Hi han persones que, informalment, decidixen tancar la formalitat universitària per mitjà d'una lliçó de comiat en què ens recorden que la teoria és més necessària que la pràctica (intuïsc que el motiu serà que la teoria pot generar noves formes d'ensenyament, les quals necessiten nàixer d'un bagatge cultural i d'experiències i aprenentatges que generaran idees -revolucionàries i tot- mentres que la pràctica, com el treball manual, és més senzilla del que pareix a primera vista).
Però, permeteu-me una pregunta: són realment lliçons de comiat? Crec que no, perquè ells mateixos ens repetixen que continuaran aprenent, és a dir, desenvoluparan més l'esperit creatiu que els ha mobilitzat i ha fet que, en alguns casos, dos en el cas dels sis millors mestres que vaig tindre i conéixer de més a prop, decidisquen esperar fins que l'Administració els jubile. I com la jubilació implica jubil, alegria... és una lectura festiva (en anglés "farewell lecture" o "lectura del bon viatge" , etimològicament).
Per tot això podem dir unes coses, sobretot referides a les lliçons (magistrals i tot):
1. Poden ser més senzilles i directes del que podríem pensar. Conéixer les regles bàsiques per a fer una bona exposició oral és essencial i senzillet. Sí, senzillet. La pràctica, acompanyada de l'ajuda de personal de psicologia, feu que guanyara agilitat en l'exposició en públic mentres estudiava el curs primer de Magisteri. Abans havia sigut una persona tímida i poc donada a parlar en públic. La qüestió més pràctica, la més senzilla, era... trobar públic. Aleshores, l'art de l'oratòria comença a sortir espontàniament.
2. Connectar amb el públic, amb gestos, per mitjà del passeig de la mirada, les emocions facials (amb calma), les comparacions, etc.
3. Bona veu i revisar els continguts cada ics temps, bé en forma d'esquema oral, bé en forma de síntesi.
4. Pensar que el públic és tan important com qui exposa i que el contingut convé que siga fàcil de recordar.
5. Un poc d'humor i espontaneïtat.
6. Que l'alumnat participe, visualment i tot, com el xiquet de dèsset mesos que l'altre dia em demanava unes rosquilletes per mitjà de la mirada.
7. Obrir les portes del món de les preguntes al públic i... escoltar-los amb interés, afecte, comprensió, simplicitat, bonhomia i vocació.
Aleshores podrem veure que la qüestió no és un debat sobre la lliçó magistral, sinó sobre la vocació i l'interés continu que transmet el mestre. I ací el mateix mestre, i açò és intuïció, sap interiorment si centra l'educació en l'estudiant. Si és així, que el docent gaudisca de carta blanca, perquè la satisfacció compartida, sense dubtes, està garantida. Ah! I podríem introduir canvis, per exemple, aportar les nostres idees i posar en qüestió el que he escrit abans... Que cadascú siga independent és més important que la lliçó magistral o les recomanacions. En recordem-nos!
Quines foren les millors lliçons magistrals que presenciares? Què n'aprengueres?
dimecres, 30 de juny del 2010
La teoria per damunt de la pràctica
Ahir vaig llegir la segona lliçó de comiat i hui tindré l'opció de llegir-ne una altra, de l'historiador Josep Fontana (el qual vaig estudiar de raspalló el darrer any de Magisteri) després d'haver passat per una web en què figurava un discurs magistral de N'Enric Valor, una persona que tinguí l'ocasió de conéixer i escoltar quan jo encara no n'havia fet vint-i-u (1992).
M'agrada escoltar les lliçons magistrals, sobretot eixes en què el mestre ja saps que rebrà amb les mans obertes qualsevol pregunta, és a dir, que sí hi ha interacció. Com a estudiant universitari vaig conéixer mestres de tota mena: des del que buscava que l'estudiant fóra una persona activa en la classe, fins al mestre que promovia la creativitat, o al mestre que preferia l'exposició per mitjà d'una lliçó i l'obertura a les qüestions.
Alguns mestres rebien immediatament la qualificació de bons mestres, uns altres se l'havien de guanyar amb altres aspectes que també primaven els alumnes i uns tercers actuaven de manera distinta segons l'espai en què interactuaven o el temari. En qualsevol cas, els millors mestres són recordats per l'alumne receptiu, creatiu, curiós, que fruïx mentres aprén, que aprén a llarg termini i gaudix mentres connecta amb el mestre, etc. Finalment, en quart lloc, podríem situar eixos mestres que tenen una assignatura popularment secundària: s'ho han de treballar més. Ara bé, l'estudiant honrat, al meu parer, distingix el mestre genial (que desenvolupa molt bé els seus talents forts dins de l'aula i es centra en l'alumne -en lloc de fer-ho en el programa o els resultats acadèmics-) del mestre que complix amb la seua funció burocràtica o que, pels motius que siga, actua de manera diferent.
Un company de classe, al qual podríem posar en una situació intermèdia respecte a l'assignatura valencià, va dir-me un dia, després d'acabar la jornada de la vesprada:"Aquest mestre és un llibre obert". Fixem-nos en les dos paraules: "llibre" i "obert". El bon mestre es mostra com és, s'obri, com el llibre, presenta el que sap, escolta, accepta que li pregunten, reconeix que és un aprenent (per això pregunta quan escolta una novetat), fa que l'alumne siga un indagador del que posa en qüestió a classe (per exemple, un dia, Pere Riutort em recomanà que preguntara de nou a ma mare si la paraula que havia oït a familiars més grans era "aïna"... i uns dies després ho vaig confirmar dins de l'aula). Ah!, i és molt respectuós amb l'alumne, amb la matèria que ensenya i amb ell mateix. I tot, amb senzillesa, humor i espontaneïtat.
T'agraden les lliçons magistrals? Com preferixes aprendre i per què?
M'agrada escoltar les lliçons magistrals, sobretot eixes en què el mestre ja saps que rebrà amb les mans obertes qualsevol pregunta, és a dir, que sí hi ha interacció. Com a estudiant universitari vaig conéixer mestres de tota mena: des del que buscava que l'estudiant fóra una persona activa en la classe, fins al mestre que promovia la creativitat, o al mestre que preferia l'exposició per mitjà d'una lliçó i l'obertura a les qüestions.
Alguns mestres rebien immediatament la qualificació de bons mestres, uns altres se l'havien de guanyar amb altres aspectes que també primaven els alumnes i uns tercers actuaven de manera distinta segons l'espai en què interactuaven o el temari. En qualsevol cas, els millors mestres són recordats per l'alumne receptiu, creatiu, curiós, que fruïx mentres aprén, que aprén a llarg termini i gaudix mentres connecta amb el mestre, etc. Finalment, en quart lloc, podríem situar eixos mestres que tenen una assignatura popularment secundària: s'ho han de treballar més. Ara bé, l'estudiant honrat, al meu parer, distingix el mestre genial (que desenvolupa molt bé els seus talents forts dins de l'aula i es centra en l'alumne -en lloc de fer-ho en el programa o els resultats acadèmics-) del mestre que complix amb la seua funció burocràtica o que, pels motius que siga, actua de manera diferent.
Un company de classe, al qual podríem posar en una situació intermèdia respecte a l'assignatura valencià, va dir-me un dia, després d'acabar la jornada de la vesprada:"Aquest mestre és un llibre obert". Fixem-nos en les dos paraules: "llibre" i "obert". El bon mestre es mostra com és, s'obri, com el llibre, presenta el que sap, escolta, accepta que li pregunten, reconeix que és un aprenent (per això pregunta quan escolta una novetat), fa que l'alumne siga un indagador del que posa en qüestió a classe (per exemple, un dia, Pere Riutort em recomanà que preguntara de nou a ma mare si la paraula que havia oït a familiars més grans era "aïna"... i uns dies després ho vaig confirmar dins de l'aula). Ah!, i és molt respectuós amb l'alumne, amb la matèria que ensenya i amb ell mateix. I tot, amb senzillesa, humor i espontaneïtat.
T'agraden les lliçons magistrals? Com preferixes aprendre i per què?
dimarts, 29 de juny del 2010
Mestratge i benevolència "a favor de"
El mestratge i la benevolència "a favor de", per dir-ho d'una manera lliure, representen una mirada cap a la realitat (el fet) i per mitjà de l'atenció en la part positiva, no sols del mestratge sinó d'un valor i actitud tan important en els temps que vivim: l'altruisme, també conegut com mirament, afany, benevolència, beneficència, humanitat o generositat, entre altres sinònims.
Es tracta que el mestratge (impregnat de l'amor per l'aprenentatge continu) vaja acompanyat d'un mirament cap a la societat, d'una vocació que, a vegades, podem sentir-la com si la portàrem dins i que, sovint, ja l'hem descoberta de ben xiquets. Crec que en les nostres relacions més íntimes, com també en les més socials, deixem veure la nostra essència i, per tant, els nostres talents majors i els immediats. Quan actuem i sentim molta fluïdesa i espontaneïtat, al meu parer, estem davant d'un talent major, perquè ix com una cosa que identifiquem com a "senzilla, fàcil, que ens dóna gaudi, que fa que ens agrade compartir-la". I ací és faena de cadascú veure quines són eixes capacitats i habilitats que destaquen entre tot el bagul que tenim al davant.
Igualment, crec que el mestre universitari hauria de fer una pregunta inicial al principi del curs (o potser fóra interessant), perquè l'alumne es situara (recordem que no sempre hi ha una relació entre les possibilitats d'accés a una facultat o escola universitària i els gusts o talents o habilitats) i, així, sabera cap a on va la seua capacitat polifacètica.
Farem un parèntesi: recorde un mestre d'institut que un any abans del darrer curs ens va preguntar quina especialitat triaríem. Puc assegurar-vos que la tria (feta tres anys abans de començar a estudiar Magisteri) es correspongué a l'estudi final: Humanes, perquè les assignatures específiques eren matemàtiques (estadística, sobretot), història de l'art (apareixeria en el curs tercer de Magisteri) i història contemporània (en el mateix curs que l'anterior). I si haguera estudiat Geografia i Història, potser haguera estudiat també estadística, com en més d'un estudi universitari de la branca social. En qualsevol cas, em centrí en l'aspecte social, el que més m'havia atret des de xiquet. I ací estem...
Quan, després de tot el que hem estudiat, descobrim que encara tenim més talents (o ens els remarquen, persones que ens veuen per primera vegada, és a dir, potser els millors observadors o, si més no, dels més objectius i intuïtius), ens interessa obrir-nos a les respostes. Recordem que som mestres i alumnes i que, si som respectuosos amb el proïsme, no sols ens farem respectar sinó que, a més, ens respectarem, la qual cosa és tan saludable com l'humor, l'espontaneïtat, el somriure i el riure, quatre dels pilars més claus i que formen part de la persona de pensament i acció lliures (pensador lliure, actuador lliure).
Que tingueu un bon dia.
Quins són els valors que consideres més bàsics en les relacions entre el mestre i l'alumne (en els dos sentits)?
Es tracta que el mestratge (impregnat de l'amor per l'aprenentatge continu) vaja acompanyat d'un mirament cap a la societat, d'una vocació que, a vegades, podem sentir-la com si la portàrem dins i que, sovint, ja l'hem descoberta de ben xiquets. Crec que en les nostres relacions més íntimes, com també en les més socials, deixem veure la nostra essència i, per tant, els nostres talents majors i els immediats. Quan actuem i sentim molta fluïdesa i espontaneïtat, al meu parer, estem davant d'un talent major, perquè ix com una cosa que identifiquem com a "senzilla, fàcil, que ens dóna gaudi, que fa que ens agrade compartir-la". I ací és faena de cadascú veure quines són eixes capacitats i habilitats que destaquen entre tot el bagul que tenim al davant.
Igualment, crec que el mestre universitari hauria de fer una pregunta inicial al principi del curs (o potser fóra interessant), perquè l'alumne es situara (recordem que no sempre hi ha una relació entre les possibilitats d'accés a una facultat o escola universitària i els gusts o talents o habilitats) i, així, sabera cap a on va la seua capacitat polifacètica.
Farem un parèntesi: recorde un mestre d'institut que un any abans del darrer curs ens va preguntar quina especialitat triaríem. Puc assegurar-vos que la tria (feta tres anys abans de començar a estudiar Magisteri) es correspongué a l'estudi final: Humanes, perquè les assignatures específiques eren matemàtiques (estadística, sobretot), història de l'art (apareixeria en el curs tercer de Magisteri) i història contemporània (en el mateix curs que l'anterior). I si haguera estudiat Geografia i Història, potser haguera estudiat també estadística, com en més d'un estudi universitari de la branca social. En qualsevol cas, em centrí en l'aspecte social, el que més m'havia atret des de xiquet. I ací estem...
Quan, després de tot el que hem estudiat, descobrim que encara tenim més talents (o ens els remarquen, persones que ens veuen per primera vegada, és a dir, potser els millors observadors o, si més no, dels més objectius i intuïtius), ens interessa obrir-nos a les respostes. Recordem que som mestres i alumnes i que, si som respectuosos amb el proïsme, no sols ens farem respectar sinó que, a més, ens respectarem, la qual cosa és tan saludable com l'humor, l'espontaneïtat, el somriure i el riure, quatre dels pilars més claus i que formen part de la persona de pensament i acció lliures (pensador lliure, actuador lliure).
Que tingueu un bon dia.
Quins són els valors que consideres més bàsics en les relacions entre el mestre i l'alumne (en els dos sentits)?
Tot i l'edat..., jubil i docència
Adés he llegit el cas d'un professor universitari que va decidir fer la darrera classe com una més, és a dir, amb l'espontaneïtat i la forma amb què havia fet la gran majoria de les anteriors. Quan una persona es jubila i, a més, continua amb el sentiment d'utilitat o que pot fer molt per la humanitat (no importa la quantitat ni la forma, sinó el sentiment interior, perquè és el que mou la persona a prosseguir), no sols aprofita el temps que viu sinó que, a més, en molts aspectes, se'l pot preparar com si treballara.
Així, encara conec antics professors de Magisteri que exercixen la seua tasca (el que consideren que han de fer) i viuen amb el plaer de pensar que poden estimular les persones que treballen en actiu i fer costat a les noves generacions, a més de renovar esquemes i mostrar-se constructius. Cadascú ha decidit triar el seu camí, en funció del que creu que és part de la seua essència. I un tercer mestre col·laborà durant un estudi i, igualment, em deia que es sentia satisfet de poder fer de mestre tot i ja haver-ne fet 74... I també sentia goig d'aprendre de l'històric alumne, mentres indagava.
Com a anècdota final direm que una vegada aparegué al diari "El País", potser a primeries dels norantes del segle passat, un article sobre una dona que ja havia superat els noranta (i potser els 94 i tot)... i encara feia classe, a sa casa, amb xiquets. Per tant, la pregunta: Qui ha dit on comença i on acaba el mestratge de cadascú?
Una cosa podríem deduir d'aquestes línies, després d'imaginar-nos aquests quatre mestres: el mestre amb vocació delecta amb la seua professió i amb la gratitud i l'altruisme. Reconec que de quatre persones no convé traure patró. Ara bé, conéixer-les (almenys a les tres primeres) i haver-ne conegut més i, fins i tot, haver raonat i intercanviat experiències amb uns altres, sí ens pot permetre fer una primera aproximació a u dels motius pels quals senten benestar després de la jubilació. A més, jubilació vé de "jubil", com diu Mario Moreno (Cantinflas) en una pel·lícula. I si l'alegria continua, ¿per què no continuar amb el nostre mestratge i amb les nostres diversions constructives junt amb el nostre esperit creatiu i respectuós?
Què faries si un mestre es jubilara hui, o si hui feres classe a la Universitat? Quins plans tens previst per a després, com a mestre o com a alumne?
Així, encara conec antics professors de Magisteri que exercixen la seua tasca (el que consideren que han de fer) i viuen amb el plaer de pensar que poden estimular les persones que treballen en actiu i fer costat a les noves generacions, a més de renovar esquemes i mostrar-se constructius. Cadascú ha decidit triar el seu camí, en funció del que creu que és part de la seua essència. I un tercer mestre col·laborà durant un estudi i, igualment, em deia que es sentia satisfet de poder fer de mestre tot i ja haver-ne fet 74... I també sentia goig d'aprendre de l'històric alumne, mentres indagava.
Com a anècdota final direm que una vegada aparegué al diari "El País", potser a primeries dels norantes del segle passat, un article sobre una dona que ja havia superat els noranta (i potser els 94 i tot)... i encara feia classe, a sa casa, amb xiquets. Per tant, la pregunta: Qui ha dit on comença i on acaba el mestratge de cadascú?
Una cosa podríem deduir d'aquestes línies, després d'imaginar-nos aquests quatre mestres: el mestre amb vocació delecta amb la seua professió i amb la gratitud i l'altruisme. Reconec que de quatre persones no convé traure patró. Ara bé, conéixer-les (almenys a les tres primeres) i haver-ne conegut més i, fins i tot, haver raonat i intercanviat experiències amb uns altres, sí ens pot permetre fer una primera aproximació a u dels motius pels quals senten benestar després de la jubilació. A més, jubilació vé de "jubil", com diu Mario Moreno (Cantinflas) en una pel·lícula. I si l'alegria continua, ¿per què no continuar amb el nostre mestratge i amb les nostres diversions constructives junt amb el nostre esperit creatiu i respectuós?
Què faries si un mestre es jubilara hui, o si hui feres classe a la Universitat? Quins plans tens previst per a després, com a mestre o com a alumne?
dilluns, 28 de juny del 2010
Estudiants pel pacifisme creatiu
Ens interessa ajudar l'estudiant a comparar la història de la Humanitat i que, des de la llibertat i la pràctica de la recerca, siguen ells mateixos els que posen en qüestió les declaracions de la màxima autoritat d'un ministeri espanyol i veurem si algun exèrcit ha sigut pacífic... Home, potser fóra més fàcil creure que un ruc pot volar (perquè amb la imaginació tot és possible) que creure una frase que sembla que només vol desprestigiar els moviments socials que treballen per a la pau, un terme molt manipulat al llarg de la història, com també el mot art. I és que arts hi han hagut... i moltes! Fins i tot el d'enganyar... ¿O això ja són altres calces?
En qualsevol cas un alumne universitari, com un mestre de la universitat (o d'un institut o centre educatiu), al meu parer, si és honest, una de les qüestions que li pertoca és fer ús d'uns diccionaris que tinguen etimologia i tot, és a dir, l'origen de la paraula. Qui conserva els orígens, mai millor dit, conserva la identitat, això és, la singularitat... i en el camp lingüístic referit a les definicions, més. La persona que té un bon domini del llenguatge, té més possibilitats de ser independent, excèntrica, estranya, original, oberta, lluïda, etc.
Una de les característiques que he trobat entre els mestres més formals, més espontanis i, al mateix temps, més interessats socialment per la llibertat responsable i el lideratge de cadascú (que cadascú prenga les regnes de la seua vida) ha sigut el seu interés pels diccionaris. I per què? Doncs perquè ens situen en el punt de partida (per exemple, el significat original), que tinguem una primera definició i bàsica, i que la curiositat ens obriga les portes a conéixer la paraula anterior i la posterior a la buscada...
Igualment alguns diccionaris internàutics, com ara, el de la DRAE, em feren costat durant un estudi històric i, fins i tot, permeten que vegem una evolució del terme i que, per tant, tinguem un mecanisme més per a la independència respecte a l'statu quo o a allò que es considera políticament correcte. En una societat com la present, un diccionari de qualitat (també pot ser-ho de sinònims), és u dels mitjans que recomanaria per als dos membres de l'aula: el mestre i l'alumne. Si nosaltres definim la realitat des de la nostra visió lliure i per l'honestedat, mantindrem l'autenticitat, el respecte cap a nosaltres i, així, l'admiració per les persones que actuen de manera pareguda. ¿Veritat que és més fàcil del que podíem pensar en un altre temps? Potser siga qüestió de canviar la inversió d'una quantitat determinada de diners i comprar llibres profitosos a llarg termini.
Quins diccionaris recomanaries ara i quins tens a casa o a l'abast, en les biblioteques a què tens accés de manera més habitual?
En qualsevol cas un alumne universitari, com un mestre de la universitat (o d'un institut o centre educatiu), al meu parer, si és honest, una de les qüestions que li pertoca és fer ús d'uns diccionaris que tinguen etimologia i tot, és a dir, l'origen de la paraula. Qui conserva els orígens, mai millor dit, conserva la identitat, això és, la singularitat... i en el camp lingüístic referit a les definicions, més. La persona que té un bon domini del llenguatge, té més possibilitats de ser independent, excèntrica, estranya, original, oberta, lluïda, etc.
Una de les característiques que he trobat entre els mestres més formals, més espontanis i, al mateix temps, més interessats socialment per la llibertat responsable i el lideratge de cadascú (que cadascú prenga les regnes de la seua vida) ha sigut el seu interés pels diccionaris. I per què? Doncs perquè ens situen en el punt de partida (per exemple, el significat original), que tinguem una primera definició i bàsica, i que la curiositat ens obriga les portes a conéixer la paraula anterior i la posterior a la buscada...
Igualment alguns diccionaris internàutics, com ara, el de la DRAE, em feren costat durant un estudi històric i, fins i tot, permeten que vegem una evolució del terme i que, per tant, tinguem un mecanisme més per a la independència respecte a l'statu quo o a allò que es considera políticament correcte. En una societat com la present, un diccionari de qualitat (també pot ser-ho de sinònims), és u dels mitjans que recomanaria per als dos membres de l'aula: el mestre i l'alumne. Si nosaltres definim la realitat des de la nostra visió lliure i per l'honestedat, mantindrem l'autenticitat, el respecte cap a nosaltres i, així, l'admiració per les persones que actuen de manera pareguda. ¿Veritat que és més fàcil del que podíem pensar en un altre temps? Potser siga qüestió de canviar la inversió d'una quantitat determinada de diners i comprar llibres profitosos a llarg termini.
Quins diccionaris recomanaries ara i quins tens a casa o a l'abast, en les biblioteques a què tens accés de manera més habitual?
Líders i mestres amb alegria i suavitat
Ahir volia haver escrit un document sobre un estudi que Marc Baldó i Lacomba (professor universitari de la Universitat de València-Estudi General) havia tret sobre els estudiants durant el franquisme. De totes maneres, revisarem algunes idees claus, i entroncades amb el projecte universitari que treballem des d'aquestes línies:
1. Un bon mestre és un líder en alguns aspectes i un aprenent en altres.
2. L'alegria fa que les sessions siguen més recordades i que la suavitat i la joia d'estudiar, aprendre en companyia, compartir temps i projectes vitals i tot, així com formes de pensar diferents, ens ajuden a ser més creatius.
3. L'alegria és companya de l'humor positiu, l'humor de la fluïditat i la fluïdesa de la riquesa d'idees, això és, de l'aparició de més alternatives.
4. L'excentricitat afavorix que idees que podrien semblar estrafalàries donen pas a una obertura mental que afavorisca el ressorgiment d'idees pràctiques o innovadores i tot. Tractar amb afecte l'excentricitat, sovint, és gaudir de la vida i fer ús del deport (sí, del deport, com deien alguns clàssics de llengua catalana), és a dir, del divertiment.
5. La positivitat crearà més mestres oberts a la part positiva de les persones i la història i obrirà més camins al pacifisme creatiu i honest.
6. Deixar un temps important per a l'alumne farà que assumisca més responsabilitats, que es senta més partícep i que gose fer exposicions en públic o raonar amb persones i mostrar els seus punts de vista, des de la independència (mà dreta) i la suavitat (mà esquerra). Independència i suavitat són compatibles.
7. Ens interessa promoure projectes creatius i constructius d'estudi de qualsevol matèria (que el seu esperit siga "a favor de"). En el cas de la història, m'incline per una revisió positiva i per passar al present (immediatament) i tractar els temes d'actualitat. No és el mateix parlar dels estudiants contra el règim franquista que centrar-nos en l'esperit dels moviments estudiantils que treballaven per la recuperació de les llibertats. Si ignorem un fet, no en fem campanya i podem tergiversar i tot la història. En canvi, si el presentem des de la vessant positiva, treballem la positivitat i la part constructiva de la persona (mestre, estudiant, investigador...). M'incline per aquesta segona opció. El que realment interessa és el present (herència del passat) ja que és l'origen del demà i el que sembrem hui, acollirem demà.
Quina classe de mestre (d'història o no) preferixes, atenent als nous corrents psicològics i de pensament lliure o per la independència emocional de la persona?
1. Un bon mestre és un líder en alguns aspectes i un aprenent en altres.
2. L'alegria fa que les sessions siguen més recordades i que la suavitat i la joia d'estudiar, aprendre en companyia, compartir temps i projectes vitals i tot, així com formes de pensar diferents, ens ajuden a ser més creatius.
3. L'alegria és companya de l'humor positiu, l'humor de la fluïditat i la fluïdesa de la riquesa d'idees, això és, de l'aparició de més alternatives.
4. L'excentricitat afavorix que idees que podrien semblar estrafalàries donen pas a una obertura mental que afavorisca el ressorgiment d'idees pràctiques o innovadores i tot. Tractar amb afecte l'excentricitat, sovint, és gaudir de la vida i fer ús del deport (sí, del deport, com deien alguns clàssics de llengua catalana), és a dir, del divertiment.
5. La positivitat crearà més mestres oberts a la part positiva de les persones i la història i obrirà més camins al pacifisme creatiu i honest.
6. Deixar un temps important per a l'alumne farà que assumisca més responsabilitats, que es senta més partícep i que gose fer exposicions en públic o raonar amb persones i mostrar els seus punts de vista, des de la independència (mà dreta) i la suavitat (mà esquerra). Independència i suavitat són compatibles.
7. Ens interessa promoure projectes creatius i constructius d'estudi de qualsevol matèria (que el seu esperit siga "a favor de"). En el cas de la història, m'incline per una revisió positiva i per passar al present (immediatament) i tractar els temes d'actualitat. No és el mateix parlar dels estudiants contra el règim franquista que centrar-nos en l'esperit dels moviments estudiantils que treballaven per la recuperació de les llibertats. Si ignorem un fet, no en fem campanya i podem tergiversar i tot la història. En canvi, si el presentem des de la vessant positiva, treballem la positivitat i la part constructiva de la persona (mestre, estudiant, investigador...). M'incline per aquesta segona opció. El que realment interessa és el present (herència del passat) ja que és l'origen del demà i el que sembrem hui, acollirem demà.
Quina classe de mestre (d'història o no) preferixes, atenent als nous corrents psicològics i de pensament lliure o per la independència emocional de la persona?
diumenge, 27 de juny del 2010
Historiadors "a favor de"
Per historiadors "a favor de" podríem incloure les persones que es dediquen a estudiar la història i que tracten de mirar un fet des de la banda positiva. Així, i després d'haver somiat aquesta nit en u dels llibres que vaig llegir el darrer any de Magisteri, escrit per Marc Baldó i Lacomba, històric alumne d'Enric Sebastià Domingo (dos anys mestre meu), sobre la historiografia, he passat a buscar informació i m'he trobat amb un llibre sobre l'actuació dels estudiants "progressistes" al llarg del franquisme (1939-1975), sens dubte, un període llarg de la història de l'Estat espanyol i que, per l'evolució posterior, ha tingut molta repercussió.
No obstant això, com ja diem les persones que ens centrem en la part positiva de la persona, i també de la creativitat, prioritze (i crec que convé premiar) els llibres i estudis sobre la banda positiva de la societat. Per exemple, sobre el paper dels estudiants que es mobilitzaven per la llibertat. Així, primerament, pot paréixer que diem el mateix... però l'experiència ens diu que no (com també els estudis sobre el llenguatge i els seus efectes socials i psicològics, o, per exemple, els estudis genuïns sobre PNL).
Fa temps que he adoptat la posició de només consultar les "informacions positives". I puc assegurar que els seus retruquen molt: ens fan persones més constructives, aprofitem el temps mentres estudiem, ens preparem i fem una societat més centrada en la part positiva i joiosa, fem que les persones participen de la positivitat que portem dins les persones i que, com la creativitat, podem desenvolupar. I per a això no és menester estudiar i superar les proves de selecció per a la universitat: fins i tot les persones sense estudis i amb formació vital poden aprendre. Des de ben jove he cregut que les persones amb eixa "formació vital"
dissabte, 26 de juny del 2010
Professors universitaris creatius
No resulta fàcil trobar informació sobre "professors universitaris creatius" i sí sobre què ha de fer (?) el mestre creatiu. ¿Serà que la creativitat tendix a centrar-se en la part artística (el que tradicionalment diem art), la música, la fotografia, la publicitat, la innovació empresarial, etc.?Si la Universitat té una relació directa amb la societat (perquè en rep influències, persones que estudien, persones que es dedicaran a ensenyar o a netejar i mantindre les instal·lacions, ...) i la societat avança quan es desenvolupa la creativitat i, a més, els professionals que es dediquen a l'ensenyament (universitari o no)... són treballadors, això és, treballen per a una "empresa" (tinga el nom "Administració" o el que vullguem posar-li), ¿per què no treballar la creativitat des de les aules, per mitjà d'un ensenyament més centrat en la capacitat creativa de la persona i, així, de cada membre que participa en l'aula?
