dijous, 31 de desembre del 2009

Fluir en els temps actuals

Acabem l'any amb una reflexió sobre la fluïdesa i la capacitat polifacètica de la persona i, en segon lloc, el contacte entre eixos dos punts i l'actualitat. Després de passejar per documents d'Internet sobre l'aigua i sobre la fluïdesa i Leonardo da Vinci, em fa pensar que... :

1. La fluïdesa ens ajuda a ser flexibles, a alternar posicions, a proposar idees noves o diferents.
2. La fluïdesa ens permet prendre la vida com un repte i els nostres posicionaments (respecte a una actitud externa o un estímul que ens ve de fora) com actes de resposta: si responem, governem la nostra vida i, a més, treballem el pensament positiu i la creativitat per a fer bé.
3. La fluïdesa fa que ens movem amb naturalitat, espontaneïtat, senzillesa, elasticitat... com l'aigua quan circula pel seu llit (en el cas d'un riu).

Finalment diré que, a hores d'ara comencem a tindre accés a informacions que prioritzen (a llarg termini) la persona polifacètica, justament eixa que fluïx entre les seues capacitats i habilitats (sovint ben diferents) i que s'ajustarà més als canvis socials, medioambientals, econòmics, culturals, de valors, etc. que ja vivim en aquest segle, a diferència del passat: de l'especialització a la generalitat, de l'individualisme al col·lectivisme respectuós amb la diversitat... Tota una porta oberta a un renaixement de la persona universal i que compagina, també, amb la tolerància cap a la singularitat.

Així, buscar l'internacionalisme (el que ens fa més oberts a l'exterior) no exclou un interés per les particularitats, per exemple, per la riquesa cultural o de cosmovisió de persones que són de la selva equatorial brasilera i de persones que es mouen al Vietnam o de persones que fan la seua vida al País Valencià i són valencianoparlants.

Com més respectuosos amb les particularitats, més universals i més tendència a la pràctica de la germanor, el riure, l'alegria de viure, el bon humor, la creativitat positiva i... a aprofitar el present des de la senzillesa, els principis personals i els valors.

Que fruïu un Bon Any 2010.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Renovar les creences

Una de les coses més aventureres i més plenes d'optimisme i de vitalitat, així com d'una consciència clara i decidida cap a l'exercici de la voluntat és, sens dubte, la renovació de les creences que hem heretat o conservat des de fa temps.

Després d'un temps de recerca d'informació, he aplegat a la conclusió que alguns dels aspectes que permeten fluir per la vida amb optimisme i ànim són, per exemple, les següents.

1. Ser autònom i tindre esperit de superació. Prendre les regnes de la nostra vida ("a favor de...", "per...").
2. Treballar l'altruisme.
3. Practicar instants d'intimitat que permeten fer algunes actualitzacions i guanyar espais de calma, espontaneïtat en les nostres amistats i de reforçament de la nostra creativitat. Pensem que la calma afavorix el desenvolupament creatiu, tot el contrari que els nervis.
4. Relacions humanes sanes, és a dir, amb persones optimistes, autèntiques, franques, amb lideratge interior i respecte cap a l'exterior (la qual cosa ens indica... que també es respecten).
5. Bon sentit de l'humor i interés per l'alegria i l'excentricitat (com a forma de desenvolupament de la facilitat humorística que tant desenvolupen en el món del circ o del cine còmic).
6. Creativitat.
7. Esperit independent: no estar pendent del "què diran".
8. Contacte amb la natura i amb persones tranquil·les i de pensament moderat.
9. Sensibilitat (interés per temes socials) i interés per la part espiritual de la persona (valors).
10. Amor pel cos.
11. Coratge per a reconéixer els nostres matissos (ens fa ser persones més flexibles i moderades, en lloc de centrar-nos en els extremismes) i la variació energètica (de vitalisme) al llarg del dia.
12. Prioritzar les relacions horitzontals (siga en el col·lectiu social que siga, des de la família fins a dins d'una organització internacional).
13. Valorar l'aportació individual al grup i l'aportació del grup a la societat. Respectar-nos i prendre les regnes de la nostra vida emocional, en lloc d'estar pendents al què diran.
14. Interés per la psicologia positiva.
15. Amor pel procés de desenvolupament de la vida, aprofitar el dia, anar-se'n al llit amb calma i amb la sensació d'haver fruït el present i d'haver fluït al llarg del dia.

Aquestes són les primeres quinze idees que m'han eixit. ¿I a vosaltres?

La flexibilitat de la matèria

Fa un temps he anotat uns paràgrafs molt extensos de la definició de tolerància social, atenent a la definició que figura a la web Viquipèdia. U dels punts que més m'ha agradat és que es mostra flexible i no ho reduïx a l'encasellament entre les classes de persones, sinó que se centra, a grans trets, en una definició general, sintètica i que facilita la comprensió immediata i, igualment, la complexitat (perquè el tema és molt ric en el camp de la moral i, per tant, de les relacions humanes i la sociologia).

Una de les passes més grans que ha donat l'ensenyament i el camp de les iniciatives (per exemple, a nivell empresarial) és la reestructuració del terme errada. Com diem en llatí, "Errare humanum est" (Equivocar-se és humà). Durant anys i panys, implícitament, ens han prohibit educar-nos amb amor per l'errada com a font de creixement que pot facilitar, per al futur, un aprenentatge que ens permetrà millorar com a persones. L'experiència de la meua evolució personal, resultant de la presa de decisions atrevides pel desembre del 2008 i durant l'hivern passat, em diu que el punt que més ens cal revisar és... les creences. Així, una cosa és descobrir que una persona és altruista o d'una naturalesa determinada (això és més fàcil, si bé es descobrix sobre la marxa) i, ben diferent, és llançar-nos a l'aventura de depurar eixes actituds que no es corresponen a la nostra essència. Recordem que les actituds impliquen més dedicació i voluntat que el canvi d'habilitats o capacitats...

Quant als mètodes d'actuació, crec que el més productiu a llarg termini és el que acompanya la ruta com si fóra una aventura, un viatge pel món (per a aprendre a ser més tolerant i creativa la persona), una glopada d'aire fresc i joiosa després de moments de tristor interior o de sensació de buit. Els bons llibres (com també les bones amistats o les persones ben formades en el camp de la psicologia -especialment la positiva-) poden ajudar-nos a comprendre amb calma què fem, per què ho fem i què podem fer des d'ara.

Igualment podríem afegir que és més fàcil criticar i desqualificar que proposar idees pràctiques i probar, experimentar. Per tant, cal un reajust educatiu si volem viure en una societat democràtica, participativa informalment i socialment, preparada per a moments de canvi i per a moments de major estabilitat. La qüestió depén, en bona mida, de com decidim veure la botella.

Finalment si actuem amb el cor en la mà i atenent als nostres principis i valors, juntament amb esperit creatiu (constructiu, democràtic i amb importància pel bon humor i l'alegria de viure i de descobrir-nos contínuament), haurem iniciat un procés de netedat emocional que, dia rere dia, passarà a fer-se més fort (interiorment) i a fer-nos responsables de les nostres decisions, sense que eixes disposicions ens facen sentir-nos culpables, sinó AUTORESPECTUOSOS, AMB NOSALTRES.



Notes: Només qui s'autorespecta, pot respectar les altres persones; només qui s'estima, pot estimar els altres... i només qui és amic de si mateix, pot ser-ho de persones més enllà d'ell.

Ahir llegia en Viquipèdia que "amic" podria significar "sense ego" i tot... Parlem, per descomptat, de l'ego fals, no de l'ego com a símbol de la singularitat, la genialitat, la individualitat i el fet de ser una persona irrepetible i única en la història de la humanitat. Amb tolerància per les altres persones de la societat ("No et demane que em comprengues, simplement que em respectes"), aconseguim demostrar (sense necessitat de manifestar-ho de paraula ni gestualment) que ens respectem i tolerem com som, amb tots els matissos que tenim i més enllà de la clàssica reducció a virtuts i defectes. MATISSOS: heus ací el tema del milió de la persona que es compromet a treballar a favor de la millora emocional.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Reptes amb alegria i l'alegria del repte

Hi han vegades que considerem més imprescindible l'alegria per a superviure (i per a sobreviure): els moments de canvi qualitatiu a nivell personal.

Aquesta podria ser la definició personal d'alegria. I podríem continuar amb una enquesta oberta al públic de la població i seríem conscients del canvi de mentalitat educativa que manifestem les persones que considerem que val la pena viure i, alhora, treballar el pensament positiu (no perquè siga moda, sinó perquè realment ens interessa i creiem necessari transmetre'l per mitjà de l'ensenyament i de les nostres relacions humanes)... com també el pensament creatiu.

No obstant això som conscients que la creativitat i el bon humor (un altre membre de la creativitat) no s'estilen a hores d'ara i, fins i tot, no figuren en primera línia entre una enquesta prou oberta feta a Internet sobre els valors, sinó... que estan en segona divisió, per parlar en térmens futbolístics. Per tant, si nosaltres, com a mestres, com a educadors, o com a persones, diem que treballem per un món millor... tenim una oportunitat ben bona per a demostrar-ho: la pràctica diària.

En la pràctica de cada dia no es tracta de convéncer ningú, ni de sentir-nos vencedors, sinó de sentir-nos amb joia interior i, a més, amb una enorme capacitat de compartir-la i d'espontaneïtat per a traure-la com a un valor quotidià, que no perquè ens diguen "Ara toca riure!". Evidentment és molt important riure, i si pot ser en companyia (i com més gran, millor), millor encara: "Com més serem, més riurem".

Ara bé, el que crec més important, com a mestre i com a persona en contacte amb altres persones de la societat que ajuden a enriquir-me interiorment i a compartir temps, espai i valors en companyia, és que incorporem el valor alegria en la llista dels nostres valors i, per damunt de tot, que el posem en funcionament cada dia, de la mateixa manera que obrim la porta del pati quan volem entrar al pis en què vivim. No es tracta, doncs, de parlar per parlar perquè toca parlar sobre alegria, sinó d'aprofitar les xicotetes oportunitats que tenim cada dia per a riure'ns, somriure d'orella a orella (i de cap a peus!), veure el dia des de la vessant positiva, realista i esperançadora i, a més, sentir que el dia passa amb la dolçor i la suavitat que ens permet la vida intel·ligent i centrada en la positivitat, en lloc del conflicte, el desig de superioritat, la gelosia o l'esperit de competivitat: una cosa és l'afany competitiu i sense miraments i, ben distint, és l'afany de superació i, així, de transmissió del sentit de la felicitat i de la senzillesa...

I dic això perquè si algú fruïx de la vida (i parle en la societat capitalista) sol ser la persona amb principis i que prima els valors i la vida senzilla i social (atenent a la llibertat d'expressió quant al significat de "social" , "amistat", "relacions humanes"...). La clau que obri les portes de la casa és el respecte interior, el respecte mutu, l'altruisme i la fluïdesa acompanyada del bon humor i la creativitat.

Si més no, així ho veig ara. I vosaltres?

diumenge, 27 de desembre del 2009

Amb el cor alegre

Mentres em dutxava, he començat a cantar una lletra que diu, entre altres coses, "amb el cor alegre". I no és el primer dia que ho faig, i amb joia, perquè és un lloc molt íntim en què, a més, ajuda a tindre idees creatives ben interessants (hi han estudis sobre aquest tema) o, com a mínim, a preparar el dia amb vitalitat, optimisme, gaudi de les coses xicotetes (i de les grans), admiració per la natura (com ara, els ocells que he vist passejar des de la finestra de la cuina), etc.

Quan el mestre té el cor alegre, com quan no el té, ho transmet a l'alumne, perquè també és humà i té variacions, com totes les persones. Això sí, el dia que entra amb un somriure d'orella a orella o amb bones vibracions (com diem ara, a nivell familiar i col·loquial), es nota i se sent. La classe es desenvolupa amb fluïdesa, hi ha més intercanvi i connexió entre el mestre i l'alumne, la col·laboració és més decidida, és més fàcil que es realitzen activitats en grup i individuals (en lloc de, per exemple, dedicar més d'una quarta part del temps a una exposició)...

