una tria a partir de les necessitats i el present actual), centrar-nos més en el present (quins temes són els que més interessen a llarg termini i ara mateix) i evolucionar per mitjà d'una creativitat social i respectuosa amb les cultures i el medi ambient i en disposició d'adaptar-se a les realitats i els reptes del segle... des d'una posició positiva, constructiva i amb l'humor i l'alegria al costat dels projectes creatius.
En eixe sentit, crec que ens interessa introduir a la Universitat del segle XXI temes com l'ecohumanisme, l'internacionalisme, el pacifisme, la sensibilitat, la creativitat, el lideratge , l'educació cultural i més temes de la línia humanista.., així com la tecnologia, la tècnica i les ciències naturals o l'economia i la seua relació amb la gestió del planeta. És u dels reptes que té la Universitat i en què convé invertir temps, diners, personal docent o formador i, alhora, difusió en les aules i en l'ambient universitari. I sempre des de la idea d'una universitat en contacte amb la societat i que n'aprén i col·labora amb la realitat social i les persones que la formem, indistintament de les nostres peculiaritats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)