Per educació... i alguns punts d'oratòria

Hi han vegades que u té la temptació de riure's de la persona que té al davant, no obstant això els valors li indiquen que, si de cas, cal fer-ho en privat. Però, a vegades, ocorre al contrari. Recorde que una vegada, en Magisteri, després d'una exposició en la classe, un docent feu uns comentaris:

1. Considerava una gran gosadia l'elaboració d'un estudi i sense passar pel despatx o no fer cap pregunta durant el temps que havien dedicat les quatre persones del grup que presentà el treball. Moltes dades i... algunes de les més bàsiques eren incorrectes i de temes que ell dominava.
2. Recordà que exposar un tema, en públic i sense deixar un temps mitjanament llarg per a la intervenció de cada persona del grup, havia provocat el desinterés del públic (l'alumnat). Cert, perquè provocà distracció i tot.
3. (Aquest en privat) Ens va dir, a unes persones, que alguns membres d'aquella històrica colla, li havien faltat al respecte al llarg de diferents classes, perquè ell tenia lleugers problemes per a parlar. Al seu parer, el respecte era bàsic... i en els dos sentits.

Fou l'únic cas en què un professional de l'ensenyament universitari rebaixà la possible nota d'un grup a causa de la forma d'exposició i la resposta del públic. Per tant, apleguem a certs punts que podem trobar en alguns llibres d'oratòria, tema que tracten molts dels bons mestres:

1. Has de sentir el que presentaràs al públic.
2. Interessa, i molt, ser respectuós amb el públic, perquè és qui t'escolta.
3. Convé passar la mirada pel públic i, si ens centrem en algun element material, fer ús de la mà i del dit índex.
4. És molt positiu fer lleugers esquemes (o diferents síntesis) del tema que tractem, al llarg de l'exposició. Açò ho he fet prou, durant les meues actuacions en públic, quan he sigut estudiant. Alguns llibres o apunts sobre tècniques d'estudi em feien un gran favor, així com consells de persones llicenciades en psicologia, durant unes sessions de teràpia de grup.
5. Convé parlar en veu clara, alegre i avisar dels canvis (bé per mitjà del llenguatge dels gestos o dels moments de silenci, bé per mitjà de paraules o expressions com "tot seguit", "en acabant", "igualment", "deixem a banda el tema i passem a...", etc.).
6. Convé assegurar-se que el públic està en condicions d'escoltar les paraules o de veure'ns ("els d'aquell punt, m'escolteu / em veieu bé?").
7. Després d'una paraula molt tècnica, una explicació com si parlàrem a un xiquet de 10 anys o a una persona adulta sense estudis primaris ni autodidacta.
8. Renovar esquemes, fins i tot aquests (o algú d'eixos). Tinc un llibre de creativitat ("Pensar a lo grande", Ernie J. Zelinski, ed. Oniro) que posa en qüestió molts esquemes clàssics i proposa actuar amb creativitat.

A més del respecte en les relacions interpersonals (mestre-alumne), la veu (oratòria i tot), com els gestos, és un element ben clau en l'exercici del mestratge... i en el seu aprenentatge.

Finalment vull deixar clar que és ben formós, almenys per a mi, tindre un mestre que et fa costat mentres aprens, que et manifesta els seus trucs (com si fóra el mag Tamariz), les seues experiències personals (com a mestre novell o com a investigador), els seus moments de cerca de la llibertat (eixos instants en què llegia llibres prohibits o que només es llegien en determinades llibreries o cases de particulars i a amagatontes), els seus contactes amb personalitats del món de la cultura per la llibertat i el pensament lliure, etc. Et trobes, aleshores, amb un tresor que compartix temps, espai i, sobretot, moltíssima curiositat. Ens unix, per damunt de tot, el fet de ser novells (per tant, aprenents) en molts aspectes diaris. I això ens enriquix.