A propòsit de les exposicions, podríem dir que si fem una sessió de lingüística (per exemple, una classe d'anglés) convé que no excedim dels deu minuts de gramàtica i que passem, quasi directament, al vocabulari (potser des de la lletra d'una cançó i tot), a la lectura en veu alta i, per què no, a la conversa entre l'alumnat (siga de l'edat que siga): si practiquem l'art de conversar i de parlar en públic, a més d'exercitar oratòria, també aprendrem a raonar en la llengua (ací, l'anglés).

I si duem a terme l'exposició en una sessió d'empresarials, per exemple, podríem espentar l'alumne a tractar un tema d'actualitat des de variables diferents i disperses, amb la qual cosa practicarà l'art de la creativitat, perquè la creativitat també es mou en el món de la unió d'aspectes que semblen no tindre connexió... i sí la tenen! I, de pas, passarem de l'abstracció i la teoria a l'aplicació social, humanista i ecològica. Recordem, per exemple, tot el que hi ha darrere d'una obra arquitectònica, a més del personal que treballa, l'arquitecte i la direcció, per posar tres elements: les subcontractes, el material (lloc d'origen), la natura (per exemple, la terra que fa possible les rajoles)...

Després de l'exemple del paràgraf anterior, podríem deduir que, de la mateixa manera que el món i el planeta està en connexió en moltíssims aspectes, necessaris per a comprendre la seua gestió, el món en general (la política, l'economia, la cultura, les societats, l'oratge i els climes...) també està en relació amb el que fem cada dia. El que fem ací se sent en zones ben distants, i hi han relacions entre llocs ben llunyans (no sols "El niño" ) sinó moltes més coses que ja intuïa Leonardo durant els segles XV i XVI. Per això és tan important tindre el cor alegre: tot el que fem en un punt del planeta, a més d'influir en els àmbits més pròxims, també ho fa en els més llunyans... i més encara en el món actual, en què, a diferència de l'ambient en què es movia Leonardo, sí hi ha més contactes entre les persones i les societats.

Finalment, tornarem a la música, però ara amb una notícia publicada a la revista de psicologia positiva Mente Sana (no. 55, p.19, La música, el lenguaje emotivo universal):

"La música podría constituir una vía de comunicación emocional entre unos y otros mucho más fuerte de lo que se creía hasta ahora, ya que parece que todas las personas la entendemos de la misma manera. Un investigador del Instituto Max Planck en Leipzig (Alemania) llevó a cabo un experimento el pasado mes de abril con un grupo de personas de la etnia mafa. del Camerún, que jamás habían escuchado música occidental y que, por tanto, no estaaban influenciadas por nuestra cultura. Sus respuestas acerca de las emociones que les inspiraban unas piezas musicales tocadas al piano fueron exactamente ls mismas que dieron personas occidentales. Así pues, la música podría ser realmente una forma de comunicación universal, totalmente independiente de la cultura y de las experiencias previas de cada persona."

La informació, reproduïda totalment, forma part del últim número de la revista, publicat fa pocs dies.

La lectura d'eixe article em feu reconsiderar el motiu pel qual considerava la música com un element fonalmental en l'educació de qualsevol persona i en l'ensenyament d'estudiants universitaris i tot. Recordem que l'oïda de música pot ajudar emocionalment. No és el mateix la música gregoriana (guanyar sensació d'espai), que la música neoclàssica (espontaneïtat i tranquil·litat) o que la música del Cant de l'Alegria (sobretot si la cantem amb la lletra de Joan Maragall, poeta que la traduí directament de l'alemany, perquè ens ajudarà a sentir la importància de l'agermanament i de les relacions humanes internacionals i tot). La música és un element clau en la vida, com el vent, la pluja, el vol dels pardals, l'escolta respectuosa i interpersonal, etc. I Internet, un bon pont per a escoltar-la i compartir-la des de punts ben distants, és a dir, per a guanyar proximitat humana.

Fluir amb els canvis

Després de veure un document sobre gats i el significat dels canvis, no sols perquè canvien els anys i els calendaris que emprem perquè ens facen de guia i agenda, sinó perquè observem que evolucionem i, per exemple, deixem arrere creences que descobrim que no són nostres i n'adoptem de singulars i personals, he passat a enviar un correu a un amic per manifestar-li que l'inici de qualsevol reemplaçament ens demana molta valentia, decisió, acaronar el procés transformador, contactar amb persones que siguen d'una línia semblant o que estiguen disposades a fer-nos costat (perquè sempre és positiu sentir-nos més forts, a més de la força interior, i perquè, així, a més, podem intercanviar experiències, idees i, fins i tot, ajudar-nos entre les dos parts) i, sobretot, preparar-nos per a fluir enmig d'un variació de mentalitat que inclou assumir que... en molts aspectes no hem rebut una educació per a la flexibilitat i la fluïdesa i, per tant, l'hem de crear des de nosaltres i els nostres aliats espirituals (quant a valors, em referisc, és a dir, amistats sinceres, llibres que ens omplin, familiars francs, documents que ens impulsen a contrastar les idees i a qüestionar-les i tot...).

Endinsar-nos i preparar-nos cada dia per a educar-nos des de la flexibilitat i la fluïdesa que acompanyen el procés d'exercici creatiu, tot un repte personal i social, ens ajuda perquè la moderació participe, a llarg termini, en el nostre projecte vital i en qualsevol oportunitat de pràctica de la voluntat humana que tenim dins. I també ens empeny a escoltar més en lloc de parlar o centrar-nos tant en el sentit de la vista (pensem que el color que diem que veiem... és justament el que realment no veiem, segons els estudis i si recorde bé). Les persones sordes sabem que ho són perquè es neguen a escoltar, s'aïllen de la resta i, per això, no participen de les converses, és a dir, de la principal font de relació humana i d'aprenentatge social, això és, de contacte amb la societat.

Crec que vivim un segle molt interessant: ho escric en la idea d'apassionament, perquè és una oportunitat molt bona per a desenvolupar el xiquet creatiu que tots tenim dins i que fa possible que, com els xiquets, ens animem a canviar de tema, d'activitat, d'imaginació, de pregunta... Si la persona adulta treballa el canvi com una opció de millora i com si fóra un aliat, es convertirà (sempre a llarg termini, encara que les manifestacions primerenques poden aparéixer durant el primer any)...

1. En una persona receptiva als canvis.
2. En una persona oberta a cultures diferents i més animada a viatjar per a aprendre, que no perquè hi haja força econòmica, sinó interés cultural.
3. En una persona que connecta amb persones de forma de ser distinta i de nivells diferents (en qualsevol dels sentits, econòmic, social, formatiu...).
4. En una persona que aposta per l'escola de la llibertat i la creativitat constructiva.
5. En una persona interessada per la moral i les ciències humanes dins de l'ensenyament (universitari o no).
6. En una persona que promou la pràctica del pensament positiu i l'exercici del llenguatge positiu en les relacions humanes (suavitzar els "però..." i substituir-los pels "no obstant això", "tanmateix"... o per la forma positiva i activa "i...").
7. En una persona que primarà les relacions horitzontals (sentit democràtic real) i la diversitat (respecte per la forma de ser de cadascú, tolerància positiva i real).
8. En una persona que busca la totalitat, és a dir, la formació íntegra de la persona.
9. En una persona que treballa per la llibertat d'expressió i la creativitat com a valors bàsics per a la vida democràtica en un país que, des de les grans esferes de la política, es presenta com a democràtic i exemple a seguir... (Ací hi ha molt a rascar...)
10. En una persona que preferix la negociació (amb la direcció de l'empresa, amb el veí de dalt, amb un directiu de l'associació) en què tots guanyen (i a parts iguals) i en què el respecte està pel mig, en lloc de l'obediència cega o culte a la persona que mana. Durant la meua experiència laboral mai no vaig fer cap regal a direcció ni vaig seguir el cant de les sirenes de la majoria (per exemple, quan es casà el número tres de l'empresa), perquè preferia actuar des de l'autenticitat i la llibertat individuals, així com des de l'espontaneïtat, la qual cosa no impedia negociar "guanyar-guanyar"... amb les persones més moderades i que ocupaven càrrecs de responsabilitat. I ara, com a pensionista, he renunciat al regal de la caixa nadalenca, perquè preferisc acceptar-me a rebaixar-me i vendre'm per un plat de llentilles als capritxos de qui mana perquè li ha tocat, que no per elecció amb seny... i atenent als valors o als principis.
11. En una persona oberta als procesos adaptatius (els que impliquen canvis qualitatius) en lloc de tancar-se a les transformacions superficials i de tècniques. Així, que en una llista electoral figuren més dones que hòmens, pel simple fet que la majoria de la població siguen més dones que hòmens... no vol dir que l'esperit de les persones de la llista siga creatiu, humanista, per la llibertat d'expressió o centrat en temes com la justícia social.

Què vos en sembla?

dissabte, 26 de desembre del 2009

El circ: mites i realitats

La història del circ (i en bona mida de persones excèntriques) és molt més que la història que podem trobar a algunes enciclopèdies o, fins i tot, en textos ben elaborats i interessants de llibres de text, com ara, u dels que va coordinar un històric professor de valencià de Magisteri, Pere Riutort: és la història de l'alegria i l'excentricitat permeses... on les autoritats ho permeten.

U dels meus principis, és a dir, això que per a una persona (ací, jo) és sagrat, és l'excentricitat, és a dir, desviar-nos de la norma social i facilitar que la persona se senta en contacte amb la natura i, per descomptat, amb el món de l'alegria i del moviment, d'eixos llavis que estan en disposició de besar o d'intercanviar missatges que van més enllà de les fronteres polítiques i, també, d'eixos gestos i d'eixa música que permeten que ens comprenguem més enllà de les llengües (per exemple, per mitjà de l'entonació, del contacte entre l'artista i el públic, del sentiments compartits, de la música -ara s'ha descobert que responem igual, emocionalment, visquem on visquem en el món-). Sóc una persona que, des de ben xiquet, he sentit passió pel circ i, des de jove, pel cine còmic, el cine sarcàstic i de tipus social (llegiu Miliki, Cantinflas, Alfredo Landa, Charles Chaplin, el fill de l'artist Miliki, o Groucho Marx).

Igualment he aprofitat algunes ocasions per a llegir entrevistes a professionals com Tortell Poltrona (nom artístic), per exemple, durant els darrers mesos. Hui, a més, he escoltat un xicotet vídeo en què uns alumnes d'una aula d'acollida d'un institut català compartien uns minuts amb l'artista i, a més, expressaven (visualment i oralment) la seua alegria després d'una actuació del món del circ. Més enllà del "Panem et circenses" (Pa i circ), com a política que ideà un emperador romà per a distraure les persones (i en el nostre dia rere dia veiem molt aplicada aquesta estratègia), ens podríem preguntar si realment treballem per la comicitat més enllà del món del circ i si permetem que l'excentricitat (com a símbol de llibertat d'expressió, emocional, anímica, artística i de valors i tot) forme part de la nostra vida diària.

Crec que el somriure, com la disposició personal a practicar un humor sa i que no busque ferir els altres, és u dels actes humans que cal aplicar i posar en moviment cada dia. Amb alegria hi ha joia creativa, hi ha creativitat, hi ha germanor, hi ha intenció de ser receptius a idees noves i d'ampliar el nostre espectre social, més enllà de la casa en què vivim, dels familiars més pròxims (siguem fadrins o no) i del veïnat. Quan passem a la persona desconeguda i comprovem que compartix un llenguatge semblant al nostre (oral i no oral), hem aprovat l'assignatura més gran: la por al desconegut.

En el vídeo, Tortell Poltrona manifesta que sap català, castellà, francés, italià, un poc d'àrab, paraules de grec, que el romanés el considera semblant al català, que ha sigut al Marroc, que té companys artístics d'altres països. I, com a excentricitat (?), considera que preferix les bèsties (animals) a l'esser humà. Crec que el que ens vol transmetre és que les persones cal que recuperem el nostre contacte amb la natura (el qual ens afavorix el desenvolupament del nostre esperit creatiu i el ressorgiment d'idees noves) com a aïna per a desenvolupar la capacitat de gaudi i de joia que cada persona porta dins. Si permetem l'excentricitat més enllà del món del circ (prohibit, encara, en molts països), afavorirem la llibertat d'expressió, la manifestació de la joia en el Món (la Terra) i que, com molts animals, tinguem un esperit de germanor i de comunicació en què els somriures els puguem manifestar amb llibertat i, sobretot, amb espontaneïtat.

Com a històric alumne de Magisteri (especialitat Humanes) i com a pensador lliure, considere que les lleis busquen debilitar l'espontaneïtat humana i, per això, considere que l'excentricitat és u dels valors que cal desenvolupar i escampar, a nivell social, perquè les persones transmetem eixe esperit creatiu que afavorix la manifestació de la línia de pensament de la revolució positiva ideada per Edward de Bono i línies semblants.

Envie, des d'ací, tota l'alegria del món i energia positiva a persones que, durant aquests dies, se senten enmig de la soledat o que passen per moments econòmics greus... perquè recuperen la joia, el gaudi i, per tant, la iniciativa que els permetrà deixar arrere la rutina, la negativitat i la indiferència al sistema econòmic i social actuals.

divendres, 25 de desembre del 2009

El plaer de compartir el present

Després de llegir un temps sobre el lideratge i les pressions que pot sentir la persona, he passat a un document esperançador, sobre la importància del present. I, si voleu que vos siga franc, m'ha ajudat a passar plana del meu passat laboral, nefast i en què... Deixem-ho córrer, com al passat.

Són poc més de les cinc de la vesprada i puc assegurar-vos que he tingut un dia prou feliç, perquè he compartit temps, espai i respecte mutu amb persones que centren la seua vida en el present, l'optimisme, la vida senzilla i, per exemple, el respecte per les diferències (el que són les diferències, no el simple formalisme d'incorporar un home i una dona, per exemple, per a un càrrec rotatori, sinó dos persones competents i íntegres, honestes, centrades en l'autenticitat i la col·laboració, digital o no, per dir algunes característiques).

El lideratge és una forma de ser, de desenvoldre's, una mena de creativitat en moviment i no elitista, un pas continu per la improvisació, l'anàlisi i la reestructuració, sia Nadal o no, sia literària o artística, sia tècnica o tecnològica, sia científica o moral. La qüestió és governar-nos en lloc de rebaixar-nos al "Governa'm bé i dis-me moro". La dignitat és lideratge, la poesia lliure és lideratge, l'amor franc és lideratge, la fluïdesa i la flexibilitat són lideratge, la curiositat és lideratge, l'aprenentatge continu i aprofitat és lideratge... com tindre uns principis i valors en aplicació continua i claredat i fluïdesa en les relacions interpersonals.

I, finalment, diré que el lideratge no inclou eixa llançada de toalla que moltes persones voldrien veure en nosaltres... L'esperit creatiu i l'amor pel present i les relacions humanes informals, espontànies, amb bon humor i amb una harmonia tranquil·la i no símbol de rigidesa mental, ens impedix mirar arrere: estimem la vida i els aspectes morals de la persona, com també la capacitat polifacètica o les actituds positives i socials que pot desenvolupar cadascú de nosaltres (en la intimitat i en l'intercanvi social).

Com sol dir, en moltes relacions humanes amb persones que conviuen amb mi (al carrer, en els llocs públics o en més d'un restaurant d'Alaquàs), "Fes bé i no mires ni a qui, ni a què". Un refrany ben formós i interessant. I, si no vos agrada,... ho sent: no es pot fer que totes les persones estiguen contentes amb nosaltres i alhora. Ni ho intente!

Rebeu una forta abraçada i que tingueu unes Bones Festes i un Venturós Any Nou.

"Visió des de dalt, d'àguila"

La persona amb predomini del camp visionari, és a dir, aquella que s'avança molt al temps, sol tindre, com diria Rosetta Forner en un vídeo a què he tingut accés fa poc, visió des de dalt, d'àguila.

Es tracta, així i sempre des del meu parer, d'una classe de persona centrada en mirar les coses a distància, a nivell global i que, a vegades passa als detalls i, en acabant torna a l'espai general (que no a les generalitats) per tal de tindre una primera idea un poc més ampliada.

De segur que coneixem persones que tendixen a confondre els comportaments amb la forma de ser, que tendixen a manipular, que busquen fer de peó en lloc d'aspirar a ser amos de la seua vida (prendre les seues regnes emocionals cada dia), desprestigiar les persones, viure com els clàssics alliberadors que pretenen regalar-nos llibertat, fraternitat i més estupideses o, per descomptat, de les persones amb esperit totalitari. Com escrivia un dia a un amic, "De todo hay en la viña del compadre".

Eixa última paraula, compadre, ens pot vindre com l'anell al dit per a preguntar-nos si realment exercim el lideratge compartit amb el nostre pare biològic, amb la nostra mare biològica i amb les persones familiarment més pròximes..., o bé si realment som nosaltres els portadors de la nostra essència i, amb ella, treballem cada dia per mostrar-nos com som, acceptar-nos com som (començant pel cos i els valors, els principis i les creences). I per què pose biològics? Doncs perquè una cosa és viure independent (físicament) i ben diferent, i molt més important, és SER LLIURES I CREATIUS, és a dir, ser creadors de la nostra vida. Deixem arrere els fantoxes de torn, els llops amb pell d'ovella, les persones que els agradaria que tragàrem rodes de molí com si foren la forma que acceptem de mans del capellà, és a dir, amb tranquil·litat i passem, per tant, a SER EGOISTES (que no egolatres!).

L'egoisme sa no és propi de la cultura egòtica o egòlatra (*), sinó de la cultura de l'altruisme. Que hàgem relacionat, des de xiquet i, sobretot, per influència de les persones a què consideràvem autoritats (socials -pares, avis, familiars, mestres, polítics...- o morals), egoisme amb orgull descontrolat, prepotència, etc. no vol dir que la paraula, vista des de dalt, des de l'àguila o el pardal de bosc (per allò de "Més val ser pardal de bosc, que de gàbia", d'ací ve el correu que tinc) signifique això. Tot el contrari: de la nostra facilitat per a ser egoistes sans i que fluïm amb les persones que ens envolten i sense cap desig -capritx- ni voluntat -voler- d'imposició, manipulació, desprestigi, totalitarisme, o d'actuació correcta (en aparença, parle de les actituds "políticament correctes"), depén el present de la nostra singularitat, autenticitat, felicitat, cooperació espontània, generositat positiva (donar sense esperar res a canvi), etc.

Igualment, la visió de l'àguila ens ajuda a observar les coses a certa distància i, així, si a més afegim humor i persistència (mentres l'altre no tinga raó, atenent a idees amb fonaments, que no a la primera opinió...), ser protagonistes de la nostra història i treballar el pensament positiu que, com hem tractat en distintes entrades, és el que facilita que prenguem les nostres regnes i que, socialment, ens inclinem per campanyes "a favor de" i, per tant, no fem el joc al poder (en qualsevol de les seues manifestacions i siga polític o no). La psicologia i l'estudi del llenguatge ens recorden que quan actuem a favor d'un projecte (siga de les dimensions que siga i de la classe que siga), som els protagonistes.

Finalment una pregunta: ¿Qui pretén ser el protagonista central de la seua vida i, a més, enriquir-se de la força de la pregunta curiosa i de les relacions socials centrades en els valors i la humilitat o la participació democràtica real? La persona agosarada, amb projectes i amb mentalitat de triomfador, no d'excusador, i interessat per temes socials, sensible, amb ment oberta, esperit de pensador lliure i de persona que busca més enllà de la cultura rebuda i de les frases que pretenen anul·lar la nostra capacitat interior com a persones. Aquestes són les que prime en les meues relacions, i... a la resta procure respectar-les al màxim: "No et demane que em comprengues, simplement que em respectes". Aquesta frase de PNL m'ha influït molt, per la seua riquesa.


(*) Egòlatra: literalment, "persona que fa culte al jo".

"Visió des de dalt, d'àguila"

La persona amb predomini del camp visionari, és a dir, aquella que s'avança molt al temps, sol tindre, com diria Rosetta Forner en un vídeo a què he tingut accés fa poc, "

dijous, 24 de desembre del 2009

Alternatives positives

Més enllà de quin siga el nostre estil de lideratge o la nostra forma de ser o pensar en el passat, el que realment ens mou ara és la cerca d'alternatives positives després d'haver trobat recialles que les hem enviades a pastar fang. Punt i apart... O, millor dit, punt i final. Canvi de tema.

Així és com hem de prendre moltes decisions en la nostra vida comunitària, íntima i diària: amb valentia, decisió, coratge, esperit de superació, veracitat i sinceritat interior, amb els principis i els valors que ens protegixen, amb interés per admetre creences positives, i, com no, amb esperit ecohumanista i pacifista.

Moltes d'aquestes qüestions no ens les ensenyarem quan érem petits, ni quan estudiàrem a l'escola, ni durant el nostre pas per l'institut. Potser sí, si tinguérem la sort de tindre algun mestre avançat al temps o que connectava amb les línies de pensament i d'acció ètiques més modernes i creatives. D'aquests darrers mestres, podem fruir. Així, recorde un històric professor d'ètica que, al meu parer, treballava el que ara diem lideratge participatiu. Independentment que el seu nom fóra Sebastián o Juán (triarem el primer), era un gran mestre. Què feia Sebastián diferent de molts professionals de l'època? Vejam!

1. Es limitava a exposar les seues primeres idees, com a una part més de les idees i primers comentaris que, en acabant, durant els cinc o deu primers minuts d'un dia amb un tema nou, donarien pas al tema central.
2. A partir d'ací, delegava el protagonisme en l'alumnat (18 alumnes si fa no fa).
3. Moderava amb mà esquerra.
4. Esperit democràtic i obertura a la curiositat.
5. Pacifista.
6. Respectuós amb el cristianisme, tot i potser no ser creient (açò últim no ho puc assegurar, però sí el seu respecte): consultà alguns documents cristians molt avançats que em deixà mon pare per si els volia llegir.
7. Proposava alternatives a la darreria de curs, per a trencar amb la rutina i per a afavorir que la minoria (els que havien suspés l'any anterior i que havien tingut un altre estil d'ensenyament) se sentira part del tot.
8. Esperit crític i interés pels mitjans de comunicació i la llibertat de pensament i els mecanismes de manipulació (lectura dels periòdics El País i l'ABC).
9. Correcte i democràtic amb persones de dretes.
10. Diplomàtic.
11. Ens feu llegir llibres visionaris o molt avançats en el camp de la moral o de la investigació i tot: "Més enllà de ponent" (Eric Maria Remarque), "El baró rampant" (Italo Calvino) i "Un món feliç" (Aldous Huxley). Igualment veiérem pel·lícules sobre manipulació i el servei militar ("Més enllà de l'honor") i sobre respecte dels drets humans i la minoria afroamericana ("La gossada humana").

Crec que el que més definirà el mestre del segle XXI serà:

1. Interés per l'educació afectivo-emocional i per la cerca de la integritat humana, indistintament del gènere biològic de la persona.
2. Interés per l'educació centrada en la creativitat com a model de vida.
3. Interés per les minories i els grups tradicionalment marginats.
4. Obertura moral a cultures diferents i a cosmovisions del món distintes a la judeo-cristiana i greco-llatina (la majoritària a Europa).
5. Interés per les llengües i la tolerància lingüística. La cultura més enllà dels nacionalismes.
6. Prioritat per les relacions horitzontals i la diversitat (social, cultural, organitzativa, d'expressió).
7. La música com a canal d'unificació emocional i de teràpia (hi han estudis moderns que parlen de reaccions molt semblants entre africans que desconeixien música clàssica europea i europeus... Sobre això, podeu llegir el darrer número de la revista Mente sana).
7. Interés per la unió entre tecnologia, moral (drets humans i pacifisme), creativitat i ecologia.

Disposició de servici... i de canvi

Quan un mestre està en disposició de servici, podem pensar que adopta posicions altruistes, ja que el mestre sol tindre la seua agenda personal, el seu calendari, la seua vida personal i íntima, els seus moments de descans i de reflexió o de vida social... Ara bé, el bon mestre, des del meu punt de vista, n'és u que, tot i aquestes característiques o tasques habituals, quan escolta un estudiant (a qui sol facilitar el telèfon i tot, quan l'estudiant manifesta un interés especial per la matèria i, sobretot, per compartir temps i inquietuds o interessos amb el mestre) posa un altruisme ben visible damunt de la taula, per emprar una metàfora. És a dir, mostra un esperit col·laborador i, a més, manifesta amor per la matèria, pel temari, per l'alumne, per l'estudi que fa l'històric alumne o per millorar i tot la seua formació en un camp. Tot això ho dic després d'haver experimentat aquestes coses durant la meua història com a estudiant de Magisteri i com a estudiós d'història de l'Horta de València.

L'històric mestre pot aplegar a condicionar part del futur de l'alumne (perquè pot passar-li valors o fer que reflexione sobre el món en què viu i el valor de la independència, amb la qual cosa, l'alumne pot ser un bon candidat a convertir-se en una persona madura). Ara bé, només passen per eixos camins pedagògics els alumnes i els mestres amb esperit de superació, com podria imaginar el lector. I, com també podríem imaginar, l'alumne creatiu actualitzarà els esquemes personals i prendrà l'herència magistral com a ajuda reflexiva i moral per a establir els seus principis, valors, creences, etc.

Els mestres, d'alguna manera, són com els pares: quan els pares se'n van (desapareixen), el fill assumix el lideratge, la responsabilitat de les seues experiències i... de l'alegria... si realment ha tallat el cordó amb els pares i, per tant, ha pres les regnes emocionals (!). Mentrestant, es poden limitar a orientar o, si deixen més carta blanca, a ser mestres comprensius que simplement es limiten a observar a distància (des del respecte per la intimitat i l'evolució personal, professional, econòmica, social, pedagògica, etc. del fill). És aleshores quan podem distingir (i també unir per semblança) els pares i els mestres productius, creatius, participatius i liberals (que cultiven la independència i que actuen amb mà esquerra i mà dreta).

Quan parle de liberal em referisc a "lliure, independent, de professions liberals o partidari del desenvolupament al màxim de la llibertat de la persona", perquè el mot llibertari em recorda formes sovint no pacífiques ni creatives. Potser siga més complet el terme pensador lliure.

Les meues experiències em diuen que els pensadors lliures són persones que tenen sensibilitat social, interés per aprendre (curiositat), esperit independent, forta capacitat de lideratge, tendència a posar en qüestió l'statu quo, respecte per la natura, interés pels valors (com pels principis i per mantindre una harmonia entre el dit i el fet), ecohumanistes, pacifistes, bon humor, etc. Quan talles el cordó, et sents un pensador lliure perquè has començat a lligar caps i a centrar-te més en el que realment interessa: viure feliç, amb bones maneres, amb senzillesa, amb creativitat i, com no!, amb humor espontani. I tot això diguen el que diguen, els dolga on els dolga: quan u mana sobre si mateix, només se centra en el que pot dominar (autodomini, figura del rei) i envia a pastar fang la seducció, la mentira i l'autoengany (figura del gat amb botes). Punt i apart. Canvi de tema, canvi de parer, desenvolupament de l'essència.

Finalment diré que, mentres escrivia les línies posteriors a la paraula "pensador lliure", he imaginat José Luis Sampedro, una persona que feu un canvi molt considerable en la seua vida i que, a hores d'ara, a nivell d'Espanya, representa una de les línies ecohumanistes, la llibertat de pensament, la creativitat, l'espontaneïtat, l'humor, l'originalitat en l'oratòria, interés per l'economia social i humanista o per temes socials, etc.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Amb cadenes trencades: la força de la paraula

Fa uns anys llegia un llibre elaborat per un pres gallec (Xose Tarrío) que començà ben jovenet al món de les presons (i sense cap motiu, ací, a Espanya) i hui he tingut l'ocasió de rebre un missatge d'Amnistia Internacional i d'enviar paraules de solidaritat a tres persones que defenen els drets humans i ara conviuen amb les cadenes de les presons (com podríem dir, en sentit literari).

Crec que aquesta època, hivernal i de major tendència a la introspecció i a la preparació física i tot de cara a la primavera, és una oportunitat ben bona per a tractar el tema de la llibertat d'expressió, del valor de la paraula (l'organització AI recomanava escriure atenent a unes formes per afavorir l'evolució positiva a favor de les tres persones), i de la solidaritat realment sòlida, no eixa que naix del formalisme puntual de campanyes posteriors a un moviment sísmic, per posar un exemple. Així, recorde que una vegada vaig veure imàtgens de Centro-amèrica en què el moviment sísmic... estava relacionat amb la deforestació (i això silenciaren els mitjans de comunicació més poderosos) ja que l'absència d'arbres facilità que el moviment fera més mal (la terra no estava tan sòlida, com també ocorre quan un riu inunda una zona i no té parapeus ni revoltes).

Igualment, com ja he assenyalat alguna vegada, val la pena recordar que la paraula solidaritat té una relació directa amb el mot sòlid (per motius etimològics) i, en el camp dels valors, és eixe valor que practiquem quan ens posem en la pell de l'altre i, a més, treballem perquè tinga una vida més feliç, més lliure, més plena de germanor i de solidesa interior i pacifisme.

Finalment diré que he escrit paraules diferents a eixes tres persones i he procurat que estigueren plenes de trellat, de substància, de sentit de germanor i de força interior cap a aquestes persones que, com les persones del veïnat i jo, formem part d'un món en què si treballem per la llibertat d'expressió (en qualsevol de les seues vessants i sempre que siga positiva, creativa i pacífica), no sols creixerem com a persones sensibles i interessades per la resta, sinó que, a més, treballarem pel respecte cap a nosaltres com a punt de partida per a respectar les altres persones.

Per tant, només podem donar el que tenim, només podem rebre el que té un altre. Tal faràs, tal trobaràs, diu un refrany: si ens respectem, ens mourem (espontàniament) pel respecte cap a les persones del món... des de la fluïdesa, això és, la naturalitat i la franquesa, com tan bé fan els xiquets que han estat educats en ambients de llibertat creativa... i les persones adultes que han decidit moure's en companyia del lideratge de la seua vida, és a dir, com a persones responsables dels seus actes, de la mateixa manera que han actuat eixes tres persones que, durant aquests dies, reben uns ànims i missatges especials.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Pacte a tres bandes: el compromís

Després de la festa del sorteig de la loteria de Nadal, hui de matí, hi ha un tema que ens interessa més i que ens convé tractar, mas que només siga ara i en profunditat: el valor del compromís entre estudiant, professor i temari. És el que podríem dir "pacte a tres bandes".

No vivim precisament un moment històric en què valorem els esforços personals acompanyats de persistència, perseverança, compromís, lleialtat interior a projectes o disposició per a rectificar (per exemple, quan fa fallida una relació prematrimonial, com m'ha comentat un amic). Ara bé, si madurem emocionalment, deixem arrere eixa disponibilitat per a l'excusa barata o simple (poc importa el preu en metàl·lic, sinó el personal i espiritual, és a dir, el que es traduïx en valors), eixa tendència a la capritxofília (per emprar paraules originals) i passem a centrar-nos en la cultura de la gosadia i del pacte d'amor, com diria el títol d'un llibre sobre el pare Vicente Ferrer i la dona.

"Pacte d'amor, un pacte a tres bandes": un bell títol per a una obra pedagògica. Es tractaria d'un exemplar en què reflectiríem les nostres passes al llarg del projecte educatiu o formatiu que desenvolupem junt amb l'alumne: ensenyar-li a ser investigador, ensenyar-li a ser persona receptiva i... ensenyar-li a fer-nos de mestre, això és, acceptar que també pot aportar molt a la societat. Que no s'ho creu? Deixem-lo córrer, perquè si és un bon alumne, amb esperit de superació i amb optimisme i bon humor, la sort i el realisme sa i productiu (no el desqualificador) l'acompanyarà tota la vida, vaja on vaja i es comunique amb qui es comunique: es mostrarà autèntic i, per tant, de respectar (per la seua fidelitat a la paraula, això és, a la resolució).

Passarem per etapes diferents, i ben distintes. En primer lloc l'acte d'entendre ("dirigir cap a..."), a continuació la importància de comprendre ("prendre amb...") i, finalment, deixar que faça la seua vida, el seu diari personal i sincer i veraç alhora, amb la societat i tot. I sempre atenent al principi d'estimar les altres persones com a nosaltres. Quan passem al respecte, al deixar fer que resulta d'un compromís interior i de la confiança amb la persona i les seues actituds (en primer lloc) i les seues aptituds (ampliables i millorables en qualsevol moment de curiositat), haurem passat a una persona amb principis, amb valors i, a més, amb alegria i afany de renovació mental i emocional, la qual cosa es traduirà, al meu parer (i sempre en funció de les meues experiències), en un interés per la generositat i la cultura de l'afecte i els valors.

En conclusió, haurem passat de l'actitud dirigent (monàrquica, consuetudinària, ortodoxa...), a la grupal (compartir, democràtica...) i, finalment, a la cultura participativa i per la llibertat responsable. Ara podem començar a desenvoldre'ns amb naturalitat, espontaneïtat, amor pel joc i estima per la natura i el que ens envolta. Potser per primera vegada sentim que la fluïdesa ja no naix de la lectura d'un llibre, ni d'un document d'Internet... sinó del nostre interior. Potser també siga l'inici de la cultura de viure intensament i amb tranquil·litat... EL PRESENT, el millor present o regal temporal.

Què vos en sembla, lectoria?

Nota: He escrit aquestes línies acompanyat de música clàssica, potser del segle XVIII i "neoclàssica", en què es conjuga la tranquil·litat i l'espontaneïtat, dos factors claus en els actituds i l'adquisició d'aptituds humanes... i en la joia vital. Independentment que siga de Haydn o no, em fa goig, la fruïsc i em tranquil·litza al mateix temps que m'anima a fer camí.

dilluns, 21 de desembre del 2009

La persona amb esperit independent

A continuació reproduïsc el text, quasi íntegre, enviat fa poc a una persona que encara necessita millorar i passar al club de les persones atrevides i amb personalitat pròpia (el qual no exigix cap master ni curs intensiu sinó, simplement, acceptar-se com a persona i persistir i perseverar... amb humor i esperit creatius, sí, "creatius").

*****************

Això de "No deixem que res faça malbé els nostres somnis" està molt bé... i millor estarà el dia que cadascú decidisca ser qui cree els seus somnis, en lloc d'adaptar-los a les opinions o les idees de la resta. Tot açò ho he aprés i, sobretot, assimilat, gràcies a la PNL (programació neurolingüística), una forma de treball mental i emocional que em recomanà la psicòloga i sexóloga Lourdes (Aldaia, centre de salut) per a treballar el pensament positiu.

(NOTA: La conjunció "I" és positiva, a diferència del "Però" que anul·la el que hem dit abans)

Comencí pel mes de febrer i, sobretot, després de juny quan, a més, (...) em facilítà apunts personals d'un curs sobre PNL. Qui vullga fer els seus somnis, que pose els mitjans que considere oportuns, que tinga la valentia de valorar tant els moments d'alegria (èxits, per xicotets que siguen), de tristor (són l'inici d'una nova alegria) i... la voluntat.

Els somnis es fan realitat quan u, com el sant Josep i la Mare de Déu que tinc en una postal regalada, no sols veuen l'estel que els fa de guia, sinó que persistixen en el camí, cap a davant o, com diria A. Machado ("al andar se ve la senda que no se ha de volver a pisar"). Revisar el passat pot ajudar-nos a obrir les portes al valor de l'error ( o això que en PNL diuen "resultats no desitjats"). Si les persones gosem equivocar-nos, en lloc de buscar la perfecció, som les creadores de la nostra vida, diguen el que diguen els altres i els dolga el que els dolga. Quan una persona fa la seua vida, i amb independència, es nota (i jo, cada dia més, ho note). Té com una estrela interior que no li permet doblegar-se, té un projecte definit (fer la seua vida), està centrada (...).

És més fàcil anar de víctima per la vida (perquè tens més persones que et fan costat). Potser perquè el que realment acollona no és el fracàs... sinó l'èxit.

Finalment, t'anime a buscar per Internet formes de lideratge. M'identifique, amb els meus principis (això que és sagrat per a u), els meus valors (què prime en el camp moral i de les relacions humanes) i de les meues creences actuals... amb el lideratge participatiu.

Així l'altre dia llegia un article sobre política empresarial (val per a qualsevol col·lectiu): "Del café para todos al 'one to one'" ( El País, 28 febrer 2009). És a dir, del sistema "democràtic" (el més estés durant els anys setantes i fins fa poc) al sistema "participatiu" en què cadascú desenvolupa càrrecs o funcions en què és destacat i en què es valora l'aportació individual que cadascú pot fer al grup, i que la colla la formen tots... des de les relacions horitzontals (respecte per tots) i la diversitat (aportació individual i forma de ser respectables).

Això està a anys llum del "monàrquic" (culte al cap i la resta... a obeir) o del "liberal" (ací val tot, molt permissiu i absència de poder coordinador). La coordinadora cristiana del Fòrum, en què jo participí dos anys, practicava (a finals dels norantes) el sistema participatiu. Aquest sistema, també emprat per Pep Guardiola, ha permés crear grup i... que cadascú se'n senta part, perquè es respecta la singularitat i l'aportació que fa i pot fer al grup. A més, Guardiola es va assessorar de persones que sabien més que ell, i com quan era xiquet i jugador, es mostrà molt curiós.

I més: la coordinadora de les sessions (...) ha sabut delegar en tres persones (en som més de 35) per si de cas algun dia no pot fer-les. Hi ha hagut de fer canvis personals molt considerables (perquè abans tot ho feia ella) i, com em comentà fa uns dies, durant un dinar, li ha permés guanyar espais de llibertat, més temps lliure, i sentir-se més contenta de saber fer de mestre i pensar que, al mateix temps, aprén a confiar en unes altres persones. Quan u confia, delega; quan u vol acumular poder, s'estressa. Ara, ella, està més tranquil·la.

Les persones intel·ligents aprenen de les que saben més i tenen més experiències... i esperit de superació.

Rep una forta abraçada i moltes felicitacions.

Que tingueu un Bon Any 2010 i, per descomptat, unes Bones Festes.

Lluís.

*****************

Ara, un afegitó al text enviat i real: les persones intel·ligents també aprenen de la seua pràctica, no sols del que els aplega de fora, tot i que puga ser interessant. Compartir temps i espai també inclou moments d'intimitat, de revisió d'esquemes i de preparació per a la pràctica d'estratègies personals pròpies, eixes que només naixem amb l'empeny personal, si u vol ser l'actor i responsable de la seua vida i del seu dia rere dia.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Canvi de trajecte educatiu

A vegades podríem pensar que, des del moment en què acabem els estudis universitaris, ja tenim el camí definit i, per tant, sabem tot... Però, no és així. Sovint passem a la pràctica del dia rere dia i comencem a contactar amb un món ben diferent de l'universitari: el de l'experiència i la societat, el de l'aplicació dels coneixements al món de la realitat, el de transmetre el valor de la imaginació i la fantasia a les persones amb esperit creatiu, el de l'autoanàlisi amb bons documents o llibres. De moltes maneres podem evolucionar més enllà de les portes de la universitat.

Igualment tenim una oportunitat bella i nova: formar el nostre estil de docència. I aplegarem a ell després d'arreplegar vivències, experiències, pràctiques, tècniques d'estudi, anàlisis,... o d'escoltar persones diferents a nosaltres i que dominen camps distints, o de buscar informació que ens ajude a formar-nos de manera qualitativa (necessitem equivocar-nos... i encertar).

De la mateixa manera crec que convé revisar esquemes, creences, actituds i més aspectes personals que heretàrem de mestres, familiars, amistats, persones amb què compartírem temps i espai, etc. No tot el que lluu és or, ni platí: també hi ha argent, bronze... igualment interessant. A vegades, eixes revisions ens permeten posar a prova els nostres valors i els nostres principis, amb la qual cosa tenim al davant una oportunitat molt bona per a créixer, per a obrir-nos com el capoll de la flor. Si u descobrix res, per exemple, per mitjà de l'estudi dels somnis, té més possibilitats per a centrar-se en la seua essència, en com és realment (no com eixe ànec lleig que ens volien fer creure que érem): som el que fem, som el que volem però, sobretot, crec que el que més som és el que preparem amb els mitjans que decidim adoptar i posar al nostre costat.

Així és com ho veig ara.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Sobre rondalles i romanços diaris

Després de llegir bona part del llibre "Déjate de cuentos" (Rosetta Forner, Ed. Planeta, 1a ed., set. 2009), una obra segons la qual "La clave de la felicidad es ser tú, sin disfraces y sin complejos" (com indica el subtítol), he començat a recordar obres sobre contes del Pirineu aragonés i rondalles que divergixen molt de les tradicionals, si més no en el coneixement per part del públic.

Quan un conte traspassa fronteres, es torna en una obra que, des del meu punt de vista, resulta més manipulable, de la mateixa manera que obres com el Tirant lo Blanc es traduïren de manera distinta a diferents idiomes i, a més, amb canvis substancials, segons un estudi que em va regalar un amic (un històric mestre de Magisteri).

El que també ens podria interessar no és que Walt Disney fera la seua traducció al món de les imàtgens, sinó... si nosaltres ens creiem el que ens envien les pel·lícules cinematogràfiques o waltdisneianes o si, al contrari, estudiem amb llibertat interior què pretenen enviar-nos eixes imàtgens.

M'ha resultat molt profitosa la lectura dels contes, perquè fins i tot m'ha ajudat a revisar el món de les creences i treballar més per l'autenticitat, sobretot després de la lectura i reinterpretació sobre el gat amb botes, el qual havia llegit des de tres o quatre punts diferents (per mitjà de la lectura de Gianni Rodari, en l'obra "Gramàtica de la fantasia", una de les seues creacions més conegudes i pedagògiques). Una pregunta: ¿cal mirar les coses des de dos punts, com ara, diplomàcia o manipulació..., o convé veure-les des de tres o quatre punts i, a més, fer una connexió entre les preguntes o les idees que traiem en un estudi, per dir res?

Quan mirem un tema des de tres punts (com a mínim), ens enriquim com a persones:

1. Guanyem espais de moderació.
2. Podem ser més autèntics, perquè ens resulta més fàcil introduir el nostre punt de vista.
3. Deixem arrere la diplomàcia camuflada, eixa que realment vol traure profit amb mètodes bruts.
4. Posem en qüestió l'statu quo, perquè ens és més fàcil analitzar. Així, abans de comprar el llibre rosettià, vaig fer una lectura per Internet i vaig intuir que seria una alternativa a la presentació més estesa sobre els contes. Una cosa és que ens parlen de les rondalles persones com Sara C. Bryant ("Com explicar contes") o Gianni Rodari i, ben diferent, és que comprem els mateixos contes que quan érem xiquets, però suposadament adaptats al present i, sobretot, al segle XXI.
5. Avancem amb el temps, creixem. Si un conte es manté, però la seua filosofia és de fa segles, al meu parer, tenim l'obligació moral de revisar-lo, de sacsar-lo com fem amb el sac de garrofes quan volem comprovar quantes en té. El manteniment d'esquemes antics no fa créixer ni desenvolupar la societat. Canvien els temps, podem canviar els valors. Recorde la lectura d'una rondalla mallorquina contada fa més de cent anys... i en què hi havia un adult de més de trenta anys, sense parella, curt d'enteniment... A hores d'ara, aquest conte resulta socialment incorrecte, molt qüestionable, perquè considerem que les persones amb discapacitat es mereixen comprensió i ajuda social, en lloc de riures i burles externes, així com col·laboració i orientació sana perquè es creen la seua vida (dins de les seues possibilitats).
6. Si canviem els valors, canviem nosaltres, qüestionem la societat i... la fem evolucionar si, a més, actualitzem les creences amb l'intent de ser persones més íntegres, honestes, respectuoses a nivell social i amb nosaltres, sensibles amb la societat, creatives, amb humor positiu...
7. Si ens culturitzem de rondalles de continents o pobles o cultures diferents comprovarem que és més el que ens unix que el que ens distingix, que ambdós punts són igualment necessaris per a la persona i per a una cultura, i que l'aprenentatge per a la llibertat no té fronteres, llevat d'eixes que decidim posar. Ara bé, crec que a les persones fortament creatives, això de les fronteres... se'ns dóna bé... per a fixar què admetem i què considerem molt qüestionable. I, potser a partir d'ací, desenvolupem la nostra màgia per a volar, com els pardals, deixar abaix les estupideses i formes que podrien afavar-nos més i, per tant, per a treballar la resiliència o el sentit de la independència, el lideratge i la capacitat de traure idees noves a partir de les experiències.

Què canviaríeu de les rondalles, com a mestres o com a alumnes?

divendres, 18 de desembre del 2009

El mèrit de la pregunta i el segle XXI

Durant anys i panys se'ns ha parlat de la necessitat o conveniència de no preguntar per a, així, dissimular, amagar els nostres punts dèbils. Potser eixa filosofia fóra la companya de l'home que ha raonat un temps amb mi, fa poc, sobre físiques, potser amb 65 anys o més de vida. Quan m'ha preguntat què podria fer, ell, li he respost que preguntar a persones que saberen més que ell, conclusió que no semblava agradar-li: "Això JA HO HE PREGUNTAT i no saben respondre'm". La meua contestació ha sigut ben clara i contundent: "Tens una oportunitat molt bona per a indagar el tema pel teu compte.".

Una pregunta: Qui ha dit que tinguem l'obligació moral de saber tot i que això de preguntar siga pecat? ¿Quan ha avançat la societat, com la humanitat, sinó quan s'ha proposat prendre el camí de les sendes novelles en lloc de les velles, és a dir, quan ha desenvolupat la curiositat i l'esperit creatiu que ens porta cap a l'evolució personal i la superació interior (en valors i creences i tot)? ¿Ens resulta més incòmode començar de bell nou o mamprendre una idea i llançar-la al mercat (o a la societat)?

Qui ha dit que la vida siga aplegar al món i fényer? Ningú. Tot i això hi han diferències substancials, més enllà de les genèriques (ser, biològicament, del gènere que la natura ha volgut), les materials (major o menor vida junt amb materials símbols de riquesa), les morals (pensar així o aixà) o les creatives (tindre imaginació, visió de futur, fantasia, noves idees, etc.): l'esperit de superació, la voluntat de desenvolupar la nostra capacitat de lideratge i el grau de cooperació.

Si desenvolupem l'esperit de superació, podrem créixer molt com a persones (moralment, creativament, més independència, dies més rics d'humor i de senzillesa). Si volem desenvolupar la nostra capacitat de lideratge, ens obrirem cap a una personalitat més independent, més protagonista de la nostra vida, més centrada en el sentit de la responsabilitat i de la llibertat. I si cooperem, facilitarem que persones diferents a nosaltres siguem més felices, més jovials, més sensibles, més suaus en els tractes, més decidides a l'hora de prendre les seues decisions (en lloc de deixar-les en mans d'altres persones) i més obertes a demanar consells (quan així ho consideren convenient, però no a rebaixar-se...).

Aquestes idees m'han sorgit després d'eixa històrica conversa. I temes com aquest els considere molt interessants per a l'estudiant universitari, perquè pot fer-se una persona en formació contínua, oberta a la possibilitat d'enriquir-se del fet de contactar amb persones de localitats diferents o de països de cultures distintes a la nostra. O això vaig fer jo a la Universitat... M'agradaria saber com viviu les vostres experiències com a estudiants universitaris (o adults no universitaris): la riquesa interior també enfortix la persona, a més de fer-la més oberta, moderada, diplomàtica, tolerant i sensible a les altres persones i formes de ser i concebre el món (cosmovisió).

Rebeu una forta abraçada i molts ànims, com a estudiants o com a professors en qualsevol dels graus d'ensenyament (i també si esteu retirats i tot).

dijous, 17 de desembre del 2009

Professor i líder: l'art de demanar consell

Crec que, cada dia més, convindrà que el mestre universitari es convertisca en un líder (siga de l'estil que siga... llevat de l'egocèntric o de l'alliberador numantí). Hi han moltes formes de líder: el capità, el popular, el d'idees, el reflexiu, l'intuïtiu, etc. Depén de la plana d'Internet o del llibre o document a què tinguem accés. En qualsevol cas no m'identifique (ni promocionaria) l'egocèntric ni l'alliberador (és a dir, el cabdill): ambdós tendixen a acumular molt de poder i, per a més inri, a jugar amb un esperit fortament competitiu i personalista.

Com a alternativa, hi ha el moderador, el capità (tipus Guardiola, al meu parer), la persona d'idees, el buscador de noves oportunitats, l'intuïtiu, el visionari i polifacètic que s'avança al temps, etc.

Independentment del que posen els llibres o els document d'Internet, crec que el més important és potenciar la participació en el grup, que puntualment deleguem funcions i que, per damunt de tot, ens en fem responsables ,de la colla (com també cada membre), si algun dia n'exercim la coordinació. Així, hui he demanat ajuda a una amistat, potser amb un talent nat més pròxim a una "persona de consells". Tindre la gosadia de demanar ajuda, forma part de l'esperit creatiu de la persona amb pensament creatiu... que no renuncia a ser qui finalment prendrà la decisió i se'n farà responsable. ¿Qui ha dit que demanar ajuda siga pecat, per posar una paraula molt tradicional? Ningú... i encara que algú ens ho diguera, tenim la darrera paraula i no hem de renunciar-hi, sinó prendre les regnes de la nostra vida i, quan ho creiem escaient, preguntar com qui vol aplegar a una població desconeguda i... vol aplegar. ¿O és que no tenim dos llavis molt formosos i un mínim d'urbanitat a la nostra disposició per a actuar amb respecte i llibertat, com també amb humor, davant de persones que saben més que nosaltres o que podrem intuir que ens faran millor paper que uns altres?

Que ens hagen educat, de xiquets, a callar i... ¿a encertar què cal fer? o a... ¿encertar per art d'encantament què vol l'altre?... no vol dir que ara hàgem de fer el que abans féiem, ¿no vos en sembla?

Doncs, ja hem aprés una lliçó més: el mestre també té l'obligació moral (si vol continuar amb vocació i amb afany de servici) de preguntar... amb la intenció de créixer emocionalment i creativament. Crec que darrere de la curiositat i l'aventura, sovint hi ha un desig de llibertat i que la por a la llibertat no es manifesta en espais oberts (mentalment i tot). Així, hi han persones que acaronen més persones (i amb senyal de maduresa emocional, tot i la seua minoria d'edat, és a dir, amb calma i un temps) i que ho fan en espais oberts. Són, per això, persones que tenen ben clares les seues idees, tot i que les persones estadísticament adultes no consideren correctes aquests gestos de maduresa. Algun dia manifestaran la seua voluntat de llibertat: qui és fidel als seus principis (al seu origen salvatge) conserva la identitat... passe el que passe i li diguen el que li diguen.

Amics, pocs i fins... perquè volem

Un dia escoltava el programa "L'ofici de viure" (Catalunya Ràdio, cinc dies a la setmana, poc després de les 21h) i deien que malgrat que puguem dir que tenim moltes amistats, a l'hora de la veritat se'n reduïxen a set si fa no fa. Podem conéixer moltes persones (i millor si són diverses i que ens puguen enriquir per diferents bandes... i al revés), podem tindre una agenda grossa plena d'amistats en la llista, podem fer amistats a distància (via Internet i tot), podem...

Com veiem el món de les possibilitats i de l'amistat és ben ample. Això sí, deixem-ho ben clar: el millor amic, nosaltres. Això és egoisme sa, el qual sí podrem passar a persones amb esperit de superació i de transmissió de positivitat i pacifisme. Per exemple, com he fet minuts arrere a un amic que viu a Palamós qui contacta amb una persona coneguda per mi, ací Robert.

I per què he decidit escriure-li? Doncs perquè en el seu moment, potser a març, Robert em donava un full amb unes reflexions sobre el bon humor escrit pel palamosí. Aquelles línies em feren paper, perquè eren ben meditades i amb molta profunditat i utilitat a llarg termini. Aleshores vaig iniciar l'amistat amb l'amic català. Crec que les bones amistats són així: ben meditades, profundes i útils... a més de respectuoses i flexibles. Perquè el tema de la utilitat quede ben clar, em referisc a persones que estan en disposició de servici... quan poden i, alhora, quan consideren que han de col·laborar (no quan volem); i quan indique que són flexibles, parle de persones amb cicles d'alts i baixos i que, des de la seua humanitat, mostren obertura als processos de canvi i a les idees amb fonament (les idees així van més enllà de l'opinió simple, ràpida, copiada o que no ens naix de l'interior, això és, de nosaltres).

Crec, a hores d'ara, que l'amistat és una de les mostres de generositat i altruisme més formoses i creadores de comprensió amb què ens podem trobar les persones. Les amistats servixen per a tindre amb qui compartir la nostra humanitat, les nostres inquietuds, els nostres temes diaris, el present, les espines del passat que ara volem llevar-nos de damunt... I també són útils per a la cooperació altruista, per a les relacions humanes sanes, creatives i amb bon sentit de l'humor. Cal recordar que les persones treballem molt en grup i que si la filosofia del col·lectiu s'ajusta més al "u a u" i a la primacia de la participació individual dins de l'entitat o grup, tindrem més possibilitats de sentir-nos part del tot, contribuir des de la joia i l'esperit de superació, així com de sentir-nos respectats i, espontàniament, respectar les altres persones durant eixe procés de camí que és el dia rere dia (com molt bé ens recordava Antonio Machado, en uns versos ben coneguts). Potser així comencem a treballar cap a eixe amor universal al qual mai no aplegarem, la qual cosa no ens impedix desenvolupar la nostra vida, per exemple, des d'una filosofia pròxima a l'internacionalisme i al respecte de la diversitat i les relacions horitzontals creatives (en lloc de les verticals, és a dir, les autoritàries o centrades en la tradició negativa).

En lloc de deseducar-nos passarem a PROEDUCAR-NOS ("educar-nos a favor de..." + aspecte positiu). Una altra forma, moderna, de prendre les nostres regnes i cavalcar amb el nostre cavall, en lloc de fer el paper de serfs del cavaller ni del rei del mambo (ni del rei del tango!). Recordem que els moviments a favor de qualsevol inicitiva són senyal de maduresa emocional, és a dir, de responsabilitat, no de reacció sense anàlisi interior ni humor... Al pa pa, al vi vi.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Cap a l'u a u... fan més que dos

Si quan érem xiquets (vaig nàixer l'any 1971) ens deien que calia creure qui manava i en acabant passàrem al "cafè per a tothom" (per exemple, a nivell polític, a Espanya, durant el repartiment de les competències i la creació dels estatuts d'autonomia a nivell estatal, més enllà dels històrics -el català i el basc, també presents en temps de la Segona República-)... ara passem a les relacions personals "u a u".

Al meu parer, això suposa una relació més pròxima a un tu a tu, a les relacions horitzontals de què hem parlat en algunes reflexions anteriors a aquest escrit. Això ho he comentat, durant el dinar, amb una amiga: igual que jo, preferia les relacions en què cada persona participa atenent a les seues habilitats i capacitats i en què una persona fa de cap de colla (amb la funció de moderar) i amb la possibilitat que una o més tingueren una formació mínima per a exercir la suplència en un moment. Si comptem amb alguns possibles substituts podem tindre present que quasi segur no hi haurà buit de poder, la qual cosa agilitzarà les tasques burocràtiques més elementals. Des de sempre la burocràcia ha sigut u dels punts més bloquejadors de l'esperit creatiu, motiu pel qual convé aprendre a delegar (perquè compensarà) i a fluir a nivell organitzatiu, com ara, en un grup amb un coordinador moderat, sensible i diplomàtic.

Crec que la cessió de la filosofia democràtica cap a la participativa també té relació amb els processos de canvis a què assistim i assistirem durant el segle actual: passarem de la participació passiva (sistema democràtic, molt sovint formal) a un sistema en què la participació siga real, productiva, creativa i atenent a la capacitat o disposició personals, així com a la voluntat de cadascú. En aquest sentit crec que Edward de Bono encaixa amb el present que ara evoluciona: preferim una participació amb voluntat d'aportació pràctica i positiva a una participació en què ens dediquem a desqualificar els punts febles o que considerem incorrectes. Crec que caminem cap a la filosofia que fa anys i panys ja mantenia Dale Carnegie i que hui he tornat a llegir, a partir del llibre més famós d'aquest històric orador: "Com guanyar amics (...)".

En resum:
1) el que realment ens interessa és que la participació siga activa, positiva, pràctica i amb humor
2) també és clau que la persona treballe per contribuir a la societat
3) igualment paga la pena que les persones col·laboradores tinguen un esperit de superació i de millora cap a la seua maduresa emocional
4) convé primar les relacions "guanye-guanye", "u a u", "d'igual a igual"
5) l'esperit democràtic interessa que evolucione cap a unes relacions participatives en què la vocació (com l'esperit ecohumanista i pacifista) estiga per damunt de la contribució formal o de l'activisme: reflectix que els membres del col·lectiu ( u a u, és a dir, tots) han pres les regnes emocionals i, per tant, exercixen amb fluïdesa, espontaneïtat i habilitat el lideratge.

¿Heu sentit alguna vegada aquella famosa de... "Qui té els mitjans, té el poder"? La recordí, l'altre dia, durant el dinar i, aleshores se m'encengué la pereta i pensí que per això el poder polític estimula... el que nosaltres no estimulem, motiu pel qual, com volem ser els cavallers del nostre cavall (en lloc dels serfs del cavaller), agafem el cavall, prenem les regnes i comencem a cavalcar pels camins que volem i que considerem convenients, faça vent, faça calor... Com diu una nadalenca... "faça fred, faça calor, serà millor, serà millor...". A més, no coneixem la paraula "fracàs", sinó reptes, perseverança, voluntat, ànim, esperit creatiu i de superació, humor, proactivitat, persona de principis, amabilitat, autorespecte, respecte als altres, altruisme, solidaritat... Potser ara comencem a comprendre per què en el nou sistema de participació u més u fa més de dos...

Què vos en sembla?

Alternatives: l'educació de la bondat... i més

Després de consultar un article lingüístic en què apareixien expressions castellanes (en frases quotidianes i tot) i alternatives en valencià, he pensat que compensa tindre relacions personals amb persones positives, que presenten alternatives a qualsevol tema d'actualitat i, al mateix temps, acceptar els altres pel simple fet de ser persones, que no pels seus comportaments o actituds (almenys quan les seues posicions siguen negatives). En qualsevol cas podríem considerar molt interessant centrar-nos en la capacitat humana per a canviar de posicions i, així, començaríem a tractar les persones a partir dels matissos i no a partir de la tècnica de l'interruptor. Aquestes coses les he adquirides després de la lectura sobre PNL i del llibre "La revolució positiva" (Edward de Bono).

Crec que les noves formes d'ensenyament o d'educació han començat a incorporar l'educació afectivo-emocional com un component essencial de l'educació i formació interior i social de la persona. Benvingudes siguen les alternatives pedagògiques que assumixen la funció esmentada i l'apliquen en el dia rere dia escolar.

Així, una de les missions de la docència és que la persona busque sentir-se bé, emprar el llenguatge en positiu, aprendre del passat i centrar-se en el present (viure el dia, moments d'autocrítica o intimitat i les relacions interpersonals), acceptar-se com és, participar en la relació amb la natura i amb les cultures que l'envolten i les formes diferents de veure el món, respectar les minories i els grups socials tradicionalment marginats, col·laborar a nivell social, desenvolupar l'esperit altruista i creatiu, cooperar amb entitats socials de línia independent i solidària, etc.

En resum, si volem que la persona desenvolupe la seua capacitat de relació social, ens endinsarem en l'educació de la bondat, de les relacions interpersonals, de la tolerància i la diversitat, així com de l'horitzontalitat i la participació social atenent a les capacitats i habilitats que té la persona (i de l'esperit de superació que li permetrà adquirir-ne, de noves i igualment productives). Què en penseu, d'eixa "educació de la bondat" i de "l'educació afectivo-emocional"?

dimarts, 15 de desembre del 2009

La "Gandhi saharaui": un mètode creatiu i madur

A primera hora he pogut llegir un escrit sobre Aminetou, "la Gandhi saharaui". Indistintament que siga de la nacionalitat que siga, el seu estil de demanda ens recorda que podem traure profit de l'activisme pacifista, és a dir, de demanar les coses a bones, sense fer ús de la violència (en qualsevol de les seues vessants) i, al mateix temps, si actuem amb senzillesa, això és, si, per exemple, ens limitem a centrar-nos en el compliment dels drets humans, o dels drets constitucionals.

Però que fixem bona part del nostre interés en eixe compliment, no desfà que pugem proposar canvis i actualitzacions de drets i de deures. Així, podríem incloure el dret de dissentiment, el canvi de vocabulari en el dia rere dia (quan fem sol·licituds de tipus social) o el canvi de filosofia quan fem ús del lideratge dins d'una organització o quan participem en una entitat social. Així, no és el mateix el sistema de lideratge consuetudinari (centrat en els costums, com ja indica la paraula, també conegut com dictatorial o monàrquic), que el democràtic (cafè per a tothom), que el permissiu (deixar fer, també conegut com liberal) o el participatiu (que existisca una persona que faça de coordinadora -perquè es delega el càrrec en u, i pot exercir-lo de manera rotatòria... si té trellat, que no per obligació de les regles internes- i que la resta participe, com ella, però atenent a les seues habilitats i capacitats i en què les persones competents en determinats aspectes se'n facen responsables).

U dels aspectes més claus en el dia rere dia és l'estil de participació que tenim a l'abast (per cessió del poder) o perquè el proposem des de les nostres posicions populars (a casa, a l'associació de veïnat, a les agrupacions escolars, als sindicats universitaris, als sindicats laborals, als partits polítics de línia popular o lliure), etc. En qualsevol cas, m'incline perquè es valore l'aportació individual com a part de la contribució final de tot el grup, de la mateixa manera que en la tècnica tronada d'idees participem totes les persones sense autocensurar-nos ni autoculpar-nos perquè sabem que les portes, obertes, ens donen pas a la llibertat d'expressió (fins i tot la imaginativa i la fantàstica).

I amb la llibertat d'expressió podríem tancar l'escrit, però continuarem. És menester passar de la lletra impressa a l'aplicació de la llei escrita... sempre que considerem que és respectuosa amb la llibertat individual, amb el pensament creatiu i amb els drets socials de les persones. ¿Què faria una constitució que proclamara que totes les llengües foren motiu de protecció especial si, després, els alumnes monolingües no coneixeren cap llengua diferent a la seua o la tolerància lingüística (manifesta en actituds socials, no en pactes polítics) no fóra una realitat i, en canvi, sí que hi haguera un gran desconeixement d'una llengua estrangera (per exemple, l'anglés, el francés o l'alemany a una escola pública d'Albacete, per posar un exemple d'una zona històricament monolingüe i en castellà, llengua oficial a Espanya)?

En resum: cal fer de gandhis quan considerem que necessitem recuperar la nostra dignitat o quan volem assolir objectius i... amb posicions pacifistes. ¿Els resulta incòmode perquè preferirien que les persones férem ús de la violència o de campanyes contra el poder en lloc de ser nosaltres els capdavanters i que treballem "a favor de...", és a dir, que prenguem nosaltres les regnes de la nostra vida i que, així, puguem donar mostres de maduresa emocional, afectiva i pacifista? Potser sí.

La "Gandhi saharaui"

A primera hora he pogut llegir un escrit sobre Aminetou, "la Gandhi saharaui"

dilluns, 14 de desembre del 2009

La bellesa de les panoràmiques

De segur que alguna vegada haureu vist un paisatge ben ample, com ara, una planícia, i vos haureu impressionat per les meravelles que ens mostra la naturalesa i que tenim a l'abast. La qüestió, des del meu punt de vista, és contactar amb la natura, agafar una càmera de fotografiar o passejar amb calma i amb desig d'aprendre i, a més, si ens acompanya alguna persona, compartir eixa panoràmica que potser no tinguem l'oportunitat de veure més (almenys quan viatgem per l'estranger o per llocs que no són grans centres econòmics o de turisme o pels quals passem accidentalment).

Així, poc abans d'alçar-me hui, somiava en una panoràmica molt oberta i que la compartia junt amb mon pare. Era una planura, poc o molt com l'Horta vista des de la Serra Perenxisa, amb la diferència que hi havia un enorme riu i moltes branques d'aigua, en situació de tranquil·litat, com el riu Ebre quan recorres les Terres de l'Ebre.

Com en molts somnis, són una oportunitat per a plasmar-los i passar a la realitat artística, per exemple, com feia Dalí, per posar un exemple, o Leonardo. Però, a més, una pregunta: què podem aprendre o fer d'una fotografia o d'una vista com eixa?
1. A transformar la imaginació en realitat (crear una obra d'art).
2. Proposar idees sobre gestió de l'aigua.
3. Interessar-nos per paisatges o zones del món en una situació geogràfica semblant.
4. Estudiar les relacions humanes com un camp en què podem fluir.
5. L'art de la natura com un element terapèutic, de calma i que facilita la concentració i el son agradable.
6. Compartir amb les noves generacions cadascuna de les meravelles de la natura.
7. Fer un estudi geogràfico-artístic sobre els regals naturals que hi han a la comarca o país en què vivim (o a l'estat o al continent i tot).
8. Interessar-nos pels programes educatius de la Unesco.
9. Crear una associació d'associacions internacionala favor de la conservació de la natura.
10. Buscar persones versades en biologia, geologia, geografia física, paleontologia, etc. perquè ens endinsen en el món meravellós de la vida natural i dels canvis climàtics o del paisatge.
11. Fer viatges i excursions pels espais que estudiem i de què fem tractats

diumenge, 13 de desembre del 2009

La utilitat de la música

Potser recordem eixos moments en què la música, per exemple, ens ha fet un gran favor, però no sols per mitjà dels sons sinó també per la lletra i tot. D'això acabe d'escoltar unes frases de Luis Eduardo Aute, un cantautor i polifacètic interessat per la llibertat d'expressió, pel pensament creatiu, sensible, tendre i que aporta la seua producció per a sentir-se bé i alegre i, a més, perquè puga compartir-ho amb moltes persones.

Crec que moltes persones del món de la cantautoria tenen una forma diferent de ser:

1. Major independència de criteri.
2. Posen en qüestió l'statu quo.
3. Solen ser polifacètics.
4. Amor per la poesia o més arts expressives.
5. Optimisme vital: perseverança, persistència i desig de produir tot i els anys.
6. Espontaneïtat.
7. Sensibilitat social.
8. Solen formar part de moviments socials de canvi o d'organitzacions socials per la justícia social i internacional.
9. Solen participar en accions reivindicatives de major llibertat.
10. Renovadors d'idees i constructius, tot i el pas del temps.
11. Preferixen centrar-se en el present, en lloc de fer-ho en els èxits del passat.

Com podríem aprofitar el currículum artístic d'un cantautor, per exemple, per a orientar l'alumnat?
1. Convidar-los a fer un estudi sobre algun cantautor i el context històric en què naix i es desenvolupa inicialment (vida i principi de la vida artística).
2. Formes musicals que existien, a nivell local, continental i mundial.
3. Context psicològic, sociològic, polític, econòmic, etc. (mundial i tot) en què es desenvolupa.
4. Exemples de cantautors (per continents).
5. La cantautoria com a model de vida.
6. Origen de la figura del cantautor.
7. Desenvolupar la passió per la música (oral o instrumental) i la musicalització de la poesia. Origen del contacte poesia-música.

I així, podríem continuar. O, com fa el pedagog musical Kurt Pahlen (llibre "El maravilloso mundo de la música", Ed. Alianza, secció Humanidades, apartat Música), passar a revisar molts dels elements que fan possibles els sons i tot, o que formen part de la teoria musical. Mentres faríem això, ens adonaríem de la relació que té la música amb molts aspectes de móns en aparença aliens a la música.

En resum: aquest escrit ens ajuda a veure que qualsevol tema està en relació (connexió) amb molts més i que, per tant, quan comencem a centrar-nos en un punt... n'abandonem d'altres i, així, ens especialitzem més. Això no ens impedirà, si en algun moment volem fer-ho, tornar a la música, per exemple, per a estudiar les ones, el món de les vibracions, el llançament d'una pedra al riu. Potser, aleshores, descobrirem que podem saber més sobre temes en què no ens havíem endinsat abans...

Què en penseu, de les utilitats de la música, a la Universitat, fora de les assignatures "de línia musical"?

La utilitat de la música

Potser recordem eixos moments en què la música, per exemple, ens ha fet un gran favor, però no sols per mitjà dels sons sinó també per la lletra i tot. D'això acabe d'escoltar unes frases de Luis Eduardo Aute, un cantautor i polifacètic interessat per la llibertat d'expressió, pel pensament creatiu, sensible, tendre i que

dissabte, 12 de desembre del 2009

"Recién robados": humor real

Després de navegar per un correu en què he tingut l'ocasió de llegir un cartell real amb la primera part que encapçala el títol, m'he rist perquè, la veritat, és que és increïble. I és que en el nostre món n'hi ha de persones molt agosarades i de persones molt prudents, poc o molt com el Quixot i Sanç. Però, nosaltres, com ja he remarcat moltes vegades, és a dir, les persones que participem d'aquest bloc o de projectes semblants, prioritzem les posicions moderades, l'espontaneïtat, l'humor positiu (excèntric i tot), el pensament creatiu, la cerca de la veritat informativa (veracitat), el respecte per les diferències i, així, a més de créixer (com a persones i com a mestres o alumnes) ens endinsem en un estil de vida més animós, preparat per a acceptar els errors ("Errare humanum est", equivocar-se és humà), en els matissos que tenim les persones (anem més enllà de les virtuts i els defectes, com ens han educat tradicionalment), en els talents majúsculs que tenim (això que ens naix amb molta facilitat o naturalitat, que potser siga un do natural o genètic) i en allò que ens fa feliç, més joiosos de viure i de compartir temps i espai amb la resta de persones (independentment del nostre grau d'activitats col·lectivistes i de col·lectives).

Com m'escrivia per carta una assistent social que conec, quan u se sent feliç, irradia felicitat a les persones que les envolten, irradia optimisme, esperança amb majúscules, esperit creatiu, amor per la vida i pel present, esperança pel demà. I tot això, i més, malgrat el canvi climàtic i més temes que, si els aprofitem com una oportunitat, poden ajudar-nos a ser més ecohumanistes, més pacifistes, més internacionalistes, més amics de cultures diferens a les nostres i, al mateix temps, més nosaltres, més jo: si el jo creix, s'expandix cap al tu (inicialment) i, a poc a poc, caminarà cap a un nosaltres (la societat mundial). Aquesta successió i pas podria explicar-nos per què algunes persones fortament creatives han tingut un esperit internacionalista o universalista, és a dir, han respectat la seua persona i han passat a la seua aportació a la Humanitat, fins i tot les persones molt creaives que anaven més a la seua (actuaven amb major independència).

Ser independent no desfà ser social (i al contrari). És un joc d'estirament i elasticitat, com els músculs del cos... i de fluïdesa, perquè moltes de les persones més optimistes i creatives han passat per activitats o passatges distints i amb espontaneïtat, com l'aigua del riu quan passa d'una comarca muntanyosa a una plana: s'adapta al terreny. La diferència és que nosaltres sabem com adaptar-nos (deixar córrer) i com fer que s'adapte a nosaltres (fer invents), com els nostres avantpassats quan es preguntaren com podrien fer que l'aigua anara a ells i, així, poder mantindre's més temps en un espai fix.

I, a més, podem aprendre a inventar la nova vida, eixa que sí és nostra, no la que ens feren creure que era nostra en aquells temps històrics en què ens deien que érem com l'ànec lleig. Ara ens hem mirat a l'espill, durant uns instants només, i ens hem vist elegants, guapos, senzills i amb una mirada distinta al PRESENT i a la REALITAT: som imaginatius, realistes i... creatius. I això ho hem recuperat i començat a aplicar, però mai no ho hem robat...

divendres, 11 de desembre del 2009

Ni tan alts, ni tan rics: el canvi climàtic

Indistintament que no tinga prou informació a hores d'ara i que m'haja dedicat a cercar-ne sobre la possible ocultació d'informació clau (o de tergiversació), sí podem traure algunes conclusions:

1. Ens convé ser lleugerament escèptics i tindre esperit investigador.
2. Interessa que ens llancem a veure una notícia o un tema des de diferents punts de vista: a més d'enriquir-nos com a cercadors, a més guanyarem credibilitat, la qual cosa es traduïx en major confiança en nosaltres (i cap a nosaltres) perquè donarem imatge de persones moderades i que treballem la intuïció i la raó com també les emocions i l'afany investigador.
3. Ens interessarem per la conservació de la natura, forma ben distinta de presentar el present i el futur del país: no és igual actuar "contra" que "a favor de". Sobre això ens hem endinsat en més casos i, no obstant això, tornarem a repetir el que significa: quan actuem "a favor de" som els protagonistes i els que dirigim les regnes de la nostra vida (o del nostre projecte social) i, per tant, som creatius i independents.
4. És molt important aprendre dels errors, experimentar, intuir, deixar fluir el que ens inspira el cor o una paraula o tema: a vegades, en els moments de major calma és quan es gesta la nostra posició futura. Per això paga la pena que ens desenvolguem en espais naturals, pròxims a la natura, davant d'una fotografia o quadre sobre la natura...
5. Estimar la natura i reconéixer que els canvis climàtics han sigut una constant al llarg de la història del planeta ens ajuda a relativitzar, a tractar el tema amb major suavitat i, al mateix temps, proporcionar nosaltres idees per a viure d'una manera més natural, pacífica, humana i en contacte amb la natura: val la pena recordar que la natura és el mitjà en què més anys hem viscut i que, per tant, ens sentim a gust en ella, ens facilita el son i ens fa tindre una vida més senzilla, més pròxima a l'esperit universal i social.
6. Com en un històric llibre, el popularment conegut com "El llibre de la selva", podem adonar-nos que tots formem part del planeta, que tots estem en contacte amb la resta i que, alhora, totes les persones som individuals i col·lectives (diversitat) i que cadascuna aporta el seu granet de sorra, de la mateixa manera que cada espècie animal o vegetal (per separada) forma part del col·lectiu natura, la qual cosa no vol dir que cap estiga per damunt de la resta. En eixe sentit, si ens apliquem la mateixa història, passarem a concebre la natura com un espai en què ens relacionem amb la resta i sense esperit combatiu, sinó de convivència i d'agraïment, perquè vivim gràcies a l'existència del que mengem i hi ha fora de les cases en què vivim: plantes, arbres, efectes naturals, pedres, roques, animals...
7. Que hi ha molt a fer i que podem millorar, com a persones i com a essers vius amb una història i una personalitat prou pròxima, al meu parer, a l'animal, tot i que hem desenvolupat alguns aspectes que ens fan diferents.

dijous, 10 de desembre del 2009

L'humor i el sistema educatiu

Que l'humor és un ingredient bàsic per a l'ensenyament i l'educació íntegres i positives, és un tema que tinc cada dia més clar, perquè trobe que quan desenvolupem la nostra capacitat humorística, ens obrim mentalment, emocionalment i en els valors, és a dir, eixim guanyant. Passa que l'humor, segons ens han dit tradicionalment, és una reserva (com les dels indis) però no per a nosaltres. O sí? Crec que sí, i tant!

Si treballem l'humor, solem veure com es desenvolupen aspectes de la nostra personalitat que romanien sense claror, com ara, el sentit de l'esperança, la voluntat de continuar el camí mamprés (amb revisions, reactualitzacions, canvis d'estratègies, i més), les il·lusions que estaven en l'aire i que comencen a prendre cos, l'esperit aventurer i de curiositat, el plaer per les coses senzilles, xicotetes i que ens envolten (com ara, els recursos naturals, la contemplació del vol dels pardals o l'escolta dels cants o de la música d'un martell), el desig de viure i compartir les nostres vivències i el nostre present, la compassió, la solidaritat, les posicions altruistes i dirigides cap a la diversitat que ens enriquix i les relacions humanes més centrades en l'horitzontalitat.

L'humor també genera major facilitat de tindre idees noves (potser revolucionàries i tot), més humanisme en les nostres relacions, un somriure més espontani i que transforma els nostres contactes amb la societat, una tendència cap a la importància de l'oportunitat, una mirada més alegre quan veiem les persones amb què no coincidim (les tractem amb major compassió, perquè pensem que poden tindre patiments interiors que no gosen manifestar)...

Tot això, l'humor i la seua tasca terapèutica i social, considere, com a mestre i com a persona interessada per l'humor positiu i espontani, que caldria ensenyar-ho al centre educatiu (la Universitat i tot) si volem que l'alumne que demà farà de mestre (a l'ensenyament primari o infantil) o de professor (universitari o de secundària) a més de transmetre coneixements, traspasse la línia de la seriositat i comence a moure's amb agilitat i espontaneïtat pels espais de llibertat creativa, afectiva i emocional que ixen de mans de l'alumne (educació artística, passió per l'escriptura lliure, papiroflèxia, màgia -com la de Tamariz-, habilitats culinàries, etc.). Si veiem les coses amb humor, guanyem molta tranquil·litat, més espais per a nosaltres (intimitat sense sentiment de soledat negativa) i una vida més en contacte amb la societat de què depenem i a què aportem el nostre gra diari i com a regal espontani.

Què en penseu, de l'humor com a possible matèria de la formació de l'alumne?

Delegar... amb trellat

Mentres escric aquestes línies tinc l'oportunitat de sentir un debat en la ràdio, la qual cosa ens podria dur a un tema molt important, però que, potser, tractem un altre dia: l'escolta activa i els seus beneficis a llarg termini. No obstant això, ens centrarem en què guanyem quan decidim delegar (des de dalt, és a dir, com a mestres).

Primerament vull remarcar que és ben distint delegar funcions (i activitats) que entregar-nos en mans d'un superior. Això que reste ben clar, per favor, perquè és ben clau. Si exercim de mestre, per posar un exemple, i passem funcions a l'alumnat, també... haurem de passar sentit de la responsabilitat.

En segon lloc podem cedir competències i informació (perquè les sàpia practicar) abans d'esperar a passar tota la informació del món perquè, aleshores, l'alumne desenvolupe el nou paper. Crec que el mestre ha de confiar en la capacitat creativa i organitzadora de l'alumne, de la mateixa manera que abans de preparar un estudi pots orientar sobre bibliografia i, sobre la marxa, que l'alumne n'incorpore o jugue amb la del guia perquè el treball isca positiu i, per tant, íntegre, ben fet.

En tercer lloc haurem de veure si aquest traspàs de poders serà útil per a l'alumne o si, per exemple, potser valga la pena esperar un temps fins que el fet d'haver aprés un mínim de teoria (una setmana o setmana i mitja amb apunts i informació oral) i d'orientació experimental i pràctica, puga facilitar l'alumne un mínim d'informació perquè el faça de guia i, així, des de la capacitat d'independència i lideratge, poder passar a l'acció i assumir un paper que el mestre pretén traspassar.

Finalment considere positiu que el mestre delegue alguns aspectes de l'ensenyament, perquè així, i amb el traspàs de confiança i l'assumpció del mestre com a simple guia, orientador, facilitador, company de descoberta (tècnica de Sòcrates) i sempre al costat de l'alumne (en el sentit figurat, que no en el físic) desenvolupem algunes actituds:

1. Confiança en l'alumne.
2. Confiem en la creativitat i la capacitat organitzativa, així com en la descoberta de noves tècniques d'estudi per part de l'alumne.
3. Intercanvi de parers, d'actituds i de formació entre alumne i mestre: enriquiment mutu.
4. El mestre com a moderador, l'alumne com a persona activa.
5. El mestre com a conseller, l'alumne com a aprenent de conseller.
6. El mestre cedix el pas a l'alumne en una matèria (per exemple, per mitjà de la cessió de tota una sessió) si descobrix o sap que l'alumne domina un tema d'actualitat o de possible interés. Recorde un dia de classe de llatí (en la meua joventut) en què un alumne ens parlà de l'anarquisme i el mestre cedí l'hora. El mestre, quasi vint anys després, en privat, em digué: "Perquè sabia que això vos podria interessar, en aquella edat i a llarg termini".
7. Mestre i alumne com a aprenents i com a mestres: treball en equip (horitzontalitat, al contrari de les relacions verticals) i diversitat (respecte pel pensament ric, el creatiu, la tolerància, la llibertat d'expressió...).

dimecres, 9 de desembre del 2009

La intuïció també importa: l'altruisme

Durant el dinar he tingut l'oportunitat i la sort de raonar un temps amb un amic molt humà. U dels temes era la generositat i si l'altruisme podria ser un do (res que ja ens ve donat) o si no ho seria.

En acabant, i ja mentres feia anotacions personals, intuïa que hi haurien més articles sobre altruisme i genètica, a més d'u que ja havia llegit un mes arrere, si fa no fa. Doncs bé, he pogut accedir a webs i blocs i he aprés el que intuïa aquesta vesprada, mentres reflexionava interiorment al voltant de la paraula "do" i la comparava amb el de la sensibilitat. Així, considerava que també podria ser-ho, perquè hi han persones que semblen que actuen de manera espontània, molt humana i amb obertura emocional i positiva, mentres que també n'hi ha... de la part contrària. En qualsevol cas, benvinguda la confirmació. I si voleu conéixer més dades, podeu consultar a Google ("Altruisme i genètica", "Altruismo y genética"...).

Finalment, un detall molt interessant: la genètica encara és per davall de les conductes que adquirim per contacte. Això suposa un respir davant les possibles temptacions, ara ja històriques, de determinisme. En paraules diferents, un cant a la llibertat i, per tant, a la capacitat creativa (creativitat social, podríem dir) de la persona i de la societat. Mentres les persones fem grups i es respecte la nostra singularitat, els col·lectius s'enriquiran més com a resultat de l'esperit obert i tolerant, això és, del desenvolupament i la pràctica de conductes de comprensió, sensibilitat, afecte, empatia, simpatia i pensament lliure.

La diversitat i l'horitzontalitat són dos punts que faran falta per al segle XXI, si volem que el món continue amb riquesa cultural i emocional i que les persones ens sentim més respectades i, així, practiquem el respecte mutu. Si el xiquet desenvolupa l'autorespecte, s'obrirà i el treballarà a nivell social, és a dir, es mostrarà altruista, generós, perdonarà i acceptarà i assentirà amb major facilitat, més enllà de la tendència genètica. I si ho descobrix quan és adult, com ha sigut el meu cas (hui), doncs se sentirà més dignificat i el promocionarà.