Tants mestres, tants barrets

Qui ha dit que només hi ha un mestre a cada classe durant cada sessió? Personalment crec que n'hi han tants com caps o, com diríem amb l'adaptació d'un refrany, com barrets. No vull dir que tots els alumnes acudisquen a classe amb barrets, la qual cosa potser fóra interessant, almenys un dia a l'any o cada trimestre (o com per Carnestoltes).

El motiu és que totes les persones en som mestres, de totes, en molts punts de la vida diària: tenim experiències ben diferents, històries dignes d'escoltar i d'exposar, pensaments variables i distints, etc. És a dir, podem complementar-nos i ajudar-nos entre totes: ningú no és superior a ningú, ni ningú sap més que la resta. Així, quan escolte persones grans o amb més edat que jo, una de les coses que més faig és escoltar: és una espècie de respecte a la manera moderna, això és, més ric que l'històric "Parlant s'entén la gent". El motiu pel qual m'incline per escoltar és perquè era u dels meus punts dèbils. I, quan fas classe, igual que quan compartixes temps i espai amb persones diferents a tu, és molt important deixar que l'altre se senta protagonista i, de pas, aprofitar l'ocasió per a aprendre, treballar tècniques de relacions humanes, parlar de manera socràtica, estudiar què sents mentres l'altre et conta la seua vida, etc.

Crec que contar la vida és u dels punts a millorar, per part de l'ensenyament oficial: si moltes persones grans ens narraren les seues vivències o experiències, l'educand, a més de guanyar experiència, per exemple, podria comprovar la distància abismal entre la historiografia (els escrits sobre història), la versió oficial de la història d'un estat (o país, o comarca, etc.) i, així, guanyaria riquesa cultural... a més de respectar a persones que dia rere dia et narren molt i encara podrien aportar més a la societat (entre altres motius, perquè solen estar més alliberats de temps). Avant!