Les persones... en primer lloc

Potser quasi totes les persones que llegireu aquest escrit, hàgeu tingut l'ocasió de veure com els mestres (hòmens o dones) primaven més l'exactitud que les persones. No és fàcil rectificar eixe estil, però tampoc impossible: tot és qüestió de pràctica, de consciència i de revisar idees potser ja antiquades. Expose les reflexions següents a partir de les experiències que he tingut com a mestre (ocasionalment i amb goig compartit amb l'alumnat, adults), com a observador de la realitat del carrer i com a persona oberta a la curiositat cultural (incloc ací el factor llengua), és a dir, com a aprenent.

1. L'alumne és més important que la matèria.
2. Interessa més que l'alumne aprenga a ser creatiu i desenvolupe la creativitat que saber molts idiomes.
3. Qui sap més idiomes, sol desenvolupar una actitud més receptiva i ser més obert mentalment. Primem el punt segon per damunt de l'acumulació: formarem ciutadans més plurals i oberts a la universalitat, el nosaltres i l'intercanvi, el respecte mutu i la solidaritat amb els pobles de la Terra.
4. Les persones són un llegat lingüístic insubstituïble: escoltem les persones grans, de grups tradicionalment marginats, menors d'edat o que no formen part del vostre cercle tradicional. No sols ampliarem el nostre espectre social, sinó que tindrem una oportunitat de platí (no ja d'or) d'adquirir vocabulari d'ambients ben distints. Igualment les persones grans són el llegat més fluïd, flexible i ric que podem trobar a nivell social.

Això no m'ho deien els llibres, sinó la participació activa al costat de persones majors de 60 anys durant més de sis mesos: moltes emigraren des de punts de fora del País Valencià i utilitzen un castellà que enriquix el castellà general (pensem el mateix del valencià, molt sovint conegut com llengua catalana... fora de terres de l'històric Regne de València). Així, fa pocs dies vaig sentir el mot "orage" ("tiempo", paraula de meteorología, de boca de un castellanoparlant nat, qui no és el primer castellanoparlant que l'ha dita).

5. Promocionem el respecte per les llengües enmig de castellanoparlants i de valencianoparlants. Als primers els podem transmetre una cultura del respecte i la humilitat per la diversitat del món; als segons, un amor pel que és nostre... per herència i que forma part de la història de la nostra família i de la localitat en què vivim i en què sovint han viscut molts dels nostres familiars.
6. Les persones que participen del respecte mutu reconeixen que els nacionalismes (o quasi tots, potser el del moviment gandhià siga l'excepció que confirma la regla) i la filosofia de la subjecció o la subjugació no agraden a ningú, siga home o dona. La llibertat d'un Poble es guanya amb la revolució pacífica, això que Edward de Bono (considerat u dels màxims experts del pensament creatiu) qualifica com "revolució positiva". Els mètodes creatius, constructius i positius, així com els centrats en l'aportació de cadascú (independentment del grau de contribució) són possibles i se centren en el gaudi de l'acció mentres es realitza, no quan la independència o l'objectiu inicial ja és nostre. Volem fruir, no patir: això no ens ho ensenyaren a l'escola... i ho podem practicar. Fil a l'agulla!
i 7. Les persones, si tenim principis (allò que és sagrat per a nosaltres i que no estem disposats a negar-nos), valors i ens considerem el millor que ens ha pogut ocórrer..., participem d'eixa cultura de la positivitat i del lideratge (prendre nosaltres les regnes de la nostra vida). Així, valorem el valencià pel que és, pel que representa per a nosaltres (el nosaltres col·lectiu que respecta la singularitat...), pel que significa com a part de la Humanitat. I en fem ús quan la llibertat de consciència, i l'ús de la nostra llibertat (amb l'assumpció de la responsabilitat) ens ho dicta... Sovint línies com aquestes em recorden la figura de Joan Manuel Serrat.

Puntualment empre el castellà amb persones castellanoparlants que viuen ací i que encara no s'han interessat pel valencià de manera activa (a nivell escrit, com ara, una amistat que prové d'una zona amb una altra llengua cooficial). No obstant això i, a diferència del que solem fer a nivell oral i escrit, quan envie un missatge a algun valencianoparlant (junt amb algun castellanoparlant), ho faig en valencià i, a vegades, afig un apartat de vocabulari: hi han amics que són valencianoparlants i tampoc no l'escriuen. Qüestió d'edat? No, d'educació de valors.

Així, si ens hagueren educat que tenim una capacitat immensa de creativitat, que podem fer més del que ens imaginem (si posem els mitjans escaients) i que som més del que pensem ("som el millor que ens ha pogut passar") faríem una vida més senzilla, més orientada cap a la diversitat (pluralitat com a riquesa, no perquè tots pensen i actuen igual que el cap de colla) i les relacions horitzontals (en lloc de les que s'inclinen cap a les categories de poder).

En resum, si ens fixem en els valors passarem, al meu parer, a adoptar posicions més universalistes, més creatives (menys centrades en l'anàlisi pejoratiu o desqualificador), més orientades cap a alternatives pràctiques. Deixem-nos, per tant, almenys en el camp educatiu (en què he participat, puntualment... però ho he fet), de la gramàtica pura i dura, de les normes, dels vicis dels que parlen l'apitxat (en sóc u més, però no viciós), de la proposta idíl·lica d'ús oral i passem a donar cos als castells de borumballes (si són bells en l'aire, treballem perquè també apleguen a terra).

NOTES: 1. Com a proposta lingüística, si volem reduir el grau d'apitxament... podem començar per la suavització dels sons de mots com xec, xiquet, Jaume, gínjol... La lectura m'ho permetia mentres llegia a Aldaia Ràdio... i la pràctica oral pot ser fàcil a mitjà termini. Distingir b/v també pot resultar fàcil. Ara bé, els que no pronuncien la lletra t després de consonant (per exemple, pont) que facen un esforç... si poden. ¿Utilitzem amb sentit pràctic el temps que vivim o pot ser més útil explicar l'evolució del vocabulari i la pronúncia de dos generacions arrere (els meus avis nasqueren entre 1906 i 1910) i fer-lo més valencià i menys castellanitzat? Motius d'aquesta proposta: llevat d'una persona nascuda l'any 1935 i molt relacionada amb el camp, entre les persones més lletrades, a vegades, hi ha tendència a imitar una pronúncia que no és de l'Horta, a inventar-la o a fer autèntiques barbaritats. A vegades, com llegia ahir d'unes reflexions de Ferran Adrià, val la pena mantindre posicions conservadores: implica respecte. L'experiència valenciana (anys 60 i 70 del segle passat) i les propostes noucentistes (a hores d'ara, primeries del segle XXI, a Catalunya) han fet que les persones primen el que els és més d'acord amb la seua essència... i no amb la desvaloració que els fa un element aliè i foraster.

2. Si passeu per Benicarló (per posar un exemple real), com si passeu per les Terres de l'Ebre, podreu comprovar que els projectes idíl·lics tenen un límit: el sentit comú, és a dir, la percepció, com deia Leonardo da Vinci.

A percebre, xiquets!