Dos companys d'equip

Hi ha qui pensa que els mestres i els alumnes són una mena d'entitat diferent, és a dir, que cadascú té unes funcions i clarament definides i rectes. No obstant això, crec que és més suau la relació entre tots dos, tot i que en alguns aspectes cada part és diferent a l'altra. Tot i això, al meu parer, podem parlar de dos companys d'equip, almenys entre els mestres amb vocació i afany de servici sòcio-universitari (perquè, com sabeu, em centre principalment en els universitaris).

Durant el meu procés d'aprenentatge a Magisteri hi havien dos formes de ser, actuar, sentir, presentar la realitat i un compartiment, un espai comú: l'interés per aprendre contínuament. Eixe és u dels punts que fa del contacte entre ambdós (oral, gestual, to de veu...) una relació humana realment interessant. Motius:

En primer lloc perquè d'ací pot eixir una persona prou íntegra, si el professor s'endinsa a orientar-la cap al món de la creativitat, la moderació del criteri, l'harmonia amb el que Leonardo deia "sfumato", és a dir, l'ambigüitat, la paradoxa i eixos moments un poc ambivalents. Ser tolerant a les situacions de transició, d'inici de canvi, etc. és preparar una persona per al demà, per al present i perquè, entre altres punts de les relacions humanes, faça més ús de la diplomàcia honesta.

En segon lloc perquè l'aprenentatge diari de la persona (poc o molt conscient) ens espenta cap a la recepció a persones de cultures ben diferents a les més pròximes a nosaltres (les d'arrel greco-llatina, judeo-cristiana i d'origen musulmà, si més no, a terres valencianes) i, si hi hagué algun tall amb algunes d'aquestes cultures (la judea i la musulmana) ens permet l'intent de tornar a practicar els valors, perquè des del present històric podem revisar i reorganitzar les relacions actuals.

En tercer lloc mentres el mestre orienta, guia, trau mètodes diversos per a facilitar l'aprenentatge continu, també treballa perquè l'estudiant siga una persona curiosa, atreta pels temes d'actualitat, per la realitat social, per la matèria (només faltaria això!),... perquè l'aprenent puga fer-li de mestre (u dels grans somnis del mestre honest, franc i que busca la integritat, això és, l'ampliació i creixement personals). ¿Heu tingut l'ocasió d'observar la persona curiosa, mestre o alumne, orientador o observador, durant una conversa centrada en un tema nou per a la persona més formada en aspectes universitaris? Ahir, mentres raonava amb Felip, tinguí eixa oportunitat, mentres li descrivia com actuaven persones que treballaren junt amb mi en una històrica empresa i com les persones de la meua edat o més grans sí treballaven més sovint valors com solidaritat, compassió, sensibilitat, interés per la societat, altruisme, a diferència de les més jóvens, més pròximes a formes competitives i de pocs miraments socials, tot i que també n'hi havien, de sensibles.

En resum: ¿penseu que el mestre i l'alumne són mestres entre ells, alumnes entre ells i persones atretes per la curiositat i el món creatiu? Personalment, crec que sí i que aquesta relació, quan es fa de manera singular (persona a persona), s'enriquix més: cada alumne / mestre és únic i, per això, les relacions amb el mestratge / aprenentatge són diferents.