Els canvis de mentalitat, quan treballen la part positiva de la persona, mereixen una rebuda respectuosa i, al meu parer, l'interés de les persones més interessades per fer un món més social i, en el cas de l'ensenyament, afavorir que l'estudiant isca de la Universitat amb vocació i amb la joia d'haver aprés a ser més independent, posar més en qüestió l'statu quo, ser més curiós, jugar més amb les paradoxes i tindre més interés per la pluralitat (horitzontalitat) i per la singularitat com a mitjà d'enriquiment social.
Quines aportacions considereu creatives en una aula i quines faríeu vosaltres si exercíreu de mestre? I quines feu, si exerciu el càrrec, bé a distància, bé de manera presencial?
Que tingueu un bon dia.
Els canvis de mentalitat, quan treballen la part positiva de la persona, mereixen una rebuda respectuosa i, al meu parer, l'interés de les persones més interessades per fer un món més social i, en el cas de l'ensenyament, afavorir que l'estudiant isca de la Universitat amb vocació i amb la joia d'haver aprés a ser més independent, posar més en qüestió l'statu quo, ser més curiós, jugar més amb les paradoxes i tindre més interés per la pluralitat (horitzontalitat) i per la singularitat com a mitjà d'enriquiment social.
Quines aportacions considereu creatives en una aula i quines faríeu vosaltres si exercíreu de mestre? I quines feu, si exerciu el càrrec, bé a distància, bé de manera presencial?
Que tingueu un bon dia.
divendres, 25 de juny del 2010
El gaudi de llegir en llengües diferents
Una de les activitats que em proporciona plaer, com també ho pot fer en una persona curiosa (sobretot si també ho és en el camp de les llengües), és consultar vídeos en llengües diferents a la que més temps emprem. Així, adés he tingut accés a uns vídeos en anglés sobre l'ensenyament secundari (entrevista a una professora) i en acabant una sobre l'educació física i la seua aportació a la persona i el seu paper, important, en el camp de la salut i de les relacions humanes i l'obertura a la societat. Finalment he escrit el nom d'Augusto Cury i durant uns minuts he llegit unes frases seues (totes en portugués) mentres escoltava música.
Quan escoltem una llengua diferent a les que més emprem, a més de fer possible una major flexibilitat en la nostra forma de ser, també treballem la curiositat, la forma de ser de persones ben diferents. I si les frases són curtes i amb idees interessants per al dia rere dia del moment històric que vivim, o bé de les professions que més ens mouen a fluir i sentir-nos satisfets al llarg del dia (com també de les activitats que més ens fan goig), no sols llegirem: aprendrem paraules noves, potser interactuarem amb el llenguatge i, per què no, potser un dia ens decidim a contactar personalment amb la persona que ix en el vídeo. Així, conec persones que han tingut l'ocasió de conéixer personalment a persones destacades en un camp (per exemple, en la PNL o de la filantropia -coneguéren Vicente Ferrer-). I si sentim que comprenem les frases, sense necessitat de traduir-les o de necessitar ajuda, ens sentirem prou hàbils en el camp de la traducció visual, la qual cosa pot animar-nos a millorar i tot: buscar ajuda, per exemple, per a aprendre gallec (també conegut, molt més, com portugués).
Pregunta del dia: Heu tingut l'oportunitat de conéixer alguna persona que vos haja influït i que vos haja transmés amor pel que feu, vocació, gaudi pel que treballeu?
Quan escoltem una llengua diferent a les que més emprem, a més de fer possible una major flexibilitat en la nostra forma de ser, també treballem la curiositat, la forma de ser de persones ben diferents. I si les frases són curtes i amb idees interessants per al dia rere dia del moment històric que vivim, o bé de les professions que més ens mouen a fluir i sentir-nos satisfets al llarg del dia (com també de les activitats que més ens fan goig), no sols llegirem: aprendrem paraules noves, potser interactuarem amb el llenguatge i, per què no, potser un dia ens decidim a contactar personalment amb la persona que ix en el vídeo. Així, conec persones que han tingut l'ocasió de conéixer personalment a persones destacades en un camp (per exemple, en la PNL o de la filantropia -coneguéren Vicente Ferrer-). I si sentim que comprenem les frases, sense necessitat de traduir-les o de necessitar ajuda, ens sentirem prou hàbils en el camp de la traducció visual, la qual cosa pot animar-nos a millorar i tot: buscar ajuda, per exemple, per a aprendre gallec (també conegut, molt més, com portugués).
Pregunta del dia: Heu tingut l'oportunitat de conéixer alguna persona que vos haja influït i que vos haja transmés amor pel que feu, vocació, gaudi pel que treballeu?
dijous, 24 de juny del 2010
Una segona llengua des de xiquets
Hi ha diversitat de formes d'ensenyament lingüístic a Europa, des de la infantesa, informació que podeu trobar mitjançant entrades a Google com "aprendre una segona llengua". En qualsevol cas podríem estudiar la possibilitat d'incloure una segona llengua en la Universitat, en totes les facultats, encara que fóra com a matèria opcional. Així, les persones que volgueren obrir-se ("open-minded", en anglés) i viatjar i tot a zones en què es parle, no sols tindrien una opció més, sinó que, igualment, podrien continuar amb l'aprenentatge d'una assignatura que ja hauria començat als 8 anys (o abans).
En qualsevol cas, com en totes les coses, la clau crec que està en la curiositat i en la voluntat d'aprendre. Però no sols la gramàtica, com tradicionalment s'ha fet, sinó també a través de vídeos (a Internet o fora), treballar la llengua en l'aula (ensenyar-la i practicar-la allí), encoratjar a practicar-la en les relacions socials amb persones que provenen de zones geogràfiques en què es parla, etc.
Finalment direm que l'aprenentatge d'una llengua és una oportunitat molt bona per a obrir-se a cultures diferents a la nostra. Fins i tot a la península hi han cultures ben diferents, tot i la unió de totes en un únic estat. Així, per exemple, als territoris de la històrica Corona d'Aragó hi ha hagut més tradició de partits federalistes, autonomistes o per la creació d'una federació. I encara continua, tot i el pas dels anys, mas que no es manifeste tant com a primeries del segle XX. En qualsevol cas, influïx en la forma de veure el dia rere dia. I més en un món en què cada vegada es busca més el que hi ha en comú i, alhora, es treballa per actuar des de la pluralitat (almenys en els sistemes educatius més democràtics, més creatius i que introduïxen l'humor com a aïna essencial).
Què faríeu quant a la possibilitat d'introduir una assignatura "Llengua 2" (amb llibertat de tria per a cada facultat o escola universitaris) en eixe nivell de l'ensenyament?
En qualsevol cas, com en totes les coses, la clau crec que està en la curiositat i en la voluntat d'aprendre. Però no sols la gramàtica, com tradicionalment s'ha fet, sinó també a través de vídeos (a Internet o fora), treballar la llengua en l'aula (ensenyar-la i practicar-la allí), encoratjar a practicar-la en les relacions socials amb persones que provenen de zones geogràfiques en què es parla, etc.
Finalment direm que l'aprenentatge d'una llengua és una oportunitat molt bona per a obrir-se a cultures diferents a la nostra. Fins i tot a la península hi han cultures ben diferents, tot i la unió de totes en un únic estat. Així, per exemple, als territoris de la històrica Corona d'Aragó hi ha hagut més tradició de partits federalistes, autonomistes o per la creació d'una federació. I encara continua, tot i el pas dels anys, mas que no es manifeste tant com a primeries del segle XX. En qualsevol cas, influïx en la forma de veure el dia rere dia. I més en un món en què cada vegada es busca més el que hi ha en comú i, alhora, es treballa per actuar des de la pluralitat (almenys en els sistemes educatius més democràtics, més creatius i que introduïxen l'humor com a aïna essencial).
Què faríeu quant a la possibilitat d'introduir una assignatura "Llengua 2" (amb llibertat de tria per a cada facultat o escola universitaris) en eixe nivell de l'ensenyament?
dimecres, 23 de juny del 2010
La humilitat i l'educació centrada en l'alumne
Crec que ens interessa recordar alguns trets dels millors mestres universitaris i, per a això, potser el millor siga mirar la realitat des de l'intent d'objectivitat. I per a fer-ho, partiré de l'experiència personal, vista amb els ulls d'ara i després d'haver finalitzat Magisteri fa setze anys, la qual cosa permet veure-ho des de "la posició dels matisos", això és, des de quartes posicions (o així ho considere, ara):
1. Sensibles i humils, així com contents per la seua vocació, la qual sent l'alumne: interacció mestre-alumne.
2. Tots guanyen: mestre i alumne.
3. Valoració positiva de la matèria, del mestratge i de l'alumne.
4. Són autèntics, es respecten, es fan respectar i respecten l'alumne.
5. Educació centrada en l'alumne (mestre en determinats moments) i acompanyada d'una enorme curiositat (aprendre contínuament i millorar les estratègies d'aprenentatge i d'ensenyament).
6. Personalitat fortament creativa.
7. Sentit de l'humor.
8. Interés pel treball en grup i per l'aportació individual de cada membre.
9. Pensament obert, horitzontalitat i interés pel pluralisme.
10. Es proposen ajudar a descobrir com convertir-se en una persona lliure, bé com a guies, bé com a espectadors (fer que l'alumne siga el descobridor per excel·lència i el mestre un moderador que orienta).
11. Valoren més l'esforç de la persona que el resultat de l'examen, la redacció o la resposta correcta.
Si alguna vegada vos trobeu amb un mestre amb moltes d'aquestes característiques i, a més, vos sentiu a casa vostra, quasi segur tingueu un mestre del qual alçareu un bon record al llarg de la vida. Perquè els mestres fascinants, com diria Augusto Cury, es recorden amb alegria. I si ja s'han jubilat i encara viuen..., ¿per què no telefonar-los si, per exemple, fem un estudi i considerem que poden ajudar-nos? ¿O per què no telefonar-los, simplement per saber com viuen, jubilats i tot?
Això ho vaig fer amb dos mestres i vos assegure que compensa: el mestre té la curiositat d'un xiquet i si veu que l'alumne, en algun sentit, ha seguit les seues petjades... sent plaer i joia pel que ha ensenyat, sobretot en un món en què l'altruisme i la participació en equip (i activa) o la singularitat, l'honestedat o la gratitud són tan estranys com la humilitat, la senzillesa en la vida i la teràpia (o l'ensenyament) centrades en el client, com deia Carl Rogers, u dels introductors de la psicologia humanista i que destacava el gran poder que té el desenvolupament individual de la creativitat, la participació social i l'educació per la llibertat... I l'antic alumne sent que ara és una persona amb una formació més adulta i, per tant, que el tracte ja és d'amics. Hem aplegat, per tant, a fer un nou amic.
Encara teniu amistat amb algun històric mestre? Què recordeu d'alguns dels vostres mestres "fascinants"?
1. Sensibles i humils, així com contents per la seua vocació, la qual sent l'alumne: interacció mestre-alumne.
2. Tots guanyen: mestre i alumne.
3. Valoració positiva de la matèria, del mestratge i de l'alumne.
4. Són autèntics, es respecten, es fan respectar i respecten l'alumne.
5. Educació centrada en l'alumne (mestre en determinats moments) i acompanyada d'una enorme curiositat (aprendre contínuament i millorar les estratègies d'aprenentatge i d'ensenyament).
6. Personalitat fortament creativa.
7. Sentit de l'humor.
8. Interés pel treball en grup i per l'aportació individual de cada membre.
9. Pensament obert, horitzontalitat i interés pel pluralisme.
10. Es proposen ajudar a descobrir com convertir-se en una persona lliure, bé com a guies, bé com a espectadors (fer que l'alumne siga el descobridor per excel·lència i el mestre un moderador que orienta).
11. Valoren més l'esforç de la persona que el resultat de l'examen, la redacció o la resposta correcta.
Si alguna vegada vos trobeu amb un mestre amb moltes d'aquestes característiques i, a més, vos sentiu a casa vostra, quasi segur tingueu un mestre del qual alçareu un bon record al llarg de la vida. Perquè els mestres fascinants, com diria Augusto Cury, es recorden amb alegria. I si ja s'han jubilat i encara viuen..., ¿per què no telefonar-los si, per exemple, fem un estudi i considerem que poden ajudar-nos? ¿O per què no telefonar-los, simplement per saber com viuen, jubilats i tot?
Això ho vaig fer amb dos mestres i vos assegure que compensa: el mestre té la curiositat d'un xiquet i si veu que l'alumne, en algun sentit, ha seguit les seues petjades... sent plaer i joia pel que ha ensenyat, sobretot en un món en què l'altruisme i la participació en equip (i activa) o la singularitat, l'honestedat o la gratitud són tan estranys com la humilitat, la senzillesa en la vida i la teràpia (o l'ensenyament) centrades en el client, com deia Carl Rogers, u dels introductors de la psicologia humanista i que destacava el gran poder que té el desenvolupament individual de la creativitat, la participació social i l'educació per la llibertat... I l'antic alumne sent que ara és una persona amb una formació més adulta i, per tant, que el tracte ja és d'amics. Hem aplegat, per tant, a fer un nou amic.
Encara teniu amistat amb algun històric mestre? Què recordeu d'alguns dels vostres mestres "fascinants"?
El dret de l'excentricitat i la llibertat d'expressió
Ja portava uns dies amb la intuïció que la paraula "excentricitat" podia tindre un fort component negatiu en boca de persones que preferirien una societat uniforme, com la Terra que imaginaven moltes persones (i encara ho faran ara) segles arrere. Doncs bé, després de llegir un poc sobre Bernard Palissy i Lord Byron, dos excèntrics, he accedit a un document que exposa la versió en castellà d'un fragment del llibre "Sobre la llibertat" (John Stuart Mill, segle XIX). Vegem què hi ha en http://www.dameltubau.com/weblog/weblog_29_excentrico.html!
En el número 3 (1997) de la revista Esklepsis inicié una sección llamada Excéntricos, con esta cita de John Stuart Mill:
"Precisamente porque la tiranía de la opinión es tal que hace de la excentricidad un reproche, es deseable, a fin de quebrar esa tiranía, que haya gente excéntrica. La excentricidad ha abundado siempre donde ha abundado la fuerza de carácter; y la suma de excentricidad en una sociedad ha sido generalmente proporcional a la suma de genio, vigor mental y valentía moral que ella contiene. El mayor peligro de nuestro tiempo se muestra bien en el escaso número de personas que se deciden a ser excéntricas."
No propose una educació excèntrica, sinó, com ja hem escrit des de fa mesos, que l'humor forme part del desenvolupament d'una classe, com el somriure, les anècdotes del mestre, l'espontaneïtat, etc. junt amb una major participació de l'alumne, per exemple, atenent a les recomanacions d'Augusto Cury, educador que considere molt avançat per al temps i amb idees realment amb pes:
1. Humanitzar la classe (història personal del mestre).
2. Elogiar (primer) i revisar (només una vegada).
3. Ensenyar a administrar els pensaments i les emocions.
4. 10%-20% de temps dedicat a biografies de persones destacades de la història i del món de la creativitat.
5. Que una cinquena part del temps es dedique a oratòria (que l'alumne expose davant de la classe).
6. Fer deu preguntes per sessió.
7. Embellir la formació de la persona (com a membre de la societat i com a persona única) i guiar l'alumne cap al lideratge.
En un altre apartat també ens recorda la importància de conviure, durant les sessions, la part formal i l'espontània (humor, riure, somriure, "el pallasso interior"...).
Quins arguments aportaries per a posicionar-te a favor de la introducció de l'espontaneïtat en les aules universitàries? I quines alternatives presentaries, si la resposta a la pregunta anterior no és favorable?
En el número 3 (1997) de la revista Esklepsis inicié una sección llamada Excéntricos, con esta cita de John Stuart Mill:
"Precisamente porque la tiranía de la opinión es tal que hace de la excentricidad un reproche, es deseable, a fin de quebrar esa tiranía, que haya gente excéntrica. La excentricidad ha abundado siempre donde ha abundado la fuerza de carácter; y la suma de excentricidad en una sociedad ha sido generalmente proporcional a la suma de genio, vigor mental y valentía moral que ella contiene. El mayor peligro de nuestro tiempo se muestra bien en el escaso número de personas que se deciden a ser excéntricas."
No propose una educació excèntrica, sinó, com ja hem escrit des de fa mesos, que l'humor forme part del desenvolupament d'una classe, com el somriure, les anècdotes del mestre, l'espontaneïtat, etc. junt amb una major participació de l'alumne, per exemple, atenent a les recomanacions d'Augusto Cury, educador que considere molt avançat per al temps i amb idees realment amb pes:
1. Humanitzar la classe (història personal del mestre).
2. Elogiar (primer) i revisar (només una vegada).
3. Ensenyar a administrar els pensaments i les emocions.
4. 10%-20% de temps dedicat a biografies de persones destacades de la història i del món de la creativitat.
5. Que una cinquena part del temps es dedique a oratòria (que l'alumne expose davant de la classe).
6. Fer deu preguntes per sessió.
7. Embellir la formació de la persona (com a membre de la societat i com a persona única) i guiar l'alumne cap al lideratge.
En un altre apartat també ens recorda la importància de conviure, durant les sessions, la part formal i l'espontània (humor, riure, somriure, "el pallasso interior"...).
Quins arguments aportaries per a posicionar-te a favor de la introducció de l'espontaneïtat en les aules universitàries? I quines alternatives presentaries, si la resposta a la pregunta anterior no és favorable?
dimarts, 22 de juny del 2010
Per una salut creativa
Si ens endinsem en Internet, podrem trobar alternatives rigoroses i que ens aporten una informació fidel als principis morals de les persones, això és, a la informació neta i amb bones intencions i formes. Hui he accedit al document "Estimulación del pensamiento creativo en la enseñanza de las ciencias médicas", elaborat a Cuba i que em pareix interessant.
En acabant he passat a un correu (graciós, per cert), sobre el tema de les nombroses recomanacions que ens donen sobre com hem de preparar-nos la vida diària. Ací teniu la resposta a qui m'ha enviat el document. Si exercira de metge, poc o molt diria li diria les mateixes paraulues, a qui entrara a una consulta:
"Crec que una de les millors coses per a la salut és actuar per intuïció, atenent a les sensacions i als missatges que ous interiorment. Ah!, junt amb humor positiu i, per què no, fer algunes excentricitats entre persones positives. Eixe és el meu pla i, de moment, em funciona bé.
Igualment afig una miqueta de passeig i, a més, de contacte visual i sensitiu amb la naturalesa. El color verd és un sedant físic, mental i ajuda a dormir. El blau cel és un calmant, a més d'obrir a la comunicació humana. El marró (amb les varietats del color terra) ens recorda el sentit pràctic ("tocar terra") i que vivim en la terra. Finalment, a vegades em centre en la contemplació auditiva del vent ("les il·lusions", els "projectes creatius") i veure l'aigua (per exemple, en una plaça oberta i amb arbres) ens pot recordar que tenim una capacitat de fluïditat increïble (si ens ho proposem) i que "fluir mentres vivim" (amb els nostres interessos positius) i com l'aigua natural, ens ajuda a adaptar-nos a les circumstàncies exteriors i, al mateix temps, recordar que tenim molta aigua en el cos.
I si escoltem o veiem xiquets, ens podem recordar que si treballem com els xiquets, serem molt creatius.
En resum, la millor medicina, al meu parer, és la creativitat acompanyada d'una bona dosi d'humor positiu, de meditació (en qualsevol de les seues formes, m'incline per les que hem heretat de la nostra cultura, és a dir, les alternatives a les religioses, perquè poden acceptar-les més persones, com ara, observar els arbres d'un parc durant uns minuts), algunes excentricitats (perquè diuen els estudis que les persones excèntriques passen poc pels centres sanitaris -el promedi són nou anys-) i compartir el benestar i l'altruisme, així com el somriure, bé en espais oberts (molt essencial en les ciutats, mitjanes i tot), bé en espais més íntims (com a mijtà per a preparar l'assumpció de noves idees creatives). Les altres coses vindran de manera espontània. "
La pregunta: Quin model de vida considereu més oportú per a la persona (a nivell general), tot i que cadascú és diferent i singular?
En acabant he passat a un correu (graciós, per cert), sobre el tema de les nombroses recomanacions que ens donen sobre com hem de preparar-nos la vida diària. Ací teniu la resposta a qui m'ha enviat el document. Si exercira de metge, poc o molt diria li diria les mateixes paraulues, a qui entrara a una consulta:
"Crec que una de les millors coses per a la salut és actuar per intuïció, atenent a les sensacions i als missatges que ous interiorment. Ah!, junt amb humor positiu i, per què no, fer algunes excentricitats entre persones positives. Eixe és el meu pla i, de moment, em funciona bé.
Igualment afig una miqueta de passeig i, a més, de contacte visual i sensitiu amb la naturalesa. El color verd és un sedant físic, mental i ajuda a dormir. El blau cel és un calmant, a més d'obrir a la comunicació humana. El marró (amb les varietats del color terra) ens recorda el sentit pràctic ("tocar terra") i que vivim en la terra. Finalment, a vegades em centre en la contemplació auditiva del vent ("les il·lusions", els "projectes creatius") i veure l'aigua (per exemple, en una plaça oberta i amb arbres) ens pot recordar que tenim una capacitat de fluïditat increïble (si ens ho proposem) i que "fluir mentres vivim" (amb els nostres interessos positius) i com l'aigua natural, ens ajuda a adaptar-nos a les circumstàncies exteriors i, al mateix temps, recordar que tenim molta aigua en el cos.
I si escoltem o veiem xiquets, ens podem recordar que si treballem com els xiquets, serem molt creatius.
En resum, la millor medicina, al meu parer, és la creativitat acompanyada d'una bona dosi d'humor positiu, de meditació (en qualsevol de les seues formes, m'incline per les que hem heretat de la nostra cultura, és a dir, les alternatives a les religioses, perquè poden acceptar-les més persones, com ara, observar els arbres d'un parc durant uns minuts), algunes excentricitats (perquè diuen els estudis que les persones excèntriques passen poc pels centres sanitaris -el promedi són nou anys-) i compartir el benestar i l'altruisme, així com el somriure, bé en espais oberts (molt essencial en les ciutats, mitjanes i tot), bé en espais més íntims (com a mijtà per a preparar l'assumpció de noves idees creatives). Les altres coses vindran de manera espontània. "
La pregunta: Quin model de vida considereu més oportú per a la persona (a nivell general), tot i que cadascú és diferent i singular?
dilluns, 21 de juny del 2010
Una aula en forma de barca
U dels meus somnis és crear un centre d'educació lliure i gratuïta. I l'aula en què es farien les sessions comptaria amb un espai de més de nou metres quadrats i amb la possibilitat de moviment per a sis persones situades com si dibuixàrem una barca lleugerament allargada. Deixaríem espai perquè uns treballs artístics o, fins i tot, material de publicacions de pensament lliure (com també material d'esbarjo o per a material de pensament creatiu) ocupara un lloc i, a més, ho fera amb harmonia amb l'espai (visual i tot).
Un espai així, i sense cap taula intermèdia i amb cadires soltes i que facilitarien la transpiració, podrien facilitar una relació entre la persona que exposa i les altres. A més, el fet de formar una "O en forma de barca" no sols permetria la sensació d'espai gran (la qual cosa jugaria a favor de la calma) sinó de relació democràtica entre els membres, espai obert, facilitat per a veure's entre tots, una relació oberta... Si, igualment, incorporem música alegre i tranquil·la, com recomanen els estudis pedagògics més avançats, podem fer un bon afegitó: relacionar l'activitat organitzativa i lògica amb l'espontània i humanista.
Recorde que durant un any de Magisteri vaig estudiar una assignatura... en un despatx més menut, junt amb tres o quatre persones i el mestre. Quan acabà el curs, es pot dir que ens sentíem en família. Fins i tot férem l'examen allí. No és eixa la intenció, sinó, com també feu una dona ja molt gran i que havia exercit de mestra, aprofitar un espai per a gaudir i fer gaudir i, així, compartir el que aporta cadascuna de les dos bandes. Al cap i a la fi, tots som mestres i, al mateix temps, alumnes.
Com organitzaríeu una aula, a diferència de la típica aula?
Sobre l'arquitectura capdavantera podeu consultar "La arquitectura consensuada" (entrevista con Crystopher Day) a Google. Interessant.
Un espai així, i sense cap taula intermèdia i amb cadires soltes i que facilitarien la transpiració, podrien facilitar una relació entre la persona que exposa i les altres. A més, el fet de formar una "O en forma de barca" no sols permetria la sensació d'espai gran (la qual cosa jugaria a favor de la calma) sinó de relació democràtica entre els membres, espai obert, facilitat per a veure's entre tots, una relació oberta... Si, igualment, incorporem música alegre i tranquil·la, com recomanen els estudis pedagògics més avançats, podem fer un bon afegitó: relacionar l'activitat organitzativa i lògica amb l'espontània i humanista.
Recorde que durant un any de Magisteri vaig estudiar una assignatura... en un despatx més menut, junt amb tres o quatre persones i el mestre. Quan acabà el curs, es pot dir que ens sentíem en família. Fins i tot férem l'examen allí. No és eixa la intenció, sinó, com també feu una dona ja molt gran i que havia exercit de mestra, aprofitar un espai per a gaudir i fer gaudir i, així, compartir el que aporta cadascuna de les dos bandes. Al cap i a la fi, tots som mestres i, al mateix temps, alumnes.
Com organitzaríeu una aula, a diferència de la típica aula?
Sobre l'arquitectura capdavantera podeu consultar "La arquitectura consensuada" (entrevista con Crystopher Day) a Google. Interessant.
diumenge, 20 de juny del 2010
L'evolució i l'educació holística
Hui he tingut l'oportunitat d'accedir a una informació interessant sobre educació holística i com evolucionarà l'ensenyament atenent als estudis més capdavanters. Ha sigut un plaer, la seua lectura, i comprovar que hi han persones que ja porten aquestes idees amb bones intencions i més enllà d'una universitat (o educació) holística (global, per la formació integral de la persona) centrada en la unificació de formes distintes de fer medicina (nom amb què podem trobar algunes "universidad holística" a Internet).
Igualment considere important la incorporació activa de l'element humor, ja que és u dels que més mou la creativitat i que, a més, contribuïx a la calma emocional i a les relacions humanes sanes, sobretot des de l'humor positiu, el qual, com diu la paraula "humor", per mitjà de l'etimologia, significa "líquid". Ens interessa, doncs, promoure una educació holística "líquida", en moviment i per la interacció entre el mestre i l'alumne, entre l'arquitecte i la poesia, entre l'administratiu i l'inventor, entre el pensador i l'artista. Així, quan escric aquestes línies, tinc un barret de mag dalt del cap perquè em recorda que a l'ensenyament es pot fer "màgia educativa" (com també a l'educació) i on hem vist un llaç... fer que aparega un conill, de la mateixa manera que les persones fortament creatives trauen idees a partir de les relacions més espontànies o, per què no, de les serendípies o l'atzar.
Què incorporaríeu a una educació global i que considereu bàsic, atenent al vostre univers i a l'univers actual de la localitat i de l'estat en què vius?
Igualment considere important la incorporació activa de l'element humor, ja que és u dels que més mou la creativitat i que, a més, contribuïx a la calma emocional i a les relacions humanes sanes, sobretot des de l'humor positiu, el qual, com diu la paraula "humor", per mitjà de l'etimologia, significa "líquid". Ens interessa, doncs, promoure una educació holística "líquida", en moviment i per la interacció entre el mestre i l'alumne, entre l'arquitecte i la poesia, entre l'administratiu i l'inventor, entre el pensador i l'artista. Així, quan escric aquestes línies, tinc un barret de mag dalt del cap perquè em recorda que a l'ensenyament es pot fer "màgia educativa" (com també a l'educació) i on hem vist un llaç... fer que aparega un conill, de la mateixa manera que les persones fortament creatives trauen idees a partir de les relacions més espontànies o, per què no, de les serendípies o l'atzar.
Què incorporaríeu a una educació global i que considereu bàsic, atenent al vostre univers i a l'univers actual de la localitat i de l'estat en què vius?
divendres, 18 de juny del 2010
La mar com a exemple de llibertat
Una de les relacions que tradicionalment s'ha fet amb la mar, sense dubtes, ha sigut la llibertat. Sabem, per estudis i més, que els espais oberts ajuden a relaxar el cos, que són molt bons per a la salut i que permeten un contacte amb la naturalesa, és a dir, amb les nostres arrels.
Nasquérem, les persones, enmig de la natura, en un temps que es caracteritzava per fer un clima més estable i perquè les alternatives per a subsistir eren menys que ara. Ara bé, el pas d'una vida enmig de la gelor a un clima més moderat (darreres glaciacions, si més no a Europa), permeteren que ens mobilitzàrem més i millorara la qualitat de vida. Fou un canvi qualitatiu.
Ara en vivim un altre, quant a canvis, i convé que tinguem present tota la influència que pot tindre la mar en un planeta que en el seu moment apostà, en molts llocs, per viure en les costes, bé per a facilitar el comerç per mitjà dels vaixells, bé perquè era una forma de tindre accés a la pesca, etc. Tot el que he escrit fins ací ho he fet per intuïció i perquè considere que ha format part de les raons que han portat les persones a arriscar (un altre dels símbols de la mar).
No obstant això, també hi hagueren persones que mantingueren el seu hàbitat en zones amb molts arbres (boscs i tot) o en contacte amb les muntanyes d'interior. Igualment sabem que en la zona nord d'Àfrica, en temps de l'Imperi Romà, hi havien arbres...
En resum, podríem dir que les persones, com els espais naturals, som el resultat de segles d'evolució, de procesos d'adaptació a les circumstàncies externes. Això sí, les persones, des de la creativitat, hem transformat la natura i el que ens envoltava: així fou com passàrem (com deia un llibre de creativitat de Michael J. Gelb) d'anar al riu a arreplegar l'aigua... a fer que l'aigua vinguera des del riu (per exemple, amb una séquia). Ací tenim dos diferències bàsiques i dos components del procés creatiu: moments d'adaptació al que no podem canviar de cap manera i intents de reformar el que considerem que podem canviar per a bé a llarg termini i tot.
Com ensenyaríeu, i de manera global, el pas del "animalisme" al naixement de les tècniques i la tecnologia en la història de la humanitat, així com els canvis històrics en les relacions humanes amb la natura?
Nasquérem, les persones, enmig de la natura, en un temps que es caracteritzava per fer un clima més estable i perquè les alternatives per a subsistir eren menys que ara. Ara bé, el pas d'una vida enmig de la gelor a un clima més moderat (darreres glaciacions, si més no a Europa), permeteren que ens mobilitzàrem més i millorara la qualitat de vida. Fou un canvi qualitatiu.
Ara en vivim un altre, quant a canvis, i convé que tinguem present tota la influència que pot tindre la mar en un planeta que en el seu moment apostà, en molts llocs, per viure en les costes, bé per a facilitar el comerç per mitjà dels vaixells, bé perquè era una forma de tindre accés a la pesca, etc. Tot el que he escrit fins ací ho he fet per intuïció i perquè considere que ha format part de les raons que han portat les persones a arriscar (un altre dels símbols de la mar).
No obstant això, també hi hagueren persones que mantingueren el seu hàbitat en zones amb molts arbres (boscs i tot) o en contacte amb les muntanyes d'interior. Igualment sabem que en la zona nord d'Àfrica, en temps de l'Imperi Romà, hi havien arbres...
En resum, podríem dir que les persones, com els espais naturals, som el resultat de segles d'evolució, de procesos d'adaptació a les circumstàncies externes. Això sí, les persones, des de la creativitat, hem transformat la natura i el que ens envoltava: així fou com passàrem (com deia un llibre de creativitat de Michael J. Gelb) d'anar al riu a arreplegar l'aigua... a fer que l'aigua vinguera des del riu (per exemple, amb una séquia). Ací tenim dos diferències bàsiques i dos components del procés creatiu: moments d'adaptació al que no podem canviar de cap manera i intents de reformar el que considerem que podem canviar per a bé a llarg termini i tot.
Com ensenyaríeu, i de manera global, el pas del "animalisme" al naixement de les tècniques i la tecnologia en la història de la humanitat, així com els canvis històrics en les relacions humanes amb la natura?
dimecres, 16 de juny del 2010
Francisco Menchén Bellón com a exemple
Francisco Menchén Bellón, nascut a Manzanares (Espanya, 1942), és un estudiós molt interessant del món de la creativitat. Recomane la consulta a Internet.
Una de les primeres coses que podem deduir de la lectura de textos com "Creatividad: el arte de reinventar la vida" (entrevista apareguda a http://www.neuronilla.com) o "La misión de la universidad en el siglo XXI" (de l'autor Salvador Corrales, http://www.razonypalabra.org.mx/anteriores/n57/scorrales.html) o "La universidad que queremos. Estrategias creativas en el aula universitaria" (de l'autor Saturnino de la Torre), és que necessitem un nou model d'ensenyament, universitari o no, que s'ajuste al present i que es prepare per al futur, és a dir, per a un present en què hi han canvis i que convé treballar la cultura en el canvi.
Crec que són imprescindibles les matèries següents, en l'àmbit universitari i escolar:
1. Diversió i humor positiu.
2. Innovació i creativitat.
3. Humanitats, biografies i educació emocional.
4. Organització del segle XXI (social, empresarial, associativa, etc.).
5. Ciències i pensament.
6. Lideratge i oratòria.
7. Educació per la pau i la positivitat.
Aquestes són les parts en què considere que cal centrar la formació de la persona, universitària o no.
MOTIUS.
A) L'humor positiu ajuda a fluir i a crear una ment més fluïda i flexible. Igualment obri les persones cap a la creativitat i el gaudi de viure.
B) La innovació (no sols la tecnològica, artística o publicitària) com la creativitat són les bases de la personalitat optimista, creadora, constructiva i que treballa per un present i un demà millor (a llarg termini i tot).
C) Si tractem les humanitats des d'una perspectiva centrada en la convivència, la diversitat cultural com a motiu d'enriquiment, les biografies com a mitjà d'estudi de la història i l'educació emocional (corporal o no) a través de la història de persones qualificades com a genis (tradicionalment) o com a persones fortament creatives, també comprendrem la part humana de la persona (amb els matisos) i que les persones ens semblem molt i podem fer molt juntes. A més, podrem estudiar la maduresa emocional a través de la personalitat creativa.
D) Una organització més centrada en la relació tu-tu, nosaltres-nosaltres, guanyem-guanyem, en les relacions amb delegació de responsabilitats (cultura de la llibertat responsable) i que potencien la participació activa de la persona per mitjà de la flexibilitat i la humanitat (ningú no sap més, rectificar és de persones sabudes i delegar és un acte que ajuda a gaudir més de la salut diària).
E) Les ciències i el pensament a través de biografies, de la música com a acompanyament per a fer més agradable i amb la part emocional (branca tradicionalment relacionada a la part del pensament creatiu). Matemàtiques, física, química, etc. els coneixements bàsics per a la vida diària. Si l'alumne vol més informació, posar mitjans a l'abast. I si és una persona destacada, reforçar-la anímicament i per mitjà de la música, llengua internacional per excel·lència. Filosofia pràctica (potser amb PNL i tot) i llibertat d'actuació perquè es faça entretinguda. Invitació al diàleg i a la interacció pràctica entre el mestre i l'alumne. Educació cívica i moral, així com intercultural.
F) Lideratge i oratòria. Bàsics per a fomentar l'exposició en públic, l'assertivitat, el sentiment de confiança i la tranquil·litat, així com la facilitat de paraula amb finalitats positives. Lideratge creatiu, participatiu i per la maduració emocional.
G) Educació per la pau i la positivitat. Ja ho diu el nom, estudi del pacifisme constructiu centrat en els moviments pacifistes creatius ("a favor de") i de mitjans pacífics. Revisió del pacifisme al llarg de la història (per exemple, hi ha el rei Enric IV de França o Gandhi). Igualment podríem incloure l'ecologisme i la gestió planetària.
Quines matèries inclouríeu en un curs escolar universitari de 35 setmanes de cinc dies?
Una de les primeres coses que podem deduir de la lectura de textos com "Creatividad: el arte de reinventar la vida" (entrevista apareguda a http://www.neuronilla.com) o "La misión de la universidad en el siglo XXI" (de l'autor Salvador Corrales, http://www.razonypalabra.org.mx/anteriores/n57/scorrales.html) o "La universidad que queremos. Estrategias creativas en el aula universitaria" (de l'autor Saturnino de la Torre), és que necessitem un nou model d'ensenyament, universitari o no, que s'ajuste al present i que es prepare per al futur, és a dir, per a un present en què hi han canvis i que convé treballar la cultura en el canvi.
Crec que són imprescindibles les matèries següents, en l'àmbit universitari i escolar:
1. Diversió i humor positiu.
2. Innovació i creativitat.
3. Humanitats, biografies i educació emocional.
4. Organització del segle XXI (social, empresarial, associativa, etc.).
5. Ciències i pensament.
6. Lideratge i oratòria.
7. Educació per la pau i la positivitat.
Aquestes són les parts en què considere que cal centrar la formació de la persona, universitària o no.
MOTIUS.
A) L'humor positiu ajuda a fluir i a crear una ment més fluïda i flexible. Igualment obri les persones cap a la creativitat i el gaudi de viure.
B) La innovació (no sols la tecnològica, artística o publicitària) com la creativitat són les bases de la personalitat optimista, creadora, constructiva i que treballa per un present i un demà millor (a llarg termini i tot).
C) Si tractem les humanitats des d'una perspectiva centrada en la convivència, la diversitat cultural com a motiu d'enriquiment, les biografies com a mitjà d'estudi de la història i l'educació emocional (corporal o no) a través de la història de persones qualificades com a genis (tradicionalment) o com a persones fortament creatives, també comprendrem la part humana de la persona (amb els matisos) i que les persones ens semblem molt i podem fer molt juntes. A més, podrem estudiar la maduresa emocional a través de la personalitat creativa.
D) Una organització més centrada en la relació tu-tu, nosaltres-nosaltres, guanyem-guanyem, en les relacions amb delegació de responsabilitats (cultura de la llibertat responsable) i que potencien la participació activa de la persona per mitjà de la flexibilitat i la humanitat (ningú no sap més, rectificar és de persones sabudes i delegar és un acte que ajuda a gaudir més de la salut diària).
E) Les ciències i el pensament a través de biografies, de la música com a acompanyament per a fer més agradable i amb la part emocional (branca tradicionalment relacionada a la part del pensament creatiu). Matemàtiques, física, química, etc. els coneixements bàsics per a la vida diària. Si l'alumne vol més informació, posar mitjans a l'abast. I si és una persona destacada, reforçar-la anímicament i per mitjà de la música, llengua internacional per excel·lència. Filosofia pràctica (potser amb PNL i tot) i llibertat d'actuació perquè es faça entretinguda. Invitació al diàleg i a la interacció pràctica entre el mestre i l'alumne. Educació cívica i moral, així com intercultural.
F) Lideratge i oratòria. Bàsics per a fomentar l'exposició en públic, l'assertivitat, el sentiment de confiança i la tranquil·litat, així com la facilitat de paraula amb finalitats positives. Lideratge creatiu, participatiu i per la maduració emocional.
G) Educació per la pau i la positivitat. Ja ho diu el nom, estudi del pacifisme constructiu centrat en els moviments pacifistes creatius ("a favor de") i de mitjans pacífics. Revisió del pacifisme al llarg de la història (per exemple, hi ha el rei Enric IV de França o Gandhi). Igualment podríem incloure l'ecologisme i la gestió planetària.
Quines matèries inclouríeu en un curs escolar universitari de 35 setmanes de cinc dies?
El conill del barret o la màgia de la fluïdesa
Potser hàgeu vist alguna vegada un mag amb una vareta de màgia o bé simplement en la televisió. A hores d'ara, porte un barret dalt del cap i tinc una vareta damunt de la taula en què escric. No ho faig per cridar l'atenció, sinó per inspirar-me i... perquè vull!
¿Qui ens ha de dir què hem de fer, a qui hem de creure de manera cega, com hem d'actuar com a persones `(si som respectuoses amb els altres) i com hem de fer màgia en la nostra vida?
Sovint ens diuen que la màgia és una cosa de faves, de bajoques, de persones sense dos dits de coneixement... Però és que jo parle de... fascinar mentres aprenem i ensenyem, és a dir, de gaudir del que fem, atenent als nostres valors, als nostres principis, a la nostra creativitat, al sentit de l'humor positiu, etc.
Potser si un mestre vestira amb una disfressa de mag i entrara en l'aula (o bé es portara eixos dos detalls del món de la màgia), més d'u esclataria de riure. Ara bé, com un jove que quan em veu pel carrer em diu "¡Maestro!" o, com més d'u quan em veu amb el barret que porte habitualment i es riu, podríem pensar si és que el que hi ha és molta enveja cap a les persones que actuem des de la nostra visió de la vida i que, no procurem alliberar a ningú (no anem d'alliberadors de la mare pàtria emocional de cadascú), sinó que ens hem fixat uns objectius vitals, seguim la línia que allí hem escrit i... caminem pel camí, siga amb revoltes (quasi sempre), siga recte. Les revoltes són signe de flexibilitat, a més que abunden molt més i que, igualment, tenen moltíssimes formes ("matisos" en el llenguatge de la PNL).
Finalment direm que amb la màgia emocional podem fer sorgir dons, capacitats, talents i més qualitats personals o coses que si no fóra perquè creiem en el que hi ha dins de nosaltres i que pot eixir a la vista (com el conill del barret), pensaríem que tota la vida s'ha fet així (el barret) i que no hi ha res a fer. Res més lluny de la capacitat creativa de la persona, immensa. Per tant, a fer màgia.
Què té de màgic, de fascinant, d'encantador, tindre un mestre o un alumne que fluïx amb l'altre?
¿Qui ens ha de dir què hem de fer, a qui hem de creure de manera cega, com hem d'actuar com a persones `(si som respectuoses amb els altres) i com hem de fer màgia en la nostra vida?
Sovint ens diuen que la màgia és una cosa de faves, de bajoques, de persones sense dos dits de coneixement... Però és que jo parle de... fascinar mentres aprenem i ensenyem, és a dir, de gaudir del que fem, atenent als nostres valors, als nostres principis, a la nostra creativitat, al sentit de l'humor positiu, etc.
Potser si un mestre vestira amb una disfressa de mag i entrara en l'aula (o bé es portara eixos dos detalls del món de la màgia), més d'u esclataria de riure. Ara bé, com un jove que quan em veu pel carrer em diu "¡Maestro!" o, com més d'u quan em veu amb el barret que porte habitualment i es riu, podríem pensar si és que el que hi ha és molta enveja cap a les persones que actuem des de la nostra visió de la vida i que, no procurem alliberar a ningú (no anem d'alliberadors de la mare pàtria emocional de cadascú), sinó que ens hem fixat uns objectius vitals, seguim la línia que allí hem escrit i... caminem pel camí, siga amb revoltes (quasi sempre), siga recte. Les revoltes són signe de flexibilitat, a més que abunden molt més i que, igualment, tenen moltíssimes formes ("matisos" en el llenguatge de la PNL).
Finalment direm que amb la màgia emocional podem fer sorgir dons, capacitats, talents i més qualitats personals o coses que si no fóra perquè creiem en el que hi ha dins de nosaltres i que pot eixir a la vista (com el conill del barret), pensaríem que tota la vida s'ha fet així (el barret) i que no hi ha res a fer. Res més lluny de la capacitat creativa de la persona, immensa. Per tant, a fer màgia.
Què té de màgic, de fascinant, d'encantador, tindre un mestre o un alumne que fluïx amb l'altre?
dimarts, 15 de juny del 2010
Talents que portem dins i desenvolupem fora
Crec que és interessant que tant l'alumne com el mestre coneguen els seus talents, això és, i amb traducció d'un escrit de Rosetta Forner, "Allò que els fa únics, que definix la seua singularitat, que els distingix dels altres congèneres humans. (...) ve amb nosaltres quan naixem i es manifesta de forma absolutament espontània ja des de la infància".
En el meu cas, crec són...
1. L'altruisme, perquè he tendit a donar amb molta facilitat en espais oberts, és a dir, en espais de llibertat d'acció.
2. La sensibilitat, sobretot amb les persones grans, els xiquets i les persones malaltes o que viuen en la pobresa.
3. L'excentricitat, és a dir, la passió pel circ, per les pel·lícules còmiques (bé de cine mut, bé de cine sonor), així com a mitjà per a manifestar la llibertat d'expressió (vestir ad libitum, portar barret, etc). De xiquet ja ho manifestava a classe i, atenent a dades de persones pròximes, aplegava un poc a exercir una mena de lideratge popular. Per tant...
4. Líder popular.
5. La didàctica, perquè amb molta rapidesa he pogut explicar a aprendre, fins i tot quan encara no havia començat Magisteri.
6. El cant, perquè recorde que una mestra de Magisteri, després de cantar per primera vegada, va dir davant de la classe "Tienes buen timbre".
7. Facilitat per a indagar. Magisteri fou, simplement, el remitjó inicial que durant els últims dos anys he ampliat per mitjà d'aportacions de llibres com els d'Augusto Cury.
8. Suavitat i paciència en les relacions humanes.
Com ja hem dit en més d'una vegada, la part interior de la persona ix quan aquesta té temps per a indagar i, així, en acabant actuar amb llibertat de moviment. Sovint peguem la campanada... i ens sorprenem. En qualsevol cas, convé anar avant, sobretot ara que ja sabem un poc més de nosaltres i podem situar millor les coses en cada alçador.
Quins talents tens, com a persona, i quins tenen els teus mestres?
En el meu cas, crec són...
1. L'altruisme, perquè he tendit a donar amb molta facilitat en espais oberts, és a dir, en espais de llibertat d'acció.
2. La sensibilitat, sobretot amb les persones grans, els xiquets i les persones malaltes o que viuen en la pobresa.
3. L'excentricitat, és a dir, la passió pel circ, per les pel·lícules còmiques (bé de cine mut, bé de cine sonor), així com a mitjà per a manifestar la llibertat d'expressió (vestir ad libitum, portar barret, etc). De xiquet ja ho manifestava a classe i, atenent a dades de persones pròximes, aplegava un poc a exercir una mena de lideratge popular. Per tant...
4. Líder popular.
5. La didàctica, perquè amb molta rapidesa he pogut explicar a aprendre, fins i tot quan encara no havia començat Magisteri.
6. El cant, perquè recorde que una mestra de Magisteri, després de cantar per primera vegada, va dir davant de la classe "Tienes buen timbre".
7. Facilitat per a indagar. Magisteri fou, simplement, el remitjó inicial que durant els últims dos anys he ampliat per mitjà d'aportacions de llibres com els d'Augusto Cury.
8. Suavitat i paciència en les relacions humanes.
Com ja hem dit en més d'una vegada, la part interior de la persona ix quan aquesta té temps per a indagar i, així, en acabant actuar amb llibertat de moviment. Sovint peguem la campanada... i ens sorprenem. En qualsevol cas, convé anar avant, sobretot ara que ja sabem un poc més de nosaltres i podem situar millor les coses en cada alçador.
Quins talents tens, com a persona, i quins tenen els teus mestres?
dilluns, 14 de juny del 2010
Persones de la història que admirem
Al meu parer és important admirar persones, personatges ficticis o persones considerades "genis", encara que totes les persones som genis. En qualsevol cas, sobretot quan u és petit, tindre referències ens ajuda a fer camí. Igualment, quan som jóvens tendim més a considerar-los ídols. Ara bé, després d'un any de seguiment de PNL, per mitjà de llibres de Rosetta Forner o de la consulta de webs sobre PNL, etc. em fa l'efecte que és bo aprendre de persones que saben més que nosaltres en determinats camps (recordem que a vegades som mestres... i a vegades alumnes). La maduresa emocional deixa les coses en el seu lloc: passem de la idolatria (culte als ídols o a persones que han existit) al respecte cap a les persones que han destacat per la seua singularitat i el posicionament a favor de la llibertat creativa. I això són altres calces! I ben diferents!
Així, quan u és xiquet sol admirar els seus pares o familiars més pròxims, quan és jove tendix a criticar-los... i quan madura emocionalment, passa a perdonar-los i a treballar més el sentit de l'horitzontalitat (tots som igualment dignes de sentir-nos respectats i de rebre respecte, així com de donar-ne...) i el de la diversitat (la riquesa afavorix la democràcia, la pluralitat es manifesta en el dret de dissidència, discrepància, etc.).
Aleshores ha tancat un tema molt pendent en moltíssimes persones i que, en el cas de qui ha tancat aquesta cicatriu del passat, representa un pas qualitatiu: qualitatiu perquè és revolucionari en un grapat de temes. Podríem dir que la tornada arrere només es presenta com un pas impossible, perquè ara, sí ,ara, l'únic que realment ens importa és el present, ser fidel als nostres principis (allò que és "essencial cada dia" per a sentir-nos satisfets i plens de benestar) i als nostres valors (quins aspectes de les relacions humanes primem més).
Tot això, es manifesta, o així ho considere ara, en la persona que viu la professió amb vocació. Hi ha com una relació íntima i excèntrica (fora del que és més habitual) entre el professor universitari (o mestre, m'agrada més aquesta paraula) i l'alumne (siga com siga). A més, si el mestre respecta l'alumne, quasi sempre també té lloc al contrari.
I ho dic per experiència. Només he presenciat un cas, almenys a la universitat (i gens agradable) en què uns alumnes faltaren al respecte d'un mestre amb vocació que puntualment feia botiges mentres parlava. La intimitat que hi havia entre una altra persona i jo feu possible que sabérem com es sentí el mestre. Ara bé, com a persona educada (en el sentit de correcta) no tornà mai la burla davant de la classe. Com diria Augusto Cury, eixos mestres no són habituals sinó, a més, fascinants, perquè aprens per a tota la vida.
Quins són els teus principis i com has actuat davant d'algun cas semblant al que hem exposat, bé a la universitat, bé a l'institut, o bé en altres llocs?
Així, quan u és xiquet sol admirar els seus pares o familiars més pròxims, quan és jove tendix a criticar-los... i quan madura emocionalment, passa a perdonar-los i a treballar més el sentit de l'horitzontalitat (tots som igualment dignes de sentir-nos respectats i de rebre respecte, així com de donar-ne...) i el de la diversitat (la riquesa afavorix la democràcia, la pluralitat es manifesta en el dret de dissidència, discrepància, etc.).
Aleshores ha tancat un tema molt pendent en moltíssimes persones i que, en el cas de qui ha tancat aquesta cicatriu del passat, representa un pas qualitatiu: qualitatiu perquè és revolucionari en un grapat de temes. Podríem dir que la tornada arrere només es presenta com un pas impossible, perquè ara, sí ,ara, l'únic que realment ens importa és el present, ser fidel als nostres principis (allò que és "essencial cada dia" per a sentir-nos satisfets i plens de benestar) i als nostres valors (quins aspectes de les relacions humanes primem més).
Tot això, es manifesta, o així ho considere ara, en la persona que viu la professió amb vocació. Hi ha com una relació íntima i excèntrica (fora del que és més habitual) entre el professor universitari (o mestre, m'agrada més aquesta paraula) i l'alumne (siga com siga). A més, si el mestre respecta l'alumne, quasi sempre també té lloc al contrari.
I ho dic per experiència. Només he presenciat un cas, almenys a la universitat (i gens agradable) en què uns alumnes faltaren al respecte d'un mestre amb vocació que puntualment feia botiges mentres parlava. La intimitat que hi havia entre una altra persona i jo feu possible que sabérem com es sentí el mestre. Ara bé, com a persona educada (en el sentit de correcta) no tornà mai la burla davant de la classe. Com diria Augusto Cury, eixos mestres no són habituals sinó, a més, fascinants, perquè aprens per a tota la vida.
Quins són els teus principis i com has actuat davant d'algun cas semblant al que hem exposat, bé a la universitat, bé a l'institut, o bé en altres llocs?
Cada dia, un camí nou
Un home que ahir em vaig desempellogar (emocionalment), contava setmanes arrere que cada dia passejava per un camí diferent, per divertir-se i no fer sempre el mateix. Però... ai! amb quina facilitat trobem el mentirós!... Així, ahir, mentres intentava que li donara la raó (era un orgull pagar una multa a la guàrdia civil), una qüestió que em pareixia clarament destrellatada, li comentí que, al meu parer, això de l'orgull, el ser home, l'actuar com un home i més formava part del passat i que, a més, admirava les persones moderades en lloc de les que sovint adopten posicions extremistes.
Uns minuts després, i ja quan va dir unes frases que em semblaven plenes de venjança, aïllàrem la incògnita que hi havia darrere d'un humor massa agre, és a dir, ben diferent al positiu: teníem al davant un Torquematis (com diria Rosetta Forner en el llibre "Pídeme la luna").
En segon lloc diré que és un entreteniment, per a mi, llegir llibres com eixe i aprendre a ser més madur, a fer plans nous, a saber com torejar aquestes actituds que van en posició ben diferent a la cultura constructivista, positiva, del món de la creativitat, de l'optimisme vital, de l'humor i del benestar (social i singular). Són llibres que poden contribuir a créixer amb rectitud (com la planta ben tractada) i amb obertura cap a l'exterior (com les rames que obri una planta o un arbre) i, a més, ens ajuden a mostrar els fruits positius i que ens encoratgen i ens omplin de joia (com les flors o els fruits de molts arbres). En eixe sentit, hi han hagut cinc persones que m'han influït per mitjà de les seues obres: Carl Rogers, Luis Rojas Marcos, Rosetta Forner i Augusto Cury, Edward de Bono... junt amb algunes persones que han elaborat llibres sobre la creativitat o l'humor en l'empresa.
Finalment diré que cap persona no està per damunt de cap i el que considerem hui d'un color (per exemple, taronja) potser demà el vegem diferent (per exemple, blau cel): les persones estem plenes de matisos, en lloc de "virtuts" i "defectes" i... podem canviar i millorar. Ara bé, això de "canviar i millorar" (sinònim de "madurar" ), està en les nostres mans... com el sentit de la responsabilitat mentres fem ús de la llibertat.
Com actuaríeu si un jove estudiant faltara al respecte d'un altre en plena classe? (Recordeu aportacions com les del llibre "Pares brillants, mestres fascinants" o la línia de la PNL o d'Edward de Bono al llibre "La revolució positiva")
Uns minuts després, i ja quan va dir unes frases que em semblaven plenes de venjança, aïllàrem la incògnita que hi havia darrere d'un humor massa agre, és a dir, ben diferent al positiu: teníem al davant un Torquematis (com diria Rosetta Forner en el llibre "Pídeme la luna").
En segon lloc diré que és un entreteniment, per a mi, llegir llibres com eixe i aprendre a ser més madur, a fer plans nous, a saber com torejar aquestes actituds que van en posició ben diferent a la cultura constructivista, positiva, del món de la creativitat, de l'optimisme vital, de l'humor i del benestar (social i singular). Són llibres que poden contribuir a créixer amb rectitud (com la planta ben tractada) i amb obertura cap a l'exterior (com les rames que obri una planta o un arbre) i, a més, ens ajuden a mostrar els fruits positius i que ens encoratgen i ens omplin de joia (com les flors o els fruits de molts arbres). En eixe sentit, hi han hagut cinc persones que m'han influït per mitjà de les seues obres: Carl Rogers, Luis Rojas Marcos, Rosetta Forner i Augusto Cury, Edward de Bono... junt amb algunes persones que han elaborat llibres sobre la creativitat o l'humor en l'empresa.
Finalment diré que cap persona no està per damunt de cap i el que considerem hui d'un color (per exemple, taronja) potser demà el vegem diferent (per exemple, blau cel): les persones estem plenes de matisos, en lloc de "virtuts" i "defectes" i... podem canviar i millorar. Ara bé, això de "canviar i millorar" (sinònim de "madurar" ), està en les nostres mans... com el sentit de la responsabilitat mentres fem ús de la llibertat.
Com actuaríeu si un jove estudiant faltara al respecte d'un altre en plena classe? (Recordeu aportacions com les del llibre "Pares brillants, mestres fascinants" o la línia de la PNL o d'Edward de Bono al llibre "La revolució positiva")
dissabte, 12 de juny del 2010
Autopatrocinació positiva
Al meu parer, com al de més persones (professionals amb vocació més que amb titulació, entre altres), l'autopatrocinació positiva és essencial per a caminar amb alegria, per a valorar-nos pel que realment som, més que pel que fem. Sovint se'ns convida a la vida amb serietat i deixar a banda l'humor, l'espontaneïtat i més coses poques vegades presents en les persones més petites que podem trobar a un parc, junt amb els seus pares. Així, hi han xiquets amb una confiança immensa en el proïsme, que donen les coses i que es comuniquen amb molta naturalitat.
Igualment hi han persones que busquen que un altre els seguisca la seua línia, no precisament sociable, i que es senten estranyes quan, des del nostre lideratge, decidim destacar el que tenen de positiu o no fer-los el joc. Per exemple, per mitjà de la calma quan un xiquet t'agafa el barret un moment o quan intenta agafar el carro amb què passeges i transportes llibres, menjar, etc. I eixe cas és real i del dia.
No obstant això, hi han persones que preferixen centrar-se en la part positiva. U dels exemples que més m'ha impactat és una anècdota contada per l'educador Augusto Cury en el llibre "Pares brillants, mestres fascinants", davant d'una persona que capgirà el seu parer quan li destacaren algunes qualitats positives.
En més d'una ocasió m'han enviat documents semblants sobre la força del detall positiu, de l'actitud positiva cap a l'altre, sovint com a recordatori de la gran importància, sovint com a mitjà per a destacar la gran creativitat que podem desenvolupar en el camp de la bonhomia i la bondat. Com diu Rosetta Forner, en el llibre "Déjate de cuentos" (2009), "Eres lo mejor que te ha podido pasar". També insistix en què cap persona no està per damunt de cap ni és superior ni inferior, sinó que és ella i simplement ella, això és, una persona singular i única, raó per la qual podem dir que no paga la pena fer comparacions, sinó actuar de manera constructiva, creativa, positiva i amb fluïdesa i flexibilitat, així com també amb simpatia, bon humor, etc.
De tot açò poc se'ns ha parlat (si més no a l'escola). Ara, per tant, en moltes persones hi ha una possibilitat, una oportunitat: reorganitzar la nostra forma de ser atenent als nostres principis i valors, és a dir, a allò que té interés per a nosaltres i que, igualment, va adjunt a la nostra essència. Només servix ser com realment som, no com uns altres volgueren que fórem. Hi ha qui fa castells de borumballes... que nosaltres (les que busquem la part positiva de la persona i actuar atenent a la naturalesa humana, entre altres aspectes) ens dediquem a facilitar que toquen terra per mitjà de la maduresa emocional i personal.
Que tingueu un bon dia.
Quines tècniques empraries perquè els alumnes ( i els mestres) universitaris es valoraren per com realment són i per tot el que són, de dalt a baix?
Igualment hi han persones que busquen que un altre els seguisca la seua línia, no precisament sociable, i que es senten estranyes quan, des del nostre lideratge, decidim destacar el que tenen de positiu o no fer-los el joc. Per exemple, per mitjà de la calma quan un xiquet t'agafa el barret un moment o quan intenta agafar el carro amb què passeges i transportes llibres, menjar, etc. I eixe cas és real i del dia.
No obstant això, hi han persones que preferixen centrar-se en la part positiva. U dels exemples que més m'ha impactat és una anècdota contada per l'educador Augusto Cury en el llibre "Pares brillants, mestres fascinants", davant d'una persona que capgirà el seu parer quan li destacaren algunes qualitats positives.
En més d'una ocasió m'han enviat documents semblants sobre la força del detall positiu, de l'actitud positiva cap a l'altre, sovint com a recordatori de la gran importància, sovint com a mitjà per a destacar la gran creativitat que podem desenvolupar en el camp de la bonhomia i la bondat. Com diu Rosetta Forner, en el llibre "Déjate de cuentos" (2009), "Eres lo mejor que te ha podido pasar". També insistix en què cap persona no està per damunt de cap ni és superior ni inferior, sinó que és ella i simplement ella, això és, una persona singular i única, raó per la qual podem dir que no paga la pena fer comparacions, sinó actuar de manera constructiva, creativa, positiva i amb fluïdesa i flexibilitat, així com també amb simpatia, bon humor, etc.
De tot açò poc se'ns ha parlat (si més no a l'escola). Ara, per tant, en moltes persones hi ha una possibilitat, una oportunitat: reorganitzar la nostra forma de ser atenent als nostres principis i valors, és a dir, a allò que té interés per a nosaltres i que, igualment, va adjunt a la nostra essència. Només servix ser com realment som, no com uns altres volgueren que fórem. Hi ha qui fa castells de borumballes... que nosaltres (les que busquem la part positiva de la persona i actuar atenent a la naturalesa humana, entre altres aspectes) ens dediquem a facilitar que toquen terra per mitjà de la maduresa emocional i personal.
Que tingueu un bon dia.
Quines tècniques empraries perquè els alumnes ( i els mestres) universitaris es valoraren per com realment són i per tot el que són, de dalt a baix?
Moviments pacifistes al llarg de la història
Ja porte uns dies de consulta sobre els moviments històrics de línia pacifista al llarg de la història de la Humanitat, sovint relacionats amb intents de guanyar simplicitat i independència per part de les persones més avançades moralment respecte a la tendència a la disciplina.
Han buscat alternatives que caminaren cap a una vida senzilla, uns mètodes més pacífics, l'absència en les guerres, formes d'organització diferents a les que suposen verticalisme, etc. És a dir, són un intent de regular la possibilitat d'horitzontalitat (tots germans i tots amb les mateixes possibilitats), així com de primar, igualment, la diversitat (donar entrada a la pluralitat, a la llibertat d'expressió i a la convivència entre els pobles per mitjà del diàleg). Això és el que m'ha paregut deduir després de consultar algunes webs i llegir noms com...
cristianisme, valdesos, Germanor de Moràvia, anabaptistes, quàquers, metodistes, amish, mennonites, huterites, Kant, Leibniz, Rousseau, Bentham, Saint-Simon, Gandhi, Confuci, M. L. King, Lennon, Jane Adams, Miguel Almereyda, Pocahonta, Powhatan, Sacagawea, David Low Dodge, Goodwin, Proudhon, Thoreau, Fréderic Passy, Dewey, Shelley, Tolstoi, B. Russell, Carrie Chapman Catt, Amnistia Internacional, Elihu Burritt, William Ladd, Enric IV de França, Jordi de Podebrad (rei de Bohèmia),... i també moltes dones.
Quina relació hi ha entre els moviments alternatius, la creativitat i la cerca de la pau al llarg de la història?
Han buscat alternatives que caminaren cap a una vida senzilla, uns mètodes més pacífics, l'absència en les guerres, formes d'organització diferents a les que suposen verticalisme, etc. És a dir, són un intent de regular la possibilitat d'horitzontalitat (tots germans i tots amb les mateixes possibilitats), així com de primar, igualment, la diversitat (donar entrada a la pluralitat, a la llibertat d'expressió i a la convivència entre els pobles per mitjà del diàleg). Això és el que m'ha paregut deduir després de consultar algunes webs i llegir noms com...
cristianisme, valdesos, Germanor de Moràvia, anabaptistes, quàquers, metodistes, amish, mennonites, huterites, Kant, Leibniz, Rousseau, Bentham, Saint-Simon, Gandhi, Confuci, M. L. King, Lennon, Jane Adams, Miguel Almereyda, Pocahonta, Powhatan, Sacagawea, David Low Dodge, Goodwin, Proudhon, Thoreau, Fréderic Passy, Dewey, Shelley, Tolstoi, B. Russell, Carrie Chapman Catt, Amnistia Internacional, Elihu Burritt, William Ladd, Enric IV de França, Jordi de Podebrad (rei de Bohèmia),... i també moltes dones.
Quina relació hi ha entre els moviments alternatius, la creativitat i la cerca de la pau al llarg de la història?
dijous, 10 de juny del 2010
Obertura als canvis
Ací teniu un escrit que he presentat a una llista lingüística i que em pareix interessant compartir amb vosaltres, després d'haver iniciat un procés de canvi de presentació de la història: de la història dels protagonistes o político-militar a la història de les persones i creativa i positiva (orientada cap a la construcció del benestar, de l'humor positiu i de la llibertat creativa).
"La humanitat ha avançat bé científicament, bé moralment, quan no ha tingut por al saber".
Josep M. Espinàs.
Hui, 10 de juny, he pogut passar una miqueta la mirada per un document publicat a la llista, sobre el canvi de paraules (per exemple, "secretariat" per a evitar "secretari" o "secretària") i m'he trobat amb una idea alternativa i que és una constant al llarg de la història: la història és fluïdesa de canvis.
Com deia un orador, durant un fòrum de cristianisme, "La història de la humanitat és la història de les migracions", és a dir, moviment, acció, fluïditat, canvis, etc. Els estats i tot, que promouen l'estabilitat, també estan en moviment, la qual cosa és riquesa cerebral i humana, perquè el cervell estima la diversitat ("adora", com diu una professora universitària d'Estats Units en el llibre "El que fan els millors mestres de la universitat", de Ken Bain, publicat per la Universitat de València).
És a dir, fem canvis... fins i tot de dies, i cada dia és diferent, com cada llengua. Les llengües, com les persones que encara existixen, han rebut canvis al llarg de la seua història, per mitjà de l'entrada de paraules, costums, noves formes de pensar, actuar, sentir i concebre el món, etc. O per l'obertura a la curiositat...
Igualment han fet lleugeres adaptacions del que han rebut: l'anglés, per exemple, segons em contava ahir el mestre particular d'anglés, transforma el "jardin" francés en "garden", potser per adaptació de la pronunciació del francés (ho dic per intuïció, perquè no l'he estudiada). És més: prové "from Old North Fr. gardin, var. of OFr. jardin, of Gmc origin", segons un "Oxford English Dictionary" (el "Concise"), una mena de DCVB a xicoteta escala i amb etimologia i tot, que he consultat després d'escriure les línies anteriors. Per tant, del francés antic del nord (i com a variant del francés antic) passa a l'anglés (jardin>gardin>garden).
També és interessant recordar que diccionaris com el DCVB són una mostra ben clara del canvi de significat de les paraules i d'adopcions de paraules diferents per a fer noves funcions. Així no és el mateix, històricament, un "batle" que un "alcalde" i ara totes dos es consideren sinònimes i ací ningú no es llança com un roder ni com un hippy, perquè la forma derivada del castellà després de la instauració de la dinastia dels Borbons als històrics regnes de l'actual estat Espanya (nascut jurídicament en el segon terç del segle XIX) tinguera relació amb una forma diferent d'administració.
A més, com llegia més avall en una entrada de Joan Tudela, la qual compartisc, considere interessant que les persones fem canvis a nivell lingüístic i tot , sobretot si els acompanyem de la promoció, la difusió i la transmissió intergeneracional de les formes històriques, genuïnes i que només per mitjà del respecte cap a un patrimoni mundial i particular com és la llengua que alguns avantpassats ens han passat (no tots som fills de persones no castellanoparlants, com és el meu cas i el de moltes persones del País Valencià). I en aquest camp hi han contribucions molt bones i dignes de promocionar, com la tasca que mamprengué Eugeni S. Reig i que encara perviu a terres valencianes, com també m'imagine faran més persones a contrades distintes.
Finalment diré que la faena feta amb afecte, amb obertura als canvis, per una societat més creativa, constructiva i centrada en la part positiva de la vida (per tant, de la societat) inclou, al meu parer, amor pels canvis que suposen respecte per a les dos bandes i en què cap d'elles no intenta ni pretén imposar-se a l'altra (el que ara diem, sobretot en l'àmbit empresarial, "guanyar-guanyar" o "guanyar tots"). ¿Guanyaríem si, com ara, decidírem incorporar el verb "voluntariar", com fan llengües anglo-saxones i com ens proposa Luis Rojas Marcos en un llibre preparat junt amb Valentín Fuster? Crec que sí i, de fet, ja he vist aquesta forma a Internet.
Que tingueu un bon dia i avant amb les vostres aportacions com a persones interessades per la llengua i, per la diversitat cultural del planeta.
Quines formes de promoure la cultura de l'obertura als canvis introduïries en la Universitat?
"La humanitat ha avançat bé científicament, bé moralment, quan no ha tingut por al saber".
Josep M. Espinàs.
Hui, 10 de juny, he pogut passar una miqueta la mirada per un document publicat a la llista, sobre el canvi de paraules (per exemple, "secretariat" per a evitar "secretari" o "secretària") i m'he trobat amb una idea alternativa i que és una constant al llarg de la història: la història és fluïdesa de canvis.
Com deia un orador, durant un fòrum de cristianisme, "La història de la humanitat és la història de les migracions", és a dir, moviment, acció, fluïditat, canvis, etc. Els estats i tot, que promouen l'estabilitat, també estan en moviment, la qual cosa és riquesa cerebral i humana, perquè el cervell estima la diversitat ("adora", com diu una professora universitària d'Estats Units en el llibre "El que fan els millors mestres de la universitat", de Ken Bain, publicat per la Universitat de València).
És a dir, fem canvis... fins i tot de dies, i cada dia és diferent, com cada llengua. Les llengües, com les persones que encara existixen, han rebut canvis al llarg de la seua història, per mitjà de l'entrada de paraules, costums, noves formes de pensar, actuar, sentir i concebre el món, etc. O per l'obertura a la curiositat...
Igualment han fet lleugeres adaptacions del que han rebut: l'anglés, per exemple, segons em contava ahir el mestre particular d'anglés, transforma el "jardin" francés en "garden", potser per adaptació de la pronunciació del francés (ho dic per intuïció, perquè no l'he estudiada). És més: prové "from Old North Fr. gardin, var. of OFr. jardin, of Gmc origin", segons un "Oxford English Dictionary" (el "Concise"), una mena de DCVB a xicoteta escala i amb etimologia i tot, que he consultat després d'escriure les línies anteriors. Per tant, del francés antic del nord (i com a variant del francés antic) passa a l'anglés (jardin>gardin>garden).
També és interessant recordar que diccionaris com el DCVB són una mostra ben clara del canvi de significat de les paraules i d'adopcions de paraules diferents per a fer noves funcions. Així no és el mateix, històricament, un "batle" que un "alcalde" i ara totes dos es consideren sinònimes i ací ningú no es llança com un roder ni com un hippy, perquè la forma derivada del castellà després de la instauració de la dinastia dels Borbons als històrics regnes de l'actual estat Espanya (nascut jurídicament en el segon terç del segle XIX) tinguera relació amb una forma diferent d'administració.
A més, com llegia més avall en una entrada de Joan Tudela, la qual compartisc, considere interessant que les persones fem canvis a nivell lingüístic i tot , sobretot si els acompanyem de la promoció, la difusió i la transmissió intergeneracional de les formes històriques, genuïnes i que només per mitjà del respecte cap a un patrimoni mundial i particular com és la llengua que alguns avantpassats ens han passat (no tots som fills de persones no castellanoparlants, com és el meu cas i el de moltes persones del País Valencià). I en aquest camp hi han contribucions molt bones i dignes de promocionar, com la tasca que mamprengué Eugeni S. Reig i que encara perviu a terres valencianes, com també m'imagine faran més persones a contrades distintes.
Finalment diré que la faena feta amb afecte, amb obertura als canvis, per una societat més creativa, constructiva i centrada en la part positiva de la vida (per tant, de la societat) inclou, al meu parer, amor pels canvis que suposen respecte per a les dos bandes i en què cap d'elles no intenta ni pretén imposar-se a l'altra (el que ara diem, sobretot en l'àmbit empresarial, "guanyar-guanyar" o "guanyar tots"). ¿Guanyaríem si, com ara, decidírem incorporar el verb "voluntariar", com fan llengües anglo-saxones i com ens proposa Luis Rojas Marcos en un llibre preparat junt amb Valentín Fuster? Crec que sí i, de fet, ja he vist aquesta forma a Internet.
Que tingueu un bon dia i avant amb les vostres aportacions com a persones interessades per la llengua i, per la diversitat cultural del planeta.
Quines formes de promoure la cultura de l'obertura als canvis introduïries en la Universitat?
dimecres, 9 de juny del 2010
Pacifistes en la història
Ahir vaig llegir en una web de la Xunta de Galícia un llistat de persones dedicades al pacifisme o que havien rebut el premi Nobel de la Pau. Podeu accedir per mitjà de l'entrada a Google. En acabant podeu escriure, per exemple, "Pacifistas en la historia". En trobareu un llistat al document centros.edu.xunta.es/.../pacifistas_en_la_historia.htm.
Si els estímuls positius poden crear persones positives..., ens interessa promoure una educació positiva centrada en la capacitat constructiva, creativa, positiva i de la bondat i la creativitat (com també de l'interés intercultural), en el pensament positiu i el creatiu...
¿Quins temes del pacifisme, novedosos o des d'una visió positiva, coneixeu i com els promouríeu i promocionaríeu a l'àmbit universitari amb la intenció de crear una societat més pacífica i oberta mentalment, madura emocionalment i centrada també en el somriure i la importància del riure, la gratitud i la confiança en el proïsme, així com la calma i altres opcions de benestar col·lectiu i singular?
Si els estímuls positius poden crear persones positives..., ens interessa promoure una educació positiva centrada en la capacitat constructiva, creativa, positiva i de la bondat i la creativitat (com també de l'interés intercultural), en el pensament positiu i el creatiu...
¿Quins temes del pacifisme, novedosos o des d'una visió positiva, coneixeu i com els promouríeu i promocionaríeu a l'àmbit universitari amb la intenció de crear una societat més pacífica i oberta mentalment, madura emocionalment i centrada també en el somriure i la importància del riure, la gratitud i la confiança en el proïsme, així com la calma i altres opcions de benestar col·lectiu i singular?
dimarts, 8 de juny del 2010
"Allà a on vages, lo que veges fer faces"
Amb aquest refrany, en una de les formes que emprem els valencianoparlants, comencem el dia i em recorda la filosofia de vida que, segons contava un armeni a una mestra d'un centre de formació de persones adultes de l'Horta, hi ha en aquelles terres.
Ells diuen "La meua pàtria és la que em dóna de menjar". Sabem, per mitjà d'estudis lingüístics, que pàtria prové de la forma mare pàtria, la qual cosa pot recordar-nos la relació inicial entre la mare i el nadó o la futura criatura.
En qualsevol cas, podem considerar que una de les qüestions més interessants, a hores d'ara i en l'àmbit universitari i tot, és treballar pel respecte mutu entre membres de cultures diferents. Si bé la majoria, per mitjà del contacte amb les minories, sol transmetre més (valors, formes de veure la vida, llengua oficial, horari laboral, etc.) també es beneficia de les minories. És, per tant, un intercanvi positiu, sobretot quan promocionem actituds positives, acollidores (m'agrada més acollir que integrar), participatives, escolars, etc.
Al llarg dels darrers anys de treball vaig conéixer una persona que provenia d'Algèria, amb familiars a França, que també havia passat per Itàlia i per Euskadi. Ara romania a València i, sovint, passejava pel barri de Russafa, en què es sentia com a casa, per la gran diversitat que hi havia. Era creient (religió musulmana) i un dia decidí posar-se en la taula de treball un escrit de Josep M. Espinàs: "La humanitat ha avançat, bé científicament, bé moralment, quan no ha tingut por al saber". "Me gusta" foren les seues paraules. Resultava curiós que una persona atea i respectuosa amb les religions, fera una simbiosi: parlar-li en valencià i acceptar amb harmonia el fet que el proïsme fóra musulmà i d'una altra cultura. Això té un nom: convivència.
Quines visions de les cultures que ara s'incorporen a la península teniu ara i com treballaríeu les relacions interculturals a l'ensenyament universitari?
Ells diuen "La meua pàtria és la que em dóna de menjar". Sabem, per mitjà d'estudis lingüístics, que pàtria prové de la forma mare pàtria, la qual cosa pot recordar-nos la relació inicial entre la mare i el nadó o la futura criatura.
En qualsevol cas, podem considerar que una de les qüestions més interessants, a hores d'ara i en l'àmbit universitari i tot, és treballar pel respecte mutu entre membres de cultures diferents. Si bé la majoria, per mitjà del contacte amb les minories, sol transmetre més (valors, formes de veure la vida, llengua oficial, horari laboral, etc.) també es beneficia de les minories. És, per tant, un intercanvi positiu, sobretot quan promocionem actituds positives, acollidores (m'agrada més acollir que integrar), participatives, escolars, etc.
Al llarg dels darrers anys de treball vaig conéixer una persona que provenia d'Algèria, amb familiars a França, que també havia passat per Itàlia i per Euskadi. Ara romania a València i, sovint, passejava pel barri de Russafa, en què es sentia com a casa, per la gran diversitat que hi havia. Era creient (religió musulmana) i un dia decidí posar-se en la taula de treball un escrit de Josep M. Espinàs: "La humanitat ha avançat, bé científicament, bé moralment, quan no ha tingut por al saber". "Me gusta" foren les seues paraules. Resultava curiós que una persona atea i respectuosa amb les religions, fera una simbiosi: parlar-li en valencià i acceptar amb harmonia el fet que el proïsme fóra musulmà i d'una altra cultura. Això té un nom: convivència.
Quines visions de les cultures que ara s'incorporen a la península teniu ara i com treballaríeu les relacions interculturals a l'ensenyament universitari?
dijous, 3 de juny del 2010
Alternatives a l'activisme
Sí hi han alternatives a l'activisme: el pensament positiu, la revolució positiva, la creativitat positiva, centrar-nos en la part positiva de la persona i en la seua capacitat creativa per a actuar des de la bondat...
Escric això després d'haver fullejat Internet i llegit sobre "activisme i humor", "humor y revolución rusa"... Un passeig per planes així o per altres que ens volen invitar a percepcions extremistes o violentes, són una oportunitat per a capgirar les actituds que mostràvem abans de conéixer térmens o projectes com la revolució positiva ideada per Edward de Bono i, així, treballar per un món més pacífic... des del llenguatge i tot. Es tracta de contribuir a crear persones més creatives, positives, moderades, obertes mentalment, singulars, amants de la filantropia i de la simbiosi humana, que s'interessen per la natura i l'internacionalisme, que practiquen l'eclecticisme i que, des de la concòrdia, la sensibilitat, la flexibilitat del pensament i la fluïdesa d'idees... i l'humor (recordem que significa "líquid"), col·laboren perquè cada generació visca millor que l'anterior i que, a més, incorporen l'alegria (mentres es fa la faena) i es feliciten per cada avanç (mas que siga xicotet).
En resum: la idea de revolució positiva té un sentit positiu, creatiu, pràctic (humor, alegria i benestar mentres es realitza cada projecte)... i de participació oberta.
Imagina que fores mestre d'història i volgueres exposar la revolució russa o la revolució industrial. Com la tractaríes, ara, atenent a les noves formes de pensament (psicologia positiva, pensament positiu, PNL, o el llibre "La revolució positiva")?
Escric això després d'haver fullejat Internet i llegit sobre "activisme i humor", "humor y revolución rusa"... Un passeig per planes així o per altres que ens volen invitar a percepcions extremistes o violentes, són una oportunitat per a capgirar les actituds que mostràvem abans de conéixer térmens o projectes com la revolució positiva ideada per Edward de Bono i, així, treballar per un món més pacífic... des del llenguatge i tot. Es tracta de contribuir a crear persones més creatives, positives, moderades, obertes mentalment, singulars, amants de la filantropia i de la simbiosi humana, que s'interessen per la natura i l'internacionalisme, que practiquen l'eclecticisme i que, des de la concòrdia, la sensibilitat, la flexibilitat del pensament i la fluïdesa d'idees... i l'humor (recordem que significa "líquid"), col·laboren perquè cada generació visca millor que l'anterior i que, a més, incorporen l'alegria (mentres es fa la faena) i es feliciten per cada avanç (mas que siga xicotet).
En resum: la idea de revolució positiva té un sentit positiu, creatiu, pràctic (humor, alegria i benestar mentres es realitza cada projecte)... i de participació oberta.
Imagina que fores mestre d'història i volgueres exposar la revolució russa o la revolució industrial. Com la tractaríes, ara, atenent a les noves formes de pensament (psicologia positiva, pensament positiu, PNL, o el llibre "La revolució positiva")?
dimecres, 2 de juny del 2010
Enriquiment cultural i humà
Crec que per mitjà de l'adopció (o bé de l'apadrinament) ens enriquim les persones. I no sols en el camp cultural (perquè connectem amb persones de cultures diferents a la nostra o de realitats ben distintes) sinó també a nivell humà. Motius:
a. Mostrem sensibilitat cap a persones de l'exterior. Obertura mental.
b. Treballem la curiositat intercultural i promovem les relacions interpersonals més enllà de les fronteres polítiques.
c. Afavorim l'acte de donar i rebre.
d. Ens reeduquem i desenvolupem la part humanística de la persona.
e. Demostrem primar les persones per damunt de les diferències: tendència a la universalitat i al respecte de la singularitat.
f. Contactem amb entitats que es mouen per països per mitjà de valors com l'esperança, l'alegria, l'altruisme, la generositat, la creativitat, la paciència i la constància.
g. Ajudem a crear xarxes socials més universals i més fortes, en lloc de crear-ne de noves i innecessàries: consolidem el que ja funciona i proposem millores internes (creativitat).
h. Creem xarxes noves quan l'espai no estiga ocupat. En qualsevol cas, també promovem la relació entre les entitats, com a mitjà per a l'enfortiment davant dels governs i dels projectes. Passem del jo al nosaltres i evolucionem més cap a la interacció global (internacionalisme).
Quins actes d'internacionalisme promouríeu (o promoveu) entre els estudiants universitaris i dins de l'àmbit universitari?
a. Mostrem sensibilitat cap a persones de l'exterior. Obertura mental.
b. Treballem la curiositat intercultural i promovem les relacions interpersonals més enllà de les fronteres polítiques.
c. Afavorim l'acte de donar i rebre.
d. Ens reeduquem i desenvolupem la part humanística de la persona.
e. Demostrem primar les persones per damunt de les diferències: tendència a la universalitat i al respecte de la singularitat.
f. Contactem amb entitats que es mouen per països per mitjà de valors com l'esperança, l'alegria, l'altruisme, la generositat, la creativitat, la paciència i la constància.
g. Ajudem a crear xarxes socials més universals i més fortes, en lloc de crear-ne de noves i innecessàries: consolidem el que ja funciona i proposem millores internes (creativitat).
h. Creem xarxes noves quan l'espai no estiga ocupat. En qualsevol cas, també promovem la relació entre les entitats, com a mitjà per a l'enfortiment davant dels governs i dels projectes. Passem del jo al nosaltres i evolucionem més cap a la interacció global (internacionalisme).
Quins actes d'internacionalisme promouríeu (o promoveu) entre els estudiants universitaris i dins de l'àmbit universitari?
dimarts, 1 de juny del 2010
Obrir les orelles i escoltar amb atenció
Més enllà de la classe de remeis casolans o si el xicle ajuda als xiquets que viatgen en avió, la qüestió és que tenim dos orelles i una boca per a comunicar-nos. Igualment tenim dos ulls, dos canals olfactius, dos llavis, una boca i dos mans (sobretot) per al tema del tacte.
Igualment podrem dir que ens interessa desenvolupar els sentits que tenim, és a dir, obrir-nos a les percepcions clàssiques i positives i, a més, treballar-ne de noves. El que fa possible que aplegue la informació és el sentit de la percepció, això és, el comú, com deia Leonardo da Vinci.
Així que... ja sabem: treballem el sentit comú durant les sessions amb l'alumnat i no sols ens sentirem a casa nostra, sinó que sentirem una relació especial amb els alumnes, perquè hi haurà un intercanvia positiu. Convé també tindre present que, mas que el canal preferit a nivell universitari (entre els mestres i els alumnes) és l'auditiu, també ens ajuda treballar els altres. Recorde que un mestre de valencià, a Magisteri, ens deia el següent: "Convé que l'alumne llija en veu alta (per a escoltar i veure què escriu). Així, de pas, treballarà la vista, la pronunciació i l'escriptura, això és, aprendrà tres vegades". Llegir (en veu alta i visualment), pronunciar i escriure. Quasi res porta el diari!
Crec que convé treballar eixos tres camps, si més no en matèries similars a eixa. En unes altres, potser interesse desenvolupar-ne d'altres: tot és qüestió del que fem en cada moment. Per exemple, no és el mateix estudiar que buscar memoritzar com està la casa poc abans d'eixir-nos-en. Potser en aquest darrer cas també ens interesse el tacte i l'olfacte... o portar algun menjar en la boca que ens ajude a fer camí.
En qualsevol cas, és interessant que cadascú aprenga a adaptar-se a les circumstàncies i, a més, a obrir-se a l'enriquiment personal per mitjà del conreu dels canals de percepció. Ei!, en grup i de manera singular...
Què penseu del tema que hem exposat?
Igualment podrem dir que ens interessa desenvolupar els sentits que tenim, és a dir, obrir-nos a les percepcions clàssiques i positives i, a més, treballar-ne de noves. El que fa possible que aplegue la informació és el sentit de la percepció, això és, el comú, com deia Leonardo da Vinci.
Així que... ja sabem: treballem el sentit comú durant les sessions amb l'alumnat i no sols ens sentirem a casa nostra, sinó que sentirem una relació especial amb els alumnes, perquè hi haurà un intercanvia positiu. Convé també tindre present que, mas que el canal preferit a nivell universitari (entre els mestres i els alumnes) és l'auditiu, també ens ajuda treballar els altres. Recorde que un mestre de valencià, a Magisteri, ens deia el següent: "Convé que l'alumne llija en veu alta (per a escoltar i veure què escriu). Així, de pas, treballarà la vista, la pronunciació i l'escriptura, això és, aprendrà tres vegades". Llegir (en veu alta i visualment), pronunciar i escriure. Quasi res porta el diari!
Crec que convé treballar eixos tres camps, si més no en matèries similars a eixa. En unes altres, potser interesse desenvolupar-ne d'altres: tot és qüestió del que fem en cada moment. Per exemple, no és el mateix estudiar que buscar memoritzar com està la casa poc abans d'eixir-nos-en. Potser en aquest darrer cas també ens interesse el tacte i l'olfacte... o portar algun menjar en la boca que ens ajude a fer camí.
En qualsevol cas, és interessant que cadascú aprenga a adaptar-se a les circumstàncies i, a més, a obrir-se a l'enriquiment personal per mitjà del conreu dels canals de percepció. Ei!, en grup i de manera singular...
Què penseu del tema que hem exposat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)