La "Gandhi saharaui": un mètode creatiu i madur

A primera hora he pogut llegir un escrit sobre Aminetou, "la Gandhi saharaui". Indistintament que siga de la nacionalitat que siga, el seu estil de demanda ens recorda que podem traure profit de l'activisme pacifista, és a dir, de demanar les coses a bones, sense fer ús de la violència (en qualsevol de les seues vessants) i, al mateix temps, si actuem amb senzillesa, això és, si, per exemple, ens limitem a centrar-nos en el compliment dels drets humans, o dels drets constitucionals.

Però que fixem bona part del nostre interés en eixe compliment, no desfà que pugem proposar canvis i actualitzacions de drets i de deures. Així, podríem incloure el dret de dissentiment, el canvi de vocabulari en el dia rere dia (quan fem sol·licituds de tipus social) o el canvi de filosofia quan fem ús del lideratge dins d'una organització o quan participem en una entitat social. Així, no és el mateix el sistema de lideratge consuetudinari (centrat en els costums, com ja indica la paraula, també conegut com dictatorial o monàrquic), que el democràtic (cafè per a tothom), que el permissiu (deixar fer, també conegut com liberal) o el participatiu (que existisca una persona que faça de coordinadora -perquè es delega el càrrec en u, i pot exercir-lo de manera rotatòria... si té trellat, que no per obligació de les regles internes- i que la resta participe, com ella, però atenent a les seues habilitats i capacitats i en què les persones competents en determinats aspectes se'n facen responsables).

U dels aspectes més claus en el dia rere dia és l'estil de participació que tenim a l'abast (per cessió del poder) o perquè el proposem des de les nostres posicions populars (a casa, a l'associació de veïnat, a les agrupacions escolars, als sindicats universitaris, als sindicats laborals, als partits polítics de línia popular o lliure), etc. En qualsevol cas, m'incline perquè es valore l'aportació individual com a part de la contribució final de tot el grup, de la mateixa manera que en la tècnica tronada d'idees participem totes les persones sense autocensurar-nos ni autoculpar-nos perquè sabem que les portes, obertes, ens donen pas a la llibertat d'expressió (fins i tot la imaginativa i la fantàstica).

I amb la llibertat d'expressió podríem tancar l'escrit, però continuarem. És menester passar de la lletra impressa a l'aplicació de la llei escrita... sempre que considerem que és respectuosa amb la llibertat individual, amb el pensament creatiu i amb els drets socials de les persones. ¿Què faria una constitució que proclamara que totes les llengües foren motiu de protecció especial si, després, els alumnes monolingües no coneixeren cap llengua diferent a la seua o la tolerància lingüística (manifesta en actituds socials, no en pactes polítics) no fóra una realitat i, en canvi, sí que hi haguera un gran desconeixement d'una llengua estrangera (per exemple, l'anglés, el francés o l'alemany a una escola pública d'Albacete, per posar un exemple d'una zona històricament monolingüe i en castellà, llengua oficial a Espanya)?

En resum: cal fer de gandhis quan considerem que necessitem recuperar la nostra dignitat o quan volem assolir objectius i... amb posicions pacifistes. ¿Els resulta incòmode perquè preferirien que les persones férem ús de la violència o de campanyes contra el poder en lloc de ser nosaltres els capdavanters i que treballem "a favor de...", és a dir, que prenguem nosaltres les regnes de la nostra vida i que, així, puguem donar mostres de maduresa emocional, afectiva i pacifista? Potser sí.