divendres, 4 de desembre de 2009

La persona (o el mestre) responsable

Fa una estona, llegia un document sobre una llegenda xinesa en què he tingut l'oportunitat de llegir "Recuerda las tres R's: Respeto por ti mismo; Respeto por los demás y Responsabilidad por todos tus actos." Són frases profundes que complementen l'article del psiquiatra humanista Enrique Rojas i que hui publicava el diari "El Mundo". Igualment m'han recordat un article que publicà la revista CuerpoMente (no. 209, setembre 2009) sobre distints models de mestres ("Profesores que dejan huella"). Vejam què deia, de manera sintètica, la revista (p. 58):

"Los secretos de un buen maestro"

Ser genuino. No hay peor maestro que el que no deja huella, algo frecuente en el sistema de educación actual. Un buen enseñante debe ser exigente y transmitir el gusto por aprender.
Aunar facetas. Para enseñar bien se dice que hay que ser en parte actor, en parte payaso, en parte sargento, en parte amigo y en parte padre.
Tratar a cada alumno. Las necesidades de un buen alumno son distintas de las de uno con problemas de aprendizaje. El primero necesita exigencia; el segundo, comprensión y valoración.
Alentar la autonomía. Las improntas de los maestros son importantes en el proceso evolutivo del niño, porque la escuela es la primera forma de salir del hogar y adentrarse en el mundo.

M'identifique amb el que he escrit abans? No necessàriament. Al contrari, qüestione prou alguns punts:
1. quin és el bon alumne? el que trau bones notes?
2. on comença l'escola? i els pares que fan de mestres, a casa?
3. és l'escola la primera forma d'eixir de casa? Crec que no. I el parc? I la natura?

Això sí: done el meu suport als punts que indiquen que el bon mestre és el que influïx a llarg termini i que el mestre, d'alguna manera, és una persona polifacètica o que desenvolupa distintes habilitats i capacitats socials: des de l'humor fins a la creativitat, des de la lògica fins a la intuïció, des de les ciències exactes fins a la tecnologia o la ciència experimental o la imaginació o les arts.

En resum, podríem dir que ser mestre (i, sobretot, exercir-ho) és una faena pluridimensional:
1. respectar-se (perquè l'alumne també madure emocionalment)
2. respectar el proïsme (perquè l'alumne desenvolupe la seua autoritat moral en el dia rere dia i aprenga a respectar els drets i els deures d'una societat democràtica de paraula i de fet)
3. responsabilitat per tots els seus actes (perquè l'alumne trobe un estel que el faça valent i capaç de mantindre el seu esperit de llibertat i generositat, altruisme i intimitat, solidaritat i singularitat, l'esperit eclèctic i l'esperit inconformista, la independència i la interdependència...).

Des de la meua posició de mestre amb vocació (i ho manifeste perquè així em sent, i ho dic amb el cor en la mà), crec que mestre és una de les professions més belles, antigues i humanistes del món, sobretot quan u té esperit de superació, de compartir el que té i de preparar un món millor i més ple de persones que fan la seua vida des de la singularitat, l'autenticitat, l'esperit creatiu, el pensament lliure, el pensament positiu, l'humor, la filantropia i molts aspectes morals que cal revisar i actualitzar. A més, per a ser mestre no cal tindre estudis universitaris, de la mateixa manera que per a ser un bon politòleg no és menester haver estudiat Ciències Polítiques: el lingüista Noam Chomsky, de línia anarquista, n'és un exemple.

La creativitat pot més que la cultura de la rutina, la monotonia, el funcionariat, el culte a l'acumulació de títols i cursets...: crea persones més interessades per la professió que desenvolupen i, a més, les fa més lliures i responsables.

Què en penseu?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada