Persones de la història que admirem

Al meu parer és important admirar persones, personatges ficticis o persones considerades "genis", encara que totes les persones som genis. En qualsevol cas, sobretot quan u és petit, tindre referències ens ajuda a fer camí. Igualment, quan som jóvens tendim més a considerar-los ídols. Ara bé, després d'un any de seguiment de PNL, per mitjà de llibres de Rosetta Forner o de la consulta de webs sobre PNL, etc. em fa l'efecte que és bo aprendre de persones que saben més que nosaltres en determinats camps (recordem que a vegades som mestres... i a vegades alumnes). La maduresa emocional deixa les coses en el seu lloc: passem de la idolatria (culte als ídols o a persones que han existit) al respecte cap a les persones que han destacat per la seua singularitat i el posicionament a favor de la llibertat creativa. I això són altres calces! I ben diferents!

Així, quan u és xiquet sol admirar els seus pares o familiars més pròxims, quan és jove tendix a criticar-los... i quan madura emocionalment, passa a perdonar-los i a treballar més el sentit de l'horitzontalitat (tots som igualment dignes de sentir-nos respectats i de rebre respecte, així com de donar-ne...) i el de la diversitat (la riquesa afavorix la democràcia, la pluralitat es manifesta en el dret de dissidència, discrepància, etc.).

Aleshores ha tancat un tema molt pendent en moltíssimes persones i que, en el cas de qui ha tancat aquesta cicatriu del passat, representa un pas qualitatiu: qualitatiu perquè és revolucionari en un grapat de temes. Podríem dir que la tornada arrere només es presenta com un pas impossible, perquè ara, sí ,ara, l'únic que realment ens importa és el present, ser fidel als nostres principis (allò que és "essencial cada dia" per a sentir-nos satisfets i plens de benestar) i als nostres valors (quins aspectes de les relacions humanes primem més).

Tot això, es manifesta, o així ho considere ara, en la persona que viu la professió amb vocació. Hi ha com una relació íntima i excèntrica (fora del que és més habitual) entre el professor universitari (o mestre, m'agrada més aquesta paraula) i l'alumne (siga com siga). A més, si el mestre respecta l'alumne, quasi sempre també té lloc al contrari.

I ho dic per experiència. Només he presenciat un cas, almenys a la universitat (i gens agradable) en què uns alumnes faltaren al respecte d'un mestre amb vocació que puntualment feia botiges mentres parlava. La intimitat que hi havia entre una altra persona i jo feu possible que sabérem com es sentí el mestre. Ara bé, com a persona educada (en el sentit de correcta) no tornà mai la burla davant de la classe. Com diria Augusto Cury, eixos mestres no són habituals sinó, a més, fascinants, perquè aprens per a tota la vida.

Quins són els teus principis i com has actuat davant d'algun cas semblant al que hem exposat, bé a la universitat, bé a l'institut, o bé en altres llocs?