Al costat de frases com la històrica i que encapçala aquesta entrada, n'hi han d'actuals (perquè es repetixen més i molt ara) com dir que els estrangers ens furten la faena. Això sí, poques voltes ens centrem en quines faenes feien els espanyols, quan treballaven a l'estranger i que molt bé exposa la pel·lícula "Pepe, ven p'Alemania", pel·lícula en què l'amic Alfredo Landa fa el paper d'un espanyol rural que mamprén un viatge cap a Alemanya amb la intenció d'enriquir-se i tot, si recorde bé (perquè no sóc precisament una persona versada en cine, però sí amb interés per films socials, com eixe, "La lengua de las mariposas" o "Todo sobre mi madre")...
I com continua la pel·lícula? Doncs, moltes vegades, com la realitat de persones que han vingut ací. Conec una persona que ha vingut des de Romania i hi ha hagut d'esforçar-se per a sentir-se mínimament integrada. A vegades, quan passege pel carrer, tinc l'oportunitat de veure-la, bé amb algun fill, bé raonant junt amb persones que suponc que seran del mateix estat d'origen (per la llengua que empren), bé junt amb la persona propietària del pis en què viu. El fet és que es tracta d'una persona interessada per sentir-se integrada, és a dir, part d'ací. I ho fa, per exemple, en el sentit lingüístic: fins i tot ha iniciat el seu interés per entendre el valencià oral..., la qual cosa la convertix en una persona creativa, a diferència d'un percentatge molt considerable de la població actual d'Alaquàs.
També tinc en la memòria el fet que un pare d'una històrica companya d'estudis primaris, nat a l'antiga Hondures britànica (ara Belize), treballà un temps en la senyalització de fites de les actuals voreres de la urbanització Cumbres de Santo Domingo (térmens de Torrent i de Xiva de Bunyol). L'home, totalment parlant d'anglés quan el vaig conéixer, potser pel 1987, es dedicava a fer les faenes sense parlar, perquè desconeixia el castellà (l'equivalent al personatge d'Alfredo Landa a Alemanya).
Una primera conclusió que podem traure és que solen dedicar-se a faenes manuals i que una de les primeres necessitats és la lingüística (si més no, si són d'una llengua distinta a l'oficial del país de recepció). No és estrany, si més no per a mi, perquè les persones som animals que, com la resta d'animals, ens comuniquem per mitjà de gestos, de característiques de la veu... i d'un llenguatge que es pot enriquir, ampliar, millorar i adquirir des de diferents estils i modalitats: l'idioma o la llengua. La majoria de la comunicació humana és gestual, però totes són bàsiques: si heu tingut la sort de conéixer persones amb certes limitacions lingüístiques, podreu ser conscients de la gran importància de la llengua oral en el dia rere dia... , per a l'humor i tot!
Podríem continuar amb major informació, bé espontània, bé analítica, però em fa l'efecte que ja hem tret algunes conclusions, inicials i fonamentals. No obstant això, podríem afegir que solen ajudar a refer un país, un estat o la terra de recepció, sobretot després d'una guerra. I si van en estat de pau, s'encarreguen de faenes que quasi ningú no considera fàcils, senzilles, agradables, ben pagades, d'horari ideal, d'hòmens (ací hi hauria molt a rascar, perquè les dones solen ser més flexibles, potser per una possible capacitat més gran per a la... paciència), en què fa falta sensibilitat (per exemple, atenció i ajuda a persones grans o que necessiten ajuda especial i poc o molt contínua). Tenim, per tant,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada