dimecres, 30 de juny de 2010

La teoria per damunt de la pràctica

Ahir vaig llegir la segona lliçó de comiat i hui tindré l'opció de llegir-ne una altra, de l'historiador Josep Fontana (el qual vaig estudiar de raspalló el darrer any de Magisteri) després d'haver passat per una web en què figurava un discurs magistral de N'Enric Valor, una persona que tinguí l'ocasió de conéixer i escoltar quan jo encara no n'havia fet vint-i-u (1992).

M'agrada escoltar les lliçons magistrals, sobretot eixes en què el mestre ja saps que rebrà amb les mans obertes qualsevol pregunta, és a dir, que sí hi ha interacció. Com a estudiant universitari vaig conéixer mestres de tota mena: des del que buscava que l'estudiant fóra una persona activa en la classe, fins al mestre que promovia la creativitat, o al mestre que preferia l'exposició per mitjà d'una lliçó i l'obertura a les qüestions.

Alguns mestres rebien immediatament la qualificació de bons mestres, uns altres se l'havien de guanyar amb altres aspectes que també primaven els alumnes i uns tercers actuaven de manera distinta segons l'espai en què interactuaven o el temari. En qualsevol cas, els millors mestres són recordats per l'alumne receptiu, creatiu, curiós, que fruïx mentres aprén, que aprén a llarg termini i gaudix mentres connecta amb el mestre, etc. Finalment, en quart lloc, podríem situar eixos mestres que tenen una assignatura popularment secundària: s'ho han de treballar més. Ara bé, l'estudiant honrat, al meu parer, distingix el mestre genial (que desenvolupa molt bé els seus talents forts dins de l'aula i es centra en l'alumne -en lloc de fer-ho en el programa o els resultats acadèmics-) del mestre que complix amb la seua funció burocràtica o que, pels motius que siga, actua de manera diferent.

Un company de classe, al qual podríem posar en una situació intermèdia respecte a l'assignatura valencià, va dir-me un dia, després d'acabar la jornada de la vesprada:"Aquest mestre és un llibre obert". Fixem-nos en les dos paraules: "llibre" i "obert". El bon mestre es mostra com és, s'obri, com el llibre, presenta el que sap, escolta, accepta que li pregunten, reconeix que és un aprenent (per això pregunta quan escolta una novetat), fa que l'alumne siga un indagador del que posa en qüestió a classe (per exemple, un dia, Pere Riutort em recomanà que preguntara de nou a ma mare si la paraula que havia oït a familiars més grans era "aïna"... i uns dies després ho vaig confirmar dins de l'aula). Ah!, i és molt respectuós amb l'alumne, amb la matèria que ensenya i amb ell mateix. I tot, amb senzillesa, humor i espontaneïtat.

T'agraden les lliçons magistrals? Com preferixes aprendre i per què?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada