Disposició de servici... i de canvi

Quan un mestre està en disposició de servici, podem pensar que adopta posicions altruistes, ja que el mestre sol tindre la seua agenda personal, el seu calendari, la seua vida personal i íntima, els seus moments de descans i de reflexió o de vida social... Ara bé, el bon mestre, des del meu punt de vista, n'és u que, tot i aquestes característiques o tasques habituals, quan escolta un estudiant (a qui sol facilitar el telèfon i tot, quan l'estudiant manifesta un interés especial per la matèria i, sobretot, per compartir temps i inquietuds o interessos amb el mestre) posa un altruisme ben visible damunt de la taula, per emprar una metàfora. És a dir, mostra un esperit col·laborador i, a més, manifesta amor per la matèria, pel temari, per l'alumne, per l'estudi que fa l'històric alumne o per millorar i tot la seua formació en un camp. Tot això ho dic després d'haver experimentat aquestes coses durant la meua història com a estudiant de Magisteri i com a estudiós d'història de l'Horta de València.

L'històric mestre pot aplegar a condicionar part del futur de l'alumne (perquè pot passar-li valors o fer que reflexione sobre el món en què viu i el valor de la independència, amb la qual cosa, l'alumne pot ser un bon candidat a convertir-se en una persona madura). Ara bé, només passen per eixos camins pedagògics els alumnes i els mestres amb esperit de superació, com podria imaginar el lector. I, com també podríem imaginar, l'alumne creatiu actualitzarà els esquemes personals i prendrà l'herència magistral com a ajuda reflexiva i moral per a establir els seus principis, valors, creences, etc.

Els mestres, d'alguna manera, són com els pares: quan els pares se'n van (desapareixen), el fill assumix el lideratge, la responsabilitat de les seues experiències i... de l'alegria... si realment ha tallat el cordó amb els pares i, per tant, ha pres les regnes emocionals (!). Mentrestant, es poden limitar a orientar o, si deixen més carta blanca, a ser mestres comprensius que simplement es limiten a observar a distància (des del respecte per la intimitat i l'evolució personal, professional, econòmica, social, pedagògica, etc. del fill). És aleshores quan podem distingir (i també unir per semblança) els pares i els mestres productius, creatius, participatius i liberals (que cultiven la independència i que actuen amb mà esquerra i mà dreta).

Quan parle de liberal em referisc a "lliure, independent, de professions liberals o partidari del desenvolupament al màxim de la llibertat de la persona", perquè el mot llibertari em recorda formes sovint no pacífiques ni creatives. Potser siga més complet el terme pensador lliure.

Les meues experiències em diuen que els pensadors lliures són persones que tenen sensibilitat social, interés per aprendre (curiositat), esperit independent, forta capacitat de lideratge, tendència a posar en qüestió l'statu quo, respecte per la natura, interés pels valors (com pels principis i per mantindre una harmonia entre el dit i el fet), ecohumanistes, pacifistes, bon humor, etc. Quan talles el cordó, et sents un pensador lliure perquè has començat a lligar caps i a centrar-te més en el que realment interessa: viure feliç, amb bones maneres, amb senzillesa, amb creativitat i, com no!, amb humor espontani. I tot això diguen el que diguen, els dolga on els dolga: quan u mana sobre si mateix, només se centra en el que pot dominar (autodomini, figura del rei) i envia a pastar fang la seducció, la mentira i l'autoengany (figura del gat amb botes). Punt i apart. Canvi de tema, canvi de parer, desenvolupament de l'essència.

Finalment diré que, mentres escrivia les línies posteriors a la paraula "pensador lliure", he imaginat José Luis Sampedro, una persona que feu un canvi molt considerable en la seua vida i que, a hores d'ara, a nivell d'Espanya, representa una de les línies ecohumanistes, la llibertat de pensament, la creativitat, l'espontaneïtat, l'humor, l'originalitat en l'oratòria, interés per l'economia social i humanista o per temes socials, etc.