dijous, 17 de desembre de 2009

Professor i líder: l'art de demanar consell

Crec que, cada dia més, convindrà que el mestre universitari es convertisca en un líder (siga de l'estil que siga... llevat de l'egocèntric o de l'alliberador numantí). Hi han moltes formes de líder: el capità, el popular, el d'idees, el reflexiu, l'intuïtiu, etc. Depén de la plana d'Internet o del llibre o document a què tinguem accés. En qualsevol cas no m'identifique (ni promocionaria) l'egocèntric ni l'alliberador (és a dir, el cabdill): ambdós tendixen a acumular molt de poder i, per a més inri, a jugar amb un esperit fortament competitiu i personalista.

Com a alternativa, hi ha el moderador, el capità (tipus Guardiola, al meu parer), la persona d'idees, el buscador de noves oportunitats, l'intuïtiu, el visionari i polifacètic que s'avança al temps, etc.

Independentment del que posen els llibres o els document d'Internet, crec que el més important és potenciar la participació en el grup, que puntualment deleguem funcions i que, per damunt de tot, ens en fem responsables ,de la colla (com també cada membre), si algun dia n'exercim la coordinació. Així, hui he demanat ajuda a una amistat, potser amb un talent nat més pròxim a una "persona de consells". Tindre la gosadia de demanar ajuda, forma part de l'esperit creatiu de la persona amb pensament creatiu... que no renuncia a ser qui finalment prendrà la decisió i se'n farà responsable. ¿Qui ha dit que demanar ajuda siga pecat, per posar una paraula molt tradicional? Ningú... i encara que algú ens ho diguera, tenim la darrera paraula i no hem de renunciar-hi, sinó prendre les regnes de la nostra vida i, quan ho creiem escaient, preguntar com qui vol aplegar a una població desconeguda i... vol aplegar. ¿O és que no tenim dos llavis molt formosos i un mínim d'urbanitat a la nostra disposició per a actuar amb respecte i llibertat, com també amb humor, davant de persones que saben més que nosaltres o que podrem intuir que ens faran millor paper que uns altres?

Que ens hagen educat, de xiquets, a callar i... ¿a encertar què cal fer? o a... ¿encertar per art d'encantament què vol l'altre?... no vol dir que ara hàgem de fer el que abans féiem, ¿no vos en sembla?

Doncs, ja hem aprés una lliçó més: el mestre també té l'obligació moral (si vol continuar amb vocació i amb afany de servici) de preguntar... amb la intenció de créixer emocionalment i creativament. Crec que darrere de la curiositat i l'aventura, sovint hi ha un desig de llibertat i que la por a la llibertat no es manifesta en espais oberts (mentalment i tot). Així, hi han persones que acaronen més persones (i amb senyal de maduresa emocional, tot i la seua minoria d'edat, és a dir, amb calma i un temps) i que ho fan en espais oberts. Són, per això, persones que tenen ben clares les seues idees, tot i que les persones estadísticament adultes no consideren correctes aquests gestos de maduresa. Algun dia manifestaran la seua voluntat de llibertat: qui és fidel als seus principis (al seu origen salvatge) conserva la identitat... passe el que passe i li diguen el que li diguen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada