dilluns, 8 de febrer de 2010

Manlleus de didàctica

La paraula manlleu prové del llatí manu levare, és a dir, "traure de la mà". Això, segons un diccionari etimològic que acabe de consultar. I tot això ve perquè adés buscava un títol per a reflectir que a classe de llengua (siga la que siga) podem promocionar un llibre o la figura d'una persona tot i que la seua obra siga en una llengua diferent.

Així, imaginem-nos que una obra de l'autora Recartella està en castellà i, al mateix temps, és una obra fonamental en un tema d'actualitat, però no hi haguera versió en valencià (o al contrari). Podríem prendre distintes posicions:

1. Militància en castellà.
2. Militància en valencià.
3. Proposar-la com a obra de consulta.
4. Fer-ne propaganda mentres no hi haja versió en valencià (o al contrari).
5. Buscar alternatives i que compensen lingüísticament i en contingut.
6. Llançar-nos a l'aventura de crear-ne una, entre els membres de la classe que estiguen interessats (per mitjà de la creació d'una entitat lingüística de línia universitària).
7. Promocionar la llengua en què s'empra, sobretot si no és cooficial en el territori en què vivim. Per exemple, aprendre gallec o basc. Així, a més, contribuiríem a desenvolupar la curiositat i el respecte lingüístics.

Recartella em recorda, ara, un llibre que recomanava un professor amb l'afegitó que, segons ell, era el que millor havia estudiat un tema, en aquell cas, les Germanies. He tingut la sort de conéixer persones que, amb independència de la llengua en què estava elaborat un tema, si consideraven que l'obra era molt bona i fonamental per a fer un estudi, han deixat arrere el sentit de la militància i han passat al sentit pràctic i professional. ¿Vos imagineu que només recorreguérem a les obres escrites en valencià popular si estigueren en el valencià de les Normes de Castelló? El primer que passaria és que, com ara, no podríem fer un estudi sobre la poesia popular de moltes poblacions valencianes i, així, perdríem una part considerable de la cultura valenciana i en valencià.

Igualment, resulta interessant respectar les formes lingüístiques que apareixen i, en tot cas, afegir només el signe del puntet per a distingir dos formes que van unides gràficament i que, actualment van independents. Per exemple, un per·a en lloc d'un per a. La qüestió, facilitar la lectura amb fluïdesa.

Per tant, si l'obra de Recartella és molt interessant, amb flexibilitat i fluïdesa guanyarem tots. I si la podem trobar en la llengua pròpia i tot, millor. I si tenim l'oportunitat de contactar amb Recartella i demanar-li permís per a traduir l'obra, i tenim una persona que va més enllà dels drets d'autoria, podrem fer una aportació bella i creativa: la traducció i, així, l'ampliació de l'obra a més llengües (encara que no siguen les de més parlants o amb cooficialitat).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada