dijous, 14 de gener del 2010

Els factors clau

Moltíssimes persones adultes tenim claus per a obrir i tancar les portes, bé de casa, bé del treball, bé de la sala en què dirigim una actuació. El fet és que tenim la clau. Doncs així, gràcies a determinades claus, podem créixer com a persones. Escric açò després d'haver-me informat sobre la història del Dr. Marañón, una de les personalitats que més m'ha influït i que m'ha enriquit per mitjà de la lectura d'obres com Ensayos liberales, en bona mida l'avantpassat (en molts aspectes) de l'obra La revolució positiva (d'Edward de Bono). Almenys en la meua evolució lectora...

Potser sorprenga molt la distància entre aquestes dos persones, no sols en el temps sinó també en la seua contribució a la Humanitat i els camps en què han insistit més. No obstant això hi ha una relació que els unix i que em fa sentir proximitat: la moderació. U dels majors regals que pot fer un mestre a un alumnat universitari és ensenyar a moderar els criteris, és a dir, a veure les coses de forma creativa, des de punts ben diferents, amb la poderosa pregunta "Què passaria si...? I si...?" Un altre present que pot enriquir l'alumnat és animar-lo a posar en qüestió el que diu el mestre i tot, és a dir, fer que el públic mantinga un criteri independent, el qual, ens agrade o no, naix, sobretot, mercé a la moderació.

La moderació, com la balança, és molt productiva a llarg termini i també fa possible una vida més senzilla, més centrada en el que realment importa, més oberta mentalment, artísticament, biològicament, mèdicament, laboralment... Així, si abans m'inclinava pels grups "Anti", perquè em semblaven els alternatius, el contacte amb obres d'aquestes persones, amb persones del món de la psicologia, amb la PNL, amb les experiències, amb les persones grans o amb rodatge, etc. m'ha fet veure que el que realment contribuïx a millorar la societat és, entre altres, la positivitat, és a dir, el desenvolupament del pensament positiu i del creatiu.

Així, el primer (el positiu) ens ensenya a buscar l'alegria, la vida senzilla, el que realment encaixa amb la nostra essència, el que ens fa sumar i ser més harmònic en les nostres relacions interpersonals, etc. Quant al segon (el creatiu) ens espenta a buscar nous models de vida, d'actuació, de contribució a la societat, d'entendre l'ensenyament i l'educació, de concebre la medicina (com qualsevol disciplina, ciència, tècnica, art, etc.) i a perseverar i a desenvolupar la sensibilitat pel món en què vivim i que podem deixar millor. A més, ens anima a ser optimistes (i també realistes), a ser curiosos, a mirar les coses des de punts diferents i igualment rics, a contactar amb persones de cultures diferents (fins i tot a nivell local, per exemple, en les converses espontànies i populars) i, per descomptat, a treballar l'humor, un element molt sa i guaridor en l'agenda de les persones.

Crec, per tant, que u dels factors clau en l'evolució d'un alumne (com també d'un mestre) és el llegat que hereta dels llibres, de les personalitats amb què ha tingut l'oportunitat de compartir un temps (mas que només siguen unes hores... si s'han aprofitat), de la cultura en què viu, de la renovació d'esquemes (per exemple, arreplegar de la societat en què viu allò que considera positiu i, igualment, treballar per fer canvis a nivell social gràcies a l'aportació d'idees de fora o derivades del contacte amb persones distants i diferents... o més aïna pròximes), etc.

Finalment diré que hi han molts estils de mestratge i que tots són igualment interessants, perquè entre tots es forma la personalitat... i es renova la persona (habilitats, capacitats, forma d'actuar, creences, valors, fluïdesa, flexibilitat, humor, etc.). Per això és tan important tindre bons mestres, bons llibres, bones revistes, bones persones de contacte, desenvolupar la capacitat polifacètica, i una bona orientació i clarificació d'idees, establir principis, etc. Potser açò no forme part de l'ensenyament universitari més comú a hores d'ara, prou allunyat del pensament humanista, ecologista, pacifista i internacionalista. Però, senyors, una cosa no implica que no siga compensatiu a llarg termini, com aprendre dels pilars d'una època de la societat espanyola (per dir-ne una), com ara, el Dr. Marañón... O com tindre una obra com el Diccionari Català-Valencià-Balear, el qual m'ha ajudat a descobrir que el terme "compensatiu", escrit per intuïció, sí existia i, a més, té un sinònim.

Això ja són altres calces. Continuarem...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada