dissabte, 5 de desembre de 2009

Sobre l'educació multicultural

Quan estudiava a l'escola primària (1977-1985) era molt impensable una situació com la present, en què persones de moltes nacionalitats o vingudes de tres continents diferents pogueren juntar-se en una mateixa aula. Així, només recorde que, durant uns anys, vaig compartir classe amb una companya nascuda a Anglaterra i una nascuda a França (però de pares espanyols o, si més no, ho era algú dels dos) i, durant any i mig, amb un valencià que havia vingut de França als pocs dies d'haver començat el curs.

Ara bé, si mirem les coses des del present, podrem pensar de manera positiva si considerem la diversitat com una riquesa, com un aspecte de la vida que pot fer-nos més creatius, més oberts a la varietat (en lloc de prioritzar l'homogeneïtat), més tolerants, més flexibles, més alegres de pensar que ens comprenem (malgrat les diferències i les singularitats). Que aquesta situació fa menester posicions adaptades a la nova realitat..., resulta comprensible, tant com que el fet d'emigrar obliga a determinats canvis de xip (com diem col·loquialment). Ara llegirem un fragment del diari Expansión (2/desembre/2009, article "El éxito de la escuela multicultural"):

Como explica la directora (...) "Lo más difícil a lo que nos enfrentamos los docentes es cuando una familia no se implica o colabora con el proyecto de centro", apunta. "Afortunadamente hay muchas familias muy colaboradoras, preocupadas y respetuosas con nuestro trabajo".

La mente limpia de los niños, todavía no contaminada por los prejuicios de los mayores, es la mejor tierra de cultivo en la que sembrar ideas de tolerancia y respeto: "Nuestros alumnos se hacen amigos, no por el color de su piel ni por su nacionalidad sino por sus afinidades. No entienden de racismo, pero sí de diferentes razas y nacionalidades". Que sirva de ejemplo.

El resum breu, posterior al titular, era així: "El buen rendimiento de los alumnos del Colegio Pi i Margall de Madrid, en el que conviven chicos de 20 nacionalidades, demuestra que la integración enriquece la experiencia educativa". Igualment, la fotografia que hi ha abans del titular, reflectix que el llenguatge periodístic, quan vol que rebem un missatge global, coordina el llenguatge visual (clau i el que més predomina en les persones) i el llenguatge escrit (el text). En aquest cas, com es tracta d'un text creat amb moderació i humanisme, hi ha un bon article periodístic, a més d'íntegre, com haureu pogut sentir. La imatge és d'una xiqueta de 4t de Primària, amb una cara joiosa i unes dentetes netes.

L'escola, com qualsevol activitat humana, es fa doblement agradable i suportable quan la fruïció, l'alegria i la moderació emocional ens acompanyen. Per això, quan tenim un bon mestre (com quan exercim la professió amb vocació), sentim una mena de relació distinta entre nosaltres, l'aula (l'entorn), la població en què vivim, la població en què estudiem i... el creixement personal: ens mostrem més oberts, més autèntics, més plens de confiança, més curiosos, més solidaris, més partíceps del nostre voltant social i, alhora, més optimistes i esperançats. És, aleshores, quan també ens delectem de les coses xicotetes, la senzillesa, la cordialitat i el que ens unix i compartim (per damunt de les diferències tradicionalment considerades nefastes): passem a veure el present com una oportunitat per a millorar les relacions interpersonals i la nostra educació emocional.

Què en penseu, del tema, aplicat a la formació dels futurs mestres (amb independència del grau de l'ensenyament en què exerciran el mestratge)?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada