dilluns, 22 de febrer de 2010

Per una educació plurilingüe i creativa

Hi ha qui desitjaria que les persones catalanoparlants se sentiren orgulloses pel fet de saber dos llengües i estar preparades per a saber-ne més. Ara bé, la qüestió, al meu parer és més un tema d'obertura mental cap a la curiositat (l'aprenentatge d'una tercera llengua... o més!) com a forma d'internacionalisme (vull dir, de possibilitat de raonar amb més persones sense necessitat de recórrer a una llengua oficial a nivell estatal). Així, i això val bé per a una llengua de pocs parlants, bé per a una llengua que ja aplega a un milió de parlants, si coneixem el lleonés i, a més, viatgem a la zona del seu àmbit lingüístic, podrem fruir del fet de comunicar-nos en una llengua més, a més del castellà (el qual també podrem emprar amb llibertat d'expressió).

Al meu parer, la llibertat d'expressió en una llengua és una de les formes més belles de comunicar-nos, juntament amb la musical, la cromàtica, o el tacte. Són moltes les maneres en què ens podem expressar les persones. I potser fóra positiu que les treballàrem des de la infantesa, perquè quan l'alumne aplegara a la Universitat, fóra una persona amb esperit universal, és a dir, amb vocació i que valorara el que hi ha al món i el que forma part del seu àmbit de moviment (físic o internàutic o telefònic, per dir tres exemples). Una persona que estima el que fa, que sent inclinació cap a la curiositat, que delecta amb l'aprenentatge de llengües, té molts punts al seu favor:

1. Possibilitat de consulta informativa, per Internet o durant els viatges.
2. Possibilitat de viatjar a més països o zones del món (pròximes o llunyanes).
3. Possibilitat de raonar amb persones de països diferents... en llengües natives i tot! (Continents com l'africà tenen moltíssimes llengües, a més de les colonials d'origen europeu)
4. Possibilitat de raonar amb persones sense fer canvis de llengües a una lingua franca (llengua lliure, és la traducció literal). ¿Vos imagineu una conversa entre una persona en basc, una en anglés i una en italià i en territori espanyol, entre tres persones que varen aprendre el castellà i el valencià i, a més, sense fer ús del valencià ni del castellà? Què implicaria un cas com aquest? Doncs que les tres persones són políglotes i dominen eixes tres llengües... i, a més, saben jugar amb les llengües. Sí, jugar, com els xiquets quan se n'inventen, de llengües.
5. Un professor meu deia que podria fer les classes en llatí i tot... Una pregunta: què passaria si els mestres universitaris que portaren dos anys de mestratge a terres en què hi hagueren dos llengües oficials (per exemple, valencià i castellà) tingueren l'obligació de conéixer-les i, a més, de formar-se en una tercera llengua (de fora de l'estat o no)? Ens trobaríem al costat de més mestres oberts.

Això sí, per a començar tot això caldria un canvi de mentalitat a nivell del govern espanyol, la qual cosa és com demanar la lluna per a dormir junt amb ella.

Tot això, a banda, no ens impedix que, com a alternativa al sistema educatiu que impera a casa nostra, ens proposem i practiquem alguna llengua distinta a les dos que coneixem (els valencianoparlants que en fem ús a tots els nivells, parlat, llegit i escrit... o que els dominem), sia l'anglés, sia el francés, sia l'alemany, sia l'èuscar o el lleonés, o...

La qüestió és ampliar el nostre espectre, obrir la nostra curiositat i sentir-nos joiosos i satisfets del fet d'aprendre, amb independència de les justificacions o raonaments o judicis de valors que ens facen des de fora o que abans formaren part de la nostra forma de ser. Les persones podem canviar, quan vullguem... i la creativitat és un recurs molt útil per a fer eixe pas. Avant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada