divendres, 4 de desembre de 2009

L'ecologisme del segle XXI

Fa uns dies, mentres gaudia (amb tranquil·litat) del pas de la vesprada, torní a llegir una entrevista publicada a la revista Integral (no. 354, "Alex Steffen, fundador de Worldchanging") i vaig observar que, tot i que no seguisc de manera contínua l'evolució de l'ecologisme, sí havia intuït bé des de feia uns mesos, quan considerava que els moviments socials del segle actual naixerien de persones sensibles... però no necessàriament activistes (en el sentit del segle XIX i XX), i que l'actuació seria més global (entre distintes branques del saber i, per això, de la societat). Passem a unes línies de l'entrevista:

"Por último, los verdes brillantes proponemos un cambio sistémico. Entendemos el mundo de una manera más amplia y envolvente y procuramos llegar a todo el espectro de la sociedad que antes quedaba fuera del discurso ecologista, como los arquitectos, los ingenieros, los diseñadores industriales y los empresarios comprometidos."

(Sistémico: ací s'ajusta més al sinònim "global")

A més, ens resulten interessants més línies de l'entrevista, en què deixa ben clar el pas de la cultura de la protesta a la cultura de la col·laboració:

"Para entender lo que es un verde brillante, tenemos que remitirnos al verde oscuro y al verde claro. Los verdes oscuros son los ecologistas de la generación de los años 60, seguidores de la ecología profunda, que achaca a la industrialización todos los males. Han sido y siguen siendo la piedra angular del movimiento ecologista. Les debemos mucho, pero las actitudes están cambiando."

Ens interessa molt la frase "pero las actitudes están cambiando". Continuem!

Aquestes línies concorden amb les hipòtesis d'Elaine Aron, autora del llibre Les persones altament sensibles (1996, en la versió original, en anglés; El don de la sensibilidad. Las personas altamente sensibles, en castellà), en què ens parla del pas d'una societat guerrera (figura clàssica del rei) a una societat en transició cap a la moderació (figura del conseller reial, tipus Maquiavel, per posar un exemple ben conegut, encara que no vullga promocionar el maquiavel·lisme).

I ací estem tots, en la Terra, amb la missió de treballar per una vida més pròxima a la supervivència de la natura, si és que estimem l'espècie. Sobre la marxa, m'ha vingut al pensament que estimar la natura es podria convertir en una nova forma d'autoestima, ara no inclosa en el món de la psicologia (de manera activa), però potser sí pròximament i de manera contínua: si hi ha una relació directa entre les dos supervivències, és clar que hi ha una interdependència.

No obstant això, només observe una necessitat de respecte: en el sentit que va cap a la natura, perquè al cap i a la fi, la natura no és un esser viu, sinó un regal que hem trobat en la Terra, amb què ens hem relacionat anys i panys i que ens ha fet de Mare (com la mare que passa emocions, sentiments, alegries, missatges i més, mentres el futur nadó encara és dins).

Finalment considere que el millor regal que pot fer un fill (o una filla) a la mare, l'afecte, el respecte, el deixar-la fluir i la flexibilitat i la maduresa emocional, són valors i presents que s'han de treballar ara: bé per a enriquir el demà i rectificar el passat, bé per a donar senyals de creativitat i espentar la societat cap a posicions més pròximes a la cooperació, la solidaritat, l'altruisme, l'humanisme del segle XXI (company de l'ecologisme i el pacifisme), l'humor, el somriure i, per què no, el riure, etc. Com anit, entre ma mare i jo, per telèfon, després d'una errada. Si fa uns anys s'haguera interpretat de manera aspra, ara, l'equivocació s'aprofita per a conrear l'humor i, com diuen molts estudis, l'humor és un ingredient que estimula molt la creativitat... i el bon dormir.

Nota: Açò no s'ensenya, quasi mai, a la Universitat, però ajuda a créixer i a engrandir la societat i que la societat ens engrandisca. Maduració compartida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada