A més d'estudiar a la universitat, també és interessant, al meu parer, agrair la contribució dels mentors que puguem haver trobat en eixe món tan en contacta amb la societat, com és la Universitat.
Quan estudiem i, a més, amb el temps i tot, podem dir que alguna de les persones que allí tinguérem com a docents, ara ha passat a ser una amistat i, fins i tot, una persona amb qui compartim temps (per internet, per telèfon, per mitjà de la seua aportació a estudis personals, etc.), ens sentim diferents, agraïts per aquestes persones. I ho fem amb la seguretat que elles també en tingueren, d'altres.
Conclusió: tot mestre ha sigut alumne (i ho és) i tot alumne ha sigut mestre (i ho és). Si observem el present amb calma, ens adonarem que no hi ha mestre superior ni inferior sinó que simplement responem de manera diferent a cada mestre i, a vegades, sentim una relació més íntima, directa i rica amb un mestre, una professora, una persona, etc. Eixos són els nostres mentors, els nostres mestres, eixes persones que al pa li diuen pa i al vi li diuen vi i que, en qualsevol moment, estan disposades a ajudar-nos, a orientar-nos, a advertir-nos... I al revés. Una forma més de simbiosi, de generositat i de compartir el temps, les habilitats, les capacitats, de practicar els nostres principis i de mostrar-nos com realment som i no com alguns desitjaven quan érem xiquets, adolescents, jóvens, etc.
Què heu aprés dels vostres mestres preferits (universitaris, populars -per exemple, amistats sense estudis primaris o secundaris-) i què heu transmés, és a dir, què heu pogut intercanviar?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada