Amb aquest refrany, en una de les formes que emprem els valencianoparlants, comencem el dia i em recorda la filosofia de vida que, segons contava un armeni a una mestra d'un centre de formació de persones adultes de l'Horta, hi ha en aquelles terres.
Ells diuen "La meua pàtria és la que em dóna de menjar". Sabem, per mitjà d'estudis lingüístics, que pàtria prové de la forma mare pàtria, la qual cosa pot recordar-nos la relació inicial entre la mare i el nadó o la futura criatura.
En qualsevol cas, podem considerar que una de les qüestions més interessants, a hores d'ara i en l'àmbit universitari i tot, és treballar pel respecte mutu entre membres de cultures diferents. Si bé la majoria, per mitjà del contacte amb les minories, sol transmetre més (valors, formes de veure la vida, llengua oficial, horari laboral, etc.) també es beneficia de les minories. És, per tant, un intercanvi positiu, sobretot quan promocionem actituds positives, acollidores (m'agrada més acollir que integrar), participatives, escolars, etc.
Al llarg dels darrers anys de treball vaig conéixer una persona que provenia d'Algèria, amb familiars a França, que també havia passat per Itàlia i per Euskadi. Ara romania a València i, sovint, passejava pel barri de Russafa, en què es sentia com a casa, per la gran diversitat que hi havia. Era creient (religió musulmana) i un dia decidí posar-se en la taula de treball un escrit de Josep M. Espinàs: "La humanitat ha avançat, bé científicament, bé moralment, quan no ha tingut por al saber". "Me gusta" foren les seues paraules. Resultava curiós que una persona atea i respectuosa amb les religions, fera una simbiosi: parlar-li en valencià i acceptar amb harmonia el fet que el proïsme fóra musulmà i d'una altra cultura. Això té un nom: convivència.
Quines visions de les cultures que ara s'incorporen a la península teniu ara i com treballaríeu les relacions interculturals a l'ensenyament universitari?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada