Hui, per a cercar un tema, he passejat la mirada per unes planes del llibre "El que fan els millors professors de la universitat" i he tret el paràgraf següent:
"Vull saber", ens va dir un estudiant, "que les tasques em beneficien personalment i intel·lectual i que no les faig només per exigència de la facultat o per la nota."
Recorde el dia que Pere Riutort (professor de valencià) em qualificà en el despatx, després de l'examen oral que hi havíem de fer, allí. Em digué que em posaria un notable... que en acabant acabà en l'única matrícula dels meus tres cursos. Però el fet és que li vaig dir, poc o molt: "He aprés que té trellat aprendre valencià, sempre que es faça més enllà de la gramàtica que tants anys m'han ensenyat. És més, per primera vegada em dóna la impressió que he aprés: escrits de teatre, música en valencià, temes sobre didàctica, vocabulari divers, etc. Em conforme amb un notable, perquè el considere just i, a més, perquè tot i ser una nota més baixa que l'any passat, estic més content pel curs."
Una de les faenes que va manar aquest històric mestre, Pere, fou escriure vint lliçons dels diferents llibres de valencià (de text),... o bé llegir les introduccions dels tres diccionaris "capitals" de la llengua ("el Coromines, el Fabra i l'Alcover-Moll") i, després, fer-ne una redacció de tots tres per mitjà d'un estudi de sis fulls o més... Igualment havíem de fer la lectura de vint lliçons per a fer unes fitxes didàctiques amb molta riquesa (paraules d'una família, verbs, jocs, preguntes obertes o no...). Com diem popularment, treballàrem com a negres. I encara hi ha més a escriure, perquè haviem de llegir un llibre obligat (sobre com contar contes) i u atenent a l'especialitat de l'estudiant.
La faena dignificava l'assignatura i el curs.
Nota: Encara conserve aquestes fitxes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada