divendres, 18 de desembre de 2009

El mèrit de la pregunta i el segle XXI

Durant anys i panys se'ns ha parlat de la necessitat o conveniència de no preguntar per a, així, dissimular, amagar els nostres punts dèbils. Potser eixa filosofia fóra la companya de l'home que ha raonat un temps amb mi, fa poc, sobre físiques, potser amb 65 anys o més de vida. Quan m'ha preguntat què podria fer, ell, li he respost que preguntar a persones que saberen més que ell, conclusió que no semblava agradar-li: "Això JA HO HE PREGUNTAT i no saben respondre'm". La meua contestació ha sigut ben clara i contundent: "Tens una oportunitat molt bona per a indagar el tema pel teu compte.".

Una pregunta: Qui ha dit que tinguem l'obligació moral de saber tot i que això de preguntar siga pecat? ¿Quan ha avançat la societat, com la humanitat, sinó quan s'ha proposat prendre el camí de les sendes novelles en lloc de les velles, és a dir, quan ha desenvolupat la curiositat i l'esperit creatiu que ens porta cap a l'evolució personal i la superació interior (en valors i creences i tot)? ¿Ens resulta més incòmode començar de bell nou o mamprendre una idea i llançar-la al mercat (o a la societat)?

Qui ha dit que la vida siga aplegar al món i fényer? Ningú. Tot i això hi han diferències substancials, més enllà de les genèriques (ser, biològicament, del gènere que la natura ha volgut), les materials (major o menor vida junt amb materials símbols de riquesa), les morals (pensar així o aixà) o les creatives (tindre imaginació, visió de futur, fantasia, noves idees, etc.): l'esperit de superació, la voluntat de desenvolupar la nostra capacitat de lideratge i el grau de cooperació.

Si desenvolupem l'esperit de superació, podrem créixer molt com a persones (moralment, creativament, més independència, dies més rics d'humor i de senzillesa). Si volem desenvolupar la nostra capacitat de lideratge, ens obrirem cap a una personalitat més independent, més protagonista de la nostra vida, més centrada en el sentit de la responsabilitat i de la llibertat. I si cooperem, facilitarem que persones diferents a nosaltres siguem més felices, més jovials, més sensibles, més suaus en els tractes, més decidides a l'hora de prendre les seues decisions (en lloc de deixar-les en mans d'altres persones) i més obertes a demanar consells (quan així ho consideren convenient, però no a rebaixar-se...).

Aquestes idees m'han sorgit després d'eixa històrica conversa. I temes com aquest els considere molt interessants per a l'estudiant universitari, perquè pot fer-se una persona en formació contínua, oberta a la possibilitat d'enriquir-se del fet de contactar amb persones de localitats diferents o de països de cultures distintes a la nostra. O això vaig fer jo a la Universitat... M'agradaria saber com viviu les vostres experiències com a estudiants universitaris (o adults no universitaris): la riquesa interior també enfortix la persona, a més de fer-la més oberta, moderada, diplomàtica, tolerant i sensible a les altres persones i formes de ser i concebre el món (cosmovisió).

Rebeu una forta abraçada i molts ànims, com a estudiants o com a professors en qualsevol dels graus d'ensenyament (i també si esteu retirats i tot).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada