Qüestió de riquesa (diversitat)

Una de les filosofies de la vida que més podem presenciar, no sols al carrer, sinó també des de xiquets és la dels binomis (o blanc o negre). Això sí, com a mestre i com a ciutadà, considere positiu treballar el món de la psicologia positiva i les aportacions individuals que fa cada persona. Hi han mestres que es dediquen a dividir els alumnes entre els bons i els burros, com qui dividix la vida entre el bé i el mal (per emprar un tema metafísic). Però les coses són ben diferents, perquè entre aquestes posicions, hi ha una riquesa impressionant de la mateixa forma que entre el color blanc i el color negre, o entre el moment en què veiem el sol i el moment en què deixem de veure'l. És important la riquesa? Per a mi, sí.

Que una persona se centre en el respecte per la riquesa i per l'aportació individual al grup, al meu parer, implica que ha fet un gir molt important en algun moment de la seua vida emocional, o bé que ha tingut una educació emocional rica des de la infància. De totes maneres, mai no és tard per a començar i sempre que iniciem amb voluntat i els mitjans oportuns aquesta transformació, podrem dir que ens enriquim com a persones, com a ciutadans i, si, a més, som universitaris, com a persones que podrem aportar més a la societat després d'acabar els estudis.

Quants mestres ensenyen educació emocional durant les seues classes? Podria ser una de les preguntes del milió. És faena del mestre fer-ne, d'educació emocional? ¿L'educació emocional, forma part de la part educativa de la sessió? M'incline per pensar que la manera de ser del mestre pot influir molt en l'alumne i que si observem que l'alumne respon d'una forma no precisament madura, tenim certa obligació moral (i professional) d'orientar-lo (per exemple, en el despatx) perquè prenga les regnes de la seua vida i sentit de la responsabilitat.

Igualment podríem introduir cinc o deu minuts d'humor o d'educació emocional (per exemple, amb el record de vivències personals o per mitjà d'algun comentari sobre psicologia o habilitats socials). O, espontàniament, traure algun tema o aspecte del món de les emocions i del pensament positiu.

Recorde que un mestre ens parlà sobre quina sensació podria experimentar un alumne després d'exposar una tesi doctoral: sensació de falta de temps i de frustració parcial. Ens recomanava ser flexibles amb les nostres emocions i tindre present que quan fem una exposició, quasi sempre, no l'acabem del tot. Per tant, indirectament, ens deia que si volíem prendre les regnes de la nostra vida, havíem de ser flexibles i acceptar els resultats diferents als que haguérem volgut com una part de la vida que sempre estarà al nostre costat. Eixe mestre, Enric Sebastià Domingo, fou, al meu parer, un mestre molt centrat en l'alumne, perquè es dedicava a fer que l'alumne prenguera part de bona part de l'hora, se sentira part de la classe (i de la matèria) i, a més, aprenguera tècniques d'exposició o d'elaboració d'un estudi, la qual cosa significa aprendre habilitats personals.

L'home, a més de demostrar-nos que tenia una cultura molt rica, també ens demostrà que era molt curiós (fins i tot mentres jo feia, pel 2004, un estudi sobre la séquia de Benàger, deu anys després d'haver eixit de Magisteri).