Després de botar la tanca

Potser hàgeu sentit mai allò de l'acumulació de títols (universitaris o posteriors, o de cursets, màsters...) entre persones que han passat temps i temps enmig de les parets universitàries o que, segons deien, aspiren a buscar un lloc de treball millor. Quan pel curs 1994-1995 vaig començar dos cursos, u sobre psicomotricitat (útil a llarg termini) i u sobre biblioteconomia i documentació (no tan profitós), encara aspirava a treballar en alguna biblioteca (escolar o pública), però haguí de deixar arrere eixa opció per motius tecnològics.

Passa el temps i mires les coses a major distància, amb més moderació i calma i, a diferència d'aleshores, sents que has aprés una gran lliçó: val més la pena especialitzar-te en els teus punts forts que fer el que fan tots i, a més, resulta interessant ser polifacètic (aprendre alguna llengua de fora de l'estat, millorar les que coneixes, descobrir les teues habilitats i capacitats...) i, molt bo, aprendre dels errors, és a dir, aprendre a partir de les experiències que has viscut i que anaven en un sentit diferent al que volies. Igualment aprens que és força interessant valorar els xicotets èxits (de manera relativa, perquè en són pocs i, així, actues de manera creativa enmig de la cultura de la forta competència i l'individualisme).

Si... botes la tanca, fas una vida més pròxima al desenvolupament de la teua creativitat i del que realment portes dins (talents amb majúscula, com diria Rosetta Forner). També paga la pena escoltar què et diuen persones del voltant, aprendre dels caps que intentaren amargar-te l'existència (per la seua forma de ser) i, en eixe sentit, botar la tanca del victimisme i, així, passar a la de l'autorespecte i la cooperació respectuosa amb les individualitats.

Una de les coses que fa avançar una persona (amb estudis universitaris o no) és la dedicació diària d'uns minuts de relació intrapersonal (o, com diuen alguns, d'autocrítica). A més que ajuda a ser més moderat, també, com a resultat del punt primer, t'obri més portes a la vida senzilla, a les persones del carrer, al món de la sensibilitat i de la solidaritat, a eixos ambients en què es valora el que porta dins la persona (valors, talents, creences, desig de millora...) en lloc dels títols que acumula i que, quasi sempre, només servixen per a tindre un historial acadèmic o de formació que reflectix la filosofia sociològica d'un país (o d'un estat o estil de vida), però no el que realment pot desenvolupar la persona i aportar a la societat. Així, de tots els cursos que vaig fer, resulta curiós que... l'últim (1998-1999), amb tantes hores com el primer (el de psicomotricitat, un poc més de seixanta), fóra el que més em va omplir com a persona i, sobretot, el curs en què més vaig traure el sentit de la vocació i del que realment et fa feliç.

Però, què feu especial eixe tercer curs, el darrer? Que exercia de mestre,... i per a persones adultes, la qual cosa sí encaixava amb els meus talents naturals, és a dir, amb això que fa sentir-te més satisfet i més obert a aprendre i canviar i créixer com a persona i com a professional. El temps ho ha confirmat.

Si, a més, amb el temps també has aprés i treballat tècniques per a madurar emocionalment i ser més independent i líder (prendre les regnes), la joia pel procés és més gran i, també, més tranquil·la, com a resultat de la maduració. Ara bé, l'aprenentatge, continu, encara és viu. Per això creixem i evolucionem i re-evolucionem com a persones: acceptem els canvis i ens endinsem en eixa aventura de botar més barreres que, realment, com l'ànec lleig, no són lleges ni barreres, sinó muntatges que alguns ens marcaren i que nosaltres ens creiérem... fins que passàrem a ser més líders de nosaltres (i encara aprenem a lideretjar-nos, per dir-ho amb llibertat).