Autopatrocinació positiva

Al meu parer, com al de més persones (professionals amb vocació més que amb titulació, entre altres), l'autopatrocinació positiva és essencial per a caminar amb alegria, per a valorar-nos pel que realment som, més que pel que fem. Sovint se'ns convida a la vida amb serietat i deixar a banda l'humor, l'espontaneïtat i més coses poques vegades presents en les persones més petites que podem trobar a un parc, junt amb els seus pares. Així, hi han xiquets amb una confiança immensa en el proïsme, que donen les coses i que es comuniquen amb molta naturalitat.

Igualment hi han persones que busquen que un altre els seguisca la seua línia, no precisament sociable, i que es senten estranyes quan, des del nostre lideratge, decidim destacar el que tenen de positiu o no fer-los el joc. Per exemple, per mitjà de la calma quan un xiquet t'agafa el barret un moment o quan intenta agafar el carro amb què passeges i transportes llibres, menjar, etc. I eixe cas és real i del dia.

No obstant això, hi han persones que preferixen centrar-se en la part positiva. U dels exemples que més m'ha impactat és una anècdota contada per l'educador Augusto Cury en el llibre "Pares brillants, mestres fascinants", davant d'una persona que capgirà el seu parer quan li destacaren algunes qualitats positives.

En més d'una ocasió m'han enviat documents semblants sobre la força del detall positiu, de l'actitud positiva cap a l'altre, sovint com a recordatori de la gran importància, sovint com a mitjà per a destacar la gran creativitat que podem desenvolupar en el camp de la bonhomia i la bondat. Com diu Rosetta Forner, en el llibre "Déjate de cuentos" (2009), "Eres lo mejor que te ha podido pasar". També insistix en què cap persona no està per damunt de cap ni és superior ni inferior, sinó que és ella i simplement ella, això és, una persona singular i única, raó per la qual podem dir que no paga la pena fer comparacions, sinó actuar de manera constructiva, creativa, positiva i amb fluïdesa i flexibilitat, així com també amb simpatia, bon humor, etc.

De tot açò poc se'ns ha parlat (si més no a l'escola). Ara, per tant, en moltes persones hi ha una possibilitat, una oportunitat: reorganitzar la nostra forma de ser atenent als nostres principis i valors, és a dir, a allò que té interés per a nosaltres i que, igualment, va adjunt a la nostra essència. Només servix ser com realment som, no com uns altres volgueren que fórem. Hi ha qui fa castells de borumballes... que nosaltres (les que busquem la part positiva de la persona i actuar atenent a la naturalesa humana, entre altres aspectes) ens dediquem a facilitar que toquen terra per mitjà de la maduresa emocional i personal.

Que tingueu un bon dia.

Quines tècniques empraries perquè els alumnes ( i els mestres) universitaris es valoraren per com realment són i per tot el que són, de dalt a baix?