Una persona més: Leonardo da Vinci

Des de ben xiquet he sentit fascinació pels invents. Recorde quan era xiquet i, juntament amb altres companys de classe menors de 7 anys, assenyalava el cel i deia "¡Ahí va mi papá...!" quan passava un avió.

Quan ja n'havia fet onze o dotze, tinguí l'oportunitat de llegir que Leonardo da Vinci fou una persona avançada al seu temps i que havia estudiat sobre màquines per a volar. A hores d'ara podem accedir a documents sobre qui potser siga la persona més completa de la història... i senzilla, com moltes persones amb altes capacitats, eixes que tradicionalment les coneixien com genis o persones superdotades. Tenia molta sensibilitat i era una persona enamorada del pensament lliure i de la pau.

Han passat anys i panys i el sistema educatiu espanyol encara necessita adaptar-se a les circumstàncies, a la realitat i flexibilitzar-se. No obstant això, la faena principal és en mans nostres, sobretot de les persones que prioritzem que l'alumnat se senta part del sistema educatiu, en lloc de ser el sistema educatiu qui situe l'alumne en el punt suposadament correcte o més apropiat. Recordem que hi han alumnes que en molts sentits estan avançats i, tanmateix, els interessa contactar amb persones de la seua edat, des del punt de vista emocional, perquè se senten part de la societat i de l'escola. Igualment la Constitució permet que les famílies facen de mestres a casa... i és una oportunitat a aprofitar en un moment que el sistema d'ensenyament és obsolet, del segle XIX i que no empeny la persona cap a la llibertat ni la creativitat. També hi ha una altra alternativa: crear escoles populars o privades (com ara, algunes de signe anarquista o de línies com la de Freinet, Freire...). Podem i devem crear alternatives al sistema d'ensenyament espanyol.

Quan un país aprofita els cervells, és un país fortament creatiu (si més no en molts aspectes del camp educatiu), però quan els deixa córrer... i se'n van a l'estranger (després d'una guerra suposadament civil o no) pot perdre bona part del futur i, per què no, desaprofitar el present. Per això, des d'aquestes línies faig una crida a la solidaritat i a la cooperació entre persones creatives o optimistes i amb bon sentit de l'humor (i ho faig sense cap sentiment patriòtic), perquè seria de doldre que un estat "civilitzat i modern" (?) com l'espanyol perdera per tercera vegada (si em permeteu una visió anacrònica i considerem els regnes peninsulars com tradicionalment es fa en l'ensenyament de la història "d'Espanya"):

1. La primera, durant els anys posteriors al Renaixement (el masculí).
2. La segona, durant els anys posteriors a la guerra de 1936. L'Estat espanyol es constituïx jurídicament durant el segon terç del segle XIX.
3. La tercera, ara...

Crec que aquest les persones que estem interessades per la modernitat democràtica i popular d'aquest estat tenim un repte primordial, si volem que avance: reduir la burocràcia i afavorir la fluïdesa i l'esperit creatiu. Massa faena? Potser sí, i no es resoldrà de la nit al dia. Tanmateix podem fer un esforç per minvar el grau de burocratisme (el més gran després de la Xina..., el país més poblat de la Terra) i agilitzar, per exemple, la cooperació, les relacions humanes, les organitzacions formals (fer-les més participatives, democràtiques, populars i, per tant, més creatives) i fer més barates. Són algunes de les alternatives que hi han al carrer... ¿Comencem des de casa i les associacions del veïnat? Vosaltres direu.