Educació centrada en l'estudiant

Anit torní a llegir unes línies de l'obra "El camí del ser" (Carl Rogers) i una de les paraules que més em va agradar, facilitador, considere que convé prendre-la i anotar-la com a sinònima d'orientador, guia o conseller. I no sols per al camp de la psicologia humanista (o ecohumanista), sinó també a l'ensenyament.

Així, si emprem "facilitador", ens referim a la persona simplificadora, possibilitadora, afavoridora, proporcionadora, subministradora... i que compartix el mestratge junt amb l'alumne. Crec que el mestre és una mena de capità d'equip de futbol o de moderador d'un debat real (no dels que solem veure en la televisió). Igualment considere que les relacions entre mestre i alumne són més simples del que podrien semblar: el professor té un bagatge professional que el fa més preparat per a exercir de mestre, però pot tindre una formació cultural o emocional semblant a l'alumne. Finalment diré que la alimentació compartida (com qui compartix un porc entre dos famílies) és una estratègia bona perquè ambdós se senten part del procés d'aprenentatge profund, progressiu i constant que els acompanyarà tota la vida (mentres conreen la curiositat). A més, cal tindre present que l'alumne pot equiparar-se al mestre des de l'instant en què sent (interiorment i amb autenticitat) que té tanta competència com a professional com el professor que l'orienta.

Recorde haver compartit temps i espai amb persones adultes que mai no han passat per aules universitàries i que em consideren una mena d'autoritat educativa, potser perquè els faig descobrir coses (més que acumular coneixements) i els fa l'efecte que s'enriquixen (això són paraules seues). El sentit que més treballen és l'escolta, motiu pel qual aprenen amb facilitat i, a més, em fan preguntes, motiu pel qual podem dir que demostren interés. Els temes que compartim són diaris, ixen amb espontaneïtat, com a resultat del moment i de les notícies o els temes d'actualitat, així com de les idees que en sorgixen. ¿Sap més el mestre que l'alumne? No necessàriament. Puc dir que en determinats camps algú dels meus històrics mestres va per davant de mi (per exemple, Pere Riutort en lingüística), la qual cosa no vol dir que siga un mestre en tot. Per això m'agrada dir i reconéixer que tots som mestres i alumnes en algun moment i que el que ens fa avançar com a persones de ment oberta i madures emocionalment és... la curiositat, la passió per la creativitat, l'interés per la imaginació (l'espill de la major o menor democràcia real d'un país, centre educatiu, d'una persona...), el pensament positiu i tindre il·lusions i voluntat per a inspirar-nos i inspirar persones diferents a nosaltres.

Continuem amb les persones que raonen junt amb mi i ja són majors de 55 anys o de 65 i tot. Una de les coses que més reconeixen, sobretot les persones més jóvens (entre 55 i 70 anys), són:

1. que el pensament creatiu és necessari per a superviure (viure bé interiorment),
2. que l'humor ajuda a dormir bé i a fruir del dia,
3. que l'aprenentatge profund, continu i ric no està en els llibres (llevat dels que serviran per molts anys o els clàssics),
4. que la sensibilitat ens fa més persones més humanes, més interessades per la natura, pels valors i per cultures ben diferents a la nostra,
5. que la senzillesa ens obri moltes portes i finestres de benestar interior i social,
6. que la moderació emocional ens ajuda a fruir més el present i el dia que vivim,
7. que certes formes de classe magistral són molt positives si l'alumne se sent part i se'n va amb la idea que ha aprés a ser més persona, més líder de si mateix, més creatiu,
8. que l'oratòria forma part de l'ensenyament,
9. que l'educació fa més lliures les persones,
10. que quan es té un bon mestre, es té un bon alumne (i al contrari!), sobretot en grups reduïts,
11. i que compartir temps, espai i formació (en qualsevol de les formes de l'educació) és una altra manera de diàleg social, de fruir del procés de viure i de la generositat.

Què en penseu?