Per una "farewell" festiva

Hi han persones que, informalment, decidixen tancar la formalitat universitària per mitjà d'una lliçó de comiat en què ens recorden que la teoria és més necessària que la pràctica (intuïsc que el motiu serà que la teoria pot generar noves formes d'ensenyament, les quals necessiten nàixer d'un bagatge cultural i d'experiències i aprenentatges que generaran idees -revolucionàries i tot- mentres que la pràctica, com el treball manual, és més senzilla del que pareix a primera vista).

Però, permeteu-me una pregunta: són realment lliçons de comiat? Crec que no, perquè ells mateixos ens repetixen que continuaran aprenent, és a dir, desenvoluparan més l'esperit creatiu que els ha mobilitzat i ha fet que, en alguns casos, dos en el cas dels sis millors mestres que vaig tindre i conéixer de més a prop, decidisquen esperar fins que l'Administració els jubile. I com la jubilació implica jubil, alegria... és una lectura festiva (en anglés "farewell lecture" o "lectura del bon viatge" , etimològicament).

Per tot això podem dir unes coses, sobretot referides a les lliçons (magistrals i tot):

1. Poden ser més senzilles i directes del que podríem pensar. Conéixer les regles bàsiques per a fer una bona exposició oral és essencial i senzillet. Sí, senzillet. La pràctica, acompanyada de l'ajuda de personal de psicologia, feu que guanyara agilitat en l'exposició en públic mentres estudiava el curs primer de Magisteri. Abans havia sigut una persona tímida i poc donada a parlar en públic. La qüestió més pràctica, la més senzilla, era... trobar públic. Aleshores, l'art de l'oratòria comença a sortir espontàniament.
2. Connectar amb el públic, amb gestos, per mitjà del passeig de la mirada, les emocions facials (amb calma), les comparacions, etc.
3. Bona veu i revisar els continguts cada ics temps, bé en forma d'esquema oral, bé en forma de síntesi.
4. Pensar que el públic és tan important com qui exposa i que el contingut convé que siga fàcil de recordar.
5. Un poc d'humor i espontaneïtat.
6. Que l'alumnat participe, visualment i tot, com el xiquet de dèsset mesos que l'altre dia em demanava unes rosquilletes per mitjà de la mirada.
7. Obrir les portes del món de les preguntes al públic i... escoltar-los amb interés, afecte, comprensió, simplicitat, bonhomia i vocació.

Aleshores podrem veure que la qüestió no és un debat sobre la lliçó magistral, sinó sobre la vocació i l'interés continu que transmet el mestre. I ací el mateix mestre, i açò és intuïció, sap interiorment si centra l'educació en l'estudiant. Si és així, que el docent gaudisca de carta blanca, perquè la satisfacció compartida, sense dubtes, està garantida. Ah! I podríem introduir canvis, per exemple, aportar les nostres idees i posar en qüestió el que he escrit abans... Que cadascú siga independent és més important que la lliçó magistral o les recomanacions. En recordem-nos!

Quines foren les millors lliçons magistrals que presenciares? Què n'aprengueres?