dimecres, 16 de desembre de 2009

Cap a l'u a u... fan més que dos

Si quan érem xiquets (vaig nàixer l'any 1971) ens deien que calia creure qui manava i en acabant passàrem al "cafè per a tothom" (per exemple, a nivell polític, a Espanya, durant el repartiment de les competències i la creació dels estatuts d'autonomia a nivell estatal, més enllà dels històrics -el català i el basc, també presents en temps de la Segona República-)... ara passem a les relacions personals "u a u".

Al meu parer, això suposa una relació més pròxima a un tu a tu, a les relacions horitzontals de què hem parlat en algunes reflexions anteriors a aquest escrit. Això ho he comentat, durant el dinar, amb una amiga: igual que jo, preferia les relacions en què cada persona participa atenent a les seues habilitats i capacitats i en què una persona fa de cap de colla (amb la funció de moderar) i amb la possibilitat que una o més tingueren una formació mínima per a exercir la suplència en un moment. Si comptem amb alguns possibles substituts podem tindre present que quasi segur no hi haurà buit de poder, la qual cosa agilitzarà les tasques burocràtiques més elementals. Des de sempre la burocràcia ha sigut u dels punts més bloquejadors de l'esperit creatiu, motiu pel qual convé aprendre a delegar (perquè compensarà) i a fluir a nivell organitzatiu, com ara, en un grup amb un coordinador moderat, sensible i diplomàtic.

Crec que la cessió de la filosofia democràtica cap a la participativa també té relació amb els processos de canvis a què assistim i assistirem durant el segle actual: passarem de la participació passiva (sistema democràtic, molt sovint formal) a un sistema en què la participació siga real, productiva, creativa i atenent a la capacitat o disposició personals, així com a la voluntat de cadascú. En aquest sentit crec que Edward de Bono encaixa amb el present que ara evoluciona: preferim una participació amb voluntat d'aportació pràctica i positiva a una participació en què ens dediquem a desqualificar els punts febles o que considerem incorrectes. Crec que caminem cap a la filosofia que fa anys i panys ja mantenia Dale Carnegie i que hui he tornat a llegir, a partir del llibre més famós d'aquest històric orador: "Com guanyar amics (...)".

En resum:
1) el que realment ens interessa és que la participació siga activa, positiva, pràctica i amb humor
2) també és clau que la persona treballe per contribuir a la societat
3) igualment paga la pena que les persones col·laboradores tinguen un esperit de superació i de millora cap a la seua maduresa emocional
4) convé primar les relacions "guanye-guanye", "u a u", "d'igual a igual"
5) l'esperit democràtic interessa que evolucione cap a unes relacions participatives en què la vocació (com l'esperit ecohumanista i pacifista) estiga per damunt de la contribució formal o de l'activisme: reflectix que els membres del col·lectiu ( u a u, és a dir, tots) han pres les regnes emocionals i, per tant, exercixen amb fluïdesa, espontaneïtat i habilitat el lideratge.

¿Heu sentit alguna vegada aquella famosa de... "Qui té els mitjans, té el poder"? La recordí, l'altre dia, durant el dinar i, aleshores se m'encengué la pereta i pensí que per això el poder polític estimula... el que nosaltres no estimulem, motiu pel qual, com volem ser els cavallers del nostre cavall (en lloc dels serfs del cavaller), agafem el cavall, prenem les regnes i comencem a cavalcar pels camins que volem i que considerem convenients, faça vent, faça calor... Com diu una nadalenca... "faça fred, faça calor, serà millor, serà millor...". A més, no coneixem la paraula "fracàs", sinó reptes, perseverança, voluntat, ànim, esperit creatiu i de superació, humor, proactivitat, persona de principis, amabilitat, autorespecte, respecte als altres, altruisme, solidaritat... Potser ara comencem a comprendre per què en el nou sistema de participació u més u fa més de dos...

Què vos en sembla?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada