"Es un libro C-Anaya"

Una vegada vaig llegir el que posa el títol, en un llibre de llengua castellana ("lengua española") i fa poc he obert el diari Público (29 set. 2009, p. 27, "Prisa vende a un fondo el 25% de Santillana"). Què fa un llibre de text o de matèria educativa al costat de grans grups empresarials dedicats al negoci per mitjà de la venda dels llibres d'estudi, sobretot d'ensenyament primari? ¿Per què no es veuen tant quan estudies a la Universitat, encara que sí n'hi hagen, de personalitats de l'ensenyament o dels clàssics mestres tipus "Lee mi libro" (sic)?

Durant els meus anys com a estudiant de Magisteri vaig sentir llibertat, poques vegades haguí de llegir llibres del mateix professor i, si així fou, ho dic amb el cor a la mà, foren llibres de qualitat, com ara, els que coordinà Pere Riutort o un fragment d'un llibre elaborat entre Enric Sebastià i un altre historiador (sobre l'emfiteusi). Els llibres de valencià de Pere Riutort són una excepció, tenen una forma singular i són rics (i a llarg termini) respecte als més estesos com a llibres de valencià i que encara es publiquen:

1. Els han elaborat entre moltes personalitats del món de la cultura valenciana o de l'àmbit lingüístic molt més interessades per la difusió del vocabulari i l'ús social del valencià que de la gramàtica.
2. Tenen un text curt, fàcilment llegible en deu minuts o onze si fa no fa (ho dic perquè en llegia, durant el meu pas per Aldaia Ràdio).
3. Tenen partitures de música i lletra de la cançó (a vegades més d'una): de l'àmbit lingüístic i de diferents indrets d'Europa.
4. Tenen preguntes obertes, mitjanament obertes i, només puntualment, preguntes tancades. Importa que l'alumne practique l'escriptura... mitjançant la redacció o una síntesi d'idees.
5. Incorporen temes d'actualitat o que poden crear curiositat en l'alumne (el món de la fotografia, el nom dels vents, algunes rondalles valencianes, temes històrico-lingüístics, l'origen amerindi d'alguns aliments, la història de les falles, Maria Slodowska Curie, etc.).
6. Consten de refranys o frases populars.
7. Revisen algun aspecte lingüístic (per exemple, les paraules equivalents al castellanisme "concejal").
8. Fan bona pasta amb la tria de notícies d'actualitat o articles publicats en fonts diverses.
9. Tenen bones fitxes de treball, didàctiques, amb riquesa de dibuixos, revisió de la flexió verbal, classificació dels térmens lingüístics (verbs, adjectius i noms) i, ocasionalment, amb temes sobre didàctica de la llengua.
10. Eren econòmics, cobraven el que realment costaven si fa no fa. Comerç just.
11. Finalment,... no passaren la prova del cotó-en-pèl dels dirigents polítics valencians, veieren com la Generalitat valenciana creava una editorial i també veieren com eixa editorial oficial, a més d'acabar amb l'aigua al coll i més,... contribuïa a anul·lar la difusió de xicotetes editorials amb esperit creatiu, valencianista i interessades per la cultura valenciana o de la històrica Corona d'Aragó. I tot per les ànsies de poder! A llarg termini s'ha traduït en una còpia del model castellanista d'ensenyament de la llengua castellana. Es tracta d'una llàstima que ens ensenya que la democràcia existix a nivell popular i no a nivell oficial, almenys a gran escala, perquè, com en tots els rams, sempre hi ha alguna persona honrada, honesta i creativa que trenca la regla.

Podria continuar, tanmateix em fa l'efecte que la lectoria ja haurà observat la diferència, substancial, entre el gran món editorial i el món de les persones que recorren a l'editorial per actuar amb independència real.