dimecres, 13 de gener de 2010

"Viure en companyia"... i més

Quan tornava cap a casa he tingut la sort de sentir l'himne espanyol per mitjà dels xiulits d'un ciutadà d'Alaquàs. Immediatament he pensat en els valors positius que propugna l'esperit universalista, ben diferents dels que prima el patriotisme i les formes en què els remarca. I tot això, després de preguntar-me un home ja gran si jo vivia sol i per què.

Quan una persona viu sola, almenys a partir de testimonis de persones que viuen així i que m'han contat la seua vivència, té lloc un contacte amb el voltant, des de la planta que et fa companyia, fins a la societat (quan ixes de casa), etc. No és, per tant, una vida en soledat i negativa, sinó un estil de vida en què la vida privada té, potser, un sentit positiu i destinat a tindre temps per a preparar el dia rere dia, de la mateixa manera que molts professors universitaris romanen un temps en el despatx abans d'iniciar la classe següent.

Hi han hagut persones molt destacades, a nivell internacional (i en funció de l'esponsorització que se n'ha fet, de la seua vida i la seua cosmovisió), com ara, Einstein, que tot i ser persones que vivien soles un temps important, també destinaven una part molt important a la vida social i, fins i tot, a la sensibilitat social, a la proposta de millores per a la societat i la humanitat i tot. Una de les coses que forma part de la vida de les persones docents més creatives és la necessitat d'un temps de tranquil·litat, d'intimitat, de reflexió, de meditació, etc. abans de passar a l'acció. Podríem comparar-ho a eixos moments que l'actor teatral dedica a fer exercicis de respiració abans d'eixir a contactar amb el públic per mitjà de la salutació inicial.

Des del moment en què el professor, com a persona del carrer, passa a entrar a l'aula, ens endinsem en un acte teatral següent: l'inici de la classe, diferent i única, singular, irrepetible i, alhora, amb possibilitat de millora i tot (parle dels estils pedagògics o dels mètodes).

En resum, podríem dir que cada classe és una escena teatral enmig del calendari de l'any o del curs. O, si les sessions són molt constants, de l'ensenyament continu.

Així, d'ençà que comencí a aprendre anglés, amb el mestratge d'un irlandés ara resident al País Valencià, hem fet una sessió particular quasi totes les setmanes, des de després de falles de l'any 2009... Potser açò no siga habitual, la qual cosa no vol dir que no siga interessant: ara comence a sentir que fluïsc amb major facilitat quan parle anglés amb ell, sobretot si alguns dels temes del dia són dels que més m'interessen.

D'ací podem extraure una idea: si el mestre mostra temes interessants i col·labora en la simbiosi mestre-alumne (i al contrari), poden guanyar tots dos i, a més, sentir-se protagonistes de la història de la Universitat, és a dir, participar amb major inclinació en cadascuna de les sessions de l'any escolar.

En casos així, podem dir que la Universitat i la societat guanyen: es comuniquen entre totes dos i estan en relació continua i recíproca. Si avança la societat, avança la Universitat... I al contrari. També afegiré que la fruïció del mestre, com la de l'alumne, són ideals i possibles, com el temps i l'experiència ens demostren. Ja en parlarem en un altre escrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada